El "Grand Piano" no acaba d'estar afinat

No fa un mal paper, però em costa imaginar Elijah "Frodo" Wood com a pianista d'elit. I, a més a més, casat amb una actriu de bandera, guapa i força més alta que ell. Això es fa realitat a "Gran Piano", que s'ha estrenat aquest divendres, després de passar pel Festival de Sitges. Wood és Tom Selznick, el pianista que torna als escenaris després d'un llarg parèntesis de cinc anys.

El millor és que Eugenio Mira, director de la pel·lícula, aconsegueix mantenir la intriga fins al final. Això sí; abans has de fer un exercici de desinhibició total i ni tan sols plantejar-te si hi ha alguna possibilitat, encara que sigui remota, que algún dia pugui produir-se una situación similar. M'explico. Quan Selznick està a punt de començar a interpretar el que ha de ser el concert de la seva vida, veu escrit a la partitura que si falla una sola nota, només una, l'assassinaran. A ell i a la seva dona si és necessari. Un franctirador l'està vigilant des de la foscor i no li permetrà cap errada. Per què l'ha escollit a ell? Això no ho descobrim fins molt avançada la pel·lícula.

La tensió, la bona música, l'aparició -potser massa tardana- del gran John Cusack i el metratge -una hora i mitja clavada- fan que "Grand Piano" passi força bé, però sense fer-se massa preguntes, com deia abans. M'ha recordat "Última llamada" (2002) de Joel Schumacher. Potser és per aquest motiu que veia Colin Farrel fent el paper de Wood. Una pel·lícula més.

"TOTS VOLEM EL MILLOR PER A ELLA"

Diuen que una gran desgràcia pot convertir-se en una oportunitat per millorar, però no ho acabo de veure clar. Ni jo ni la Geni, protagonista indiscutible de "Tots volem el millor per a ella", la darrera pel·lícula de Mar Coll. Després de la grandíssima "Tres dies amb la familia" (2009), la directora barcelonina (1981) ens regala una altre títol intimista i, a priori, real com la vida mateixa.

La Geni, interpretada per una espectacular Nora Navas -va rebre el premi Seminci al Festival de Valladolid-, intenta recuperar la vida que feia abans de patir un accident de trànsit. Exteriorment, veiem que va coixa d'una cama, però de vegades les seqüeles psíquiques són molt més importants que les físiques. La Geni té el suport del seu marit, Pau Durà, i diria que de les seves germanes, una agra Clara Segura i una provocadora i bromista Àgata Roca. Però més que en la família, la Geni intenta refugiar-se en una amiga seva, la Mariana (Valeria Bertuccelli). La veiem perduda, insegura, potser amb ganes de fer coses que, per les circumstàncies de la vida, no havia fet mai.

"Tots volem el millor per a ella" és un bon retrat del nostra societat, exigent i despersonalitzada. Quan surts de la roda, per bé o per mal, és molt difícil tornar-hi a entrar... si és que realment vols. És per això que a la Geni li costa tant tornar-se a motivar fent d'advocada, com si no li hagués passat res. És d'aquelles pel·lícules que, sense haver-hi massa acció, hi passen moltíssimes coses, de les que conviden a la reflexió. Molt recomanable.

"UN CAPVESPRE A PARÍS"

Me'l va regalar la meva germana i, sense saber-ne res, vaig començar a llegir-lo. Parlo de "Un capvespre a París", de Nicolas Bareau (París, 1980). El definiria com un llibre romàntic, amb un petit cinema d'autor en el rerefons. En el rerefons; o en el mateix centre perquè el Cinéma Paradis és converteix en un personatge més. El fet que parlés de cinema és el que va decidir a la meva germana a agafar aquest i no un altre.

I, precisament, aquest amor pel setè art és el que m'ha commogut des de la primera página. En té 301 i està publicat per Columna. El protagonista d'aquesta bonica història és l'Alain Bernard, el propietari d'un cinema que projecta pel·lícules antigues, que ja no són comercials com, per exemple, "Cyrano de Bergerac", "Les amants du Pont-Neuf" o "Le rayon vert". Els 25 títols d'amor del Cinéma Paradis no serien gaire diferents dels que escolliria jo si algún dia tingués una sala o convidés a les meves amigues i als meus amics a casa. Qualitat máxima!

Fins que un dia, la vida de l'Alain, tranquil·la i relaxada, es veu alterada per dos fets ben diferenciats: s'enamora perdudament d'una clienta seva, la misteriosa noia del vestit vermell; i apareixen un director de cinema nord-americà i seva actriu estrella, que proposen llogar-li el Cinéma Paradis per rodar una pel·lícula. Curiosament, l'entrada en escena de l'Allan Wood i la Solène Avril coincideixen en el temps amb la desaparició de la Mélanie Fontaine. Per què? Doncs per saber-ho cal llegir el llibre fins al final. Està escrit amb un estil àgil, directe i és molt amorós. Demostra fins a quin punt un home, o una dona, poden arribar per recuperar l'amor perdut. Per cert, ens diuen que el nom del cinema és anterior a la pel·lícula de Giuseppe Tornatore.

"Va ser com en un conte. Perquè als contes el número tres té un significat màgic. La filla del Moliner té tres oportunitats per encertar el nom de Rumpelstilzchen. Tres vegades apareix davant del rei en plena nit la princesa encantada. Tres vegades sacseja la Ventafocs l'arbre que hi ha damunt la tomba de sa mare per aconseguir el vestit perfecte per al ball.
Tres dies després que la Solène em digués "No t'amoïnis, Alain. La trobarà", semblava que el meu desig s'havia fet realitat. En un conte hagués estat un missatger a cavall qui m'hauria portat la bona notícia. A la meva realitat, al segle XXI, em va sonar el telèfon mòbil".

Bona setmana a totes i a tots.

*Post número 700!

@Jordi_Sanuy

Vull anar a viure a la "Casa en el aire"

Em considero fan incondicional de Santiago Auserón, primer com a líder de Radio Futura (1980-1992) --els vaig gaudir en directe, a Cerdanyola del Vallès, fa un munt d'anys-- i com a Juan Perro, des de mitjans dels noranta, després. Sota aquesta denominació, l'he vist dos cops a Vic, un a Girona i, divendres, a l'Ateneu Democràtic i Progressista de Caldes de Montbui.

El concert de Caldes, en un marc incomparable, va ser de petit format, davant d'un centenar de privilegiats, coincidint amb la Festa Major del poble. No és van poder posar a la venda més entrades. No hi havia més lloc. Auserón hi va presentar el seu darrer projecte, "Casa en el aire", que ha passat per un munt de localitats catalanes i espanyoles, però també per Mèxic i pels Estats Units. L'11 de novembre acaba temporada a la ciutat d'Estocolm. Llàstima que quedi tan lluny.

Sé que se m'acabaran els adjectius per qualificar l'actuació de Santiago Auserón en el concert de Caldes, que va fer acompanyat del mestre Joan Vinyals, a qui un dia va batejar com el Dimoni del barri barceloní de Gràcia. Ho intentaré: propera, simpàtica, entregada, intimista, experimental, homesta, inacabable; senzillament brutal. I dic inacabable perquè el concert va superar les dues hores i quart. Mai havia sentit Juan Perro tanta estona seguida. Va ser un luxe... irrepetible? En Santiago fa la música que li agrada, lluny de les modes i de les pressions de les discogràfiques, i diria que s'ho passa francament bé. I si ell gaudeix de l'actuació, el públic, que ho nota, encara  més! La comunió entre el duet i els que l'escoltàvem va ser tan gran, que els músics fins i tot van demanar beguda un parell de cops. "No us importa, oi? Estem en família", va dir en Santiago.

HOMENATGE AL RITMES CUBANS

A "Casa en el aire", les presentacions de les cançons tenen igual o fins i tot més importància que els mateixos temes. En cada moment explica què canta i perquè. Tot té un fil conductor. Va recordar, per exemple, al britànic Joe Strummer, líder de The Clash, amb qui va passar moltes hores escoltant música. Ho va fer cantant-li "José Rasca". A Compay Segundo el va homenatjar amb "El carro" i a Benny Moré cantant la sensacional "Y hoy como ayer". Tampoc no es va oblidar de Faustino Oramas, El Guayabero, ni de Duke Ellington, amb una versió molt personal del seu "Flamingo".

Per completar el seu repàs per la música cubana i del so New Orleans va interpretar "Do you know what it means to miss New Orleans", del gran Louis Armstrong. Amb molts d'aquests genis de la música moderna, va tenir la sort de compartir moltes coses. A Segundo, per citar un cas, li va produir un triple CD en què cantaven junts, impressionant, el tema "Virgen del Pino". El guardo a casa com un tresor. Auserón, que va estudiar Filosofía a Madrid i a París, és un tio llest i es nota quan parla. També va explicar una bonica història de quan va anar a Nàpols, perseguint el rastre de Garcilaso de la Vega, i de l'amistat del poeta castellà amb Ausiàs March. Una història que va acabar amb "El forastero".

Lògicament, però, Juan Perro va cantar, sobretot, temes del seu darrer CD, "Río negro", deu dels dotze, si no ho he comptat malament. Va destacar una versió brutal de "Pies en el barro", introduïda magistralment per Vinyals; la sensacional "Girasoles robados"; una allargadíssima "La nave estelar" -que va provocar una gran interacció amb el públic"; i el mateix  "Río negro", que va aprofitar per fer algunes bromes relacionades amb el català i la Via Catalana. Com ja va dir a Vic, Auserón va comentar que la llengua zulú (la de Vinyals) està perseguida, tot i que alguns treuen pit dient que la parlen en la intimitat. Simpàtic, molt simpàtic.

El concert es va completar amb cançons de la resta de la discografia de Juan Perro. Recordo, així de memòria, "No más lagrimas" (Cantares de vela, 2002),  "Las charla del pescado" (Mr. Hambre, 2010), "Obstinado en mi error" (La huella sonora, 1997) i "A un perro flaco" (Raíces al viento, 1996).

SENSACIONAL M'havia deixat un adjectiu per valorar l'actuació del gran Santiago Auseron que, als seus 59 anys, continua en plena forma. Larga vida al Perro!

@Jordi_Sanuy

Tensió màxima i un Tom Hanks de bandera

"Capitán Phillips" fa olor de pel·lícula candidata als Oscar. Paul Greengrass, pare de la nissaga de Bourne, explica amb mestratge el segrest del vaixell de càrrega nord-americà "Maersk Alabama", per part de pirates somalis, l'any 2009. Són dues hores i quart de tensió màxima, encara més en el seu tram final, amb un Tom Hanks espectacular. La càmera, hiperrealista, no para de moure's, ho capta tot.

Brilla Hanks, però també els pirates somalis, amb Barkhad Abdi (que fa de Muse) al capdavant. Greengrass els dibuixa amb quatre pinzellades comptades: tenim el dominant (però "legal"), el violent sense cervell, l'obedient, i el jove i inexpert. Un còctel que, tard o d'hora, ha d'explotar. No és que el director excusi als assaltants, però deixa entreveure que extorsionen els vaixells obligats per caps mafiosos, que els tenen atemorits. La primera escena, en què arriben a un poble somali, en jeeps, ametralladores en mà, ho deixa molt clar. Els pirates ninot es mouen per la por i, a priori, no tenen cap opció de fer mal. Només volen diners; uns diners que, malauradament, només passaran per les seves butxaques.

Precisament, a "Capitán Phillips" queden clares les diferències entre els països del primer i del tercer món, si podem batejar-los d'aquesta manera. A Somàlia una vida potser no té gaire valor, però sí als Estats Units, provocant una mobilització sense precedents. El "Maersk Alabama" va ser el primer vaixell nord-americà segrestat en dos-cents anys; i calia resoldre el cas perquè no servís de precedent. En definitiva, un drama, ple de suspens, totalment recomanable.

"EL NOI SENSE COLOR" (HARUKI MURAKAMI)

He intentat llegir-lo molt a poc a poc, gaudint-lo página a pàgina, però "El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge" m'ha durat menys d'una semana. Té 330 pàgines i està publicat per Empúries. En la faixa que acompanya el llibre posa que "Torna el Murakami de Tòquio Blues" i hi estic completament d'acord. El japonès deixa de banda les històries de móns paral·lels i recupera el seu deliciós intimisme.

Per a mi, "El noi sense color" és un veritable assaig sobre les relacions d'amistat, primer, i d'amor, arribat el cas. En què s'assembla a "Tòquio Blues"? Doncs en molt i en poc. És veritat que el protagonista principal, Tsukuru Tazaki, coqueteja amb la mort, però no amb el suïcidi, que és l'eix vertebrador de l'obra també titulada "Norwegian Wood". La mort gira al voltant de Tazaki, al llarg d'uns quants mesos, però també visita, inesperadament, algun dels actors secundaris. I no puc explicar més. "Li semblava fascinant: que aquest món no existís, que el que ara considerava real deixés de ser-ho. Que, per la mateixa raó que ell ja no existiria al món, el món també deixés d'existir per a ell". Qui no ha fet una reflexió semblant algun dia? Senzillament brutal.

En Tazaki és un arquitecte de 36 anys que diria que va néixer per dissenyar estacions de tren. Durant molts anys, la feina va ser la seva principal i única passió. Fins que coneix la Sara, una dona dos anys més gran que ell. Però abans d'entregar-s'hi amb cos i ànima, cas que sigui possible, ha de solucionar un trauma adquirit setze anys enrere. Té a veure amb els quatre amics -dos noies i dos nois- amb qui va anar a l'institut. Eren inseparables, fins que, sense donar-li cap explicació, van decidir tallar qualsevol contacte anb ell. Tots tenen cognoms que inclouen colors, "vermell", "blau", "blanc" i "negre"; tots menys el. És per això que se sent tan buit?

La música, sempre vital en els llibres d'Haruki Murakami, aquest cop se centra en "Années de Pèlerinatge", de l'hongarès Franz Liszt. Hi destaca, sobretot, "LE MAL DU PAYS". Dues coses més. Aquest cop, l'escriptor japonès deixa de banda els móns paral·lels, però segueix generant dubtes a través dels somnis, més humits que mai. I no s'oblida de la lluna, que apareix diverses vegades, aquest cop de manera modesta, lluny de convertir-se en un personatge més. Quan surt el seu proper llibre?

"En Tsukuru va pensar que la vida era com una partitura complicada, plena de semicorxeres i fuses i de símbols estranys, i escrita amb una anotació no gens clara. Llegir-la correctament era una tasca hercúlia, i encara que la llegissis bé i que fossis capaç de traduir-la als sons correctes, això no volia dir que la gent sabés entendre o valorar-ne el sentit, ni t'assegurava que faries feliç ningú. ¿Per què havien de ser tan complicades les acciones humanes?

Després del terratrèmol
Balla, balla, balla
De què parlo quan parlo de córrer
1Q84 (Libro 3)
1Q84
Despietat país de les meravelles i la fi del món
Tòquio blues
After dark

Bona setmana a totes i a tots

@Jordi_Sanuy

La idea que et raptin un fill fa feredar

Tres anys després de la sensacional "Incendies", el canadenc Denis Villeneuve (Quebec, 1967) ens regala una altra gran lliçó de cinema, a l'alçada de thrillers d'impacte com "Zodiac" (2007), "Mystic River" (2003) o, fins i tot, "Seven" (1995). "Prisioneros" té un guió molt ric, amb un parell o tres de girs inesperats i una atmòsfera fosca i malaltissa. La pel·lícula està cuita a foc lent, en dues hores i quart.

Villeneuve també fa un gran treball amb els actors. Tant Jake Gyllenhall -que sempre m'ha agradat moltísssim- com Hugh Jackman están sensacionals. Jackman interpreta a Keller Dover, un pare capaç de qualsevol cosa, de qualsevol, per trobar a la seva filla de sis anys, que ha desaparegut amb una amiga. Gyllenhaal és el detectiu Loki, que és qui s'encarrega de la investigació. Tenen el mateix objectiu, però mètodes molt diferents; la brutalitat i l'explosivitat d'en Keller davant de la honestedat i l'aparent tranquil·litat d'en Loki, a qui aprecies des del primer moment. El final és sensacional. Una dels millors títols de la cartellera.

"EL MAYORDOMO"

Setmana de grans estrenes perquè divendres també va aterrar a les cartelleres "El Mayordomo", que arrasa als EEUU. Està dirigida per Lee Daniels ("Precious", 2009), a qui li encanten les històries de superació amb afroamericans de protagonistes. En aquest cas, la del majordom Cecil Gaines, que va servir a la Casa Blanca 34 anys, a les ordres de vuit presidents diferents, des de Harry Truman a Ronald Reegan.

El personatge de Gaines està inspirat en Eugene Allen, que és el majordom que va treballar tant de temps, amb total lleieltat, per a l'administració americana. L'interpreta Forest Whitaker, un actor que m'encanta. Fa un bon paper, però no brilla, perquè el personatge tampoc no li ho permet. A la seva dona l'interpreta la presentadora de televisió Oprah Winfrey. És una pel·lícula amb un repartiment de luxe, amb secundaris de la talla de John Cusack, Jane Fonda o Vanessa Redgrave. També apareixen en pantalla els cantants Lenny Kravitz i Mariah Carey.

El majordom és una persona entranyable, que confia en els presidents per als quals treballa. Tot al contrari que el seu fill, que lluita contra la segregació racial des del carrer, durant un temps formant part dels Black Panter. Una pel·lícula sense sorpreses, agradable a la vista i, perquè no, per veure en família.

"CANÍBAL"

La darrera pel·lícula de Manuel Martín Cuenca no es per veure en família. Als nens millor deixar-los a casa! No pateixes pel que veus, pateixes pel que t'imagines. Parlo de "Canibal", amb un sensacional Antonio de la Torre. El seu personatge és Carlos, un dels millors sastres de Granada. Està enamorat de la seva feina i de la carn. Només hi ha un petit detall: la carn que li agrada és de dona.

Intuïm que en Carlos, amb una actitud normal de cara al públic -sobretot quan està treballant-, té algun problema important amb les dones. Alguna cosa del passat l'ha marcat; i de quina manera. L'expressió "Que bona estàs" mai havia estat tan addient. Cada cop que una dona el captiva, l'elimina... i se la menja. Fins que apareix la Nina i li trenca els esquemes. Tot i la seva contundència, "Caníbal" també és una història d'amor. A De la Torre, que convenç sempre, l'acompanyen Olimpia Melinte i María Alfonsa Rosso, que són dues germanes romaneses. Inquietant i pertorbadora, sobretot quan menja i quan veiem els paquetets de carn dins de la nevera.

"THE BLING RING"

Suposo que Sofia Coppola no està obsessionada per la carn, però potser sí per la fama. A "The bling ring" segueix l'estela de la seva anterior pel·lícula ("Somwhere", 2010) i torna a parlar-nos de la vida de les celebrities. Bé, en aquest cas, retrata un grup de tres noies i un noi enamorats de la fama i de les marques. Fins al punt d'entrar a les cases dels famosos i robar-los les coses que més els agraden.

"The bling ring" és massa banal i exculpatòria, tot i que és veritat que té la força visual necessària -i la música- per enganxar-te a la butaca del cinema l'hora i mitja que dura. Hi destaca l'actuació de Emma Watson, a qui hem vist créixer en les pel·lícules de Harry Potter. Ella és una de les noies que no s'ho pensa dues vegades per entrar, un i altre cop, a casa, per exemple, de Paris Hilton. Coppola també reflexiona sobre les noves tecnologies i el rastre que deixem, ben visible, casa cop que escrivim alguna cosa o pengem alguna fotografia a la xarxa. Només un dubte: Tan fàcil és entrar a casa dels famosos? Per veure a casa, en DVD.

"BESTSELLER" (ALESSANDRO GALLENZI)

L'editor Alessandro Gallenzi, d'origen italià però resident a Anglaterra, és l'autor de "Bestseller", publicat per Alba. Té 271 pàgines i és una intel·ligent sátira del món editorial. Per les seva novel·la passen escriptors que somien amb esciure una obra mestra, editors capaços de qualsevol cosa per assolir l'èxit, negres que escriuen per altres i enveja, molta enveja. Un bon retrat del món del llibre, des de dins.

Gallenzi ens ho explica tot amb un gran sentit de l'humor, de manera senzilla. Pot semblar una novel·la lleugera, però diria que explica grans veritats. A més a més, diferencia entre les persones que fan les coses ben fetes, com l'editor Charles Randall, i les que les fan malament. En Randall estima la literatura, no només treballa en el món editorial per fer diners. Sap el que toca i, lògicament, el lector ho agraeix. A l'altra cara de la moneda trobem en Jim Talbot, que donaria la seva vida -o com a mínim la de la seva mare o el seu tiet, o les dues- per escriure un bestseller. Ho ha provat de totes le formes possibles, però no ho aconsegueix.

"Sus pensamientos se tornaron oscuros y filosóficos. ¿Por qué escribir? ¿Quién había decretado que la palabra escrita era superior a la hablada? Durante milenios el hombre había dejado que sus ideas se evaporaran a su alrededor sin sentir la pulsión de inscribirlas en piedra, arañarlas en tablillas de cera o escribirlas con tinta sobre papiros. ¿Qué Dios perverso había concedido al hombre este don, la palabra escrita? ¿Qué sentido tenía ultracongelar los pensamientos de uno en beneficio de generaciones futuras, gente de otros tiempos y de otras culturas que no harían otra cosa que malinterpretarlos? Y, después de todo, ¿cuál era la contribución de la palabra escrita a la historia de la humanidad? Sólo había conducido a leyes, guerras, dogmas y opresión..."

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

És greu que no m'hagi convençut "Gravity"?

Vaig anar a veure "Gravity" amb la meva dona i el meu fill, en 3D, per suposat, i ens  va decebre a tots tres. Som les úniques persones del planeta Terra a qui no ha convençut la darrera aventura del mexicà Alfonso Cuarón? Només llegeixo comentaris orgàsmics, que la converteixen en la millor pel·lícula de l'espai de tots els temps. Doncs  jo l'he trobat buida i amb unes interpretacions que deixen molt per desitjar.

Que la Sandra Bullock fa un paper fantàstic? Els primers 45 minuts està dins d'un vestit d'astronauta i només se li veu la cara, a través del vidre. En els altres 45 no pot canviar d'expressió. La pell li tiba per tot arreu. El temps que està en pantalla en George Clooney també està vestit d'astronauta; tota la estona. Són els dos únics actors de la pel·lícula. La resta són veus i un estaquirot a qui només veiem un cop de cara; i no sencera! Que l'espai és un lloc molt bonic i habitualment silenciós? M'ho imagino. És veritat que, visualment, Cuarón l'encerta del tot, però diria que amb això no n'hi ha prou.

L'argument és més aviat senzill. Els dos protagonistes tenen un accident en un passeig rutinari i, a partir de llavors, lluiten contra tots els perills posibles per intentar tornar sans i estalvis a la Terra. La mala sort que els persegueix, sobretot a la Doctora Ryan Stone, és de llibre Guinness dels rècords. Només falta que se la mengi un cocodril. La història personal de la doctora, que no explicaré, tampoc em va acabar de fer el pes. Tot em va semblar fals, fins al punt que se'm va escapar el riure dos o tres cops. "Quin timo", va dir la meva dona. Segur que el problema és nostre. Som uns extraterrestres.

"THÉRÈSE DESQUEYROUX"

Aquesta setmana he vist dues pel·lícules amb Audrey Tautou que, per molts, sempre serà "Amelie" (2001). Em refereixo a "La espuma de los días" -de la qual parlaré aviat- i a "Thérèse Desqueyroux". En aquesta segona, que dirigeix Claude Miller, comparteix cartell amb Gilles Lellouche ("Pequeñas mentiras sin importancia" 2010). Dóna vida al seu poderós marit.

A "Thérèse Desqueyroux", que és el nom de la protagonista, Miller fa un bon retrat d'un matrimoni de començaments del segle XIX. Es van casar per interessos, un pels pins de l'altre i a l'inrevés i, com era d'esperar, poques coses acaben funcionant entre ells. Però fins i tot quan es troben en una situació extrema, és més important l'apariència (què diran) que qualsevol altra cosa. Els draps bruts s'han de rentar a casa. Això sí, de portes cap endins, la Thérèse es converteix en una desgraciada, a les ordres d'un marit amb qui no comperteix res. S'ho mereix? Tautou interpreta aquesta dona freda, d'una bellesa pètria, que fa coses molt greus sense saber ben bé perquè. Una pel·lícula més. Es deixa veure i prou.

"PERDUDA" (GILLIAN FLYNN)

Feia temps que un personatge no em fascinava tant. Em refereixo a l'Amy Elliott Dunne, una de les protagonistes de la novel·la "Perduda", de Gillian Flynn (Kansas, 1971). L'altre de principal és en Nick, el seu marit. Me la va recomanar en Sergi Pàmies i sort que li vaig fer cas. És d'aquells llibres que, un cop començat, és molt difícil desempallegar-se. No pots parar de llegir-lo perquè frises per saber-ne el final.

Explicaré ben poques de l'argument de "Perduda", una novel·la amb un parell o tres de girs espectaculars. Només diré que està molt ben escrita, amb un llenguatge clar, directe i un gran sentit de l'humor . L'Amy i en Nick són periodistes. Vivien a Nova York, però quan es queden sense feina es traslladen a Missouri. Queda clar que és un pas enrere en les seves vides. El dia que compleixen cinc anys de casats, ella desapareix. A casa hi ha senyals de violència. Abans, però, ha tingut temps de preparar el joc de pistes amb què sorprèn  en Nick en cada aniversari. I fins aquí puc llegir.

El llibre alterna el diari personal de l'Amy, des del mateix dia que coneix en Nick, amb les investigacions de la policia, explicades per ell. És a dir, que tenim un capítol de cadascun, alternativament. Estem davant d'una novel·la negra, molt negra, amb una interesantíssima visió sobre el món de la parella i sobre què es pot arribar a fer per amor... i per odi. També m'ha agradat la relació de germans entre en Nick i la Go, que són bessons; i la reflexió sobre els mitjans de comunicació i els seus judicis paral·lels en els casos de morts mediàtiques. Fins a quin punt influeixen als jutges o als jurats? Tot s'hi val?

"Perduda" és, sens dubte, una novel·la rodona. Està publicada per La Magrana, dins de la seva col·lecció La Negra i té 554 pàgines. Les he llegit en menys d'una setmana. Amb això crec que ho dic tot.

"L'Amy es podia pasar tota una nit neguitejant-se per si s'havia deixat el forn encès, encara que aquell dia no hagués cuinat. O havíem tancat la porta amb clau? N'estava segur? Sempre creia en el pitjor dels escenaris possibles, a gran escala. Perquè no era mai que no haguéssim tancat la porta amb clau i prou, sinó que no havíem tancat amb clau i ara hi hauria homes a dins de casa esperant-la per violar-la i matar-la".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy