"El mal camino" (Mikel Santiago)

Amb només dues novel·les, Mikel Santiago (Portugalete, Biscaia, 1975) ha aconseguit que el comparin amb alguns dels grans mestres del suspens i del terror, com Stephen King o Patricia Highsmith. “El mal camino” és igual o encara més bona que "La última noche en Tremore Beach" amb la qual es va donar a conèixer internacionalment. Està publicada per Ediciones B i té 426 pàgines. És una història apassionant.

Aquest cop, el personatge central del llibre és Bert Amandale, un escriptor d’èxit. Està triomfant amb “Amanecer en testamento” i les seves seqüeles, protagonitzades per un assassí en sèrie. En Bert viu temporalment a la Provença, amb la seva dona, la Miriam, i la seva filla adolescent, la Britney. Ells són de Londres. Condueix un Alfa Romeo Spider del 88, del qual n’està perdudament enamorat; i, sempre que pot, intenta fugir de les reunions socials que li prepara la família. Prefereix passar l’estona amb el seu amic Chucks Basil, una estrella del rock en hores baixes. Està en procés de gravació del disc que l’ha de tornar a l’estrellat. Ara sí!

Tot va més o menys bé fins que en Chucks atropella a una persona en una carretera rural del sud de França. A partir d’aquí, la situació s’embolica. En Bert no acaba de veure-ho clar. I si l’accident és una de les paranoies inventades pel seu amic, que, de tant en tant, confon la realitat amb la ficció? Aquest és el tema central de la novel·la: saber si les sensacions que tenen en Chucks i en Bert estan fonamentades o, per contra, són fruit de la seva il·limitada imaginació. Les drogues, l’alcohol i les pastilles per dormir poden fer molt mal! Es dóna la circumstància que, quan era jove, Mikel Santiago també tocava en bandes de rock, com en Chucks. No sé si hi ha alguna similitud entre tots dos.

PERIODISME I ADDICCIONS

En el fons de la història, hi ha el periodisme d’investigació i els últims mètodes psicològics descoberts per intentar frenar les addiccions. La misteriosa clínica Van Ern, molt propera a les cases on viuen en Chucks i en Bert, és realment el que sembla? Diuen que la família que la dirigeix és encantadora, però l’escriptor no hi està massa d'acord. I això que la Britney surt amb el fill! La Miriam està encantada amb tots els amics que ha fet des que ha arribat a la Provença. En Bert, no tant. Pot semblar un tòpic, però, un cop començada, deixar de llegir “El mal camino” és pràcticament impossible. Es tracta d'una molt bona novel·la, plena de diàlegs, en què sempre passen infinitat de coses. Addictiva de principi a final.

"Llegó la siguiente mañana, prístina y azul, y yo, pese a que la historia de Chucks me repicaba en la mente, seguía siendo un escritor con ciertas obligaciones.
 Me levanté pronto, preparé café y lo bebí junto con el primer cigarrillo del día sentado en nuestra mesita del jardín trasero, observando el glorioso espectáculo primaveral que se desarrollaba ante mis ojos. En la Provenza las coses tienen aura y aroma. La hierba, los árboles, la lavanda. Las coses huelen bien, resplandecen, están pidiendo que las pintes; no me extraña que tantos pintores de renombre se quedaran a vivir bajo esta luz. Además, dicen que la lavanda es un aroma que produce confianza. Está científicamente probado que le prestarías dinero a un tipo que oliera a lavanda antes que a cualquier otro".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

"Trauma" (Erik Axl Sund)

Feia temps que una novel·la de les anomenades “psicològiques” no m’agradava tant. Addictiva de principi a final. Es tracta de “Trauma”, el segon llibre de la trilogia “Los rostros de Victoria Bergman”, junt amb “Persona” (que encara no he llegit) i “Catarsis”, que devoraré aviat. Darrere hi ha Erik Axl Sund, pseudònim dels suecs Jerker Eriksson (1974) i Håkan Axlander Sundquist (1965), molt lligats al món de la música.

Fins a 38 segells de tot el món han comprat els drets de traducció de la trilogia. En castellà, l’ha publicada Roja & Negra; i en català, Empúries Narrativa. Tomorrow Studios ha aconseguit els drets televisius. Diria que la novel·la negra sueca no tenia tanta repercussió des de la saga “Millenium”, d’Stieg Larsson. Aquesta setmana, per cert, en surt a la venda la quarta entrega, “El que no et mata et fa més fort”. L’ha completada David Lagercrantz, basant-se en els apunts de Larsson.

A “Trauma”, les dues grans protagonistes són la policia Jeanette Kihlberg i la psicòloga Sofia Zetterlund. La Jeanette s’acaba de separar del seu marit i té un fill adolescent amb problemes. Treballa massa? Potser n’és una mica culpable? La Sofia també està separada i té un passat molt complicat. Fins i tot va haver de canviar d’identitat. Va ser l’única manera de fugir de l’horror que la perseguia des de ben petita. La psicologia l’està ajudant força, però no està recuperada del tot. Ho aconseguirà algun dia? Precisament, la novel·la reflexiona sobre els mecanismes que tenen els humans per resistir a la barbàrie... quan sembla impossible.

UNA HISTÒRIA DURÍSSIMA

Estem davant d’un llibre dur, proper a la bogeria. Hi ha molta psicoanàlisis, retrats robot de sospitosos i personatges malaltissos, més semblants a monstres sanguinaris que a persones de carn i ossos. S’han descobert tot un seguit d’assassinats molt violents i no se’n troba el culpable. Les víctimes estan relacionades amb casos d’abusos sexuals a menors i amb Sigtuna, una escola molt exclusiva. Ajudada de l’inspector Hurtig i del forense Ivo Andric, la Jeanette va tancant el cercle a poc a poc, però sense acabar de localitzar al sàdic que està darrere de tot. A més a més, hi ha persones, com el fiscal Von Kwist, que no acaben de jugar net. És allò de tenir l’”enemic” a casa...

A diferència d’altres llibres com aquest, en què l’argument és l’únic important, “Trauma” està molt ben escrit. Eik Axl Sund també dóna molta força a l’embolcall, i la veritat és que es nota. El vaig descobrir quasi per casualitat (no sabia res d’aquesta trilogia) i el vaig acabar en un parell o tres de dies. Recuperaré “Persona”, però aquesta segona entrega s’entén perfectament sense haver llegit la primera. On i qui és Victoria Bergman? Crec que ja ho tinc clar! Aviat sortiré de dubtes.

"se tocan y hay que desconfiar de las manos de los extraños o de las manos que ofrecen dinero por tocar. Las únicas manos que pueden tocar a Giao Lian son las de la mujer rubia.
  Ella le peina el cabello, que le ha crecido. Le parece que lo tiene también más claro, quizás porque ha pasado mucho tiempo en la oscuridad. Como si el recuerdo de la luz se hubiera depositado en su cabeza y le hubiera decolorado el cabello, como los rayos del sol.
 Ahora todo es blanco en su habitación y a sus ojos les cuesta ver
 Ella ha dejado la puerta abierta y ha traído un barreño de agua para lavarle. Disfruta de sus caricias.
 Cuando lo está secando, se oye un timbre en el recibidor.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

"Gegants de gel" (Joan Benesiu)

Literatura de veritat. Amb molt de contingut. Un llibre profund, íntim i evocador. Res sembla escrit de cara a la galeria. Tot té un perquè. Parlo de "Gegants de gel", de Joan Benesiu (Beneixama, 1971). Sota aquest pseudònim hi ha Josep Martínez Sanchis, que és el nom real de l'autor. El pròleg l'ha escrit Manuel Baixauli (Sueca, 1963). D'ell fa un temps vaig llegir "La cinquena planta", que també em va agradar molt.

En l'esmentat pròleg, Baixauli ens explica com va conèixer a Benesiu qui, des d'un primer moment, li va semblar "obsessiu"... entre altres coses. Obsessiu com ell, sigui dit de passada. "Gegants de gel" ja està en la seva quarta edició i se'n va emportar el Premi Llibreter 2015, juntament amb "Reparar els vius", de Maylis de Kerangal. Doncs bé; arribar fins aquí no ha estat fàcil. Fins que Edicions del Periscopi es va encarregar de l'edició del llibre, Benesiu es va veure obligat a publicar-se'l ell mateix... arribant a ben pocs lectors. En aquesta primera "fase", l'obra es deia "Els passejants de l'illa de Xàtiva". Ara són 290 pàgines. És una història preciosa, que ens presenta sis personatges que s'han de retrobar a ells mateixos, després d'arribar a situacions límits.

Per buscar aquest punt i a part en les seves vides, tots i cadascun d'ells se'n van a la localitat argentina d'Ushuaia, que té el lema de "Fi del món, principi de tot". És la capital de la província de la Terra de Foc, Antàrtida i Illes de l'Atlàntic Sud. Els seus 23 quilòmetres quadrats conformen la ciutat més austral del món. És a Ushuaia -que ja tinc ganes de visitar- a on els protagonistes de "Gegants de gel" busquen la seva frontera personal... i física. Estem, un cop més, davant del mite dels confins. M'ha cridat l'atenció que Benesiu faci referència, dos cops, a Radio Futura, un dels meus grups de capçalera. Només començar escriu "La vida en la frontera no espera, es todo lo que debes saber". I, més endavant, aquesta segona cita: "Han caído los dos en la boca de un Dios tenebroso que sonríe mostrando sus dientes de acero".

TOTS FUGIM D'ALGUNA COSA

El llibre està ple de referències musicals, però també cinematogràfiques (amb Truffaut al capdavant) i també literàries. De fet, un munt de capítols comencen amb cites de llibres, sovint filosòfiques i un pèl densos. Les aprofita per introduir els temes. Per acabar de donar aquesta sensació de límit, tota l'acció passa entre Nadal i Cap d'Any. Res de sopars o dinars en família. Les millors reflexions sempre es fan davant de desconeguts! El lloc escollit per parlar de què o qui els ha portat fins a Ushuaia és el bar Katowice, regentat per dues poloneses: la Dominika Malczewska i la seva filla Cristina. Elles també van haver de reinventar-se, sobretot la mare, filla d'un oficial polonès. Ell va ser un dels pocs supervivents de la massacre de Katyn, on van morir quasi vint mil oficials i intel·lectuals d'aquest país.

Al Katowice també hi trobem en Guillaume Housseras, un parisenc que fuig de la seva família burgesa. I en Peter Borum, un britànic, que s'escapa del passat i del present. El passat representat pel seu germà mort, que va lluitar en la Guerra de Les Malvines. Del seu fill poc explicaré; només que no passa pel seu millor moment. Massa jove, potser, per estar interesat en Nietzsche i la seva visió del suïcidi.... De què fuig el mexicà Nemesio Coro? Doncs dels deutes del seu germà, si no ens enganya. Potser també de la Dorita? Estudia química. Un altre nom: el del xilè Martín Medina, que diu que fuig de la repressió política del seu país. Serà veritat? I, al costat d'ells, per explicar-nos totes aquestes històries a nosaltres, l'escriptor que fa de narrador del llibre. S'escapa de la Blanca, una misteriosa noia que el fa ballar al seu ritme. El pare d'ella també va lluitar a Les Malvines. Un llibre imprescindible.

"Dominika ens havia explicat per què es trobava a Ushaia els dies de Nadal de l'any 2011. La seua història havia ocurregut tanmateix a Polònia entre 1939 i 1946 i era en certa mesura la història dels seus pares. La narració ens havia dut de nou a tastar el sabor de les terres de frontera. Amb ella havíem creuat els límits entre Polònia, Ucraïna i Rússia, límits antics i límits moderns que esborraven les petjades de les gents d'altres temps. Sobretot, havíem estat tocant les forces amb què els humans voregen els seus confins, més enllà dels quals hi ha la pèrdua irreversible de tot sentit i condició".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Gett: L'emancipació de la dona a Israel

"Gett: El divorcio de Viviane Amsalem" és una de les millors pel·lícules que he vist darrerament. Està dirigida pels germans Ronit i Shlomi Elkabetz i tanca la trilogia sobre l'emancipació de la dona a Israel. Va ser nominada en la darrera edició dels Òscars, en la categoria de millor film de parla no anglesa. Les altres dues es titulaven "Los siete días" (2008) i "To Take a Wife" (2004).

A més a més de dirigir, Ronit Elabetz interpreta magistralment a Viviane Amsalem. Ja fa anys que no viu amb el seu marit, però li és impossible aconseguir el divorci. Ell li nega una vegada darrere de l'altra. No és un matrimoni civil (a Israel encara no existeix) i, segons les lleis religioses, només el marit pot concedir-lo. Fa la sensació, que l'Elisha (a qui dóna vida Simon Abkarian) vol veure-la patir. Tampoc no se l'estima, però el seu orgull, unit al seu masclisme, provoquen que vulgui allargar el matrimoni indefinidament. La pel·lícula, que dura dues hores, ens mostra la lluita de la Viviane. No para boja per ben poc.

El Tribunal Rabínic que porta el cas és còmic. Els seus integrants són personatges de pa sucat amb oli, vistos des del punt de vista occidental. Sempre intenten ajudar al marit, demanant-li reiteradament a la dona que torni a casa, que és la seva obligació. També passen per alt les reiterades absències de l'Elisha, que més d'un i de dos cops no es presenta quan el citen. Gràcies al suport del seu advocat, de qui fa Menashe Noy -a qui vam veure a "Big Bad Wolves" (2013)-, la Viviane va aconseguint petits avanços. Si deixem de banda la gravetat del tema, el judici és divertidíssim, perquè tots els testimonis estan molt ben buscats. Les seves declaracions freguen l'absurd. Tot, absolutament tot ,és relatiu. Una història preciosa.

"ANT-MAN"

Quasi sempre, Marvel és sinònim d'èxit. Amb "Ant-Man", Peyton Reed l'encerta del tot. La història de l'home insecte té acció i, sobretot, és divertida. Miro enrere i, pensant en pel·lícules semblants, em ve al cap "Los guardianes de la galaxia" (2014). Un producte rodó per veure en família. Paul Rudd, un actor conegut pel seu vessant còmic, és qui es converteix en el petit heroi que ha de salvar el món.

Podríem dir que en Scott Lang (Rudd) és un lladregot més aviat polit que es troba en un mal moment. Surt de la presó i intenta fer una vida més o menys legal per poder tenir tracte amb la seva filla. La seva dona s'ha tornat a casar i viu amb un policia. Segur que l'Scott mai s'hauria ni plantejat convertir-se en un insecte, però després de caure en la trampa del doctor Hank Pym (Michael Douglas) veu que és l'única possibilitat que té per... fugir cap endavant! El doctor, la seva filla -guapíssima Evangeline Lilly, amb look semblant al d'Uma Thurman a "Pulp Fiction" (1994) i Ant-Man-, han de firmar un equip invencible. Si no ho aconsegueixen, la seva tecnologia pot acabar en les mans equivocades... i destruir el món.

Figura que ja fa molts anys, el doctor Pym va descobrir la manera d'encongir les persones i, d'aquesta manera, passar desapercebudes als ulls de tothom. La seva idea era posar el seu invent en mans de la pau, però ràpidament va veure que, fet servir malament, el seu giny podria convertir-se en una arma devastadora. És per això que el deixa 'oblidat' a la seva caixa forta, sense dir res a ningú, més enllà de la seva família. Però ara, molt temps després, un dels seus deixebles aconsegueix arribar, més o menys, a les mateixes conclusions que ell. El problema és que, en el seu cas, està convençut que és més rendible fer servir l'invent amb fins malèvols.

La idea de Pym és que algú es converteixi en Ant-Man, entri en l'empresa de la qual en continua sent president honorífic i pari als peus al personatge dolent, interpretat per un desagradable Corey Stoll. Els tres amics de l'Scott i el policia que ara viu amb la seva dona están molt ben buscats. Són uns personatges divertidíssims.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Moments de Budapest: Moderna i atractiva

Diria que Budapest s'ha convertit en una de les ciutats més modernes i atractives d'Europa: Neta, segura, ordenada, monumental i amb una gran oferta d'oci. Bona cuina (ja amb preus similars als nostres) i amb un tracte amable i en un anglès perfecte. Aquesta fotografia està feta des de la cúpula de la Basílica de Sant Esteve, espectacular.

La ciutat està banyada pel Danubi, que uneix Buda amb Pest. La part de Buda, on hi ha el castell que porta aquest nom, és més monumental i menys habitada. Per passar d'un costat a l'altre, ponts espectaculars, com el de les Cadenes. En un primer pla, els rails del funicular que condueix a la zona on hi ha el castell de Buda.

Igual que la Basílica de Sant Esteve, el Parlament d'Hongria també és visible des de molts   punts de la ciutat. Aquesta imatge pertany a l'anomenat Dic dels Pescadors, a la part de Buda. És una zona tranquil·la i molt interessant, on també trobem la església de Mátyás i el famós laberint del Castell. "Oficialment" està tancat des de fa anys, però es pot continuar visitant.


El Parlament hongarès va ser inaugurat l'any 1902. És, sens dubte, un dels monu-ments més caracterís-tics de Budapest. Aquesta és la visió quasi nocturna d'un dels laterals. Des de Buda, la imatge també és espectacular. El va dissenyar Imre Steindl, inspirat en el Parlament de Londres. Abans de fer-se càrrec d'aquesta gran obra, es va presentar al concurs d'un altre Parlament, el de Berlín, però no va guanyar-lo.

Aquest és el Castell de Vajdahun-yad, conegut popular-ment com el del comte Dràcula... tot i que no està clar que hi visqués mai. Embolica que fa fort! És una combinació d'estils renaixentista, gòtic, barroc i romànic. El dia que el vam visitar, davant, hi feien esquí aquàtic. També es podia recórrer el llac en una mena de Beetle a pedals. Molt divertit.

El pont d'Erzsébet es veu des del turó de Gellért, on hi ha el monument a la Lliberació i la Ciutade-lla, que en l'actualitat estan reformant i no es pot visitar. Inicialment, la inscripció del pedestal feia homenatge a l'exèrcit vermell, però va ser substituïda l'any 1989. Des de llavors recorda a "tots els que van donar la seva vida per a la prosperitat d'Hongria".

Totes les grans ciutats tenen grans mercats; i Budapest no n'és l'excepció. Es diu mercat central o Központi Vásárcsarnok. En la planta d'accés s'hi pot trobar qualsevol aliment fresc, com a tot arreu. A la majoria de parades venen paprika (pebre vermell), un dels condiments principals dels plats hongaresos. A la primera planta hi ha un munt de llocs on comprar records i alguns bars de menjar local.

Tot Budapest és una festa. La ciutat està plena de locals com aquest, a l'aire lliure, amb parets plenes de grafits. Bona cervesa i un interès creixent pel món del vi. A qualsevol plaça, a qualsevol jardí, hi ha un munt de joves bevent-ne. Es porten les ampolles de casa... amb les copes pertinents. Podríem parlar de "botellón" amb classe. Si viatgeu a la ciutat, no us perdeu un pub quasi en ruïnes que es diu Szimpla Kertmozi. No tinc paraules per definir la sensació que vaig tenir quan hi vaig entrar. Totalment delirant.

El Puskin és l'únic cinema que vaig veure a Budapest. Segur que n'hi havia més, però no els vaig trobar. Les dues pel·lícules que hi havia en cartellera eren "El maestro del agua" (2014) i "La juventud" (2015), de Paolo Sorrentino, amb Michael Caine, Harvey Keitel, Rachel Weisz i Jane Fonda. Era un cinema com els d'"abans", en un edifici preciós.

Desco-neixia que Budapest tingués la línia de metro elèctrica més antiga d'Europa. Només la vaig fer servir un cop. La resta de desplaçaments van ser a peu, que és com millor es veuen les coses. La majoria d'estacions d'aquesta línia, la groga, estan enrajolades així. Vörösmarty Ter és a l'inici de Vaci Útca, un dels carrers més comercials de la ciutat. També és senyorial i molt comercial Andrássy. Per animat, Király i els seus adjacents, alguns ja pertanyents al barri jueu.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

VIENA I BRATISLAVA
GLASGOW I EDIMBURG
MARRÀQUEIX I ESSAOUIRA
ESTOCOLM
OPORTO
LONDRES
VALL DE BOÍ
AMSTERDAM

"L'Espasa d'Al·là" (Jordi Calvet)

Tot i saber que existia, no vaig decidir llegir-lo fins que vaig sentir parlar al seu autor, Jordi Calvet (Barcelona, 1973), a L'Oracle de Catalunya Ràdio. "L'espasa d'Al·là" és la seva segona novel·la, la primera en català. Està editada per Nautilus i té 509 pàgines. El còctel és explosiu: màfia tailandesa, la jihad, Al-Qaeda, una mossa d'esquadra, abusos sexuals i un apassionant Barça-Madrid al Camp Nou.

Els Sahan tenen negocis de massatges, prostitució i joc i  també organitzen combats de boxa o muay thai. Són respectats i temuts a Tailàndia. El matrimoni que dirigeix aquest lobby està format per un expatriat català i una tailandesa musulmana. Ho tenen tot més o menys controlat fins que en Pol, un dels seus quatre fills, es passa de la ratlla. El noi tenia autonomia per moure's lliurement, sempre que no trafiqués ni amb drogues ni amb armes. Els problemes comencen quan desobeeix a la família i intenta anar una mica per lliure. Per intentar plantar cara al seu pare, agafa el camí de la jihad i fins i tot entra en contacte amb un dels caps d'Al-Qaeda. I fins aquí puc explicar.

Tant en Pol com la resta de personatges que apareixen en el llibre -en Pol és el més apassionant- estan molt ben retratats per en Jordi Calvet. Són creïbles i en constant evolució. El fill rebel dels Sahan és autoritari, sanguinari i misogin fins a punts insospitats. Utilitza una dona darrere de l'altra per assolir els seus maquiavèl·lics objectius. El coneixem a Tailàndia, com a cap d'un dels locals de massatges del seu pare, i viatgem amb ell fins a Barcelona, on es planteja fer un atemptat al Camp Nou, aprofitant un partit de la Supercopa d'Espanya entre el Barça i el Madrid. La idea tampoc no és del tot seva. Indirectament, surt d'una de les seves parelles ocasionals. Abans, però, ja ha sembrat el mal i la por per tot el litoral barceloní.

DUES LÍNIES D'ACCIÓ QUE CONFLUEIXEN

L'odi i la set de venjança d'en Pol serien la línia principal del llibre d'en Calvet. La segona té com a protagonista una mossa d'esquadra, la Mònica Vallejo. És germanastra d'en Pol i filla del cap dels Sahan. La va tenir amb una pintora, quan encara vivia a Catalunya, i no ha tingut cap relació amb ella des que va néixer. De fet, fins i tot dubtava que fos seva, ja que va enxampar a la seva dona, al llit, amb el seu soci. Feia temps que s'entenien. Ara torna a Barcelona perseguint el seu fill i aprofitarà per conèixer la Mònica i... demanar-li ajuda. La noia mai no ha estat feliç del tot. No ha sabut res del seu pare, la mare va morir de càncer i el seu padrastre abusava d'ella. "L'espasa d'Al·là" és un llibre àgil, ben documentat i addictiu. Un cop l'has començat, no trobes el moment de deixar-lo. Recomanable.

"Havien estat mesos de preparació i, en conèixer en Pol, va creure que era la persona ideal. I el noi no l'estava defraudant. L'atemptat que havia realitzat al Nana Plaza, malgrat no estar planejat per ell, ràpidament se'l va atribuir perquè el trobava molt impactant. Tot i que, de retruc, havia provocat la venjança de la família mafiosa contra els germans de Ton Son, en el fons li era igual. Els homes morts a la mesquita havien mort recolzant la jihad. No hi havia cap honor més gran a la vida. No calia venjar-los. De moment, la capital tailandesa quedava fora dels seus objectius. N'hi havia de més prioritaris. De tota manera, en un parell de dies donaria instruccions perquè es tornes a reclamar l'autoria de la mort d'aquells dos turistes italians. Tan si en Pol ho havia fet com si no, només per la reiteració,  crearia un estat de pànic a la ciutat important que era el seu objectiu".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi-Sanuy