diumenge, de setembre 06, 2015

El que no mata et fa més fort (D. Lagercrantz)


No té Twitter. Ni Facebook. Ni Instagram. Alguns l’acusen de ser un periodista del passat, dels que ja no es porten. Però té coses molt més importants que tot això: Fonts, contactes, instint i moltes ganes de ser fidel a la veritat. Els joves haurien d’admirar-lo! Estima la seva professió; i es nota. Parlo de Mikael Blomkvist, l’estrella de la revista sueca d’investigació Millennium, que passa per un moment econòmic molt difícil.

El Blomkvist que ens dibuixa en David Lagercrantz és el de Stieg Larsson. L’autor de “Fall of Man in Wilmslow”, ha sabut agafar perfectament el relleu del creador de la nissaga, que va morir l’any 2004, deixant tres títols sensacionals: "Els homes que no estimaven a les dones", "La noia que somiava amb un llumí i un bidó de gasolina" i "La reina al palau dels corrents d’aire". Sis anys després, Blomkvist i la hacker Lisbeth Salander són els protagonistes de “El que no et amata et fa més fort”. Se’ls trobava a faltar. I això que comprar el llibre m’ha provocat un bon dilema moral, ja que els drets van a parar a Lagercrantz –cap problema- i al pare i el germà de Larsson, amb els quals no es parlava. La seva parella, amb qui no estava casat, n’ha quedat al marge. Al final, ho he fet. L’ha publicat Columna i té 652 pàgines.

A nivell argumental, potser no passen tantes coses com en els tres primers volums, però l’emoció és exactament la mateixa. L’he acabat en quatre dies. En aquest cas, la Salander intenta descobrir qui persegueix al professor Frans Balder, especialitzat en intel·ligència artificial. Algú li ha robat una bona part dels seus descobriments, que podrien canviar al món... i no per bé. “El que no mata et fa més fort” (que és una històrica frase de Nietsche) és un llibre que denuncia l’espionatge industrial i el dels governs, que aprofiten la seva posició de poder per fer i desfer, dins i fora de la llei. A més a més, a través del personatge de Salander, Lagercrantz continua denunciant la violència dels homes cap a les dones.

EL FILL DE L’AUGUST BALDER, CLAU

En aquest “Millennium 4”, també té moltíssim pes l’August Balder, el fill de vuit anys d’en Fran. Domina com ningú els números primers i dibuixa com els àngels, amb proporcions geomètriques i unes perspectives que fan fredor. Però no es relaciona amb ningú. Podríem dir que és un savant; és a dir, una persona autista que, a la vegada, té un do sobrehumà. En el seu cas, la pintura i les matemàtiques. En la part final del llibre, i per acabar de lligar-ho tot, l’autor recorda l’odi mortal que hi ha entre la Lisbeth i la seva germana bessona, la Camila, i els maltractaments que la hacker va patir del seu pare, un exespia rus amagat i protegit a Suècia. També fa sortir a en Holger Palmgren, durant molts anys tutor legal de la Lisbeth, que continua sorprenent-lo amb una vida plena de riscos.

“Ningú no filtra res sense tenir un motiu personal. De vegades el propòsit es tan noble com un sentiment de justícia, la voluntat de treure a la llum la corrupció o un abús. Però en la majoria d’ocasions es tracta d’un joc de poders: Així doncs, un periodista no pot oblidar mai la pregunta: per què m’ho expliques, això?
És cert que pot anar bé ser una peça de l’escaquer, com a mínim en certa manera. Cada revelació afebleix indefectiblement algú i, per tant, enforteix la capacitat d’influència dels altres. Cada figura de poder que cau és substituïda de seguida per una altra que no necessàriament és millor. Però si el periodista ha de formar-ne part, ha d’entendre les condicions i assegurar-se que no sigui només una de les parts qui surti victoriosa de la batalla”.

Novel·la de negra de qualitat; i amb contingut. No es pot demanar més".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi Sanuy

4 comentaris:

XeXu ha dit...

Vaig veure el llibre l'altre dia, he volgut llegir la ressenya per veure què en deies, perquè com gairebé tothom, també vaig llegir la famosa trilogia. Però és que a tu t'agrada tot massa... Esperava saber si estava a l'alçada dels altres, o si realment era una patata, però si comencem per dir que els altres llibres eren sensacionals... no anem bé. Completament sobrevalorats, el que tenen és molta làbia per enganxar el lector, però li sobren dues terceres parts de tota la lletra. I després una tírria personal, la que tinc per la Lisbeth, però això és només cosa meva. Bé, ara ja sé que en aquest llibre, cas de llegir-lo, perquè ara vaig a un ritme molt més baix, em trobaré la mateixa merda enganxifosa impossible de deixar anar quan ja has començat. Doncs no sé, suposo que li donaré llargues fins que ja sigui inevitable que me'l llegeixi.

Jordicine ha dit...

Inevitable no ho és. Depèn de tu. I tinc clar que penses que m'agrada tot massa. M'ho dius quasi cada cop que entres. Abraçada, XEXU.

miquel zueras ha dit...

Aiii... és d´aquests llibres que s´em cauen de les mans. Intentaré acabar-lo per cuarta vegada. M´agrada però em costa de llegir, no se perqué. Bona portada, això sí.
Salut!
Borgo.

Jordicine ha dit...

Salut, BORGO.