“De vegades s’ha de fer alguna cosa dolenta, per no
fer-ne una de pitjor”. Ho diu un dels
personatges d’”Stoker”, el debut de Park Chan-wook
als Estats Units. El coreà és el pare de la
sensacional trilogia sobre la venjança, amb “Old boy” com a a pedra
mestra. “Stoker” és una pel·lícula imprescindible, amb algunes imatges difícils
d’oblidar i una gran Mia Wasikowska (l’Alícia de Tim
Burton) en el paper d’India Stoker.
Park Chan-wook tracta la imatge com pocs saben fer.
Sempre es fixa en el més mínim detall, convertint una coseta que pot semblar
insignificant en poesia pura. Com a exemples, l’escena en la qual l’India fa
punta a un llapis; la de la dutxa o la de les flors que es taquen,
progressivament, amb un rajolinet de sang. Cuida la imatge, el so (que en
aquesta pel·lícula és espectacular) i la banda sonora, amb moltíssim piano. A
més a més, el muntatge d’“Stoker”, és molt original, amb salts endavant i
endarrere dins d’una mateixa escena. El final, des d’un punt de vista visual,
també m’ha semblat molt original.
Tot
i que la història no és massa complicada, l’he trobada molt excitant. L’India perd
el seu pare (d’un accident de cotxe... o no) el mateix dia que compleix 18 anys.
Paral·lelament, apareix a la seva vida un tiet, germà del seu pare, que decideix
fer-se càrrec d’ella. Es queda a viure a la casa familiar, per satisfacció de la
complicada mare de l’India, una pètria Nicole Kidman. L’actriu
australiana continua sent molt guapa, però cada cop sembla més artificial. Pel
meu gust, la Mia Wasikowska està molt millor que ella. Fa un paper tremendament
inquietant. Matthwe Good (“Un hombre soltero”, 2009) dóna vida al
tiet, amb un comportament molt estrany. Tant el tiet com la noia semblen poder
veure i sentir des de molt més lluny que la resta d’humans.
Podríem batejar “Stoker” com un thriller angoixant i
sanguinari, tot i que la sang es veu en comptades ocasions. La violència pura i
dura és més evident en l’etapa coreana de Park Chan-wook. Hi ha persones que
desapareixen, però no veiem que els fan abans... En aquesta pel·lícula, amb
què intenta arribar al gran públic, fa la sensació que s’ha reprimit una mica.
El seu debut als EUA és un conte pervers, amb una atmòsfera molt particular i
una tensió sexual que fa saltar espurnes a la pantalla. Potser m’equivoco, però estic
convençut que, amb el pas del temps, es transformarà en un títol de culte.
"DESPRÉS DEL TERRATRÈMOL" (HARUKI MURAKAMI)
"Després del terratrèmol" és l'últim llibre publicat en català per Haruki Murakami (Kyoto, 1949). És el vuitè que llegeixo d'ell. Vaig començar amb "After dark" i, des de llavors, he comprat tot el que ha publicat. Quan he tingut temps, fins i tot he recuperat algun títol més antic. Aquest és molt curtet. Té 155 pàgines i és d'Empúries Narrativa. Són sis contes tristos, amb personatges solitaris i un pèl extravagants.
Les atmòsferes que recrea Murakami són úniques i irrepetibles. Per escriure aquest llibre es va inspirar en el terratrèmol de Kobe, que va transformar el paisatge físic i social del Japó, l'any 1995. A "Un ovni aterra a Kushiro" ens explica la història d'en Komura, a qui deixa la dona després del terratrèmol. També tenen una vida molt trasbalsada els personatges de "Paisatge amb planxa", addictes a les fogueres a la platja. Fogueres al voltant de les quals parlen de temes transcendentals, com per exemple la mort. En Yoshiya monopolitza "Tots els fills de Déu ballen", un relat amb un toc religiós. El noi vol saber coses sobre el seu pare, de qui no en té notícies. Des de petit, ha viscut amb la seva mare.
Murakami col·loca als seus personatges en unes situacions complicades, en què es mesclen esdeveniments creïbles amb d'altres de fantàstics. De vegades, la línia realitat de la ficció és pràcticament inexistent. A "Tailàndia" hi ha una interessant reflexió sobre les relacions humanes i el perdó, centrada en el Congrés Mundial de Tiroides de Bangkok. Els dos últims contes són "El granota salva Tòquio" i "Pastissos de mel". El de la granota és el més estrafolari. La faula sobre l'ós recol·lector de mel també és una bona metàfora sobre les segones oportunitats.
"La Satsuki va tornar a pensar que la menopausa devia ser l'avís irònic (o bé la mala passada) que Déu enviava als humans per haver allargat la vida indegudament. Fins feia poc més de cent anys, l'esperança de vida no arribava a la cinquantena, i les dones que vivien vint o trenta anys més de l'última menstruació eren casos excepcionals. De tota manera, va pensar, la dificultat de continuar vivint en un cos que ja no rebia regularment les hormones secretades pels ovaris ni pels tiroides, o la possible relació entre la baixada d'estrògens després de la menopausa i la malaltia d'Alzheimer, eren problemes pels quals no valia la pena amoïnar-se més del compte".
Balla, balla, balla
De què parlo quan parlo de córrer
1Q84 (Libro 3)
1Q84
Despietat país de les meravelles i la fi del món
Tòquio blues
After dark
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
"DESPRÉS DEL TERRATRÈMOL" (HARUKI MURAKAMI)
"Després del terratrèmol" és l'últim llibre publicat en català per Haruki Murakami (Kyoto, 1949). És el vuitè que llegeixo d'ell. Vaig començar amb "After dark" i, des de llavors, he comprat tot el que ha publicat. Quan he tingut temps, fins i tot he recuperat algun títol més antic. Aquest és molt curtet. Té 155 pàgines i és d'Empúries Narrativa. Són sis contes tristos, amb personatges solitaris i un pèl extravagants.
Les atmòsferes que recrea Murakami són úniques i irrepetibles. Per escriure aquest llibre es va inspirar en el terratrèmol de Kobe, que va transformar el paisatge físic i social del Japó, l'any 1995. A "Un ovni aterra a Kushiro" ens explica la història d'en Komura, a qui deixa la dona després del terratrèmol. També tenen una vida molt trasbalsada els personatges de "Paisatge amb planxa", addictes a les fogueres a la platja. Fogueres al voltant de les quals parlen de temes transcendentals, com per exemple la mort. En Yoshiya monopolitza "Tots els fills de Déu ballen", un relat amb un toc religiós. El noi vol saber coses sobre el seu pare, de qui no en té notícies. Des de petit, ha viscut amb la seva mare.
Murakami col·loca als seus personatges en unes situacions complicades, en què es mesclen esdeveniments creïbles amb d'altres de fantàstics. De vegades, la línia realitat de la ficció és pràcticament inexistent. A "Tailàndia" hi ha una interessant reflexió sobre les relacions humanes i el perdó, centrada en el Congrés Mundial de Tiroides de Bangkok. Els dos últims contes són "El granota salva Tòquio" i "Pastissos de mel". El de la granota és el més estrafolari. La faula sobre l'ós recol·lector de mel també és una bona metàfora sobre les segones oportunitats.
"La Satsuki va tornar a pensar que la menopausa devia ser l'avís irònic (o bé la mala passada) que Déu enviava als humans per haver allargat la vida indegudament. Fins feia poc més de cent anys, l'esperança de vida no arribava a la cinquantena, i les dones que vivien vint o trenta anys més de l'última menstruació eren casos excepcionals. De tota manera, va pensar, la dificultat de continuar vivint en un cos que ja no rebia regularment les hormones secretades pels ovaris ni pels tiroides, o la possible relació entre la baixada d'estrògens després de la menopausa i la malaltia d'Alzheimer, eren problemes pels quals no valia la pena amoïnar-se més del compte".
Balla, balla, balla
De què parlo quan parlo de córrer
1Q84 (Libro 3)
1Q84
Despietat país de les meravelles i la fi del món
Tòquio blues
After dark
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
També t'ha semblat el més fluixet dels que has llegit de Murakami? És més senzillet, oi? Però no deixa de ser ell. Si no recordo malament, el conte que me´s em va agradar va ser el de 'Pastissos de mel', ara fent memòria estic recordant de què anava.
ResponEliminaI fent recompte m'adono que jo he llegit 11(!!) llibres d'ell, i en tinc un altre d'antic a l'estanteria, però aquest haurà d'esperar a que m'acabi el cinquè de Cançó de Gel i Foc, que vaig llegint amb molta calma, però dos totxos d'aquest calibre no són compatibles. Em sembla que aquest any sortirà llibre nou al Japó, en saps alguna cosa?
Anem a vore, se pot saber que li trobeu al Haruki Murakami dels pebrots?
ResponEliminaLa pel.li m'agradarà per com l'expliques. La Nicole ja no pot moure gaires músculs de la cara, em sembla que se n'ha adonat que tant bótox no li fa cap bé. Era guapa i no li calia...
ResponEliminaDe Murakami he llegit L'amant perillosa.Al sud de la frontera , a l'pest del sol, Crònica de l'ocell que donava corda al món, El meu amor Sputnik, Tokio Blues i no record si algun més :)
Espero que estiguis bé Jordi , una abraçada
Catxis la Noa em fa males passades jeje
ResponEliminaÉs més senzill, sí, pero guanya amb el repòs, diria. A mi tots els comtes m'han agradat força, XEXU. Jo no he entrat en "Cançó de Gel i Foc". En canvi, estic esperant el tercer de Patrick Rothfuss. Tinc entès que ha de sortir un llibre nou de Murakami, però no en sé res. Una abraçada.
ResponEliminaEstem d'acord en el tema de la Nicole, NOA. I comparteixo la passió per Murakami. Un petó. I records a la JOANA. Aquí tot bé :)
La nicole Kidman em fa por, sembla com una nina de porcellana, quina mal rollo!
ResponEliminaEm sembla que és la crítica més positiva que he llegit del bateig nord-americà de Park Chan-wook. Caldrà veure-la. El llibre del Murakami el tinc pendent per quan acabi el totxo IQ84, del mateix senyor, que em temo és el seu pitjor treball; a la meva dona li va agradar molt, aquest "Després del terratrèmol". Salut.
ResponEliminaHola Jordi, vengo ahora de ver "Ayer no se acaba nunca" y coincido contigo en la maravilla del cine de Coixet -No había querido leerte en su momento) no coincido en padecer viéndola; he disfrutado de principio al fin. Una Candela Peña extraordinaria, una historia que desconocía, unas metáforas adecuadas, unos fundidos en blanco y negro importantísimos para el seguimiento del drama, unos encuadres, ¡así es como me gusta Isabel Coixet! un dominio del diálogo, de la cámara y del ser humano, incluso me atrevo a decir, de los sentimientos de la mujer.
ResponEliminaTengo el último de Murakami pendiente y no quiero empezar porque se me acabará...
Un beso
Murakami em va decebre en el IQ84 I i II, el III ja no me'l vaig comprar. Allò del suicidi i posterior reviscolament de la suicida no em va fer el pes. De totes maneres, sé que algun llibre d'ell tornarà a caure a les meves mans i me l'acabaré llegint. Suposo que és el que té aquest autor, que enganxa pel seu univers tan especial i oníric.
ResponEliminaLa peli...aix... ja et vaig dir que porto una temporada molt manllevada del cine i això no pot ser!!!
Fixa´t si anava jo despistat que vaig anar a veure "Stoker" pensant que era un biopic sobre l´autor de "Dracula". És una molt bona pel.licula, això si. La Nicole és veu estranya... té 40 anys, però sembla una dona de 60 que s´ha operat per aparentar 50. Que cotilla soc, per Deu.
ResponEliminaSalut. Borgo.
ResponEliminaDe Haruki solo leí 1Q84 y me encantó.
Tomo nota de la película. Tal como nos la presentas, apetece mucho.
Ando mal de tiempò... pero es un placer volver a comentar algo... que leer, te leo.
· un abrazo
· LMA · & · CR ·
Estem d'acord, PONS.
ResponEliminaA mi "Stoker" m'ha agradat moltíssim. I, si et dic la veritat, "1Q84" també. Una abraçada RICARD. Per cert, tinc
problemes per entrar al teu bloc. Una abraçada.
Todos se acaban, CAMY. Coincidimos en la película. Está muy bien filmada e interpretada. Un beso.
A mi em va agradar, MARION. El vaig trobar "elèctric". Un petó i fins aviat.
Estem d'acord en tot. En la peli i en la Nicole. Abraçada, MIQUEL ZUERAS.
Un abrazo, ÑOCO LE BOLO. Yo, con el libro también blogeo más bien poco.
Murakami me apasiona.
ResponEliminaDoncs ja som dos, CDS!
ResponElimina