Tots els camins (Joan F. Mira)

Vaig conèixer Joan F. Mira (València, 1939) fa més de vint anys en uns Premis Octubre, organitzats per Edicions Tres i Quatre, i soc admirador de la seva obra. Em quedo amb "Borja Papa" i amb les traduccions de "La divina comèdia", de Dante Alighieri, i de "L'odissea", d'Homer. "Tots els camins", publicat per Proa, és el segon volum de les seves memòries, que va començar amb "El tramvia groc" (2013). Són 381 pàgines plenes d'anècdotes.

Mira, que està a punt de fer vuitanta anys, comença explicant que la mort del seu pare, quan ell en tenia 14, el va deixar "descol·locat". Va ser llavors quan va decidir que volia ser sant. Ho tenia claríssim. Per aconseguir-ho, primer va passar pel Monestir d'Iratxe i després per la Universitat Gregoriana de Roma. Va ser a la ciutat eterna on va descobrir que hi havia més coses, a banda de la religió, que fins llavors havia omplert la seva vida. Es comença a convertir en agnòstic i a mirar-se les dones com mai ho havia fet. La seva santedat es queda en una simple quimera. Mira, que passa moltes penúries econòmiques, està atent a tot allò que succeeix al seu voltant i aprèn un munt de coses. La seva curiositat no té aturador.

L'escriptor, antropòleg i hel·lenista també ens explica les seves primeres experiències amoroses i el seu pas per Düsseldorf, París (al maig del 68), Oslo, Budapest i Oxford, on fa feines força diferents. Hi posa molta passió quan explica, per exemple, que va conèixer l'antropòleg francès Claude Lévi-Strauss, amb qui va col·laborar activament. També explica que ser candidat del Bloc Nacionalista Valencià, entre els anys 2000 i 2003, i opina que la política és participació i aplaudiment, però també crítica i protesta. El llibre acaba a la Guinea Equatorial, ja amb Franco Mort. Allà, Joan F. Mira, que es considera valencià i romà, hi va passar quinze dies, que donarien per escriure un altre llibre.

"Passà l’estiu, i un dia de setembre ma mare em preparà una maleta petita amb la roba imprescindible, camises, roba interior i poques peces de mudar, ja que a primers de desembre hauria de començar el noviciat, i per tant a vestir-me amb l’hàbit dels escolapis. No sé si vaig anar jo mateix amb la maleta al col·legi del carrer de Carnissers o si em vingueren a recollir a casa, sé que el comiat per part meua va ser tranquil, eixut i gens traumàtic, poc afectat per les llàgrimes maternes, i que el cotxe amb què un dels pares m’acompanyà fins a Iecla era un vehicle negre, gros i antic, certament dels d’abans de la guerra, de morro llarg i gran caixa quadrada, molt més vell i atrotinat que els cotxes dels meus oncles d’Albacete, amb un motor que de tant en tant s’aturava i calia engegar-lo fent girar des de fora una enorme maneta de ferro, esforç que havia de fer cada vegada el pobre frare ensotanat, i això és el meu únic record d’aquell viatge cap a una nova vida".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Els dos remordiments de Claude Monet (Michel Bernard)

El pintor Claude Monet (1840-1926) va ser el principal representant de l'impressionisme francès. D'ell ens en parla Michel Bernard (1958) a "Els dos remordiments de Claude Monet", publicat per La Breu Edicions. L'escriptor en fa un acurat retrat, amb molta delicadesa. Des que va començar a pintar, al costat de Renoir, Cezanne i Bazille, fins a la seva vellesa, ja convertit en un geni. Admirat per tothom.

El llibre, traduït al català per Ferran Ràfols Gesa, comença amb el pare de Gaston Bazille intentant trobar al seu fill Frédéric al camp de batalla, a la guerra francoprussiana. Quan es va fer voluntari, ja era un artista conegut. Va morir amb només 28 anys. Un cop fort pels seus contemporanis, amb Monet al capdavant. La figura clau en la vida i l'obra de Monet va ser la seva primera muller, la Camille. Li va començar fent de model. Va morir jove, als 32 anys, per culpa d'un càncer de matriu. També van ser importants per al pintor Paul Durand-Ruel (el marxant que el va posar al mercat) i Ernest Hoschedé, comerciant i gran col·leccionista d'art. Quan aquest segon va morir, ell es va casar amb la seva dona, l'Alice, en segones núpcies. Sense oblidar la Camille.

Els inicis de Monet no van ser fàcils, amb poques vendes i molts deutes, canviant de casa constantment. Sempre buscava els millors cels per pintar els millors paisatges. La seva situació econòmica, la falta de suport del seu pare i un casament a desgrat de la seva família m'ha recordat la vida de Cezanne, que tan bé va explicar Martí Domínguez (1966) a "El fracassat". El llibre també explica com alguns d'aquests pintors es compren els quadres entre ells, per ajudar-se, quan a algun d'ells li anaven malament les coses. Suposo que els dos remordiments de Monet són no haver pogut impedir les morts de la Camille i d'en Frédéric. Al llibre s'inclouen fotografies de quatre dels seus quadres:"La déjeuner sur l'herbe", "Camille o la femme à la robe verte", "Camille sur son lit de mort" i "Femmes au jardin".

"La Camille pensava que, amb molt poques excepcions, de fet ella no era mai el tema dels quadres del seu marit, sinó una simple silueta en el paisatge. En canvi, mai no era tan present com en un "Renoir", com en deien ells. La manera com en Renoir pintava les seves faccions li feia pensar en el primer quadre d'en Monet on havia sortit, titulat Camille, que era com n'havia seguit dient el seu autor, un nom bonic que semblava que se li fongués a la llengua, per més que els visitants del Saló ràpidament l'haguessin rebatejat com a La noia del vestit verd".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Els impostors (Pilar Romera)

Impostors, sí; però també supervivents. Homes i dones capaços de qualsevol cosa per sortir del pou. La majoria no són qui diuen ser... i guarden secrets inconfessables. Persones grises, amb pocs matisos, que han vist molt minvada la seva capacitat d'estimar, després de firmar traïcions de les quals potser ara s'avergonyeixen. Es mouen sigil·losament per les 336 pàgines d'"Els impostors", de Pilar Romera (Riba-roja d'Ebre, 1968).

En la seva major part, l'acció passa a la Barcelona de la postguerra, l'any 1949. Pobresa, cartilles de racionament, pocs llocs de treball, amistats condicionades i la por de ser delatat davant de la Brigada Politicosocial i d'acabar a la temible comissaria de la Via Laietana. No calia un motiu consistent. N'hi havia prou amb caure malament a la persona equivocada, com a l'ínclit Laureano, un curt bidell amb aires de grandesa. I sinó que li preguntin a l'Albert a qui, en un tancar i obrir d'ulls, ja estan apallissant sense miraments. El seu pecat? Imprimir uns fulls volants a uns estudiants universitaris. L'Albert és el germà de la Dora, que treballa al Govern Civil. Fa anys que es va quedar vídua i s'ha tornat a casar. La relació amb els seus pares no està massa ben encaminada.

En Bonaventura Puig (el segon marit de la Dora) i l'Eliseo Pérez (el seu gran amor de joventut) es van conèixer al camp d'Argelers, al Rosselló, a la Catalunya Nord. Aquests són els noms que fan servir ara, però cap dels dos es diu així. Han usurpat la identitat d'altres. Fa molts anys que no es veien i potser hauria estat millor que la casualitat no els hagués tornat a ajuntar. Saben un de l'altre uns dies abans que Franco visiti Barcelona (el 31 de maig de 1949) i que corri un rumor que un 'llop solitari' intentarà assassinar-lo. A qualsevol preu. Jugant-s'hi la vida. Completen el tauler d'escacs d'aquesta partida de perdedors el comissari Fuentes (corrupte, addicte, però també amb un petit bocí de cor) i en Paco, exvedet de La Criolla, llibreter i traficant de tot allò que faci falta. Tot un 'aconseguidor'.

"Els impostors" és una novel·la força visual, amb uns personatges que pateixen i continuaran patint. Facin el que facin, ho tindran molt difícil per enganyar al destí. Estan condemnats d'antuvi. El llibre, publicat per Columna, l'he llegit en un parell de dies. Està escrit amb un estil àgil molt planer, sense frases sobreres ni recursos innecessaris. Al gra. Entre les diferents parts, Romera hi posa fragments de diàlegs de la pel·lícula "Casablanca", dirigida per Michael Curtiz i estrenada l'any 1942. Des de llavors ha plogut molt, oi, Rick?

"El so del telèfon va aturar-se abruptament i va sentir la veu de Laureano, un «¡Diga!» amb prou feines xiuxiuejat. Va esperar inquiet, com sempre que sonava el telèfon a deshores, pregant perquè la trucada no fos la que ell no voldria haver de contestar mai. Laureano va esbufegar un «Espere un momento», mentre Bonaventura sentia el fregadís de les sabatilles apropant-se a la seva porta. Va contenir l’alè, com si aquest fet pogués d’alguna manera influir en els esdeveniments. Malgrat el fred, va començar a suar. Notava com les gotes s’anaven acumulant a les celles, que esdevenien, així, un absurd assut que pretenia contenir una riuada. Va restar immòbil, intentant evitar el desbordament, en va. Les gotes van començar a caure-li galta avall".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Cavalcarem tota la nit (Carlota Gurt)

Les dificultats de viure en parella, el desig (sovint representat amb l'element aigua) i la venjança són alguns dels ingredients que marquen els contes de la Carlota Gurt (Barcelona, 1976), titulats "Cavalcarem tota la nit". És el Premi Mercè Rodoreda 2019 i està publicat per Proa. L'aigua la trobem a la pluja, a l'herba molla, en una piscina de plàstic (sensacional 'L'estiu etern') i en els llacs que una nedadora vol travessar ('La terra no em gronxa').

Gurt ens regala històries de gent aparentment 'normal', a les que dona una pàtina de surrealisme, el just i necessari per fer-nos reflexionar una mica. Aporta un aire nou a la literatura actual. A "Bèsties carnívores" critica la violència de gènere d'un grup d'amics que podria ser ben bé 'La Manada' i a "El dia de l'alliberament" diria que fa tot un al·legat a favor de l'eutanàsia. L'accés dels nens i nenes el porno, alguns hi accedeixen sense ni tan sols voler-ho, el tracta a "A totes", on també repassa les infidelitats de parella i la falta d'atenció als fills, que creixen massa de pressa. A la majoria dels personatges del llibre els costa ser feliços. Fa la sensació que no han acabat de trobar el seu lloc en aquesta societat malalta i poc empàtica.

He llegit una entrevista a la Carlota on explica que es va separar mentre escrivia el llibre. Potser per això, a moltes de les parelles que ens presenta en aquest llibre els costa entendre's i viure junts. Al ja citat "La terra no em gronxa", a "Un món sense balances" (a la verdulera l'ha deixat el marit) o a "Segons fets a la nostra mida", en el qual el seu protagonista ja està cansat de mirar cap a una altra banda i de fer tot allò que la seva dona li demana. L'amor s'ha acabat entre ells. També hi ha distàncies entre els protagonistes de "Primer va ser el cavall, després va venir l'escafandre", el relat que tanca el llibre, que és molt diferent de tots els altres. Algunes de les situacions que ens explica l'autora en aquests tretze relats només es poden superar amb coratge, molt de coratge, i pensant una mica en un mateix. De vegades, ens adonem que potser hem viscut massa pels altres. Puta vida.

"Ella es fica a la piscina. El terra altre cop rellisca. A les fosques no es distingeix res. Agafa aire i s'enfonsa sota l'aigua. Si s'hi estigués unes hores es podria quedar atrapada sota la capa d'algues verdes, com sota una capa de gel. Faria una bona Ofèlia de Millais amb la cabellera taronja, només li faltaria el vestit virginal. Toca el terra viscós amb el palmell. El fàstic l'empeny a sortir. Massa tard, les algues ja li han entrat pels orificis del cos i se li deuen haver instal·lat a l'úter, al timpà, al recte".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Gina (Maria Climent)

"La vida és una successió d'esdeveniments inevitables i d'esdeveniments evitables que pel que sigue no s'han evitat, o que fins i tot s'han buscat, amb tot lo que això comporta". Aquest és el punt de partida de "Gina", el debut de Maria Climent (Amposta, 1985). Entre els inevitables, les malalties, que marquen un abans i un després en la vida. Tenir parella o fills són evitables.

La Maria i la Gina tenen dues coses en comú: l'esclerosi múltiple i la necessitat urgent de decidir si volen ser mares. Urgent perquè hi ha tractaments que no són compatibles amb l'embaràs. La Gina que vivia la vida al dia, gaudint de les coses petites, es fa gran de cop quan li diagnostiquen la malaltia. La novel·la podria ser un drama, però no ho és. Amb molta delicadesa i un gran sentit de l'humor, Climent ens parla de l'ansietat que pateix la protagonista, que té 30 anys, i de la seva lluita constant per tirar endavant. Reivindica el riure i considera que les coses importants sempre s'han de dir. Cal airejar-les. "Gina" és una novel·la original i 'casolana' que t'arriba al cor i t'ajuda a ser una mica més feliç. Dins de la desgràcia, optimisme i molta llum.

Més enllà de les seves parelles, la majoria intermitents, hi ha dues protagonistes que marquen la vida de la Gina. La Franziska, una alemanya que li fa psicoteràpia -un tronc on agafar-se quan les coses van malament-, i l'Elizabeth, una francesa de qui es va 'enamorar', pràcticament sense adonar-se'n, quan era ben petita i passava els estius a Masdenverge, a les Terres del Ebre, amb la seva àvia. L'Elizabeth era la filla gran de la seva veïna. La va veure un cop i ja en va tenir prou. Amb aquest personatge, Climent deixa clar que tenim moltes opcions sexuals i que totes són vàlides. T'enamores de la persona, no perquè sigui d'un sexe en concret. Al llarg de molt temps, la Gina li escriu cartes a l'Elizabeth, que viu a París, però mai troba el moment d'enviar-les. Ha arribat el moment de prendre decisions. Sobre amb qui vol convertir la seva vida. Sobre ser mare o no ser-ho. Sobre la vida. Sobre la mort. Gina, publicat per L'Altra Editorial, és tot un descobriment.

"Va ser llavors quan vaig conèixer l'ansietat. I penseu que l'ansietat és com aquell virus que fa que mos súrtiguen mals a sobre el llavi, que un cop l'agafem per primera vegada va apareixent sempre més així que abaixem la guàrdia. Un dia, et neix al revés, del budell cap amunt, cap al diafragma i fins al coll, fins als ulls i fins a l'ànsia. I no sé la vostra, la meva m'obliga a fregar-me la cara amb carícies massa fortes, com si es volgués endur les galtes a un lloc més tranquil. I m'agafa una mà a l'altra però no de forma amigable, s'agafen les mans meues de manera cruel i violenta. Com si no s'estimessen. Com volent-ser fer mal i no gens enamorades, com una parella que no se sap per què està junta. No és una bona amiga, l'ansietat. A diferència de la por, l'ansietat no sé de què serveix".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Mònica Mir (Miquel de Palol)

"Mònica Mir" és l'últim llibre de Miquel de Palol (Barcelona, 1953). La història comença un 22 d'agost i acaba el 15 de gener de l'any següent. El divideix en tres parts: 'Comèdia lleugera', 'La intriga' i 'L'interior, el llibre'. La primera s'inicia amb la Mònica  divertint-se amb un grup d'amics a Platja d'Aro. Surt amb l'Hipòlit, un noi que està per sota de les seves possibilitats, si fem cas a l'Esther, la seva mare. Elles dues no es porten gens bé.

L'Esther, que domina el difícil art de la manipulació, viu amb en Silvano, un alt executiu d'una multinacional amb negocis tèrbols. Estan fabricant una arma revolucionària amb mà d'obra barata, gràcies als reclusos de diverses presons. El projecte està batejat com a "Operació Diomedes". Funciona més o menys bé, fins que apareix en escena en Lucas, cap visible de "Solidaris Transversals", un grup que denuncia la corrupció i l'abús de poder del capitalisme, que deixa el ciutadà de peu completament indefens. Sense poder de reacció. El personatge d'en Lucas és de vital importància, perquè s'acaba relacionant amb la Mònica i també amb la Midoissa, una dona de qui tothom queda perdudament enamorat. És una deessa feta carn. Un misteri per descobrir. Tanbé un perill públic? Cal gestionar la compassió i l'ira.

A mesura que avança el llibre, tot es complica. La situació dels protagonistes, d'un costat; i la prosa de Palol, de l'altre. Quan entrem a "La intriga" es converteix en més filosòfica i amb un munt de referències mitològiques. Algunes converses es converteixen en 'classes magistrals' i no és fàcil seguir-les. Hi ha triangles 'amorosos' que s'aguanten sobretot pel sexe (uns quants), sadomasoquisme, infidelitats, traïcions i un munt de drogues que no fan bé a ningú. La tercera i última part és completament surrealista, amb la Mònica transformada en un llibre, fent de narradora omnipresent. Teoritza sobre l'objectivitat, l'estil, i sobre tot allò què ha passat des d'aquell estiu 'llunyà' a la Costa Brava. Cap d'ells està sencer. A la llista, hi ha morts, empresonats i embogits. "Mònica Mir" és una novel·la que necessita molta atenció per no perdre's res important. Té 479 pàgines i està publicada per Angle Editorial. Recomanable.

"L'Amadeu entreveu la dualitat d'extrems ira-compassió com una retòrica platònica, i la contingència sobre l'astúcia com una dialèctica aristotèlica o, per alguns, hegeliano-marxista. I la ira com la dimensió d'un mateix que no sap si et farà millor com a persona, però que segur que t'impulsa en valor i coneixement, a mi que soc l'aneguet lleig! No hi veu contrasentit, perquè en la convenció del que els xais entenen i per on transiten tot són bels, estrenyiment i castració encarats a l'escorxada final. Sent com s'està construint un infern per ell tot sol, un espai del pensament i tristesa on podrà moblar la recança de no haver protegit els seus".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El cártel (Don Winslow)

"El cártel", segona part de la trilogia de Don Winslow (Nova York, 1953), és igual de brutal que la primera, en tots els sentits. El seu principal protagonista és Art Keller, a qui vam conèixer a "El poder del perro". En aquesta novel·la, Keller, agent de la DEA (que combat el contraban de droga), fa d'apicultor en un monestir de Nou Mèxic. Fins que els seus antics caps li diuen que Adán Barrera s'ha escapat de la presó.

Barrera i Keller es coneixen des de temps immemorials. Fins i tot podríem dir que van ser 'amics'. Tot va canviar quan el clan de Sinaloa (liderat per Barrera) va torturar i assassinar un dels principals col·laboradors de Keller. Ell no va parar fins que el va ficar a la presó, després de matar al seu germà i al seu tiet. Ara que ha fugit, el malson torna a començar. Per si no n'hi hagués prou, Barrera ha posat preu al seu cap: dos milions de dòlars. Seran anys sagnants, amb diversos càrtels lluitant per dominar el territori i cobrar el "piso" o dret de pas. Les lluites més bestials són entre el càrtel de Sinaloa i els Zeta, liderats per Ochoa. Els Zeta, que decapiten als seus rivals, tenen formació militar i no s'aturen davant de res ni ningú. Causen terror per allà on passen.

Aquest cop, Keller compta amb la col·laboració de Luis Aguilar i de Gerardo Vera, tots dos mexicans. No sap si se'n pot refiar. "El cártel" és una novel·la plena d'amenaces, d'assassinats i de venjances constants. Queda clar, des del primer moment, que la violència només genera violència i que, un cop t'hi abones, és pràcticament impossible fer marxa enrere. La novel·la de Winslow (696 pàgines) també ens parla de gent corrupte. La majoria de policies mexicans ho són. També molts de nord-americans. Fins i tot el govern dels Estats Units, que sembla fer costat a Barrera, eliminant a molts dels seus enemics. Estem davant d'una història brutal, plena de sang i de droga, molt ben escrita i emocionant. És llarga, però en cap moment et perds ni baixa l'emoció. És addictiva de principi a final. Amb ganes de llegir "La frontera", que tanca la trilogia. M'hi poso aviat.

En aquesta segona part, té molt de pes el paper del periodisme en temps de guerra i de corrupció. Quedar al marge de tot i intentar informar amb professionalitat, amb amenaces i suborns d'uns i altres, ho complica considerablement. L'Oscar, en Pablo i l'Ana ho intenten, però no tots se'n surten igual de bé. Winslow també ens parla del pas endavant que fan algunes dones per plantar cara als càrtels. És el cas de la Marisol (que fa d'alcaldessa), relacionada sentimentalment amb en Keller; de l'Erika (de policia) o de la Jimena (regidora), que comença una vaga de fam per intentar plantar cara a l'exèrcit, confabulat amb els traficants. Sempre miren cap a l'altre costat. És la història de mai acabar. No hi ha res que balli, tot quadra fins al final.

"Todo el mundo sigue esperando que Barrera haga aparición en la ciudad. Un rumor, repetido al punto de convertirse en un "hecho", es que sus hombres entraron en un restaurante de Nuevo Laredo, confiscaron todos los teléfonos móviles, cerraron las puertas y, educadamente, anunciaron que nadie podía marcharse. Cuentan que luego llegó Barrera, cenó en la sala posterior, pagó la cuenta de todo el mundo y se fue. Los teléfonos fueron devueltos a sus propietarios y después los dejaron marchar. Keller sabe que es mentira, pero le parece revelador que algo así pueda considerarse cierto. Sabe que Adán Barrera no se acercará a la zona de guerra hasta que los disparos hayan cesado".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Quixot (Salman Rushdie)

Si el Quixot de Cervantes estava obsessionat amb les novel·les de cavalleries, el de Salman Rushdie (Mumbai, 1947) ho està per la televisió. Sitcoms, serials, realitys i pel·lícules omplen la seva vida i cada dia que passa li és més difícil diferenciar entre realitat i ficció. L'escriptor indi reescriu i trasllada al segle XXI el clàssic llegit per tots. El nou Quixot està traduït per Marc Rubió i publicat per Proa. Té 480 pàgines.

Ismail Smile fa de representant d'un producte opioide per calmar el dolor. El distribueix el seu tiet i es tracta d'un esprai sublingual amb propietats meravelloses. Quan el fan fora de l'empresa, sense cap motiu concret, l'Ismail es converteix en el Quixot i comença una road trip per trobar-se amb la Salma R. És la seva Dulcinea particular, una celebrity del cinema i de la televisió nord-americana a qui no coneix de res. És originària de l'Índia, com ell. Està convençut que "la televisió és el Déu que ens ho dona tot". Per fer aquest viatge iniciàtic i trobar la seva enamorada, el Quixot s'inventa un fill que bateja amb el nom de Sancho. Aquest descendent imaginari, que parla amb un grill que té accent italià, es dirigeix al lector en primera persona. Un fill que, tot i sortir del no-res, ràpidament vol autonomia pròpia.

El Rocinante del Quixot és el Chevy, el cotxe que el porta a tot arreu, passant per un munt de pobles de l'Amèrica profunda. L'addicció del nostre protagonista per la televisió m'ha fet recordar "Réquiem for a dream" (1978), d'Hubert Selby Jr., on la seva protagonista es passa la vida davant de la pantalla, pensant que tot allò que hi passa és de debò. Darren Aronofsky en va fer una grandíssima adaptació cinematogràfica, l'any 2000. A "Quixot", Rushdie ho tracta pràcticament tot: els amors obsessius, les relacions entre pares i fills, les desavinences entre germans, el poder destructor d'algunes 'cultures' escombraria, el racisme contra els immigrants, el fanatisme, l'estupidesa, la ignorància  i fins i tot la fi del món. Crítica, sàtira i paròdia a parts iguals.

SIMILITUDS ENTRE FICCIÓ I REALITAT

La història del Quixot surt de la ploma del Germà, un escriptor que ha tingut certa notorietat gràcies a les novel·les d'espies. És allò del llibre dins el llibre. Ara ha decidit canviar de gènere. Les similituds entre ell i el seu nou personatge són molt grans. Està barallat amb la seva Germana -igual que el Quixot amb la seva, batejada com el Trampolí Humà- i totes dues estan malaltes de càncer. En els dos casos, creuen que ha arribat el moment d'intentar fer les paus. Tots dos tenen un fill amb qui no s'acaben d'entendre. Els opiacis sublinguals apareixen en la història del germà i en la del Quixot i també els abusos sexuals. La gran diferència entre ells és que el Germà no té ni sembla que hagi tingut cap amor platònic.

A mesura que avança l'acció, cada cop és més difícil diferenciar entre les vides d'un i de l'altre. Van coincidint pràcticament en tot. En això, m'ha fet pensar en el "4 3 2 1", de Paul Auster. Rushdie esquitxa el llibre de paranoies constants, com quan el Quixot i en Sancho fan nit en una població mig deserta on molts dels seus habitants s'han convertit en mamuts. Aquesta 'mastodontitis' és una clara crítica contra els Estats Units i a la banalització del racisme i de les armes. També a l'augment sense aturador del populisme. Fa molt temps que vaig llegir el Quixot de Cervantes, però aquesta versió 2.0 de Rushdie m'ha semblat espectacular. No fa massa, d'ell també vaig llegir "La decadència del Nero Golden", que em va agradar molt.

"L'autor de la narració precedent -l'anomanarem Germà- era un escriptor d'origen indi establert a Nova York que prèviament havia escrit vuit novel·les d'espies amb el pseudònim de Sam DuChamp i un èxit dubtós. Llavors, en un canvi de direcció sorprenent, havia concebut la idea d'explicar la història del llunàtic Quixot i la seva fatídica recerca de la preciosa senyoreta Salma R, en un llibre radicalment diferent de qualsevol altre que hagués intentat escriure mai. Tan bon punt va haver concebut la idea, li va començar a fer por...".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Un món a l'abast de la mà (Maylis de Kerangal)

Enganya a la vista. Produeix un fals efecte de profunditat. Ensenya i oculta. És original i còpia a la vegada... Parlo del "trompe-l'òeil", que el diccionari defineix com "obra pictòrica que, fonamentalment per mitjà dels recursos del clarobscur, la perspectiva i l'esforç, produeix la il·lusió que és composta d'objectes o figures reals". Maylis de Kerangal (Toulon, 1967) en parla a "Un món a l'abast de la mà".

Després del gran èxit aconseguit amb "Reparar els vius", l'escriptora francesa ha tornat amb una obra més densa i específica. Parla de pintura -sobretot del trompe-l'oeil- i les seves pàgines estan plenes de noms de colors i materials majoritàriament desconeguts per a mi. Però més enllà de l'embolcall, del qual segur que gaudiran els entesos, De Kerangal ens regala una història de formació i d'aprenentatge, amb tres protagonistes principals: la Paula Krast, la Kate Malone i en Jonas Roetjens, que estudien plegats a l'Institut de Pintura de Brusel·les. Només estan sis mesos junts, però la seva amistat s'allargarà per sempre més. La Paula i en Jonas comparteixen pis des del primer moment i s'entenen francament bé, en tots els sentits.

L'autora se centra sobretot en la Paula. És la seva preferida. La primera feina 'professional' la troba a Moscou, on participa en una recreació d'Anna Karenina. També passa pels estudis de Cinecittà, a Roma, on s'ha de rodar "Habemus Papam", de Nanni Moretti; i per Lascaux, per reproduir les seves pintures rupestres. Aprofita la presència de la noia en aquests escenaris per fer una mica d'història de Cinecittà -que va arribar a ser un camp de concentració nazi- i per explicar-nos com un grup de joves va descobrir la cova i les pintures de l'art paleolític superior, l'any 1940. Ho fa amb un estil ric i molt visual, com ja ens té acostumats. El llibre està traduït al català per Jordi Martín Lloret i publicat per Angle Editorial. Té 249 pàgines i és com un quadre que necessita molta atenció per poder-lo gaudir i no perdre's res.

"La Kate havia acudit a la cita amb un vestit jaqueta blau marí i sabates de taló, s’havia oblidat de treure’s la polsera de turmell amb la tanca de calavera però s’havia pentinat els cabells amb la ratlla al costat i s’havia suavitzat el maquillatge: la volia, aquella feina. De fet se l’havia treballada prou, la seva paleta —blanc de titani, ocre groc, groc de cadmi taronja, terra de Siena natural, ombra fumada, marró Van Dyck, vermelló, una mica de negre—, i havia aplicat dues veladures per obtenir una superfície fosca i transparent alhora —foscor, transparència: el secret del portor. D’altra banda, la seva proposta tenia possibilitats: els propietaris de l’edifici eren famílies riques del Golf que passaven allà tres nits l’any".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy