Salvar el fuego (Guillermo Arriaga)

“La llama de un fósforo dura solo unos segundos, pero es capaz de incendiar un bosque”. Ho sap prou bé José Cuauthémoc Huitztli, condemnat a cinquanta anys de presó per cremar viu al seu pare. També ‘Incendia’ la Marina Longines, coreògrafa de prestigi. La dona cau a les seves ‘brases’ en el mateix moment que entra al centre penitenciari amb la seva companyia, “Danzamantes”. Allà hi va a fer una arriscada representació sobre el flux menstrual.

En José Cuauthémoc i la Marina són els grans protagonistes de “Salvar el fuego”, del mexicà Guillermo Arriaga (1958), guionista de pel·lícules com “Amores perros”, “21 gramos” i “Babel”. Aquest llibre, 662 pàgines, és el Premi Alfaguara de Novel·la 2020. Sensacional. El fet que tot passi a Mèxic i que hi hagi droga i un munt d’assassinats m’ha fet pensar en la trilogia sobre el narcotràfic del nord-americà Don Winslow. Algunes parts estan escrites amb un llenguatge col·loquial, amb una força extraordinària. La història entre el pres i la coreògrafa és un autèntic xoc de trens. Dos mons completament diferents que, per una casualitat de la vida, entren en contacte i s’entrecreuen per sempre més. El seu amor és incondicional i amb un munt de víctimes col·laterals. Són dues forces de la natura, condemnades a entendre’s... per sempre més? En José Cuauthémoc és un lleó darrere d’un vidre, però sempre està preparat per atacar.

“Salvar el fuego” ens parla dels secrets d’un país tocat per la corrupció i ple de contradiccions, on els pobres són molt pobres i els rics cada cop més rics, amb grans mansions, cotxes blindats i guardaespatlles. És el cas, per exemple de l’Héctor i en Pedro, la parella de gais que són íntims amics de la Marina. Ella també neda en l’abundància, abans de renunciar a tot. Arriaga també ens regala grans reflexions sobre l’amor, l’amistat, l’esperança i la venjança, amb un ressentit sense límits, el Máquinas. La informació ens arriba en diversos temps i punts de vista. Tenim les reflexions d’en José Cuauthémoc i de la Marina en primera persona i també diversos escrits, negre sobre blanc. Els del germà del pres, dirigits al seu pare mort, en Ceferino. Era un indígena, casat amb una espanyola, que els va criar sota una terrible i inaguantable pressió. Els textos del mateix José Cuauthémoc, un home culte i molt treballat intel·lectualment. Escriure és la seva vàlvula d’escapament. I també els d’altres reclusos, que participen en un taller d’escriptura dins de la presó.

“En el submundo malandrín andar de indiscreto en la vía más rápida para acabar reventado. Los bocones, los faroles, los que cacareaban, los que restregaban cuanto billete les sobraba tendían a valer madres. Los bosses truchas se mantenían fuera del radar. No rayaban llanta en trocas chingonzotas, no se vestían como guacamayas ni andaban pidiendo corridos en su honor a piteros grupitos musicales. Chitones y cautos refilaban negocios de millones sin fanfarrias. Los que se dejaban ver, los que a sus reventones invitaban a actricillas famosas de telenovelas, los que se coludían con políticos cochinones, los que se sentían los Brad Pitts del narco terminaban aguaitados por los milicos o por sus enemigos, durmiendo en catres en jacales jodidos, tragando sardinas enlatadas con galletas Ritz y moviéndose de una casa a otra cada tercer día cagados de miedo con cualquier pinche ruidito”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Animal de bosc (Joan Margarit)

Proa acaba de publicar “Animal de bosc”, el llibre pòstum de Joan Margarit (Sanaüja 1938 – Sant Joan Despí, 2021). El va enllestir poques setmanes abans de morir, quan ja tenia clar que el compte enrere definitiu havia començat. Amb material inèdit. El dedica a la seva dona, la Mariona Ribalta, la Raquel de la seva obra. 104 pàgines escrites amb mirada nítida, atribuïda a una vellesa sense trampes.

“Dues nevades”, el primer poema del llibre, ja és tota una declaració d’intencions, sobretot quan fa referència al “limfoma i la quimio que no em cura”. Margarit agraeix que, quan s’acosta el final, la seva dona segueixi fent-li costat, “amb el mateix somriure”. De fet, a “Animal de bosc” hi ha un munt de records de joventut, de músiques escoltades, de poesies llegides, de vivències compartides i d'adéus irreparables: “Quan començàvem a sentir a prop la senectut, vam patir una pèrdua que ens va deixar per sempre un desconsol”. Hi ha dolor, molt dolor, d’aquell que tenalla per dins i no deixa ni respirar: “Passen els anys inútilment si es tracta d’apaivagar la pena per haver-te perdut”. La mort de la seva filla Joana va trencar-li tots els esquemes vitals.

Hi ha diversos poemes dedicats a persones conegudes, com l’escriptor i educador algerià Rachid Boudjedra, l’escultor Josep Maria Subirachs o el pintor Vincent van Gogh, i també a companys i amics. Margarit fa diverses referències a la Guerra Civil i a la ”Ilíada”, el poema èpic grec atribuït a Homer. La maduresa i la tranquil·litat que transmet l’autor és envejable, amb reflexions com aquesta. “Deshauciat pels metges, he escoltat el concert de piano de Txaikovski, on vaig poder intuir per primera vegada, de molt jove, la força de la música”. No soc lector habitual de poesia, però Margarit sempre m’ha cridat l’atenció, encara més després de gaudir de "Per tenir casa s’ha de guanyar la guerra", l'autobiografia que Proa va publicar l’any 2018. Segur que recuperaré alguns dels seus llibres anteriors.

La casa

"Ens protegeix i guarda el que hem sigut.
Allò que mai no trobarà ningú:
Sostres on hem deixat mirades de dolor,
veus que han quedat, callades, en els murs.
La casa organitza el seu futur oblit.
De sobte, un corrent d'aire i una porta
que es tanca amb un cop sec com un avís.
Cadascú és casa seva, la que s'ha construït.
I que, al final, es buida”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Estiu de llops (Hans Rosenfeldt)

Els sis títols de la ‘sèrie Bergman’, escrits a quatre mans entre Michael Hjorth (1963) i Hans Rosenfeldt (1964), els vaig devorar amb ànsia i rapidesa. Ara, el segon d’aquests escriptors suecs de novel·la negra ha començat una nova aventura en solitari. “Estiu de llops” és el primer títol de la ‘sèrie Haparanda”, que també publica Columna. Està traduït per Cristina Sala i Marta de Bru de Sala. Són 479 pàgines sense pauses.

Haparanda és el nom d’un poble fronterer entre Suècia i Finlàndia. Allà passen poques coses. Fins que hi troben restes humanes dins dels estómacs de dos llops morts, i s’obre la capsa dels trons. Aquest incident podria estar relacionat amb una operació de compravenda de droga a gran escala, entre russos i finlandesos, que va acabar en carnisseria. L’encarregada del cas és la Hannah Wester, una policia d’uns cinquanta anys. M’ha recordat a la protagonista de “Fargo”, interpretada per l’oscaritzada Frances McDordmand. No té addiccions conegudes, com és habitual en la majoria d’inspectors de l’anomenat gènere noir. Però sí que arrossega problemes psicològics importants, amb una mort i una desaparició que mai no ha superat del tot. El personatge de la Hannah té força, però no tanta com el d'en Sebastian Bergman, el misogin psicòleg expert en assassins en sèrie de la col·lecció que porta el seu nom.

Al costat de la Hannah, hi trobem al seu cap, en Gordon Backman Niska, quinze anys més jove que ella i en un estat fe forma envejable. Corre a poc més de quatre minuts el quilòmetre! La policia busca la droga i els diners desapareguts, igual que un mafiós rus que respon al nom de Zagornij. Per intentar trobar el 'seu' botí abans que ningú, envia a Haparanda a la Katja, una assassina implacable. La noia va ser entrenada, des de petita, pel seu suposat tiet, que se la va emportar de la casa on vivia. No li permet ni la més mínima errada. Ella és una maniàtica de l’ordre. Per allà on ha passat, es nota. Tot ho ha col·locat mil·limètricament. “Estiu de llops” està escrit amb un llenguatge senzill i fàcil de llegir. Només m’ha durat 23 hores. Hi passen moltíssimes coses. Totes més o menys possibles. No és d’aquells llibres que quasi voregen la ciència-ficció, amb situacions inversemblants i girs gratuïts per despistar el lector. Rosenfeldt sempre va de cara i és d’agrair.

(Per cert, no sé si el llibre l’esponsoritza Ikea, però el nom de la multinacional holandesa d’origen suec surt un munt de vegades, cada dos per tres).

-“Que s’havia menjat una persona? –va repetir en Gordon Backman Niska, amb els ulls clavats a la Hannah. La seva veu revelava que tampoc no s’ho podia creure, a la vegada que pensava en la polseguera que aixecaria allò si era veritat. -Tots dos llops ho havien fet, segons l’SVA –va confirmar la Hannah, assentint el cap.
En Gordon va exhalar un profund sospir abans d’aixecar-se àgilment de la cadira ergonòmica del seu despatx. Es va atansar a la finestra, que donava al carrer de Strandgatan, i va contemplar l’aparcament que hi havia a l’altre costat. Als seus trenta-sis anys, era el comissari més jove que hi havia hagut mai a Haparanda, i la camisa blau cel cenyida que duia indicava que probablement era el més ben entrenat”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Napalm al cor (Pol Guasch)

Un narrador, en primera persona, amb moltes coses per explicar. No n’arribem a saber el nom. Viu amb la seva mare en una terra erma i solitària. En un lloc inconcret. En un temps indeterminat. Potser en un futur no gaire llunyà? Alguna cosa es va descontrolar a La Fàbrica i pràcticament tothom en va sortir perjudicat. De supervivents, ben pocs. Els militars instal·lats a la zona, amb el cap rapat, parlen una llengua estrangera i no són massa ben rebuts. Apocalipsi total.

Aquest món distòpic el dibuixa Pol Guasch (Tarragona, 1997) a “Napalm al cor”, el llibre amb què ha guanyat el Premi Llibres Anagrama de Novel·la. Té 222 pàgines i acaba amb una seqüència de cinc fotografies. El narrador explica moltes coses a en Boris, el seu amant. I ho fa per carta; i també en persona, tot i que l'altre no és de gaires paraules. La mirada del noi està condicionada per la de la seva mare, que mai ha acceptat la història amb en Boris, que considera malaltissa i desnaturalitzada. És per això que la relació materna-filial no s’aguanta per enlloc. I aquí comença el procés de destrucció... de tots dos? Cadascun pel seu costat? En aquesta ‘zona zero’ de l’univers, alguns morts ja no s’enterren. Poden tallar-se a trossets i fins i ser traslladats amunt i avall, sense pressa ni un destí massa concret.

Guasch ens regala una narració molt autèntica, plena de sentiments i amb una força inusual. Fa la sensació que, molts cops, la forma és fins i tot més important que el fons. L’atmosfera que recrea és fosca i plena de repressió, amb dos personatges principals que fugen (o no) cap a un futur desconegut... Potser millor? A “Napalm al cor” podem llegir les cartes d’en Boris i també les dures reflexions, a voltes inconnexes, de la mare del protagonista. Les deixa al seu fill, negre sobre blanc, convertint-les en una herència enverinada. La incomprensió, la violència –de vegades explícita- i la força de la natura –brutal fins i tot quan ja no pot estar més abandonada- donen força a una escriptura molt visual, sostinguda per fotografies i gràfics. Aquest viatge cap a enlloc, dur com un cop de peu a l'estómac, m'ha deixat corprès.

“He encès el llum. Damunt la taula, pols. He aprofitat la foscor per escriure a en Boris i explicar-li com he vist el llop i l’anyell abraçant-se; com es llepaven i es miraven els ulls, i es reconeixien mútuament la mirada. Com se sabien l’un el nom de l’altre. Ell no sap què és mentida, que m’ho he inventat tot. No era un llop, ni tan sols n’era l’ombra: només li volia parlar d’ell i jo. De com l’estimo. Ja tinc ganes de marxar, com em va prometre fa molt de temps”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La cantant de fado (Jordi Campoy Boada)

Vides unides per fils invisibles que s’entortolliguen o es fan més fins quan menys t’ho esperes. Vincles entre present i passat, amagats sota terra, que floreixen violentament del no-res. Per afrontar-los, la por mai no ha estat una bona consellera. No és valent qui desafia el perill. Ho és qui, a empentes i rodolons, és capaç conquerir-lo. I, de vegades, tot depèn de la casualitat, de l’atzar. I sinó que li ho preguntin a l’Anne.

L’Anne, protagonista de "La noia del violoncel", és citada un parell de cops a “La cantant de fado”, la segona novel·la de Jordi Campoy Boada (Sabadell, 1970). Té 354 pàgines i està publicada per Columna. Aquest cop, el protagonista també és un músic. En Guillem, exitós pianista de jazz, viu moments difícils. No ha superat un luctuós fet del passat i, per si no n’hi hagués prou, es troba enmig d’una crisi creativa. Què més pot anar malament? Amb la idea de reinventar-se, se’n va a Lisboa, on la seva vida fa un gir de 180 graus i s’omple d’emoció... i de problemes. Allà hi coneix la Rita, una bonica cantant de fado amb un passat tortuós. Se n’enamora perdudament d’ella des del mateix moment que sent la seva privilegiada i trista veu en un local del barri d’Alfama. Hi entra caminant d’esma, però no li és gens desconegut...

Al costat d’en Guillem i de la Rita també hi trobem en Joao, un pintor que mai no saps per on et sortirà, i la Celeste, història viva de Lisboa i de tot Portugal. De fet, la ciutat de la llum es converteix en un personatge més, igual o més important que els altres. I fins aquí puc explicar. “La cantant de fado” és una novel·la molt completa, amb un ritme trepidant. Un cop l’has començada, costa molt deixar-la de costat per fer altres coses. Té tocs de thriller, amb molts misteris per resoldre, una grandíssima història d’amor i unes relacions familiars plenes de clarobscurs. Podem viure tota la vida al costat d’algú i no saber-ne pràcticament res. Quan el narrador parla de la mare d’en Guillem sempre ho fa amb expressions culinàries. A la dona li hauria encantat tenir un restaurant, però el seu menú diari és estar pendent del seu marit, tot el sant dia.

Les pàgines de “La cantant de fado” respiren música pels quatre costats, igual que passava a “La noia del violoncel”. De fet, aquest llibre també té banda sonora. L’autor, que es nota que es diverteix escrivint, ens sorprèn comparant la veu dels protagonistes principals amb diversos instruments. A tots els troba alguna semblança interessant. Amb el seu permís, puc avançar que les notes també impregnaran la seva tercera novel·la, que ja té començada. Jordi Campoy, pianista i músic de professió, ho té claríssim: escriu d’allò que més bé coneix, i es nota. La seva prosa té melodia, harmonia, ritme, timbre i tot allò que és indispensable per fer una bona combinació de sons. Els seus fils amb l’art no són invisibles, sinó tot el contrari.

“Sempre ha sentit atracció pels personatges imperfectes. Tots sabem que li preocupava no veure cap defecte en la noia meravellosa que havia caigut a les seves mans. Per això es va sentir alleugerit en saber que li feia mal l’espatlla amb segons quins moviments, i que patia d’un genoll quan pujava escales.
Amb aquell desgast de les articulacions, s’imaginava ajudant-la a caminar el dia que li haguessin de posar unes pròtesis, quan fos una velleta juràssica com la Celeste. El Guillem li feia uns massatges suaus a l’espatlla dolenta que, si bé no guarien, potser pal·liaven el dolor amb el placebo de la bona voluntat”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El país dels altres (Leïla Slimani)

Quan la Mathilde, una jove alsaciana, va decidir casar-se amb l’Amine, oficial marroquí que lluita amb l’exèrcit francès, poc es podia pensar que la seva vida es convertiria en un autèntic infern. La història de la jove parella, just després d’acabar la Segona Guerra Mundial, l’explica Leïla Slimani (Rabat, 1981) a “El país dels altres”, un dels llibres finalistes del Premi Llibreter 2021. Té 368 pàgines, està traduït per Valèria Gaillard i publicat per Angle Editorial.

Als afores de Meknès, al nord del Marroc, la Mathilde ho té tot en contra. És dona, estrangera i catòlica. A més a més, viu en una casa allunyada, envoltada d’un terra pedregós i poc productiu i condueix un cotxe que sempre s’espatlla. I per acabar-ho d’adobar, el seu marit, que només pensa en la feina, és violent, masclista i intransigent. Tot s’ha de fer com ell diu. Ella pinta poc o res. S’ha de limitar a cuidar als seus dos fills petits i de tenir la boca tancada. Obrir-la pot tenir funestes conseqüències. Els costums i el caràcter del marit l’ofeguen. Fins al punt d’arribar a plantejar-se si seria millor abandonar als dos fills i tornar cap a casa. La situació és insostenible. Porta una dècada desastrosa. Aquell oficial de qui es va enamorar, quan era joveneta, s’ha convertit en el seu principal malson. Mala peça al teler.

“El país dels altres” és el primer llibre d’una trilogia. Slimani ens parla de descolonització, d’incomprensió i d’intolerància. La Mathilde mai deixa de sentir-se estrangera. Davant de la família del seu marit, davant dels veïns, davant de les famílies de l’escola de la seva filla... Fins i tot l’Amine se sent una mica estranger, pel fet d’haver lluitat a favor dels francesos. Un dels seus germans, per exemple, no li ho perdonarà mai. La maternitat i totes les seves conseqüències i la sexualitat femenina són alguns dels temes que també es tracten en aquest llibre que convida a la reflexió. És molt fàcil col·locar-se en el lloc dels protagonistes i preguntar-se què hauríem fet nosaltres en una situació similar. Amb ganes de saber més de l’Amine, de la Mathilde i companyia.

“Tres dies després, van pujar a un camió el conductor del qual havia acceptat de dur-los a Meknès. La Mathilde estava incòmoda per l’olor de l’home i pel mal estat de la carretera. Van haver d’aturar-se dos cops a la cuneta perquè ella pogués vomitar. Pàl·lida i esgotada, amb els ulls clavats en un paisatge al qual no trobava ni sentit ni bellesa, la Mathilde es va submergir en la melancolia. «Si us plau, que aquest país no em sigui hostil, va dir-se. ¿Arribarà un dia en què aquest món em resultarà familiar?» Quan van arribar a Meknès ja s’havia fet de nit i una pluja densa i glaçada s’abatia contra el parabrisa del camió. ‘És massa tard per presentar-te la meva mare. Dormirem a l’hotel’”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La suerte del enano (César Pérez Gellida)

Un robatori en un museu. Un mafiós rus instal·lat a la Costa del Sol. Un falsificador buscat des de fa dècades. Un assassí a sou de gallet fàcil. Un violent grup de gitanos. I, per completar el panorama, un munt de policies, amb la Sara Robles al capdavant. Ella és la cap del Grup d’Homicidis de Valladolid. Són alguns dels protagonistes de “La suerte del enano”, l’última novel·la negra de César Pérez Gellida (Valladolid, 1974). Té 588 pàgines i està publicat per Suma.

La Sara és una dona amb molt de caràcter i una clara addició al sexe. Dins del seu cap, ‘Sara la cachonda’ i ‘Sara la puritana’ rivalitzen constantment. Està sense parella. Encara no ha superat el trencament amb en Sancho, un excompany de feina que ara viu a l’estranger. Any 2019. Poc després de trobar una dona gran morta dins d’una banyera, hi ha un robatori al Museu Nacional d’Escultura de Valladolid. No surt del tot bé. Hi ha dos vigilants de seguretats morts. I això que ningú havia de prendre mal... Un exminer i un expouater han estat els encarregats de fer la feina bruta, arrossegant-se per les clavegueres. Els caps pensants s’ho miren de lluny, corrent els mínims riscos possibles. Però es posen nerviosos abans d’hora, amb conseqüències imprevisibles: L’ideòleg Tinus Van der Dyke, conegut com l’”Espantapájaros”, el sicari Émile Qabbani i el mafiós Nikita Chikalkin.

“La suerte del enano” és un llibre amb un ritme trepidant, on sempre passen coses. M’ha agradat que la història se’ns expliqui de manera lineal, sense anar constantment endarrere i endavant. Com a molt, retrocedeix uns minuts per donar més força a una escena en concret. Pérez Gellida ens regala uns personatges propers, com la mateixa Sara Robles, i fa servir un to àgil i amb un gran sentit de l’humor. Ajuda a neutralitzar la cruesa de les destroses d'en Qabbani, retorçat al màxim. No havia llegit cap thriller d’aquesta mena amb el robatori d’obres d’art com a teló de fons. Obres d’art que serveixen per avalar el blanqueig de diners. Al costat de la Sara i del seu ex, en Sancho, que torna a Valladolid per donar un cop de mà, hi trobem en Mario Craviotto, de la Brigada de Protecció de Patrimoni, un personatge clau. Amb ganes de llegir més Gellida, de qui Juan Gómez-Jurado diu que és el millor escriptor de novel·la negra d’Espanya. Sense cap dubte, afegeix.

“Tenía pinta de que aquella que estaba preparando Luis iba a ser la última copa, pero al echar un vistazo al ruedo y toparse por tercera vez con esa mirada sugerente y soez le surgieron algunas dudas. Dudas que se disiparon tan pronto como reconoció los primeros acordes de The Bitter end, de Placebo, una de las canciones preferides de Sancho.
Mientras disfrutaba del vídeo, en su cabeza se estaba desarrollando un debate en el cual, los preceptos defendidos por los diputados del partido TDC –Terapia Dialéctica Conductual- estaban siendo aplastados por las voces de los integrantes del GLE –Ganas de Liberar Endorfinas-, y todo aparecía indicar que, otra vez, el decreto ley que pretendía aprobar sería rechazado por amplia mayoría”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy