diumenge, d’octubre 20, 2013

Tensió màxima i un Tom Hanks de bandera


"Capitán Phillips" fa olor de pel·lícula candidata als Oscar. Paul Greengrass, pare de la nissaga de Bourne, explica amb mestratge el segrest del vaixell de càrrega nord-americà "Maersk Alabama", per part de pirates somalis, l'any 2009. Són dues hores i quart de tensió màxima, encara més en el seu tram final, amb un Tom Hanks espectacular. La càmera, hiperrealista, no para de moure's, ho capta tot.

Brilla Hanks, però també els pirates somalis, amb Barkhad Abdi (que fa de Muse) al capdavant. Greengrass els dibuixa amb quatre pinzellades comptades: tenim el dominant (però "legal"), el violent sense cervell, l'obedient, i el jove i inexpert. Un còctel que, tard o d'hora, ha d'explotar. No és que el director excusi als assaltants, però deixa entreveure que extorsionen els vaixells obligats per caps mafiosos, que els tenen atemorits. La primera escena, en què arriben a un poble somali, en jeeps, ametralladores en mà, ho deixa molt clar. Els pirates ninot es mouen per la por i, a priori, no tenen cap opció de fer mal. Només volen diners; uns diners que, malauradament, només passaran per les seves butxaques.

Precisament, a "Capitán Phillips" queden clares les diferències entre els països del primer i del tercer món, si podem batejar-los d'aquesta manera. A Somàlia una vida potser no té gaire valor, però sí als Estats Units, provocant una mobilització sense precedents. El "Maersk Alabama" va ser el primer vaixell nord-americà segrestat en dos-cents anys; i calia resoldre el cas perquè no servís de precedent. En definitiva, un drama, ple de suspens, totalment recomanable.

"EL NOI SENSE COLOR" (HARUKI MURAKAMI)

He intentat llegir-lo molt a poc a poc, gaudint-lo página a pàgina, però "El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge" m'ha durat menys d'una semana. Té 330 pàgines i està publicat per Empúries. En la faixa que acompanya el llibre posa que "Torna el Murakami de Tòquio Blues" i hi estic completament d'acord. El japonès deixa de banda les històries de móns paral·lels i recupera el seu deliciós intimisme.

Per a mi, "El noi sense color" és un veritable assaig sobre les relacions d'amistat, primer, i d'amor, arribat el cas. En què s'assembla a "Tòquio Blues"? Doncs en molt i en poc. És veritat que el protagonista principal, Tsukuru Tazaki, coqueteja amb la mort, però no amb el suïcidi, que és l'eix vertebrador de l'obra també titulada "Norwegian Wood". La mort gira al voltant de Tazaki, al llarg d'uns quants mesos, però també visita, inesperadament, algun dels actors secundaris. I no puc explicar més. "Li semblava fascinant: que aquest món no existís, que el que ara considerava real deixés de ser-ho. Que, per la mateixa raó que ell ja no existiria al món, el món també deixés d'existir per a ell". Qui no ha fet una reflexió semblant algun dia? Senzillament brutal.

En Tazaki és un arquitecte de 36 anys que diria que va néixer per dissenyar estacions de tren. Durant molts anys, la feina va ser la seva principal i única passió. Fins que coneix la Sara, una dona dos anys més gran que ell. Però abans d'entregar-s'hi amb cos i ànima, cas que sigui possible, ha de solucionar un trauma adquirit setze anys enrere. Té a veure amb els quatre amics -dos noies i dos nois- amb qui va anar a l'institut. Eren inseparables, fins que, sense donar-li cap explicació, van decidir tallar qualsevol contacte anb ell. Tots tenen cognoms que inclouen colors, "vermell", "blau", "blanc" i "negre"; tots menys el. És per això que se sent tan buit?

La música, sempre vital en els llibres d'Haruki Murakami, aquest cop se centra en "Années de Pèlerinatge", de l'hongarès Franz Liszt. Hi destaca, sobretot, "LE MAL DU PAYS". Dues coses més. Aquest cop, l'escriptor japonès deixa de banda els móns paral·lels, però segueix generant dubtes a través dels somnis, més humits que mai. I no s'oblida de la lluna, que apareix diverses vegades, aquest cop de manera modesta, lluny de convertir-se en un personatge més. Quan surt el seu proper llibre?

"En Tsukuru va pensar que la vida era com una partitura complicada, plena de semicorxeres i fuses i de símbols estranys, i escrita amb una anotació no gens clara. Llegir-la correctament era una tasca hercúlia, i encara que la llegissis bé i que fossis capaç de traduir-la als sons correctes, això no volia dir que la gent sabés entendre o valorar-ne el sentit, ni t'assegurava que faries feliç ningú. ¿Per què havien de ser tan complicades les acciones humanes?

Després del terratrèmol
Balla, balla, balla
De què parlo quan parlo de córrer
1Q84 (Libro 3)
1Q84
Despietat país de les meravelles i la fi del món
Tòquio blues
After dark

Bona setmana a totes i a tots

@Jordi_Sanuy

6 comentaris:

ricard ha dit...

Jo també penso que el mèrit principal de la pel·lícula de Paul Greengrass és la consideració amb què retrata els "dolents" de la funció, uns pirates que fan força llàstima. Prenc nota del llibre de Murakami, un autor que m'agrada molt. Una abraçada.

MªJose-Dit i Fet ha dit...

Crec que tan la pel·lícula com el llibre són molt interessants, al menys aquesta és la impressió que m´emporto després de llegir-te...així que prenc nota ;)
Un petó. MJ

XeXu ha dit...

Per primer cop a la vida comento un post que reconec que no he llegit, em sap greu. Però ja imagines per què, oi? Tinc 'El noi sense color' a la lleixa, i espero llegir-lo abans que acabi l'any, però de moment no en vull saber res, especialment de les impressions que ha causat. Així que això és només un 'val per un comentari'. Quan l'hagi llegit, a banda de la ressenya, torno a veure què n'has dit tu.

Jordicine ha dit...

Una abraçada, RICARD.

Un petó, Mª JOSE-DIT I FET.

T'entenc perfectament, XEXU. Ja em diràs. Valoro molt la teva opinió, ja ho saps. Una abraçada.

XeXu ha dit...

Fidel a la meva paraula, torno un cop he acabat el llibre, el darrer de Murakami. Com ja m'imaginava, estem força d'acord, però generalment a tu t'agraden força tots els llibres que llegeixes i jo sóc més crític. Amb Murakami trobem l'excepció, és clar, ja que els dos en som molt seguidors. Fas una bona repassada al llibre, molt ben explicat i no et deixes cap detall. Jo no he explicat tantes coses, algunes, com la música, ja se sobreentenen, és sempre una constant en els seus llibres i jo crec que li serveix d'inspiració. Però no mencionar-la és deixar-se una part important del llibre, ho reconec, encara que se sobreentengui. I res, que jo també espero el proper, ara ja estic al dia, i crec que he llegit tot el que està traduït d'ell, tret el de córrer, que no sé si el llegiré, ja que no estic especialment interessat en el tema, però ja no descarto res!

Jordicine ha dit...

Te'l recomano, XEXU. Parla de córrer però no és un llibre esportiu. És una filosofia de vida. I sí; tens tota la raó: a tots els llibres -o a quasi tots- hi trobo alguna cosa. Una abraçada, XEXU.