dilluns, de juny 25, 2012

Dur retrat de la pobresa extrema


‘The Turin horse’, de l'hongarès Béla Tarr, és d’aquelles pel·lícules inclassificables. T’agrada o no t’agrada. Crec que no hi ha terme mig. Els seus defensors diuen que és una de les grans joies d’aquest segle. Els detractors escriuen que és impossible fer alguna cosa més avorrida. Ni esforçant-se molt! Jo li valoro coses (potser sí que hi ha terme mig?), però estic més d'acord amb el segon grup.

Premiada ho ha estat; i molt. Entre d’altres guardons, va guanyar el Gran Premi del Jurat al Festival de Berlín. Si se’m permet l’expressió, és la típica pel·lícula que agrada als crítics, aquells que, sempre que poden, reburgen els títols que satisfan la majoria. Una dada que ho deixa tot més o menys clar: dura més de dues hores i mitja i només hi ha trenta plànols, en un enboirat blanc i negre, per suposat. Els seus protagonistes pràcticament no parlen i la música, desoladora, es repeteix, de manera monòtona, un i altre cop, un i altre cop...

Es repeteix la música, però també les mateixes escenes, perquè els dies dels protagonistes (interpretats per János Derzsi i Erika Bók) són exactaments iguals. El pare i la filla, que viuen en una granja aïllada, s’aixequen del llit, ella va a buscar aigua al pou, preparen el cavall per sortir (no ho acaben fent perquè fa molt vent), tornen a entrar a casa, ella cuina, mengen patates amb els dits, ell s’estira al llit... Tot exactament igual, cada dia! Crec que si Tarr ens hagués posat la mateixa escena dos o tres cops ni ho hauríem notat!

Diuen que el director volia demostrar que la vida dels protagonistes és pobra, miserable i avorridíssima. Si és així, la veritat és que aconsegueix reflactir-ho. La pel·lícula és avorrida fins el punt de fer perdre la paciència a l’espectador. Pot estar-se ben bé cinc minuts mostrant-nos com la filla ajuda a vestir-se o a despullar-se al seu vell pare, sempre amb les mateixes rutines, de la mateixa manera. Mai m’havia enfrontat a una títol d’aquestes característiques. Ho ben asseguro.

POBRESA SENSE LÍMITS

En la pel·lícula hi ha pobresa, desgràcia i una austeritat sense límits. I Tarr ho roda amb mestratge. Per això dic que també té coses bones. Aconsegueix desesperar-nos! I, per tant, suposo que escull el camí adequat. He llegit que ‘The Turin horse’ està lliurament inspirada en un episodi que va marcar el final de la carrera del filòsof Friedrich Nietzsche, el 3 de gener de 1889, a la Plaça Albert de Torí. Aquell dia es va abraçar a un cavall esgotat i maltractat pel seu amo i, posteriorment, es va deamaiar.

Com que la pel·lícula és més llarga que un dia sense pa, esperava que al final es veiés l'escena de Nietzsche. Era el meu motiu per seguir aguantant! Però s’acaba de qualsevol manera, igual que comença. La primera escena, la més llarga de totes, és la del cavall, mig mort de cansament, tornant cap a casa, enmig d’un gran temporal. M’imagino que la trobada casual amb Nietzche ja s’havia produït. I és una llàstima...

'FAGO' (CARLES PORTA)

Avui vull parlar de 'Fago', de Carles Porta (Vila-sana, 1963). Està publicat per La Campana i té 306 págines. M'ha agradat igual o més que 'Tor' (2005). Només m'ha durat dos dies! Encara que tingués una idea de com podia acabar el llibre -basat en una història real- m'ha estat impossible deixar de llegir. I és que, des del primer moment, he sentit simpatia per la família de Santiago Mainar, acusat de matar l'alcalde de Fago, un poblet de la província d'Osca.

D'una manera viva i molt propera, Porta ens explica com pot canviar la vida d'algú, per un fet aïllat, en un obrir i tancar els ulls. Ho viu en primera persona la Marisa Mainar, que un dia rep una trucada que li glaça la sang: han empresonat al seu germà per presumpte assassinat. Què ha de fer? A qui ha de recórrer? El seu germà li ha tret la vida a un home? És impossible. La mare li ha donat una bona educació. La Marisa no es creu -ni s'ho creurà mai- que en Santiago sigui el culpable dels fets de Fago, l'any 2007. Segur que no...

El llibre, molt ben escrit i documentat, addictiu des de la primera pàgina, ens explica la història de la Marisa, que defensarà al seu germà fins on sigui possible. I no ho tindrà fàcil perquè en Santiago, que creu en una espècie de justícia divina, inicialment s'autoinculpa. Creu que, d'aquesta manera, la Guàrdia Civil -que sembla que el pressiona- deixarà en pau a la resta d'habitants de Fago, una trentena. Després es retracta, però no serveix de res. Sembla ser que ja l'han escollit com a cap de turc. Ell entén que tot està podrit, i que ja no hi ha marxa enrere.

La història és real però es viu intensament, com si fos una novel·la. Si en Carles Porta és parcial? Jo diria que no. Si fem cas del què explica en Santiago i la seva germana Marisa, el que no està clar és el paper d'alguns policies, jutges, advocats i periodistes, que van opinar sense haver trepitjat el lloc dels fets. No és el cas de l'autor, que va allotjar-se a la casa rural d'en Santiago (ell i ningú més) quan el crim va saltar als mitjans de comunicació. Poc podia imaginar-se que seria aquell home -que no es portava bé amb l'alcalde, com tant d'altres-, qui acabaria entre reixes.

En Carles Porta, que abans de publicar el llibre va fer més de 60 visites a Santiago a la presó, ha intentat reconstruir els fets, des que es va cometre l'assassinat fins a l'actualitat. Quasi dos-cents periodistes van cobrir el cas, però només ell va tenir la possibilitat de viure-ho tot quasi en primera persona. Lògicament, no va participar del 'circ' que van muntar algunes televisions, més interessades en fer sang que en qualsevol altra cosa. Es allò de tot per l'audìència! Un llibre altament recomanable.

"La gente está pálida porque son seres vacios. Han cambiado libertad por seguridad. Tienen miedo a todo. Estamos en manos de políticos mediocres que nos dan falsa seguridad. Vivimos en un mundo donde todo huele a mentira, pero ese no debe hacernos creer que somos mentira. Yo me he girado de cara a la mentira", va dir Santiago en el seu dia. Més actual, impossible.

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.

dilluns, de juny 18, 2012

'Men in black 3': Retorn al passat


Aquesta setmana volia veure 'Moonrise Kingdom', però no ha estat posible. DIVUIT pel·lícules als Ocine El Nord de Granollers i VUIT als cinemes Arinco i Kyton de Palamós... però no els ha passat pel cap programar aquesta comèdia de Wes Anderson, amb Bruce Willis, Edward Norton, Bill Murray, Frances McDormand, Tilda Swinton i Harvey Keitel entre els seus protagonistes. I després diuen que no anem al cinema...

Davant de la sequera d'aquesta setmana -ja tenim l'estiu a tocar dels dits- he optat per deixar escollir al meu fill, que ja tocava, i vam anar a veure 'Men in black 3', que ha arribat a les pantalles deu anys després de la segona part i quinze després de la primera. Està dirigida per Barry Sonnenfeld (com les anteriors) i està feta, únicament i exclusiva, per al lluiment de Will Smith que, per a mi, sempre serà el 'Príncep de Bel Air'. Treballa bé però, quan el veig, el cap se me'n en va directament cap aquesta sèrie dels 90. El paper de Tomy Lee Jones, que té 65 anys, és testimonial.

Amb Lee Jones força vell, i no sé si fins i tot desganat, el que se li ha ocurregut a Sonnenfeld és fer un petit salt endavant per anar-ne uns quants enrere, gràcies a un viatja de quaranta anys en el temps. Així el paper d'Agent K el pot interpretar Josh Brolin ('Valor de ley', 2010). I la veritat és que ho fa força bé. L'agent O del passat és Emma Thompson. Ara que si m'haig de quedar amb algú és amb el visionari Griffin (Michael Stuhlbarg) i amb la caracterització de Jemaine Clement, que fa de Boris The Animal, el dolent de la pel·lícula.

MILLOR QUE LA SEGONA PART

Com va dir el meu fill, que té onze anys, en sortir del cinema, "està bé per passar l'estona sense pensar massa". Doncs això. Molt millor que la segona i, més o menys, com la primera... amb una miqueta menys d'acció. L'argument? Doncs que en Boris s'escapa d'una presó d'alta seguretat que hi ha a la lluna i viatja al passat per impedir que l'Agent K li talli un braç i el detingui, que és el que va passar fa uns anys. L'Agent J (Smith) se n'assabenta i també fa un salt en el temps, fins als anys 60, per intentar protegir al seu company.

El millor de tot és el final, que dóna un tancament de classe, i molt emotiu, a la trilogia dels anomenats 'Homes de negre'. Per sort, o per desgràcia, no són els mateixos que fan tanta por a Mariano Rajoy i companyia.

'COME RAIN, COME SHINE'

Continua el 'I Festival Pirata de Cinema Asiàtic', organitzat per David Amorós (LOST HIGHWAY BLOG). Aquesta setmana he vist 'The front line' -que no m'ha agradat- i 'Come rain, come shine', dirigida per Lee Yoon-ki i interpretada per Hyun Bin i Su-jeong Lim en els papers principals. A ell el segueixo fa temps. Recordo haver-lo vist a 'The yellow sea' (2010), 'Aliento' (2007) i 'Time' (2006), les dues últimes de Kim Ki Duk.

Com diu la cultura popular, com a mínim la nostra, "val més que et deixin per berro que per tonto". Per què ho dic? Doncs perquè al protagonista la seva dona el deixa perquè, segons sembla, es porta massa bé amb ella. Tot sembla indicar que vol més acció i, després de pensar-s'ho molt, decideix que li donarà un altre. La pel·lícula ens mostra les que, suposadament, són les darreres hores de la parella junts. Ell es queda la casa on vivien plegats fins ara, d'on ella està recollint algunes de les seves pertinences.

A la dona li agradaria que el seu marit es prenés la situació amb ràbia. Potser d'aquesta manera, se sentiria menys culpable. Però la correcció que suposem que l'home sempre ha tingut amb la seva esposa continua fins i tot en aquesta difícil situació. Ell no l'esbronca, la mima i fins i tot cuina per a ella. És una situació irreal? La veritat és que no ho sé, però costa de creure que sigui tan pacífic i copmprensiu en un moment límit. Pel·licula interessant, lenta, i amb uns personatges una mica llunyans. Segur que pateixen molt, però no semblen transmetre-ho.

Aquesta setmana, el Festival ha escollit el títols següents: 'Zindagi Na Milegi Dobara' (Sólo se vive una vez), 'Bol', 'Hearat Shulayim' (Footnote), 'The green wave', 'Guilty of romance', 'Hara-kiri the death of samurai' i 'Night fishing'.

'LES PETJADES DELS HEROIS' (ARCADI ALIBÉS)

Aquesta setmana vull parlar de 'Les petjades dels herois', el segon llibre d'Arcadi Alibés, company de la redacció d'Esports de TV3. Està publicat per 'Ara Llibres' -igual que 'Córrer per ser feliç'- i té 212 pàgines. A mi m'ha agradat molt més que l'anterior, que potser anava més destinat a les persones que els agrada córrer a tota hora. Està molt ben documentat i escrit amb aquella gràcia personal que té el nostre Arcadi.

Podríem dir que el llibre té dues parts molt ben diferenciades: totes les maratons olímpiques i les seves anècdotes i les mateixes proves -menys la de Los Àngeles- fetes pel mateix Arcadi, que persegueix convertir-se en la primera persona del món en córrer totes les maratons de les ciutats olímpiques. Només n'hi falta una! En la part final fa una mica d'estadística i redacta una petita guia per facilitar la inscripció en les diferents maratons.

Els episodis que més m'han agradat, i no explicaré massa coses, que no se m'empipi l'autor, és amb la passió qie explica la victòria d'Abebe Bikila -descalç sobre les llambordes de Roma, l'any 196-, l'autoritat i tenacitat d'Emil Zapotek a Hèlsinki 1952 i l''aturada obligada' del desconegut atleta cubà Félix Carvajal, en el seu cas a Sant Louis 1904. Històries humanes, plenes d'emoció, que fan estimar una miqueta més la prova olímpica per excel·lència.

Felicitats per aquest bon llibre, Arcadi. Per quan el següent?

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.

dilluns, de juny 11, 2012

Els xinesos n'obliden la massacre de Nankín


No està gens malament, però la veritat és que aporta poques coses noves. Em refereixo a 'The flowers of war', de Zhang Yimou, que tampoc em va convèncer amb 'Una mujer, una pistola y una tienda de fideos chinos' (2009). Malgrat tot, segueix sent un dels meus directors xinesos preferits. Títols com 'Hero' (2002) o 'El camino a casa' (1999) són inoblidables.

Per què aporta poques coses noves? Doncs perquè de la massacre de Nankín ja ens en va parlar Lu Chuan, de manera excel·lent, a 'City of light and dead' (2009). En aquesta ciutat xinesa, l'any 1937, l'Exèrcit Imperial Japonès va matar 250 mil persones. Tot i que no era el tema principal, en la pel·lícula de Chuan té molt de pes una cruel petició dels oficials nipons: volen cent dones xineses per satisfer els seus desitjos sexuals. Només així respectaran la zona de seguretat de Nankín, sota protectorat alemany.

'The flowers of war' és l'adaptació cinematogràfica de 'Las 13 mujeres de Nankín', una novel·la escrita per Yang Geling. El seu principal protagonista és John Miller que, coincidint amb la invasió japonesa, arriba a una església catòlica per preparar l'enterrament del seu sacerdot, mort recentment. És nord-americà i treballa en una empresa de serveis funeraris. L'interpreta, i ho fa francament bé, el polifacètic Christian Bale ('The fighter', 2010).

NENES I PROSTITUTES COMPARTINT SOSTRE

Quan veu que no hi ha ni el mort ni diners per pagar els seus serveis, en John vol marxar pel mateix lloc que ha arribat. Però no li ho posaran fàcil. Les alumnes del convent i les prostitutes d'un bordell proper -que també es refugien a l'esglèsia- volen que es faci càrrec d'elles i les salvi, a ser possible, dels horrors de l'exèrcit japonès. Un exèrcit, i no donaré cap detall, que persegueix les dones xineses pertot arreu... I aquí hi ha el lligam, directíssim, amb l'esmentada 'City of light and dead'.

La madame de les prostitutes, o com a mímim la que marca la pauta de totes les altres, és Yu Mo, interpretada per la guapíssima i sensual Ni Ni, amb qui Zimou també també va treballar a 'Una mujer, una pistola y una tienda de fideos chinos'. Ella serà l'encarregada de fer-li veure al John que ell, i només ell, és qui pot allunyar-les d'una mort segura. Els seus moviments, i alguns dels seus vestits, m'han recordat, molt de passada, la sensacional 'In the Mood for Love' (2000), de Wong Kar-Wai.

Visualment, la pel·lícula és fantàstica. Les escenes de lluita entre soldats japonesos i xinesos, quan la guerra ja està pràcticament acabada, són espectaculars. Hi ha imatges, a càmera lenta, que posen els pèls de punta. És una història molt dura, suposo que encara més per les dones, que s'emporten una bona part del protagonisme. A nivell argumental, tot és més dubtós. L'evolució d'en John, que arriba a l'església amb ganes de beure i poques coses més, no deixa de ser sorprenent. Com també ho és, i no explicaré perquè, la manca de vista dels soldats japonesos.

En definitiva, una història d'honor i de sacrifici que es recrea, potser massa, en una guerra que la Xina ni ha oblidat ni oblidarà mai.

PRIMER FESTIVAL PIRATA DE CINEMA ASIÀTIC.

'The flowers of war' és la pel·lícula que inaugura el 'Primer Festival Pirata de Cinema Asiàtic', organitzat per David Amorós (LOST HIGHWAY BLOG). Des d'avui, i fins el 15 de juliol, proposa veure una pel·lícula oriental cada dia. N'hi ha 50, totes en versió original, evidentment. En el seu bloc, explica com accedir a cadascuna d'elles. Un luxe, sens dubte! Gràcies David per tanta i tan bona feina. Veuré les que pugui!

Per aquesta setmana, a més de 'The flowers of war' estan programades: 'Rebirth', 'Children Who Chase Lost Voices From Deep Below', 'Come rain, come shine', 'The front line', 'Wu Xia' i 'The fourth portrait'. Gaudiu-ne!

JEZABEL (IRÈNE NÉMIROVSKY)

'Jezabel' és una inquietant novel·la sobre la bellesa, la vellesa i l'implacable pas del temps. Està escrita per Irène Némirovsky -llicenciada en Lletres per la Universitat de La Sorbona-, i l'acaba de publicar La Magrana. L'Irène, una jueva que va néixer a Kíev, va morir a Auschwitz l'any 1942, d'un tifus, just un mes després que la tanquessin. Als seus 39 anys ja tenia una desena de llibres al mercat. 'Jezabel' es va publicar per primer cop l'any 1936.

La principal i quasi única protagonista d'aquest bon llibre -que només té 190 pàgines-, és la Gladys Eysenach, una dona guapa i rica, a qui col·loquen, inicialment, a la França dels anys 30. Es egoista i només es preocupa per ella mateixa. Quan comença 'Jezabel' l'estan jutjant per haver matat a un noi jove, d'un tret. Potser un amant? La Gladys, que en el moment del judici té una relació amb el Comte Monti, creu més en la submissió dels homes que en el mateix amor.

L'únic que la Gladys vol a la vida és que tots els homes caiguin rendits als seus peus. Vol seguir sentint-se irresistible... tot i que el temps no passa en va. Quasi que prefereix morir a fer-se vella, que és la seva única obsessió. Per què tot és tan injust?, es pregunta. Quan ja té quasi 60 anys segueix intentant aparentar-ne només 30...

No li importen massa ni la seva filla ni els seus propis amants, que no són pocs. Ella vol viure, riure i sentir-se envejada. La resta no té importància. 'Jezabel' està molt ben escrita i convida a la reflexió. És allò de viure el dia i no preocupar-se pel que vindrà perquè, en el millor dels casos, acabarà arribant. Totalment recomanable.

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.

dimarts, de juny 05, 2012

Gestionar l’èxit... mai ha estat fàcil!


‘The Must Be the Place’, de l'italià Paolo Sorrentino, no m’ha convençut, tot i tenir coses bones. El millor és la interpretació de Frances McDormand (‘Fargo’, 1996), un punt d’alegria en aquesta història fosca i més aviat desagradable. Dona de Joel Coen a la vida real, aquí està casada amb Cheyenne, una exestrella del rock que resideix a Dublín. Viuen en una gran mansió gràcies als drets d’autor dels seus discs.

El primer que no m’acaba de fer el pes és que Cheyenne, interpretat per Sean Penn, sigui una caricatura de Robert Smith, líder indiscutible del grup The Cure. És més, en un moment de la pel·lícula deixen caure que ell es diu John Smith. Massa caualitats! Encara no tinc clar si Penn (‘Mystic River’, 2003), que sembla que vagi disfressat, es llueix o no. Té un caminar pesat, un filet de veu i moltes vegades sembla que no hi sigui tot... conseqüències d’un passat ple de drogues i alcohol.

‘The Must Be the Place’ (aquí s’ha traduït com ‘Un lugar donde quedarse’) reflexiona sobre com gestionar l’èxit, el fracàs o, fins i tot, el sentiment de culpa. En Cheyenne els acumula tots tres. La seva música ja forma part del passat, però ell se segueix vestint, pentinant i maquillant com si hagués d’anar a un concert. El pas del temps li ha fet molt mal, però segueix ancorat en l’ahir. No vol créixer i queda clar que, com molts d’altres, està afectat per la famosa síndrome de Peter Pan. La seva dona segueix tractant-lo com un nen... perquè ho necessita!

INCURSIÓ INNECESSÀRIA AL NAZISME

Cheyenne es nega a mirar endavant perquè encara no ha superat que alguns dels seus fans, molt joves, se suicidessin interpretant les seves cançons de manera errònia. Segueix visitant les seves tombes. Se sent culpable. La seva monòtona vida fa un tomb quan li comuniquen que ha mort el seu pare, amb qui feia 30 anys que no tenia contacte. Torna als Estats Units per anar a l’enterrament i li diuen que el seu pare, jueu, vivia obsessionat amb venjar-se d’un torturador nazi.

Crec que la incursió en el nazisme era completament innecessària. Hi havia temes suficients com per no embrutar l’argument passant de puntetes per aquest tema tan espinós. És en aquest punt on la pel·lícula es transforma en una descafeïnada ‘road movie’, en la qual Cheyenne intenta reconciliar-se amb el passat per afrontar, de la millor manera possible, el futur que encara li queda per davant. No calia, de veritat.

L’anècdota de la piscina, en què un noi li pregunta per què no s’hi banya és sensacional. Ell se’l mira i li contesta; “Perquè mai ningú hi ha posat aigua”.

‘UNA CASA AMB PISCINA’

I ja que parlem de piscines avui la meva recomanació litarària és ‘Una casa amb piscina’, de l’holandés Herman Koch ('El sopar'). Està publicat per Amsterdam. Per explicar-nos aquesta història, que no queda resolta fins l’últim moment, Koch torna a reunir a dues families burgeses amb fills. En lloc d’un restaurant, aquest cop la trobada és en una casa d’estiueig... amb piscina. L'autor insisteix en la falsedat de les relacions socials.

El marit del matrimoni Schlosser (Koch se centra més en les feines dels homes que en la de les dones) és un metge de capçalera que visita actors, pintors, escriptors i altra gent de la faràndula. Té la sensació que tots ells se senten superiors i no li fa gens de gràcia. Per això sorprèn, fins i tot la seva dona, quan comença a relacionar-se amb Ralph Meier, un actor que arriba a la seva consulta recomanat per un amic. Aquesta trobada casual, en principi sense importància, canviarà la vida de les dues famílies... Per sempre! Hi ha una tercera parella, amb una gran diferència d’edat, entre un director de cinema i una jove actriu.

Com explicava abans, en aquesta novel·la Koch reflexiona sobre les relacions interpersonals. Moltes ja neixen viciades des d’un principi. És allò de veure clarament les bogeries dels altres i no fixar-te en les teves. Com a exemple, només un detall: al metge li molesta que l’actor li miri la dona amb desig i, paral·lelament, ell intenta beneficiar-se a la seva. A ‘Una casa amb piscina’, Koch també es pregunta fins a quin punt és lícit jugar a ser Déu i prendre’s la justícia per mà pròpia. Té alguna justificació possible?

Es tracta d’un llibre amè, ben escrit i molt i molt cínic. Hi ha qui diu que el Dr. Schlosser té moltes similituds amb el televisiu Dr. House, però no puc estar-hi d’acord. Aquest és més despreocupat. El seu únic objectiu, com explica al començament de l'obra, és passar el temps i aconseguir, a qualsevol preu, que el pacient no arribi a mans de l’especialista. I és que en temps de crisi...

DESÈ ANIVERSARI DEL TANNAT DE PALAMÓS

Aquest any els amics del Restaurant Tannat de Palamós celebren el seu desè aniversari. Si algun dia passeu per aquesta bonica localitat de la Costa Brava no dubteu ni un moment en fer-los una visita. En Manel i la Concha us tractaran com si fóssiu de casa. Les últimes especialitats afegides a la carta són el 'carpaccio de corball marinat a l'estil cebiche', el 'rissoto de ceps al parmessano' i el 'ragut de bou amb arròs de remolatxa i confitura de tomàquet'. Us deixo l'enllaç del seu lloc web, per si voleu saber més coses de la carta o el local. Tot es prepara al moment i està per llepar-se els dit. També es molt important que els dinars i els sopars surtin per un preu molt raonable.

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.