El llibre comença amb la Lisbeth a la presó de Flodberga, com a conseqüència de tot l’enrenou que hi va haver amb l’August Balder a la quarta part, titulada “El que no mata et fa més fort”. L’August és un nen autista de 8 anys amb un do sobrehumà. Entre altres coses, a la presó la Lisbeth intenta protegir a la Faria Kazi, una noia de Bangladesh que és constantment amenaçada per la Benito, la reclusa que té tothom atemorit, vigilants inclosos. És un sobrenom agafat per la seva admiració cap a Benito Mussolini. La Faria va empentar a un dels seus germans per un balcó. Ho va fer, sense cap planificació, després de descobrir una cosa terrible que, lògicament, no puc explicar. La defensa l’Annika Giannini, germana d’en Blomkist.
La persona clau de Millennium 5 és Holger Palmgren, el tutor legal de la Lisbeth. Tot i que està impedit i va en cadira de rodes, s’acosta a Flodberga per parlar amb ella i explicar-li que ha trobat uns documents amb informació importantíssima sobre els abusos que va rebre quan era una nena. Lògicament, la Salander intentarà arribar fins al final i passar comptes amb els culpables. Qui hi ha realment darrere de l’anomenat Registre? Cada cop sembla més clar que totes les investigacions genètiques que s’hi van fer tenien intencions deshonestes. No volien ajudar als seus pacients. Experiments purs. Van fer molt mal en el seu dia, i ara ho intenten tapar. Però la Lisbeth i en Mikael no li posaran fàcil.
A “L’home que perseguia la seva ombra”, Lagercrantz ens torna a parlar d’abús de poder, d’experiments mèdics (al més pur estil de Josep Mengele), de crisis econòmiques i cracs financers, d'islamisme radical i de venjances. Em fa la sensació que aquesta cinquena part és una mica més “buida” que les anteriors. Enganxa, ho he dit en començar, però li falta una mica d’ànima. Lògicament, la Lisbeth i en Mikael continuen sent protagonistes, però queden una mica difosos darrere dels esdeveniments principals; i d'en Leo i en Dan, que estan per sobre de tot i de tothom. Continuarà. Segur!
“Potser tenia una certa raó. Havia deixat que tot plegat arribés massa lluny. L’havia deixat entrar al seu despatx, havia mentit i enganyat. Jo no hi tenia gaire a perdre, i quan la Lisbeth li va demanar la contrasenya per accedir a l’ordinador l’hi va donar. Va observar les mans de la noia. Cada vegada estava més embruixat. Els dits es bellugaven de pressa per damunt del teclat, però en principi no passava res d’especial. La Lisbeth anava saltant entre diferents pàgines web del municipi d’Uppsala, l’hospital universitari i la universitat”.
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
"Els homes que no estimaven a les dones"
"La noia que somiava amb un llumí i un bidó de gasolina"
"La reina al palau dels corrents d’aire"
"L'home que perseguia la seva ombra"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada