Stella (Takis Würger)

L’any 1942, en Friedrich, ric i amb passaport suís, se’n va a Berlín. No escull el millor moment, amb la Segona Guerra Mundial en plena ebullició. Però és jove, ingenu i té ganes d’allunyar-se de la seva família. Vol aprendre a dibuixar, tot i que té moltes dificultats per diferenciar els colors. Quan era petit, un desconegut l’hi havia esguerrat la cara, amb conseqüències funestes. Dir la veritat li va costar massa car. Duríssim.

En Friederich és un dels protagonistes d’”Stella”, una de les grans apostes d’Angle Editorial per aquesta tardor. Està escrit per l’alemany Takis Würger (Hohenhameln, 1985) i té 187 pàgines. Està traduït al català per Jordi Ferrarons i Llagostera. Würger dedica el llibre al seu besavi, assassinat en una cambra de gas. A Berlín, en Friedrich fa amistat amb l’Stella (a qui coneix amb el nom de Kristin) i amb en Tristan, coronel de les SS. A ella la coneix a l’escola de pintura, on fa de model; i a ell en un club nocturn on la dona canta habitualment. L’Stella l’enganya des del primer moment. Potser el seu amor és real, però li amaga massa coses. Més de les necessàries. No és qui diu ser i, darrere seu, sempre deixa un rastre de desgràcia i mort. A les seves mans, en Friederic es converteix en un joguet trencat.

A través dels ulls dels nostres personatges principals, vivim la nit berlinesa. Hi ha guerra, però, si tens diners, pots fer una vida més o menys normal. Encara més si a la butxaca hi portes un passaport suís. “Stella” ens parla d’estimar sense condicions i de la delació com a eina de supervivència. La línia que separa la víctima del botxí és quasi inexistent. És més, de vegades coincideixen tots dos en una mateixa persona. Tot i la duresa dels fets que s’expliquen, aquesta obsessiva història d'amor es llegeix amb fluïdesa perquè Würger no es proposa arribar al moll de l'os. Cada capítol comença amb els fets més destacats d’un mes de l’any 1942, de gener a desembre. L’autor també esquitxa la història amb actes judicials d’un munt de delacions. Es guarden a l’arxiu regional de Berlín.

“S’arregussà les mànigues, sense pressa, fins per sobre els colzes. Doblegava la tela de la camisa amb tota cura. Li vaig veure les venes fosques, inflades, sota la pell de l’avantbraç. S’obrí la sivella del cinturó i se’l cenyí un forat més estret. Llavors vinclà l’esquena amb un cruixit, ara a la dreta, ara a l’esquerra. Canvià els peus de posició, avançà el peu esquerre i els afermà bé a terra. Aleshores s’acostà a l’home tatuat. Havia ficat els dits grossos dins la cinturilla del pantaló. 

No va dir ni mitja paraula. Quan tingué a l’abast aquell home, que ara havia posat totes dues mans al cul de l’Stella, s’aturà, aixecà les mans obertes a l’altura del cap, com si es volgués arreglar els cabells, traslladà el pes enrere i, sense avisar, llançà el puny dret contra la cara de l’home tatuat passant pel costat del cap de l’Stella. Va sonar com si algú hagués deixat caure una pedra feixuga sobre herba molla”.

Bona tarda a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Abans de les cinc som a casa (Albert Forns Canal)

Dilluns 28 de setembre de 2020. Vaig a treballar a la tele. Feina normal. Cafè amb llet de civada per esmorzar. 1’25 euros. Dino a casa. Amanida i brotxetes de pollastre. A la tarda vaig a córrer. 10 quilòmetres en 49 minuts. Abans de les set soc a casa. Llegeixo una mica. Així podria resumir el meu dia d’avui amb l’estil i la concreció de l’Hilari Miralpeix, protagonista d’”Abans de les cinc som a casa”, del granollerí Albert Forns Canals (1982).

L’Albert compra tretze llibretes al mercat de Sant Antoni. Van arribar-hi des dels Encants, després que es buidés un pis. Són els dietaris que va escriure l’Hilari, a mitjans dels seixanta, durant quinze anys. Vivia a Barcelona, treballava a la Telefònica i hi explica la seva vida de manera esquemàtica i sense massa passió. Això sí, apunta el preu de tot el que consumeix, sobretot tallats i dinars. Els diaris també inclouen petites crítiques cinematogràfiques (quasi de la mida d’un haiku) i breus resums d’excursions. Sempre les feia en transport públic, perquè no conduïa. La seva dona era la Grazia i el seu gran company de fatigues, en Monzó. De política, tot i els grans canvis que es van produint, en parla més aviat poc. A partir d’aquests dietaris, l’autor intenta reconstruir la vida de l’Hilari, amb fets reals (mirant de contactar amb la seva família) i amb d’altres de ficció.

“Abans de les cinc som a casa” –que és l’expressió que sovint fa servir l’Hilari per tancar el resum del seu dia- és un llibre divertidíssim, un trencaclosques en tota regla. L’autor es pregunta de què estan fetes les nostres vides i es converteix en una mena de detectiu, regalant-nos un autèntic joc de miralls. També vol saber per què escrivim i visita diverses institucions europees, la més important a Londres, on es guarden diaris de persones anònimes. També n’hi ha una a La Roca del Vallès. Considera que, en un futur, els diaris personals seran imprescindibles per analitzar els anys que estem vivint. L’Albert també repassa alguns estudis sobre el dietarisme, amb els del francès Philippe Lejeune al capdavant. Aquest rara avis de l’Albert Forns, publicat per Edicions 62, és el Premi BBVA Sant Joan. Té 330 pàgines. Curiós i diferent.

“El rastre de l’Hilari m’hi va tornar a portar, al mercat de Sant Antoni. I no perquè el busqués directament –tot i que a partir d’aquell diumenge a les piles de saldos sempre hi veia Hilaris en potència- sinó perquè volia tornar a parlar amb el llibreter que em va vendre aquella capsa de sorpreses. No li sabia el nom però sabia on trobar-lo, perquè fitxa cada diumenge, que són molts anys de veure’l despatxar. I era al seu racó: l’home, la barba; la presència, la mirada. Vaig estar una estona apamant el terreny i xafardejant-li el gènero, números de La Campana de Gràcia de finals del segle XIX, tan fràgils que els guardaven plastificats, mapes de l’Alpina d’abans de les autopistes i fins i tot un flayer del 1922 cridant la població a un míting d’Acció Catalana, que els temps no han canviat i ho tenim a tocar”.

Bona setmana totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Memòria de noia (Annie Ernaux)

Diuen que el temps ho cura tot. No sempre és així. Annie Ernaux (Lillebonne, Normandia) ja ha arribat a la vuitantena, però segueix sense pair (ni oblidar) una nit de l’any 1858. Feia de monitora de colònies a Orne i el que va passar allà encara ho té gravat a foc. Passats cinquanta anys, i amb la perspectiva que li dona el temps, intenta posar-se a la pell d’aquella noia de 18 anys i reviure-ho tot. Deixar-ne constància, negre sobre blanc i provar d'entendre-ho.

Ernaux recull les seves íntimes reflexions a “Memòria de noia”, publicat per Angle Editorial. El llibre, que té 156 pàgines, està traduït al català per Valèria Gaillard. L’Annie, filla de botiguers i educada en una escola religiosa, s’ha passat l’adolescència llegint i sortint poc. Va de colònies amb la idea de passar la seva primera nit amb un home i ho aconsegueix a una velocitat de rècord. Però en el mateix moment se sent enganxada i se’n penedeix. El cap de monitors, que és més gran que ella, la ignora ràpidament i l’Annie no és capaç de recuperar-lo. S’hi esforça, però no hi ha manera. Per intentar guarir el seu cor malalt d’amor s’embolica amb altres nois i ho fa sense remordiments. Durant dècades, Ernaux no es va voler reconèixer, de cap manera, en aquella alegre noia del 58.

No s’hi vol reconèixer, però li deixa una marca que mai més s’esborrarà. Finalment, i després d’un munt d’intents frustrats, decideix encarar-s’hi. S’ho deu a ella mateixa. Començarà a mirar, fotos, cartes i intentarà seguir el rastre del cap de monitors i d’alguns dels seus companys. Mirant-m’ho des de fora, arribo a tres conclusions. La primera és que, durant les colònies, a l’Annie els monitors li van fer mobbing, maltractant-la fins a punts insospitats. La segona és que tot el que va passar aquella nit del 58 ho va fer voluntàriament, sense que ningú la forcés. El problema és que potser no estava preparada. O que les coses no van sortir com s’esperava. I la tercera, va quedar traumatitzada. I bulímica. El llibre, escrit en tercera persona, és íntim, diria que victimista i un pèl espès. Dona moltes voltes per no arribar a cap lloc concret, segons la meva opinió.

“Fins i tot sense foto la veig, l’Annie Duchesne, quan arriba a S amb el tren de Rouen a primera hora de la tarda, el 14 d’agost. Duu els cabells recollits en un monyo vertical a la part posterior del cap. Porta unes ulleres de miop que li empetiteixen els ulls, però sense les quals es mou en la boira. Va vestida amb un tres quarts blau marí —el seu abric de loden beix de fa dos anys escurçat i tenyit—, una faldilla recta de tweed atofat —retallada també d’una altra— i un jersei mariner amb ratlles. A la mà duu una maleta grisa —nova de fa sis anys, comprada per anar de viatge a Lourdes amb el seu pare i que després mai més han fet servir— i una bossa de plàstic blau i blanc en forma de cub, comprada la setmana anterior al mercat d’Yvetot”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La niña del cuaderno (Bart Van Es)

Els avis de l’escriptor Bart Van Es (Ede, Països Baixos, 1972) van amagar una nena jueva dels nazis. A casa seva es parlava molt poc del tema. Per algun motiu que ell desconeixia, la relació de la Lienje de Jong amb la seva família feia molts anys que s’havia trencat del tot i la dona s’havia convertit en una proscrita. Per intentar treure’n l’entrellat, va decidir investigar i explicar la història, de la manera més neutra possible. I sembla que ho ha aconseguit amb nota.

El resultat del tot allò que va descobrir Van Es ho podem llegir a “La niña del cuaderno", publicat per Duomo Ediciones. El llibre està traduït al castellà per Josep Escarré Reig i té 344 pàgines. L’escriptor va tenir la sort de poder-se entrevistar uns quants cops amb la Lien, que en aquell moment tenia vuitanta anys i el cap molt clar. Amb ella, va revisitar molts dels llocs que van ser importants en la seva infantesa i joventut. La vida li va canviar a vuit anys, quan els seus pares van decidir amagar-la. Era jueva i havien de salvar-la de l’holocaust, corrent els riscos que fossin necessaris. A partir d’aquell moment, la nena va passar per diverses cases d’una xarxa clandestina de famílies adoptives. Entre elles, els Van Es, amb els qui va estar més temps que amb ningú. No va ser una situació còmoda, però la van tractar amb estima.

La Lien no podia dir-li a ningú que era jueva, per cap concepte. Els caçadors estaven sempre a l’aguait. Hi havia una empresa pseudocomercial, la Hausraterfassung, que cobrava 7 florins i 7 centaus per cada jueu que capturava. Eren un objectiu clar. No podien cometre cap errada. La nena sempre va preferir la família Van Es a qualsevol altra. Quan estaven a punt de descobrir-la, s’havia de moure. Però tot va canviar el dia que el seu pare adoptiu, sever i moralista, li va fallar. Aquí està la clau de volta del que va passar després amb els Van Es. En Bart explica els fets des del punt de vista de la Lien, tot i tenir clar que amb el seu relat perjudicava clarament al seu avi. “La niña del cuaderno” és un llibre profund, impactant i molt emotiu. Una gran història de memòria, premiada amb el Costa Book, que convida a no repetir errors.

“Lien y yo vemos el Schouwburg mucho antes de llegar, porque hay otra cabina de policía de color blanco sostenida por pilotes en la entrada, con las ventanes oscuras bajo la luz del sol. Desde 1962, el Schouwburg es un monumento. Tras su fachada, parecida a la de un templo, que es lo único que se conserva del edificio original, hay un patio con bancos y una columna de piedra oscura que se asienta sobre una base con forma de estrella de David. Al entrar, en la pared izquierda, figuran los apellidos de 6.700 familias, iluminados por una llama eterna. Representan a los 104.000 judíos holandeses que murieron”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El pont dels jueus (Martí Gironell)

Amb motiu de la publicació de "Paraula de jueu", del bon amic Martí Gironell (Besalú, 1971), he reelegit “El pont dels jueus”, publicat l’any 2007. Feia poc que havia començat Paranoia 68 i encara no parlava de literatura. Per aquest motiu, el comento ara. Amb el pas del temps, el segon llibre d’en Martí, després de “La ciutat dels somriures”, s’ha convertit en tot un ‘longseller’. Està publicat per Columna i té 272 pàgines. El reediten cada any.

L’acció comença quan el comte de Besalú decideix construir un pont fortificat. Sap que marcarà un abans i un després en la vida de la vila. La farà créixer davant de les seves competidores directes. El projecte li encarreguen al mestre d’obres Prim Llombard, que arribarà a la localitat amb el seu fill Ítram, de 15 anys. El lector segueix les obres del pont original a través del dietari escrit pel citat Ítram. Qui se l’està llegint amb molt d’interès és en Pere Baró. A ell li han d’encarregat la reconstrucció, tres-cents anys després. A “Paraula de jueu” és el mestre de Puigcerdà qui el torna a aixecar, amb molts problemes, com el seu predecessor. Prim Llombard ha de lluitar contra més d’una conspiració. La més important la que dirigeix el comte Hug d’Empúries, que ataca la pedrera des d’on s’estan traient les pedres i també organitza el sanguinari setge al castell.

La novel·la és tota una aventura, amb l’Ítram i la Jezabel, una jove jueva, filla de metge, com a dos dels grans protagonistes. La seva és una història d’amor total. De suma de cultures. Mentre construeix el pont, Prim Llombard té rivals humans (com el citat compte) i alguns de més fantàstics, amb el Numen al capdavant. És la deïtat que fa embogir el riu. Per les pàgines del llibre també hi passegen druides, dones d’aigua i sinistres frares, que es mouen per interessos propis. Poc importen les conseqüències que les seves accions puguin provocar en els altres. Confinada al call, la comunitat jueva serà un suport vital perquè les obres del pont es puguin acabar. Estem davant d’un llibre àgil, molt més curt que paraula de jueu, i que es llegeix d’una tirada. Amb els anys, s’ha convertit en un clàssic. Encara es llegeix a clubs de lectura i escoles, i se’n fan un munt de treballs.

“Als carrers hi havia l’ambient de les grans ocasions. I aquell dia també ho era. El Gran Torneig Comtal s’ho mereixia. No era un esdeveniment qualsevol. Tot estava engalanat amb penjants, banderoles, penons, garlandes, escuts i estendards dels participants. No hi eren tots els blasons dels cavallers, només es veien els distintius dels més espavilats. El mateix dia del Gran Torneig ordenaven a algú del seguici que col·loqués el seu blasó en punts estratègics del poble i fins i tot a prop dels portals d’entrada al comptat. Així s’asseguraven més claca que animés i els donés suport durant les proves”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Gent normal (Sally Rooney)

Hi ha qui diu que la vida no és tan complicada. Que ens la compliquem nosaltres mateixos. Quasi sense adonar-nos-en. Però de manera voluntària. És el cas de la Marianne i d’en Connell, els adolescents protagonistes de la novel·la “Gent normal”, escrita per la irlandesa Sally Rooney (County Mayo, 1991). Està publicada per Edicions del Periscopi i té 299 pàgines. La traducció al català és d’Ernest Riera. Una bona història. Fa reflexionar.

Quan van a l’institut, la Marianne i en Connell s’agraden i acaben embolicant-se. Reiteradament. Mai en públic. Ell està més preocupat per les aparences, pel que pensen d’ell, que per qualsevol altra cosa. A ella, molt introvertida, ja li va bé així. S’estimen en privat, i s’ignoren en públic. La noia no cau massa bé ningú i en Connell li demana que no expliqui res de la seva relació oculta. Els dos recelen de la vida i passen per moments d’angoixa i desesperació. Quan van a la universitat, tots dos a la mateixa, es gira la truita. Ella és molt més popular que ell, que queda en un segon pla. Rooney ens dibuixa la relació dels dos ‘amants’, constantment ininterrompuda, entre el gener del 2011 i el febrer del 2015. Des de fora, fa la sensació que s’estimen en bogeria. Un no pot viure sense l’altre, però que tampoc són capaços d’estar junts massa temps.

La Marianne, noia de bona família, viu amb la seva mare i un germà. No es porten gens bé. De fet, el germà la maltracta reiteradament. La mare la ignora per complet. En Connell també viu amb la seva mare, la Lorraine. En aquest cas, la convivència és bona. La Lorreine, que fa feines a casa de la Marianne, és una dona molt positiva, que et cau bé des d’un primer moment. Rooney fa un bon retrat del fet d’estar enamorat, amb els seus pros i els seus contres. Ens parla de diferència de classes, de reputació, de suïcidi i també de sexe, amb tot un seguit de variants. La Marianne té certa tendència a ser dominada. Quan no està amb en Connell, la noia manté més d’una relació tempestuosa. Estem davant d’un llibre profund, amè i molt ben escrit, amb uns personatges que evolucionen constantment. Una bona aposta.

“La Marianne puja al seient de l’acompanyant del cotxe d’en Connell i tanca la porta. Té els cabells bruts i posa els peus al seient per cordar-se les sabates. Fa olor de licor de fruita, no pas d’una manera desagradable, però tampoc del tot agradable. En Connell puja al cotxe i engega el motor. Ella se’l mira.
T’has posat el cinturó?, diu ell.
Mira pel retrovisor com si fos un dia normal. De fet, és el matí després d’una festa en una casa de Swords, i en Connell no ha begut i la Marianne sí, o sigui que res no és normal. Ella es posa el cinturó, obedient, per demostrar que encara són amics.
Em sap greu aquesta nit, diu ella”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Mata a tus ídolos (Toni Garcia Ramon)

Si ets afeccionat al món del cinema, “Mata a tus ídolos”, de Toni Garcia Ramon (Mataró, 1971), és un llibre recomanable. És curt, 187 pàgines, i està publicat per Catedral Books. Com tothom, el periodista també té els seus ídols particulars. Alguns van deixar de ser-ho després d’entrevistar-los. Actors i actrius que poden brillar a la pantalla, i perdre tota la llum quan se n’allunyen. La vida és dura; la mitomania, fràgil. Coses que passen.

La passió de Garcia pel setè art va començar l’any 1983, quan, després de molt insistir, els seus pares es van rendir i li van comprar un vídeo. No hi havia manera. En un dels capítols parla obertament de la relació que mantenia amb la seva mare. Ho fa d’una manera molt emotiva, amb el cor a la mà. No explicaré el motiu però la dona va formar un 'triangle imaginari' amb María Belón i Naomi Watts. “Mata a tus ídolos” és un recull d’anècdotes viscudes darrere de les càmeres, entre bambolines, després de passar-se mitja vida fent entrevistes, de festival en festival. Tot i que ens explica un munt de cops que li falla la memòria, fa un bon resum de les seves batalletes. Sense pèls a la llengua, d’una manera directa, àgil i divertida. Un actor que mai no va poder entrevistar? Paul Newman. I li sap greu.

Una de les històries que recull el llibre té com a protagonista a Harrison Ford. Volent o per descuit, l’actor que va donar vida a Indiana Jones li va robar el mòbil. Quan va acabar l’entrevista, en Toni va adonar-se que no el tenia. I el va anar a buscar al lavabo! També m’ha cridat l’atenció l’anècdota amb Tom Hanks i els problemes que el periodista va tenir en un aeroport per culpa de la maleta que servia per promocionar una pel·lícula, diria que ‘Polar Express’. Era un regal de l’actor californià. Un altre dels mites cinematogràfics que treu el cap en aquest llibre és Bill Murray. Sembla que té el vici d’entrar als restaurants i agafar patates dels plats de la gent que està menjant. “Si ho expliques, ningú et creuarà” diu Murray als comensals, segons Toni García. Sofia Coppola, Nicole Kidman i Al Pacino són tres dels molts artistes dels qui també parla d'una manera molt amena.

“Con La dalia negra ya no se quitó las gafas de sol, con Her le daba un poco igual con Don John, la única vez que he pasado con ella más de veinte minutos, parecía aburrida. No sé si de mí, de la película, o de ambas cosas.
La considero una actriz superlativa, pero las entrevistas no eran lo suyo. Y tampoco es que deban serlo, faltaría más. Pero es jodido ser el periodista cuando la estrella pasa de tu culo.
Aquella primera vez fue distinta y me atreviría a decir que gloriosa, aunque está mal que yo juzgue estas cosas.
-Scarlett, en la primera secuencia de la película, la platea ha empezado a a aplaudir.
-¿Te refieres a la escena de las bragas?
-Sí, a esa.
-¿Y tú crees que ha sido por mi culo o por las bragas?
-Pues... yo... no...
¿A tí que te gusta más, mi culo o mis bragas?”

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La nena (Carmen Mola)

"La novia gitana", "La red púrpura" i, per acabar la trilogia, “La nena”. Carmen Mola (pseudònim d’una escriptora que no se sap qui és) continua en plena forma. La tensió creix per moments. Cada llibre és una mica més cruel que l’anterior. Terrorífics. Aquest cop, la principal protagonista és la Chesca, al capdavant dels BAC (la Brigada Anticriminal) des que l’Elena Blanco va decidir deixar la feina per llepar-se les ferides. Moltes. Profundes.

El seu, però, és un recorregut curt, perquè la segresten només començar la història. I no explicaré més. A l’Ángel Zárate el rosega la culpa. Els fets passen la nit del cap any xinès, quan comença l’any del porc. I de porcs, animals i persones, en aquesta negra història n’hi ha molts. En Zárate havia de sortir amb ella i, a darrera hora, va deixar-la plantada. La desaparició de la Chesca fa que l’Elena torni momentàniament a la feina, per donar un cop de mà als seus antics companys. A més a més d'en Zárate, continuen a l’equip l’Ortuño i la Mariajo. S’incorpora la Reyes, neboda de Manuel Rentero, a qui han de donar explicacions de tant en tant. És tracta d'un personatge potent, amb l’etiqueta de persona de ‘gènere fluid’. Pot passar a sentir-se home o dona en qüestió de minuts. El seu aspecte i la seva personalitat muten per moments. De seguida s’entendrà molt bé amb Ortuño, obert de mires i amb un fracàs amorós molt recent. Massa.

Una bona part de l’acció passa en granges de porcs, on els BAC busquen a la Chesca, que no ho està passant gens bé. En una d'elles hi ha La Nena, que és qui dona títol al llibre. És una criatura, mig assalvatjada, que intenta fer costat a la policia en els pitjors moments. A la primera novel·la hi havia assassinats amb molta simbologia. A la segona, lluites a mort i apostes a la Deep Web o internet oculta. En aquesta tercera, Mola fa un pas més i arribem al canibalisme. Difícil de llegir. Difícil de pair, en alguns moments. Impossible de deixar de banda. La presència de la Reyes ho suavitza tot una mica, tampoc no massa. El llibre està publicat per Alfaguara i té 388 pàgines. En aquest cas, les reflexions en cursiva, enmig d’alguns capítols, són de la Valentina, una víctima més de la família dels assassins, a la qual pertany. De vegades, és complicat 'baixar del vehicle' quan ja s’ha posat en marxa.

"Valentina también intenta dormir, pero le resulta imposible, es su noche de bodas y se siente frustrada. Son las tres de la mañana cuando decide salir de la habitación. Recorre la casa a oscuras y se da cuenta de su temeridad. En apenas unos días se ha casado y se ha recluido en un lugar alejado de todo el mundo, con un hombre que le provoca repulsión y con unos suegros autoritarios. ¿Cómo ha sido tan ingenua para meterse en la boca del lobo de esa forma? Trata de quitarse de la cabeza esos miedos. Antón solo es un joven timorato, poco a poco lo irá suavizando, lo intuye. A cambio ha conseguido encontrar una estabilidad para dar a luz a su hijo. ¿Qué vida le iba a proporcionar ella si no tenía ni un céntimo?"

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Ja no necessito ser real (Haru)

"Haru", de Flavia Company (Buenos Aires, 1963), és un dels llibres més profunds i purs que he llegit en els últims temps. La història va tenir continuïtat a "Magokoro", que reprodueix la carta que el pare de la Haru li va escriure a la seva filla. Va trigar anys a llegir-la. Ara el cercle es tanca amb “Ja no necessito ser real”, firmat per la Haru, personatge de ficció que s’ha fusionat amb la Flavia per compartir aventures sense límits.

Definir aquesta novel·la és complicat. Ho és tot i res a la vegada. Ens ensenya la cara i la creu de les coses. Mirades d’Orient i d’Occident. Aventures que són reals com la vida mateixa... o potser no. I, per sobre de tot, la necessitat de donar i de compartir. De fer-se gran i millor. D’assimilar. De canviar. De començar un viatge sent d’una manera i d’acabar-lo d’una altra totalment diferent. Ni millor ni pitjor. Els llocs i les persones se’ns empelten a la pell i es mouen amb nosaltres. Som aventura. Som aprenentatge. Som la Haru. Som la Flavia. Som allò que volem ser. O el que ens deixen. Aprendre per sobre de tot. Respectar per ser respectats. Entendre els contrastos. En definitiva, viure i deixar viure. Centrar-se en el present. Deixar escapar un passat que ja no existeix i un futur que ja vindrà quan toqui.

“Ja no necessito ser real” podria qualificar-se com un llibre de viatges, però també és una novel·la d’aventures sense aturador. Està dividida en quatre parts: Oest, Nord, Est i Sud, i ens explica les experiències viscudes per la protagonista en un munt de països, com Cuba, Panamà, Colòmbia, Argentina, Xile, Nova Zelanda o el Japó. Només la tercera part, Est, està narrada en primera persona. De fet, el nom de la Flavia només apareix un cop en tot el llibre. Està difuminat. Aquesta part està basada en els articles que ella va escriure a La Vanguardia. La resta ens arriben en tercera persona. Entenc que és la Haru qui explica les aventures de la Flavia, que em fan sentit enveja sana. Saníssima. Ja ha perdut el compte del temps que porta fent la volta al món. Ja hauria d’haver tornat a casa –tot i que per ella casa és a tot arreu- però la pandèmia del Coronavirus l’ha aturada a Buenos Aires.

Al llarg d’aquest viatge quasi etern, la seva protagonista ha patit mal d’altura, ha vist baralles de galls, ha escrit en un diari peruà, l’ha mossegada un gos, ha entrevistat una monja de clausura, ha compartit tot-terreny al desert amb desconeguts i l’han fet padrina d’una noia que acabava de conèixer, entre altres coses. Ha fet amistat amb taxistes (sempre se n'aprenen coses), amb propietaris de restaurants i fins i tot amb un sabater, que li va fer forats a un cinturó de manera desinteressada. Tot està explicat de manera clara, amb frases curtes i concises, sense paraules sobreres. Cent per cent marca de la casa. “Ja no necessito ser real” és un llibre diferent i, en part, inqualificable. Per gaudir i reflexionar. 294 pàgines. Publicat per Univers.

“Que és el primer que pensa tothom quan, d’algú, sent que diuen que no fa res? Probablement li venen al cap paraules com mandra, deixadesa, irresponsabilitat. I de ben segur que en molts casos el no fer res respon a aquests conceptes, sobretot si no es fa res amb bona predisposició, si no costa, si no hi ha consciència. Si no es fa res perquè no es vol fer el que és evident que s’ha de fer. En canvi, hi ha una altra manera de no fer res. Una manera que costa esforç i disciplina. Que reclama de part nostra control i serenitat. I és, encara que sembli un joc de paraules, exercint l’acció de no fer res”.

"Por mis muertos"
"Segona pell"
"Que ningú no et salvi la vida"
"L'illa de l'última veritat"

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La companyia nòrdica (Albert Villaró)

Arxiver i no arxivador, que de vegades es fàcil confondre la persona amb el moble. De la Seu d’Urgell. Parlo de l’andorrà Albert Villaró (1964), autor de “La companyia Nòrdica”, una novel·la amb un ritme endimoniat. Parteix del dietari d’un soldat prussià, Ulrich von Wilamovitz. La vídua d’un paleta col·leccionista d’antiguitats va deixar-li en penyora. El llibre té 384 pàgines i està publicat per Columna.

Von Wilamovitz, botànic i violinista, va participar activament en la primera guerra carlina, que en una bona part es va lluitar a les aspres muntanyes dels Pirineus. L’any 1937 va fugir del seu país, després de matar a un home. Només incorporar-se als carlins, li cau un encàrrec molt especial: esbrinar que se n’ha fet de la desapareguda companyia nòrdica, formada per dos prussians, un danès, un suec, un holandès, un irlandès i un rus. No se’n sap res ni dels cavalls ni dels genets. S’han fet fonedissos. Entre altres, l’acompanyaran l’Osinalde (capità dels liberals), el pare Cebrià –un monjo fugit de Montserrat- i l’enigmàtica Mina, que els fa de guia per camins feréstecs i perillosos corriols. Més endavant s’hi incorporarà una periodista nord-americana i un príncep amb sang d'orxata. És una comissió d’investigació mixta, amb representants dels dos exèrcits enfrontats.

Les aventures de la colla d’en Wilamovitz perseguint la misteriosa companyia nòrdica -convertida en tota una ‘Santa Compaña’- no s’aturen en cap moment. Sempre passa alguna cosa. L’estol de soldats morts en estranyes circumstàncies, seccionats de maneres impossibles, sense ni una gota de sang, no té cap explicació lògica. L'estudiós Cebrià, que renega més que parla, intentarà treure’n l’entrellat. És l'únic amb possibilitats. Villaró ens regala una guerra fantàstica, amb tocs de western, on la realitat es fusiona amb la ficció. Sense tenir-hi res a veure, m’ha fet pensar en la trilogia d’“El senyor dels anells”, de Tolkien, i en la pel·lícula de terror “Sleepy hollow”, dirigida per Tim Burton. “La companyia nòrdica” combina acció i molt d’humor (amb el pare Cebrià com a showman principal) i transita per la fina línia que separa la ciència de la màgia i els arcans majors.

Estem davant d’una novel·la catedralícia que ens parla, per exemple, de la pèrdua de la connexió entre l’home i la natura i de la necessitat del diàleg per assolir un objectiu concret. Carlins i liberals cavalquen junts per descobrir un misteri que transita entre el present i el passat. Els Pirineus, verges, solitaris, inquietants i plens de bellesa, es converteixen en un personatge més. Sota els meus ulls, els fets explicats per Wilamovitz, amb una àvia d’origen català, són del tot increïbles. Ficció pura. Villaró diu que ell els explica seguint fil per randa el dietari (a la seva manera, està clar) i no perd el temps en anar més enllà. I bé que fa. El tenia en el seu poder des de 1997. Entre alguns capítols del llibre, inclou cartes que en Wilamovitz va escriure a la seva estimada. Hi fa literatura. Ho ‘engreixa’ tot per donar-se importància i no explicar-li com se sentia de desgraciat. Acabes el llibre extasiat, però amb ganes de més.

“El Ros en persona ens ha vingut a rebre, escortat per dos oficials, un de cada exèrcit.
-Benvinguts –ens saluda-. No fa gaire que he arribat, també. Que petit, lo món.
Munta un corser negre, altíssim, ensellat damunt d’una pell rivetejada amb una cinta vermella, que diria que és d’os. Per algun estrany pressentiment, durant la pujada cap a Galleuda he tingut la vaga sensació que me’l tornaria a trobar aviat, que aquell primer encontre tan fugaç i accidentat a Sant Joan de l’Erm va ser només el preludi d’una funció que un autor boig escriu a mesura que succeeixen les escenes. Encara no sé quina mena de funció és: si una tragèdia, un drama, una comèdia o, el que més temo, un sainet”.

El sindicat de l’oblit
La bíblia andorrana
Els ambaixadors

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La red púrpura (Carmen Mola)

El dia després d’acabar "La novia gitana" vaig començar “La red púrpura”, la segona novel·la de la trilogia de Carmen Mola. Al final de la primera, l’autora (que escriu sota pseudònim) ja deixava entreveure per on anirien els trets en aquesta continuació, publicada un any després. La inspectora madrilenya Elena Blanco, al capdavant dels BAC (la Brigada Anticriminal), se’n torna a emportar una bona part del protagonisme. El llibre està publicat per Alfaguara i té 423 pàgines.

“La red púrpura” és igual o més angoixant que el seu predecessor. En aquesta ocasió, el BAC ha d’investigar tot un seguit de tortures a la carta (que tota una colla de internautes segueixen des de la Deep Web o internet oculta) i també intensíssims combats a mort. S’enfronten nens raptats de petits i ‘educats’ amb l’únic objectiu de lluitar fins a morir, sense ni tan sols plantejar-s’ho. No han conegut res més. Ja els va bé. L’Elena Blanco sospita que entre aquestes desgraciades criatures hi pot haver el seu fill Lucas, que va desaparèixer cinc anys enrere. Per aquest motiu, s’implicarà en el cas més del que seria necessari. De vegades, fins i tot amagant informació als seus companys. Continuen al seu costat la Chesca, l’Orduño, la Mariajo (que és l’experta en informàtica, té molta feina) i l’Ángel Zárate. L’Elena segueix refugiant-se en el karaoke i la grapa per no enfonsar-se del tot.

No és un llibre fàcil de llegir, amb execucions en directe, vídeos amb violència extrema i un munt d’addiccions que no es poden controlar, amb el joc i les drogues al capdavant. Torna a ser una novel·la negra potentíssima, que s’endinsa en el gènere del terror. Fa basarda llegir segons quines coses, però no et pots aturar. Sort que l’autora baixa una mica el ‘suflé’ esquitxant la història amb píndoles d’humor. Fent parlar a algun dels detinguts, que són simples peons en aquesta duríssima partida d’escacs, els del BAC van apropant-se als culpables, que tenen un munt de recursos per tirar endavant els seus propòsits infernals. En el primer llibre, Mola incloïa reflexions de l’assassí, en cursiva, entre alguns dels capítols. En aquest, són els pensaments d’una de les segrestadores que, tot i ser dolenta, no està contenta amb allò que fa. Es tracta d’un personatge clau en aquesta història que, mentre la llegeixes, no et deixa ni respirar. Brutal, en tots els sentits.

“La pantalla muestra un espacio casi vacío, desangelado. Solo hay una silla de madera en el centro de la estancia y un monitor grande en una pared tosca, de ladrillo. No hay ningún indicio de lo que va a ocurrir allí, pero, poco a poco, más y más ordenadores se irán conectando. Dentro de unos minutos serán casi cien; sus propietarios no se conocen entre ellos, aunque disfrutarán del mismo espectáculo. La mayoría está en España, pero también los hay en Portugal, en México, en Brasil… Muchos son hombres de entre treinta y cinco y cincuenta años; aunque hay alguna mujer, varios jubilados, hasta un menor de edad… Todos han pagado los seis mil euros que les han exigido, en bitcoins y de forma segura, sin dejar huella”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Las lealtades (Delphine de Vigan)

Ser adolescent mai no ha estat fàcil. Encara menys si l’entorn familiar t’acompanya poc o gens. És el cas d’en Théo, protagonista de “Las lealtades”, l’últim llibre de la francesa Delphine de Vigan (Boulogne-Billancourt, 1966). La traducció al castellà és de Javier Albiñana. El llibre és curt, 208 pàgines, i està publicat per Anagrama. Entre altres coses, ens parla de dimonis interiors i d’aquells llaços invisibles que ens vinculen amb els altres.

En Théo té entre 12 i 13 anys. Els seus pares estan separats. L’home pateix una depressió severa i no sap ni vol cuidar-se a ell mateix. Viu en la fina línia que separa la vida de la mort. El noi li fa més nosa que qualsevol altra cosa. L’única preocupació de la mare és odiar al seu exmarit. Com més, millor. I enmig d’aquest panorama, al Théo només li queda refugiar-se en el seu amic Mathis –un altre rara avis- i en la beguda. Beure per oblidar. Tot el que De Vigan ens explica sobre aquests dos nois ens arriba en tercera persona. De lluny. Els altres dos personatges de la novel·la, tan contundent com devastadora, són l’Hélène i la Cécile. En el seu cas, les reflexions de totes dues són en primera persona. Sinceres, directes, sense embuts. Des del primer moment, tot fa pensar que la història avança cap a un caos inevitable. O potser no...

L’Hélène és professora d’en Théo i d’en Mathis. Té un passat duríssim, maltractada reiteradament pel seu pare. Fins a punts insospitats. Potser per aquest motiu, ara té un sisè sentit per intuir tot allò que no funciona bé. Pateix pels altres. És de la idea que cal reaccionar abans que no sigui massa tard. Cal avançar-se als esdeveniments. Sort en tenen els dos nois d’ella, encara que, inicialment, els sembli més el problema que la solució. La Cécile potser era més feliç que l’Hélène, fins que descobreix, quasi per casualitat, que el seu marit té un perfil xenòfob a les xarxes socials. En aquell moment, tot canvia. Potser ha arribat el moment de començar a plantejar-se la vida d’una altra manera. “Las lealtades” és un llibre força esquemàtic, amb capítols curts i les idees clares. Tots els personatges estan molt ben dibuixats, amb caràcters foscos com el carbó i plens de contradiccions. Irrepetibles.

“Ha olvidado en casa de su padre el jersey grueso regalo de Navidad que su madre le pidió que no se llevara allí. No se ha dado cuenta enseguida, pero hoy, al haber bajado la temperatura, le extraña que no se lo ponga. Se ha llevado un tremendo disgusto, se nota, le cuesta ocultar sus muestras de irritación, que Théo conoce perfectamente. Repite varias veces: “Tardaremos en recuperalo”. El jersey está en peligro, engullido en las profundidades de la nada. Se refiere al territorio enemigo que no nombra. Un lugar regido por normas desconocidas, donde pasan semanas hasta que la ropa se lava y los objetos se pierden para siempre”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

A propósito de nada. Autobiografía (Woody Allen)

Soc fan incondicional de Woody Allen (Brooklyn, 1935) des de temps immemorials. No em perdo cap de les seves pel·lícules. N’hi ha de molt bones i d’una mica menys bones, però, per a mi, totes estan per sobre de la mitjana del cinema actual. Per aquest motiu, no he dubtat ni un segon a llegir la seva autobiografia, titulada “A propósito de nada”. Està publicada per Alianza i té 440 pàgines. La traducció és d’Eduardo Hofman.

Al llarg de més de sis dècades, Allen ha fet una cinquantena de pel·lícules. En el llibre en fa un bon repàs, en dona la seva opinió i parla de les actrius i actors que hi van treballar. De quasi tots en diu coses bones. A més a més, explica la seva experiència fent guions de ràdio i de televisió, escrivint obres de teatre i també articles per a The New Yorker. Més enllà de la seva feina, fa un interessant resum de la seva vida, des que era ben petit, fins a l’actualitat. Es va casar molt jove, amb només 21 anys. El matrimoni amb Harlene Rosen no va funcionar. Tampoc el que va contraure posteriorment amb Louise Lasser. Va encertar-la a la tercera. Amb la seva actual esposa, Soon-Yi Previn, fa 23 anys que estan junts. Amb Diane Keaton va tenir una bonica història d’amor. La seva relació amb Mia Farrow va passar del cel a l’infern sense ni adonar-se’n. No sabia que mai va arribar a viure amb ella. Cadascú estava a casa seva, sense comprometre’s més del compte.

La part més sucosa i esperada del llibre és quan parla, precisament, de la seva relació amb Mia Farrow, la qual no queda massa ben parada. Això sí, s’hauria de llegir, també, la seva versió. Quan va saber que s’havia embolicat amb la Soon-Yi, una de les seves filles adoptives, l’actriu va denunciar Allen per, segons ella, haver violat a la seva filla menor i retardada. La noia tenia 21 anys i, amb el pas del temps, ha quedat demostrat que és intel·ligent i responsable. Amb el director de cinema es porta 35 anys. Farrow també va denunciar Allen per haver abusat sexualment d'una altra de les seves filles, Dylan, quan tenia set anys. Mai ha quedat demostrat. És més, totes les investigacions obertes, un munt, van donar-li la raó a ell. Molts anys després, un dels germans de la nena, Moses, va escriure que tot havia estat un muntatge de Farrow per venjar-se d’Allen. Segons ell, la seva mare era la reina de la manipulació, capaç de qualsevol cosa per aconseguir els objectius. Sense importar-li a qui fa mal.

“A propósito de nada” és un llibre divertit, en algunes fases. Allen, que sempre m’ha semblat un gran escriptor, ho explica tot amb molta prestància, esquitxant el relat amb alguns acudits cent per cent marca de la casa. La veritat és que te’l creus. Una de les pel·lícules d’ell que més m’ha agradat, i que diu que també és una de les seves preferides, és “Interiores”, protagonitzada, entre altres, per Diane Keaton, un drama familiar senzillament brutal. Imprescindible per als seus incondicionals.

“El ritual del casting no me gusta. Es así: yo estoy en la sala de casting y llega un actor nervioso que quiere conseguir el trabajo. Esa pobre persona tiene que aguantar que la miren de arriba abajo, que tal vez le hagan leer algo e interpretarlo. Yo no soy un experto en desenvolverme en sociedad y conocer gente no me gusta. Nunca consigo que el actor se largue de allí lo bastante rápido. Es habitual que la persona a la que van a presentarme la haya visto antes en alguna pel·lícula, de modo que ya sé si puede actuar. No tengo nada que decirle a ninguno de los que vienen. Lo cierto es que si no hacen nada desquiciado, como abalanzarse sobre mí con una navaja, tiendo a contratarlos”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Reina Roja (Juan Gómez-Jurado)

Capítols breus. Alguns de menys d’una pàgina. Frases curtes. Llenguatge col·loquial. Humor. Algun acudit fàcil. Ritme. Molt de ritme. Amb tots aquests recursos i molts d’altres, Juan Gómez-Jurado (Madrid, 1977) aconsegueix que devoris les 566 pàgines de “Reina Roja” en un tancar i obrir d’ulls. El llibre, amb dos personatges que t’enganxen des del primer moment, dona bon rotllo. El publica Ediciones B.

No explicaré pràcticament res de l’argument –la novel·la s’ha de llegir amb la mínima informació possible- però sí que vull donar quatre pinzellades sobre en Jon Gutiérrez i l’Antonia Scott. En Jon és un inspector de Bilbao, que viu amb la seva mare. És un bon jan, gai, aficionat a la cuina i aixecador de pedres. No està gras, com diu reiteradament l’autor, en un gag de continuïtat. Està fort! L’Antonia és una dona especial. Té un dels coeficients intel·lectuals més alts d’Europa i una capacitat per raonar a l’abast de ben pocs. El problema és que li falta empatia i té dificultats per relacionar-se amb els altres. No li agrada que la toquin. Ha resolt dotzenes de casos per la policia. Ara, les circumstàncies els obligaran a treballar junts. Es dediquen a observar, per sobre de qualsevol altra cosa. La idea és arribar on els policies oficials no poden o saben. Estan a les ordres del Mentor, que és el ‘facilitador’, la persona que els dona tot allò que necessiten.

El títol del llibre té a veure amb la Reina Roja, personatge que apareix a “Alicia en el país de las maravillas”, la gran novel·la de Lewis Carroll, a la que fa referència. La reina deia que en el seu país feia falta córrer per quedar-se quiet. El projecte Reina Roja que s’inventa Gómez-Jurado va començar com un experiment global, amb una unitat diferent a cada país de la Unió Europea. Totes elles estan formades per dues persones, amb l’objectiu de perseguir als assassins en sèrie especialment esmunyedissos. De l’Antonia, que parla un munt de llengües (fins i tot les més minoritàries), m’ha agradat que sempre trobi la paraula –que normalment no es pot traduir- per definir situacions i moments especials i irrepetibles. Ja he acabat “Loba negra”, la nova història de l’Antonia i en Jon. En parlaré aviat. El 5 de novembre es posarà a la venda “Rey Blanco”, amb els mateixos protagonistes. Els dos primers ja els han llegit més de set-centes mil persones.

“A Jon le dejan tiempo para que se cueza en su propio jugo. Le han quitado el reloj y el móvil, procedimiento estándar para que pierda la noción del tiempo. El resto de objetos personales están en un sobre. Sin nada con lo que entretenerse, las horas pasan muy despacio, dejándole bastante hueco para torturarse por su estupidez. Con el juicio mediático perdido, ya sólo le queda preguntarse cuantos años tendrá que chuparse en Basauri”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Paraula de jueu (Martí Gironell)

Tretze anys després d’”El pont dels jueus”, que s’ha convertit en tot un ‘longseller”, Martí Gironell (Besalú, 1971) dona continuïtat a la seva exitosa història amb “Paraula de jueu”. Han passat tres-cents anys i el pont de la vila reial de Besalú -destruït per una riuada- s’ha de tornar a aixecar. Entre els treballadors hi ha en Kim Llombard, besnét d’en Prim, el primer constructor. El llibre està publicat per Columna i té 429 pàgines.

A “El pont dels jueus”, el lector segueix la construcció del pont original a través del dietari escrit per Ítram, el fill d’en Prim. Se l’està llegint el mestre d’obres Pere Baró, a qui s’ha fet l’encàrrec de tornar-lo a aixecar, més segur, més fort. A “Paraula de jueu”, Baró comença a reconstruir el pont i, igual que el seu predecessor, també tindrà moltes dificultats, com el tancament de la pedrera de Banyoles, d’on s’extreia el material. El personatge clau és en Kim, un jueu de quinze anys que viu amb la seva besàvia, la Míriam, amb molt de pes dins de la comunitat. És decidit i té les idees clares, però mai ha sortit de Besalú i encara no és conscient què és capaç de fer. L’arribada a casa seva de Nissim Ben Rovèn, conegut popularment com El Girondí, ho canvia pràcticament tot. Nissim, que custodia un exemplar d’”El llibre de la creació”, l’ensenya a ser pacient i a jugar les cartes en el moment adequat. I se l’emporta a Barcelona...

La relació entre cristians i jueus no passa pel seu millor moment. La construcció del pont, però, s’acaba convertint en el principal símbol d’entesa entre totes dues religions. La força de les paraules, l’amor i el respecte acaben sent més forts que les adversitats. Es tracta de crear, de treballar els punts d’entesa, i de deixar de banda les diferències, per grosses que siguin. Sumar. Mai dividir. Aquesta entesa, liderada per en Kim i l’Ester, una noia cristiana, segur que també ens aniria molt bé en l’actualitat, on sovint la discòrdia s’imposa a la concòrdia. L’Ester treballava a l’Hospital de l’Almoina de Barcelona i en diverses cases del call jueu de la ciutat. L’Abraham Jucef, amic d’en Kim, i Frà Sebastià, confessor de la reina Elionor, també tenen pes en aquesta història que t’atrapa des de la primera pàgina. El 'costat obscur' l’encarnen en Guillem Sanfeliu (lloctinent del batlle de Barcelona) i l’Arnau Roig, el seu principal esbirro. No tenen límits.

Com tots els llibres de Gironell, hi ha una gran feina de documentació. Ell mateix explica que va començar a pensar en aquesta segona part, i a recollir material, tot just acabar la primera, just ara fa tretze anys. “Paraula de jueu” m’ha semblat un llibre positiu, que aposta pel diàleg i per l’enteniment, amb personatges propers i aventures emocionants. Una té lloc a prop de Granollers, on visc jo. M'ha fet gràcia. No tenen tanta incidència com a “El pont dels jueus”, però en aquest últim llibre també hi tenen cabuda alguns elements mitològics, com el Gòlem o el Numen. La narració és àgil i molt visual. No costa massa imaginar-se’n la pel·lícula. Molt recomanable.

“L’esbirro va esquinçar la túnica d’en Nissim d’un gest ràpid. La roba estava tan gastada que va cedir al primer intent i va deixar-lo mig despullat, amb les cames a l’aire i la butxaca interior que duia cosida a la túnica perfectament visible. Allà l’esbirro hi va trobar una bosseta de roba amb algunes monedes que, immediatament, va esmunyir al sarró, sense que el cap se n’adonés. Després de deixar en Kim també mig despullat, li va dir unes paraules en aquell idioma estrany al cap, que no apartava els ulls del camí. En sentir-ho, el cap es va girar cap en Kim i li va etzibar una puntada de peu, amb tanta força que el noi es va retorçar de dolor i no va poder contenir el xiscle agut amb el qual, des del fons del cor, expulsava també tota la ràbia i la impotència que sentia en aquells moments”.

"La força d’un destí"
"Strappo"
"El primer heroi"
"L’últim abat"
"L’arqueòleg"
"La venjança del bandoler"
"El pont dels jueus"

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El meu germà es diu Jessica (John Boyne)

En Sam és un adolescent que va una mica perdut. Li costa fer amics i passa massa temps sol. Sort en té del seu germà gran, en Jason, amb qui està molt lligat. És tot allò que li hauria agradat ser a ell: amable, popular i el millor jugador de futbol de l’institut. L’enveja de tothom! Els seus pares, polítics d’alta volada, van a la seva. El gran objectiu de la mare és arribar al ‘Càrrec Màxim’ del parlament. La resta, no importa massa.

En Sam i en Jason són dos dels protagonistes principals d’”El meu germà es diu Jessica”, de John Boyne (Dublín, 1971). El llibre està publicat per l’editorial Empúries i té 221 pàgines. La traducció al català és de Jordi Cussà i Anna Camps. El dia que en Jason reuneix a tota la família per dir-los que sempre s’ha sentit una noia (i no un noi) s’obre la capsa dels trons. Fa molt temps que portava aquest secret dins del cor, però ja no ha pogut guardar-se’l més temps. Sortir de l’armari és una decisió meditada. I demana que l’entenguin. En Sam no ho acaba de veure clar. Tampoc els seus pares, que comencen a tractar-lo com un malalt. Segur que aquestia 'desviació' té cura, li asseguren. A una parella de polítics com ells no els fa gens de gràcia que el seu hereu sigui un transgènere. S’ha d’amagar com sigui. És allò de canviar-ho tot perquè no canviï res. Han de mantenir l’estatus i les possibilitats d’ascens. Encara no hi ha res perdut... O potser sí?

Boyne ens regala un relat ple de sentiment, d’aquells que s’escriuen des del cor, deixant-s’hi la pell. El llibre, molt criticat en alguns sectors, té un objectiu clar. És una defensa aferrissada dels transgènere i critica a totes les persones que giren l’esquena a en Jason. Considera, i hi estic completament d’acord, que té tot el dret del món a comportar-se com una noia (que és com se sent) i de canviar-se el nom per Jessica. En Sam no té recursos per entendre’l i la situació se li fa feixuga. En part, és d’allò més normal. És un nen. No és el cas dels pares, que miren més pels seus propis interessos que pels d’en Jason. L’única persona que l’entén des del primer moment és la seva tieta, a qui se’ns presenta com una dona solitària, excèntrica i que ha viscut molt món. El narrador és en Sam, que té un gran sentit de l’humor i tendència a fer llistes, com, per exemple, les “deu coses que la tieta Rosie havia fet i la mama no havia fet ni faria mai”. Curiós.

“La mama i el papa eren tots dos a casa la nit que el Jason ens va explicar el seu secret, cosa inusual per si mateixa. Va ser durant les vacances d’estiu i eren a la sala d’estar, on la mama llegia en diagonal uns informes resumits, mentre el papa murmurava noms i deia que aquest o aquella era una altra persona que la mama havia de tenir al seu costat, si un dia havia d’assolir el que ell anomenava el Càrrec Màxim. Jo feia els possibles per llegir un relat de Sherlock Holmes, resseguint les paraules amb els dits i separant les frases amb un llapis tal com m’havien ensenyat. Em costava molt llegir a causa de la dislèxia, però volia llibres contínuament, i m’era igual si trigava una eternitat a arribar al final”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La novia gitana (Carmen Mola)

Encara no havia llegit res de la misteriosa Carmen Mola (escriu sota pseudònim) i en quatre dies he acabat la seva exitosa trilogia, publicada per Alfaguara. El primer llibre, que es va posar a la venda l’any 2018, es titula “La novia gitana”. Es tracta d’una novel·la negra -en alguns punts s’endinsa en el gènere del terror- protagonitzada per una brigada d’elit de la policia de Madrid, els BAC (Brigada Anticriminal). És impossible deixar-la de banda.

Al capdavant de la policia hi ha l’Elena Blanco, separada i amb un fill desaparegut des de fa anys. Mai s’ha perdonat que el perdés de vista només un moment i segueix buscant-lo. Sense defallir. Sovint s’entreté cantant cançons italianes en un karaoke, bevent grapa i lligant amb homes que tinguin un tot terreny. Se’ls emporta al pàrquing que controla en Juanito, el cambrer romanès del bar on va a esmorzar cada dia. És un pou de saber popular. Li encanten els seus paral·lelismes esportius. L’equip el completen la Chesca (tot caràcter, molt difícil de portar), l’Orduño i la Mariajo, l’experta en informàtica, tot i que la dona ja supera la barrera dels seixanta anys. La meva preferida. En les primeres pàgines del llibre, s’incorpora a l’equip l’Ángel Zárate, que és un dels policies que troba el cos sense vida de la ‘novia gitana’. De Carabanchel. La Blanco no dubta ni un moment en fitxar-lo.

La víctima, Susana Macaya, és una jove que estava a punt de casar-se, de pare gitano i mare paia. Apareix morta la nit del seu comiat de soltera, com a la seva germana Lara, set anys enrere. En tots dos casos, el modus operandi, macabre i d’una duresa extrema, és exactament el mateix. Quan llegeixes com van matar a les dues noies se’t posen els pèls de punta. Si l’assassí de la Lara és a la presó, Qui hi ha darrere d’aquest últim crim? Potser la policia va agafar la persona equivocada i entre reixes hi ha un innocent? A veure què dirà en Manuel Rentero, cap de l’Elena. Normalment, l’únic que l’importa és quedar bé davant dels mitjans de comunicació i menjar en bons restaurants. És amic personal de la mare de la inspectora, una dona de l’alta societat madrilenya.

“La reina gitana” és un llibre amb molta violència i força cruel. De vegades, pot arribar a provocar repugnància. Tot i això, és addictiu. L'autora busca el contrapunt amb moments d'humor. Els personatges estan molt ben retratats psicològicament i la narració, plena de detalls, és àgil i directe. Sempre passen coses. No es perd l’emoció. La història està esquitxada per les reflexions de l’assassí, que les llegim en tercera persona. Ajuden a entendre en quin moment va perdre el nord. Completen la trilogia, en parlaré aviat, “La red púrpura” i “La nena”. Augmenta la cruesa i la violència. Avís important per navegants.

“Susana llevaba rato temiendo el momento en que le tocara a ella ser el centro de atención y este ha llegado. Le han correspondido dos bailarines, uno rubio con aspecto de sueco, un vikingo; otro mulato, parece brasileño. Los dos empezaron vestidos de policías, aunque ahora estén casi desnudos, los dos son muy atractivos, de pechos amplios y piernas fuertes, musculados, con el pelo afeitado en los lados de la cabeza y más largo por arriba, depilados por completo y con la piel brillante por el aceite que deben de haberse untado antes de salir a actuar... Solo les queda puesto un pequeño tanga, rojo el del mulato y blanco el del vikingo. Susana teme que le pidan que se los quite con los dientes, como han hecho varias de las novias que la han precedido en el escenario. Si su padre la viera... Por cosas así siente tanta ira hacia ella”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El mentiroso (Mikel Santiago)

Et despertes de cop en una fàbrica abandonada No recordes què hi fas allà. Al teu costat, un home mort. No saps qui és. I per complicar-ho tot, en una mà hi tens una pedra amb sang. En resum, una putada. Això li passa a l’Álex, protagonista d’”El mentiroso”, l’última novel·la de Mikel Santiago (Portugalete, 1975). Està publicada per Ediciones B i té 478 pàgines. El llibre es llegeix d’una tirada.

En Santiago, que fa temps que ha trobat el difícil camí de l’èxit, fa que el lector es posi en el lloc de l’Álex i pensi que faria ell en una situació similar. Ho aconsegueix. La millor opció és anar directament a la policia? Potser intentar recordar abans de fer un possible pas en fals? La novel·la transita per la prima línia que hi ha entre la veritat i la mentida i juga amb els records i l’amnèsia. Les últimes 48 hores s’han esborrat del seu cap com per art de màgia i ha d’intentar reconstruir la història. I si s’ha convertit en un assassí despietat? L’Álex viu amb el seu avi en una casa solitària i ja fa temps que surt amb l’Erin, filla d’una família benestant, amb un negoci que funciona molt bé i diners a cabassos. Ell es guanya la vida fent de jardiner dels rics. Potser faria bé en confiar en l’avi o en la seva xicota, però, de moment, prefereix mantenir-los al marge. I fins aquí puc explicar.

És la quarta novel·la que llegeixo d’aquest autor i està clar que li agraden els paratges feréstecs, on la natura es converteix en un personatge més. Llocs solitaris i salvatges, on plou, trona i llampega sovint. En aquest cas, l’Álex viu a Villa Margua, amb unes esquerdes cada cop més grans a les parets. Col·loca la casa a Urdaibai, a la costa del Cantàbric. En aquest ambient hostil fa anys que va passar alguna cosa important que un trist escriptor instal·lat a la localitat està investigant sense massa sort. En el seu anterior llibre l'home ja va incomodar a molts dels habitants del poble, explicant les seves intimitats. Hi haurà relació entre aquest cas i els fets actuals, que tenen l’Àlex mig boig? El ritme del llibre, amb capítols molt curts, és vibrant. Comences a llegir i no penses en res més. Vols arribar al final, com més aviat millor, per saber què va passar realment a la fàbrica abandonada i si el nostre jardiner ha escollit el camí adequat. Una història molt recomanable.

“Quiero saber dónde estoy. Giro el cuello y entonces siento un dolor agudo en la base del cráneo. Ese tipo de dolor que te avisa: «No sigas por ahí...». Así que dejo de moverme. Dicen que si te rompes la crisma, es mejor quedarse quieto. ¿Me han golpeado a mí también? Pero ¿qué ha pasado?
Intento recordar algo. ¿Ha sido un ataque terrorista, tal vez? Me vienen a la mente esas terribles escenas de Francia y los terroristas islámicos. Pero allí no parece haber nadie más que nosotros dos. Es una especie de pabellón industrial abandonado, lleno de cascotes y con las ventanas rotas”.

"La isla de las últimas voces"
"El mal camino"
"La última noche en Tremore Beach"

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El vel de la deessa (Glòria Sabaté)

Any 1909. Barcelona. Pocs mesos després de la Setmana Tràgica. Hi ha un grup de dones, liderades per l’escriptora Ángeles López de Ayala, que creuen que ha arribat el moment de rebel·lar-se. I ho fan a través de la Societat Progressista Femenina. Elles són les protagonistes d’”El vel de la deessa”, de la barcelonina Glòria Sabaté. És el Premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica. Té 350 pàgines i està publicat per Columna.

Entre altres, l’Ángeles compta amb el suport incondicional de la periodista Carme Karr i de la pintora Lluïsa Vidal, que també són personatges reals, com ella mateixa. No és el cas de la Rosa ni la seva filla Mariona, que treballen de modistes i també s’apunten a la causa. La Rosa havia servit a casa de l’espiritista Amalia Domingo Soler, que va morir d’una broncopneumònia l’any 1909. L’espiritisme, la francmaçoneria, el lliure pensament, la teosofia, el feminisme i el pacifisme les ajudaran, i molt, en la seva lluita per aconseguir la desitjada llibertat. També la persegueixen les deixebles de Paquita Verdaguer, reunides al voltant de la Junta de Dames Cooperadores. Aquest grup volia que les dones estiguessin molt ben preparades intel·lectualment, però, segons explica el llibre, “sotmeses a l’amo, al marit i a l’església”. López de Ayala les volia lliures del tot, sense condicionants.

“El vel de la deessa”, en part basat en fets reals, també és una gran història d’aventures. A través de l’espiritisme, López de Ayala i les seves companyes han de trobar un llibre que algú va salvar d’una crema conjunta. Si l’interpreten bé, les portarà directament cap a una relíquia oculta que els obrirà la porta de la llibertat. En aquesta cursa contra el temps, amb dolents inclosos, les nostres heroïnes comptaran amb el suport del bibliòfil Gaspar Homar i d’en Joan Anton, estudiant de la Universitat de Barcelona. És un suposat deixeble de Jaume Massó, impulsor de la Biblioteca de Catalunya i fundador de l’Institut d’Estudis Catalans. El 'mal' l'encarnen un metge i un capellà. No volen que es trenqui l’estatus actual i són capaços de qualsevol cosa per aconseguir-ho. El llibre, amb un final poètic, es llegeix francament bé. L’autora ens presenta un grup sòlid, inconformista i lluitador, que et roba el cor des de la primera pàgina. Interessant.

“L’havien educada per fer una vida devotament catòlica, i la revelació de la francmaçona la va trasbalsar: lluitava per les dones d’una manera molt diferent de com ho feien Paquita Verdaguer o Dolors Monserdà, que defensaven la família per damunt de tot, amb una mare esposa educada però submisa i fidel, lluny de temptacions. L’Ángeles, en canvi, els va proposar a ella i a la Carme explorar paisatges ignots a través de l’espiritisme, que havien d’entendre com una via de creixement i de llibertat, una llibertat que ella fins aleshores només havia pogut tastar a París, on va romandre poc més d’un any”.
Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy