Hivern (Ali Smith)

“Hivern”, d’Ali Smith (Inverness, 1962) és un llibre difícil de qualificar. Està traduït al català per Dolors Udina i publicat per Raig Verd Editorial. El pròleg és de Marina Espasa. Difícil de qualificar perquè barreja un munt de temes, amb un estil molt particular i registres il·limitats. Són 275 pàgines plenes de cinisme i de situacions cent per cent surrealistes. Aviat sortirà a la venda “Primavera”, la tercera novel·la d'aquest ‘quartet estacional’.

Els principals protagonistes d’”Hivern” són la Sophia, l’Iris, l’Art i la Lux, que un dia de Nadal coincideixen al voltant de la mateixa taula. La Sophia és una dona de negocis benestant ja retirada. Com menys canvis hi hagi a la seva vida, millor. La seva germana Iris és tot el contrari. De jove, havia viscut en una casa ocupada, a Cornualla, amb un munt de persones més. Pau i amor. Una casa que anys després va acabar comprant la Sofia. L’Art és el fill de la Sophia. Es tracta d’un bloguer emboirat i amb moltes visions, que escriu sobre ocells i plantes a “Art in nature”. La Lux és una noia immigrant que, tot i treballar, no té una casa fixa on viure. L’Art la contracta uns dies perquè es faci passar per la Charlotte, la seva última parella. Li demana que l’acompanyi a casa de la seva mare. Des de fa uns dies, la Charlotte fa piulades en nom d’ell, per desacreditar-lo. Li suplanta la personalitat. Pobre Art...

Smith reflexiona sobre la postveritat (les xarxes estan plenes de mentides i d’inexactituds), sobre la crisi dels refugiats (amb la Lux al centre de l’huracà), sobre l’excés de burocratització (brutal l’escena amb el director del banc) i sobre les protestes sobre el canvi climàtic, amb un munt de dones encadenades. I ens ho explica amb molta energia, imaginació i un humor negre desbordant, amb la Sophia parlant amb un cap sense cos en les primeres pàgines. En aquest llibre, quasi sempre és la nit de Nadal, de diferents anys, a diferents hores. Va endavant i endarrere en el temps sense massa ordre, encara que al final tot acaba quadrant. És una novel·la que fa ‘olor’ de faula, de conte de Shakespeare, a qui l’autora nomena un munt de vegades. L’anècdota de l’autocar que s’atura a casa de la Sophia a la recerca de l’ocell que suposadament havia vist l’Art és impressionant.

“ÉS EL SOLSTICI D’HIVERN. A Londres, l’Art està fent servir un vell PC comunitari a l’espai on abans hi havia la zona de consulta de la biblioteca i ara hi ha un rètol sobre la porta que diu Benvinguts al Magatzem d’Idees. Està teclejant paraules aleatòries a Google per veure si s’autocompleten automàticament com mortes o no. La majoria s’autocompleten i, si no ho fan immediatament, solen fer-ho sempre quan teclegies (paraula) més é més la lletra m.
Té un lleuger calfred per alguna cosa –no sap per què, potser per masoquisme- quan tecleja art i després és i apareix, en primer lloc, com a primera opció:
l’art és mort”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Kordi_Sanuy

Novel·la (Paul Beckmann)

Si no t’agrada la teva vida, sempre te’n pots inventar una altra... encara més si ets escriptor. Ho sap molt bé en Beckman, protagonista de “Novel·la”, de Pol Beckmann (Barcelona, 1991). El nom del protagonista té una ‘n’ menys que el de l’autor. El llibre és curt, 160 pàgines, i està publicat per Quaderns Crema. És el Premi Llibreter de Literatura Catalana de l’any 2019. Bona reflexió sobre la natura i la forma de l’obra literària: els llibres dins dels llibres. Metaliteratura.

La història d’en Beckman és la història d’un fracàs. Des d’un primer moment, t’adones que s’encamina directament cap a la misèria. Va tenir èxit amb la seva primera novel·la i ja té data d’entrega per la segona, tot i que ni tan sols l’ha començada. Està en crisi creativa i empipat amb el món sencer. Per sort, la seva vida amorosa és perfecta. La Sofia i ell estan molt enamorats. La seva xicota l’adora i li diu que sí a tot. Només hi ha un 'però': és un personatge de ficció, creat per ell mateix. El problema és que se n’oblida constantment. A “Novel·la”, la realitat i tot allò que és inventat es mesclen creant una amalgama surrealista. De vegades, se m’ha fet complicat seguir el fil. I si en Beckman també fos un personatge de ficció, creat per una tercera persona?

En la seva suposada vida real, en Beckman viu amb la Laura, que no és conscient de la paranoia conspiradora de la seva parella. L’escriptor, amb la segona novel·la completament abandonada, sobreviu gràcies a una felicitat inventada, patològica i obsessiva. Com deia, s’inventa una parella -que sempre li fa la viu-viu- i un amic per portar-li la contrària, que és el seu exigent alter ego. Estem davant d’un llibre laberíntic que té un munt de sortides possibles, escrit amb un estil força àgil. Després de dedicar-se als relats, aquesta és la seva primera novel·la. En Beckmann té la mateixa edat que en Beckman –sobre la trentena-, i tots dos són escriptors. Segur que no és una casualitat.

“Va arribar l’estiu. En Bekman es va implicar amb una obstinació impròpia d’ell en els preparatius del casament. Primer només ho feia per no pensar en els fets de la Plaça del Sol; al cap d’un temps, aquella ocupació el va acabar entusiasmant. Els pares de la Laura es van comprometre a finançar-ho tot, de manera que no li calia restringir gaire les seves pretensions nupcials. I mentre elaborava llistes de convidats, reservava el càtering, redistribuïa els comensals, contractava el fotògraf i el discjòquei i es deixava empantanegar per munts de paperassa, es va adonar que el millor que li podia passar era casar-se”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La pantera de les neus (Sylvain Tesson)

Pot ser visual un llibre amb només una foto en blanc i negre? A “La pantera de les neus”, Sylvain Tesson (París, 1972) ens deixa molt clar que sí. El llibre està traduït al català per Jordi Martín Lloret i publicat per Angle Editorial. L’escriptor i viatger accepta la invitació del prestigiós fotògraf Vincent Munier perquè l’acompanyi al Tibet. El seu principal i únic objectiu és immortalitzar aquest animal en perill d’extinció, del qual només en queden alguns milers. Una aventura en tota regla. Grata sorpresa.

La pantera de les neus és un animal pràcticament invisible, esquiu, que no es deixa domesticar. Per tenir la sort de veure’l, s’ha de saber esperar, sense ningú al voltant i a molts graus sota zero. Es tracta de contemplar el paisatge, amb paciència, sense saber si l’animal acabarà apareixent o no. Al Tibet, Tesson viu una gran transformació interior. Feia trenta anys que viatjava, sovint a llocs despoblats i força inaccessibles, però mai fins ara havia gaudit tant de la natura. Mentre espera, comença a entendre el moviment lent, aquell que tan bé va descriure Carl Honoré a “Elogio de la lentitud”. Reflexiona també sobre la degradació del planeta i sobre la mort, que forma part de la mateixa vida. Fa la sensació que viu una gran ‘experiència religiosa’.

De vegades és més important l’espera que la mateixa acció. I, en poc temps, Tesson incorpora aquesta premissa com un mantra personal més. Munier és el millor mestre que podria tenir. Va deixar l’escola quan era molt jove per dedicar-se a la fotografia i, si donem un cop d’ull al seu currículum professional, sembla clar que va encertar-la de ple. Al Tibet els acompanyen en Léo i la Marie, una jove cineasta animalista que prepara documentals sobre el llop i el linx. En Léo es va convertir en l’ajudant de camp d’en Munier quan va abandonar la carrera de filosofia i lletres. Buscaré el recull les fotografies que Munier va fer a la pantera de les neus, acompanyades de poemes de Tesson. Al final, com diu el refrany, val més una imatge que mil paraules. Aquest llibre d’Angle m’ha deixat amb ganes de més.

“En aquell alt atri de la vida i de la mort s’hi representava una tragèdia, difícilment perceptible, perfectament regulada: sortia el sol, les bèsties s’empaitaven, per estimar-se o per devorar-se. Els herbívors passaven quinze hores al dia amb el cap acalat, mirant a terra. Era la seva maledicció: viure lentament, enfeinats pasturant una herba pobra però regalada. Per als carnívors la vida era més emocionant. Encalçaven un menjar escàs, que quan el caçaven constituïa la promesa d’una festa de sang i la perspectiva de migdiades voluptuoses”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Set mentides (Elizabeth Kay)

Hi ha qui pensa que les relacions d’amistat sempre són desiguals, que sovint hi ha una persona amb més ‘poder’ que l’altra; la que marca el camí. És així en el cas de la Jane i de la Marnie, protagonistes de “Set mentides”, la primera novel·la d’Elizabeth Kay. Sota aquest pseudònim s’amaga l’editora Lizzy Goudsmit. El llibre, traduït per Núria Parés Sallarès, està publicat per Columna i té 461 pàgines. La narradora és la Jane, que es confessa a algú. No sabem a qui fins ben bé al final.

La Jane i la Marnie són amigues des que tenen onze anys, pràcticament inseparables. Han viscut juntes i ho han compartit tot. Fins que la primera es casa i la ‘relació’ es relaxa una mica. Però la vida dona moltes sorpreses i la Jane torna a apropar-se a la Marnie, ara més que mai. L’obsessió que té per ella m’ha fet pensar en la pel·lícula “Dona blanca soltera busca” (1992). Faria qualsevol cosa per no moure’s del seu costat. És per això que quan li pregunta que li sembla en Charles (l’home amb qui ha començat a sortir) li diu que molt bé, tot i que pensa just el contrari. És la primera mentida de set. Una sempre tapa l’anterior i no hi ha marxa enrere possible. Si hagués dit la veritat, segur que ara el marit de la seva millor amiga encara estaria viu...

“Set mentides” és una novel·la inquietant. Se l’ha comparada amb "La noia del tren" i també amb "Perduda". Després de tot el que ha passat, que no ve al cas, la Jane (sempre a remolc de la Marnie) té l’oportunitat d’explicar-se. A la contraportada ens pregunten si la creiem, si ens convencen les seves explicacions. En el meu cas, sí. Ho tinc claríssim. Després de les seves set mentides, crec que no té motius per dir-ne cap més. Kay atrapa al lector des del primer moment. Escriu amb un estil molt àgil i visual. És fàcil imaginar-se tot allò que ens explica. Un dels encerts de la novel·la és no saber a qui es dirigeix la Jane ni com acabarà el relat de la seva relació d’amistat malaltissa amb la Marnie. Queda clar que l’autora, que fa anys que edita llibres, sap com arribar al públic.

“Només havíem parlat una vegada de la seva relació, i havia sigut una conversa carregada de la llarga i retorçada història d’una antiga amistat. Des de llavors, només n’havíem parlat en el sentit pràctic: els seus plans per al cap de setmana; la casa que possiblement algun dia es comprarien als afores de Londres; la mare d’ell, amb un càncer escampat, que vivia a Escòcia i s’anava morint de manera lenta, dolorosa i solitària.
No havíem parlat, per exemple, del fet que feia tres anys que estaven junts i que uns quants mesos abans vaig trobar, inesperadament —i ja sé que no hauria hagut de tafanejar— un anell de compromís amagat al fons del calaix de la tauleta de nit d’en Charles. Ni tampoc havíem parlat del fet que, fins i tot sense aquell anell, estaven avançant cap a un compromís permanent que els uniria per sempre més, d’una manera que —ni després de gairebé vint anys— la Marnie i jo no havíem experimentat mai”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Rewind (Juan Tallón)

La vida pot canviar en un segon, un maleït segon, i mai més res tornarà a ser com abans. Un segon, en el cas que ens ocupa, que ni tan sols el gestionen els protagonistes. Viure on viuen i tenir els veïns que tenen els col·loca en el centre de la tempesta i els enfonsa irremissiblement. L’atzar repartia les cartes i a ells els van tocar les pitjors. De l’atzar i d’enfrontar-se als fantasmes personals ens en parla Juan Tallón (Vilardevós, Ourense, 1975) a “Rewind”, publicat per Anagrama.

Tot comença amb una explosió en un immoble de Lió, un divendres qualsevol del mes de maig. En un dels pisos hi viuen estudiants de quatre nacionalitats: en Paul (francès), l’Emma (espanyola), en Luca (italià) i la Ilka (alemanya). En Didier i l’Anouk els visitaven sovint. Casa seva era casa de tothom, amb festa fixa tots els divendres. Un dels habituals era el fill adolescent del discret matrimoni marroquí del costat. Només hi ha un supervivent, en Paul, estudiant de Belles Arts, que és el primer narrador d’aquesta història que es pregunta si és possible rebobinar, fer marxa enrere, quan la tragèdia passa factura. Existeix la possibilitat de recuperar la felicitat arrabassada de soca-rel? De seguir endavant esquivant o convivint amb la desgràcia? De vegades, potser n’hi ha prou amb intentar-ho... O no.

Els altres quatre narradors són el pare de l’Emma, la quiosquera de davant de l’edifici dels nois –tenia una amistat preciosa amb ells-, la germana d’en Luca (fan del ciclisme i del ‘Pirata’ Marco Pantani, com ell) i la infermera que va rescatar en Paul, amiga de la mare d’en Didier. “Rewind” és un llibre íntim i molt ben escrit, que és impossible que et deixi indiferent. Emociona i regala missatges clars, com la importància de l’amistat, la necessitat de seguir lluitant tot i la pèrdua i la dificultat de tornar a estimar quan t’ho has pres quasi tot. El llibre l’acaba en Paul, que emociona quan parla de l’Emma i explica, amb la boca petita, el sòrdid secret que la sevillana li va desvelar una tarda d’amor total. Desgraciat l’home que va marcar-la per sempre.

“Medio año después de la muerte de mi madre, el Ayuntamiento de Lyon se puso en contacto con nosotros para que participásemos en un homenaje a Luca y sus amigos. Habían levantado el edificio de nuevo, como si eso equivaliese al fin de algo, o a una restitución de la normalidad. El mundo se había vuelto tan inhóspito que escapaba a conceptos como “normalidad”. Mi padre y yo declinamos participar en el acto público. No nos apetecía rebobinar ante desconocidos. Porque se acabaría así, pulsando el botón de rewind, mientras nos veían millones de personas a través de los televisores y regresábamos a los periódicos y a las radios, que nos recordarían que nuestros seres queridos ya no estaban. Nosotros ya vivíamos instalados en un rewind privado, yendo de delante atrás continuamente”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Els nois de la Nickel (Colton Whitehead)

Si em fessin escollir entre "El ferrocarril subterrani" i “Els nois de la Nickel” tindria un problema difícil de resoldre. Tots dos m’han agradat moltíssim. Tots dos han estat premiats amb el Pulitzer, els anys 2017 i 2020. Tots dos han estat escrits per Colson Whitehead (Nova York, 1969). I tots dos han estat publicats per Periscopi, aquest últim traduït al català per Laia Font i Mateu. Història colpidora sobre el corromput sistema educatiu dels Estats Units.

L’Elwood sempre ha tingut la sort d’esquena; pràcticament des que va néixer. Quan era petit, els seus pares el van abandonar sense cap explicació. El va pujar la Harriet, la seva àvia materna. I no ho va fer gens malament. El noi va créixer ben recte a la Florida dels anys 60, envoltat de grans inquietuds intel·lectuals. Li criden molt l’atenció la literatura i tot allò que fa referència al moviment dels drets civils, que persegueix la igualtat entre blancs i negres. Però ja he dit que té mala sort i, un parell d’errades innocents –de les quals no n’era ni culpable-, el condemnen a la misèria. Anava directe cap a la universitat i acaba a l’Acadèmia Nickel, un reformatori juvenil on els vigilants són implacables amb els negres. Piquen i, si s’escau, després pregunten. Pallisses que, en molts casos, acaben amb l’alumne a l’altre barri.

En aquesta novel·la, fosca com el carbó, Whitehead recrea una història basada en fets reals. Als alumnes negres se’ls tracta amb un menyspreu infinit. Res a veure amb el que reben els blancs. Tothom s’aprofita d’ells, dins i fora de l’escola. Fins al punt que la direcció es ven el seu menjar, la seva roba i moltes coses que estaven destinades a ells. Els de la Nickel tenen clients habituals i paguen bé. A més a més, als negres se'ls obliga a pintar, a netejar i fer altres feines en cases particulars, cases de personatges ‘respectables’ de la societat local. A l'acadèmia, l’Elwood no hi té massa amics. En Turner és un dels nois amb qui s’entén més bé, tot i que la seva relació tampoc no és per llençar coets. Whitehead diu que el llibre va néixer de la impotència, “perquè el racisme continua viu i impune”. Una veritat com una casa de pagès. Només cal mirar els Estats Units de Donald Trump per fer-se’n una idea més o ments clara. Dur, angoixós i imprescindible.

“El senyor Hill es va adonar que a l’Elwwood el fascinava la lluita pels drets civils, i torçava un somriure quan el noi intervenia. La resta dels mestres de l’institut Lincoln feia temps que el tenien en molt bona consideració i agraïen el seu tarannà tranquil. Als qui havien estat mestres dels seus pares anys enrere els va costar apamar-lo: potser duia el cognom del seu pare, però en aquell noi no hi havia ni rastre de l’encant salvatge d’en Perry, ni la malenconia inquietant de l’Evelyn. Agraït li estava el mestre que l’Elwood rescatava amb les seves contribucions, quan la classe s’ensopia amb la calor de la tarda i ell parlava d’”Arquimedes” o “Amsterdam” en el moment clau”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Simfonia de tardor (Vicenç Llorca)

Vicenç Llorca (Barcelona, 1965) és una aposta segura. Crec que sabria reconèixer un dels seus llibres, d’entre un centenar, encara que no estigués signat. El seu estil és únic i inconfusible. Un amor pur i total sempre ho impregna tot, de la primera a l’última pàgina. Amb “Simfonia de tardor” tanca la trilogia que completen "Tot el soroll del món" (2011) i "Aquell antic missatge de l'amor" (2018). Està publicat per Columna Edicions i té 189 pàgines.

Com va fer en les seves dues novel·les anteriors, l’autor reivindica les segones oportunitats, amb dos personatges que ja estan a la tardor de les seves vides. Són en Marc, músic gironí, i l’Emma, el seu amor de joventut, que apareix del no-res per tornar a entrar de ple en la seva vida. Després de divorciar-se, en Marc s’havia instal·lat a Organyà, on treballa en una simfonia. Al llarg dels dies que estan junts, els dos protagonistes filosofen sobre la felicitat i l’art, debatent quina està al servei de l’altre. A més a més, cavil·len sobre la fe en Déu, sobre els lars -petits déus protectors de la casa o de la llar- i parlen molt de música. Ella toca el violí i també té un gran prestigi dins de la professió. Quan eren joves, en Marc li va regalar a l’Emma un llibre de Plató, que inclou “El banquet” i “Fedre”. Com escriu l’autor, “L’amor també perdura a través dels llibres que compartim”.

La novel·la, escrit amb una estructura simfònica -en quatre moviments-, és un homenatge als músics, en general; i a la simfonia “Primavera” de Schumanm, en particular. L’Emma és la Clara Wieck del nostre protagonista. El seu és un amor incondicional, d’entregar-se sense esperar res a canvi, de saber donar les gràcies per plaer, quan toca: a la parella, a la vida i al mateix amor. Amb el seu estil noble, delicat i poètic, Llorca també menciona “El cant dels ocells”, de Pau Casals. Aquest cop col·loca els personatges a l’Alt Urgell, sobretot a Organyà, i també a Andorra, deixant clara la seva passió per la natura. No es parlava tant d’Organyà des de les “Homilies”! A “Tot el soroll”, l’acció passava a la República Dominicana i a “Aquell missatge”, a Nova York. La història d’en Marc ens arriba de boca d’un bon amic seu, coincidint amb la seva desaparició voluntària.

“Què és l’amor? Vet aquí la gran pregunta. La resposta... en la pròpia vida. L’amor s’ha de recórrer. Ha de succeir. Dit d’altra manera, hem d’acceptar ser per poder viure’l. Trobar-lo? Més aviat ell ens troba a nosaltres. És un misteri, com el de la creació o el de la nostra creació. Per això és apassionant, irrepetible, total. L’únic que tenim clar és que la vida no és vida sense haver-lo palpat, experimentat... Ens fa humans. Millor, humans que miren el foc dels déus per uns instants, per uns instants d’eternitat. La resta és la prosa, atenuada per altres formes amoroses com l’amistat, la concòrdia, la solidaritat...”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Semiidèntics (Muriel Villanueva)

Viure envoltat de gent i sentir-se sol. Brillar en escenaris plens i estar buit per dins. Tenir clar que et falta alguna cosa important, però no saber quina. És com se senten l’Ari i l’Aran, bessons originats per la fecundació simultània d’un òvul per part de dos espermatozous. Ells són els protagonistes de “Semiidèntics”, l’últim llibre de Muriel Villanueva (València, 1976). Té 188 pàgines i està publicat per Angle Editorial.

L’Ari és una famosa cantant de rap. Les seves cançons són molt punyents i parlen de soledat, d’incomprensió i de desencant. L’Aran és un ballarí d’èxit, tot i faltar-li l’avantbraç esquerre. Delicadesa en estar pur. El seu gènere sexual és indefinit. No sap si té un micropenis o un súperclítoris. Arribat el moment, ja decidirà qui vol ser i com. Tenen 19 anys i desconeixen l’existència del seu bessó. La noia viu amb la seva mare, la Manuela; el noi amb la Blanca, que és qui el va adoptar. Els germans van ser separats tot just acabats de néixer. L’Ari es ‘confessa’ al mirall. L’Aran a la Gretel, la seva nina de drap. Tenen una vida trista i incompleta. Les absències marquen més que les presències i no acaben de gaudir de l’èxit que els acompanya des de fa temps. Per sort, tot sembla encaminat a una trobada, fortuïta o no, que necessiten com el pa que mengen...

L’Ari i l’Aran són dos dels narradors d’aquesta novel·la. També ens parlen en primera persona en Miquel (pare de les criatures), la Manuela, la Blanca i la Rut, companya de feina d’en Miquel i ex parella de la Blanca. Ho van deixar quan ella va decidir adoptar una criatura acabada de néixer. “Semiidèntics” és un llibre ple de sentiments i d’emocions. L’autora ens explica la història dels bessons amb naturalitat i sense jutjar-los. Tenen un munt de temes importants per resoldre, començant pel seu origen i acabant en el futur més proper. Entremig, un munt de temes cabdals, com la identitat sexual, l’amor fraternal, el perdó i la necessitat de recuperar el temps perdut. Novel·la delicada i intimista que es llegeix pràcticament d’una tirada, sense aturador. Amor en estat pur. Tot un encert.

“De nit i a casa de nou. Per fi. Amb tu.
Hem passat una setmana fent rodar l’espectacle per diferents sales, i se suposa que ha anat bé. Però a mi aquesta minigira, m’ha matat. He provat de gaudir-ne, perquè, tal com diu la mare: “No tothom té la sort de tindre les teues qualitats físiques, la teua capacitat expressiva i una família que recolze una carrera artística”. Però m’ha costat molt. Des de la primera nit, la de l’estrena a Barcelona, des que l’home eixe em mirà d’aquella manera abans de caure redó, no he vist més que conques buides en els ulls del públic, de cada persona de cada platea davant la qual hem ballat. No sé per què aplaudien, com si l’espectacle els agaradara, si no ens miraven. Ens veien? Em veien?”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Torno a casa (Joan Carreras)

Diuen que poc abans d’arribar al final, toca fer balanç i repassar la pel·lícula de tota una vida. Què passa en els segons abans del traspàs? Ningú ho sap del cert, però més d’un potser ens en podria donar una idea aproximada. De mort i de malaltia en parla Joan Carreras (Barcelona, 1962) a “Torno a casa”, publicat per Proa. El llibre és curt -128 pàgines- i està format per paràgrafs de quatre línies, directes i sovint colpidors. Els separa amb un punt gran de color negre que convida a la reflexió. S’ha de llegir a petits glops...

El protagonista d’aquesta història, del qual no en sabem el nom, ens explica el seu viatge iniciàtic, un viatge cap al final, sense retorn. És un viatge de descoberta, de balanç, amb un rerefons poètic i molt humà. L’autor ens dona la informació amb comptagotes, tant de la vida de l’home com de la malaltia que pateix, que li ha pres pràcticament tot. S’ha perdut, físicament i emocional, en un lloc que no coneix i que, a poc a poc, anirà descobrint. El camí és llarg i polsegós i ha de saber separar el gra de la palla per avançar com cal. Al llarg del recorregut troba un munt de personatges singulars, alguns de coneguts (amb familiars inclosos) i d’altres que no. N’hi ha que han marcat de ple la seva vida. L’home, que cada cop té més clar on és i el perquè, es queda amb les coses més essencials, amb les estrictament necessàries.

Llegeixo que el pare de l’autor, Joan Carreras Martí, va morir l’any 2018. Feia d’editor i podria ser perfectament el protagonista de “Torno a casa”. De fet, al llarg del recorregut es fa referència a llibres, impremtes i tinta, fets que avalarien aquesta hipòtesi. L’obra està plena de personatges singulars i de situacions aparentment absurdes, però al final tot acaba quadrant a la perfecció. No el definiria com un llibre trist. Carreras tendeix a la reflexió i ens ho explica tot de manera sòbria i elegant, sense incomodar més del necessari. M’agrada molt el seu estil d’escriure, senzill i molt visual. D’ell ja havia llegit "La dona del cadillac", "L’àguila negra" i "Cafè Barcelona".

"No sé on soc.
Hi ha d’haver alguna raó perquè sigui aquí i intueixo que se’m desvelarà si puc reconèixer el lloc on són, però no puc perquè no hi he estat mai.

.

Sembla una carretera.
No hi passa ningú.
Jo sí que hi dec haver passat perquè d’alguna manera he d’haver arribat fins aquí, encara que no me’n recordi.

.

M’hauria de fixar en els detalls perquè són importants i perquè és fàcil que em passin per alt.
Va anar de poc que no el veiés, el minúscul grumoll de sang que vaig expulsar amb la micció".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El càstig (Guillem Sala)

Al final, tu ets responsable de com et sents. Diu el refrany que la culpa és negra i que no la vol ningú. Treure-se-la de sobre sempre ha estat complicat. Encara més si l’autoestima està tocada i el càstig rebut, llarg i reiteratiu, ha deixat petja en el caràcter. De tot això ens en parla l’escriptor i sociòleg Guillem Sala (Barcelona, 1974) a la seva última novel·la, titulada “El càstig”. És un llibre curt, inquietant i tens, publicat per L’Altra Editorial. Té 183 pàgines.

La protagonista principal és la Sandra, professora d’un institut del barri de Sant Andreu de Barcelona. Les coses no li van malament, però fa temps que ha perdut la capacitat d’enamorar-se i també de ser feliç. La tumultuosa relació amb la seva germana Raquel, autoritària i malèvola, l’ha marcat per sempre més. Quan era el moment, la seva mare tampoc no va estar a l’altura. És per això que tendeix a l’autodestrucció, atipant-se de menjar porqueria i fent altres coses que ara no vénen al cas. Sala escriu tot un assaig sobre la pedagogia de l’error i el poder enganxós de la culpa, que també rosega l’Izan, l’alumne de la Sandra immers en un cas d’abús sexual. Entre ells s’estableix una relació de cordialitat força estranya. Malaltissa i poc recomanable.

Completen el quadre de personatges principals l’Albert i en Minu. L’Albert és la parella de la Sandra. Havia estat professor seu a la universitat. Té un llibre publicat, “He vist passar un cranc amb bicicleta” -que no ha tingut massa èxit-, i n’està escrivint un altre. El títol és una picada d’ull de Sala a la seva anterior novel·la, "La fuga de l'home cranc". En Minu, més jove i surfista, també està enamorat de la Sandra. Fa classes al mateix institut. Tota l’acció passa al llarg d’un any escolar, dividit en quatre parts: primer, segon i tercer trimestre i vacances. El narrador de la història parla en català, però inclou frases en castellà, sovint col·loquials i molt de ‘carrer'. Les posa en boca d’algun dels protagonistes. Des que comences a llegir, t’adones que l’atmosfera que envolta la Sandra és angoixant i que només deixarà de patir si fa un gir radical a la seva torturada vida.

“El quart dia, a les deu del matí, sona l’intèrfon. De tant en tant passa, però sempre és correus o publicitat i sempre hi ha algun veí que obre. Aquesta vegada, en canvi, torna a sonar. Quatre trucs, espaiats. Qui pot ser? No truca de manera insistent però tampoc desisteix. La Sandra espera que es cansi i marxi però sempre torna a sonar. Comença a formar-se un esbós de personalitat a l’altra banda, per la forma de trucar –trucs iguals, llargs-, normalment la gent canvia el patró quan es dilata l’espera, allarga els trucs o augmenta la freqüència, però no és el cas. Els intervals es van omplint d’una pregunta cada cop més definida. Podria ser un vell o un boig. Però, per què no, també pot ser la seva mare”.

Bona setmana totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El darrer cop d'arquet. Relats de Sherlock Holmes, IV (Sir Arthur Conan Doyle)

Viena Edicions segueix apostant per Sherlock Holmes. Acaba de posar a la venda “El darrer cop d’arquet”, el quart volum de relats del famós detectiu creat per Sir Arthur Conan Doyle (Edimburg, 1859 – Crowborough, Sussex, 1930). Està traduït al català per Xavier Zambrano i té 268 pàgines. L’epíleg el firma Josep Lluís Martín Berbois i inclou documentació inèdita. El llibre es va publicar per primer cop el 1917, 14 anys després del tercer.

En aquells temps, hi havia moltes ganes de tornar a llegir històries de Holmes. Europa estava immersa en la Primera Guerra Mundial i les alegries eren més aviat poques. Molts joves s’hi van deixar la vida, entre ells el fill de Conan Doyle. El famós personatge de ficció tenia previst fer un pas enrere per dedicar-se a l'apicultura. Un cop més, però, el convencen perquè continuï en actiu. El llibre el formen set relats. Un d’ells, “El darrer cop d’arquet”, és el que dona títol al llibre. És una efectiva història de lladres i serenos, amb espies, contra espies i més d’un desengany. A banda d’aquest, els dos més destacats són “El cercle roig” (amb un misteriós ‘inquilí’ que mai surt de l’habitació de l’hostal on s’amaga) i “L’urpa del diable”, amb gent que mor o perd l’enteniment quasi sense adonar-se, de manera misteriosa... Hi té alguna cosa a veure l’esperit del mal?

Dels altres quatre em quedo amb “Els plànols del Bruce Partington”, amb un assassinat a conseqüència del robatori dels plànols d’un submarí. Un dels protagonistes, perquè el cas és qüestió d’estat, és en Mycroft, el germà de Holmes. Completen el llibre “La desaparició de Lady Frances Carfax” (de qui ningú en sap res de fa temps), “El detectiu moribund” (amb Homes jugant les seves millors cartes d’actor, enganyant al seu amic Watson) i “Wisteria Lodge”, que comença amb un assassinat envoltat d’un munt d’incògnites. El cas seria irresoluble per la majoria de mortals, però la intuïció, la persistència i la capacitat de raonament de Sherlock Holmes són infinites. El llibre està escrit amb un estil àgil i visual. Molt fàcil de llegir.

“-Una altra copeta, Watson? –va dir Sherlock Holmes, tot allargant el braç amb què sostenia l’ampolla d’imperial Tokay.
El xofer rodanxó, que s’havia assegut a la taula, va atansar-li la copa de bon grat.
-És un bon vi, Holmes.
-Un vi notable, Watson. El nostre amic que jeu al sofà em va assegurar que prové de la reserva especial que Francesc Josep té al Palau Schönbrunn. ¿Us faria res obrir la finestra? Els vapors del cloroform esguerren la degustació.
La caixa forta estava oberta de bat a bat i Holmes, dret al davant, anava traient un dossier rere l’altre, els examinava i els empaquetava amb cura a la maleta de Von Bork...”).

El retorn de Sherlock Holmes (Relats, III)
Les memòries de Sherlock Holmes (Relats, II)
Les aventures de Sherlock Holmes

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El banquet anual de la confraria d'enterramorts (Mathias Enard)

Excessos i més excessos. Un darrere de l’altre. Sense aturador. A “El banquet anual de la confraria d’enterramorts”, Mathias Enard (Niort, 1972) ens regala un recorregut tragicòmic per la història de la França del segle XX. El guanyador del Premi Goncourt 2015, amb l'obra titulada “Brúixola”, fa servir la mort per parlar de la vida. El llibre està traduït al català per Jordi Martín Lloret i publicat per l'editorial Empúries. Té 464 pàgines.

La història està dividida en set parts. La que més m’ha agradat és la quarta, que és la que dona títol al llibre. En el petit poble on passa tot -i de retruc en la seva àrea d’influència- no es mor ningú al llarg de tres dies, que és el que dura l’esperat banquet anual dels enterramorts. És un pacte tàcit, i irreversible, entre la mort i els professionals del sector. Mengen i beuen sense estar-se'n de res: carn, peix, marisc, formatge, fruites, pastissos... i molt d’alcohol. Ningú els molestarà. La llista de plats, que acaba provocant repulsió, és infinita. Segur que més d’un i de dos comensals no rebenten per ben poc. Gula en estat pur. En aquest banquet tot és exagerat i descomunal. Greixós. La grotesca festa de la vida enmig de la mort, que acompanya als encarregats de les sepultures, dia darrere dia. Un parèntesi merescut. Bona tesi sobre l’ànima humana en un ambient rural.

El banquet es fa en un imaginari poble de l’oest de França. Estaria situat molt a prop de Niort, on va néixer l’autor. Actualment, viu a Barcelona. Allà s’hi instal·la un jove antropòleg, en David, que prepara una tesi sobre la vida al camp. És per això que s’entrevista amb un munt de persones que va coneixent. Bateja la seva nova residència com a “El pensament salvatge”. Avís per navegants. Però més que preparar una tesi, el que fa és escriure un diari, que és el que llegim nosaltres. La seva xicota, la Lara, s’ha quedat a París, esperant-lo. Al poble sempre hi passen coses interessants. Qui li havia de dir! A mesura que passa el temps, s’adona que potser tenia massa prejudicis amb la gent del camp i que ‘vincular-se’ amb la natura és vital per avançar. Les dues parts del diari també m’han agradat molt.

Abans parlava d’excessos. De menjar i beure, els tres dies del banquet dels enterramorts, i també de reencarnacions. Enard s’encaparra a explicar-nos les mil i una vides d’un munt de personatges, que al llarg de la història ho han estat pràcticament tot: homes, dones, capellans, ocells, guineus... El procés és llarg i dens. He de reconèixer que, en algun moment, he estat a punt de perdre’m. Això sí, les reencarnacions són l’excusa perfecta per anar amunt i avall de la tumultuosa història de França del segle XX. Molt probablement, sense passar per aquestes diverses existències, l'autor no hauria pogut 'viatjar' amb tanta llibertat. Estem davant d’un llibre diferent, en algunes fases divertit i amb un punt de simpàtica bogeria.

“Els enllardadors comprovaven periòdicament els ressorts dels asters giratoris, arrosaven els garrins, els xais, les llebres (quasi cuites, les llebres), i ben enllardades, untades generosament amb una salsa d’agrella i de serpoll, les llebres perfumaven com una gespa anglesa, com un bosquet cors, com un aiguamoll dessecat: la força, la suavitat, la bogeria de la Natura. Les llebres provenien de la caça furtiva, és clar, perquè estava prohibit disparar-los a la primavera; es permetien la llibertat de matar-ne algunes de velles, d’orelles llargues, consumides, astutes, respectables i libinidoses, rodones i llanoses, i haurien capturat mascles si els haguessin sabut reconèixer...”

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Atrapa la llebre (Lana Bastašić)

Hi ha moltes maneres de sobreviure després d’una guerra llarga i dura com la de Bòsnia. Des de dins; i des de fora de Banja Luka. La Lejla Berig, d’origen serbi, s’hi queda, després de ‘modificar-se'n’ el nom i el cognom. Es converteix en la Lela Beric, amb l’objectiu de passar més desapercebuda. Millor semblar bosniana i/o musulmana... La Sara marxa a Dublín, on viu amb la seva parella, en Michael. Tenen un alvocater que no dona fruits i un veí nudista, a la casa del costat.

La Sara i la Lejla són dues de les protagonistes d’”Atrapa la llebre”, de Lana Bastašić (Zagreb, 1986). El llibre, Premi de Literatura de la Unió Europea 2020, està traduït al català per Pau Sanchis Ferrer i publicat per Edicions del Periscopi. Té 274 pàgines. Es van conèixer quan eren petites i es van convertir en inseparables. Fins que un dia, l'amistat es va trencar de soca-rel. Va passar alguna cosa, que intuïm aviat, però que no descobrim fins a la part final del llibre. Ara, després de dotze anys sense cap contacte, la Lejla truca a la Sara –sempre ha tingut molta influència sobre ella, i tòxica- i li demana que la vagi a buscar a Mostar i l’acompanyi a Viena. Com si no hagués passat el temps. Li diu que allà es trobaran amb l’Armin, germà de la Lejla, que va desaparèixer quan era jove. La Sara n’estava ocultament enamorada. El noi es converteix en el seu punt en comú.

El llibre s’acaba convertint en un apassionant viatge per mitja Europa amb constants incursions a un passat recent i impossible d’oblidar. La Sara i la Lejla, però, ho recorden tot de manera molt diferent. Les coincidències són mínimes. En tots dos casos, però, els traumes continuen vius. La Sara, molt més patidora que la seva amiga, ha intentat sobreposar-se des de la llunyania. La Lejla, més despreocupada, des del 'pinyol' de tot. La Sara ho veu tot molt fosc i fins i tot li fa vergonya fer servir la seva antiga llengua. Totes dues van estudiar filosofia i lletres. La Sara escriu. De fet, ella és la narradora de la novel·la i en molts casos es dirigeix directament a la seva amiga, sempre amb la 'j' que va fer desaparèixer. Quan la recull a Mostar, la Lejla estava fent de cambrera. El títol té a veure amb la llebre que les dues amigues van a buscar juntes a un petit mercat, quan no es podien ni imaginar com acabaria tot entre elles. Es llegeix molt bé. Recomanable.

“El silenci es va tornar a ficar dins del cotxe, com un autoestopista incòmode que no se sap d’on ve, mentre corríem cap a Zagreb. Esperava que a la frontera passaria alguna cosa especial: que 

tindríem problemes amb els papers, hi hauria algun entrebanc en el cotxe, ens trobaríem mig quilo de cocaïna sota el seient o alguna cosa semblant. Al final, va ser força fàcil. Primer, Bòsnia havia intentat retenir-nos en aquell camp de blat de moro, enredant els cabells de la Lejla al voltant d’una tija morta, engolint-nos sota la vegetació estèril. I ara ens escopia a través de la duana, sense més”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy