diumenge, de juliol 20, 2014

Dues mares competint per la mateixa filla


La protagonista de “Marsella”, de Belen Macías, és una nena d’onze anys. Es diu Noa Fontanals i fa de Claire, abandonada de petita. La seva interpretació és molt convincent. Per ella lluiten la seva mare biològica (María León) i l’adoptiva, Goya Toledo. Totes dues treballen francament bé. Com Eduard Fernández i Àlex Monner, que fan el paper de camioners.

La Sara (León) acaba de recuperar la custòdia de la Claire, després de superar la seva addicció a l’alcohol. El primer que vol fer, ara que té la nena, és portar-la a Marsella, per presentar-li al seu pare. Un pare que ni tan sols coneix, perquè va fugir quan ella encara estava embarassada. Però la Virginia (Toledo) no li posarà les coses fàcils. L’ha criat ella, amb el suport incondicional del seu marit, i creu que la Sara no està preparada per fer-se’n càrrec. Té proves més que evidents. La lluita entre les dues “mares” és acarnissada tot i que, camí cap a França (viatgen juntes en cotxe), cadascuna es posa en el lloc de l’altra i comencen a entendre’s una miqueta més. Una és una noia sense ofici ni benefici. L’altra, una dona culta i amb un alt poder econòmic.

Macías enfronta dos models de mare molt diferents. La Sara és una perdedora que busca una segona oportunitat. Va patir quan era filla (la seva mare també la va abandonar) i ara no vol fallar amb la Claire, tot i que el món se encara se li cau a sobre. Molt maco el moment que el seu pare li regala un penell. La Virginia, que no ha pogut tenir fills, ha tractat la nena com una princesa i no pot treure-se-la del cap. Sap que la Sara té dret a recuperar-la, però l’enveja, del tot lògica, se la menja per dins. Un paquet amb droga i un petit accident amb un camió acaben d’arrodonir “Marsella”, una pel·lícula que passa francament bé. Personatges propers i molt ben interpretats per aquest drama amb format de road movie.

"EL AMANECER DEL PLANETA DE LOS SIMIOS"

A "El amanecer del planeta de los simios" no hi cap raça que sigui bona o dolenta del tot: ni els humans ni els primats. La segona part de "El origen del planeta de los simios", dirigida per Matt Reeves, és una pel·lícula amb sentiments barrejats i, sobretot, amb una posada en escena espectacular. Són més de dues hores d'energia pura, que ho deixen tot a punt per la tercera part!

Si els homes no ens entenem amb nosaltres mateixos (ho demostren dia rere dia israelians i palestins, per exemple), Com hem d'arribar a acords amb els simis? Semblava que aquest cop la pau era possible, però tot un seguit de malentesos i l'odi radical d'alguns personatges clau, provoquen un altre enfrontament amb tràgiques conseqüències pels dos bàndols. En César, sensacional Andy Serkis, per part dels simis; i en Malcolm (nom amb molt de significat, interpretat per Jason Clarke) semblen els únics amb dos dits de front. És recomanable veure la pel·lícula en versió original. Serkis va estar sis mesos treballant la veu del seu César.

Al repartiment també hi destaca Gary Oldman, que fa de Dreyfus, un dels fundadors de la colònia de San Francisco, al costat d'en Malcom. Després de la terrible grip dels simis, que quasi posa fi amb la vida a la Terra, viuen tots junts, compartint les poques coses que tenen. Fins que un dia, després de deu anys sense cap contacte entre els humans i els simis, es troben casualment al bosc, quan el grup que encapçalava en Malcolm intentava connectar una petita central hidroelèctrica abandonada. És l'única sortida que tenen els humans per continuar tenint llum, escalfor i seguir buscant, via ràdio, si hi ha més supervivents en altres llocs. Reflexió, aventura, espectacle en estat pur i molt humanisme per una pel·lícula que, ho tinc clar, és de visió obligada.

"LA ÚLTIMA NOCHE EN TREMORE BEACH" (MIKEL SANTIAGO)

Diuen els entesos que “La última noche en Tremore Beach” pot ser un dels llibres estrella d’aquest estiu, com “La verdad sobre el caso de Harry Quebert” l’any passat. De fet, a la pestanya esquerra del llibre es compara a l’autor (Mikel Santiago, Vizcaya, 1975) amb Jöel Dicker, però també amb Stephen King i John Connolly. Una bona mescla! Té 414 pàgines i està publicat per Ediciones B. Molt recomanable.

Santiago, que ha viscut a Irlanda (tot i que ara resideix a Ámsterdam), ens regala una potent història d’intriga psicològica. El seu protagonista és en Peter Harper, un compositor estrella en hores baixes. En poc temps, ha passat de rebre el BAFTA, el Globus d’Or i d’estar nominat als Oscar a refugiar-se en una platja aïllada d’Irlanda. Ha de recuperar l’àngel perdut i, de passada, superar la separació de la seva exdona, la Clem. Els únics veïns que té en Peter són en Leo i la Marie Kogan. No hi ha cap més casa en molts quilòmetres a la rodona. Allà, el músic ha començat a sortir amb la Judie, una botiguera que amaga un passat tortuós.

El moment clau del llibre, just al començament, és quan en Peter és tocat per un llamp i comença a tenir visions. Per què són visions? Ho descobrirem quan arribem a les últimes pàgines. Siguin el que siguin, marquen la seva vida immediata i de totes les persones que l’envolten, com en Jip i la Beatrice, els seus fills, que passen uns dies de vacances amb ell. El llibre, que t’enganxa des d’un primer moment, té moltes referències cinematogràfiques i cita directors de culte com Woody Allen, Billy Wilder o Pedro Almodóvar. “Todo sobre mi madre”, “Misterioso asesinato en Manhattan”, “Balas sobre Broodway”, “Primera plana” i “Berlín occidente”, algunes de les pel·lícules que té per llogar la Jude a la seva botiga multiusos. Paga la pena llegir-lo.

“Justo cuando empezaba a creer que todo habría sido producto de mi imaginación, volví a oírlo alto y claro: golpes en la puerta. Uno, dos, tres. Con prisa, con fuerza. Me pregunté por qué demonios no utilizaban el timbre. Extendí la mano hasta el interruptor de la lámpara de la mesa que havía junto al sofà. Lo apreté, però la lámpara quedó a oscuras.
-Qué demonios... –gruñí .
Me levanté y caminé hasta el recibidor, probando otros interruptotes, però parecía que la luz se había cortado en toda la casa. Quizás fuera eso, pensé, un problema con la luz. Posiblemente, se trataría, de Leo o Marie, o algun empleado del condado, o un bombero o un marciano. Joder, debían ser más de las tres de la madrugada”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Cap comentari: