Vides buides o plenes de res

Normalment, quan acaba una pel·lícula tens clar com explicar-la i per on començar. Com que tota regla té excepcions, crec que una seria "La grande bellezza", de l'italià Paolo Sorrentino, amb moltíssim material. Quan surten els crèdits finals encara estava aclaparat, en estat de xoc. Són dues hores i quart de bogeria contínua on res sembla tenir límits.

Després de fer-hi unes quantes voltes, potser podria dir que Sorrentino ("Il divo", 2008) fa un extraordinari retrat de l'alta societat romana, amb festes esborrajades, on la buidor i la superficialitat serien el vincle d'unió de tot un seguit de personatges extrems i d'allò més variats. Són persones amb vides buides o plenes de res, més preocupades d'intentar (i dic intentar) passar-s'ho bé que de qualsevol altra cosa. La seva única obsessió és viure cada nit com si fos l'última, sense pensar ni un segon en l'endemà. Per què no fer-ho? La filmació de la festa amb què comença la pel·lícula, en una discoteca atapaïda, és  de matrícula d'honor. Hi sona "Far l'amore" de Raffaela Carrà.

Jep Gambardella és el capocannoinere d'aquesta fauna nocturna encantada de coneixèr-se. És un periodista que va escriure un bon llibre, quan era molt jove, i que mai més ha trobat un tema suficientment interessant per fer-ne un segon. Ens explica que segueix a la recerca de la gran bellesa, tot i viure a Roma, envoltat d'obres d'art. Com pot ser que no sigui capaç de trobar-la? En Jep està interpretat per un extraordinari Toni Servillo, que també va treballar amb Sorrentino a "Il divo". El seu somriure captiva des que apareix per primer cop en pantalla. Tot i anar a dormir quan s'aixequen la majoria dels mortals, en Jep és una persona força reflexiva. El moment en què llegeix la cartilla a una escriptora amiga seva fa posar els pèls de punta.

En definitiva, estem davant d'un títol únic i irrepetible, amb material suficient com per estar-hi pensant uns quants dies. Tinc clar que no és d'aquelles pel·lícules que es consumeix i s'oblida. El missatge més clar que ens deixa és que intentem viure amb dignitat, si pot ser ajudant als altres, perquè és l'únic que ens emportarem a l'altre món. Per moltes festes que acabem fent, a la vida... sempre la segueix la mort! Correm el risc que la nostra existència s'acabi convertint en un insípid truc de màgia. Cal veure "La grande bellezza" sí o sí.

"LA VIDA SECRETA DE WALTER MITTY"

També ens intenta dir que és millor viure de veritat que en somnis "La vida secreta de Walter Mitty", dirigida i interpretada per Ben Stiller. És un tio que em cau bé; sobretot des que el vaig veure a "Zoolander" (2001). Se n'està rodant la segona part, per cert. Una primera lectura? Que la pel·lícula decepciona completament. No es por agafar per enlloc. Un dels grans fiascos de la temporada.

En Walter Mitty dirigeix el departament de negatius de la revista Life. Diria que disfruta amb la seva feina, tot i que no l'omple del tot, com la seva vida. És per això que es passa una bona part del dia viatjant amb la imaginació. Podríem defirnir-lo com una persona tímida, sense parella i amb pocs amics. Fa un temps que està apuntat a una agència de contactes, tot i que la dona que li agrada -a qui pràcticament coneix- és una companya de feina. Es diu Cheril Melhoff i està interpretada per Kristen Wiig ("Adventureland", 2009). Tots dos poden quedar-se a l'atur ben aviat. Un grup inversor acaba de comprar la revista i, entre d'altres coses, ha decidit tancar l'edició en paper. Només sortirà un número més. Llavors es convertirà en digital. I ho deixo aquí...

No queda clar què vol fer Stiller amb aquesta pel·lícula, que és un remake de la que va estrenar Norman Z. McLeod l'any 1947. Aquesta no l'he vista. Hi ha una miqueta d'humor -no massa-, bons efectes especials (sobretot en els seus somnis esbojarrats), una història d'amor més aviat sosa, personatges poc dibuixats, una miqueta d'autoajuda i una recerca tan estúpida com increïble, tot i que l'haguem de llegir com si fos un conte. El còctel és variat, però el gust que deixa la mescla d'ingredients, molt diferents, és més aviat agre. Com a molt per veure en DVD a casa.

"BUTCHER'S CROSSING"

Ha estat un bon any de lectures; en qualitat i en quantitat. "Butcher's crossing", de John Williams (1922-1994), és el seixantè llibre que he llegit en els últims dotze mesos. Em servirà per acomiadar el 2013 al blog. D'aquest autor ja havia llegit "August" i quan vaig rebre aquest el vaig posar al capdavant de la llista de pendents. Està publicat per Edicions 62 i té 379 pàgines. És una joia de lectura obligada.

Com en les dues pel·lícules comentades anteriorment, podríem parlar d'una altra història vital, d'un altre home que intenta trobar-se a ell mateix i, sobretot, saber quin és el seu lloc en aquest món que ens ha tocat viure. Es diu William Andrews i l'any 1873, després de reunir uns quants diners d'una herència, deixa el seu Boston natal per anar a parar a un poble de mala mort que es diu Butcher's Crossing. Està enmig de l'Oest, només hi ha quatre cases i la poca gent que hi viu resisteix gràcies a la caça de bisó. El problema és que cada cop n'hi ha menys. S'estan acabant i, possiblement, la vila caurà al darrere. En William mai s'havia imaginat caçant però sense saber massa perquè, decideix finançar l'expedició d'un home anomenat Miller.

"Butcher's Crossing" és una novel·la èpica que ens explica el viatge d'en William (al costat d'en Miller, en Charley Hoge i l'Schneider) cap a un lloc pràcticament desconegut. Van a la recerca de la reserva més gran de bisons que mai no ha vist ningú. Bé, per ser més exactes hauria de dir que en Miller sí que l'ha vista... però ja fa deu anys! Recordarà el lloc exacte? Segur que ningú més en sap res? Williams aconsegueix que pateixis amb els protagonistes, quan es queden sense aigua, quan han de dormir al ras, morint-se de fred. També acabes entenent els objectius de cadascun dels quatre, que són molt diferents. Un dels missatges que ens deixa la novel·la, fent justícia a un refrany popular, és que qui molt abraça poc estreny. Avís per a navegants: al llarg de les pàgines del llibre maten molts bisons. Moltíssims! Recordem que l'acció passa a l'Oest, l'any 1873.  Ho dic per si algú pot arribar a trobar-se incòmode.

"La nit va arribar de seguida. Sota el clar de lluna, en Miller, al capdavant del grup, era una figura encorbada i frenètica que es balancejava sobre la cella. L'Andrews i l'Scheneider deixaven el pas a la discreció del cavall, mentre que en Miller es llançava a un zig-zag erràtic a través de la terra, que semblava que resplendís de nit. Sense cap objectiu aparent, en Miller es desviava de cop del camí que havien agafat i seguia el nou aproximadament durant mitja hora, fins que el descartava i trencava en una altra direcció".

Bon any 2014 a totes i a tots.

 

Si t'ho proposes, res és impossible (Segur?)

Quatre anys després de guanyar l'Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa amb "El secreto de sus ojos", l'argentí Juan José Campanella ha estrenat "Futbolín" (Mete-gol). Es tracta d'una distreta història de superació personal amb el futbol com a eix vertebrador. Millor tècnicament -l'animació dels personatges és força bona- que de contingut. Potser és un pèl pobra?

El protagonista indiscutible és l'Amadeo, un noi que es passa la vida jugant al futbolí. Mai ha perdut cap partida. El problema és que la seva timidesa no li permet destacar en res més. Entre les seves víctimes esportives hi ha el Crack, que en l'actualitat és jugador de futbol de Primera Divisió. La derrota es va produir quan tots dos eren petits, però no ha pogut oblidar-la. La imatge del Crack és pastada a la que dóna Cristiano Ronaldo: cregut, envejós, individualista, possessiu... I com que mai ha sabut perdre, un dia torna al seu poble i repta a l'Amadeu a un nou partit... però de futbol! Abans destrueix el futbolí que tants mals records li porta.

El que té més gràcia és veure com els jugadors del futbolí, històricament immòbils, aclobats a una barra horitzontal, agafen vida i comencen a actuar sols. Que macos que eren quan estaven callats! Ara parlen pels descosits i fins i tot es barallen. Són molt divertits el golejador del Metegol, en Beto, el Loco (un filòsof de pa sucat amb oli) i el Capi, que intenta posar una miqueta d'ordre en tot aquest sarau. Dels Lisos, l'equip rival, també em quedo amb el seu capità, que no perd la professionalitat, tot i encaixar una derrota darrere d'una altra. La veritat és que la composició de les dues formacions, amb un coreà, un bielorús, dos bessons italians i fins i tot un cordobès, està molt ben pensada.

No estem davant d'una gran pel·lícula, ni molt menys, però "Futbolín" passa força bé. Personalment, això sí, prefereixo al Campanella de sempre.

"LA SIMETRÍA DE LOS DESEOS"

Me la va recomanar en Sergi Pàmies i m'ha semblat una novel·la extraordinària, molt per sobre de la mitjana actual. Em refereixo a "La simetría de los deseos, d'Eshkol Nevo (Jerusalem, 1971). Està publicada per Duomo i té 360 pàgines. No és una novel·la de futbol, ni molt menys, però els quatre amics protagonistes són seguidors del Maccabi Haifa i es reuneixen a casa d'un d'ells per veure els partits. Mai perden el contacte.

"Suerte que hay Mundiales, dije. Así el tiempo no se convierte en un gran bloque y cada cuatra años uno puede deternerse para ver qué ha cambiado". Com deia abans, el llibre no és esportiu, però aquest període de quatre anys, entre campionat i campionat, serveix per acotar l'acció. Un dia, després d'un partit, l'Amijai, l'Ofir, en Churchill i en Yuval decideixen escriure tres desitjos en uns papers -no pot llegir-los a ningú- i guardar-los quatre anys. Serà llavors quan s'obrirà la caixa que custodiarà la Ilana, la dona de l'Amijai, i, tots junts, veuran quins s'han complert i quins no. N'hi ha un que vol casar-se amb la seva xicota, un altre fer alguna cosa important per a la societat, un tercer obrir una clínica de teràpies altternatives i l'altre escriure un llibre o dirigir una pel·lícula. No s'han estat de res.

"La simetría de los deseos" és un llibre encisador, un assaig sobre l'amistat, diria que realista i amb uns personatges molt ben dibuixats. A través de la mirada de Nevo, coneixem les esperances, els desitjos -com no- i també les pors d'aquests quatre amics. Parlem d'una amistat duradora, alguns potser podrien dir que fins i tot malaltissa, perquè està per sobre de tot i de tothom. No es fa malbé ni quan la xicota d'un ells el deixa per anar-se'n amb un altre del grup. Aixecar-li la parella a un amic? Trencar una de les regles d'or de l'amistat? Doncs sí, encara que potser no va ser de manera voluntària. Alguna culpa en devia tenir ella, no? Segur que l'afectat també va calibrar aquesta opció abans de començar qa pujar-se per les parets. En definitiva, un llibre sensacional, amb un final a l'alçada de la resta.

"Aquella boda me cayó encima como un sonido supersónico en un día claro. Por lo general, aquellas cosas se llevaban a cabo en un orden determinado: se conocen, van a visitar a los padres para la cena del viernes, van a un alberge en Amirim los fines de semana. Se van a vivir juntos. Tienen un perro o un gato pelirrojo. Consideran seriamente separarse. Vuelven loco a todo el mundo con dudas imaginarias. Sólo entonces empiezan a ponerse en contacto con salas y empresas de catering y a reñir por la lista de invitados. Y todo, allí, había ocurrido demasiado rápido".

"SUEÑO" (HARUKI MURAKAMI")

Incondicional d'Haruki Murakami com sóc, m'ha faltat temps per comprar i llegir l'últim llibre de l'escriptor japonès per excel·lència. Es titula "Sueño" i està publicat per Libros del Zorro Rojo. És curtet, només vuitanta pàgines, i està il·lustrat per l'alemanya Kat Menschik. Ha fet una feina sensacional. La traducció és de Lourdes Porta. L'únic que no m'ha acabat de convèncer és el final.

A "Sueño", Murakami ens explica la història d'una dona que no pot dormir. I quan dic que no pot dormir és que no descansa ni un minut. I un dia darrere d'un altra. La lògica preocupació inicial acaba transformant-se en pur plaer. Les suposades hores de son, mentre el seu marit i el seu fill dormen plàcidament, ara les dedica a ella mateixa. Gràcies a aquest inesperat imsomni comença a fer coses que abans no estaven al seu abast. En pocs dies, pe exemple, es llegeix dos cops "Anna Karenina". També neda el doble de temps; i es cansa la meitat que abans. Hauria d'anar al metge, però no té ni la més mínima intenció de fer-ho. Malgrat no dormir, el seu cos es recupera miraculosament.

Esperava que "Sueño" tingués un final cent per cent Murakami, obert o tancat, això és el menys important, però hauria preferit que no acabés d'una manera tan simple. Com a mínim, no sé si és equivocada, aquesta és la impressió que m'he acabat emportant jo. Al gran Murakami, però, se li perdona tot; i més veient que és un conte curt.

"Recuerdo con claridad la primera noche en que no puede dormir. había tenido una pesadilla horrible. Un sueño muy oscuro, viscoso. No me acuerdo del contenido. Lo único que recuerdo es aquella sensación aciaga. Y en el punto álgido del sueño, desperté. Desperté en un momento a partir del cual, de haber permanecido solo un instante más sumergido en el sueño, quizás ya no hubiese podido retroceder".

El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge
Després del terratrèmol
Balla, balla, balla
De què parlo quan parlo de córrer
1Q84 (Libro 3)
1Q84
Despietat país de les meravelles i la fi del món
Tòquio blues
After dark

Bon Nadal a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Ser lliures (més o menys) no té preu

"Doce años de esclavitud" és un cop de puny directe a l'estómac. Amb set nominacions als Globus d'Or, la darrera pel·lícula d'Steve McQueen (“Shame”, 2011), és una punyent història sobre l'esclavitud. Totes les travesses dels Oscar la col·loquen com a una de les grans favorites, al costat de “La gran estafa americana”, de David O. Russell. Dura dues hores i quart i no es fa llarga ni pesada.

Chiwetel Ejiofor, que és qui fa de Solomon Northup, brilla moltíssim, però encara més Michael Fassbender, que interpreta a l’amo de la plantació que el compra com esclau després que dos desconeguts el raptessin. En Salomon era un violinista de prestigi, en plena progressió. És per això que es trasllada de Nova York a Washington on, suposadament, l’esperen tot un seguit de grans concerts. Allà el droguen i, en només unes hores, les que passa inconscient, perd la seva condició d’home lliure. El cas d’en Salomon està basat en fets reals. El daten en l’any 1850.

La pel·lícula és molt dura, pel tema que tracta i per com ho explica. En alguns moments posa els pèls de punta, amb primers plans de les fuetades que reben els esclaus. McQueen no té cap problema en ensenyar-nos les seves esquenes massegades, plenes de ferides, amb la sang rajant sense aturador. També veiem al personatge de Fassbender humiliant i fins i tot violant a una de les negres que té sota les seves ordres. “Amb les coses que són de la meva possessió faig el que vull. No li haig de donar explicacions a ningú”, assegura.

Des del primer dia que en Salomon es converteix en esclau, comença a pensar com deixar de ser-ho. Passarà per coses que mai no s’hauria imaginat, ni en els seus pitjors malsons. A més a més, mentre ell intenta viure enlloc de sobreviure, la seva família també treballa durament per oblidar la seva pèrdua. Dotze anys són molt de temps; sent esclau... i sent lliure. Ejiofor i Fassbender fan grans papers, però també alguns dels secundaris, com el grandíssim Paul Giamatti (que és qui ven els esclaus) o Brad Pitt, un canadenc contrari a l’esclavitud. En definitiva, una gran història de superació. Molt recomanable.

INFORME DE L’INTERIOR (PAUL AUSTER)

Suposo que per ser un gran escriptor has de tenir una memòria privilegiada; o saber inventar i que no es noti, sobretot quan parles de tu. És el que fa Paul Auster (Nova Jersey, 1947) a “Informe de l’interior”, d'Edicions 62. Té 304 pàgines. Si a “Diari d’hivern” Auster escrivia sobre el que havia suposat per a ell viure en el seu propi cos, des d’un punt de vista físic, ara intenta explicar-nos el despertar del seu jo intern.

Auster intenta sortir de dins seu, de fet escriu el llibre en tercera persona, i explicar al lector, des de fora, com ha estat la seva vida, des que era molt petit; de que va tenir consciència de tot, per dir-ho d’alguna manera. Descobrim quan va poder vestir-se sol, quan va pensar per ell mateix, quan va tenir el primer desig sexual, els seus viatges d’aprenentatge... Podríem parlar d’una biografia cinematogràfica (ara explicarem perquè) i de fotografies. De fet, al final inclou un àlbum de setanta pàgines amb les imatges que han marcat la seva vida. Gràcies a aquest llibre sabem més coses sobre la seva moral, les seves tendències polítiques i les persones que l’envolten, amb els seus pares al capdavant.

Abans m’he referit a “Informe de l’interior” com a biografia cinematogràfica perquè es passa pàgines i pàgines parlant de dues pel·lícules que l’han marcat: “L’increïble home minvant” (1957) i “El fugitiu” (1932). També ens parla d’hores entre llibres i d’hores perdudes sense fer res en concret. Suposo que per els incondicionals d’Auster, aquestes revelacions han de ser un regal inigualable. A mi m’agrada força, però no el col·locaria entre els meus escriptors preferits.

“El Déu que era omnipresent i regnava sobre totes les coses no era una força de bondat i amor sinó de por. Déu era culpa. Déu era el comandant de la policia mental celestial, l’invisible i totpoderós que podia entrar dins el teu cap i escoltar els teus pensaments, que podia sentir com et parlaves a tu mateix i traduir el silenci en paraules. Déu sempre mirava, sempre escoltava, i per tant havies de portar-te bé en tot moment. Si no, et caurien a sobre càstigs horribles, turments insuportables, series fet presoner a la masmorra més fosca, estaries condemnat a viure a pa i aigua la resta de la vida".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

No canviïs les coses que funcionen!

Poden semblar obvietats, però quan vaig acabar de veure "Like father, like son", la darrera pel·lícula d'Hirozaku Koreeda, em van venir al cap dos missatges clars: no s'han de canviar les coses que funcionen i cal dedicar tot el temps possible als fills. Koreeda és un dels meus directors japonesos preferits amb títols com "After life" (1998), "Nadie sabe" (2004) o també "Kiseki" (2011).

Jo diria que no hauria tingut cap dubte, però els protagonistes de la pel·lícula, sí! M'explico. Dues famílies. Una benestant. L'altra se'n surt força bé. La primera té només un fill. La segona, tres. No es coneixen de res... fins que un dia els seus destins es creuen; i de quina manera. L'hospital on van néixer els nens els va canviar (accidentalment?) en el moment de néixer. Ara els seus responsables proposen que se'ls canviïn i esmenar l'errada. Això sí; s'hauria de fer a poc a poc, perquè tant els nens, que ja tenen sis anys, com els pares pateixin el mínim possible. I fins aquí puc explicar. Koreeda ens regala un altre títol intimista, pausat i amb molts elements per reflexionar.

"CARRIE"

La nova "Carrie", clara víctima del bullying, és més trista, real i creïble que la que en el seu dia va interpretar Sissy Spacek en la versió que Brian de Palma va fer d'aquesta novel·la de Stephen King. Li dóna vida Chloë Grace Moretz, la Hit Girl de la nissaga "Kick-Ass". La Chloë, amb sis títols pendents d'estrena, també va fer de vampira a "Déjame entrar" (2010) i de nena excèntrica a "La invención de Hugo" (2011).

A "Carrie", el duel interpretatiu d'aquesta noieta de 16 anys amb la gran Julianne More és espectacular. A nivell argumental, la historia és ben coneguda per tothom. A l'escola la humilien constantment. A casa, també. La seva progenitora, obsessionada amb la religió, la fa resar i la pica, quasi bé alhora. Però, compte amb posar-la nerviosa: els seus poders telecinèsics poden provocar efectes devastadors. I qui no s'ho cregui, que li pregunti als companys que li arruïnen la festa del ball de graduació. Per passar l'estona i gaudir de la feina d'una actriu que promet i d'una altra que ja ho ha demostrat tot.

"LOS CORRUPTORES" (JORGE ZEPEDA PATTERSON)

Publicar una notícia sense contrastar-la pot portar-te a la misèria. Encara més si ho fas en un país com Mèxic i et trobes enmig d'una guerra entre partits polítics i, per si fos poc, bandes de narcotraficans. L'actriu Pamela Dosantos ha estat esquarterada i en Tomás, un periodista que no passa pel seu millor moment, escriu on, suposadament, van trobar el seu cos. Algú li va passar la dada i no va comprovar que, molt a prop, hi vivia un dels homes més temuts del nou règim.

Aquest incident fa que "Los Azules", que de joves eren inseparables, tornin a reunir-se: En Tomás, l'Amelia (dirigent d'un partit de l'oposició), en Jaime (relacionat amb els serveis d'intel·ligència del país) i en Mario, que fa una mica de tot. L'Amelia és la dona que tots desitjaven i que dos dels tres encara no han oblidat. Fa la sensació que ella sempre va de cara. Tot al contrari que en Jaime, que no saps ben bé ni qui és ni cap a on va. Està barallat amb el seu influent pare des de fa molts anys. Són quatre personatges molt ben dibuixats, amb les seves pors ben definides, com els seus objectius. Ara no poden ternir-lo més clar: descubrir que va assassinar la Pamela i salvar en Tomás.

"Los corruptores", escrita per Jorge Zepeda Patterson (Mazatlán, Mèxic, 1952), és una novel·la completíssima, amb un munt de temes sobre la taula; i bons recursos de periodisme d'investigació. Per començar l'amistat de "Los azules", tot i que alguns dels seus integrants potser no són el tipus de persona que poden semblar en un primer moment. Per continuar, l'autor reflexiona sobre la política del seu país i els suborns que, segons assegura, són constants. Allà tampoc no hi ha un pam de net! I per acabar-ho d'adobar, hi ha una bona reflexió sobre les noves tecnologies, amb internet i els telèfons mòbils al capdavant. Zepeda Patterson deixa clar i, sempre ha estat així, que qui domina la informació sempre té el poder.

Els fets explicats fins ara estan envoltats d'una bonica historia d'amor, que ho impregna pràcticament tot. A més a més, s'acaba la lectura i  ni t'imagines com pot acabar tot. El llibre, ple d'aventures, té 412 pàgines i està publicat per Destino. Al final queda clar -és més, l'escriptor ho ha confirmat- que "Los Azules" tindran continuïtat. Me n'alegro!

"Era un buen arreglo, Joaquín suministraba más dinero en efectivo del que podía necesitar para sus caprichos y un par de veces le habían eliminado obstáculos en su carrera. Pero la visita del primo del día anterior era para modificar las reglas; por vez primera, el cártel le hacía una asignación específica: convertirse en la amante de Augusto Salazar, a la sazón el hombre de confianza de Prida, gobernador del Estado de México y serio precandidato a la presidencia".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Un equívoc darrere d'un altre (sense aturador)

Quim Gutiérrez creix com a actor cada dia que passa. A "¿Quién mató a Bambi", fa un paperàs. És tracta d'una divertida comèdia d'equívocs, amb cameo del futbolista Andrés Iniesta inclòs. La pel·lícula està dirigida per Santi Amodeo i al Quim l'acompanyen, entre d'altres, Ernesto Alterio, Julián Vilagrán, Clara Lago i Úrsula Corberó. Un projecte amb molta energia i un resultat clarament satisfactori.

Amodeo ens explica la història d'en David (Gutiérrez) que surt amb la filla del cap de l'empresa on treballa. Està clar que, en el seu dia, el va col·locar ell. Però li fa por que s'hi casi i hereti l'imperi familiar... com va fer ell en el seu dia! A la xicota, que es diu Paula, la interpreta l'Úrsula. Aquesta parella, d'un costat. I de l'altre la que formen l'Edu (Alterio) i la Mati (Lago), que segresten un home (equivocat?) per intentar eixugar els seus deutes. En David també acaba amb algú en el maleter del seu cotxe, però no explicaré ni qui ni perquè. L'ajut d'en Mudo (Vilagrán) tampoc no li serveix de massa cosa. És una pel·lícula divertida, sense tòpics, i molt gamberra. Recomanable.

"EL ÚLTIMO CONCIERTO"

Un quartet de corda porta vint-i-cinc anys tocant junts. Fins que un dia, de manera inesperada, el violoncel·lista comença a fallar més del què és habitual. Ja no és el mateix d'abans. Una doctora li diagnostica la malaltia de Parkinson. Aquest músic l'interpreta francament bé Christopher Walken. Els altres tres son Philip Seymour Hoffman, Catherine Keener i Mark Ivanir, que també fan un grandíssim treball.

"El último concierto", dirigida per Yaron Zilberman, és una pel·lícula sòbria i amb uns diàlegs de moltíssima qualitat. La malaltia d'en Peter Mitchell obre molts interrogants sobre el futur del quartet de Nova York. Potser no és el moment més adequat, però els altres components, sobretot en Robert Gelbart (Seymour Hoffman), aprofiten per fer-se retrets del passat i deixar sortir egoismes que potser no estaven tan amagats. Vint-i-cinc anys de feina i amistat que podrien desaparèixer com per art de màgia. A la Catherine Keener sempre la recordo pel seu paper a "Como ser John Malkovich" (1999). Una bona proposta per veure en DVD.

"CAFÈ BARCELONA" (JOAN CARRERAS)

Segur que tots coneixem persones perdudes, que no se senten de cap lloc en concret. Parlo de persones que ho han passat malament, que no ho han pogut o volgut compartir amb els seus i que -potser per això- no se n'han pogut sortir. Persones com l'Arjen o fins i tot la seva germanastra Annabel. Ells són dos dels personatges de "Cafè Barcelona", de Joan Carreras (Barcelona, 1962). Té 287 pàgines i està publicat per Proa.

La novel·la, àgil i amb moltíssima informació, passa majoritàriament a Amsterdam, on la Greetje -que havia estat casada amb un català- i la seva parella, la Roos, porten el Cafè Barcelona, que és converteix en un personatge més. Amsterdam en un primer pla; i en el rerefons la terrible guerra de Bòsnia, on els cascos blaus holandesos no van estar massa encertats, per dir-ho de passada i sense donar detalls. Un d'aquests soldats era l'Arjen, fill de la Greetje. La seva història, i tota la resta, ens l'apropa un narrador que no descobrim qui és fins que el llibre està molt avançat. Un llibre que reflexiona sobre les relacions humanes, amb l'amor i l'amistat al capdavant.

En les pàgines d'aquesta novel·la amb alegries i tragèdies -diria que a parts iguals- trobem persones amb un cor molt gran, d'aquelles que tenen "àngel", amb la Greetje i el "pare adoptiu" d'en Hersony al capdavant. Això sí, potser fan més pels de fora de casa que pels que tenen dins que, de vegades, queden massa oblidats. "Cafè Barcelona", per cert, fa molta olor de menjar. Són un munt els professionals que passen per la seva cuina per intentar fer un menú més menys mediterrani, amb la paella i les tapes espanyoles al capdavant. Un local amb olor de menjar i molta música, comandada per la de l'holandès André Hazes, que va tenir els seus anys de glòria, als finals dels setanta, amb cançons com "Eenzame kerst".

"Costava d'entendre si els bàndols eren realment faccions religioses o si les creences només serveixen d'excuses per matar-se els uns als altres, però pel que havíem entès, més aviat feia l'efecte que es tractava de gent embogida, enduta per un odi visceral fins al punt d'empaitar i matar antics veïns de carrer i companys d'escola com si haguessin sigut des de sempre enemics irreconciliables".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Setè aniversari de "Paranoia 68"



Doncs sí; "Paranoia 68" torna a fer anys. Ja en són set sense faltar ni una setmana a la cita del blog amb el cinema i els llibres, les meves grans passions. Les xifres em marejen: 269 llibres comentats i 731 pel·lícules. Un total de 704 entrades, amb més de 282 mil visites i quasi 16 mil comentaris. Moltes gràcies a totes i a tots els que passeu per aquí habitualment.

"LA POR" (JORDI CADENA)

El missatge de "La por", de Jordi Cadena, és clar: fuig mentre puguis. La pel·lícula fa un gran retrat sobre la violència de gènere, amb un contundent final. Els primers minuts, sense que passi res, posen els pèls de punta. Veiem com el maltractador s'aixeca del llit i es prepara per anar a treballar. La resta de la família ni respira. Un pare encantador fora de casa i aterridor dins.

La força de les imatges, amb uns enquadraments excepcionals, i la bona feina dels protagonistes fan que la por que ells pateixen t'entri per tots els porus de la pell i et glaçi la sang. Viure una situació com aquesta ha de ser pitjor que baixar a l'infern. Pateixes, sobretot, pel que no es veu perquè Cadena només deixa intuir, fins a l'explosió final. Al pare, que surt més aviat poc, l'interpreta Ramon Madaula i a la mare una excepcional Roser Camí. El fill gran és el "Polseres vermelles" Igor Szpakowski i la petita la debutant Alícia Falcó. Una nena que deixa anar frases com aquesta: "La mare i nosaltres de qui som?", li deu al seu germà. "Som del papa, oi?", afegeix. Crec que no cal dir res més.

"DON JON" (JOSEP GORDON-LEWITT)

Josep Gordon-Lewitt sempre m'ha sembla un actor molt original. "Brick" (2005), "(500) Días juntos" (2009), "Origen" (2010), "50/50" (2011) i "Looper" (2012) són algunes de les seves perles. Ara ha debutat com a director; i ho  fet amb nota. "Don Jon" és una divertidíssima comèdia sobre un jove addicte al sexe, interpretat per ell mateix. Una de les sorpreses de la temporada.

De "Don Jon" m'ha agradat tot; començant per les dues actrius que fan els papers principals: l'exhuberant Scarlett Johansson i la bellesa etèrea de Julianne Moore. Que llest que ets Gordon-Lewitt! Però és que els integrants de la família Martello els pares i la germana d'en Jon, no podien estar més ben trobats: Tony Danza, Glen Hadly i Brie Larson. El pare no deixa de mirar esports a la televisió, la mare "plora" perquè no la fan àvia i la filla està enganxada al mòbil fins i tot a l'església. Només parla un cop en tota la pel·lícula. Brutals.

La historia és força original; tot i que, en algunes coses, m'ha recordat la duríssima "Shame" (2011). A "Don Jon", però, l'addicció al porno està tractada amb ironia i un punt de sarcasme. El protagonista gaudeix més de la masturbació -mirant vídeos en el seu portàtil- que del sexe real; i això que lliga sense aturador. Ell creu que el que fa és absolutament normal, fins que algú li obre els ulls. En resum; estem davant d'una pel·lícula àgil, moderna visualment i amb uns protagonistes que et cauen bé, tots ells, des que apareixen en pantalla.

"LEGADO EN LOS HUESOS" (DOLORES REDONDO)

Dolores Redondo (Donostia, 1969) encara està escrivint la tercera part de la trilogia de Batzán i el que voldria jo és començar a llegir-la avui mateix. Es titularà "Ofrenda a la tormenta". La segona part, "Legado en los huesos", se m'ha fet curtíssima... i això que té 551 pàgines. En castellà l'ha publicat Destino i en català Columna. És igual o millor que "El guardián invisible", la novel·la que obria la sèrie. Un cop més, l'entrellat no es descobreix fins ben bé el final.

"Legado en los huesos" és una obra matriarcal. Quasi tot és femení: la vall on passa tot, la protagonista principal -la inspectora de la Policia Foral Amaia Salazar-, la seva terrible mare, les seves germanes Flora i Ros, l'encantadora tieta Engrasi... Els homes sempre estan en un segon pla i, en molts dels casos, associats a coses dolentes. El que més m'agrada d'aquesta trilogia és que Redondo barreja la novel·la negra criminal (amb la ment científica de Salazar) amb la mitologia i la comunió de l'home -i de la dona, com no- amb la natura. Si en el primer llibre prenia protagonisme el Basajaun o senyor del bosc, en aquest qui té molta força és el Tarttalo, un personatge fabulós de l'imaginari popular basc, semblant a un cíclop, amb un ull enmig del front.

De la historia explicaré ben poca cosa. S'ha de llegir i gaudir-la pàgina a pàgina! Només puc dir que l'Amaia va darrere d'un altre assassí en sèrie. Atenció, però, perquè aquest despreciable personatge no mata a les víctimes personalment. El què fa és induir a tot un seguit de persones, suposo que ja descarrilades, perquè siguin elles qui acabin amb les seves parelles... i després se suicidin. Però el més important és que tots els assassins només volen parlar amb l'Amaia, l'estrella de la policía vasca. Per si fos poc, totes les pistes, per petites que siguin, tenen relació amb ella i amb el seu passat. En quin joc ha entrat, i per què, sense voler-ho? Una novel·la imprescindible.

"No hay miedo como el que ya se ha probado, del que se conoce el sabor, el olor y el tacto. Un viejo y mohoso vampiro que duerme sepultado bajo la cotidianeidad y orden, y que mantenemos alejado, fingiendo una calma tan falsa como las sonrisas sincronizadas. No hay miedo como el que conocimos un día y que permanecía inmóvil, respirando con un jadeo húmedo en algún lugar de nuestra mente. No hay miedo como el que produce la sola posibilidad de que el miedo regrese".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La societat de l'opulència no és eterna

Quan no li toca homenatjar una ciutat, Woody Allen encara és més gran. A "Blue Jasmine" fa un esplèndid retrat de la societat de la opulència, on tot és fonedís. Aquest cop, el geni de Brooklyn ens regala una cruel historia de perdedors, on l'humor és secundari. La interpretació de Cate Blanchett és d'Oscar. Feia temps que no veia un personatge tan profund i ben dibuixat. Allen és un gran director d'actors.

La Jasmine (Blanchett) és una dona que s'ha casat amb un geni de les finances (Alec Baldwin). Viu com una reina, sense preocupar-se d'on surten els diners del seu marit. Ella firma tots els documents que l'hi passa, sense ni tan sols llegir-los. És rica, guapa i envejada per tothom. Que potser estan fent coses il·legals? N'hi ha prou de mirar cap a l'altre costat. Per què preocupar-se? Però tot el que puja acaba baixant i un dia, en un obrir i tancar d'ulls, es troba amb una mà al davant i l'altra al darrera. És per això que deixa Nova York i se'n va a viure a San Francisco, a casa de la seva germanastra (Sally Hawkins), pobra i inculta, però millor persona que ella.

"Blue Jasmine" és una tragèdia en majúscules. Ens parla de la caiguda d'una família en concret, però aquesta podria representar perfectament al sector dels que podríem anomenar "venedors de fum", amb les immobiliàries, els assessors de pa sucat amb oli i els banquers especuladors al capdavant. Gent que es vanagloria de fer obres filantròpiques... amb els diners dels altres! La Jasmine és la rica que s'enfonsa i la seva germanastra Ginger la pobra que, si els de dalt no li toquessin els dallonses, potser ja seria feliç amb  allò que té; sense la necessitat d'aspirar a res més. Podríem parlar d'una persona nornal, amb aspiracions normals, com tantes que viuen la seva vida sense intentar aprofitar-se del veí del davant. Com ha de ser. Woody Allen es manté en plena forma.

"PACTO DE SILENCIO"

No està malament, però tampoc és per tirar coets. Parlo de la darrera pel·lícula de Robert Redford que, als seus 77 anys, els mateixos que té Woody Allen, també continua en plena forma. Es titula "Pacto de silencio" i es dirigeix a ell mateix, que fa el paper de principal protagonista. Redford és Jim Grant, un antic activista radical que viu en l'anonimat des de fa més de trenta anys. Fins que el descobreixen...

En la seva nova vida, en Jim era un prestigiós advocat instal·lat a prop de Nova York, amb la seva filla de dotze anys. Però un jove i diria que maleducat periodista, interpretat per Shia LaBeouf, el desemmascara poc després que l'FBI detingui a una de les seves excompanyes, interpretrada per Susan Sarandon. El grup va robar un banc, amb un mort i ferits, i volen que pagui pel seu crim. Un crim que ell diu que no va cometre. Precisament, els intents d'en Jim per convèncer a la policia i a la seva filla que és innocent marcaran el desenvolupament de la pel·lícula, nominada al Premi del Públic al Festival de Toronto. Un  thriller correcte i prou. Per veure en DVD, si s'escau.

"MENTIRA" (ENRIQUE DE HÉRIZ)

Els llibres d'Enrique de Hériz (Barcelona, 1964) m'absorbeixen fins a límits insospitats. Em va passar amb "Manual de la oscuridad"; i ara amb "Mentira". He llegit l'edició de butxaca, que té 637 pàgines i està publicada per Edhasa. La seva protagonista principal, la Isabel, un personatge amb una força extraordinària. És una antropòloga especialitzada en rictus mortuoris. Segur que s'havia imaginat la seva propia mort un i mil cops...

Fins que un dia, per tot un seguit de malentesos que no venen al cas, a la Isabel la donen per morta. Que faríem nosaltres en un cas com aquest? Així, en calent, crec que alçaríem la veu ràpidament per dir que encara estem aquí. Però, qui sap, si guardéssim silenci sabríem com encaixen el nostre adéu els familiars i amics i potser tindríem alguna sorpresa, o no. La Isabel triga a reaccionar i tant ella com els seus tenen sortides que potser mai no haurien imaginat. A la Isabel, l'Enrique ens la dibuixa com una persona segura, bona en la seva feina i, pel que fa al seu marit i als fills, diria que una mica distant. Sempre guarda un roc a la faixa en una família que viu immersa en històries i anècdotes del passat.

El llibre alterna el diari de la Isabel amb el dia a dia de la seva filla Serena, que mai s'ha acabat de creure les històries del seu avi Simón, amb suposat passat de nàufrag, ni els proverbis de Li Po. La noia ens parla de la seva mare, del seu pare -que a poc a poc ha anat perdent el cap- i dels seus germans, l'Alberto (que sempre ho té tot controlat) i en Pablo, l'artista de la família. Tot el llibre, extraordinari, gira al voltant de la mort i de les veritats, o mentides, que ens expliquem, uns als altres, per fer les nostres vides més suportables. La mort depèn molt de la cultura en què vivim. En algunes tribus perdudes, ens explica la Isabel, es mengen els seus morts en senyal de respecte; sense que ella cregui que siguin caníbals. "Mentira" és tota una joia, que mescla ficció i realitat, i que, en bona part, passa a Malespina, un lloc perdut de la Costa Brava. Filosofia pura.

"Nacer es buscar una salida, buscarla a tientas y a empujones, cegados por la sangre. Y después la vida entera buscando una salida que nos saque del atolladero en que nos metió la salida anterior, quizás porque no era exactamente una salida y así, con la memoria entretenida, nos llegamos a creer que no nacimos así, que vinimos al mundo limpios y envueltos como un caramelo, oliendo a gasas y a pomadas, con la piel hidratada de cremas, no de sangre. Es la primera leyenda. Aún no terminamos de nacer y ya nos estamos inventando como nacimos".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Traïcions i agents dobles a la coreana

Hi ha vegades, poques, que la posada en escena disculpa que el contingut no estigui a l'altura de les circumstàncies. És el cas de la corena "The Berlin File", dirigida per Ryoo Seung-wan. El guió és confús, però les escenes d'acció -espectaculars- ho compensen sobradament. Qui no sigui fan del cinema coreà se la pot estalviar o esperar que surti en DVD. Són dues hores d'alt voltatge!

L'argument ni és original ni fàcil d'entendre, amb traïcions i agents dobles per donar i per vendre. Agents de Corea del Sud -nacionalitat de la pel·lícula- i de Corea del Nord, a Berlín, amb la venda d'armes de rerefons. Els dos protagonistes principals són un emissari nord-coreà, Pyo Jong-sung, i la seva dona, Yeon Jung-hee, que fa d'intèrpret a l'ambaixada nord-coreana a la capital d'Alemanya. I no cal explicar massa cosa més. Espionatge, desconfiança, persecucions i un munt de baralles i tirotejos, cada cop amb més gent implicada. Per passar l'estona i sortir del cinema amb un somriure de brivall.

"ALPHA"

El debut cinematogràfic de Joan Cutrina no deixarà indiferent ningú. Parlo d'"Alpha", on fa un grandíssim retrat del narcotràfic, sense tòpics i amb certa profunditat. Entre d'altres coses, Cutrina deixa molt clar que entrar en el món del crim pot ser relativament fàcil, però que és pràcticament impossible poder-ne sortir. No marxeu abans dels crèdits, que és quan sona la gran cançó d'Àlex Torío!

A "Alpha" ens parlen de drogues, però també del valor de l'amistat, que uneix, diria que per sempre, als tres protagonistes principals: l'Eric (Miquel Fernández), en Toni (Àlex Barahona) i en Tom, interpretat per un sensacional Juan Carlos Vellido. Tots tres formaven part de la mateixa banda, quan eren joves, potser massa joves... A l'Eric l'enganxen i s'ha d'estar vuit anys a la presó. En aquest temps, en Toni fa un canvi molt gran i entra a la policia. En Tom segueix delinquint. Cada dia que passa és més ambiciós i, per si fos poc, té contactes al cos policial. Sempre hi ha alguna poma podrida. Em quedo amb el retrat dels personatges, el guió -amb una força inusual- i amb les escenes d'acció. El pitjor? Hi ha alguns secundaris que no estan a l'altura.

"LA CORRUPCIÓ EN EL PERIODISME ESPORTIU"

Ja el tornem a tenir aquí. Em refereixo al bon amic Jaume Rius, amb qui vaig treballar una bona temporada a TV3, abans que es jubilés. Vint-i-tres mesos després de publicar "Els secrets de La Teva" (27 anys d'Esports) ha tornat amb "La corrupció en el periodisme esportiu" (50 anys de vivències). El pròleg és d'Antoni Hernández Filloy, primer director del diari Sport.

Que si és un llibre de "batalletes"? Doncs en part sí. Però per un periodista sempre és interessant saber com ha evolucionat la professió. A més a més, en Jaume ho explica tot amb el seu estil corrosiu i sarcàstic alhora. És molt fàcil imaginar-se'l en algunes de les situacions que menciona. Una de les que més gràcia m'ha fet és quan l'any 1973, els organitzadors de l'Eurobàsquet, que es va disputar al Palau d'Esports de Montjuïc de Barcelona, van regalar un televisor als redactors acredidats. Diu que mitja ciutat va intentar cobrir l'esdeveniment... per poder-se emportar l'electrodomèstic, està clar. Per sort, Jaume, als periodistes -com a mínim a mi- de regals ja no ens en fan. Tot ha canviat moltíssim.

Regals, directius de federacions que s'han aprofitat dels nois del planter, encara innocents, per arreglar sortejos de competicions esportives -boles calentes, boles fredes, de més grans, de més petites- i conspiracions perquè un president determinat, ell parla de Josep Lluís Núñez, guanyi unes eleccions, en aquest cas les de la presidència al FC Barcelona. En Jaume també explica, que fa uns anys, alguns periodistes rebien sobres amb diners de clubs i també de toreros i deixa entreveure que alguns comunicadors cobraven als esportistes per fer-los una entrevista i publicar-la en el seu mitjà. En concepte de promoció! El llibre també tracta els suborns -és allò de les primes a tercers- i els trucs per evitar passar els controls de dopatge. N'hi ha per donar i per vendre! Potser no podríem parlar de grans corrupcions, però sí de moltes corrupteles.

El llibre té 112 pàgines, és més aviat curtet, i acaba amb una interessant reflexió de la Núria Casas sobre la dona en el periodisme esportiu. És amè, amb un llenguatge periodístic i proper, i en la seva part final inclou l'anàlisi que fa en Jaume del periodisme esportiu actual. Per si fos poc, també escriu el que bateja com el decàleg del bon periodista esportiu i ens apropa un munt d'anècdotes per donar i per vendre. Em quedo amb la que explica, amb el Sabadell de protagonista. Va cantar un gol que es va anul·lar i no va trobar el moment de dir que no havia pujat al marcador. Per sort seva, els vallesans van tornar a marcar i ell no va intervenir en el carrusel per explicar-ho. Un gol per l'altre, va pensar. En Jaume Rius, geni i figura.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La violència només genera violència

Com a fan del cinema oriental, en general, i del coreà, en particular, crec que puc assegurar que estic acostumat a les pel·lícules violentes. I puc dir també que, sempre que no sigui gratuïta, l'accepto. Per desgràcia, la violència existeix i, ocultar-la, si la trama ho demana, seria il·lògic. El problema és quan se'ns mostra de manera explícita i, fins i tot, se li dóna el qualificatiu de poètica.

Alguns crítics que asseguren que aquesta pel·lícula només és apta per algunes sensibilitats i, per justificar-se, fan servir paraules com virtuosisme i poesia. Em deixen perplex! A "Only God Forgives" (Sólo Dios perdona) Nicolas Winding Rfn i Ryan Gosling han intentat repetir la fórmula de "Drive", però no se n'han sortit. L'atmòsfera malaltissa, la manca de llum, la inexpressivitat de la majoria dels personatges... tot és repeteix però, per desgracia, res acaba de funcionar. La violència és explícita, molt explícita, i constant; quasi sense aturador.

La història tampoc no és res de l'altre món. La puc definir amb només una paraula: venjança. Mai la frase "la violència només genera violència" havia tingut tant sentit. Aquí, entre el pare d'una noia violada i assassinada, la família del criminal i la policía. Les tres parts són igual de descerebrades i es maten els uns als altres sense pensar-s'ho ni un segon. És evident, nomes Déu perdona. El millor de la pel·lícula, i l'únic motiu per veure-la, és el paperàs d'una actriu que no falla mai: Kristin Scott Thomas. Està espectacular com a dura i atractiva mare d'en Julian, el personatge que interpreta Gosling. Per veure en DVD... i amb els ulls tapats.

"VIVIR ES FÁCIL CON LOS OJOS CERRADOS"

Feia temps que no sortia del cinema de tan bon rotllo. A qui li haig d'agrair? Doncs a David Trueba, que ha sabut explicar francament bé la historia d'un professor d'anglès d'Albacete que se'n va a Almeria per intentar conèixer a John Lenon. Així de fàcil i de complicat. La pel·lícula es diu "Vivir es fácil con los ojos cerrados" i potser podríem definir-la com una tragicomèdia que, en bona part, passa a la carretera, a dins d'un 850.

La història, basada en fets reals, és molt bonica i està explicada amb elegància. El professor, interpretat per un gran Javier Cámara, fan de The Beatles, lògicament, vol demanar-li a en John que inclogui les lletres de les cançons en els discos. L'Antonio les fa servir per ensenyar anglès als nens i algunes paraules, ho ha de reconèixer, se li escapen. Potser no és el somni de la seva vida, però és el repte que ara l'omple i farà el que calgui per aconseguir-lo. Pel camí es troba amb una noia i un noi amb problemes i, sense preguntar-los pràcticament res, s'ofereix a ajudar-los. Ell és en Juanjo, interpretat per Francesc Colomer ("Pa negre", 2010). Un català que fa de madrileny, té gràcia la cosa. S'escapa de casa perquè no vol que li tallin els cabells.

El triplet el completa la Belén, a qui dóna vida una maquíssima Natalia de Molina, a qui no havia vist mai. He llegit que havia fet una sèrie de televisió, "Nada es para siempre", de la qual no en sé res. Es posa l'espectador a la butxaca des del primer moment que apareix en pantalla. També brilla, i de quina manera, Ramon Fontserè, que fa d'un català que té un bar de mala mort a prop d'Almeria. En definitiva, grans interpretacions en una pel·lícula honesta, melanconiosa i amb carisma.

"NI TAN ALT NI TAN DIFÍCIL"

En aquests temps que vivim "polivalència" i "reinventar-se" són dues paraules molt habituals. Em serviran per parlar de l'Araceli Segarra, fisioterapeuta, alpinista i il·lustradora de contes infantils. També ha fet d'ajudant de càmera, ha presentat programes de ràdio i de televisió i ha donat més de 200 conferències. Per tant, és polivalent i s'ha reinventat. O no?

L'Araceli és la primera dona espanyola que va coronar l'Everest. Ho va fer l'any 1996, formant part de l'expedició que tenia per objectiu filmar un documental en format IMAX. Mentre ho feien, molt a prop d'ells, van morir tretze persones d'un altre grup i van haver d'ajudar-los a rescatar als supervivents. Una experiència inoblidable, a tots els efectes. Ara, disset anys després, l'Araceli ens explica coses d'aquella aventura i també d'altres, ja que ha participat en més de 25 expedicions alpines. Ho fa en el llibre "Ni tan alt ni tan difícil", amb pròleg d'Andreu Buenafuente i unes paraules d'en Jamling Tenzing Norgay, que va ser amb ella a l'Everest. És fill del xerpa que va pujar a aquesta mítica muntanya amb Edmund Hillary, l'any 1953. Un luxe, sens dubte.

La part que més m'ha agradat del llibre, que té 213 pàgines i està publicat per Bridge, són les reflexions de la protagonista, que estan en negreta, intercalades amb els relats de les seves vivències a les expedicions. Aquestes reflexions tendeixen cap a l'autoajuda. Moltes persones ho agraïran! Desmitifica la mort, aposta per l'acceptació dels contratemps -sense fer-ho no podríem donar ni un pas endavant- i s'apunta a la teoria, que a mi m'encanta, que tot és relatiu. Té frases molt bones com, per exemple que "pensar cansa més que fer" i ens ofereix algunes receptes perquè no es fracassi en el treball en grup. L'Araceli també es pregunta si les expedicions han de tenir patrocinadors o no i té clar que, quant més mediàtiques siguin, més obligacions i menys llibertat tenen els seus protagonistes.

"Enmig d'aquesta borratxera de felicitat i consciència començo a relativitzar-ho tot. Veig aquests puntets de llum que es mouen a poc a poc davant meu. I si un d'ells s'apagués, què passaria realment? Què passaria si el meu llum, la meva vida, s'apagués en aquest moment? No passaria res. El món seguiria girant. l'univers seguiria expandint-se. No passaria absolutament res. No som imprescindibles. No som tan importants com creiem. No som el centre de l'univers. Només som això: llumetes en la foscor ".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El "Grand Piano" no acaba d'estar afinat

No fa un mal paper, però em costa imaginar Elijah "Frodo" Wood com a pianista d'elit. I, a més a més, casat amb una actriu de bandera, guapa i força més alta que ell. Això es fa realitat a "Gran Piano", que s'ha estrenat aquest divendres, després de passar pel Festival de Sitges. Wood és Tom Selznick, el pianista que torna als escenaris després d'un llarg parèntesis de cinc anys.

El millor és que Eugenio Mira, director de la pel·lícula, aconsegueix mantenir la intriga fins al final. Això sí; abans has de fer un exercici de desinhibició total i ni tan sols plantejar-te si hi ha alguna possibilitat, encara que sigui remota, que algún dia pugui produir-se una situación similar. M'explico. Quan Selznick està a punt de començar a interpretar el que ha de ser el concert de la seva vida, veu escrit a la partitura que si falla una sola nota, només una, l'assassinaran. A ell i a la seva dona si és necessari. Un franctirador l'està vigilant des de la foscor i no li permetrà cap errada. Per què l'ha escollit a ell? Això no ho descobrim fins molt avançada la pel·lícula.

La tensió, la bona música, l'aparició -potser massa tardana- del gran John Cusack i el metratge -una hora i mitja clavada- fan que "Grand Piano" passi força bé, però sense fer-se massa preguntes, com deia abans. M'ha recordat "Última llamada" (2002) de Joel Schumacher. Potser és per aquest motiu que veia Colin Farrel fent el paper de Wood. Una pel·lícula més.

"TOTS VOLEM EL MILLOR PER A ELLA"

Diuen que una gran desgràcia pot convertir-se en una oportunitat per millorar, però no ho acabo de veure clar. Ni jo ni la Geni, protagonista indiscutible de "Tots volem el millor per a ella", la darrera pel·lícula de Mar Coll. Després de la grandíssima "Tres dies amb la familia" (2009), la directora barcelonina (1981) ens regala una altre títol intimista i, a priori, real com la vida mateixa.

La Geni, interpretada per una espectacular Nora Navas -va rebre el premi Seminci al Festival de Valladolid-, intenta recuperar la vida que feia abans de patir un accident de trànsit. Exteriorment, veiem que va coixa d'una cama, però de vegades les seqüeles psíquiques són molt més importants que les físiques. La Geni té el suport del seu marit, Pau Durà, i diria que de les seves germanes, una agra Clara Segura i una provocadora i bromista Àgata Roca. Però més que en la família, la Geni intenta refugiar-se en una amiga seva, la Mariana (Valeria Bertuccelli). La veiem perduda, insegura, potser amb ganes de fer coses que, per les circumstàncies de la vida, no havia fet mai.

"Tots volem el millor per a ella" és un bon retrat del nostra societat, exigent i despersonalitzada. Quan surts de la roda, per bé o per mal, és molt difícil tornar-hi a entrar... si és que realment vols. És per això que a la Geni li costa tant tornar-se a motivar fent d'advocada, com si no li hagués passat res. És d'aquelles pel·lícules que, sense haver-hi massa acció, hi passen moltíssimes coses, de les que conviden a la reflexió. Molt recomanable.

"UN CAPVESPRE A PARÍS"

Me'l va regalar la meva germana i, sense saber-ne res, vaig començar a llegir-lo. Parlo de "Un capvespre a París", de Nicolas Bareau (París, 1980). El definiria com un llibre romàntic, amb un petit cinema d'autor en el rerefons. En el rerefons; o en el mateix centre perquè el Cinéma Paradis és converteix en un personatge més. El fet que parlés de cinema és el que va decidir a la meva germana a agafar aquest i no un altre.

I, precisament, aquest amor pel setè art és el que m'ha commogut des de la primera página. En té 301 i està publicat per Columna. El protagonista d'aquesta bonica història és l'Alain Bernard, el propietari d'un cinema que projecta pel·lícules antigues, que ja no són comercials com, per exemple, "Cyrano de Bergerac", "Les amants du Pont-Neuf" o "Le rayon vert". Els 25 títols d'amor del Cinéma Paradis no serien gaire diferents dels que escolliria jo si algún dia tingués una sala o convidés a les meves amigues i als meus amics a casa. Qualitat máxima!

Fins que un dia, la vida de l'Alain, tranquil·la i relaxada, es veu alterada per dos fets ben diferenciats: s'enamora perdudament d'una clienta seva, la misteriosa noia del vestit vermell; i apareixen un director de cinema nord-americà i seva actriu estrella, que proposen llogar-li el Cinéma Paradis per rodar una pel·lícula. Curiosament, l'entrada en escena de l'Allan Wood i la Solène Avril coincideixen en el temps amb la desaparició de la Mélanie Fontaine. Per què? Doncs per saber-ho cal llegir el llibre fins al final. Està escrit amb un estil àgil, directe i és molt amorós. Demostra fins a quin punt un home, o una dona, poden arribar per recuperar l'amor perdut. Per cert, ens diuen que el nom del cinema és anterior a la pel·lícula de Giuseppe Tornatore.

"Va ser com en un conte. Perquè als contes el número tres té un significat màgic. La filla del Moliner té tres oportunitats per encertar el nom de Rumpelstilzchen. Tres vegades apareix davant del rei en plena nit la princesa encantada. Tres vegades sacseja la Ventafocs l'arbre que hi ha damunt la tomba de sa mare per aconseguir el vestit perfecte per al ball.
Tres dies després que la Solène em digués "No t'amoïnis, Alain. La trobarà", semblava que el meu desig s'havia fet realitat. En un conte hagués estat un missatger a cavall qui m'hauria portat la bona notícia. A la meva realitat, al segle XXI, em va sonar el telèfon mòbil".

Bona setmana a totes i a tots.

*Post número 700!

@Jordi_Sanuy

Vull anar a viure a la "Casa en el aire"

Em considero fan incondicional de Santiago Auserón, primer com a líder de Radio Futura (1980-1992) --els vaig gaudir en directe, a Cerdanyola del Vallès, fa un munt d'anys-- i com a Juan Perro, des de mitjans dels noranta, després. Sota aquesta denominació, l'he vist dos cops a Vic, un a Girona i, divendres, a l'Ateneu Democràtic i Progressista de Caldes de Montbui.

El concert de Caldes, en un marc incomparable, va ser de petit format, davant d'un centenar de privilegiats, coincidint amb la Festa Major del poble. No és van poder posar a la venda més entrades. No hi havia més lloc. Auserón hi va presentar el seu darrer projecte, "Casa en el aire", que ha passat per un munt de localitats catalanes i espanyoles, però també per Mèxic i pels Estats Units. L'11 de novembre acaba temporada a la ciutat d'Estocolm. Llàstima que quedi tan lluny.

Sé que se m'acabaran els adjectius per qualificar l'actuació de Santiago Auserón en el concert de Caldes, que va fer acompanyat del mestre Joan Vinyals, a qui un dia va batejar com el Dimoni del barri barceloní de Gràcia. Ho intentaré: propera, simpàtica, entregada, intimista, experimental, homesta, inacabable; senzillament brutal. I dic inacabable perquè el concert va superar les dues hores i quart. Mai havia sentit Juan Perro tanta estona seguida. Va ser un luxe... irrepetible? En Santiago fa la música que li agrada, lluny de les modes i de les pressions de les discogràfiques, i diria que s'ho passa francament bé. I si ell gaudeix de l'actuació, el públic, que ho nota, encara  més! La comunió entre el duet i els que l'escoltàvem va ser tan gran, que els músics fins i tot van demanar beguda un parell de cops. "No us importa, oi? Estem en família", va dir en Santiago.

HOMENATGE AL RITMES CUBANS

A "Casa en el aire", les presentacions de les cançons tenen igual o fins i tot més importància que els mateixos temes. En cada moment explica què canta i perquè. Tot té un fil conductor. Va recordar, per exemple, al britànic Joe Strummer, líder de The Clash, amb qui va passar moltes hores escoltant música. Ho va fer cantant-li "José Rasca". A Compay Segundo el va homenatjar amb "El carro" i a Benny Moré cantant la sensacional "Y hoy como ayer". Tampoc no es va oblidar de Faustino Oramas, El Guayabero, ni de Duke Ellington, amb una versió molt personal del seu "Flamingo".

Per completar el seu repàs per la música cubana i del so New Orleans va interpretar "Do you know what it means to miss New Orleans", del gran Louis Armstrong. Amb molts d'aquests genis de la música moderna, va tenir la sort de compartir moltes coses. A Segundo, per citar un cas, li va produir un triple CD en què cantaven junts, impressionant, el tema "Virgen del Pino". El guardo a casa com un tresor. Auserón, que va estudiar Filosofía a Madrid i a París, és un tio llest i es nota quan parla. També va explicar una bonica història de quan va anar a Nàpols, perseguint el rastre de Garcilaso de la Vega, i de l'amistat del poeta castellà amb Ausiàs March. Una història que va acabar amb "El forastero".

Lògicament, però, Juan Perro va cantar, sobretot, temes del seu darrer CD, "Río negro", deu dels dotze, si no ho he comptat malament. Va destacar una versió brutal de "Pies en el barro", introduïda magistralment per Vinyals; la sensacional "Girasoles robados"; una allargadíssima "La nave estelar" -que va provocar una gran interacció amb el públic"; i el mateix  "Río negro", que va aprofitar per fer algunes bromes relacionades amb el català i la Via Catalana. Com ja va dir a Vic, Auserón va comentar que la llengua zulú (la de Vinyals) està perseguida, tot i que alguns treuen pit dient que la parlen en la intimitat. Simpàtic, molt simpàtic.

El concert es va completar amb cançons de la resta de la discografia de Juan Perro. Recordo, així de memòria, "No más lagrimas" (Cantares de vela, 2002),  "Las charla del pescado" (Mr. Hambre, 2010), "Obstinado en mi error" (La huella sonora, 1997) i "A un perro flaco" (Raíces al viento, 1996).

SENSACIONAL M'havia deixat un adjectiu per valorar l'actuació del gran Santiago Auseron que, als seus 59 anys, continua en plena forma. Larga vida al Perro!

@Jordi_Sanuy

Tensió màxima i un Tom Hanks de bandera

"Capitán Phillips" fa olor de pel·lícula candidata als Oscar. Paul Greengrass, pare de la nissaga de Bourne, explica amb mestratge el segrest del vaixell de càrrega nord-americà "Maersk Alabama", per part de pirates somalis, l'any 2009. Són dues hores i quart de tensió màxima, encara més en el seu tram final, amb un Tom Hanks espectacular. La càmera, hiperrealista, no para de moure's, ho capta tot.

Brilla Hanks, però també els pirates somalis, amb Barkhad Abdi (que fa de Muse) al capdavant. Greengrass els dibuixa amb quatre pinzellades comptades: tenim el dominant (però "legal"), el violent sense cervell, l'obedient, i el jove i inexpert. Un còctel que, tard o d'hora, ha d'explotar. No és que el director excusi als assaltants, però deixa entreveure que extorsionen els vaixells obligats per caps mafiosos, que els tenen atemorits. La primera escena, en què arriben a un poble somali, en jeeps, ametralladores en mà, ho deixa molt clar. Els pirates ninot es mouen per la por i, a priori, no tenen cap opció de fer mal. Només volen diners; uns diners que, malauradament, només passaran per les seves butxaques.

Precisament, a "Capitán Phillips" queden clares les diferències entre els països del primer i del tercer món, si podem batejar-los d'aquesta manera. A Somàlia una vida potser no té gaire valor, però sí als Estats Units, provocant una mobilització sense precedents. El "Maersk Alabama" va ser el primer vaixell nord-americà segrestat en dos-cents anys; i calia resoldre el cas perquè no servís de precedent. En definitiva, un drama, ple de suspens, totalment recomanable.

"EL NOI SENSE COLOR" (HARUKI MURAKAMI)

He intentat llegir-lo molt a poc a poc, gaudint-lo página a pàgina, però "El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge" m'ha durat menys d'una semana. Té 330 pàgines i està publicat per Empúries. En la faixa que acompanya el llibre posa que "Torna el Murakami de Tòquio Blues" i hi estic completament d'acord. El japonès deixa de banda les històries de móns paral·lels i recupera el seu deliciós intimisme.

Per a mi, "El noi sense color" és un veritable assaig sobre les relacions d'amistat, primer, i d'amor, arribat el cas. En què s'assembla a "Tòquio Blues"? Doncs en molt i en poc. És veritat que el protagonista principal, Tsukuru Tazaki, coqueteja amb la mort, però no amb el suïcidi, que és l'eix vertebrador de l'obra també titulada "Norwegian Wood". La mort gira al voltant de Tazaki, al llarg d'uns quants mesos, però també visita, inesperadament, algun dels actors secundaris. I no puc explicar més. "Li semblava fascinant: que aquest món no existís, que el que ara considerava real deixés de ser-ho. Que, per la mateixa raó que ell ja no existiria al món, el món també deixés d'existir per a ell". Qui no ha fet una reflexió semblant algun dia? Senzillament brutal.

En Tazaki és un arquitecte de 36 anys que diria que va néixer per dissenyar estacions de tren. Durant molts anys, la feina va ser la seva principal i única passió. Fins que coneix la Sara, una dona dos anys més gran que ell. Però abans d'entregar-s'hi amb cos i ànima, cas que sigui possible, ha de solucionar un trauma adquirit setze anys enrere. Té a veure amb els quatre amics -dos noies i dos nois- amb qui va anar a l'institut. Eren inseparables, fins que, sense donar-li cap explicació, van decidir tallar qualsevol contacte anb ell. Tots tenen cognoms que inclouen colors, "vermell", "blau", "blanc" i "negre"; tots menys el. És per això que se sent tan buit?

La música, sempre vital en els llibres d'Haruki Murakami, aquest cop se centra en "Années de Pèlerinatge", de l'hongarès Franz Liszt. Hi destaca, sobretot, "LE MAL DU PAYS". Dues coses més. Aquest cop, l'escriptor japonès deixa de banda els móns paral·lels, però segueix generant dubtes a través dels somnis, més humits que mai. I no s'oblida de la lluna, que apareix diverses vegades, aquest cop de manera modesta, lluny de convertir-se en un personatge més. Quan surt el seu proper llibre?

"En Tsukuru va pensar que la vida era com una partitura complicada, plena de semicorxeres i fuses i de símbols estranys, i escrita amb una anotació no gens clara. Llegir-la correctament era una tasca hercúlia, i encara que la llegissis bé i que fossis capaç de traduir-la als sons correctes, això no volia dir que la gent sabés entendre o valorar-ne el sentit, ni t'assegurava que faries feliç ningú. ¿Per què havien de ser tan complicades les acciones humanes?

Després del terratrèmol
Balla, balla, balla
De què parlo quan parlo de córrer
1Q84 (Libro 3)
1Q84
Despietat país de les meravelles i la fi del món
Tòquio blues
After dark

Bona setmana a totes i a tots

@Jordi_Sanuy