El olor del miedo (Manuel Ríos San Martín)

L’Elena és una jove i entregada veterinària que treballa al zoològic de València. Fa la sensació que els animals li interessen fins i tot més que les persones. Faria qualsevol cosa per a ells. El dia que un tirador abat la Blanca, l’elefanta albina del parc, entra en estat de xoc. Veure el cos sense vida del paquiderm li desperta un odi inusitat. L'Elena és la protagonista d’”El olor del miedo”, de Manuel Ríos San Martín (1965). Té 550 pàgines i l’ha publicat Planeta. 

L’encarregat de trobar al culpable i portar el cas a bon port és en JP, un veterà de la UDEV, la Unitat de Delinqüència Especialitzada i Violenta de la Policia Nacional. És fan incondicional dels Rolling Stones i no passa pel seu millor moment. Sort en té de l’amor total de la seva neta, la petita Coral. La parella de feina d'en JP és la Violeta, una jove inspectora, acabada de sortir de l’acadèmia. Inexperta, però molt intuïtiva. Ell l’anomena “pepinillo”, un sobrenom habitual pels que fa poc temps que són en el cos. El cas de la mort de l’elefanta és tendència a les xarxes socials. No es pot parlar d’assassinat perquè, segons el Codi Penal, només s’assassinen a les persones, mai als animals.

D’inici, el cas pot semblar senzill, però es complica a cada hora que passa. L’Elena està convençuda que el responsable de la mort de la Blanca és l’Adolfo, un dels vigilants del parc. També l’acusa de sabotatges anteriors. Però la situació és més complexa, amb un munt d’interessos ocults. Queda clar que no hi ha animal més perillós que el ser humà. “El olor del miedo” és un llibre àgil, ben estructurat i

amb uns personatges que t’atrapen ja de sortida. En JP, el policia rocker, m’ha caigut especialment simpàtic. L’autor aconsegueix que l'emoció es mantingui fins a l’última pàgina, amb un parell de girs tan efectius com inesperats. Tot salpebrat amb triangle amorós potent, el que formen l'Elena, la Cristina -que és la seva parella- i en Sidy, l'amant i company de feina.

"JP ya no aguantaba toda la noche sin levantarse para ir al baño. Cosas de la edad. Rosa insistía en que tenía que vigilarse la próstata, pero un viejo roquero no hace según qué concesiones, así que iban pasando los meses y cada cita que ella le pedía en el especialista, él la anulaba. En esa ocasión. además de tener ganes de mear, se había desvelado, por lo que cogió el móvil y se sentó en la taza en silencio para no despertar a su mujer. Vio que tenía un wasap de Violeta de las 23:30. Se desperezó y abrió la aplicación para leerlo:

Ha aparecido un mensaje amenazador en redes sociales: "No pararemos hasta que se cierre el zoológico"".

@Jordi_Sanuy

El digestiu de la veritat (David Balaguer)

De vegades, la solitud pot ser adorable. No sempre, està clar. Amb ella s’improvisa. T’hi pots passar hores i hores, al seu costat, assegut al sofà de casa. Aquest estat és un dels catorze protagonistes del llibre de relats “El digestiu de la veritat”, de David Balaguer (Barcelona, 1976). Té 172 pàgines i l'ha publicat La Magrana. L’autor transforma aquests estats o obsessions vitals en persones i hi interactua sense complexos.

Tot està explicat d'una manera personal i amb grans dosis d'un humor fosc (per no dir negre), que sovint desemboca en situacions absurdes. Quan el narrador parla amb la joventut, per exemple, li recrimina que no li doni treves, que l'abandoni i l'acabi menyspreant. Hi parla de tu a tu, com si fos una dona. A la felicitat li retreu que li sigui esquiva quan més la necessita, i a l'ejaculació que sigui tan difícil compartir-la. Entre ells dos, quan estan sols, s'entenen a la perfecció. Bona oda a l'onanisme. El pas del temps, la nostàlgia i la volatilitat de les coses apareixen sovint en aquests contes curts àcids i plurals. Balaguer diu que “els anys són velocistes jamaicans”. Aquesta una de les moltes referències esportives que inclou el llibre, que passa molt bé.

Les pors, les cavil·lacions, la fal·lera pels números i les estadístiques i altres deliris del narrador esquitxen totes les històries, algunes amb finals sorprenents. Sovint he sentit a dir que començar un conte és més fàcil que acabar-lo, que és on hi ha la verdadera complexitat. M’ha cridat l'atenció “La farsa”, en què una família competeix per veure quin dels seus membres dorm menys. Amb jutges i tot. Final sublim. També soc fan de l”’intuïtòmetre”, l'aparell que implanten al cap d’un home per intentar que no s’equivoqui a l'hora de prendre decisions importants. Hilarant la relació amb el doctor Solbakken. Per cert, Balaguer, habitual dels mitjans de comunicació, cita a dos companys de professió, Jordi Ramos, del Departament d’Esports de TV3 , i Xavier Grasset, l’alma mater del Més 324.  

"Quan anàvem al parc la mare sempre estava atenta a l’eventual aparició d’un pederasta que em pogués espatllar l’existència. La seva desconfiança malaltissa, concentrada principalment en el gènere masculí, s’activa quan algun home de més de cinquanta anys amb ulleres de pasta de vidres gruixuts, cabells greixosos pentinats amb la clenxa al costat, camisa de quadres de franel·la i jersei de cremallera cordat fins a la meitat gosava internar-se en un radi inferior als quinze metres de la meva posició. 

La confecció de clixés marmoris era una distracció en la qual la mare invertia moltes hores. Després, els exposava i puc certificar que la seva obra causava incredulitat i una gran controvèrsia. L’obsessió de la mare pels pederastes va fer que no reparés en la possibilitat que fossis tu qui vingués a molestar-me”. 

@Jordi_sanuy

Veus de paper (Carlota Benet)

Si partim de la premissa que només es viu una vegada, és millor viure la vida com volem i no com alguns intenten organitzar-nos-la. La Sina, protagonista de "Veus de paper", viu la vida que ha ideat per a ella el seu pare i li costa molt sortir-se del guió marcat. Cuidar-lo a ell, treballar a la llibreria familiar, les classes del seu programa de doctorat i poc més. Va vestida d''abans' i no es preocupa massa de la seva imatge exterior.

En aquest llibre, Carlota Benet (Barcelona, 1981) ens parla de la importància de decidir per nosaltres mateixos i, sobretot, de saber perdonar. Té 238 pàgines i l'ha publicat Columna. Les coses no són sempre com semblen i escollir la millor opció és complicat. El pas del temps tampoc no ajuda quan s'ha de jutjar una decisió presa en el passat. Més enllà del seu pare i de la Lluïsa, la seva única amiga, la Sina no té amb qui parlar. Potser és per això que se li apareixen les heroïnes dels seus llibres preferits, com la Teresa Valldaura (de "Mirall trencat"), la Wendy ("Peter Pan"), la Marquesa de Merteuil ("Les amistats perilloses") o la Rosalía Pipaón ("La de Bringas"). N'hi ha moltes més... Totes elles intenten donar-li consells i acompanyar-la cap a un futur més obert i millor.

La Sina sempre ha trobat a faltar un referent femení; i, com que no el té, n''inventa' uns quants. La seva mare va marxar poc després que naixés ella i ha crescut i ha viscut pel seu pare. Després d'anys i panys envoltada de ficció, potser ha arribat el moment que obri portes i finestres, airegi la seva vida i confiï una mica més en tot allò que ve de l'exterior. Queda clar que els llibres són màgia pura i ens ensenyen altres vides i maneres de pensar. Però compte, s'ha de trobar l'equilibri entre aquest 'món paral·lel' i el real, el de cada dia, que també cal gaudir al màxim, sempre que sigui possible. "Veus de paper" és sobri, elegant i amb un personatge central, la Sina, de qui t'enamores des de la primera pàgina. Bon homenatge a la literatura, al feminisme i a la llibertat. Molt emotiu.

"Allà hi vivia amb la seva filla Sina (de Carmesina, com la de Tirant lo Blanc), que havia tingut de gran, als quaranta-sis anys, amb una noieta d’aire hippy (malgrat la moda minimalista que l’any 1995 imperava entre el jovent), bonica com la Venus de Botticelli i a qui havia estimat bojament. Explicava que un dia havia aparegut a la botiga, desvalguda, víctima de males influències, del consum de marihuana i d’uns pares que no la comprenien, que ell l’havia ajudat i que durant algun temps havien estat feliços. Al cap de poc de donar a llum, però, va desaparèixer tan de sobte com havia arribat, per anar a parar, s’imaginava ell, a alguna platja de Tailàndia o a un asram de l’Índia".

@Jordi_Sanuy

instagram.com/jordi_sanuy_llibres

Los inocentes (María Oruña)

L'escriptora gallega María Oruña (Vigo, 1976) se supera en cada llibre que escriu. L'últim és "Los inocentes", que forma part de l'univers del "Puerto Escondido". Surt a la venda avui dimecres. Torna la tinent Valentina Redondo, que està a punt de casar-se amb la seva parella, el professor escocès Oliver Gordon. Només queden un parell de setmanes. És la primera vegada que l'autora s'endinsa en un crim massiu i se'n surt de meravella. La novel·la té 461 pàgines i l'ha publicat Ediciones Destino. 

Una gran part de l'acció passa al balneari càntabre de Puente Viesgo, en el seu Temple de l'Aigua, per ser més concrets. Un atemptat amb arma química genera el caos en un grup d'empresaris que l'havia tancat en exclusivitat, només per a ells, per un parell d'hores. La Valentina i el seu equip s'hauran d'esforçar al màxim per trobar els culpables. L'executor i, sobretot, el cervell que ho ha organitzat tot. S'intueix com un home hàbil, cruel i sense compassió. La tinent haurà de col·laborar amb l'exèrcit i amb un equip de l'UCO (la Unitat Central Operativa), que són qui es posen al capdavant de les operacions des d'un primer moment. Un cop més, la intuïció de la tinent serà determinant perquè tot arribi a bon port.

Oruña manté l'emoció fins a l'última pàgina. Ens va donant pistes a poc a poc, descartant sospitosos i sortint-ne de nous. I ho fa sense trampes ni girs inncessaris. Tant la Valentina com l'Oliver, que està preparant els casaments amb el seu amic Michael Blake, són personatges que cauen bé, i que tenen la seva importància en la història. S'han de casar a Cantàbria i també a Escòcia. De l'equip de policies em quedo amb el subtinent Sabadelle, que protagonitza unes quantes situacions divertides. Al llarg de la història, l'autora fa referències a alguns dels seus llibres anteriors, convertint-ho tot en un producte global. Compte, les sospites aviat cauran sobre un vell 'conegut'... Ritme, animació màxima i paisatges idíl·lics. Què més es pot demanar? El perill és un batec que mai no s'extingeix.

Al començament de cada capítol s'inclou una cita breu d'autors com Agatha Christie, Alejando Dumas o Fiódor Dostoievski. "Crim i càstig", per cert, és la 'bíblia' on es veu emmirallat un dels protagonistes del costat fosc. De la María Oruña ja havia llegit i comentat "El camino del fuego", "Lo que la marea esconde" i "El bosque de los cuatro vientos". 

"Mil metros cuadrados y una enorme piscina a treinta y dos grados centígrados con cascadas, cuellos de cisne, burbujeantes camas de agua y varios jacuzzis. Sin duda, la elegancia de las instalaciones y el apacible paisaje que se aprecia desde sus ventanales hacen del Templo del Agua un agradable y lujoso paraíso. Sin embargo, una dramática turbación parece crecer en su interior. Un crimen, brutal y despiadado, acaba de ejecutarse. Su efecto se desparrama por la instalación como si se tratase de una incontenible cascada llena de veneno. El impío delito va a ser descubierto muy pronto. ¿Quién podría imaginar una forma tan terrible de despreciar la vida?"

@Jordi_Sanuy

Les urpes de l'àguila (Karin Smirnoff)

"Lisbeth Salander i Mikael Blomkvist ja són història". Ho escrivia jo mateix després de llegir "La noia que va viure dues vegades", el sisè i -en teoria- últim volum de la nissaga "Millennium", ideada per Stieg Larsson (1954-2004). Amb el duel final entre la Lisbeth i la seva germana bessona Camila quedava tot resolt. Força ben resolt. Però, quatre anys després, la hacker ha tornat de nou, ara de la mà de Karin Smirnoff (1965). El llibre es titula "Les urpes de l'àguila". No me l'esperava.

L'univers Larsson és molt ampli i té possibilitats il·limitades. L'escriptor suec, mort a cinquanta anys, va crear uns personatges potents i unes històries fosques, retorçades i addictives des de la primera pàgina. Impossible deixar-les de banda. Només va tenir temps d'escriure "Els homes que no estimaven a les dones" (2006), "La noia que somiava amb un llumí i un bidó de gasolina" (2007) i "La reina al palau dels corrents d’aire" (2007). Tres novel·les negres espectaculars. Vuit anys després de quedar orfes, David Lagercrantz (1962) va adoptar a la Lisbeth i en Mikael i va publicar "El que no et mata et fa més fort" (2015), "L'home que perseguia la seva ombra" (2017) i l'esmentat "La noia que va viure dues vegades" (2019). Mai no va assolir la prestància de Larsson, però se'n va sortir força bé.

El llibre d'Smirnoff està al nivell dels tres de Lagercrantz. Per mantenir el lligam amb la sèrie, fan sortir del no-res a una neboda de la Lisbeth, que es diu Svala i és llesta com una fura. De fet, s'assembla força a la seva tieta. Té 13 anys i és filla d'en Ronald Niederman, el terrible germanastre de la hacker. La nena tampoc sent el dolor, com li passava al seu pare. Necessita algú que es faci càrrec d'ella i els serveis socials pensen en la Salander, que continua amb la seva vida grisa i apartada de tot i tothom. Bon personatge. Va a buscar-la al nord de Suècia, curiosament, a la mateixa localitat on es casa la filla d'en Blomkvist. Quin país més petit! Ara el periodista té molt de temps. Millennium ja no existeix com a revista. S'ha transformat en un pòdcast. I ell n'ha quedat al marge...

CORRUPCIÓ DISFRESSADA D'ECOLOGISME

A "Les urpes de l'àguila" hi trobem terrorisme, diners fàcils, xarxes de corrupció disfressades d'ecologistes, l'ascens imparable de l'ultradreta, segrestos, assassinats i la Lisbeth i en Mikael fent de les seves, com sempre. Enmig de tot això, una poderosa multinacional vol fer un parc eòlic a les terres pràcticament deshabitades i riques en recursos naturals de la zona. A qualsevol preu. El llibre té 585 pàgines, està traduït al català per Jordi Boixadós i l'ha publicat Columna. Pels incondicionals de la sèrie. Per cert, en la pàgina 237, un dels protagonistes va a la biblioteca i agafa "Demòcrates de Suècia, el moviment nacional", de Stieg Larsson i Mikael Ekman. Bon homenatge.

"La Lisbeth observa com l'Slava mira la Mei. De sobte, la nena deixa de fer la cara seriosa que feia i obre un somriure que la transforma en una persona única, és a dir, que ja no és una còpia de la Camila. Una persona que segurament no es comptarà mai entre els mortals normals i corrents però, i aquesta és la esperança, tampoc entre els nens malaurats de la societat. La Lisbeth no n'està segura. Camina pel fil d'una navalla, i ella mateixa també. Quan la vida és una qüestió de vida o mort no hi ha marxa enrere, ho sap prou bé ella mateixa".

@Jordi_Sanuy

Ferides (Sílvia Cantos)

"Tots arrosseguem ferides, unes de ben visibles a la pell i altres d'ocultes en el més profund de l'ànima". Ho saben perfectament els cinc protagonistes principals de "Ferides", la segona novel·la de Sílvia Cantos (Argentona, 1980). És curta, 172 pàgines, i l'ha publicada Columna. Tots cinc pateixen molt, però intenten mirar cap al futur amb optimisme. Tenen força de voluntat i persones en qui recolzar-se. 

En Fabio va perdre la mare quan era un nen i l’han pujat els seus tiets. El van treure de la seva Lisboa natal per portar-lo a Barcelona, que és on viuen ells. La Martina es nega a sortir de casa després de tenir un ensurt considerable. En un tancar i obrir d’ulls les seves boniques rialles es transformen en plors i es bloqueja. Un sotrac inesperat la deixa en fora de joc. Haurà de treballar de valent per tornar a entrar al camp i continuar jugant el partit. L’Ignasi i la Paula no passen pel seu millor moment, però fan equip per superar un revés inesperat, en forma de malaltia cruel. Si tot surt bé, potser demanaran un canvi de 'club'. L'alineació la completa la Júlia, que s’escalfa a la banda, esperant la seva oportunitat.

“Ferides” és un llibre que es llegeix molt bé, pràcticament d’una tirada. Té bon ritme, uns personatges que et cauen simpàtics des d’un primer moment i un enfocament positiu, tot i que són molts els problemes que han d’anar esquivant. Això sí, a poc a poc i intentant no perdre el cap en els moments difícils. L’autora incideix en alguns temes que ja va tractar a la seva primera novel·la, "Ulls de nit": l’amistat a cor què vols, l’amor total i el sexe apassionat, bàsic en una bona relació de parella. La major part de la història passa a Barcelona, on viuen els protagonistes. Cantos, apassionada de la lectura, ens deixa dues referències poètiques, les de Salvador Riera Solsona i el portuguès Fernando Pessoa.

"La massa de cossos es movia al ritme de la música, que retronava amb els decibels emergents dels immensos altaveus situats estratègicament a tota la discoteca. La cadència passava de la rauxa festiva a la sensualitat més eròtica amb pocs compassos, i amb la mateixa velocitat els moviments canviaven dels salts i les rialles grupals a un sinuós vaivé dels malucs que apropava els cossos i donava inici al joc de mirades que s’establia al llarg de la pista, en una autèntica declaració d’intencions. Escots perlats de suor, rostres seductors, ulls afamats carregats de promeses, la insolència dels vint anys en la màxima esplendor".

@Jordi_Sanuy

Diré que m'ho inventat (Marta Marín-Domine)

No sé si la Marina (al començament de la història només M) estava preparada per dur una filla al món. De fet, abans de ser mare, avorta un munt de cops; voluntàriament. Viatges d'anada i tornada a París. A "Diré que m'ho he inventat", Marta Marín-Dòmine (Barcelona, 1959) escriu de manera contundent sobre les difícils relacions mare-filla. La seva no va ser gens exemplar. El llibre té 184 pàgines, és el Premi BBVA Sant Joan 2023 i l'ha publicat Edicions 62. 

La mare ja fa anys que és morta, i la filla torna al pis on van viure juntes a Barcelona. Ha arribat el moment de fer balanç i d'intentar esbrinar (si és possible) què va fallar entre elles. La Martina, filla d'immigrants francesos, sempre va anar a la seva. Corrien els anys cinquanta i volia ser actriu de cinema. Era vital i depressiva alhora. Seductora i cruel. Solitària i lluminosa. Massa independent per tenir una nena a càrrec seu. Quasi sempre li feia nosa. I comet errades. Moltes. La narradora es pregunta per què escriu sobre la seva mare si el que realment vol és oblidar-la. Com més abans millor. Però no pot. El què busca és alliberar-se, deixar llast, que entre l'aire i tot respiri. Fer les paus, encara que sigui tard. Negre sobre blanc.

Parlar o escriure obertament de la mala relació que tens (o has tingut) amb la teva mare suposo que no és normatiu ni habitual. Arribat el cas, però, sempre pots dir que t'ho has inventat, com s'assenyala en el títol. La línia que separa la realitat de la ficció sempre ha estat molt fina, per no dir que inexistent, com també sap Delphine de Vigan. Imprescindible "Res no s'oposa a la nit". Al Premi BBVA, punyent i directe, l'autora també ens parla de la mort, que diu que no forma part del transcurs de la vida. Éncara més, es tracta del seu contrari radical. La vida vol viure, no contempla morir, puntualitza. De Martín-Dòmine, que sempre té coses interessants per explicar, també he llegit i comentat "Fugir era el més ell que teníem". Esperant el proper títol seu. 

 "Va arribar un dia en què, volent salvar-se, la filla va aprendre a udolar. Per treure’s la por, i fins i tot, ves a saber, si per una mena d’instint que només en algunes ocasions s’activa, per indicar a algú compassiu que allà hi havia vida. Va ser en una d’aquelles nits que s’allargassaven que la nena va obrir la boca com un peix i va esperar fins que li va sortir el crit. Cada vegada que sentia aquells crits, la lleona s’aturava i es permetia un bri de commiseració per la nena. Però l’atac era indefectible. Després, sense cap remordiment, tornava a les seves tasques. No quedava mai cap rastre d’aquella violència".

@Jordi_Sanuy