La nena que volia dibuixar (Roser Capdevila)

“Vam ser educats per obeir, però no ens van ensenyar a pensar”. Ho escriu Roser Capdevila (Barcelona, 1939) al final de “La nena que volia dibuixar”, que porta per subtítol “Els meus petits records de postguerra”. Aquesta frase és una mena de dedicatòria “a la generació dels anys 40”. El llibre està publicat per Angle Editorial i té 121 pàgines. És una petita joia. Ja ha sortit la 2a edició.

Potser no li van ensenyar a pensar, però en va aprendre tota sola! El retrat que fa de la seva família, pares, germans, avis, tietes... és molt acurat. A més a més, el text que acompanya els dibuixos, que sembla que estigui escrit a mà, li dóna a la història un embolcall molt bonic. La Roser comença el llibre amb el seu naixement i va avançant a poc a poc. Ens parla de les seves aficions, del poder de l’església (per qualsevol cosa podies acabar a l’infern) i de la influència d’una escola marcada pel franquisme, amb una llibertat escassa o nul·la. Al barri d’Horta, on vivien els Capdevila, es gaudia al màxim dels dies assenyalats, com Reis o Carnestoltes. Es convertien en un oasi de llibertat enmig d’un desert de prohibicions. Calia aprofitar-los al màxim.

La Roser també ens explica les excursions que feia amb amigues i amics i els jocs que els permetien divertir-se una mica, sortint de la duresa del dia a dia. També és molt divertit quan comenta, per exemple, com van evolucionar els seus banyadors o quins són els estris moderns que, amb el pas del temps, van anar a entrant a casa seva. “La nena que volia dibuixar” ens apropa una visió tendra de la vida, però també molt crítica. Els dibuixos, molt detallistes, són una preciositat. Queda clar que l’autora de “Les Tres Bessones”, ha mantingut els seus records molt frescos. Gràcies a això, ens fem una idea aproximada de com era el país i la seva gent després de la Guerra Civil. El que jo no sabia és que, com tants d’altres, a la Roser també la va perseguir el somni americà.

“Sense dir res a ningú, vaig enviar una carta al president Eisenhower demanant-li que em pagués un viatge als Estats Units. Tenia 13 anys. Al cap d’un temps, vaig rebre una carta de la Casa Blanca; em responien que no tenien diners destinats a això però m’adjuntaven propaganda militar. La carta amb mata-segells americà em va delatar i el papà es va enfadar moltíssim. Molts anys després he vist complert el meu somni: he estat convidada a Nova York en dues ocasions (2001 i 2003)”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El poema de la rosa als llavis (Joan Salvat-Papasseit)

Gràcies a Angle Editorial m’he retrobat amb “El poema de la rosa als llavis”, de Joan Salvat-Papasseit (Barcelona, 1894-1924). Es va publicar al 1923, poc abans que morís de tuberculosi. Aquesta edició, il·lustrada per Laura Borràs Dalmau, és una preciositat. Té 127 pàgines i t’enamores de totes elles. Text i imatges evocadores.

L’eix central de l’obra és la passió amorosa, expressada d’una manera original i innovadora. En els poemes de Salvat-Papasseit hi conflueixen cal·ligrames, versos esglaonats i un llenguatge viu i en constant creixement. Minúscules per començar les frases, oracions senceres en majúscules, algunes entre parèntesis... la llibertat expressiva del poeta és total. No es deixa encotillar per cap regla inicialment establerta. A nivell de contingut, recorre tot l’itinerari amorós, del festeig al comiat, amb uns versos plens de vida i amb la dona com a gran i única protagonista. Petons, pits, boca, llavis... paraules plenes d’amor, amb gust de fruita i olor de flors i plantes, com la magnòlia. Un llibre de col·leccionista.

Ser mestre d’amor

Ser mestre d’amor
qui no pagaria,
ara que en soc jo
l’aprenent em tira.

De dir la lliçó
Tota Ella d’afina-
ja sap tant el cor
que no li cal cap guia;
amb un dol petó
la lliçó es sabia.

Qui és mestre d’amor
Del guany ja pot viure.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La fugitiva (Blanca Busquets)

“Que ha fugit o s’ha escapat”. Aquesta és la definició de la paraula “fugitiva”, que és com ha titulat el seu últim llibre l'escriptora, periodista i filòloga Blanca Busquets (Barcelona, 1961). Està publicat per l'editorial Proa i té 275 pàgines. La seva protagonista es diu Mireia i té més de noranta anys. No fuig de ningú; el què fa és intentar escapar-se d’ella mateixa i, sobretot, del seu passat. No ho té fàcil.

És important començar “La fugitiva” verge, sense que ningú t’expliqui perquè la Mireia està tant amargada, barallada amb tot i tothom. Viu sola a Barcelona i hi ha una dona que la cuida, contractada per la seva filla, que també es diu Mireia. La filla l’evita, sempre que pot, i el seu fill, en Javi, fa quasi quaranta anys que no li parla. Què amaga aquesta família? Com pot ser que tot s’hagi esgarrat tant? L’única que manté una relació més o menys cordial amb la Mireia és la seva néta Sònia, que té dues filles petites. La va a veure quan pot i la treu a passejar. Poca cosa més.

La Mireia mare és una dona dèspota i amargada, però té motius suficients per estar així. Amaga dins seu uns terribles fets que mai no l’ha deixat ser feliç. Va voler amagar-los tota la vida i el mal que ha provocat ha anat creixent i no té límits. La situació ha estat difícil, per a ella i per tots els que l’envolten. De vegades, com diu en un moment del llibre, “la realitat s’ha de ventilar ben ventilada. I jo la vaig tancar al meu calaix de les vergonyes sense gens de llum, sense gens d’aire”. Ara, passats els noranta, potser és el moment de fer net, per poder morir tranquil·la. Ella, filla d’uns pagesos de la Carena (Cantonigròs), va aconseguir fer el salt a Barcelona gràcies a l’Emili, fill d’una família d’empresaris tèxtils.

“La fugitiva” està escrita en primera persona. La Mireia alterna la seva trista vida actual amb els records de tot el que li ha passat al llarg d’aquests més de noranta anys. En l’actualitat, l’únic que fa és espiar als seus veïns amb uns binocles de quan anava a l’òpera. La seva vida anterior, però, va ser intensíssima. Mentre llegim, entendrem les raons del seu recel i de la seva solitud. Estem davant d’un llibre potent, i no sé si dir que fins i tot dur, amb un personatge central realment complicat. Comences odiant-lo, per la seva supèrbia i menyspreu cap als altres, però a poc a poc el vas entenent. A més de la Mireia, dos protagonistes clau: la seva cosina Rat i la Zoraida, de qui no puc explicar res. En definitiva, un llibre sobre les misèries de la vida i el penediment. Recomanable.

“Ho he pensat perquè he sentit silenci i l’he vist a ell tranquil, i jo sé que quan està tranquil·la la fera, quan ja s’ha desfogat, quan les estrelles es mengen la foscor, ja no cal patir, ja torna a ser persona, persona que dorm i somia, rei lleó que té tota la selva adormida als peus. Perquè al cap i a la fi, tot plegat són somnis, també són somnis això meu. Tota la meva vida ha estat un somni. Com quan m’havia adormit plorant, ferida, ultratjada, al meu llit d’adolescent de la Carena. I ara que em desperto, torno a la realitat, com hi vaig tornar per uns instants quan vaig obrir els Ulls a les Homenotes”.

Bona setmana a totes i a tots.

Jordi_Sanuy

L'aroma del temps (Núria Pradas)

“El perfum ha tingut una funció religiosa. I ha estat utilitzat, també, com a arma de seducció de tots els temps. Està íntimament relacionat amb la vida emocional”. Ho diu Núria Pradas (Barcelona, 1954) a “L’aroma del temps”. És tota una declaració d’intencions. Les 412 pàgines del seu llibre, publicat per Penguin Random House, fan olor de gessamí, d’espígol, de bergamota, de mandarina, de pebre rosa i d’un munt de coses més.

De Pradas ja havia llegit “Somnis a mida” i m’havia agradat molt. Per cert, que Santa Eulàlia (la botiga en què es basava el llibre) surt citada en aquest últim. Divertit, com a mínim. Amb el permís del perfum, que ho envolta absolutament tot, el principal protagonista de “L’aroma del temps” és Pablo Soto. El nano queda orfe a 11 anys i se’n va a viure a Grasse, a la Provença, amb la seva tieta Anne. Amb el pas dels anys, en Pablo comença a interessar-se en els perfums i es posa a treballar amb el mestre Ernest Beaux, que és un personatge real. És el pare del famós Chanel Nº 5. Com a ajudant de Beaux, en Pablo va ser testimoni del naixement d’aquest perfum, potser el més famós de la història. Tot això va passar en temps de la Gran Guerra.

“L’aroma del temps” també són dues grans històries d’amor, les dues amb en Pablo de protagonista. I fins aquí puc explicar. De manera directa, en la primera hi acaba intervenint Gabriel “Coco” Chanel, de qui Pradas ens en parla molt. Els protagonistes del llibre passen per Grasse, però també per París i per Barcelona. M’ha cridat l’atenció, i m’ha fet força gràcia, que “Angélique Sous le Pluie”, una de les suposades creacions de Pablo Soto, es fabriqués a la factoria de Dana a Granollers, que és la meva ciutat. Es feia allà i es distribuïa amb èxit per mig món, sobretot al mercat americà. En la part final del llibre, Pradas ens defineix els perfums de la novel·la. Dóna quatre quatre dades dels reals, com Chanel Nª 5, Jicky i Shalimar, i dels altres que s'inventa. En aquest segon cas, afegeix en quin s’ha basat per fer-lo creïble.

Pradas té una facilitat brutal per explicar històries. No soc un expert en perfums, ni m’interessen massa, però ha aconseguit que llegís el llibre pràcticament d’una tirada. Gràcies a ella, per exemple, tinc una idea aproximada de com va néixer el Chanel Nº 5 i de la vida que va fer la Chanel amb el seu amant, Arthur Capel “Boy”, a París. Ens ho explica tot amb naturalitat. Els seus personatges estan molt vius i és fàcil identificar-s’hi. En Pablo, la Claudine, l’Anne, en Clément, la Violette, l’Angèlica... tots ells tenen profunditat i un llarg recorregut per davant. L’estil de Pradas és àgil, directe i molt visual.

"Però ara, oblidades les recances, en Pablo corria, volava pels carrers de Grasse, amb aquell tresor amagat. No li havia semblat que fos res de dolent posar una mica del perfum escollit per la Coco en un flascó que va tancar amb cura i que també amb cura va amargar-sa a la butxaca. El volia ensenyar a la Claudine. Ella, com mig Grasse, havia viscut la visita de la Coco Chanel amb curiositat gens dissimulada. Els altres perfumistes es preguntaven que tramava la gran Chanel amb aquell rus. I la Claudine s’havia mostrat més que feliç de poder saciar la seva curiositat amb la informació privilegiada i de primera mà que en Pablo li proporcionava”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

MIL POSTS A PARANOIA 68

“L’aroma del temps” és el post número 1000 de Paranoia 68 des que, a l’octubre de 2006, es va posar en marxa el blog. Al llarg d’aquests 11 anys i mig, he referenciat prop de 500 llibres, a més a més d’un seguit de pel·lícules i de reflexions personals. Moltes gràcies a tothom. Seguim.

Cazeneuve i la revenja dels desvalguts (Oriol Molas i Ferran Grau)

Em trec el canotier davant d’Oriol Molas (Camprodon, 1968) i Ferran Grau (Lleida, 1982). Quan em va arribar el seu llibre a casa, la portada ja em va seduir. No m’ha decebut gens ni mica. Han fet de “Cazeneuve i la revenja dels desvalguts” una divertidíssima novel·la negra. I diria que fusionar l’humor amb ganivets esmolats, pica-gels i molta sang i fetge no és fàcil. Està publicada per Capital Books i té 349 pàgines.

L’èxit de Molas i Grau és regalar-nos uns personatges espectaculars, que et cauen bé des que els coneixes. Inclòs l’inspector Donato, que està fet tot un tal·lós. Corrupte, curt de mires i expert en donar calbots als seus ajudants quan l’ajuden a trobar aquella paraula que mai no troba quan parla. Però cau simpàtic. L’Enric Cazeneuve viatja de París a Barcelona, l’any 1909, per instal·lar-se al número 6 del carrer de Balmes, on havien viscut els seus avis. Una de les primeres coses que fa quan arriba és anar a buscar al seu gran amic de joventut, en Cinto Brescó, redactor de La Vanguardia. Han de recuperar el temps perdut, com més aviat possible. Han estat molt temps sense veure's.

L’Enric, sempre abillat amb el seu canotier i un paraigua, és un home de món, seductor, i amb ganes de gaudir dels plaers de la vida. En Cinto és un bromista empedreït, amb una imaginació desbordant. Quan presenta el seu amic és capaç d’inventar-se qualsevol cosa. Tots dos s’encarregaran d’investigar uns quants assassinats misteriosos i despietats que, en principi, no semblaria que estiguessin relacionats... L’Enric ho fa per plaer. En Cinto, per feina. El seu somni és convertir-se en redactor de successos. Al costat d’aquesta parella tan singular, hi ha la Filo, la filla de la portera de l’Enric. Es converteix en la seva minyona i, quan pot, també els ajuda en el cas. És bona cuinera i una gran sindicalista, molt implicada amb els més necessitats.

La història passa poc abans de la Setmana Tràgica, en una Barcelona ferida de mort. El retrat que fan els autors de la ciutat també és molt acurat. El llibre està escrit amb un estil àgil i directe, molt fàcil de llegir. Acabo amb dos personatges que, tot i ser un pèl més secundaris, també tenen molt pes: la Montserrat, un amor de joventut d’un dia de l’Enric, i l’Enriquet, un gitanet més llest que la gana, que domina Barcelona com ningú. Apareixen assassinats un carnisser, un cotxer, un ric empresari, un vigilant de l’estació de trens, un militar, un majordom... Qui ho fa? Per què? Descobreixes aviat perquè mata l’assassí, però no saps qui és fins que acabes el llibre. Sense trampes ni girs tramposos. Una bona aposta per aquest Sant Jordi. Familiar i molt proper. Cazeneuve, el primer detectiu de Barcelona!

“Va obrir la porta i la casa feia olor de conill a la cassola. Li quedava tan bé, el conill a la Filo. Tallat a octaus, el feia rossejar un xic; després, la ceba; i deixava que s’anés coent a foc lent, ben bé més d’una hora amb una mica de brou, un rajolí de vi i unes filles de llorer. Després, a mitja cocció, un bon raig de vinagre blanc –aquest era el secret- i als últims minuts, una picada amb el fetge de l’animal, que havia reservat. Una delícia. I el millor de tot, l’endemà: els fideus a la cassola que sortien de les sobres. Només pel conill que feia la noia valia la pena viure a Barcelona. Però aquell migdia tenia un nus a l’estómac”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Tota la veritat (Karen Cleveland)

“Tota la veritat”, de Karen Cleveland, és d’aquelles novel·les addictives que trobes de tant en tant. N’hi ha una o dues a l’any. El fet que l’autora hagi estat analista de la CIA al llarg de vuit anys li dona una miqueta més de morbo. Té 444 pàgines i està publicada per l'editorial Columna. La traducció al català és de Jordi Boixadós. Universal Pictures ha comprat els drets per portar-la al cinema, amb Charlize Teron de protagonista.

La Vivian Miler intenta compaginar feina i família de la millor manera possible. No és gens fàcil. Té quatre fills petits (en Luke, la Bella i en Caleb i en Chase, que són bessons) i fa d’analista de la CIA. Intenta desemmascarar espies russos als Estats Units. Ella mateixa acaba de crear un algoritme que li permet entrar en l’ordinador d’un agent soviètic i rastrejar-lo de dalt a baix. No s’hauria esperat mai que la foto d’un dels talps que formaria part de l’equip és en Matt, el seu marit. Marit perfecte. Pare perfecte. Perfecte mentider? Entra en estat de xoc.

Com acostuma a passar en aquest tipus de llibres, el contingut està per sobre del continent. L’argument, molt ben trobat, et fa estar en tensió i continuar llegint. No pots aturar-te! L’estil és més aviat senzill, amb frases curtes, sense floritures i amb molt de diàleg. Les pàgines cauen una darrera de l’altra, sense aturador. Per si no n’hi hagués prou, Cleveland aconsegueix que visquis la història en primera persona i et preguntis què faries si descobrissis que la teva parella no és qui et pensaves que era. No cal que sigui una espia russa. Pots assabentar-te d’alguna cosa més trivial, per descomptat. Només faltaria!

“Tota la veritat” reflexiona sobre la família i la mentida. La Vivian i en Matt fa deu anys que són casats i, en un tancar i obrir d’ulls, ella veu que realment no el coneix. En tot aquest temps, Què ha sigut real i què ha sigut ficció? Ell l’estima? I als nens? La seva vida és una farsa? Com pot ser que hagi conviscut deu anys amb un espia rus i no descobrir-ho? Sense tenir ni la més mínima sospita. Ara, la seva obligació és denunciar-lo i que la justícia l’empresoni. Ho té clar. Ho farà? Quines poden ser les conseqüències? Que es trenqui la família? Perdre l’assegurança mèdica i tot un seguit de privilegis? La Vivian haurà de decidir-se i nosaltres, asseguts amb el llibre entre les mans, sabrem els primers de saber-ho. S’admeten apostes.

“Al primer moment, el que ha dit no em sembla real. Se suposa que m’ha de dir alguna cosa que m’ajudi a trobar una sortida. En canvi només hi ha silenci, un forat obert on hi hauria d’haver una conversa, i tinc la impressió de fer equilibris a la vora d’aquest forat i que estic a punt de perdre-ho tot.
Llavors alguna cosa canvia dintre meu, com si hagués pitjat un interruptor. Em giro de cop i el miro a la cara. Ell no s’enretira, es queda al meu costat, prou a prop perquè jo en pugui notar l’olor, sentir-ne l’escalfor.
-Hi ha d’haver una altra manera-dic.”

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Lena (Daniel Vázquez Sallés)

Ho dic d’entrada, per no enganyar ningú. Tinc debilitat pels llibres de Daniel Vázquez Sallés (Barcelona, 1966). Amb aquesta frase, “El amor es un lento veneno”, resumiria la seva darrera novel·la: “Lena”. Té 238 pàgines i està publicada per Alrevés Editorial. Els seus grans protagonistes són dos, tot i que també podríem dir que tres: la Lena; i en Martín i en Tomás Knopfler, que conviuen en un mateix cos.

En Martín coneix la Lena quan té 12 anys, prenent el sol a la platja. Ella és més gran que ell i va acompanyada d’un home d’una certa edat. És la seva amant. Només és un noi, sense ofici ni benefici, però decideix que farà tot allò que sigui necessari per fer-la seva. Amb el temps, la Lena es converteix en una novel·lista d’èxit. En Martín es casa i té fills, però la seva vida normal i corrent és totalment falsa. Una tapadora! El seu jo veritable és en Tomás Knopfler, un despietat assassí a sou. Indirectament, mata per la Lena que un dia li va dir que “nunca pierdo el tiempo con gente cuya vida no pueda ser convertida en literatura”. Ella triga molt a descobrir-ho.

Lena és la història d’un amor demencial, entre personatges individualistes i solitaris. La Lena, malparlada, provocadora i superba, mataria per seguir sent una escriptora de prestigi. Sense èxit, no és ningú. Va intentar trobar l’amor de la seva vida, però mai no ho va aconseguir. En Knopfler –nom escollit com a homenatge del líder dels Dire Straits- només té ulls per la Lena. La seva dona i els seus fills l’interessen poc o gens. Després de l’escriptora, la persona que més relació ha tingut amb ell és el "Posibilista", que li ha donat tot el que té. És ell qui el va convertir en assassí, per poder apropar-se a la Lena.

Com sempre, Vázquez Sallés omple el llibre de referències literàries i musicals. També hi deixa un munt de reflexions polítiques, amb crítiques als que més tenen i certa simpatia pels desemparats. El seu és un estil àgil, culte i molt reflexiu. He llegit en algun lloc, que en el personatge del Martín hi ha moltes coses seves. Però com diu la Lena a un periodista que l’entrevista en un plató de televisió, mai li preguntis a una escriptora si la novel·la que ha escrit és autobiogràfica. Sensacional. Lena passa bé i, pràcticament, es pot llegir d’una tirada. Un encert.

“Con la militancia atenta a sus movimientos, Elena Cohen copó las primeras páginas de las secciones culturales de los periódicos y sus reflexiones no dejaron indiferentes a nadie. Es terrible odiar a alguien y necesitarlo para poder vivir. Eso pasa a pequeña escala entres los hombres y las mujeres, y eso ha pasado históricamente en la sociedad de los judíos, y en otros pueblos como los catalanes, que no han sufrido, por suerte, un intento de exterminación. Yo soy una mujer que trata de no odiar a los hombres, soy de religión judía aunque no practicante y catalana de nacimiento no militante”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La marca del inquisidor (Marcello Simoni)

“La marca del inquisidor”, de l’italià Marcello Simoni (Comacchio, 1975), és un thriller històric fosc com el carbó. A més a més, la seva ambientació a la Roma Barroca del papa Urbà VIII, plena de neu, és realment espectacular. Simoni, arqueòleg i bibliotecari, ens regala una història plena de conspiracions i d’assassinats. Està publicada per Duomo Ediciones i té 409 pàgines. Una novel·la cuidada i molt ben escrita.

El seu principal protagonista és l’inquisidor Fray Girolamo Svampa, nomenat comissarius per poder investigar la mort violenta d’un religiós aixafat per una premsa tipogràfica. L'aparició de la imprenta començava a donar una mica de llum a un període enganxifós i poc esperançador. L’home té la boca plena de fulls impresos. Qui hi ha al darrere d’aquesta macabra història? La Inquisició persegueix tots els llibres que considera heretges i, com a conseqüència, als seus autors. És l’època de l’Índex dels Llibres Prohibits. Svampa, fill d’impressor, té un passat poc clar i moltes ganes de venjança. Al seu pare el van ajusticiar quan ell només tenia quatre anys i no pot ni vol oblidar-ho...

En les seves investigacions, Svampa compta amb la col·laboració de Francesco Capiferro, l'efectiu secretari de l’Índex. Tenen mètodes molt diferents i, d’inici, cap dels dos acaba de confiar massa en l’altra. Però s’han d’acabar entenent a la força. Els assassinats se succeeixen un darrere de l’altre i cal trobar la solució com més aviat millor. Més d’un crític literari ha comparat el duet Svampa-Capiferro amb la parella de detectius per excel·lència, Sherlock Holmes i John H. Watson. Svampa és racional com un científic i, per si fos poc, és expert en demonologia i bruixeria. Capiferro es mou per les biblioteques com un peix a l’aigua. No hi ha res que se li escapi. Ho té tot sota control.

La investigació no és gens fàcil, amb poderosos personatges de l’església movent-se sigil·losament, jugant a dues bandes. Svampa ha d’estar molt atent, perquè cada cop sap més coses i comença a fer nosa. En aquesta Roma obscura i cruel també hi ha lloc per a la llegendària ordre Rosacruz i els seus experiments. L’església lluitant contra ella mateixa! L’única protecció que té el comissarius és Cagnolo Alfieri, un exsoldat que fa les investigacions de camp, atemorint i amenaçant si fa falta. Estem davant d’un llibre que enganxa, molt descriptiu i amb una trama un pèl complexa, tot i que al final tot queda ben lligat. Recomanable.

“El desconocido surgió de entre las sombras con una cantimplora de madera, que acercó a la boca del mesnadero. Cagnolo opuso cierta resistencia, pero después bebió. No conseguía entender con quién debía enfrentarse, ni cuáles eran los motivos de aquel secuestro. El hombre se había quitado el disfraz y la peluca, quedándose en calzones y casaca. Era de hombros anchos y tenía un cuerpo sino imponente, cuando menos vigoroso. La frente despejada y los rizos negros apuntaban más al rostro de un filósofo o poeta que al de un asesino. Y, a pesar de ello, había sido capaz de dejarlo fuera de combate y llevarlo allí sin cometer ni un solo error. En su mirada se apreciaba valentía, aunque también un destello de locura”.

Bona setmana a totes i a tots.

@JordiSanuy_

Oh... (Philippe Djian)

“M’ho he passat pitjor amb homes que havia escollit jo lliurement”. És una reflexió de Michèle Leblanc després de ser violada a casa seva. Inquietant, com a mínim. Inquietant i sorprenent. Ella és la protagonista indiscutible d'“Oh...”, del francès Philippe Djian (París, 1949). La novel·la està traduïda al català per Jordi Martín Lloret i publicada per Angle Editorial. Té 190 pàgines. És de lectura quasi obligada.

“Oh...”, que és l’expressió amb què acaba el llibre, es va portar al cinema l’any 2016 amb el títol d’”Elle”. Va ser dirigida per Paul Verhoeven i interpretada per Isabelle Huppert, que va ser nominada a l’Òscar a la millor actriu principal. A més a més, va guanyar el Globus d’Or i el Cèsar, entre altres premis. Si s’ha vist la pel·lícula, és impossible treure’t del cap a l’actriu mentre llegeixes el llibre. He de reconèixer, però, que tot i estar familiaritzat amb la història, m’ha enganxat de la primera a l’última pàgina. El personatge de la Michèle té molta més profunditat i s’entén encara millor.

Podríem dir que la Michele ha tingut més èxit en la seva vida professional que en la personal. Amb la seva amiga Anna dirigeixen una espècie d’agència de comunicació que funciona molt i molt bé. En la personal, tot li trontolla. Està separada d’en Richard, s’entén amb en Robert –el marit de l’Anna- i el seu fill, en Vicent, només li dona maldecaps. El noi no pot pagar el lloguer del seu pis i està en guerra continua amb la Josie, que acaba de tenir un fill que no és seu. Si a tot i això li afegim que el pare de la Michèle està a la presó des que ella era petita, per haver assassinat a un munt de nens, i que la seva mare està a punt de casar-se amb un noi jovenet... el quadre que li queda fa por!

La Michèle no denuncia la violació a la Policia. Ni en parla amb massa gent. Gasta totes les seves energies en estar preparada per repel·lir una possible segona agressió. Una agressió que no li fa perdre el cap. I fins aquí puc explicar. Podríem dir que “Oh...” és un retrat de les misèries humanes i de la mentida i de l’odi que hi ha en les relacions personals. D’alguna manera, també podríem dir que Djian radiografia l’origen del mal i la inestabilitat de les persones que, massa sovint, no saben cap on van ni per què. És impossible llegir el llibre i quedar-se al marge de la història que ens expliquen... sempre que no estiguis mort.

“Ens vam oferir un espectacle l’un a l’altre. Ens vam ensenyar les nostres pitjors cares, ens vam mostrar vils, mesquins, odiosos, abjectes, perduts, capriciosos segons les situacions i no hi vam guanyar res –si de cas vam perdre autoestima, segons ell, i hi estic d’acord. Deixar algú requereix més valentia del que molta gent es pensa –a menys que sigui un d’aquests zombis amb el cervell socarrimat, un d’aquests pobres d’esperit que et trobes de tant en tant-. Cada matí em despertava i no m’hi veia en cor, i els últims dies me’ls passava plorant. Em va caldre molt de temps. Tres dies, tres llargs dies i tres llargues nits per arrencar-nos l’un de l’altre i repartir-nos els mobles, les fotos, les pel·lícules, els documents, els coberts”.

Bona setmana a totes i a tots.

@JordiSanuy_

El sindicat de l'oblit (Albert Villaró)

Si no vols caldo, dues tasses! Ho sap molt bé mossèn Farràs que, tot i estar més o menys retirat al poble de Tor, torna a ser reclamat per salvar la República Catalana. Corre l’any 1975 i el perill és molt gran. “El sindicat de l’oblit”, d’Albert Vilaró (La Seu d'Urgell, 1964), és la continuació d’”Els ambaixadors”. Està publicat per l’editorial Columna i té 395 pàgines. La novel·la és una ucronia divertida i esbojarrada.

Segons la història explicada per en Vilaró, el general Francisco Franco va morir el 18 de juliol de l’any 1936, quan una bomba va explotar dins del Dragon Rapide. Mossèn Farràs, qui sinó, va ser l’encarregat d’amagar-la a l’avió. Ara, 39 anys després, tornen a reclamar-lo per corregir els errors del passat. Què va passar realment? No ho acaba d’entendre. Ara és força vell i té poques ganes de tornar a entrar en combat, però a la República no se li pot dir que no! “El sindicat de l’oblit” és el nom d’un dels grups de resistència del Govern. Està format per nois i noies ben joves i inexperts que, inicialment, acaben exasperant a mossèn Farràs. Quan arriba el moment, però, tots compleixen.

Farràs se’n va a Madrid mig enganyat, sense saber perquè l’envien allà. Quan una vella camarada li explica quina és la seva missió, no s’ho acaba de creure. I no puc explicar més. Les aventures del mossèn són espectaculars. L’heroi de l’anomenada operació “Siscló” (que teòricament posa fi a la vida de Franco) ha de tornar a lluitar contra el poder establert amb tota la força i l’enginy del món. Tot el que està relacionat amb Espanya i els Borbons li genera urticària. Les crítiques que l’autor llença contra la monarquia són brutals. Catalunya rep la pressió dels espanyols, però també dels prosoviètics que, a poc a poc, van agafant posicions. El caos a tocarm dels dits.

“El sindicat de l’oblit” es llegeix francament bé. És una novel·la amb un gran sentit de l’humor, i amb uns personatges molt propers. Em quedo amb en Farràs, lògicament; i amb la Caitlín, la seva misteriosa companya sentimental. Tots ells es podrien traslladar perfectament a la Catalunya actual. Al llibre hi ha molt de diàleg, frases curtes i properes... i molta mala llet. La veritat és que t’ho passes pipa llegint-lo i amb ganes de molta més guerra... tot i saber que aquesta és limitada. Reescriure la història i fer-la teva segur que és un gran plaer.

“Se’l veia podrit de quartos, educadíssim, fins i tot cordial, això sí, però tenyit d’una antiga tristesa, aclaparat per la feixuga càrrega d’haver d’alimentar i mantenir la seva condició de rei exiliat. Què fan, els reis exiliats? La seva vida és un tango. Beuen còctels abans de dinar. Beuen còctels després de dinar. Beuen còctels abans de sopar i beuen còctels abans d’anar a dormir. Esquiven la legítima esposa tant com poden (bé, això ho fan els exiliats i també els no exiliats). Viuen d’hotel, perquè tenir una adreça fixa suposaria reconèixer la irreversibilitat de la seva condició, admetre la derrota final. Porten el pes dels seus arbres genealògics com un cérvol malalt carrega un banyam amb massa puntes”.

Bona setmana a totes i a tots.

@JordiSanuy_