El Superman més fosc i complicat és d'acer!

Llarga i exagerada. He escollit aquestes dues paraules per definir “El hombre de acero”, de Zack Snyder (“Watcmen”, 2009). La redefinició del personatge de Superman és bona (l’humanitza molt), però a la pel·lícula li sobren focs d’artifici i li falta profunditat. Henry Cavill m’ha agradat com a Clark Kent, fort i amb mirada trista. És un immigrant en un món que mai l’ha acceptat del tot.

El millor de “El hombre de acero” són alguns dels personatges secundaris, com Rusell Crowe i Kevin Costner, pare biològic i adoptiu d’en Clark, respectivament. Crowe està sensacional, com quasi bé sempre. També està molt ben explicada, i de manera original, la destrucció de Krypton, diferent de com l’havíem vist fins ara. El paper de Costner em va portar directament a “Un mundo perfecto” (1993), en la qual parlava molta estona amb un nen de sis anys, a qui havia agafat d’ostatge. Em va cridar l’atenció que Snyder escollís Laurence Fishburne per donar vida al director del Daily Planet. L’Amy Adams interpreta a la Lois Lane. L’Adams va estar nominada a l’Oscar, en la categoria de millor actriu de repartiment, pel seu paper a “The Master” (2012).

La pel·lícula té el segell de Christopher Nolan, guionista i productor. El seu Superman també és fosc i complicat, seguint els passos del Batman que ens va regalar a “El caballero oscuro” (2008) i “Batman Begins” (2005). Només recomanaria “El hombre de acero” als grans fans dels superherois. Les lluites són molt i molt llargues, amb edificis caient un darrere de l’altre. La destrucció massiva, amb cotxes volant a tort i a dret, acaba cansant. Snyder està més per l’espectacle que per qualsevol altra cosa i, a mi, m’ha decebut força.

“TRANCE”

Tampoc m’ha convençut el retorn de Danny Boyle, després de “127 horas” (2010) i “Slumdog millionaire” (2009). La història és bona i enrevessada (que no hauria de ser un problema), però arriba un moment en què ell mateix posa el fre de mà i perd tota la gràcia. No deixa que l’espectador descobreixi què està passant, ja que fa que el personatge de la Rosario Dawson ho expliqui TOT.

La Dawson està espectacular, en tots els sentits, amb nu integral inclòs. És la hipnotista que ha d’intentar descobrir on ha amagat un quadre de Francisco Goya en Simon (James McAvoy), treballador d’una casa de subhastes. Ha rebut un fort cop al cap i no pot recordar on és. En Simon estava d’acord amb un grup de lladres, liderat per en Franck, interpretat per Vincent Cassel. La pel·lícula és molt potent visualment, com és habitual en Boyle, però li falta una mica d’ànima. Efectista, sí, però amb poc contingut real. Acabes de veure-la i comences a oblidar-la. No hi queda res que et faci reflexionar el més mínim.

“NITS DE GUÀRDIA” (PAULA ROC)

Aquesta setmana he atacat el meu primer Fanbooks, del Grup Editorial 62: “Nits de guàrdia”, de Paula Roc. L’he trobat interessant. Es tracta de literatura juvenil de qualitat; optimista i amb finals més o menys feliços. Ara, que quan ets jove, res no és fàcil. La Paula vol deixar clar que el suïcidi i les drogues MAI són la sol·lució als problemes, per molt greus que puguin semblar.

El llibre té 271 pàgines i es llegeixen d’una tirada. Els personatges principals, la Magda, en Roi, en Jan, la Mai i la Irati, estan relacionats amb la medicina, d’una manera o altra. Els tres primers fan pràctiques en el mateix hospital, després d’acabar la carrera i abans del MIR. La Mai és infermera i la Irati encara ha de fer la selectivitat, però també vol ser metge. Hi ha un altra estudiant que hi és i no hi és; i no explicaré perquè. És la Bel, l’amiga de l’ànima de la Magda. A “Nits de Guàrdia”, la Paula ens explica les pors dels residents, que no sempre tenen clar si serveixen o no per la medicina. Són insegurs a l’hospital, on fan un munt de guàrdies, i també en l’amor, ara que comencen a tenir les primeres relacions més o menys serioses.

L’autora també toca el tema de les pressions familiars. Que el teu pare sigui una eminència de la medicina, pot comportar-te una imposició afegida... encara més si el que realment vols és dedicar-te a la fotografia. Aquest és el cas d’en Jan. O el de la Irati. La seva mare, doctora de prestigi, mai li ha dedicat l’atenció que mereix una noia de la seva edat. Dóna la sensació que només viu de cara als pacients i, això, arribat al cas, pot tenir conseqüències imprevisibles.

“De debò que voldria ser com tu, però no puc...”, li suplica en Jan amb la mirada, al seu pare. Però ell no se n’adona, segueix amb la seva operació, l’única cosa que segurament li ha donat vida tots aquells anys; ni el seu matrimoni ni la seva família. En Jan se sorprèn pensant que voldria ser ell qui estigués a la taula d’operacions, només perquè el seu pare li prestés la meitat d’atenció que li està donant a aquell cos”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Som honrats... fins que deixem de ser-ho!

Una de les tres paraules que formen el títol serveix perfectament per definir la pel·lícula: honrada. "Somos gente honrada" està dirigida per Alejandro Marzoa i produïda per El Terrat, amb José Corbacho al capdavant. Honrada i propera perquè no és difícil posar-se en la pell dels protagonistes. Són dos aturats, d'uns cinquanta anys, que troben deu quilos de cocaïna a la platja. Hi havien anat a pescar.

En Miguel de Lira i en Paco Tous (conegut pel seu paper a la sèrie televisiva "Los hombres de Paco") interpreten a en Manuel i en Suso, els dos amics que han de decidir si es queden la droga o la venen... amb les dificultats que això pot comportar per dues persones sense experiència en el món de l'hampa. És per aquest motiu que la pel·lícula es fa tan propera. Immediatament ens preguntem què faríem nosaltres en el seu cas. Ara, que no crec que sigui fàcil trobar un paquet com aquest i encara menys que el traficant de torn no intenti recuperar-la, però vaja.

Unax Ugalde dóna vida al policia que, si tot va bé, s'ha de convertir en el futur gendre d'en Manuel. Del repartiment també destaca la Marisol Membrillo, que fa d'esposa d'en Suso. "Somos gente honrada" és una història molt actual, amb la crisi del maó de rerefons. Per treure els seus endavant, molts són capaços de fer coses que mai s'haurien imaginat. En definitiva, un drama entretingut, amb tocs de comèdia i sense cap tipus de malícia. Per desgracia, la realitat és un pèl més complicada. Entre "Tapas"(2005) i "Los lunes al sol" (2002).

"INSENSIBLES"

Tinc la sensació que, a "Insensibles", Juan Carlos Medina potser ha volgut explicar massa coses. La pel·lícula és una mescla de cinema fantàstic amb episodis foscos de la Guerra Civil. D'un costat tenim un grup de nens que pateix analgèsia; és a dir, absència de sensibilitat per al dolor. Fan i es fan mal sense adonar-se'n, moltes vegades amb foc.

L'altre gran protagonista d'aquesta història força complexa és en David, un neurocirurgià que necessita trasplantament de medul·la. L'interpreta Àlex Brandemülh. Ell és converteix en vincle d'unió entre tots els personatges, mentre intenta descobrir qui és la seva mare biològica. El gran Juan Diego fa de pare d'en David; i la Bea Segura es posa en la pell d'una les infermeres que treballen en l'hospital on estan tancats els nens. Les poques espurnes d'humanitat surten d'ella, que a la pel·lícula es diu Magdalena.

"Insensibles" ens parla dels nens robats i, sobretot, de les atrocitats de la Guerra Civil, amb uns Nacionals que creuen que els gen Roig es pot arribar a extirpar. És aquí on entra en acció un personatge que es diu Berkano, del quals no explicaré res. Pel·lícula amb molta sang, valenta, amb una atmòsfera angoixant i algunes referències a la sensacional "Blade runner" (1982). Tot i les seves bones intencions, no acaba de ser rodona. Malgrat tot, bon debut de Medina, que no ha tingut por d'arriscar.

"MENÚ DEGUSTACIÓ"

Un any després de separar-se, en Marc i la Rachel aconsegueixen taula per sopar en un dels millors retaurants del món, que està a la Costa Brava. No s'han vist en tot aquest temps, però cap dels dos vol renunciar a anar-hi. És per això que decideixen gaudir-hi plegats. És un bon punt d'inici, però la pel·lícula va perdent pistonada, amb massa casualitats. Lleugera i amable.

La xef està interpretada per la Vicenta Ndongo i té com a ajudants a dos dels germans Roca, en Joan (a la cuina) i en Pitu, de sommelier. En Jordi no surt. Un dels actors que fan de clients és Stephen Rea, que demana una ampolla de Finca Garbet 2005. Figura que en sap molt de vi. Jan Cornet i una espectacular Clàudia Bassols són en Marc i la Rachel, la parella que, tot i que potser no serà fàcil, intentaran oblidar el passat i gaudir al màxim d'un sopar irrepetible. Ella és novel·lista, ell pediatra.

"Menú de degustació" és una comèdia, molt estiuenca, que passa força bé. No cal demanar-li res més. És veritat que els últims vint minuts són massa irreals i ensucrats, però tampoc acaben de desentonar del tot. I això que la cançó final està interpretada per las Nancys Rubias, amb el polifacètic Mario Vaquerizo al capdavant! El repartiment és molt internacional amb la veterana Fionnula Flanagan ("El irlandés", 2011), Togo Igawa ("El erizo", 2009) i el mencionat Rea, entre altres.

"EL MATARRANYA. CRÒNICA D'UN VIATGE"

Fa uns dies vam presentar el llibre "Tu també pots" al Matarranya, comarca del Baix Aragó, a la provincia de Terol. S'hi parla català. El llibreter Octavi Serret, Premi Nacional de Catalunya, em va regalar "El Matarranya. Crònica de viatge", de Joaquim Montclús i Esteban. El prefaci és d'Albert Sánchez-Piñol, que explica la veritable historia de la casa de la seva iaia, la Dora. La Dora és una de les protagonistes d'"El bosc", la pel·lícula d'Óscar Aibar, amb guió del mateix Sánchez-Piñol.

L'escriptor barceloní, que ara triomfa amb "Victus", té arrels al Matarranya. La seva mare és de La Torre del Comte. De fet, tancarà la seva trilogia sobre criatures fantàstiques (després de "La pell freda" i "Pandora al Congo") amb una historia d'àngels que aterren al Matarranya. La Torre del Comte és un dels 29 pobles que Montclús retrata en aquest llibre publicat per Galerada, amb el suport de Serret, Té 184 pàgines i moltes fotografíes, fetes per la dona de l'autor. Per a mi, un dels pobles més macos del Matarranya és La Freixneda, que és on ens vam allotjar quan vam presentar el llibre a Vall-de-roures i Arens de Lledó. El Convent de 1613 (hotel i restaurant) és espectacular.

"El Matarranya. Crónica de viatge" és un llibre imprescindible per tothom que vulgui viatjar a aquesta bonica comarca del Baix Aragó. Montclús (Calaceit, 1957) ens diu per on arriba a cada poble, els monuments més importants que podem trobar-hi i els llocs d'interès. També explica on fa els àpats quan hi va, l'evolució recent de les localitats i els principals fills de cadascuna. Està molt ben escrit i és fàcil de llegir.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Assassinar per sentir-se viu i en forma

Si tots actuéssim com la complicada parella de "Sightseers" (Turistas), al món hi hauria quatre gats. No és una pel·lícula fàcil d’entrar-hi, fins que t’atrapa l’Alice Lowe. Ni és fàcil d’entrar-hi ni agradarà tothom, perquè la violència dels dos protagonistes és gratuïta i no té sentit... per una persona més o menys normal. Suposo que fins i tot és gratuïta per la mare d'ella, que també és tot un personatge. Brutal!

“Sightseers” va guanyar el premi al millor guió a l’últim Festival de Sitges. I l’Alice Lowe, el premi a la millor actriu. Interpeta a la Tina, que se’n va de viatge per les Illes Britàniques amb en Chris (Steve Oram). La noia fa un paper sensacional. Diria que la parella no es coneix gaire. Com a mínim, aquesta és la sensació que vaig tenir quan inicien la seva aventura en la seva caravana. Van de càmping amunt i avall. És veritat que sempre saps com comencen les vacances, però mai com s’acaben...

Aparentment, en Chris pot semblar una persona coherent, però no ho és. Li costa diferenciar entre el bé i el mal. Està convençut que pot matar sense donar explicacions. N’hi ha prou amb tenir un motiu, per petit que sigui; com, per exemple, que algú llenci un paper a terra i no vulgui recollir-lo. M’imaginava que la Tina li pararia els peus, però, a mesura que avança la pel·lícula, ella es torna fins i tot més psicòpata que ell. Gaudeix matant i mentint. I ella, a més a més, no necessita raonar res.

“Sightssers” és una història fosca, amb punts d’humor (com quan el gos salta i queda travessat per les agulles de fer mitja) i excèntrica com poques. Està dirigida per Ben Wheatley i és força dura, amb violència explícita i un reguitzell d’assassinats molt poca-soltes. El millor és el final. Després de pensar-ho molt, crec que la pel·lícula no podia acabar-se d’una altra manera.

"EL GRAN GATSBY"

M’ho esperava, de veritat, però volia comprovar-ho en primera persona. “El gran Gatsby”, de Baz Luhrmann (“Moulin Rouge”, 2001), és una pel·lícula decebedora. Per a mi, el principal problema és que la història d’amor que va escriure F. Scott Fitzgerald és molt seriosa i el director decideix caricaturitzar-la. Per què? Té grandíssims actors (que a més a més treballen molt bé) i no els aprofita!

És el cas de Leonardo DiCaprio i de Carey Mulligan, que em va atrapar des que la vaig veure a “An education” (2009). Sense ser extraordinàriament guapa, té una mirada i un somriure que enamoren. Tobey Maguire també està molt bé en el seu paper d’espelma. El problema és que Luhrmann està per l’espectacle. L’argument queda en un trist segon pla i, per contra, ens mareja amb una posada en escena pretenciosa i absurda. Tampoc no ajuda que la pel·lícula duri dues hores i quart, compañero. Aquest terme el personatge de DiCaprio el repeteix fins a l’extenuació.

"LA VERDAD SOBRE EL CASO HARRY QUEBERT"

Miro enrere i em costa trobar un llibre més addictiu que “La verdad sobre el caso Harry Quebert”. Potser “El guardián invisible”, de Dolores Redondo. I si retrocedeixo encara més en el temps, arribaria a la trilogia “Millennium”, de Stieg Larsson. Està escrit per Joël Dicker, un suís de 28 anys, i en castellà el publicarà Alfaguara. Dic publicarà perquè no surt a la venda fins el 19 d’aquest mes. L’he pogut llegir abans perquè l'editorial em va enviar l’exemplar de proves.

Perquè dic que és addictiu? Doncs perquè m’he llegit les 662 pàgines en quatre dies. Sortia de treballar i ja pensava en tornar-me a enganxar a la història escrita per Dicker, que m’ha semblat sensacional. Segur que serà un dels fenòmens editorials de l’estiu. En català el publicarà La Campana. El protagonista de “La verdad” és en Marcus Goldman, un escriptor que, després de convertir-se en una estrella -gràcies a la seva primera novel·la-, no troba inspiració per fer la segona. Busca la de la seva consagració. La crisi del full en blanc l’aterra! És per això que truca a Harry Quebert, antic professor seu, escriptor de fama i autor de “Los orígenes del mal”. És un dels pocs amics que té.

En Goldman és cregut, vanitós i només es mou per interessos. És per això que no té nòvia ni amistats. A casa d’en Harry, on s’instal·la per recuperar la musa perduda, descobreix, per casualitat, que en Quebert havia tingut una relació amorosa amb la Nola, una nena de quinze anys. És més, al seu ídol l'acaben detenint per, suposadament, haver-la assassinat. En Goldman decideix que escriurà un llibre per intentar demostrar la innocència d'en Quebert. Ja té tema! “La verdad” està relatada en tres temps diferents: el 2008 (que és l’actualitat), al 1998 (quan Goldman coneix Quebert)  i l’any 1975, en el moment en què va desaparèixer la Nola Kellergan. La troben enterrada davant de casa d’en Quebert, en el seu jardí, amb el manuscruit de “Los orígenes del mal" dins d'una bossa.

GRAN RETRAT DE PERSONATGES 

Dicker fa un gran retrat dels personatges; i no només dels principals. És brutal, per exemple, la visió que ens dóna de la mare d’en Goldman, que ens regala els moments més divertits del llibre, que en té molts. També m’ha encantat el sergent Gahalowod, amb un punt de duresa i molta humanitat. Al costat de Goldman, entrem de ple en el cas i, a mesura que passa el temps, sabem més i més coses. Ell s'afegeix a la investigació de la policia. Els salts en el temps, endavant i enrere, són constants, però se segueixen molt bé. És impressionant els girs que en Dicker dóna a la història. Queden quinze pàgines per acabar el llibre i continuen les sorpreses; fins al punt de no saber encara qui ha matat la Nola. Hi ha moltíssims sospitosos i tots semblen tenir un motiu.

Un thriller imprescindible, amb una casa, Gosse Cove, amb vida pròpia. També són molt interessants els 31 consells que Quebert li dóna a Goldman, per l'escriptura i la boxa, i que serveixen per obrir cada capítol.

“Yo creo sobre todo que folla como escribe: o el éxtasis, o la nada. Encuentre a alguien que esté bien, y dele una oportunidad. Haga igual con su libro: dese una oportunidad también. ¡Dé una oportunidad a su vida! ¿Sabe cuál es mi principal ocupación? Dar de comer a las gaviotas. Recojo pan seco en esa lata que hay en la cocina con la inscripción RECUERDO DE ROCKLAND, MANE y voy a lanzárselo a las gaviotas. No debería pasarse la vida pensando en escribrir”.

“Tamara cogió un bote de maquillaje y comenzó a untar la cara de su hija mientras fantaseaba. Estaba escribiendo un libro para ella: pronto, en Nueva York, todo el mundo hablaría de Clark’s y de Jenny. Seguro que también harían una película. ‘Qué maravillosa perspectiva! Quebert era la respuesta a todas sus plegarias: qué bien habían hecho siendo buenos cristianos, ésta era su recompensa”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Qui és el mestre FIDE en aquesta partida?

El final de "Fill de Caín" és un dels que més m'ha impactat des de la superba "Sospechosos habituales"(1995). No me l'esperava! Escac i mat d'un dels protagonistes. De fet, la pel·lícula se'ns presenta com una gran partida d'escacs, el joc que embolcalla tota l'acció. No cal conèixer les seves regles per poder seguir la història. Un thriller intens, intel·ligent i molt àgil.

El gran descobriment de "Fill de Caín" és el debutant David Solans, brillant en el paper de Nico Albert. El van escollir entre cinc-cents candidats i clava el seu personatge. Dóna vida a un adolescent molt poc comunicatiu, per no dir gens. En Nico està obsessionat en convertir-se en un gran campió d'escacs i sembla que res ni ningú més l'importa. Els seus pares estan interpretats per José Coronado (l'únic actor que parla en castellà) i la guapíssima Maria Molins. En Carlos i la Coral tenen en Nico, amb brots cada dia més violents; i una nena petita, guapa, rossa i molt ben educada.

L'altre personatge de pes de la història, filmada amb molt bon pols, és el psicòleg que intentarà curar en Nico. Quan arriba a casa dels Albert, per primer cop, ja veiem que en Julio (representat per Julio Manrique) coneixia a la Coral d'abans. Fa veure que no, però queda claríssim.A "Fill de Caín" també tenen molt de pes els escenaris; tant o més que alguns dels protagonistes. Per exemple, la cereria del carrer Bisbe. A la rebotiga, el director de la pel·lícula, Jesús Monllaó, hi col·loca una màgica i gegantina escola d'escacs. M'ha semblat una mescla entre la de Harry Potter i el cementeri dels llibres oblidats que m'imagino de "L'ombra del vent", el llibre escrit per Carlos Ruiz Zafón.

Hi ha algunes coses que, com a espectador, no em quadren del tot, però no hi dono més importància. M'ho vaig passar molt bé veient "Fill de Caín" i, a més a més, m'ha servit per descobrir un actor que, si tot li surt bé, pot tenir un gran futur cinematogràfic per davant. Em refereixo, lògicament, al David Solans. El dia de l'estrena el vaig conèixer personalment, va passar pels Matins amb en Julio i la Maria, i em va semblar un xaval molt centrat. Té 16 anys i fa primer de Batxillerat. Una pel·lícula molt recomanable.

"EL GRAN GOLPE (THE THIEVES")

Ja no puc amagar la meva passió pel cinema coreà, però crec que encara diferencio si una pel·lícula és bona o no. D'això es tracta, oi? Doncs "El gran golpe (The Thieves)" és de les bones. Està dirigida per Choi Dong-hun i passa molt bé, tot i que dura dues hores i quart. Atenció amb la dada: és la segona més taquillera de la història de Corea, per darrere de "The host" (2006).

La primera hora de "The Thieves" em va recordar les pel·lícules de la nissaga d''Ocean's". Veiem com en Macao Park recluta tot un seguit de lladres per robar en un casino. De fet, el que volen es robar el diamant d'una de les clientes del casino, la "Llàgrima del sol", valorat en trenta milions de dòlars. Però Dong-hun va molt més enllà i la segona part és brutal, amb traïcions entre membres de la mateixa banda (hi ha massa situacions del passat encara per resoldre) i enfrontaments amb la Policia. Les lluites aèries, penjats de cables, per les façanes d'alts edificis, són espectaculars.

"The Thieves" ho té tot: un bon argument, potser un pèl senzill, és cert; emoció, acció i dones realment boniques, amb Ji-hyun Jun al capdavant. Cal felicitar al director del càsting. La primera escena de la pel·lícula, quan la noia arriba amb la seva mare a l'oficina on treballa el seu xicot, és magistral. Qui fa de Macao Park, que és en el centre de tot, és Kim Yun-seok, a qui no fa massa vaig veure a "The yellow sea" (2010). La pel·lícula també té un punt d'humor, ja que Dong-hun inclou un personatge-bufó, molt absurd, que serveix de contrapunt de les escenes d'acció. Una molt bona pel·lícula.

"RELATOS REUNIDOS" (CÉSAR AIRA)

La setmana passada vaig trobar-me amb el César Aira traductor, ja que va ser ell qui va passar al castellà "La vida simple", del francès Sylvain Tesson. Aquesta setmana, l'he llegit com a autor de "Relatos reunidos", de Literatura Mondadori. Té 209 pàgines i inclou 17 relats.Tots ells estan escrits entre 1993 i 2011. N'hi ha alguns que m'han semblat sensacionals. D'altres, els he trobat llargs i avorrits com, per exemple, "El cerebro musical". Aira va néixer a Coronel Pringles, l'any 1967.

"Picasso" m'ha deixat meravellat. Gran reflexió sobre si és millor convertir-se en el genial pintor malagueny o tenir un quadre d'ell. Ha d'escollir entre una de les dues coses. També m'ha semblat superb "La revista Atenea", en el qual filosofa amb quin número ha de sortir el primer exemplar. Amb l'1, no? Sembla una tonteria, però la reflexió que fa és brutal. Potser m'equivoco, però Aira té una certa obsessió amb els números, que també apareixen en altres relats. És el cas de "El infinito", que arriba a punts insospitats d'absurditat. A una absurditat infinita, diria jo.

"El té de Dios", "El todo que surca de la nada", "Pobreza" i "El criminal y el dibujante" també m'han agradat molt. Tots aquests relats han estat publicats en revistes com Paula (Santiago de  Xile), Spiral Jetty (Buenos Aires), en l'edició mexicana de Playboy o en la Mata Mata de Guatemala. Aira té una escriptura molt personal, en què barreja situacions quotidianes amb d'altres que no saps per on agafar-les, fantasia pura i dura. Aquest és un paràgraf de mencionat "El té con Dios".

"Por una vieja e inmutable tradición del universo, Dios festeja su cumpleaños con un suntuoso y bien provisto Té al que acuden como únicos invitados los monos. Nadie sabe, ni podría saberlo en esas regiones intemporales, cuándo nació esta costumbre, pero se ha vuelto una efeméride en el gran año del Todo, se le espera con una fatalidad, parece que no va a llegar nunca, pero llega, puntual, y el Té tiene lugar. Se dice, y es bastante verosímil, que originalmente su razón fue negativa: no se habría tratado tanto de invitar a los monos en tanto monos, sino de no invitar a los hombres".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy