dilluns, de desembre 23, 2013

Si t'ho proposes, res és impossible (Segur?)


Quatre anys després de guanyar l'Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa amb "El secreto de sus ojos", l'argentí Juan José Campanella ha estrenat "Futbolín" (Mete-gol). Es tracta d'una distreta història de superació personal amb el futbol com a eix vertebrador. Millor tècnicament -l'animació dels personatges és força bona- que de contingut. Potser és un pèl pobra?

El protagonista indiscutible és l'Amadeo, un noi que es passa la vida jugant al futbolí. Mai ha perdut cap partida. El problema és que la seva timidesa no li permet destacar en res més. Entre les seves víctimes esportives hi ha el Crack, que en l'actualitat és jugador de futbol de Primera Divisió. La derrota es va produir quan tots dos eren petits, però no ha pogut oblidar-la. La imatge del Crack és pastada a la que dóna Cristiano Ronaldo: cregut, envejós, individualista, possessiu... I com que mai ha sabut perdre, un dia torna al seu poble i repta a l'Amadeu a un nou partit... però de futbol! Abans destrueix el futbolí que tants mals records li porta.

El que té més gràcia és veure com els jugadors del futbolí, històricament immòbils, aclobats a una barra horitzontal, agafen vida i començant a actuar sols. Que macos que eren quan estaven callats! Ara parlen pels descosits i fins i tot es barallen. Són molt divertits el golejador del Metegol, en Beto, el Loco (un filòsof de pa sucat amb oli) i el Capi, que intenta posar una miqueta d'ordre en tot aquest sarau. Dels Lisos, l'equip rival, també em quedo amb el seu capità, que no perd la professionalitat, tot i encaixar una derrota darrere d'una altra. La veritat és que la composició de les dues formacions, amb un coreà, un bielorús, dos bessons italians i fins i tot un cordobès, està molt ben pensada.

No estem davant d'una gran pel·lícula, ni molt menys, però "Futbolín" passa força bé. Personalment, això sí, prefereixo al Campanella de sempre.

"LA SIMETRÍA DE LOS DESEOS"

Me la va recomanar en Sergi Pàmies i m'ha semblat una novel·la extraordinària, molt per sobre de la mitjana actual. Em refereixo a "La simetría de los deseos, d'Eshkol Nevo (Jerusalem, 1971). Està publicada per Duomo i té 360 pàgines. No és una novel·la de futbol, ni molt menys, però els quatre amics protagonistes són seguidors del Maccabi Haifa i es reuneixen a casa d'un d'ells per veure els partits. Mai perden el contacte.

"Suerte que hay Mundiales, dije. Así el tiempo no se convierte en un gran bloque y cada cuatra años uno puede deternerse para ver qué ha cambiado". Com deia abans, el llibre no és esportiu, però aquest període de quatre anys, entre campionat i campionat, serveix per acotar l'acció. Un dia, després d'un partit, l'Amijai, l'Ofir, en Churchill i en Yuval decideixen escriure tres desitjos en uns papers -no deixar llegir-los a ningú- i guardar-los quatre anys. Serà llavors quan s'obrirà la caixa que custodiarà la Ilana, la dona de l'Amijai, i, tots junts, veuran quins s'han complert i quins no. N'hi ha un que vol casar-se amb la seva xicota, un altre fer alguna cosa important per a la societat, un tercer obrir una clínica de teràpies altternatives i l'altre escriure un llibre o dirigir una pel·lícula. No s'han estat de res.

"La simetría de los deseos" és un llibre encisador, un assaig sobre l'amistat, diria que realista i amb uns personatges molt ben dibuixats. A través de la mirada de Nevo, coneixem les esperances, els desitjos -com no- i també les pors d'aquests quatre amics. Parlem d'una amistat duradora, alguns potser podrien dir que fins i tot malaltissa, perquè està per sobre de tot i de tothom. No es fa malbé ni quan la xicota d'un ells el deixa per anar-se'n amb un altre del grup. Aixecar-li la parella a un amic? Trencar una de les regles d'or de l'amistat? Doncs sí, encara que potser no va ser de manera voluntària. Alguna culpa en devia tenir ella, no? Segur que l'afectat també va calibrar aquesta opció abans de començar qa pujar-se per les parets. En definitiva, un llibre sensacional, amb un final a l'alçada de la resta.

"Aquella boda me cayó encima como un sonido supersónico en un día claro. Por lo general, aquellas cosas se llevaban a cabo en un orden determinado: se conocen, van a visitar a los padres para la cena del viernes, van a un alberge en Amirim los fines de semana. Se van a vivir juntos. Tienen un perro o un gato pelirrojo. Consideran seriamente separarse. Vuelven loco a todo el mundo con dudas imaginarias. Sólo entonces empiezan a ponerse en contacto con salas y empresas de catering y a reñir por la lista de invitados. Y todo, allí, había ocurrido demasiado rápido".

"SUEÑO" (HARUKI MURAKAMI")

Incondicional d'Haruki Murakami com sóc, m'ha faltat temps per comprar i llegir l'últim llibre de l'escriptor japonès per excel·lència. Es titula "Sueño" i està publicat per Libros del Zorro Rojo. És curtet, només vuitanta pàgines, i està il·lustrat per l'alemanya Kat Menschik. Ha fet una feina sensacional. La traducció és de Lourdes Porta. L'únic que no m'ha acabat de convèncer és el final.

A "Sueño", Murakami ens explica la història d'una dona que no pot dormir. I quan dic que no pot dormir és que no descansa ni un minut. I un dia darrere d'un altra. La lògica preocupació inicial acaba transformant-se en pur plaer. Les suposades hores de son, mentre el seu marit i el seu fill dormen plàcidament, ara se les dedica a ella mateixa. Gràcies a aquest inesperat imsomni comença a fer coses que abans no estaven al seu abast. En pocs dies, pe exemple, es llegeix dos cops "Anna Karenina". També neda el doble de temps; i es cansa la meitat que abans. Hauria d'anar al metge, però no té ni la més mínima intenció de fer-ho. Malgrat no dormir, el seu cos es recupera miraculosament.

Esperava que "Sueño" tingués un final cent per cent Murakami, obert o tancat, això és el menys important, però hauria preferit que no acabés d'una manera tan simple. Com a mínim, no sé si és equivocada, aquesta és la impressió que m'he acabat emportant jo. Al gran Murakami, però, se li perdona tot; i més veient que és un conte curt.

"Recuerdo con claridad la primera noche en que no puede dormir. había tenido una pesadilla hoorrible. Un sueño muy oscuro, viscoso. No me acuerdo del contenido. Lo único que recuerdo es aquella sensación aciaga. Y en el punto álgido del sueño, desperté. Desperté en un momento a partir del cual, de haber permanecido solo un instante más sumergido en el sueño, quizás ya no hubiese podido retroceder".

El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge
Després del terratrèmol
Balla, balla, balla
De què parlo quan parlo de córrer
1Q84 (Libro 3)
1Q84
Despietat país de les meravelles i la fi del món
Tòquio blues
After dark

Bon Nadal a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

4 comentaris:

Elfreelang ha dit...

Gràcies per les teves sucoses recomanacions literàries i cinèfiles
Bones festes!

rits ha dit...

Quin cansament no poder dormir, per res del món voldria llegir dues vegades Anna Karenina en poc temps!
Amb el plaer que és poder dormir!!!

Molt bones festes!!

LU ha dit...

La peli no me atrae demasiado, y eso que el director me suele gustar mucho.

El primer libro me lo apunto porque tiene muy buena pinta.

Con Murakami y sus finales yo tengo un problema.... No soy fan de este escritor. Algunos de sus libros me han gustado y otros, a mitad de texto ya no.... Y sus finales, generalmente me parecen lo más flojo. Es mi opinión, pero cada vez que empiezo uno de sus libros creo que me va a encantar y voy perdiendo interés a medida que avanzo....

Biquiños navideños

Jordicine ha dit...

Bones festes, ELFREELANG. Tot i que vaig una mica tard ;)

Igualment, RITS. Un petó ben fort.

A mí me encanta, LU, pero este tiene un final extraño. Un abrazo.