dilluns, d’abril 30, 2007
Comentari: 'La vida de los otros'. Nota: 8'5
Buscant una vida pròpia
2006 / Millor pel·lícula de parla no anglesa. Premis del Cine Europeu: Millor pel·lícula i millor actor (Ulrich Mühe) / Alemanya / 137 minuts / Drama / Director: Florian Henckel-Donnersmarck / Intèrprets: Ulrich Mühe, Martina Gedeck, Sebastian Koch, Ulrich Tukur / El capità Gerd Wiesler (Ulrich Mühe) és un oficial extremadament competent de l'Stasi, la poderosa policia secreta del règim comunista de l'antiga República Democràtica Alemanya. L'any 1984 li encarreguen que espiï una parella formada pel prestigiós escriptor Georg Dreyman (Sebastian Koch) i la popular actriu de teatre Christa-Maria Sieland (Martina Gedenk). No sap fins a quin punt li canviarà la vida.
Sóc un incondicional del cinema alemany. Sé que em repeteixo més que l'all, però és així. 'La vida de los otros' és una pel·lícula excepcional, com 'Good By Lenin' (2003) i 'El Hundimiento' i 'Contra la pared' (2004). També mereixen ser esmentades 'Los Edukadores' (2004), 'Sophie Scholl' i 'Verano en Berlín' (2005) i 'Las partículas elementales' (2006). Set títols de qualitat, amb Òscar inclòs, en poc més de quatre anys. La veritat és que no està gens malament.
'La vida de los otros' és una pel·lícula inquietant; sobretot perquè no ens estan parlant de l'alemanya nazi, ens parlen d'una alemanya molt més propera. A l'any 1984 a Espanya ja havia arribat la democràcia, mentre que allà no es podia ni respirar sense que ho sabés l'Stasi (abreviatura de Ministerium für Staatssicherheit, fundat l'any 1950). Els intel·lectuals eren investigats amb lupa i si no col·laboraven amb el règim passaven directament a la llista negre. Deixaven de treballar i es morien de gana.
Igual que 'El Hundimiento', és una pel·lícula valenta, perquè explica ha història recent d'Alemanya amb una mirada crítica, amb veracitat i amb compromís; i això no és fàcil. En veure-la el dia de la seva estrena, el ministre de Cultura, Bernd Naumann, va dir públicament que li semblava una pel·lícula ‘fantàstica, que explica d'una manera molt emocional la història del nostre país'. 'La vida de los otros' és entretinguda i profunda alhora. Imprescindible, en tots els sentits.
(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)
La tripleta protagonista és excel·lent, començant per Ulrich Mühe, que dóna vida a l'implacable capità de l'Stasi. Un capità que, poc a poc, va desenganyant-se amb la manera de fer dels seus. Fins el punt que deixa de viure la seva vida per viure 'La vida de los otros'. En Gerd es passa el dia i la nit espiant en Georg Dreyman i la Christa-Maria Sieland, amagat en el pis de sobre. La investigació comença perquè ho demana ell, però quan se n'adona que són contraris al règim (com ja intuïa des de fa temps), decideix amagar-ho. Comprèn que l'escriptor i l'actriu tenen vida pròpia, pensen, s'ho passen bé amb els amics, es fan regals, s'estimen... tot el contrari que ell. Està sol com un mussol, sobrevivint en un pis sense personalitat, contractant prostitutes quan necessita sexe. Un home gris, de mirada perduda i desenganyada. Avui en dia, la grisor ho envaeix tot. Quina llàstima!
En Gerd descobreix que el ministre de cultura se n'aprofita de la Christa-Maria. Sexe a canvi de protecció, de permetre que segueixi actuant. Sexe 'robat', diria jo. Potser aquest és el fet que acaba amb la paciència del capità de l'Stasi. La Christa-Maria està interpretada per una guapíssima Martina Gedenk, amb qui també vaig gaudir a 'Deliciosa Martha' (2001) i a la ja esmentada 'Las partículas elementales'. En aquesta pel·lícula interpreta a una dona que prioritza la seva carrera per sobre de tot. Capaç de ficar-se al llit amb un ministre i de trair al seu company a les primeres de canvi. Després s'empenedeix, però el mal ja està fet. Al final, és en Gerd salva a l'escriptor, a més d'intentar netejar el nom d'ella.
En Georg, interpretat per Sebastian Koch, és un escriptor compromès amb el règim, de portes en fora. Però quan descobreix que la Christa-Maria s'entén amb el ministre reacciona i treu tot l'odi acumulat. Ho fa escrivint un article 'subversiu' a 'Dier Spiegel', revista de la República Federal. Un article que parla de l'alt número de suïcidis i que, lògicament, encén els polítics de Berlín fins a punts insospitats. La Christa-Maria explicaa l'Stasi on està amagada la màquina amb la qual en Georg havia escrit l'article. En Gerd, però, és més ràpid que ningú i se l'emporta abans que la trobin els seus. És un home il·lustrat, ben format culturalment, i s'acaba posant del costat dels intel·lectuals. Se n'adona que no anava pel bon camí. Com era d'esperar, 'acaba a galeres'.
Un dia en Gerd es troba un nen en a l'ascensor del seu bloc:
-Ets de l'Stasi?
-Sí
-Diu el meu pare que sou dolents, que us fiqueu en tot
-Com es diu el teu pare?
-Deixa-ho; és igual
Un diàleg que deixa clar que, gràcies al Georg i a la Chista-Maria, que acaba sent una més en la llarga llista de suiïcidis, ell ha canviat a temps. Ja amb el mur de Berlín a terra, en Georg li dedica el seu últim llibre. Possiblement, si en Gerd hagués fet la seva feina ell ja estaria mort; o com a mínim, engarjolat. 'La vida de los otros' dura 137 minuts, però no n'hi sobra ni un. És brillant del començament al final. Una delícia.
dijous, d’abril 26, 2007
Comentari: 'C.R.A.Z.Y.' Nota: 8
Negar l’evidència
2005 / Canadà / 127 minuts / Drama / Director: Jean-Marc Vallée / Intèrprets: Michel Côté, Danielle Proulx, Marc-André Grondin, Émile Vallée / C.R.A.Z.Y. és la història d'en Zachary, un nen que no té clara la seva sexualitat. El seu pare no accepta que pugui tenir un fill homosexual i el pressiona en tot moment per evitar-ho, igual que els seus tres germans grans. Precisament, la pel·lícula ens explica la vida d'en Zac entre 1960 i 1980, des que neix fins que compleix els 21 anys. Musica de David Bowie, dels Rolling Stones i de Pink Floyd per apropar-nos les peripècies d'aquest noi 'diferent'.
Si me l'hagués perdut, em tornaria C.R.A.Z.Y. Per a mi, és una de les grans sorpreses de l'any 2005. Feia temps que la perseguia i, finalment, l'he pogut veure. Quina sort! És una pel·lícula d'actors, tots genials, del primer a l'últim, sense excepció. Començant pels dos que donen vida al Zachary (l'Emile Vallée, en l'etapa que va dels 6 als 8 anys) i en Marc-André Grondin (dels 15 als 21). Un i l'altre estan molt treballats, creïbles, amb una profunditat excepcional. La interpretació de l'Emile és absolutament brutal. Els que fan de pares d'en Zac no es queden enrere: un espectacular Michel Coté, sense ni una fissura, i una encantadora Danielle Proulx. El pare pressiona, obliga; la mare mima, protegeix.
(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)
En Zac prefereix canviar un joc d'hoquei per un cotxet i una nina. Aquest és el seu pecat capital. La mare l'entén. El seu pare, masclista i massa tradional, no. Era d'esperar. Per primer cop, en Zac ha de sentir els improperis d'en Gervais, que li explica que els cotxets són per a les nenes. Per primer cop, li diu que no vol que acabi sent homosexual. Per primer cop, el condiciona. En Zac va creixent i se n'adona que, possiblement, li agraden els homes. Ell s'ha criat sota la repressió total del seu pare, on els gays estan criminalitzats. Se l'estima i no el vol decebre. Per tant, li agradaria ser qualsevol cosa menys un 'maricón', qualificatiu que rep habitualment per part dels seus germans i amics.
En Zac va néixer un 25 de desembre, igual que Jesús. Per aquest, motiu la seva mare creu que té un do especial. Diu que el ble que té al cabell el delata. Sembla ser que pot tallar hemorràgies o curar cremades al moment. En té prou amb pensar en la persona afectada. Ell vol ser un nen 'normal', en tots els sentits. I com que no ho és, somnia. Somnia amb una missa del gall més curta, somnia amb levitar dins de l'església, per damunt de tot i de tothom, somnia amb petonejar el xicot de la seva cosina, somnia despert. A la vida real tot és diferent. Entre d'altres coses, prova de sortir amb una noia que fa temps que el persegueix. S'ho passa bé, però el seu 'cosí postís' continua obsessionant-lo.
Té por de ser gay, per tot el que representa i, per aquest motiu, es planteja tot un seguit de reptes per capgirar la situació. 'Si supero aquest semàfor en vermell, em curaré'; 'Si aconsegueixo travessar la tormenta de neu, em moriré de cop'... Són frases que fa servir per autoesperonar-se, tot i que en el primer dels casos acaba a l'hospital. Li costa reconèixer que li agraden els homes, però ho acabarà fent. Igual que al seu pare, que triga deu anys en deixar-lo a entrar a casa acompanyat. I és que tot i les seves diferències, a vegades insalvables, un i altre s'estimen molt. Quan era petit, en Gervais portava al seu fill a menjar patates, tots dos sols, sense els altres germans. Vint anys després, és en Zac qui acompanya al seu pare, amb la mateixa il·lusió.
Visualment, 'C.R.A.Z.Y.' és molt rica. El canvi d'en Zac de petit a gran és espectacular, com la seva levitació a l'església quan tothom està cantant. En un segon passa del sostre del Temple al terra d'un pis on hi ha una gran festa. Els plànols del menjar desapareixen amb rapidesa de la taula (com per art de màgia) i els anells de fum que fa en Zac volant sense un destí concret en són un clar exemple. La música també és espectacular, començant per la cançó de Patsy Cline que dóna títol a la pel·lícula. No puc treure-me-la del cap! Cançons dels Rolling Stones, de Pink Floyd i de David Bowie, a qui en Zac imita amb regularitat, fan que la banda sonora de 'C.R.A.Z.Y.' sigui imprescindible, com la mateixa pel·lícula.
dimarts, d’abril 24, 2007
Comentari: 'Session 9'. Nota: 4'8
La por contamina
2002 / Sitges (Premi al millor director) / EEUU / 100 minuts / Thriller psicològic / Director: Brad Anderson / Intèrprets: David Caruso, Stephen Gevedon, Paul Guilfoyle, Josh Lucas, Peter Mullan, Brendan Sexton III / L'Hospital Mental de Danvers (Massachusetts) fa 15 anys que està tancat. Quan es treguin els residus d'amiant que hi ha acumulats, s'hi traslladarà l'Ajuntament. És un treball per dues o tres setmanes, però l'equip que contracten es compromet a acabar la feina en una. Si ho aconsegueixen, rebran una important plus. En Gordon és el propietari de l'empresa. Amb ell hi treballen el seu nebot, que es diu Jeff; en Phil (l'encarregat), en Mike (un aspirant a advocat que va abandonar la carrera de dret) i en Hank (preocupat per qualsevol cosa que no sigui treballar). A mida que avança la setmana, tots van perdent els nervis, mentre netejen sales tan àmplies com aterridores i passadissos buits, llargs i misteriosos.
Moltes vegades veus una pel·lícula perquè te l'han recomanada. És el cas de 'Session 9'. A més, ja havia vist 'El Maquinista' (2004), del mateix director, i em va agradar força. De fet, és un dels títols que més m'ha inquietat en els últims temps, junt amb 'Réquiem por un sueño' (2000), brutal en tots els sentits. No sóc massa aficionat a les pel·lícules de terror, encara menys si és de l'anomenat psicològic, però n'hi ha algunes que són d'obligada visió, 'Session 9', no. M'ha decebut molt, miri per on la miri.
Argumentalment no té ni cap ni peus i, en alguns moments, fins i tot és difícil de seguir. L'únic que queda clar és que hi ha cinc homes que han de netejar un antic psiquiàtric. És immens, tenen pressa per acabar, però cap d'ells no dóna ni cop. Parlen, fumen, discuteixen, es barallen, escolten declaracions enregistrades dels interns (d'aquí el títol de 'Session 9'), però no avancen. Se suposa que en aquest centre han passat coses molt fortes, tot i que no n'expliquen cap, i que els esperits dels expacients (m'imagino) influeixen en els treballadors, en uns més que en els altres.
(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)
I dic m'imagino perquè no hi ha res que quedi clar, almenys per a mi. De tan en tant veiem una cadira que, suposadament, servia perquè els interns fessin les seves 'confessions'. L'esperit o esperits de la pacient de la 'Session 9', que tenia triple o quadruple personalitat, que encara vaga pel sanatori, sembla que acaba influenciant al propietari de l'empresa de neteja, que acaba amb tots els altres. Potser en queda un, en Phil, però tampoc queda clar del tot. En Phil està interpretat per en David Caruso, un actor que no m'ha convençut mai. Peter Mullan fa de Gordon Fleming, la persona que perd els nervis. En una semana passa de marit i pare exemplar a escalfar la seva dona i a matar els seus companys de feina. Gran metamorfosi, sens dubte.
Els trhillers psicològics acostumen a fer por, però aquest no inquieta gens ni mica, tot i que m'havien dit que sí. A vegades ens espanta que les pors i obsessions dels protagonistes ens influeixen també a nosaltres, però no és el cas. Ara, que entenc perfectament que les persones que netejaven l'hospital s'acollonissin. L'edifici sembla tenir vida pròpia, buit i destarotat. En un marc tan incomparable com aquell, tornar-se boig no es una fal·làcia. N'estic convençut.
diumenge, d’abril 22, 2007
Comentari: 'El perfume. La historia de un asesino'. Nota: 6'7
Quina olor fa l'olor?
2006 / Alemanya / 147 minuts / Thirller – Intriga / Director: Tom Tykwer / Intèrprets: Dustin Hoffman, Ben Whishaw, Alan Rickman, Rachel Hurd-Wood, Sara Forestier / Adaptació del famós best-seller de Patrick Süskind, que ens explica la història d'un psicòpata amb un extraordinari sentit de l'olfacte. El protagonista està obsessionat i dominat per les olors i la sensació que aquests li produeixen.
Ho deia al comentari de 'El número 23': Totes les obsessions són dolentes, per petites que ens puguin semblar en un primer moment. L'obsessió és una idea, paraula o imatge persistent que s'imposa amb independència de la nostre voluntat i que només pot ser desarrelada de la ment amb dificultat; i això tenint sort! Obsessió pel '23', pel sexe, pel joc, per l'ordre... o pels olors. Totes igual de greus, i amb terribles conseqüències. En Jean-Baptiste Grenouille creix en un orfanat i aprèn a olorar fins i tot abans de saber parlar. Però el seu olfacte no té límits i aquest desenvolupament extrem de l'olfacte és la seva perdició. No sap aprofitar-lo perquè, a banda d'olorar, sap ben poques coses de com funciona el món en general i les persones en particular.
(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)
La seva obsessió és preservar l'olor de la dona, sigui com sigui, costi que costi. Primer intenta destilar-la una com si fos una rosa (amb nefastos resultats, clar) i després s'aficiona a l''enfleurage'; és a dir, a exprimir l'olor de la dona, capturat prèviament en greixos animals, per alliberar l'oli resultant, recol·lectar-lo i filtrar-lo en un intens procés. A la primera la mata per accident, perquè no cridi quan descobreix que l'olora d'amagat, amb un instint animal brutal. A les altres dotze les assassina voluntàriament.
L'objectiu d'en Jean-Baptiste, abandonat tot just després de tallar-li el cordó umbilical, és crear un perfum per dominar l'amor de la humanitat. Un perfum amb l'olor de 12 dones verges i d'una prostituta; un perfum que ho revolucionarà tot. Per aconseguir-ho farà allò que faci falta, fins i tot matar. Està enlluernat amb el seu principal i únic objectiu i no veu res més enllà del seu nas... i mai millor dit. A l'orfanat, un negoci com qualsevol altra, no el van educar i dubto que sàpiga diferenciar entre el bé i el mal.
No coneixia Ben Whishaw i la veritat és que no m'entusiasme. El seu paper no es agraït (brut tota la pel·lícula i sense parlar massa), però tan Dustin Hoffman com Alan Rickman el devoren. Hoffman dóna vida a un avariciós perfumer capaç de qualsevol cosa per sortir de la decadència en què ha caigut amb el temps. En Rickman interpreta a un pare nascut per protegir la seva filla (Rachel Hurd-Woo). Sap que és guapa i casta i intueix que, sigui quin sigui el propòsit de l'assassí, la necessitarà a ella. El perfumer és qui li explica al Jean-Baptiste una suposada llegenda egípcia segons la qual havia existit un perfum que ho havia dominat tot. Se n'havien descobert 12 ingredients. El tretzè encara era un misteri. Basant-se en aquesta llegenda, el noi en crea un de nou... encara més potent.
El perfumer se surt amb la seva. A canvi de deixar marxar al Jean-Baptiste perquè aprengui l''enfleurage' li demana cent fòrmules per assegurar-se l'èxit en la resta de la seva vida. Una vida curta perquè se li cau l'edifici a sobre quan està dormint. Mai no es pot tenir tot. Això sí, com a mínim va morir tranquil. La posada en escena de la pel·lícula és molt bona, igual que el tractament de les imatges en la foscor, amb ombrejats espectaculars.
El final és fluix. En Jean-Baptiste és condemnat a mort, però s'escapa gràcies al seu perfum, que llença a tort i a dret. L'escena de l'orgia és poc creïble, per molta pòcima que hi hagi a l'aire. A més, ell ha crescut sense la capacitat d'estimar, un problema que no té solució. Ni el seu propi perfum l'ajuda. Així de trist. Pot repartir amor, però no el pot percebre.
Per ell, olorar és i continuarà sent una obsessió inevitable. Quina olor fem quan no hi ha res que faci olor aprop? Aquesta és una de les preguntes que es fa abans d'arribar a la gran ciutat. Amargat i sense una sortida clara, el protagonista decideix acabar amb la seva vida. Es ruixa amb el seu perfum i mor devorat per un grup d'homes i dones que el veuen com un àngel. Al mercat on va néixer, on tot podia haver estat diferent si la seva mare no l'hagués tirat al terre, enmig dels peixos podrits que venia. Quin fàstic!
Comentari: 'El número 23'. Nota: 6
Retrat d'una obsessió. Nota: 23 - 17 = 6
2007 / Estats Units / 95 minuts / Thriller / Director: Joel Schumacher / Intèrprets: Jim Carrey, Virginia Madsen, Logan Lerman, Danny Huston, Rhona Mitra, Lynn Collins, Michelle Arthur, Mark Pellegrino, Paul Butcher / 'El Número 23' ens explica la història d'un home obsessionat amb un llibre. Cada cop està més convençut que l'autor descobreix detalls de la seva vida íntima. En Walter Sparrow cada cop se sent més amenaçat i es torna paranoic. El '23' es repeteix un i altre cop a la seva vida, com en el llibre. I no pot fer res per evitar-ho.
Avui és 23 d'abril. Són les 11:12 del matí, dos números que sumen 23. Jo vaig néixer el 4 del 6 del 1968. Els sis numeros junts donen 34. Si ni restem dos (perquè vull; i ja està) ens trobem amb un 32, el 23 al revés. Així de senzill. El 23 era el número de Michael Jordan. Podria seguir fins que es fes de nit. A la pel·lícula, el '23' és l'obsessió de Walter Sparrow, un paranoic amb cognom de capità de vaixell pirata. La idea inicial de la pel·lícula és boníssima. Hi ha qui diu que l'obsessió per un número és una tonteria, però també ho són totes les altres... i a vegades no es poden evitar. Arriben i ja està. És com aquell que se'n riu de les depressions i quan cau en una, fet que mai havia contemplat, clar; s'enfonsa a la misèria.
De sempre, el '23' ha estat un número 'màgic', per dir-ho d'alguna manera. Hi ha 23 parells de cromosomes, existeixen 23 discs en la columna vertebral humana, la sang triga 23 segons en donar una volta sencera al cos, Juli César va ser apunyalat 23 cops abans de morir, el Titànic es va enfronsar el 15 d'abril del 1912 (tots els números sumen 23), William Shakespeare va néixer i morir en un 23 d’abril... Segur que aquestes coincidències es donen amb més números, però ara el què ens ocupa és el '23.
(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)
La primera mitja hora de la pel·lícula promet. Es planteja l'enigma amb certa gràcia i Jim Carrey, a qui molts mai no acceptaran con un actor seriós, fa totalment creïble al paranoic Walter Sparrow. És veritat que no és fàcil oblidar de cop els innumerables papers comics i alhora histriònics d'aquest prolífic actor canadenc; però s'ha de reconèixer que ha fet molt bones pel·lícules: 'Eternal Sunshine of the Spotless Mind' (2004) –aquí traduïda com 'Olvídate de mí'-, 'Man of the Moon' (2000) i la premonitòria 'El show de Truman' (1998). A '23' Carrey està ben recolçat per Virginia Madsen, a qui recordo pel seu paper a 'Entre Copas' (2004).
Un bon inici i dos actors correctes, res més. '23' s'enfonsa després de la primera mitja hora. Comença a repetir-se i l'espectador es desenganxa definitivament, sobretot quan ens expliquen qui va escriure el llibre que treu el son i la salut a Walter Sparrow. A partir d'aquí intenten justificar-ho tot amb un 'pupurri' d’imatges que no s'aguanta per enlloc. El final és lamentable, dels pitjors que he vist en temps. En Walter reconeix que ell és qui va escriure '23' i que és autobiogràfic. Per tant, ell va matar la noia de qui parla el llibre i l'home que està a la presó és innocent. En Walter reconeix el crim, s'empenedeix i s'entrega a la justícia per pagar pel què ha fet. Ja li donaran la condicional, diu, per tornar amb la seva família... que l'estima com mai; 23 vegades més que abans? Tot va passar fa 15 anys, quan va perdre la memòria en un intent de suïcidi.
Ui són les 12:11. Quina por!
dijous, d’abril 19, 2007
Comentari: 'Battle Royale'. Nota: 7'5
Joc de supervivència
2000 / Japó / 114 minuts / Thriller / Director: Kenta Fukasaku, Kinji Fukasaku / Intèrprets: Tatsuya Fujiwara, Ayana Sakai, Ai Maeda, Shûgo Oshinari, Haruka Suenaga, Yuma Ishigaki, Yoko Maki, Miyuki Kanbe, Masaya Kikawada / Comença un nou mil·lenni al Japó, país que està pràcticament col·lapsat. Milions de persones deambulen sense feina. La violència a les escoles està descontrolada i els adolescents protagonitzen boicots massius. El govern contraataca amb la llei 'Battle Royale'. Cada any, un grup d'alumnes escollit per sorteig ha de participar obligatòriament en un mortal joc de supervivència.
'Battle Royale' és una petita obra mestra. Com a la majoria de pel·lícules japoneses d'acció, els actors deixen molt que desitjar i el doblatge és esperpèntic. La idea, però, és brutal (mai millor dit) i la posada en escena, molt espectacular. Han passat set anys des de la seva estrena i encara no ha perdut vigència. Es manté intacta. Tot i que dura gairebé dues hores, aquest experiment de Kenta Fukasaku i Kinji Fukasaku, que ja és un títol de culte, aguanta sense perdre ritme fins el final. Hi ha moltes diferències entre 'BT' i 'Gran Hermano? A un i altre concurs només en pot quedar un.
És d'esperar que l'argument de 'Battle Royale' no sigui premonitori, tot i que els experiments amb persones no són cap novetat. Se'n van fer a l'Alemanya nazi, salvant les distàncies, clar; i se'n continuen fent a infinitat de llocs. A l'Iraq, per exemple? La diferència és que a 'Battle Royale' es fan a ‘cara descoberta’, com una possible alternativa per frenar la violència (?) i la falta de respecte dels joves cap a la gent gran. S'emporten la classe a una illa deserta, fent-los creure que van d'excursió –els pares crec que sí que saben la veritat- i se'ls 'convida' a matar-se mútuament. Així de senzill i de complicat. No tenen cap altra sortida.
El professor que està al capdavant d'aquest joc mortal és el polifacètic Takeshi Kitano, que es va fer famós al món sencer gràcies a 'Humor Amarillo', un subproducte amb un èxit inexplicable. Actualment, aquest programa televisiu torna a triomfar a 'Cuatro' a la sobretaula dels dissabtes i dels diumenge. Personalment, a Takeshi jo el recordo per Zatoichi (2003) i Hana-bi (1997).
(La resta de comentari explica parts de la pel·lícula)
L'objectiu macabre de la llei 'Buttle Royale' és que dels 42 alumnes de la classe només en quedi un. S'han de matar entre ells, sense excuses, sense compassió. Si en sobreviuen dos, hi ha aliances entre ells o intenten escapar moriran tots. Per assegurar-se'n, els organitzadors els hi posen uns curiosos collarets amb explosius. Permeten saber on són els 'jugadors' en cada moment i els poden 'eliminar' immediatament si se salten les normes.
Mataries al teu millor amic per salvar la vida? En principi la resposta és que no, però sorpreses et dóna la vida, com diria la cançó. La violència genera violència i hi ha alumnes que demostren que són capaços de tot per sortir endavant. 'Si hay que matar, se mata' seria el seu eslògan per guanyar la partida i recuperar la llibertat. Alguns, més violents que d'altres, potser ja sabien que estaven preparats per matar; altres no. Per si fos poc, el joc és desigual, ja que cada alumne rep una bossa de supervivència amb una arma diferent: de la tapadora d'un pot d'escombreries a la pistola més sofisticada, passant per una ballesta o un localitzador. És a dir, que la sort també compte, a banda del valor i dels remordiments de consciència.
Ràpidament, es veu qui està disposat a lluitar i qui no, fins el punt de alguns se suïciden per no afrontar la realitat. La pel·lícula és violenta, és veritat. Els assassinats s'encadenen un darrere de l'altre, però res es gratuït. Podríem dir que tota la sang, que tampoc no és molta, està justificada. Una pel·lícula com aquesta la necessita. 'Battle Royale' és un compte enrere, ja que després de cada mort un ròtul i una veu en off ens explica quants alumnes queden vius.
Al final, la llei 'BR' falla perquè són tres els alumnes que queden vius, tot i que fan creure als organitzadors que només hi ha un supervivent. Dels tres, un mor en la fugida, ja fora de l'illa. Per tant, només queda una jove parella d'enamorats, que potser s'haurà d'amagar de per vida. Han violat les regles i el govern els persegueix. Abans han hagut de matar al professor, instigador d'aquest joc sense precedents. Els 'guanyadors' surten de l'illa gràcies a un concursant de l'any passat, a qui fan repetir en el concurs per obligació. N'hi ha un altre que va entrar per pura diversió. Increïble... com la pel·lícula, aterradora en molts sentits.
dimecres, d’abril 18, 2007
Comentari: 'El gigante de hierro'. Nota: 8
Pel·lícula gegant
1999 / Estats Units / 86 minuts / Director: Brad Bird / Dibuixos animats / En Hogarth és un nen de 9 anys testarrut i imaginatiu. Està obsessionat en descobrir alienígenes o invasors subversius. Per aquest motiu, escolta amb atenció la història d'un vell pescador que assegura que ha vist un robot immens al mar. En Hogarth surt ràpidament a buscar-lo i, per sort seva, el troba abans que ningú. Els problemes, però, no trigaran a arribar. L'ha d'intentar amagar de tothom i evitar que un destarotat agent dels serveis d'inteligència nordamericans el trobi. Aquesta pel·lícula està basada en un conte escrit pel poeta anglès Ted Hughes l'any 1968. És un clàssic de la literatura infantil. Brad Bird, l'encarregat de dirigir-la, es va formar a la Disney i va ser assessor executiu de la sèrie 'Los Simpson'.
'El gigante de hierro' és una pel·lícula molt interessant. La Disney faria bé en recuperar directors com Brad Bird i millorar la seva oferta infantil, cada cop més decebedora. Les seves últimes aventures, amb 'Descubriendo a los Robinsons' al capdavant, no tenen ni cap ni peus. 'The Iron giant', aquest és el títol original de la pel·lícula, és alliçonadora. Té un missatge clar i això, quan parlem de títols per a nens i nenes, és determinant. La violència només genera violència. Així de clar. El gegant mai ataca, només es defensa. Es més, quan es transforma en una arma mortífera perd l'oremus; podríem dir que ho fa obligat. Quan s'aturen els trets i les bombes, recupera la seva bonhomia natural. Ja sé que parlem d'un robot, però a la pel·lícula és tractat com una persona, amb sentiments inclosos.
La veritat és que, cas que existís, un gegant d'aquestes característiques seria un problema... gegant, clar. No és violent, d'acord, però té molta gana i només menja ferro. Per tant, tot allò que és d'aquest material (cotxes, tractors, bigues...), perilla. No destrossa les coses amb mala intenció, però necessita ingerir-les per seguir viu. Tenint en compte aquesta premisa, el gegant és un perill... sempre que no estigui controlat. En el seu entorn, fins i tot podria ser una solució per acabar amb certs tipus de deixalles; una deixallaria ambulant m'atreviria a dir.
En Hoghart ho té clar des del primer moment i intenta ajudar-lo sense estudiar-ne les conseqüències. És un nen imaginatiu i el gegant és una mina; un regal caigut del cel. Només té 9 anys, però ni gota de por. Inicialment, decideix actuar sol però, quan arriben els problemes, convenç al propietari d'una deixellaria que li doni un cop de mà; l'obliga, pràcticament. Tot hauria sortit més o menys bé sense l'ingerència d'un agents dels serveis d'intel·ligència (?) dels Estats Units. És la prepotència personificada, d'aquelles persones (i per desgràcia cada cop n'hi ha més) que persegueixen l'èxit inidividual per sobre de qualsevol altre cosa; sense estudiar-ne les conseqüències. Vol ser famós, quedar com un heroi davant dels seus caps i companys.
(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)
L'agent desobeeix als seus superiors i decideix 'matar' el robot amb un míssil nuclear. Acabarà amb ell, però també amb tota la població de Rockwell, a Maine. És llavors quan el robot decideix convertir-se en víctima i salvar a les persones que han donat la cara per ell. Aixeca el vol i xoca prontalment amb el míssil, que el destrossa en mil bocins. El nen plora, però ha descobert el sacrifici i l'amistat veritable. L'agent dels serveis d'intel·ligència es converteix en el dolent, odiat fins i tot pels militars que havien envaït la ciutat... Per protegir la població?
La sorpresa final és que el gegant pot autoreparar-se, com ja havia fet en algunes parts de la pel·lícula. És a dir, que veiem com, poc a poc, es van juntant totes les peces... per petites que siguin. Hi hauria lloc per una segona part, però ja fa vuit anys que es va estrenar la primera. Millor deixar-ho així, amb un gran gust de boca. Pel·lícula recomanable per a tothom, sens dubte.
dimarts, d’abril 17, 2007
Coses: Ha tornat a passar!
Fa tot just una setmana vaig veure 'Elephant', la visió de Gus Van Sant sobre la matança de Columbine. Em va impressionar molt. I és que un segon abans dels assassinats, tot era aparentment normal. Aquest és el problema. Nois normals (inadaptats, potser, però normals), un institut normal, amb problemes normals... Tot normal, fins que ho deixa de ser, sense que ningú ho pugui preveure. Fa uns anys va a ser a Columbine, però ja deia en el comentari d''Elephant' que els fets es podien repetir en qualsevol moment, en qualsevol institut... quan menys t'ho esperes. La vida és igual de cruel a tots els llocs, independentment de nacionalitats o banderes.
Doncs ha tornat a passar. Aquest cop a la Universitat Tècnica de Virginia, on el 'pistoler' ha deixat 32 víctimes mortals, superant de llarg les 13 de Columbine. Desgràciadament, en aquests casos els morts només serveixen per donar forma a les estadístiques, per etiquetar aquesta massacre con la pitjor de la història en un centre docent dels Estats Units. Quina llàstima! Ara és aquesta universitat, la de Virginia, qui té el trist paper d'obrir els informatius de ràdio i televisió, d'omplir pàgines i pàgines de diaris i d'internet, de ser el punt de partida d'una o més pel·lícules. Un total de 32 morts, que podrien haver estat molts més, potser (i només dic potser) per la passivitat de la Policia. L'assassií va matar les dues primeres persones a les 7:15 del matí, als dormitoris de la universitat, i les altres 30 a les aules... dues hores després!
A partir d'aquests fets lamentables, em venen al cap diverses preguntes: Per què no es va desallotjar la Universitat Tècnica de Virginia? Per què als Estats Units es poden seguir comprant armes amb total impunitat... fins i tot per internet? Per què no es poden preveure aquestes matances? Preguntes sense una resposta clara que, amb el pas del temps, ningú respondrà. Preguntes que poc a poc s'anirant diluint i que ningú no es tornarà a fer fins que hi hagi un altre tragèdia; que tard o d'hora arribarà tornarà a arribar; segur! La línia entre l'aparent normalitat i la mort és molt fina. A vegades la separa un sol segon... una eternitat.
diumenge, d’abril 15, 2007
Comentari: 'Factótum'. Nota: 6
Beure per veure
2005 / Noruega / 94 minuts / Drama / Director: Bent Hamer / Intèrprets: Matt Dillon, Marisa Tomei, Lili Taylor, Fisher Stevens, Didier Flamand, Adrienne Shelly, Karen Young / En Hank Chinaski vol ser escriptor. Envia poemes i contes curts a una revista, però mai l'hi publiquen. Per pagar les pensions on malviu i la seva addicció a l'alcohol accepta qualsevol treball temporal (peó, porter, taxista...), pero sempre l'acaben fent fora. El seus únics objectius són escriure i apostar a l’hipòdrom, a més de follar amb passió (aquí no puc dir ni estimar ni fer l'amor, ho sento) primer a la Jan i després a la Laura, alcohòliques com ell. Vol viure 'de veritat' arribant fins al final, arriscant'ho tot, sense saber si potser es quedarà sol i sense res.
No he llegit res de Charles Bukowski. Ho sento. Ho dic pels que pensen que només es pot opinar d'una pel·lícula si has llegit el llibre que la precedeix. En aquest cas, hauria d'haver repassat algun conte d'aquest escriptor nord-americà nascut a Alemanya. Més que res perquè 'Factótum’ és autobiogràfica. En Hank Chinaski és l'alter ego de Bukowski. Tot i aquestes premises, considero que qualsevol pel·lícula s'ha d'explicar per ella mateixa, independentment dels llibres que l'envoltin. Si no és així, malament.
'Factótum' és excessivament buida, li falta substància. Potser com els contes de Bukowski? Una pregunta que deixo a l'aire. Asseguren que és una bona adaptació de 'Barfly', un dels seus millors guions. Per a mi, és lenta i reiterativa. L'únic que veiem és com en Chinaski beu sense parar i deixa els treballs temporals un darrere de l'altre. Res més. Això sí, l'ambientació, que s'apropa a allò que es va batejar com a 'realisme brut', és molt bona i la interpretació de Matt Dillon, brillant. Dillon ha fet grans pel·lícules, però mai ha estat un actor reconegut, d'aquells anomenats 'grans'. Recordo 'La ley de la calle' (1983), 'Drugstore Cowboy' (1989) i 'Todo por un sueño' (1995), les dues de Gus Van Sant, i l'oscaritzada 'Crash'(2004).
(La resta del comentari pot explicar parts de la pel·lícula)
Referint-me als plantejaments de Bukowski estic d'acord que has de lluitar per allò que vols, per aconseguir un objectiu... però també pots fer-ho amb una certa dignitat. Entenc que en Chinaski vulgui ser escriptor (jo també, no et fot!). Ara, no tinc tan clar si per aconseguir-ho és necessari beure com un condemnat i deixar penjades a totes les persones que et donen feina a la primera de canvi. A ell, però, tenint en compte que la pel·lícula és autobiogràfica, al final li va anar força bé. Fins i tot a nivell de salut, perquè va morir a Los Ángeles als 74 anys.
En Chinaski tenia passió per l'escriptura i passava amb ben poc. Un pis brut i descuidat (sempre fent d'okupa a casa de la seva parella ocasional) i unes monedes per comprar beure. Dóna la sensació que es quedava amb la primera noia que veia, fins que es cansava. A la Jan (Lily Taylor), 'High Fidelity' (2000) i 'Cosas que nunca te dije' (1996), la deixa un parell de cops, però la torna a buscar. És un amor de conveniència, de supervivència fins i tot, especialment per a ell. La Jan acaba amb un home ric, més per necessitat que per amor. El mateix home que en Chinaski esbatussa un dia a l'hipòdrom en considerar que ocupa el seu seient... no reservat. La Laura (una guapíssima Marisa Tomei), també té la 'protecció' d'un altre home poderós... per dir-ho d'una manera fina.
No sé com se n'assabenta, però quan potser ja ho dona tot per perdut (o no) en Chinaski veu com una revista li publica el seu primer conte curt. És l’inici de la seva resurrecció, l'inici del gran escriptor, batejat com l'últim escriptor 'maleït' de la literatura nord-americana. Millor tard que mai. Viu de veritat, arrisca i es queda sol i sense res... abans de la gran remuntada.
Comentari: 'Las partículas elementales'. Nota: 6'5
Buscant l'amor veritable
2005 / Festival de Berlín: Millor actor (Moritz Bleibtreu) / 105 minuts / Drama romàntic /Director: Oskar Roehler / Intèrprets: Moritz Bleibtreu, Christian Ulmen, Martina Gedeck, Franka Potente / En Michael i en Bruno són germanastres. La seva mare, excessivament lliberal, prefereix divertir-se a tota hora abans que ocupar-se d'ells. Per aquest motiu, els abandona amb les seves respectives àvies paternes, que són les encarregades de criar-los. En Michael és un introvertit biòleg molecular. En Bruno és esclau de les seves fantasies sexuals. Cap dels dos ha trobat l'amor veritable; de moment.
Actualment, el cinema alemany és sinònim de qualitat. 'Las partículas elementales' no és res de l'altre món, però té coses molt interessants. Potser el millor és la interpretació de Moritz Bleibtreu, senzillament genial i premiada amb justícia al Festival de Berlín. La pel·lícula d'Oskar Roehler està basada en una novel·la de Michael Houellebecq que es va publicar l'any 1998 i que es va convertir en un gran èxit de vendes. La resta d'actors també estan a l'alçada, donant profunditat i creativitat als seus personatges.
(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)
En Michael i en Bruno no saben que l'altre existeix fins que la seva mare, sense previ avís, decideix presentar-los. Aparentment, no tenen res en comú, però, en el fons, tots dos busquen el mateix: l'amor veritable. En Michael s'ha passat la vida estudiant, sense temps per res més. Poc a poc ha anat superant les seves pors personals, la seva inseguretat, per acabar convertint-se en un geni de la biologia molecular. Podríem dir que és un dels pares de la clonació, creador d'una vaca 'cosina-germana' de l'ovella Dolly. No té parella ni n'ha tingut mai. En Bruno és un obsès sexual. Espero no ser dur amb ell fent aquesta afirmació tan radical. És professor, està casat i té un fill, però en l'únic que pensa és en el sexe extramarital. La seva dona no pot avorrir-lo més.
En Bruno peca per excés, en Michael, encara verge, potser per defecte. Un viu per la feina; l'altre la fa servir com a reclam per atreure possibles conquestes. Tots dos descobreixen l'amor passada la trentena. En Michael s'enamora (o potser es reenamora) d'una amiga de la infància, l’Anabelle (Franka Potente). Paral·lelament, en Bruno coneix la Christiane (Martina Gedeck), addicta al sexe com ell. Arriben a la felicitat de la mà, però es queda en un simple miratge. L'Anabelle perd el fill que esperava (en la única relació anb en Michael) i, posteriorment, li han de treure l'úter. La Christiane queda paralítica després de patir una necrosi.
En Michael decideix fer costat a l'Anabelle; i se'n surt. En Bruno també, però massa tard. Quan decideix que vol passar la resta de la vida al costat de la Christiane, ella ja s'ha tirat pel balcó de l'apartament on vivia. Un final dur, tot i que ensucrat mínimament, ja que en Bruno (tancat en un psiquiàtric) acaba creient que la noia no ha mort i que continuarà al seu costat per sempre. Està feliç com un gínjol. De fet, en Bruno s'havia passat mitja vida en aquest tipus d'hospitals, suposadament marcat pel comportament libinidós de la seva mare. Hi ha una escena brutal: les dues parelles juntes a la platja, abans de l’últim ingrés d’en Bruno, gaudint d’un merescut descans. L'Anabelle diu alguna cosa així: ‘que bé que ens ho estem passant els quatre’. Sap que la Christiane és morta, però vol fer costat al seu 'cunyat'. S'ho mereix.
dimecres, d’abril 11, 2007
Coses: Respiracio = Salut
'Retrobar el repòs, la pau, la tranquil·litat'. Aquesta és una de les definicions que el Gran Diccionari de la Llengua Catalana fa de la paraula 'respirar'. I és que està demostrat que una respiració correcta i ordenada és sinònim de salut i felicitat. Sembla difícil de creure, però és una realitat palpable. Quan una persona està angoixada o nerviosa té la respiració descompassada. Quan està cansada, per culpa d'un esforç físic o mental, també. Després d'una discussió o d'un sotrac anímic el ritme de respiració també s'altera, deixa de ser l'habitual.
Pels motius abans esmentats, és molt important intentar trobar els mecanismes necessaris per tornar a col·locar la respiració en el seu lloc. És imprescindible adonar-se que alguna cosa no funciona i posar-hi remei. És allò d'aturar-se un minut, pensar i, sempre que sigui possible, tornar a començar de zero. A voltes n'hi ha prou amb fer dues o tres respiracions profundes, agafant i deixant anar l'aire pel nas amb suavitat. Sembla fàcil, però moltes vegades no ho és. A algunes persones, fins i tot els costa desconnectar, trobar aquell instant per fer taula i reiniciar l'activitat.
El ioga és una de les disciplines que dóna més importància a la respiració. L'objectiu és 'Calmar l’agitació mental', segons expliquen els 'Ioga Sutras de Patanjali'. Per aconseguir-ho, s'ha de practicar la respiració (inicialment seguint les indicacions d'un expert o experta) i practicar tot un seguit de postures no habituals en la vida normal. Són postures per mirar de corregir la columna vertebral, connectada directament a tots els òrgans vitals. Estar assegut moltes hores davant d'un ordinador fa que s'encorbi a més de provocar que els muscles de les cames s'escurcin. Per tant, calen torsions, contrapostures; en definitiva, moviments que ajudin a redreçar els problemes derivats d'una vida a voltes massa sedentària.
Als nens ningú els ensenya a respirar quan neixen i, aparentment, són feliços. Els problemes arriben més tard. Per tant, hem d'entendre que, sense consciència, la respiració està controlada. Quan pensem, quan deixem aparèixer les nostres pors, les nostres temences, és quan comencen els problemes, quan la respiració surt d'aquest 'lloc misteriós' i pren vida pròpia. És aquí quan entra en acció el ioga o qualsevol altra filosofia oriental. Trobar el problema, quin sigui, perquè segur que existeix, i solucionar-lo el més aviat possible. Pel nostre bé i pel dels qui ens envolten. Salut!
dilluns, d’abril 09, 2007
Comentari: Elephant'
Un segon, una eternitat
2003: Cannes: Palma d'Or (Millor Pel·lícula i Millor Director) / Estats Units / 81 minuts / Drama / Director: Gus Van Sant / Intèrprets: Alex Frost, Eric Deulen, John Robinson, Elias McConnell, Jordan Taylor, Carrie Finklea, Nicole George, Alicia Miles, Timothy Bottoms, Matt Malloy / Recreació, en clau de ficció, dels assassinats de l'institut de Columbine per part de dos adolescents. Camí de l'escola, l'Eli convenç a una parella de joves d'estètica punk per fer-los unes fotografies. Després de l'entrenament de futbol americà, en Nate se'n va a dinar amb la Carrie, la seva xicota. En John deixa al conserge de l'institut les claus del cotxe del seu pare, que està begut. Més tard, les ha de passar a recollir el seu germà. Aparentment, es un dia normal a Columbine, però tot està a punt de canviar per sempre.
'Elephant' sorprèn. És impossible que et deixi indiferent. Pensant-t'ho bé, fins i tot diria que és aterradora. Per què? Doncs perquè en un segon es pot passar d'una aparent normalitat al caos més absolut. Sabem que a totes les escoles hi ha adolescents inadaptats, però molts cops no reaccionem fins que ja és tard. A Gus Van Sant no li interessen els motius que van portar l'Alex i l'Eric a disparar contra els seus companys i professors. D'això ja se'n va encarregar Michael Moore a 'Bowling for Columbine' (2002). A 'Elephant', l'objectiu del director de Louisville no és un altre que explicar-nos la quotidianeïtat de l'abans de la tragèdia. M'imagino que vol deixar clar que la societat està malalta i que fets com els de Columbine es poden repetir en qualsevol moment en qualsevol lloc... quan menys t'ho esperes. Abans de perpretar una venjança tan injusta com innecessària, l'Alex i l'Eric eren dos nois més, ningú hauria dit que serien capaços de protagonitzat una salvatjada.
Gus Van Sant ens retrata com és la vida dels estudiants en un dia de classe. Ens parla de Columbine, però podria tractar-se de qualsevol altre institut, als EEUU o a qualsevol altre país. La vida és igual de cruel en tots els llocs, independentment de nacionalitats o banderes. Les tres noies que van a vomitar al lavabo després d'esmorzar per mantenir la línia poc es podien imaginar que, un instant després, quan encara s'estaven eixugant la boca, moririen cosides a trets. Tot canvia en un segon, una eternitat. La narració d''Elephant' és innovadora. Hi ha un alumne que fa una foto a un altre. Una acció sense transcendència que Gus Van Sant creu convenient explicar-nos-la des de tres punts de vista diferents: el del fotògraf, el del retratat i el d'una noia que passa corrent pel costat. A més, no ens fa arribar les tres versions de manera consecutiva, les alterna amb d'altres que per a ell tenen igual o més valor.
De fet, posa a la mateixa alçada l'escena del noi que fa fotos al que mata als seus companys amb una normalitat esfereïdora. Tot té el mateix valor. La normalitat de l'abans, el caos de l'ara i la reflexió del després. El títol, 'Elephant', no sé si és casual. Potser té a veure amb el dibuix d'un elefant que l'Alex té penjat a l'habitació. Per acabar dues preguntes: Com és possible que dos nois vestits de militar i armats fins a les dents entrin sense cap problema a l'Institut? I la segona, era necessària l'escena de la dutxa, quan l'Alex i l'Eric, que mai havien donat un petó a ningú, es fonen en un morreig interminable? M'imagino que es tracta d'una casualitat i que no volen relacionar homosexualitat i assassinats en massa. Seria una barbaritat.
Comentari: 'Crank: Veneno en la sangre'. Nota: 6'2
No paris, segueix, segueix
2006 / Estats Units / 87 minuts / Thirller - Acció – Drama / Directors: Mark Neveldine, Brian Taylor / Intèrprets: Jason Statham, Amy Smart, Dwight Yoakam, Efren Ramirez, Jose Pablo Cantillo, Carlos Sanz, Reno Wilson / En Chev és un assassí a sou de Los Ángeles que vol deixar el negoci per portar una vida normal amb la seva xicota, aliena a tot. Però just en aquest moment, en Ricky Verna li fa saber que l'ha enverinat mentre dormia i que només li queda una hora de vida. Per sobreviure, l'únic que pot fer es mantenir-se en moviment. L'adrenalina és l'únic que pot evitar, momentàniament, allò que és inevitable.
'Crank' enganxa. És molt curta (1 hora i 27 minuts), ràpida, senzilla, crec que sense massa pretensions i amb el seu punt d'humor negre, sobretot cap al final. No és una gran pel·lícula (té un argument molt fluix), però és de visió obligada per als amants de l'acció pura i dura. Si la mires sense esperar res més, passes una bona estona. En Jason Sattham, dur per excel·lència, es va fer famós gràcies a títols que, tot i no ser massa comercials, ja són considerats de culte. 'Lock, Stock and Two Smoking Barrels' (1998), 'Snatch' (2000) i 'London: Obscura obsesión' (2005) són tres clars exemples. Amy Smart ('El efecto mariposa', 2004) és una bona 'partenaire'.
(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)
En Chev acaba de matar un mafiós chinès. Com a resposta, la violència només genera violència, un dels sicaris a sou del mort entra a casa de l'assassí i l'injecta una droga que, és tan nova, que ni hi ha antídot. Substàncies de disseny, televisions d'última generació, reproductors de DVD, tot al servei d'en Ricky Verna. Aquest gàngster en potència truca al mòbil d'en Chev per dir-li que es miri i escolti el Dvd que li ha deixat enregistrat a casa. Faci el que faci, només durarà una hora. La venjança està servida.
A partir d'aquest moment, l'acció ja no s'atura. Plànols curts, alentits, congelats, un suposat 'zoom' cap a l'interior del cos d'en Chev per veure a quin ritme va el seu cor... tot amb una estètica moderna, de videoclip, que lliga perfectament amb els moviments d'en Chev, desesperat per matar en Ricky Verna abans de morir ell. No tindrà temps per res mes. Travessa un supermercat en cotxe, crea el caos en un hospital buscant drogues, destrossa una taller clandestí de cosidores xineses, roba la moto a un policia, vola la terrassa d'un hotel; escenes i escenes sense aturador que fan que l'espectador no tingui temps ni de respirar.
En en seu intent per aconseguir que li augmenti el nivell d'adrenalina (potser ja n'hi hauria prou amb perseguir al Ricky Verna), en Chev beu begudes isotòniques, menja snacks de xocolota, esnifa cocaïna, aspira diversos pots d'esprai nasal, es punxa i munta una escena de sexe antològica amb la sexa xicota enmig del barri xinès, davant de la incredulitat i la sorpresa de tothom qui passa. El final és una mica exagerat, però està en consonància amb la resta de la pel·lícula. Pur 'divertimento'. Ni més ni menys.
divendres, d’abril 06, 2007
Comentari: 'El ilusionista'. Nota: 8
Gran exercici de cinema
2006 / Estats Units / 110 minuts / Intriga – Drama / Director: Neil Burger / Intèrprets: Edward Norton, Paul Giamatti, Jessica Biel, Rufus Sewell, Eddie Marsan / Viena, any 1900. Un mag que es fa dir Eisenheim (Edward Norton) meravella al públic amb els seu espectacle d'il·lusionisme. Els seus suposats poders sobrenaturals, mai reconeguts per ell, incomoden al Príncep Leopold, que segueix els seus trucs amb reserva. En Leopold, que està a punt de casar-se amb una guapíssima duquesa (Jessica Biel), pretén que el mag sigui empresonat per frau. Per aconseguir-ho, busca la col·laboració de l'inspector de policia Uhl (Paul Giamatti), que té el difícil encàrrec de vigilar l'artista d’aprop.
Hi ha qui diu que 'El ilusionista' és previsible. Si és així, jo tinc vista de ratpenat. Són quasi cecs, oi?. Junt amb 'Ficció' és la pel·lícula que més m'ha agradat de les últimes que he vist. El paper de Paul Giamatti (per qui tinc una gran debilitat) és increïble en tots els sentits. Ningú podia haver dibuixat millor el caràcter de l'inspector de policía. Mag frustrat i encarregat de mantenir l'ordre per obligació. A Giamatti el vaig descobir a l'extraordinària 'American Splendor' (2003). L'actor de New Haven també va demostrar el seu gran talent a 'Entre Copas' (2004) i a 'La joven del agua' (2006), una pel·lícula que mai s'ha tarctat com es mereix.
Giamatti brilla, tot i que davant té un gran Edward Norton, que ens regala un mag elegant, solemne, segur de les seves possibilitats, torbador i misteriós com ningú. Els seus trucs són espectaculars. Tots semblen reals com la mateixa vida, agradables a la vista, encisadors i irrepetibles. Màgia en estat pur. Com pura es la bellesa de la duquesa a qui dona vida Jessica Biel. Em va robar el cor a la desconeguda 'London: Historia de una obsesión'(2005) i a 'El Ilusionista' torna a brillar amb llum pròpia. La feminitat i la dolçor que aconsegueix donar al seu personatge acompanyen la seva gràcia física natural. L'únic personatge que no em convenç del tot és el de Leopold, interpretat per Rufus Sewell, que ja havia fet de príncep al 'Hamlet' (1996) de Kenneth Branagh.
(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)
És veritat que l'amor entre una persona de classe baixa i una altra d'aristòcrata no és fàcil, però tampoc no és impossible. L'Eisenheim i la Sophie es fan amics de ben joves, però els pares de la noia tallen la relació d'arrel. No volen que es relacioni amb qualsevol. Quan ell ja és un mag famós i ella duquesa es retroben per casualitat. L'amor que sentien un per l'altre encara no s'ha apagat i posen en marxa un pla per tornar a estar junts, ara per sempre.
El final és espectacular, sobretot per inesperat. És el millor que he vist des del 'Sexto sentido' (1999) i 'Sospechosos habituales' (1995). A més, la successió d'imatges que ens ofereixen per justificar-lo és tan adequat com necessari. Neil Burger aprofita els trucs de màgia per despistar a l'espectador i portar-lo cap a on ell vol. Provoca que ens centrem en els trucs de l'Eisenheim i en la mala baba del Príncep i ens oblidem de la resta. De fet, la màgia és exactament això: la ciència oculta que pretén de produir efectes amb l'ajut d'éssers sobrenaturals o forces secretes de la natura. Una màgia que ens regala un final de focs d'artifici amb Uhl rient com un condemnat. Qui el va parir al mag dels collons! ha de pensar.
Comentari: 'Ong Bak'. Nota: 5'8
Cops per donar i per vendre
2003 / Tailàndia / 105 minuts / Acció – Arts Marcials / Director: Prachya Pinkaew / Intèrprets: Tony Jaa, Chethetwut Wacharakun, Petchthai Wongkamlao, Pumwaree Yodkamo, Rungrawee Borrijindakul, Sukhaaw Phongwilai, Wannakit Siriput / Ong Bak és una estatua de Buda que es troba al temple de Nong Para-du, a la Tailàndia rural. Els camperols, que creuen que té poders màgics, embogeixen quan un delinqüent l'hi roba la part del cap. Ting, un jove orfe criat al temple del poble, s'ofereix per recuperar-lo. És alumne d'en Pra Kru, expert en l'art ancestral del Muay Thai: 'Les Nou Armes Corporals'.
Aviam. Com a pel·lícula, 'Ong Bak' és fluixíssima. No té argument i els diàlegs són francament dolents. Un zero a l'esquerra. Com a actor, Tony Jaa, totalment inexpressiu, encara deixa molt per desitjar, tot i que està a anys llum de la resta, patètics en la seva majoria. Tot i aquestes premises, totes negatives, aquesta raresa tailandesa és molt agradable de veure. Per què? Doncs perquè Tony Jaa és un prodigi de la natura, un atleta com pocs, un 'guerrer' increïble en tots els sentits. Quan el veus lluitar, se't cau la baba. És una mescla entre el gran Bruce Lee (diuen que és el seu successor) i Jackie Chan... però en bo! Podríem dir que Tony Jaa vola. En una de les baralles, salta a l'alçada de l'espatlla d'un dels seus rivals i camina per sobre del grup d'assaltants com si ho fés per terra. La seva elasticitat és més pròpia dels dibuixos dels 'Increïbles' que d'una persona de carn i ossos. Se m'acaben els qualificatius. Estic realment impressionat.
Com que Tony Jaa és l'únic que té la pel·lícula, Prachya Pinkaew l'exprimeix al màxim, fins el punt de repetir les seves millors accions, a ritme de 'Top 10', dues o tres vegades, alentides, des de diversos punts de vista, amb música. La veritat és que s'agraeix, perquè la resta avorreix fins i tot a les ovelles. Mai no havia vist un argument tan senzill: Roben una estàtua i un guerrer a qui no li agrada lluitar (té gràcia la cosa) s'ofereix per recuperar-la. Per aconseguir-ho, s'ha de barallar amb tothom i, com no, derrotar una banda de mafiosos per aconseguir el seu objectiu.
Us explico el final? No crec que faci falta. 'Ong Bank' és una mala pel·lícula amb un expert en arts marcials (o en les Nou Armes Corporals) que farà carrera. Això segur. De fet, des d'aquesta pel·lícula, estrenada al 2003, ja n'ha protagonitzat quatre més. La cinquena, 'Ong Bak 2', era inevitable, encara s'està rodant.
Comentari: 'La Ciudad perdida'. Nota: 6'1
L'Habana es transforma a ritme de música
2005 / Estats Units / 143 minuts / Drama / Director: Andy García / Intèrprets: Andy García, Dustin Hoffman, Bill Murray, Inés Sastre, Tomas Milian, William Marquez, Julio Oscar Mechoso, Enrique Murciano, Elizabeth Peña, Tony Plana, Millie Perkins / A finals dels anys 50, La Habana viu la transició del règim de Batista al de Fidel Castro. Enmig de la convulsió, Fico Fellove, propietari del cabaret amb més classe de la ciutat, lluita per mantenir la família unida, però no ho aconsegueix. A través dels ulls d'en Fico, veiem la desaparició d'una cultura i la transformació de la seva gent. Mor una forma de vida, però la música continua sonant.
Si has estat a Cuba, saps que la música ho impregna tot. És el més important del país, per sobre de tota la resta. Algú fins i tot diria, hi ha alguna cosa més? La música és una religió, sens dubte, i Compay Segundo el seu principal profeta. Andy García és un cubà de pro i, per aquest motiu, la seva pel·lícula està embolicada amb una música excel·lent. Totes les cançons estan interpretades pels artistes originals o pels seus successors. 'La ciudad perdida' és contrària al règim de Castro i, per qüestions òbvies, no va poder ser rodada a La Habana. Després d'estudiar diversos escenaris, es va decidir filmar-la a la República Dominicana.
La idea de la 'Ciudad Perdida' és bona, però considero que està mal desenvolupada. Andy García és millor actor que director. Per començar, la pel·lícula és excessivament llarga (2 hores i 23 minuts) i l'enderrocament de Batista i l'arribada al poder de Castro, que formen l'eix argumental, estan explicats només de passada. La família d'en Fico s'enfonsa poc a poc i, si és així, és pels canvis polítics que viu L'Habana. Un dels seus germans mor en l'assalt al Palau Presidencial i l'altre s'enrola amb els 'barbuts' de Castro.
Andy García broda el paper de Fico (perquè fa d'ell mateix), però segueixo sense entendre quina és la missió del gran Bill Murray ('Atrapado en el tiempo') en aquesta pel·lícula. És amic de Fico? És el seu assessor? Quan apareix per primera vegada en Fico ja el coneixia? Ens dóna la visió de La Habana des del seu punt de vista occidental?. No ho sé. Crec que Murray està desaprofitat i el seu personatge, 'The Writer' (l'escriptor), no té ni cap ni peus.
Andy García no sap treure partit d'un catàleg de secundaris de luxe. Desaprofita a Bill Murray i a un altre dels grans, Dustin Hoffman, que té un paper de mafiós merament testimonial. Inés Sastre és guapíssima, com sempre, però com a actriu està molt verda. Per a mi continua sent una cara maca, maquíssima per ser justos, però res més. Per aquests i altres motius, la 'declaració d'amor' d'Andy García a Cuba es queda en només un intent. Vol explicar massa coses i acaba passant per elles de puntetes. Tot i així, la pel·lícula no s'acaba mai i es fa eterna.
(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)
El millor de la 'Ciudad perdida' és el final, quan veiem a Fico Fellove, el gran empresari de La Habana, rentant plats i tocant el piano (dues feines, dos sous) en un petit restaurant de Nova York. Els cubans són supervivents i res els impedeix sortir endavant, sobretot si estan fora del seu país. Com que ja no té més temps, Andy García acaba explicant-nos (en veu en off) que un any després d'arribar als Estats Units en Fico Fellove s'havia refet totalment. Fins al punt que va obrir el seu 'Trópico' a Nova York.
La història entre en Fico i l'Aurora és excessivament freda i no convenç en cap moment, tot i la sang hispana de tots dos actors. Al començament, m'imagino que l'amor que hi havia entra tots dos era platònic, ja que ella estava casada amb el germà d'en Fico. La mort d'aquest fa que, a poc a poc, es converteixi en real, sobretot per a ell. Fins ara era fruita prohibida, perquè la família estava per sobre de tot. Ella prefereix fama, diners i protecció i, tot i estimar-lo (no el suficient, crec jo), prefereix quedar-se amb els castristes, que li ofereixen molt més.
La repetida escena del sopar familiar dels diumenges, cada setmana, a les sis és punt, és molt significativa. Al començament de la pel·lícula la taula està plena de gent i de vida, però es buida a mida que passa el temps. Cada cop hi ha menys persones (un fill i un tiet mort, un altre fill fent costat a Castro...). Tot i això, el pare espera pacientment, cada diumenge, fins a les sis en punt, amb el seu rellotge de butxaca a la mà. Un rellotge que després de passar fugaçment per en Fico, acaba requisat pel castrisme. Tristíssim.
Comentari: 'Borat'. Nota: 6
Provocador nat
2006: Òscar i Globus d'Or al millor actor de comèdia o musical (Sacha Baron Cohen) / Estats Units / 84 minuts / Comèdia / Director: Larry Charles / Intèrprets: Sacha Baron Cohen, Pamela Anderson, Ken Davitian, Pat Haggerty, Alan Keyes / Sacha Baron Cohen, protagonista d''Ali G anda suelto', porta el seu popular personatge de reporter del Kazajistán al cinema. Aquest cop, i per ordre del seu govern, Borat viatja als Estats Units per filmar un documental pedagògic que reculli el millor del país. L'objectiu es aprofitar el material per ensenyar-lo a 'casa seva' i fer més gran la 'gloriosa nació Kazaja'.
'Borat' és un producte diferent. És d'aquells que, sense saber massa bé per què, es transforma ràpidament en un títol de culte, de referència obligada. De fet, en les dues primeres setmanes va ocupar el número 1 del 'Box Office'. Podríem dir que està al límit de la barroeria; o t'agrada o l'odies, no hi ha terme mig. Si l'haguessin protagonitzat Pajares o Esteso potser (i dic potser) seria qualificada de monstruositat, però Sacha Baron Cohen li dóna una personalitat pròpia, traient-la de d'un més que possible anonimat. 'Borat' és crítica i, per tant, en sóc favorable, tot i que, honestament, crec que no n'hi ha per tant. És àcida, irreverent, intel·ligent i políticament incorrecte, però no és una obra mestra.
(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)
L'únic objectiu de Sacha Baron Cohen és ridiculitzar els ciutadans i ciutadanes dels Estats Units; i la veritat és que ho aconsegueix. Com a periodista del Kazajstán en missió oficial s'infiltra en diversos àmbits de la societat nord-americana i demostra la seva feblesa. Vist des de fora, em dóna la sensació que se li veu el llautó a anys vista (des del primer moment queda clar que és un 'impostor', un còmic) però, si no ens enganyen, la majoria de persones amb qui coincideix s'empassen la seva història. Al 'rodeo', on demana pels altaveus que assassinin tot allò que es mou a Iraq, rep els aplaudiments del públic, aconseguint l'objectiu que perseguia.
L'escena del sopar on tracta de retardat un home que li explica que va jubilar-se amb retard és memorable. En Borat li pregunta si el seu retard és físic o psicològic. També són boníssims els insults que escup als altres conductors després de comprar-se la furgoneta: 'Chúpame las tetas' o 'fóllate a mi madre' són algunes de les seves frases mítiques. M'imagino que 'deteriorades' per un suposat problema d'idioma. Aquí està la gràcia. La pel·lícula aguanta perquè es curta. Tot i així, cap a la meitat (just quan el productor abandona al periodista) cau en picat. Ja no fa tanta gràcia. L'escena de la caravana, on comparteix begudes i xerrada de sexe amb un grup d'adolescents, és fluixíssima, igual que la trobada amb Pamela Anderson, excessivament forçada.
La pel·lícula, filmada com un suposat documental, es recupera en els últims minuts, coincidint amb l'arribada del periodista al seu país, on és rebut com un heroi. Allà tornes a somriure, amb la qual cosa la valoració global és una mica més alta. L'únic que cal esperar és que, tot i l'èxit de 'Borat', no hi hagi segona part. No cal, de veritat. A nivell individual, Sacha Baron Cohen fa un gran paper. L'Òscar al millor actor de comèdia o musical està justificat. Calen pel·lícules compromeses com aquesta, això està clar.
diumenge, d’abril 01, 2007
Comentari: 'Descubriendo a los Robinsons'. Nota: 5'5
Disney continua sense rumb
2007 / Estats Units / 102 minuts / Animació – Infantil / Director: Stephen J. Anderson / En Lewis és un nen de 12 anys, molt intel·ligent, a qui la seva mare va abandonar tot just després de néixer. Viu en un orfenat on mata el temps inventant tota mena d'aparells. L'últim és l'escàner de memòria, que vol fer servir per trobar la seva mare i formar una família. Però per desgràcia, Bowler Hat Guy i Doris (el seu inseparable barret), li roben l'invent. Amb el suport d'en Wilbur Robinson (que ve del futur), en Lewis intentarà recuperar el seu aparell en un increïble viatge pel temps. A més, la família d'en Wilbur Robinson el deixarà marcat per sempre.
La darrera aventura de Disney avorreix fins i tot a les ovelles. 'Descubriendo a los Robinsons' és igual o pitjor que 'Chicken Little', 'Salvaje' o 'Dinosaurio'. No té ni cap ni peus. Productes com 'Cars', 'Buscando a Nemo', 'Monstruos S.A.', 'Los Increíbles', 'Bichos' o 'Toy Story' estan a anys llum d'aquesta pel·lícula dirigida per Stephen J. Anderson. Hi ha qui diu que Disney, associada amb Pixar, s'està recuperant, però no puc estar-hi d'acord.
'Descubriendo a los Robinsons' no té ànima ni argument. Es una pel·lícula plena de llacunes, totalment inintel·ligible pels més petits. Per què va dirigida a ells, no? Com li expliques a un nen de 6 anys que en Wilbur, que té 13 anys, és el fill d'en Lewis, de 12? Com li fas entendre que en Lewis viatja pel futur sense cap problema, com si sortís de casa per anar al quiosc a comprar el diari? És veritat que els nens i les nenes es queden principalment amb la imatge, amb els personatges, però no estaria malament que, a més a més, aprenessin i entenguessin alguna cosa.
En Lewis és el personatge més ben aconseguit, molt per sobre de la resta, que no tenen gens de profunditat. A nivell argumental, la pel·lícula funciona més o menys bé mentre el jove inventor viu a l'orfenat. Quan deixa el present i se'n va al futur tot comença a fallar. Edificis i mitjans de transport totalment ensucrats, molt semblants als de 'Robots' o fins i tot als dibuixos de la sèrie 'Rolie Polie Olie'. És a dir, res de nou. El dolent és calcat al caçador de 'Colegas en el bosque', tot i que a 'Descubriendo a los Robinsons' en Bowler Hat Guy canvia l'escopeta per un barret amb vida pròpia (?). Aquest personatge té molta similitud amb els cossos espigats de Tim Burton a 'Pesadilla antes de Navidad' i 'La novia cadáver'.
(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)
En Lewis, que només té l'afecte de la directora de l'orfenat, vol trobar a la seva mare. Totes les parelles que el volen adoptar acaben desistint i el seu company d'habitació (que de gran es converteix en Bowler Hat Guy) l'odia a mort pels seus èxits. L'escàner de memòria hauria de ser la solució a tots els seus mals, però li prenen abans d'estrenar-lo. En el seu viatge al futur, en Lewis coneix a l'estrambòtica família Robinson, que l'acull des del primer moment. Li expliquen que els fracasos serveixen per aprendre, que són un pas més cap a l'èxit. Un missatge que mai no oblidarà.
El final és kafkià. Després de descobrir que els Robinson són la seva família del futur (arribant a coneixe's a ell mateix de gran) torna al present i decideix no conèixer a la seva mara biològica. Lògicament, si ho hagués fet, hauria canviat el futur. A partir d'aquest moment, comencen a aparèixer els Robinson, en la seva versió més jovenívola, que l'acaben adoptant. Tots feliços i menjant anisos. Ara, que viure sabent el teu futur (amb qui et casaràs, que inventaràs, qui seran els teus amics...) no sé si ha de ser massa agradable. M'imagino que acaba condicionant-ho tot. O no?