Ciutat de Mal (Jaume C. Pons Alorda)

Riuades de semen que ho inunden tot. Vagines fondes com pous. Homes i dones que copulen sense parar. Suor i llàgrimes. Sang que cobreix parets i terra. Cucs de proporcions gegantines que transporten persones amunt i avall. Grumps, muxis, merks i altres animals de companyia sense identificar. Ciutat caòtica i faltada d’humanitat. I un tirà, el Constructor, a qui li encanta prohibir i coartar. Un futur que enamora!

Aquesta societat distòpica i demencial la dibuixa Jaume C. Pons Alorda (Caimari, Mallorca, 1984) a “Ciutat de Mal”, XXIX Premi Ciutat de Tarragona de novel·la Pin i Soler. Té 270 pàgines i està publicada per Angle Editorial. No hi ha ni mars ni espais verds, substituïts voluntàriament per entorns artificials d’imitació. Menys problemes. Els aliments també són sintètics. No queda res natural. Disbauxa i exageració a potència màxima. Un ambient enrarit on tot és possible. L’autor dona a la història un ritme trepidant, amb un llenguatge ric, àgil, àcid i amb un munt de paraules que sonen a inventades. Com les dels plats que se serveixen en l’àpat dels Fulkna, que freguen el deliri. La imaginació al poder.

Tres són els principals personatges de “Ciutat de Mal”: Un jove amant de les lletres, una futura mare fugissera i la geperudeta. L’aspirant a escriptor té 30 anys i encara és verge. Frisa per poder conèixer a un artista excels com Iannis de Corfú. Cada cop que obre la boca, algú el talla. Seguim les seves peripècies en primera persona. La noia embarassada vol escapar dels estrictes controls de natalitat. Algú li parla directament (tu), li explica la història. La serventa major de la mansió dels Fulkna, coneguda com la geperudeta, completa aquest triangle viciat. Els Fulkna són la família més benestant de la ciutat. El narrador s’hi refereix com a ‘ella’. Al final, les tres històries conflueixen de manera sublim, confegint un final realment espectacular.

Aquesta obra transgressora i inclassificable ens parla de la vida i de la mort (amb moltes escenes de sexe), però també d'identitat i de conflictes de gènere. No s'oblida del destí, de l’escriptura, de l'art i del món editorial. Pons Alorda fustiga editors, autors estrella i ridiculitza les performance que serveixen per embravir alguns artistes de pa sucat amb oli. Crítiques constants i despietades cap a tot i tothom per acabar d'embolicar un argument original com pocs. Moltes felicitats.

“El gegant negre Jutta té un mèrit: encara que s’hagi escorregut en una lleterada que encara aguanta grumollosa i líquida en una bona part de la platea, es manté ferm, fermíssim: la seva verga descomunal no ha decaigut ni un mil·límetre. Ara la Didi fa una dansa tribal al voltant d’en Jutta, com si aquest fos la seva víctima i ella hagués de picar amb un verí mortal. Els seus moviments de grua, els seus panteixos com de cigala esclafada sota les òrbites d’una estrella circumdant. No va d’hòsties. En el moment oportú, la Didi s’amara del pollot del gegant negre Jutta. Intenta ficar-se’l a la boca, però és impossible per culpa del radi desmesurat”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

A plena luz (J. R. Moehringer)

Fer les coses amb passió és la millor manera d’arribar a l’excel·lència. Sigui quina sigui la feina que facis. Fins i tot un atracador de bancs pot acabar convertint els seus robatoris en art. És el cas del nord-americà Willie Sutton, batejat popularment com “L’Actor”. Ell és el protagonista indiscutible d’”A plena luz”, l’últim llibre de J. R. Moehringer (Nova York, 1964). Està traduït per Juanjo Estrella i publicat per Duomo Ediciones. Té 473 pàgines.

El 24 de desembre de 1969, Sutton, de 68 anys, va sortir de la presó d’Attica, després de complir-ne disset de condemna. L’endemà, dia de Nadal, el va passar amb un jove reporter i un fotògraf, a petició de la seva advocada. No podia atendre a cap mitjà de comunicació més. Segons Moehringer, l’article que es va publicar va ser poc revelador i contenia diversos errors o mentides. Llavors ell tenia 5 anys. Per això ha decidit ficcionar aquell dia; un dia per reviure tota una vida. El Robbin Hood de Brooklyn, conegut també com el Gandhi dels gàngsters, s’ho mereixia. Només l’any 1931, “L’Actor” (sobrenom que va rebre per la seva bona mà amb les disfresses) va atracar 37 bancs. Van ser quatre dècades de saquejos sense disparar ni una bala i escapant-se tres cops de la presó.

Sempre s’ha dit que la feina ben feta no té fronteres. La de Willie Sutton va ser impecable. Per aquest motiu va tenir una legió de fans brutal; i va acabar fent campanya publicitària per un banc. Un lladre promocionant l’estalvi! De portar-los de corcoll a fer-los la rosca, per diners, està clar, com sempre. A “A plena luz”, Moehringer ens explica el recorregut del malfactor per tota la ciutat de Nova York, acompanyat de Redactor i Fotògraf (no tenen nom ni article) recordant tota la seva vida. Dient (o no) la veritat. Combina els seus anys de jove amb l’actualitat, escrita al llibre en lletra cursiva. Sutton era un home llegit, molt llegit, amant de la jardineria i enamorat de la Bess fins al moll de l’os. Per bé o per mal, ella va acabar marcant la seva existència. Una bona novel·la de lladres i serenos, amb un munt de tortures policials incloses.

Moehringer té una facilitat inusual per explicar històries; per fer-les properes i entenedores, atractives al lector de la primera a l’última pàgina. Atrapa moments de realitat com ningú altre. D’ell ja havia llegit ”Open” (l’extraordinària biografia del tenista André Agassi”, ”El bar de las grandes esperanzas” i “El campeón ha vuelto".

“Poli grande lo sujeta por los tobillos. Poli Más Grande lo sujeta por los brazos. Los dos lo levantan sin esfuerzo, lo suben a la mesa, boca arriba, como un pavo a punto de ser trinchado. Entonces entran más polis en el cubículo. Hay gritos, insultos, mientras lo agarran por los hombros y lo ponen de pie. Alguien empieza a azotar a Willie en la barriga con un tubo de goma. Willie cierra los ojos y grita. Tengo derechos. Ellos le tapan la boca con una especie de mordaza que no es una mordaza. Le golpean las piernas, los muslos, las espinillas. Primero nota, y después oye, que se le parte una rodilla”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Dies temibles (A. H. Homes)

Original i inquietant. Ple d’excessos i amb una imaginació desbordant. Ben diferent de tots els llibres que he llegit darrerament. A “Dies temibles”, l'escriptora nord-americana A. M. Homes (Washington DC, 1961) ens regala dotze relats amb moltíssima força. Estan traduïts al català per Elisabet Ràfols Sagués i publicats per Angle Editorial. Són un total de 318 pàgines plenes de situacions extremes, on tot és possible.

Homes fa una crítica furibunda de la societat americana. Ho exagera tot al màxim per fer encara més evident les seves carències. A “Dies temibles”, que dona nom al llibre, dos coneguts es retroben, després de molts anys, en un congrés sobre genocidis. Els pocs supervivents que hi participen critiquen que alguns ponents parlin del tema sense haver viscut l’holocaust en primera persona. L’autora, que no deixa ningú indiferent, també ens explica la història d’un home a qui fan 'candidat' a la presidència del govern en un supermercat, mentre fa la compra en família. Sense cap motiu en concret. Uns minuts abans, havia decidit quedar-se un nadó que estava ‘abandonat’ en una estanteria. La filla petita diu que el vol i se l’emporten. Sense remordiments. Sense massa preguntes. Totes les històries estan plenes d’ironia i d’humor negre, amb un estil molt personal. Marca de la casa.

El somni americà porta a un ‘cowboy’ a Disneyland. Li agraden les pistoles i les cartutxeres des que anava a l’escola. Té parella i una criatura, però fa temps que no és feliç. L’últim cop que ho va aconseguir estava en el citat parc temàtic, acompanyat dels seus pares. Era molt petit. Homes se’n fot de tot. De l’hedonisme excessiu dels rics i de la seva manca d’ètica, de la superficialitat, de les baralles dialèctiques que no condueixen a cap lloc i dels moderníssims menjars líquids que es serveixen en bossetes sota un excés estricte de calories. Restaurants de disseny en tota regla. El relat on apareixen els ossos d’un homo erectus en una casa americana frega la bogeria. Els han enviat al llarg dels anys, en diferents maletes, des de la Xina, sense que els seus propietaris en sabessin res. No és menys kafkiana la història que ens parla d'un xat sobre ocells on tothom va a la seva, sense fer massa cas dels interlocutors. Difícil de llegir i de pair. L’absurd elevat a la màxima potència.

“-Hauria de continuar –diu ell-. Vaig conèixer un paio a Los Angeles, el darrer cowboy, que em volia dur a la missa del gall. Em sembla que m’espera aquest vespre. Ella el deixa al garatge Disneyland; els de seguretat ja havien localitzat el seu cotxe. Surt amb una bossa de plàstic a la mà amb tot el botí de Disneyland junt amb unes cosetes més que ella li havia donat de record. S’asseu al cotxe. Des de dalt de l’edifici de l’aparcament té una bona vista dels focs artificials del vespre –Creu en la Màgia-, el castell de la Bella Dorment es converteix en un país de les meravelles hivernal, l’aire està carregat de sorpresa i admiració, i al final, quan sona la música nadalenca, baixa flotant la neu artificial”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La batalla d'Occident (Éric Vuillard)

Els preparen des de ben petits per ser carn de canó. Per posar-los a primera línia de foc. Els dirigents sempre evitaran trepitjar el camp de batalla. Molts dels soldats, no en sortiran mai. Els toca fer la guerra per imperatiu legal. Sense protestar. De vegades, els petits guerrers ni arriben a saber quins són els motius de la seva aferrissada lluita. Es limiten a complir ordres dels de dalt, asseguts de manera còmode en els seus sofàs.

Un dia està a la plaça del seu poble amb la seva xicota. Gaudint de la vida. I, l’endemà, criant malves. Mort per una bala enemiga. El relat d’aquest petit instant; de l’instant en majúscules, de l’abans de..., d’aquell moment que ho canvia tot, és patrimoni exclusiu d’Éric Vuillard (Lió, 1968). De la més petita anècdota en fa art. Deixa clar que tots som joguets en mans dels que manen. “La batalla d’Occident” és una altra joia de l’escriptor francès, que ja ens va enamorar amb "14 de juliol" i "L’ordre del dia". Com els dos llibres anteriors, està traduït al català per Jordi Martín Lloret i publicat per Edicions 62. Amb la ironia com a principal aliada, relata petits moments de la primera Gran Guerra, entre els anys 1914 i 1918. Petits detonants.

En només 150 pàgines, Vuillard retrata diverses jornades decisives de la Primera Guerra Mundial, la majoria protagonitzades per persones anònimes, aquelles que no surten mai en els llibres d’història. Són retrats íntims, amb escenes èpiques i commovedores. L’autor fa un relat molt personal de la barbàrie i de les seves conseqüències; de l’ambició d’un estrateg alemany (obsessionat pels combats i les batalles) a l’assassinat d’un arxiduc; de l’ofensiva del Camí de les Dames a la batalla del Somme, on hi va haver més d’un milió de morts, ferits i desapareguts. A més a més del cost humà, la Guerra també va tenir un altíssim cost econòmic, convertint-se en la primera de la revolució industrial.

“Però no és cap joc. La selecció és ferotge. Es trien els estudiants com avui es trien les vaques xaroleses. Neix tota una ciència de la contractació. Es recluten alumnes seriosos i brillants, lluny del furor o de l’impetus. La guerra es deslliga quasi totalment de l’ordre antic. Domina la raó, és a dir el temps, el nombre i la suma glaçada de les forces. Calen bons capitans, bons lloctinents, calen excavadors, mariscals, cantiners, cavalls, cofurnes, uniformes i trompetes. Ara tot això encapçala una columna o una fila de despeses”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Ganivet (Jo Nesbø)

El noruec Jo Nesbø (Oslo, 1960) fa patir com mai a Harry Hole, el seu policia estrella. A “Ganivet”, el dotzè llibre que protagonitza, el maltracta fins a punts insospitats. És quasi impossible fer-lo caure més baix. El descens a l’infern de l’exinspector no té aturador. La novel·la, traduïda al català per Meritxell Salvany Balada, té 665 pàgines i està publicada per l’editorial Proa. Una bomba de rellotgeria.

Hole passa pel seu pitjor moment en molts anys. Li és impossible viure sense la Rakel, l’única dona a qui ha estimat de veritat. Després que ella el deixés, va decidir refugiar-se en l’alcohol, el seu vell i íntim amic. Ni la feina l’ajuda. La seva cap, la Katrine, el té ocupat en casos menors, lluny dels focus mediàtics. No és gens fàcil per a ell. Quan torna a aparèixer en escena l’Svein Finne, alies El Promès, comença a carregar piles. Molt a poc a poc. El violador torna a estar en llibertat, després de vint anys de condemna. És el primer gran criminal que Hole va arrestar i tem que, ara que és lliure, vulgui venjar-se d’ell. D’ell o d’algun dels seus familiars, com la Rakel o l’Oleg. Ha de tenir els ulls ben oberts. No se’n refia ni un pèl.

El dia que en Hole s’aixeca amb una ressaca terrible, les mans tacades de sang i un buit immens en la memòria ... comença el principi del final! A partir d’aquell moment, ha d’intentar descobrir què ha fet en les darreres hores. Com que està apartat del servei, haurà de treballar per lliure. No hauria de tenir placa ni pistola, però en el seu moment es va ‘oblidar’ tornar-les. L’única ajuda directa que té l’exinspector és la Kaja, amb qui havia treballat anys enrere. En l’actualitat, està fora del cos. Quan necessita que busquin ADN en algunes de les proves que va recollint, també compta amb la col·laboració de la tècnica l’Alexandra Sturdza. “Ganivet” és un llibre llarg i ple de diàlegs; amb uns personatges ben dibuixats i moltíssima intriga. Nesbø, que és tot un mag del suspens, sap mantenir l’emoció fins a les últimes pàgines.

Com en tots els llibres protagonitzats per Hole, en aquest també hi ha un munt de referències musicals, amb The Ramones al capdavant. L’exinspector havia regentat un bar, el Jealousy, on la música era igual o fins i tot més important que les copes que hi servien. En aquests temps difícils, els discos continuen sent un dels seus pocs refugis vàlids. Molt poc on agafar-se...

"En Bjørn Holm s’havia plantat davant del Jealousy, a Grünerløkka. Quan en va haver obert la porta i va sentir la música que en sortia va saber que probablement el trobaria allà. Va estirar el cotxet i es va esmunyir a l’interior del local pràcticament buit, ni massa gran ni massa esquifit, i que recordava els pubs anglesos, amb aquelles taules de fusta més aviat senzilles, la barra imponent i uns quants reservats a tocar de la paret. Amb prou feines eren les cinc, però al vespre ja s’hauria omplert. En el breu lapse en què l’Øystein Eikeland i en Harry havien portat el local, havien aconseguit fer-ne un espai d’oci d’aquells que no abundaven: un lloc on la gent hi anava per escoltar la música que sortia dels altaveus; res de discjòqueis sofisticats, sinó cançons triades per als vespres temàtics que s’anunciaven cada setmana en una pissarra que tenien fora”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Banderes dels altres (J. N. Santaeulàlia)

En Jepi Gual sempre ha tingut les idees clares. Des que era petit. Quan el seu tiet Tavi se’n va anar a la guerra, li va demanar que no perdés de vista la seva bicicleta. Hauria matat per fer-lo content. Fill d’una família republicana represaliada, treu forces d’on no en té per arribar més lluny que els altres. És un dels protagonistes de “Banderes dels altres”, de J. N. Santaeulàlia (Banyoles, 1955). Està publicat per Proa i té 272 pàgines.

Ja més gran, en Jepi comença a sortir amb la filla d’un ric empresari de l’altra bàndol. El pare prohibeix ràpidament la relació. La diferència de classe, i també política, entre uns i altres, és abismal. Per aquest motiu, el noi deixa els estudis i comença a treballar de valent, de sol a sol. El seu objectiu és crear una fàbrica pròspera, amb un munt de treballadors. Si ho aconsegueix, potser podrà tornar a festejar amb qui està convençut que és la dona de la seva vida. El llibre, que ens parla de sacrifici, de somnis, d’odi i d’amor, entre altres coses, complementa “Sorra vermella”, l’anterior títol d’aquest autor. És la història d’una família banyolina (imaginària, però inspirada en una de real) que intenta progressar en la Catalunya classista i dividida dels anys cinquanta i seixanta. De fet, l’obra està datada entre el 1936 i el 1975.

També és molt interessant l’episodi que protagonitza la Carmina. Serveix en una torre d’una família benestant, instal·lada a la zona alta de Barcelona. Acaben de matar al seu cap. Poc abans, l’Eladi, que li feia de xofer, va plegar per tancar files amb la CNT. Quan se’n va, la Carmina li diu que no cal que torni mai més. Ja no serà benvingut. Al final, la seva intervenció serà vital per la Paula, una de les filles de l’empresari ajusticiat. Regals per pagar favors, putes que ho saben tot, negocis mig clandestins, moros que donen suport a Franco i roben als més pobres, persones mortes de por per la possibilitat de perdre-ho tot en un tancar i obrir d'ulls... Anècdotes, amb diferents referències cinematogràfiques, per descriure traumes familiars inoblidables. Catalunya estava plena de senyeres, fins que arriben els nacionals i, per pànic, les canvien per les banderes dels altres.

“Vam pujar al tramvia, que anava mig buit. Durant el trajecte cap al centre, la Paula a penes va obrir la boca. Vam baixar a la plaça Catalunya. Mirava d’imaginar-me, tot caminant amb ella cap a la Boqueria, quina impressió li feien les Rambles, amb milicians amunt i avall, parets cobertes de cartells contra el feixisme, balcons amb banderes catalanes i roig-i-negres. Pels vials laterals pujaven i baixaven automòbils conduïts per tabalots que fins feia quatre dies no tenien ni una bicicleta, i que ara, ufanosos amb les joguines noves, se saludaven entre ells tocant la botzina i aixecant el puny”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

L'home llop i altres contes (Boris Vian)

Un mag que mossega un llop. És l’home qui queixala a la bèstia i no a l’inrevés. I l’animal, que es transforma en persona quan hi ha lluna plena, es converteix en algú pitjor. De mamífer herbívor, a assassí accidental, provocat per homínids indesitjables. “L’home llop” obre el llibre de contes del francès Boris Vian (1920-1959), publicat per Viena Edicions. La traducció al català és de Jordi Martín Lloret.

L’estil de Vian (autor de “L’escuma dels dies”), és inconfusible. La majoria dels seus contes es mouen sense complexos entre l’absurd i l’exageració. Capgira la realitat, porta les situacions al límit, provoca al lector i juga amb ell, sense aturador. La seva imaginació no té fronteres. Res li fa basarda. Sota la seva ploma, qualsevol cosa és possible. A “L’amor és cec”, per exemple, aconsegueix que la gent vagi despullada pel carrer –i s’entengui tothom amb tothom- aprofitant una boira baixa que converteix en invisible una petita ciutat. Un jove carnisser, amb un ganivet esmolat, i una espia que es nega a allitar-se amb un home important per treure-li informació protagonitzen “Marsella es començava despertar”, un relat fosc com el carbó.

A “Els gossos, el desig i la mort”, un taxista es veu superat per una clienta que, després d’apartar-lo i posar-se al volant, comença a conduir com una boja per la ciutat. Intenta atropellar qualsevol ésser viu que li surt al pas. Una noia jove que està a punt de llençar-se des d'un pont marca l’acció a “Una història trista”, amb un final que voreja la comicitat. “El voyeur” és molt pervers, amb el sinistre encarregat d’un hotel de muntanya i tres esquiadores aparentment innocents. Completen el llibre “Un cor d’or”, “Les muralles del sud”, “M’ha trucat en Martin”, “Els de pega”, “El pensador”, “Surprise-party a can Léobille” i “El perill dels clàssics”, amb una jove alumna que col·loca al seu professor en un atzucac quan li demana en què està treballant actualment. El llibre, que té 184 pàgines, forma part de la col·lecció El Cercle de Viena. S’ha publicat coincidint amb el centenari del naixement del polifacètic autor francès.

“La nit de lluna plena es va despertar bruscament tremolant de febre, amb una intensa impressió de fred. Mentre es fregava els ulls, el va sorprendre l’efecte estrany que sentia i va buscar una llum. De seguida va encendre el magnífic far heretat feia uns quants mesos d’un Mercedes embogit, i la resplendor enlluernadora de l’aparell va il·luminar els racons de la cova. Titubejant, es va acostar al retrovisor fixat damunt del tocador. S’estranyava de trobar-se dret sobre les potes de darrere —però encara es va sorprendre molt més quan els ulls li van topar amb la seva imatge: des del mirallet rodó li plantava cara un rostre estrany, blanquinós, sense pèls, on només dos ulls preciosos de robí li recordaven l’aspecte d’abans”.

Bona setmana a totes i a totes.

@Jordi_Sanuy

Tres pisos (Eshkol Nevo)

Tres pisos d’una mateixa comunitat en un barri dels afores de Tel Aviv. Tres famílies. Moltes històries darrere de cada porta. Personals, fosques i ben diferents. Secrets inconfessables. ¿Què amaguen els teus veïns? ¿Què amagues tu? “Tres pisos”, de l’israelià Eshkol Nevo (Jerusalem, 1971) transita magistralment sobre la comunicació en les relacions humanes. El llibre, traduït per Eulàlia Sariola, està publicat per Duomo Ediciones. Té 284 pàgines.

Les tres peces que configuren el llibre estan mínimament relacionades. La nena de la primera, l'Ofri, coincideix al parc amb la Liri, la filla de la Hani, protagonista de la segona. I la Débora, exjutgessa, eix central de la tercera, viu en el mateix bloc que elles. L’Ofri és la filla de l’Arnon i de l’Ayelet. Passa estones a casa d'en Hermann i de la Ruth, els veïns del davant. Un dia, succeeix alguna cosa que provoca que la nena canviï la seva manera d’actuar. L’Arnon explica la història a un amic, assegut a la taula d’un bar. Només parla ell. És el narrador. L’Arnon està a punt d’embogir per esbrinar què li ha pogut passar a la seva petita. Critica moltes coses dels altres, però potser és ell qui s’hauria d’avergonyir per capítols del seu passat; i també del seu present més immediat. De vegades, perd el món de vista.

L’Arnon parla. La Hani envia una carta interminable a la Neta, una amiga a qui fa molt temps que no veu. Vol posar negre sobre blanc allò que pensa, per tenir-ne una visió més nítida i acurada. Les coses no li acaben d’anar massa bé a casa, sobretot amb el seu marit, i en vol deixar constància. La irrupció del seu cunyat, l’Asaf –a qui busquen per estafa- ho complica tot una mica més. Una conversa, una carta, i, finalment, trucades a un contestador. La Débora s’ha quedat vídua i decideix acomiadar-se del seu exmarit, jutge com ella, amb missatges de veu. Fa anys que no sap res del seu fill Adar i pateix molt. Ara que ja està jubilada, i sola, veu les coses d’una manera diferent. I comença a col·laborar en tasques solidàries. L’aparició d’en Mijael Adelman a la seva vida marcarà un punt i a part en els anys que li queden per viure. Grans personatges i sentiments a flor de pell.

D’Eskhol Nevo ja havia llegit "La simetría de los deseos", un llibre excepcional. L'israelià també ha escrit "Los destinos invisibles" i "Los amores solitarios", també publicats per Duomo.

“Te ahorro los detalles. La verdad es que hay poco que describir. Digamos que estuvo muy lejos de mis fantasías. Todo se desenvolvió lentamente, pero no con una lentitud emocionante. Una lentitud torpe. No funcionó. Sin las chancletas y el vestido, parecía pequeña y frágil, lo que me hizo ser precavido. No sabía muy bien qué hacer con mi corpachón para no aplastarla debajo de mí. No olvides que hace veinte años que no estoy con otra mujer”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi Sanuy

El club dels sibarites (Junichirõ Tanizaki)

Hi ha gent que menja per viure. I també gent que viu només per menjar. Aquest és el cas dels cinc aristòcrates que formen part d’”El Club dels sibarites”, publicat per Viena Edicions. El japonès Junichirõ Tanizaki (1886-1956) el va escriure l’any 1919, abans que comencessin a repartir-se les famoses estrelles Michelin i que els cuiners fossin comparats amb Deus. La traducció és d’Albert Nolla.

L’obsessió dels protagonistes pel menjar és malaltissa. Es reuneixen quasi cada dia del món per degustar els plats més exquisits, però mai no en tenen prou. Tot els sembla insuficient, vacu, repetit. Ja res els sorprèn. El plaer més sublim se’ls resisteix un dia sí un altre també. El Comte G, al capdavant d’aquest club de llefiscosos llepafils, és qui més s’esforça per trobar una menja per guanyar-se als seus companys de societat gastronòmica. Pagaria qualsevol preu. Habitualment, es reuneixen a casa d’ell, a Tòquio, però també visiten un munt de restaurants. La situació canvia radicalment quan el Comte entra en un misteriós edifici on, suposadament, preparen els millors plats de la cuina xinesa, molt apreciada al Japó.

Hi ha qui diu que s’ha de llegir aquesta fantàstica
història amb la panxa plena. No hi estic d’acord. Tanizaki crea una atmosfera tan perversa i enrarida que et fa perdre la gana de cop. La part final del llibre, que té 120 pàgines, és surrealisme en estat pur. En els plats que ens presenten no queda clara la diferència entre el continent i el contingut. Res és el que sembla. Tot es fusiona. Desapareixen els límits. Qualsevol cosa és possible... És veritat, però, que les invencions d’alguns cuiners actuals no estarien tan lluny del que va imaginar l’autor fa una pila d’anys. Com a mínim als meus ulls, els membres del Club dels Sibarites queden com homes pedants i primitius, amb panxes prominents i un únic objectiu a la vida: menjar fins a explotar; si és a taula, millor.

“Com que eren tan estrambòtics, el club només tenia cinc membres. Quan tenien temps —de fet, en tenien sempre, o sigui que era gairebé cada dia—, es reunien a casa d’algun dels cinc o a la seu del club, i es passaven la tarda jugant a cartes. Jugaven al hanaawase, a l’inoshikachō, al bridge, al napoleó, al pòquer, al vint-i-u, al cinc-cents... Eren uns grans experts en tots aquests jocs i hi apostaven fort. Quan es feia fosc, ajuntaven tots els diners que havien arreplegat amb les apostes per sufragar el tiberi que havien de fer tot seguit. Tant podien quedar-se a sopar a la casa on eren com sortir per anar a algun restaurant de la ciutat. Ara bé, amb el temps es van cansar de menjar als restaurants més famosos del centre de Tòquio”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El crit (Blanca Busquets)

Decideix fer el salt a la seva parella el dia 17 d’agost de 2017. Per què no un dia abans o la setmana següent? Per què s'allita en un hotel de la Rambla de Barcelona i no en un altre de Sarrià, per exemple. El ‘qui’ també podria ser diferent, però s’entén que està més meditat. Creure o no creure en les casualitats, aquesta és la qüestió. Judit, diria que estaves en el lloc menys adequat en el pitjor moment!

La Judit és un dels sis personatges principals d’”El Crit”, l’última novel·la de la Blanca Busquets (Barcelona, 1961). El llibre té 231 pàgines i està publicat per Proa. L’entramat de personatges que crea l’autora és apassionant. Tot quadra a la perfecció. He fet un gràfic, ple de fletxes, per estudiar una mica més en les relacions que els uneixen, de manera directa o indirecta. Els sis estan connectats com a mínim amb tres persones més. A banda de la Judit, tenen molt pes específic l’Eduard, la Xènia, en Gerard, la Matilde i en Martí. Professors, activistes, relacions públiques, psicòlogues i estudiants intentant ser feliços en temps convulsos, després de l’atemptat de la Rambla, del referèndum de l’1 d’Octubre i de l’autoproclamada República Catalana, entre d'altres fets històrics dels darrers anys.

Hi ha diversos personatges d’”El crit” que necessiten tenir més d’una parella alhora per ser feliços. Relacions extramatrimonials en què la diferència d’edat o la condició social compten poc o res. Fa la sensació que sense un/a amant, de pagament o no, segons el cas, sigui impossible avançar adequadament. Malgrat tot, no es detecta culpa. Els implicats semblen estar convençuts dels passos que donen, pensant en ells mateixos i sense fixar-se massa en els altres. En anys obscurs, amb presos polítics i exiliats, deixa entendre l’autora, cal tenir el cap ben ocupat. No tots els protagonistes, però, són favorables a la independència. N’hi ha que sí, n’hi ha que no i n’hi ha que ni tan sols s’ho plantegen. Això sí, les consultes dels psicòlegs estan pleníssimes. Massa frustració en l’ambient... I sinóç que li preguntin a la Matilde, que està fent l’agost.

“Va ser l’Adelaida qui li va presentar en Borràs. El senyor Borràs. En Gerard li havia explicat a què es dedicava, la seva feina de buidar armaris de morts, una manera com una altra de guanyar-se la vida, va dir. A ella li va fer gràcia com, de fet, en feia a tothom, excepte a la mare i a l’oncle, sobretot a l’oncle, que alguna vegada li havia dit que no podia ser que un noi com ell no tingués estudis i es dediqués a aquella bajanada, com deia ell. És veritat que s’estimaven molt, però l’oncle Francesc el renyava sovint. Li deia coses com que tots estem obligats a intentar canviar el món d’alguna manera, i que, per aconseguir-ho, s’han de llegir molts llibres”.

Bona setmana a totes i a tots.