El Llanero Solitario: 135 minuts d'acció total

Que és esbojarrada i exagerada al màxim? Sí! Que és més llarga que un dia sense pa? Sí! Dues hores i quart. Que el paper de Johnny Depp s'assembla al de Jack Sparrow a la saga de "Piratas del Caribe"? Sí!, però tampoc tant com diuen. Y què? La vaig anar a veure dimecres amb el meu fill i ens ho vam pasar pipa. Humor, emoció i el talent de l'actor més camaleònic del cinema actual. Es veu, es gaudeix i s'oblida.

Depp dóna vida a Tonto, un indi carregat de romanços, que porta un corb dissecat al cap. Al costat del Llanero Solitario sembla petit, però és que Armie Hammer (que interpretava als bessons Winklevoss a "La red social", 2010) medeix 1 metre i 96 centímetres. Depp fa 1'78. John Reid es converteix en un Rangers de Texas quasi per casualitat. I també per casualitat, i forçat per l'indi, acaba sent el famós Llanero Solitario. Passa de ser un advocat un pèl bleda i enemic de les armes a un justicier amb cavall blanc inclòs: Silver. I al costat de Depp, com no, Helena Bonham Carter. I això que la pel·lícula no la dirigeix Tim Burton!

Junts, en Tonto i el Llanero les viuen de tots colors, enfrontant-se a polítics i empresaris corruptes i despietats malfactors, amb Butch Cavendish al capdavant. A Cavendish, per cert, l'interpreta William Fichtner, a qui la semana passada vaig veure a "Elysium". Controlar el tren i aconseguir tota la plata que sigui possible són els dos grans objectius dels dolents. I si els indis fan nosa, sempre es pot crida al Séptimo de Caballería. Amb els Rangers fora de combat, només hi ha dues persones que puguin restablir l'ordre: l'indi boig i l'home de l'antifaç. Són 135 minuts d'acció sense límits, amb explosions i descarrilaments de trens constants.

"CAFE DE FLORE"

El canadenc Jean-Marc Vallée em va sorprendre amb "C.R.A.Z.Y." (2005) i "Café de Flore" tampoc no m'ha deixat indiferent. És una historia sobre els amors obsessius i l'existència -o no- de les ànimes bessones. El Café de Flore és un local de París, però en aquesta pel·lícula també és el títol d'un disc. Un disc que és el vincle d'unió entre dues dones de diferents generacions.

De fet, la música té molt pes en aquesta història, encara més si tenim en compte que un dels protagonistes, l'Antoine, és un exitós DJ canadenc. Està interpretat per Kevint Parent. Fa un parell d'anys que l'Antoine es va separar de la dona de la seva vida -amb qui té dues filles- i està a punt de contraure matrimoni amb una altra. La seva ex està interpretada per Hélène Florent, una actriu amb un llarg recorregut televisiu. Evelyne Brochu (protagonista d'"Inch'Allah", 2012) és qui dóna vida a la seva nova parella. La tripleta femenina la completa l'actriu i cantant francesa Vanessa Paradis, ex de Johnny Depp, de qui parlàvem abans. La veritat és que no m'acaba de fer el pes.

Pel meu gust, la història és massa mística. L'aparició de la vident és un bon recurs, però tot està lligat pels pèls. Vallée abusa de somnis, de malsons i de salts en el temps i el producte resultant és dens. Acabes tenint la sensació que són dues pel·lícules en una i que n'hi ha una que potser sobra. Malgrat tot, "Cafe de Flore" està per sobre de la mitjana actual. Una bona proposta en DVD.

"TORN DE NIT" (AGUSTÍ VEHÍ)

L'escriptor Agustí Vehí, llicenciat i doctor en Història, va morir fa poc més de cinc mesos. Era sotsinspector de la Guàrdia Urbana de Figueres. A "Torn de nit", Vehí fa un gran homenatge al seu cos policial... i al carajillo! El llibre forma part de la col·leció de novel·la criminal en català crims.cat, d'Alrevés Editorial. Té 159 pàgines i es pot llegir d'una tirada. Un historia molt casolana.

Abans de res, vull dir que a "Torn de nit" no hi ha cap assassinat. Per no haver-hi, no hi ha ni delictes importants. Com ja deixa clar el títol de l'obra, Vehí ens explica les peripècies de la Guàrdia Urbana nocturna d'un poble empordanès que bateja com Vilaclara. Les dues estrelles principals són en Nicetu i en Marcel·lí. Es tracta de dos agents veterans, força talossos, que massa sovint s'identifiquen amb els delincuents. Ho poso en cursiva perquè, com deia abans, el que passa a Vilaclara, de nit, són més aviat minúcies. Un fuma fàries, l'altre caliquenyos; i tots dos són veritables fans dels carajillos. Molt fans.

De fet, els carajillos tenen molt de pes a "Torn de Nit". En un bar que Vehí bateja com La Setena Paraula s'hi arriba a fer un congrés, del tot improvisat, per decidir de quina manera s'ha de preparar aquesta beguda de cafè amb licor i en quin recipient s'ha de servir. Poc a poc, s'hi van afegint delegacions d'un munt de països diferents. Tot s'ha d'entendre en clau d'humor; el congrés i les actuacions d'en Nicetu, d'en Marcel·lí i companyia. El llibre és àgil i, sobretot, divertit i surrealista. Com explicava en començar, és proper i casolà. Segur que hi ha molt del que Vehí va viure al llarg de molts anys a la Guàrdia Urbana.

"En Marcel·lí i en Nicetu pugen al patrulla i es disposen a posar les llums blaves... Després de deu minuts de remenar botons, ja que és un pont policial del model nou, amb un sistema de comandament nou, que no saben com va perquè el dia que en Palomu els va explicar el funcionament, ells van dir que "allò eren collonades d'americans i que tot plegat eren falòrnies, que no havien d'haver canviat la llum blava de tota la vida, amb un botó per encendre, enlaire, i el mateix botó per apagar, cap avall". Però el progres té aquestes coses i quan aconsegueixen que alguna llum blava giri, arrenquen per dirigir-se al museu, la flor més preuada de Vilaclara".

Bona semana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

"Elysium": Ciència ficció... massa real?

"La clase política es un tumor y hay que extirparlo". Aquesta frase, que pronuncia un dels protagonistes d'"Elysium", és tota una declaració d'intencions per part de Neill Blomkamp. Quatre anys després de "District 9", el director sud-africà torna amb una altra pel·lícula de ciencia ficció... massa real? Està protagonitzada per Matt Damon -l'home que mai canvia de cara- i Jodie Foster, que ja té 50 anys.

La primera mitja hora d'"Elysium" és prometedora. Després no s'enfonsa -ni molt menys- però perd originalitat. La pel·lícula s''acaba convertint en una grandíssima història d'aventures, amb més acció que contingut. Aquesta és l'unica pega. Blomkamp segueix el patró de "District 9": Lluita de classes i crítiques a les polítiques d'immigració i de salut. És per això que abans deia que la ciencia ficció d'aquest director és força real. Elysium és el nom de l'estació espacial on viuen els rics. Amb tots els luxes possibles. Sense malalties. L'acció es data a l'any 2159.

Elysium és la cara, el paradís, l'oasi on tots els terrícoles volen anar a parar algún dia. La Terra està davastada, controlada per robots -com a mínim en el dia a dia- i sortir-ne és pràcticament imposible. Sortir-ne legalment, perquè el personatge de Foster (Delacourt), que vindria a ser com una Primera Ministra de Elysium, no hi deixa entrar ningú. Absolutament ningú. En Max (Matt), per un motiu que no explicaré, farà el que sigui necessari per a aconseguir-ho. Fins i tot deixar-s'hi la vida. L'executor de la Delacolurt és en Kruger, un dolent de còmic. No sé perquè però em va recordar a un dels molts personatges violents de Chuck Norris. Està interpretat per Sharlto Copley, protagonista de "District 9" i de "Chappie", la propera pel·lícula de Blomkamp.

"LA PARTE DE LOS ÁNGELES"

Creus en les segones oportunitats? Ken Loach segur que sí! Ho deixa molt clar a "Angels' share" ("La parte de los ángeles"). La pel·lícula està rodada a Glasgow i a Edimburg -on he viatjat aquest estiu- i és molt simpàtica. Diria que és un dels adjectius que més  l'escau. Simpàtica, divertida, toveta... Va rebre el premi especial del jurat al Festival de Cannes. És un drama social, amb tocs de comèdia i molt de whisky.

El primer que vaig pensar quan vaig acabar de veure-la és que en Robbie aprèn ràpid. Massa? Aprèn ràpid i, com a conseqüència, aconsegueix sortir del que semblava un pou sense fons. A més a més, té la sort de tenir al seu costat un educador social implicadídssim. Es diu Harry i està interpretat per John Henshaw ("Buscando a Eric", 2009). El debutant Paul Brannigan és qui fa de Robbie. La historia no té massa secrets. En Harry inicia al noi en el difícil art de la cata de whisky i aquest, acompanyat d'uns amics ben particulars, intenta treure'n profit. Tot el grup està fent treballs socials i té un passat delictiu al darrere.

Per cert, un dels personatges ens explica que "la parte de los ángeles" és el dos per cent del whisky que s'evapora. És el que es beuen els àngels. A banda d'en Robbie i en Harry em quedo amb l'Albert, a qui interpreta Gary Maitland. És un tio despistat, incult -la Mona Lisa i el Castell d'Edimburg li sonen a xinès- i divertidíssim. És un dels descobriments de la pel·lícula, que passa francament bé.

"EL FRACASSAT" (MARTÍ DOMÍNGUEZ)

Cada cop que llegeixo un llibre del valencià Martí Domínguez (1966) faig un deliciós viatge en el temps. Em va passar amb "Les confidències del comte de Buffon" -que potser és un dels títols que més he recomanat al llarg dels últims anys- i he repetit amb "El fracassat", encisador i molt visual. Ja que ens parla de pintors, el definiria com una petita obra d'art. Té 223 pàgines i està publicat per Proa.

Per mi, una de les coses més importants d'un llibre és que m'inspiri; i "El fracassat" ho ha aconseguit. Després explicaré perquè. "El fracassat" és el sobrenom amb que es coneixia a Paul Cézanne (1839-1906), que estaba barallat amb tot i pràcticament tothom. Diria que va tenir molta sort de comptar amb l'amistat de Camille Pissarro, una de les persones que sempre van confiar en ell. Fins i tot en els moments més difícils. Al voltant de la vida de Cézanne, Domínguez construeix una novel·la d'inspiració biogràfica. Ens retrata el patiment de l'impressionista francès, que va haver de lluitar contra la seva família -que no entenia la seva pintura- i contra la crítica, que el trobava provocador i vulgar.

Domínguez sap transmetre perfectament la soledat de Cézanne, que intuïa que no estava tant equivocat com asseguraven els seus detractors. El seu problema, com el de molts d'altres, és que es va avançar al seu temps. La història li ha donat la raó. Però va trigar, és veritat. Quan va vendre el seu primer quadre, "La casa del penjat", ja tenia 35 anys. Li van donar 300 francs! Ara els seus quadres no tenen preu.

Aquest estiu, a Edimburg, mentre llegia "El Fracassat", vaig tenir l'oportunitat de gaudir de "The Big Trees", que està exposat al National Gallery of Scotland. Està al costat d'un Van Gogh, un altre pintor incomprès. Abans deia que Domínguez m'havia inspirat. És així. Tinc ganes de saber més coses del carnisser que es quedava els quadres de Cézanne, de Pizarro i d'altres artistes, a canvi de menjar. També m'ha cridat l'atenció la figura del mecenes que malvivia venent pintures i teles als impressionistes. Tenia la botiga plena dels seus quadres. On van anar a parar? Se sap qui els té en l'actualitat? I els del carnisser? Preguntes de les quals m'agradaria tenir les respostes.

"El pintor és un individualista, un solitari, un desgraciat que s'encastella, que es debat entre els seus dubtes i que no els pot confiar a ningú. La família no entén la teua recerca, i qui la podría entendre et pot arrabassar el teu tresor. La recepta del teu art, que amb tanta dificultat has arribat a descobrir... La soledat de l'artista és total: l'home de ciència sap quan i com ha fet una descoberta, fins i tot té clar quins són els seus objectius. L'artista no, es debat en el fang, pesca a les palpentes, es guia per l'instint i mai no està prou segur si l'ha encertat, si aquell és el camí, avança a les fosques. L'home de ciencia té, a més a més, l'avantatge de la prioritat: si és el primer a descobrir alguna cosa, la comunitat científica li reconeix. L'artista no, i sempre perilla que la seua petita descoberta sigui furtada per un altre, que la desenvolupe millor i es duga tota la glòria".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La mare natura és una assessina en sèrie.

El 18 de desembre farà cinquanta anys i té quasi el mateix look que quan es va donar a conèixer amb "Thelma & Louise (1991). No és un zoombie (o un no-mort), però resisteix molt bé. Em refereixo a Brad Pitt, protagonista indiscutible de "Guerra Mundial Z". És una altra d'aquelles pel·lícules que mai m'hauria plantejat anar a veure si no fos perquè ens trobem a l'estiu. Com "Expediente Warren"!

Gerry Lane (Pitt) està casat i té dues filles. A la seva dona la interpreta Mireille Enos. Ella treballa. Ell no sembla que tingui cap ocupació més enllà de preparar l'esmorzar a la família... Com a mínim, quan comença la pel·lícula, que està dirigida per Marc Forster ("Cometas en el cielo", 2007). Però tothom té un passat i, més aviat o més tard, s'hi retroba. En Gerry és un expert investigador de les Nacions Unides i, tot i estar apartat de la circulació, diria que voluntàriament, es veu obligat a participar en una última missió: saber a on i per què ha començat una pandèmia de zoombies que està envaint el món sencer. Vuit segons després que et mosseguin, només vuit segons, ja ets un  d'ells. Pot ser l'última missió, per molts motius, doncs.

I aquesta és tota la historia. Sense més explicacions. I és que, com diu un dels protagonistes, "La madre naturaleza es una asesina en serie". Una bona frase per justificar la bogeria dels zoombies. Hi ha qui diu que la pel·lícula és una crítica als sistemes polítics, però no ho veig massa clar. El que sí que he vist és en Gerry anant amunt i avall (passa per Corea, ara no sé si del Sud o del Nord), per Israel i per la Gran Bretanya, fugint dels no-morts, que corren molt i es reprodueixen com les mosques. "Gerra Mundial Z" és entretinguda, amb tensió i alguns moments emocionants.

Més enllà de Brad Pitt, que fa un bon paper, em quedo amb Daniella Kertesz. No sabia res d'ella. Té 24 anys, és israeliana i sembla ser que aquesta és la seva primera pel·lícula. Farà carrera. Aquí interpreta a una atractiva agent del Mossad. No explicaré massa cosa, però diré que el seu personatge és clau.

"SOLA CONTIGO"

Un guapo, Brad Pitt; de quasi 50 anys, i una guapíssima, Ariadna Gil, de 44. I això que, en teoria, en aquesta pel·lícula hauria de sortir desmillorada. Interpreta a una ex-alcohòlica a qui el jutge no deixa veure les seves dues filles. El seu marit la va abandonar. Doncs malgrat això, segueix estant esplèndida. La pel·lícula es diu "Sola contigo" i està dirigida per l'argentí Alberto Lecchi.

El millor és la interpretació de l'Ariadna, que està fantástica. I també el final, tot i que és un pèl rebuscat. La historia és poc creïble i el paper de Leonardo Sbaraglia, pel meu gust, més aviat fluix. La Maria (Gil) s'assabenta que li queden cinc dies de vida. És el temps que li dóna un assassí per fer balanç i demanar disculpes per tot el mal que ha fet. Quan acabin aquests cinc dies, acabarà amb ella. Però vol fer-la patir. I si mentre, si no fa cas, ho pagaran les seves filles. També m'ha agradat molt com treballa l'argentina Sabrina Garciarena, una preciositat de dona. Fa de secretaria de la Maria. Un paper curtet, però contundent. Recordo que apareixia a "Pagafantas", de Borja Cobeaga.

"PALEOVIDA" (CARLOS ´PÉREZ)

Cada dia hi ha més persones grasses, gent cansada de provar dietes que no serveixen de res. En Carlos Pérez, llicenciat en Magisteri d'Educació Física, fisioterapeuta i Màster en Psiconeuroimmunologia Clínica (PNI), creu que per perdre pes el que s'ha de fer és canviar l'estil de vida. I, més que perdre pes, el realment important és trobar-se be amb un mateix. Només tenim un cos i cal cuidar-lo. I ho hem de fer a consciència!

A "Paleovida" en Carlos ens explica què hem de menjar i, sobretot, perquè. En línies generals, ell aposta per la carn, el peix, els ous, les verdures i les fruites. No explicaré massa coses perquè el millor és llegir el llibre. Està escrit en un estil molt àgil i s'entén tot. Per contra, considera que s'han d'evitar els sucres, els làctics i els cereals. Ho justifica dient que són aliments relativament nous, sobretot si ens fixem en la historia de la humanitat. Es tractaria de menjar, salvant les distàncies, com ho feien en el paleolític. El que més m'has agradat és que no sentencia ni demana que es faci tot de cop. El canvi ha de ser progressiu i amb convenciment.

A casa ja l'hem llegit tots i ja n'he regalat un parell. Jo he anul·lat el sucre i els làctics i he reduït la quantitat de cereals. Continuo menjant pa per esmorzar. No sé amb què substituir-lo. Em sento més àgil. Una altra de les coses interessants del llibre són els menús de Raúl Sánchez, a qui podríem batejar com el cuiner de la "Paliodeta". Després de les vacances intentaré cuinar algun dels seus plats. Una altra de les coses que m'ha cridat l'atenció és l'anomenat circuit de la "recompensa", amb la idea que hem de recuperar les ganes per menjar i veure -tenir la sensació de gana i set- i no fer-ho només perquè toca. Al final del llibre, ens expliquen maneres de cuinar saludables i quins són els olis essencials.

"Paleovida", que ja ha arribat a la seva segona edició, està publicat per Ediciones B i té 213 pàgines. Un llibre per tenir a prop i anar cunsultant quan sigui necessari. La seva filosofía és aquesta: "Este no es un libro sobre una dieta para ayudarte a adelgazar. Qué va, eso es lo que hacen todos los libros de dietas y a nosotros se nos quedan muy cortos. No puedes adelgazar si no integras toda una filosofía de vida y unos hábitos en los que realmente puedas creer y sentirte a gusto. Y para creer en algo no basta con que te prometan un milagro, sino que tienes que comprobar en tus propias carnes que funciona, que es la tendencias natural y, por lo tanto, no tiene por qué ser algo temporal ni insostenible durante el resto de tus días".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Moments de Glasgow i d'Edimburg

No té res a vere amb Edimburg, i encara menys a l'estiu, però Glasgow també és encantadora. Em quedo amb els seus carrers plens de vida, com Buchanan, molt comercial; i amb la zona de Merchant City, amb acollidors restaurants. Molt industrial, és veritat, però també cosmopolita. Una mescla de modernor i història, com es pot veure en aquesta fotografia. És el reflex de la Metropolitan Cathedral of ST Andrew en un bloc d'oficines.

El punt que marca l'inici de Merchant City, zona de la qual  feia referència abans, és aquesta bonica torre, amb el rellotge blau que dóna l'hora als vianants. Una altra mescla d'estils, amb l'indicador del costat, amb les lletres de metall, igual d'alt que la mateixa torre. Aquest mes d'agost els carrers estaven pràcticament deserts.

El cementiri de Glasgow és espectacular. Són metres i metres de làpides, enmig d'un verd extraordinari i d'un silenci esfereïdor. Em va cridar l'atenció la escultura d'aquesta dona, maltractada pel temps, eterna, amb la Cadedral de fons. Aquesta Catedral també es preciosa. L'entrada és gratuïta, com a la majoria de llocs. Aposten per la cultura!

El Loch Lomond és l'extensió d'aigua dolça més gran de la Gran Bretanya. Són 44 quilòmetres quadrats, amb 37 de llarg, 8 d'ample i més de dos-cents metres de profunditat. No té res d'envejar al Loch Ness, que és el que s'emporta tota la fama. S'hi pot anar des de Balloch i aturar-se a Luss, un poblet encantador. Hi ha vaixells que fan el trajecte en una hora. A Balloch tenen un centre comercial brutalment gran, emmig del no res. Costa d'entendre.

Ja a Edimburg, i més si es viatja amb nens, és imprescindible passar per la Camera Obscura, tot un món d'il·lusions visuals. Miralls, túnels que sembla que es mouen, quadres en 3D i un munt d'experiments molt divertits. Des d'allà hi ha les millors vistes de la ciutat, com aquesta església, amb ximeneia i bandera de benvinguda incloses. Per pasar-s'hi el dia!

Una de les característiques més significatives d'Edimburg és que la muntanya i els llacs estan a tocar de la ciutat. S'hi pot arribar caminant tranquil·lament. Acabes un dels carrers principals, i després d'una còmoda ascensió, et pots trobar amb vistes com aquesta. Diferents tonalitats de verd i el blau profund de l'aigua. És molt fàcil veure gent caminant i fins i tot corrent, emulant Kilian Jornet. Són els seus racons de pau.

Això sí, la gran perla de la capital d'Escòcia és el Castell d'Edimburg. Domina el paisatge de la ciutat com cap altre castell europeu, des de tots els racons. Entrar-hi no és barat (setze lliures, prop de vint euros) però estan ben invertits. Una de les seves atraccions és el canó de l'una en punt, que es dispara, cada dia, des de la Bateria de Mills Mount. Al castell també s'hi guarden els honors d'Escòcia, la Corona, el Cetre i l'Espasa Cerimonial.

No massa lluny del centre també es pot veure aquest petita meravella, que recorda Atenes i el seu Acròpoli. Es tracta del monument nacional als caiguts en les guerres napoleòniques, amb l'aspecte d'un panteó. En aquesta zona també hi ha el Nelson Monument, que commemora la batalla de Trafalgar; i l'Old City Observatory, que és de pagament. Tot està situat al turó de Calton Hill, que s'eleva per sobre de tota la ciutat.

A Edimburg s'hi està fent el seu prestigiós festival d'arts escèniques, amb més de 350 escenaris funcionant pràcticament alhora. Són tres setmanes de bojos. S'aprofiten fins i tot les esglésies, com queda clar en aquesta fotografia. Totes acullen algun espectacle. Són molts els espectadors que en gaudeixen diàriament.

Com deia, els carrers també estan plens d'artistes, com els australians Gravity & Other Myths, amb el seu espectacle “A Simple Space”, que és una meravella. Grups i més grups repartint el programa de les seves actuacions, a la zona de Royal Mile, buscant el seu moment de glòria. Equilibristes, pallassos, cantants, corals... N'hi ha per triar.

Els escocesos són amables, educats i sempre tenen un somriure per al visitant a la boca. Crec que és la gent més simpàtica que he conegut des de fa molt temps lluny de casa nostra. Ens ho han posat tot molt fàcil. Gràcies i fins aviat!

MARRÀQUEIX I ESSAOUIRA
ESTOCOLM
OPORTO
LONDRES
VALL DE BOÍ
AMSTERDAM

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La semana que ve tornen les pelis i els llibres!