Fastigosa dicotomia (obligats a decidir)

Els belgues Jean-Pierre i Luc Dardenne són sinònim de qualitat. El seu cinema social trenca tots els esquemes, com han demostrat en títols com “El niño de la bicicleta” (2011), “El niño” (2005) i “El hijo” (2002). A “Dos días, una noche” tornen a demostrar que dibuixen la realitat millor que ningú. Estem davant d’un drama humà, proper i molt ben interpretat.

Al capdavant del repartiment hi ha la Marion Cotillard. Interpreta a la Sandra, a qui volen fer fora de la feina. Surt d’una depressió i l’empresa considera que ja no la necessita. És per això que els seus caps escenifiquen un pla pervers. Fan una votació i donen dues opcions als seus companys. Perdre una paga extra i que es quedi la Sandra o seguir-la cobrant i que ella se’n vagi cap a casa. La Cotillard, amb cara d’haver patit molt i vestida de manera senzilla -amb uns texans i una samarreta- fa un gran paper. Segueix estant encantadora, com sempre. La resta d’actors també estan molt creïbles. La pel·lícula es va estrenar al Festival de Cannes, dins de la secció oficial.

Dos dies i una nit -un cap de setmana pràcticament sencer- és el temps que tindrà la Sandra per convèncer als seus companys i companyes perquè, dilluns, votin per la seva continuïtat. Això els suposaria perdre una paga extra. En el referèndum de divendres tots menys dos van girar-li l’esquena. Sorprenentment, a darrera hora, el seu cap va acceptar de repetetir el referèndum. Sembla que un subaltern havia pressionat a la plantilla amb l’objectiu d’aconseguir fer fora la noia. Pressionada, i de quina manera, pel seu marit i per una amiga de l’empresa (ella sola no hauria fet res) la Sandra visita als seus companys i companyes, un per un, a casa seva, per intentar que li donin suport.

Mirant la pel·lícula, sents una repulsió total cap a la persona o persones que posen als treballadors en aquesta fastigosa dicotomia. Per contra, els Dardenne aconsegueixen que entenguis tant els motius de la Sandra com els dels treballadors i treballadores que volen mantenir el seu poder adquisitiu. Una gran història, d’aquelles que et porta a la reflexió i al debat.

"COHERENCE"

El debut com a director de James Ward Byrkit és un trencaclosques enginyós i molt entretingut. Com “Perdida” i “Relatos Salvajes”, “Coherence” és d’aquelles títols que s’han d’anar a veure verge, sabent-ne res o quasi bé res. Abans de col·locar-se darrere de la càmara, Ward Byrkit va treballar en l’storyboard de les tres primeres pel·lícules de “Piratas del Caribe”.

“Coherence” va guanyar el premi al millor guió a l’últim Festival de Sitges i va ser nominada al millor director novell als Premis Gotham. Tota l’acció passa en un mateix escenari, la casa on quatre parelles d’amics queden per sopar, just el dia que ha de passar un cometa. Quan comencen les discusions, em va fer pensar en la danesa “Festen” (1998), de Thomas Vinterberg; i en la francesa “Un dios Salvaje” (2011). Visualment, aquesta també és molt “teatral”. Des del meu punt de vista, el fet que els actors no siguin molt coneguts ajuda a fer encara més creïble la trama, molt treballada.

Amb molts pocs mitjans, Ward Byrkit aconsegueix que se’t posin els pèls de punta, patint al costat dels protagonistes. No és història de por, ni molt menys, però la intriga fa que et quedis clavat a la butaca del cinema. Unes senzilles polseres de llum blaves, i unes altres de vermelles, que es veuen al cartell de la pel·lícula, és un dels recursos que fa servir el director per assolir els seus objectius. Només una dada: “Coherence” és tot un màster sobre les realitats paral·leles. No intentis buscar-li la lògica... o potser sí!

"QUE CONSTI EN ACTA" (JOSEP LLUÍS VILASECA)

Enumerar tots els càrrecs que ha ocupat Josep Lluís Vilaseca (Barcelona, 1930) és molt difícil, per no dir pràcticament impossible. “Que consti en acta” són les seves memòries. L’edició és de Genís Sinca i el pròleg de Josep Guardiola. El llibre està publicat per Proa, té 259 pàgines i inclou una trentena de fotografies dels protagonistes amb persones com Garri Kasparov, Ladislao Kubala, Johan Cruyff, Gina Lollobrigida... i el general Francisco Franco.

El llibre està dividit en set parts molt diferenciades. En la primera, Vilaseca explica que es va fer advocat per culpa del seu pare. Quan només tenia 17 anys, el seu progenitor va heretar quatre edificis de pisos de lloguer. Va tenir moltíssims problemes amb els inquilins! La persona que va contractar com a advocat per sol·lucionar-los, es veu que exercia sense-ser-ho. La segona part està dedicada a la junta del Barça, de la qual en va ser directiu vuit anys. Assegura que, amb Agustí Montal de president, el club va passar de l’època antiga a la moderna. Vilaseca dóna dades sobre el fitxatge de Johan Cruyff. L’holandès era la segona opció, perquè el preferit dels tècnics era el Cañoncito Müller, a qui no van deixar sortir d’Alemanya. Com a directiu del Barça, va entrar a formar part de la junta de la Federación Española i va lluitar al màxim per evitar que els clubs es transformessin en Societats Anònimes Esportives.

L’ascens de Vilaseca en el món de l’esport va ser meteòric. A la Comissió de Control i Disciplina de la UEFA s’hi va estar 28 anys. Ell va ser, per exemple, qui va aconseguir la inclusió dels vídeos com element de prova en el procés d’impartir justícia en les decisions arbitrals. El cas de Jesús Gil, que va tractar un àrbitre d’homosexual, és un dels que més soroll va provocar. També ens acosta dades molt interessants sobre el “Decret Anti-Porta” i l’esperit de supervivència d’Ángel María Villar al capdavant del futbol estatal. Una altra dels càrrecs importantíssims que va ocupar Vilaseca és el de Secretari General de l’Esport. Ell va ser qui va haver de dirigir el traspàs de transferències de competències amb l’estat espanyol en matèria esportiva. També va posar molta atenció en l’esport escolar, que era molt precari.

L’última part esportiva és la dedicada a la gran aventura de Barcelona 92. Completen “Que consti en acta” l’experiència de Josep Lluís Vilaseca com a diputat al Parlament de Catalunya i el retrat per dins de l’Agrupació Mútua, de la qual en va se president. En el pròleg, Guardiola recorda que, amb l’Armand Carabén, Vilaseca va ser el responsable de l’èxit del fitxatge de Johan Cruyff, l’any 1974. Diu que a ell sempre el recordarà com “l’home de la gavardina”, perquè aquesta peça de roba, de color beix, l'acompanya a tot arreu.

"Abans de fitxar a Cruyff, el cert és que la primera intenciò havia sigut fer venir al Barça Gerard Müller per jugar la temproada 1973-74. Si haguéssim fitxat Müller enlloc de Cruyff, la història del FC Barcelona segurament hauria sigut diferent. És possible que també menys gloriosa. Quan fa poc Lionel Messi va batre el famòs rècord golejador del Cañoncito Müller, em vaig recordar molt de com van anar les coses. Caldria agrair al llavors seleccionador alemany que no deixés marxar l’històric golejador".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

No et deixis portar cegament per l'instint

Si ens deixéssim portar cegament pel nostre instint més animal, potser acabaríem sortint a "Relatos Salvajes", una pel·lícula divertidament brutal! Està dirigida per l’argentí Damián Szifrón i dura dues hores clavades. Ricardo Darín i Leonardo Sbaraglia són dos dels actors de renom que hi treballen. És dels títols més potents dels darrers mesos. Totalment recomanable.

És millor no saber massa coses de la pel·lícula abans d’anar-la a veure. Només diré que són sis històries, protagonitzades per persones normals i corrents, que s’emboliquen i acaben violentament. Què passaria si no tinguéssim autocontrol i actuéssim moguts per la ràbia? Aquesta és la resposta que intenta donar-nos la pel·lícula. Els escenaris són un avió, un solitari restaurant perdut enmig del no-res, una carretera, la casa d’una família adinerada i un hotel, on s’està celebrant un casament multitudinari. L’altra història, que és la que protagonitza un sensacional Ricardo Darín, gira al voltant del seu cotxe, que s’emporta la grua.

“Relatos Salvajes” ho té tot: arguments sòlids i propers, actors que treballen francament bé, una bona dosis de violència (en la mesura justa, i sempre justificada) i grans moments d’ironia i d’humor negre. Amb aquesta pel·lícula, Szifrón se’n va emportar el Premi del Públic -com a millor film europeu- al Festival de Sant Sebastià i també el Premi del Públic al Festival de Sarajevo. Diuen que es va inspirar en “Cuentos asombrosos”, la sèrie televisiva d’Steven Spielberg. Un títol per reflexionar i comentar una i una altra vegada, amb un somriure als llavis.

"AMOR BAJO EL ESPINO BLANCO"

La vaig veure ja fa temps, però encara no havia tingut temps de comentar-la. Em refereixo a “Amor bajo el espino blanco” (2010), del xinès Zhang Yimou (“La linterna roja”, 1991). La debutant Zhou Dongyu va guanyar el Premi Seminci a la millor actriu al Festival de Sant Sebastià del 2011. La pel·lícula, amb unes imatges precioses, dura dues hores clavades.

Aquest títol va arribar després d'“Una mujer, una pistola y una tienda de fideos chinos” (l’esbojarrat remake del “Blood simple” dels Coen) i abans de “Las flores de la guerra”, que va estar nominada als Globus d’Or com a millor pel·lícula de parla no anglesa. A “Amor bajo el espino blanco”, Yimou recupera el seu to més intimista i poètic, que és on es mou millor. Aquí ens explica la història d’amor entre la Jing, una noia senzilla que es trasllada de la ciutat a un poble perdut de la muntanya, i en Sun, el fill d’un militar d’elit. Una història que han de mantenir en secret, tenint en compte que el pare d’ella està a la presó per motius polítics. Públicament, la diferència entre la parella, de diferents classes socials, és insalvable.

L’amor entre entre la Jing i en Sun és pur i apassionat alhora, però molt difícil de portar. Hi ha un dia, que ell desapareix. Quan torna, la Jing se n’adona que alguna ha cosa ha canviat dins d’en Sun. És en aquest moment quan creu que s’ho ha de tornar a replantejar tot. Potser enamorant-se d’ell ha corregut riscos innecessaris? És d’aquelles pel·lícules, més aviat lentes, que s’han de veure amb tranquil·litat i la ment molt oberta.

"UNDERGROUND" (HARUKI MURAKAMI)

Com que sóc fan incondicional del japonès Haruki Mirakami, llegeixo tots els llibres que publica. Encara mai m’ha decebut. És per això que, quan vaig comprar i començar “Underground” me’n vaig emportar una bona sorpresa. No es tractava d’una novel·la! Aquest cop ens regala un llibre periodístic, que gira al voltant de l’atac amb gas sarín al metro de Tòquio, l’any 1995. Han passat 12 anys.

Tot i no ser ficció, Murakami fa un petit paralel·lisme amb “Despietat país de les meravelles i la fi del món”. L’atemptat li va fer pensar en els “Tenebrons”, les bestioletes creades per ell.  Vivien al subsòl, el mateix lloc on, en la vida real, es va deixar anar el producte tòxic. Un any després de la desgràcia, que va sacsejar el Japó, l’autor va entrevistar a una seixantena d’afectats, de diferent consideració. La majoria es van trobar malament de cop, amb ganes de vomitar, pèrdua de visió (els testimonis asseguren que van començar a veure-ho tot negre) i picor al coll. També els va començar a rajar el nas. Molts van haver de ser hospitalitzats; i la majoria encara arrosseguen seqüeles importants, com dificultats per dormir o falta de memòria. El balanç de l’atac va ser de tretze morts i milers de ferits. Murakami també va entrevistar als pares d’un dels morts i a la seva dona.

RELATS MOLT PERSONALS

Cada afectat fa un petit resum de la seva vida. On va néixer, on viu, de què treballa i, sobretot, com va patir l’atemptat. Els textos estan molt polits per l’autor i Murakami només hi intervé presencialment, amb alguna pregunta puntual, si ho considera del tot necessari. La majoria d’entrevistats no entenen per què la secta Aum Shinrikyô va atemptar al metro de Tòquio, però a alguns els costa demanar justícia. Fa la sensació, que potser van arribar a entendre que la secta, amb un gran simbolisme religiós, volgués canviar la societat a la seva manera...

Sobta que, en un primer moment, la majoria d’afectats pensessin que s’havien refredat de cop i que, tot i trobar-se molt malament, l’únic que realment els preocupava era arribar a la feina. El llibre, que serveix per conèixer una mica millor la psique japonesa, deixa clar l’obsessió pel treball i per arribar a l'empresa, com a mínim, mitja hora abans de l'hora d'entrada. També queda palès que com que Tòquio és molt gran, els viatges en metro poden superar l’hora i mitja de trajecte, amb diversos canvis de línia inclosos. En l’epíleg, Murakami també intenta entendre la secta Aum i saber si la societat va fallar en alguna cosa. Potser s’hauria d’haver esforçat més per intentar entendre-la? Per l’autor, queda clar que no van actuar bé i que havien de pagar per l’atemptat. Tot i això, intenta aprofundir en el tema, anar una mica més enllà, parlant amb alguns dels seus seguidors.

Gràcies al llibre, es percep que el Japó no estava preparat per un atac com aquest, ni políticament ni a nivell humà. Podien haver fet els metges, la policia, els bombers i, també, els empleats del metro i els mitjans de comunicación, a qui els afectats critiquen durament... A l’edició japonesa d’”Underground”, publicada al 97, no estaven incloses les entrevistes a aquests simpatitzants d'Aun. Van aparèixer, individualment, en una revista. A nosaltres ens serveixen per saber més coses d'ells. Si fem cas d’aquests textos, la majoria van acabar entrant a la secta perquè no encaixaven massa bé en l'actual societat japonesa. Un llibre imprescindible. Està editat per Empúries en català; i per Tusquets en castellà. En català, que és com l’he llegit jo, té 560 pàgines.

"Mentre evacuaven un bon nombre de víctimes de l'estació, el tren va continuar el trajecte habitual fins a l'estació de Shinjuku, on va arribar a les nou i nou minuts. Encara que costi de creure, el mateix tren va tornar a girar per fer el trajecte en sentit contrari, fins a Ikebukuro, amb el número B901. Va sortir a un quart menys dos minuts de deu, i no va parar de circular fins a dos quarts menys tres minuts de deu quan va arribar a l'estació de Kokkai-gijidômae, on finalment es van evacuar tots els passatgers i va quedar fora de servei. En total, el tren va continuar circulant una hora i quaranta minuts des del moment en què a Yokohama va rebentar la bossa de sarín".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Sueño
El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge
Després del terratrèmol
Balla, balla, balla
De què parlo quan parlo de córrer
1Q84 (Libro 3)
1Q84
Despietat país de les meravelles i la fi del món
Tòquio blues
After dark

Segueix perduda/dut (Que no t'expliquin res)

Si has llegit el llibre “Perdida”, de Gillian Flynn, ja saps quin és l’argument de la pel·lícula. En cas contrari, no deixis que t’expliquin res i gaudeix-la al màxim. Està dirigida per David Fincher (“Seven”, 1995) i dura 149 minuts. No es fa llarga. És un thriller tens, intel·ligent i amb un repartiment de molta qualitat. Provocativa i hipnòtica són dos qualificatius que també li escauen molt bé.

Flynn va participar activament en la pel·lícula, ja que Fincher li va encarregar que en fes el guió. La seva mà es nota; i de quina manera! L’adaptació cinematogràfica no podia ser més fidel a la novel·la. Els dos grans protagonistes són en Nick i la Amy, interpretats per Ben Afleck i Rosamund Pike. Ella està espectacular. No se’m faria gens estrany que entrés en la travessa dels Oscars. També ho fan francament bé Carrie Coon (que dóna vida a la germana d’en Nick), Tyler Perry i Kim Dickens. M’estalviaré d’explicar de què fan aquests actors, per no donar cap pista. L’únic personatge que grinyola una mica és el de Neil Patrick Harris, massa encasellat en el paper de Barney a la sèrie televisiva “Cómo conocí a vuestra madre”.

I acabo donant dues o tres idees generals, sense desvelar res significatiu. En Nick i l’Amy (podríem dir que Afleck segueix “Perseguint a Amy”) són marit i muller. Fins fa poc, tots dos feien de periodistes, però en aquests moments no exerceixen. La crisi econòmica els ha fet molt mal. Han marxat de Nova York a corre-cuita i s’han establert a Missouri, d'on ell és originari. Ara regenta un bar amb la seva germana. Ella no fa res. El dia que es compleix el cinquè aniversari de casament, en Nick arriba a casa i no troba l’Amy. I no explicaré res més. “Perdida” s’ha de veure. És de les millors pel·lícules que hi ha actualment a la cartellera.

"50/50"

Diria que no va arribar a estrenar-se a Espanya, i és una llàstima. Parlo de “50/50”, dirigida per Jonathan Levine i interpretada per Joseph Gordon-Levitt. L’any 2011 va rebre dues nominacions als Globus d’Or, amb el de millor pel·lícula-comèdia musical inclòs. Se’n va emportar el National Board of Review i l’Independent Spirit Awards al millor guió original. Completament merescuts.

Tot i la nominació a millor comèdia-musical, “50/50” no és ni una cosa ni l’altra. Més que res perquè, només començar la pel·lícula, a l’Adam (Gordon-Levitt) li diagnostiquen un càncer. Té 27 anys. Lògicament, la seva vida canvia per complet. Potser el més lògic és que s’enfonsés del tot, però ell opta per mirar cap endavant i intentar sortir-se’n. No ho tindrà fàcil, sobretot després que l’abandonin persones clau, com la seva xicota, a qui Bryce Dallas Howard (“La joven del agua”, 2006).

Els principals punts de suport de l’Adam són el seu millor amic (interpretat per Seth Rogen), la seva mare (la gran Anjelica Huston) i una jove psicòloga. Li dóna vida l’Anna Kendrick (“Up in the air”, 2009). La pel·lícula podria buscar la llàgrima fàcil i no ho fa. És honesta, compassiva i s’allunya dels típics sentimentalismes. A més a més, les bromes grolleres del personatge d’en Rogen ajuden a rebaixar la tristor intrínseca que provoca la malaltia del seu amic. Tan Gordon-Lewitt com Rogen, que mai m’ha agradat massa, estan espectaculars. L’última mitja hora de pel·lícula se’t queda gravada al cervell per sempre. Es pot veure en DVD i online.

"ESTIL BCN" (PETÉ SOLER)

Quan la Peté Soler em va comentar que Angle Editorial li havia demanat que valorés la possibilitat d'escriure un llibre sobre si Barcelona tenia o no un estil propi em va semblar una grandíssima idea. També vaig veure clar que la meva companya al programa Els Matins de TV3 tindria una feinada de por... però que se'n sortiria!

No sóc un apassionat de la moda, però "Estil BCN" m'ha semblat un llibre àgil, sincer, molt proper i, sobretot, necessari. El subtítol parla per si sol: "Tot el que has de saber sobre la moda de Barcelona". Té 143 pàgines i un munt de fotografies. Visualment, un llibre sobre moda ha d'impactar; i aquest ho aconsegueix des de la primera pàgina. Què hi podem trobar? Doncs moltíssimes coses. Per començar, el que la Peté defineix com el DNI dels barcelonins: Què vesteixen i quan, què es posen de dia i què es posen de nit, combinant aquells dos ingredients de la ciutat, el mar i la muntanya, el seny i la rauxa. Jo vaig néixer a Barcelona, però visc a Granollers de de fa 37 anys.

Si fem cas a l'autora, els armaris millor un pèl buits que plens. Això sí, s'ha d'encertar amb les peces bàsiques i en els complements, com les sabates, els mocadors, els barrets i els ventalls. Pel que fa als colors, el blanc i el negre són imprescindibles. Ella prefereix preparar-se la roba al matí, segons el seu estat d'ànim. Jo ho faig quasi sempre a la nit. A les cinc del matí, quan m'aixeco per anar a treballar, encara no sóc persona! A "Estil Barcelona" també ens expliquen els diferents looks que hi ha a la ciutat, com el hipster, l'urbà o el look bobó, quines són les línies bàsiques de cadascun i on poden comprar els seus seguidors. De botigues i de marques -segur que estan molt contentes amb ella- en cita un munt.

El low cost, el vintage, la roba feta a mida i els objectes que expliquen històries -al llibre també hi ha un racó pel disseny fora de la roba- completen aquest manual que primer entra pels ulls i després et llegeixes amb moltes ganes. A petició de la Peté, també reflexionen sobre l'estil BCN (de fet només donen una petita pinzellada) el cuiner Carles Abellán, l'imitador i cantant Bruno Oro, l'arquitecta Benedetta Tagliabue, el dissenyador Javier Mariscal i les actrius Carme Elías i Maria Molins.

"Entre el barri de Sarrià i el de la Barceloneta hi ha sovint un parell de graus de diferència de temperatura. Els més de cinc-cents metres de la muntanya del Tibidabo, o els prop de dos-cents de la de Montjuïc, contrasten amb els quatre quilòmetres de platja a l'est de la ciutat. Per això, als barcelonins ens agrada la barreja de mar i muntanya, tan típica, per cert, de la cuina catalana".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

No tots concebem l'èxit de la mateixa manera

Em van dir que “Frank”, de Lenny Abrahamson ("Garaje", 2007), era un divertimento i poca cosa més. Res més lluny de la realitat. És una pel·lícula profunda, reivindicativa i també divertida... encara que el protagonista principal vagi tota l’estona amb un capgròs posat. L’interpreta Michael Fassbender (“Shame”, 2011). És d’aquells títols que s’han de veure, sí o sí, en versió original.

En Frank és el líder dels Soronprbs, un desconegut grup experimental. No els coneix pràcticament ningú, però els agrada la música que fan i, al cap i a la fi, diria que això acaba sent el més important per a ells. De qualsevol cosa en fan un instrument; qualsevol so o soroll que els regali la natura pot acabar inclòs en les seves estranyes cançons. Poc abans d’enregistrar el seu nou disc, perden el teclista i el substitueixen per en Jon, un fracassat aspirant a músic que passava per allà. Era al lloc adequat en el moment adequat. L’interpreta, i ho fa francament bé, Domhnall Gleeson (“Una cuestión de tiempo”, 2013).

El personatge d’en Frank està inspirat Frank Sidebottom, l’alter ego del músic i còmic britànic Chris Sievey. En el repartiment de la pel·lícula també hi destaca Maggie Gyllenhaal (“Más extraño que la ficción”, 2006). Dóna vida a la Clara, la neuròtica i agressiva companya d’en Frank. Aquesta actriu m’encanta! Podríem dir que és l’altra gran líder del grup. La pel·lícula serveix per mostrar-nos, per exemple, que no tots concebem l’èxit de la mateixa manera. Els Soronprbs són fidels al seu estil. Els importa ben poc el que pensin els altres. En Jon, l’últim a incorporar-se a la banda, és més partidari de fer música amable, que pugui agradar a un espectre més ampli de gent. Vendre’s a la comercialitat? Des de fora, però, fa la sensació que el grup té qualitat, tot i tenir un so tant estrident com alternatiu. Per contra, el teclista és molt limitat. Potser hauria de parlar menys i aprendre més, ara que té l’oportunitat.

“Frank” és profunda, per tot el que he explicat fins ara, i també reivindicativa. Per què? Doncs perquè aplaudeix la música ben feta, la que surt de l’ànima. Queda clar que els components dels Soronprbs es necessiten entre ells. Quan no hi és el seu líder, sonen completament diferent. A més a més, a nivell personal, tots tenen un passat obscur, amb llagues temporades en hospitals psiquiàtrics inclosos. Per si tot això fos poc, la pel·lícula també es refereix a les noves tecnologies. És lloable que en Jon pengi vídeos del grup a Youtube i piuli a través de Twitter? Abans hauria de demanar permís a la resta de components del grup? És important ser popular a les xarxes? I si aquesta popularitat acaba influint en la teva música? Aquestes i altres preguntes te les acabes fent quan acaba la pel·lícula, altament recomanable.

"CAUTIVA"

Del filipí Brillante Mendoza havia vist “Lola” (2009) i m’havia agradat molt. “Cautiva” (2012) no és tan rodona, però aguanta força bé. És llarga, dues hores clavades, i té a la gran Isabelle Huppert (“La pianista”, 2001) com a protagonista principal. Interpreta a la Therese Bourgoine, una voluntària francesa que participa en una missió humanitària a les Filipines.

La Therese i dinou persones més van ser segrestades a l’illa de Palawan per homes armats i emmascarats, amb mètodes molt expeditius. Van arribar de nit, amb potents llanxes a motor. Eren integrants del grup d’Abu Sayyaf, jihadistes i favorables a la independència de l’estat fundamentalista islàmic. En el grup hi havia tretze turistes filipins, tres nord-americans (dos d’ells una parella de missioners) i quatre treballadors de l’hotel. Una de les imatges potents de la pel·lícula és quan els raptors li prenen una caixa de bíblies a la Therese i la llencen a l'aigua. Estaven sent traslladats a la selva amb un únic objectiu: demanar rescat per ells.

El millor de la pel·lícula és l’ambient dramàtic que Mendoza sap donar a la història. Aconsegueix que pateixis amb els segrestats, que no saben qui futur els espera. Tot sembla molt real i, pels que coneixen els fets, estan explicats de manera molt fidedigna. El director filipí també deixa clar que es van deslliurar de la mort els segrestats que van tenir el suport dels seus països des del primer moment. Molts dels qui van dubtar, van arribar tard. Hi ha crítica cap a alguns governs exteriors però, sobretot, al filipí, que va reaccionar tard i malament. Potser li va faltar aprofundir més en alguns temes, com per exemple en la diferència de religió entre alguns dels protagonistes. Al final, es queda en una pel·lícula d’acció amb molt bones intencions.

"DIES DE FRONTERA"

En Pau i la Teresa són dues persones normals, amb una vida normal. I no crec que sigui necessari definir normalitat. Viuen a Figueres, estan a prop de complir els quaranta anys i en porten molts junts. S’estimen? Jo crec que sí. Molt? Això ja no ho tinc tant clar! Amb el temps, han après a suportar-se. Potser ha arribat el moment de tenir fills? Potser... sempre que en Pau no hagués tingut una relliscada inesperada. Maleit anglès!

Aquests dos personatges són els protagonistes principals de “Dies de Frontera”, de Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963). Amb aquest llibre, publicat per Proa, va guanyar el Premi Sant Jordi 2013. En Pau fa de professor. Li encanten els espais oberts i els mapes. Viu pendent de la seva tesi doctoral, que no acaba mai. Podríem dir que s’ha convertit en la seva filosofia de vida. Ella fa un treball més d’oficina. Li agrada estar-se a casa i, si hagués de mencionar un dels seus hobbies, em decantaria per la música. De fet, el llibre està ple de referències musicals, literàries i cinematogràfiques, que sempre s'agraeixen.

Quina és la principal frontera de l’home? En Vicenç Pagès assegura que la mort, que és infranquejable. La segona podria ser convertir-se en pare, després d’haver estat fill. Però de fronteres n’hi ha moltes i molt variades. Quina és, per exemple, la que marca el final d’una relació? En quin moment ja no hi ha marxa enrere? Davant d’un fet inesperat, paciència o precipitació? En Pau i la Teresa semblaven condemnats a estar junts, però potser haurien estat una mica millor separats... Mai se sap. En aquesta recerca del jo interior i del penediment, sobretot per part d’en Pau, hi ha molt patiment i desesperació. La Teresa sembla més sencera. El seu viatge a La Jonquera, que també es frontera, és tant inesperat com real. Profitós? S’hauria d’analitzar amb el pas del temps.

Una de les coses que m’ha agradat del llibre és la brevetat dels capítols, que són un centenar. A més a més, l’autor utilitza un munt de recursos literaris diferents. Per citar alguns exemples significatius, fa llistes sobre les diferències i la confluència dels seus protagonistes -i també sobre que els agrada-, ens explica quins papers interpretarien si fossin actors secundaris, reprodueix algunes converses amb el format Whatsapp o adjectiva, amb una llarga enumeració, com es va quedar en Pau després d'un fet decisiu.  A "Dies de frontera" també hi té un paper important la Vero, una amiga de la Teresa, completament diferent d'ella. Actua de contrapunt.

"D'aquella reunió al despatx del director, en Pau en va sortir qüestionat, rebatut, desqualificat. A casa, quan la Teresa li va preguntar com li havia anat el dia, va respondre amb un "Bé". No se sentia amb forces per explicar-li.
No era just que en Pau, que tenia menys forces, fos un, mentre que els alumnes, que disposaven d'una energia inesgotable, sumessin vint-i-tres. No era just que quan ell va estudiar estigués sotmès al professor, al director i als pares i que ara, com a professor, ho estigués als alumnes, als director i a les mares.
Però sobretot no era just que la Teresa es convertís en el seu mur de les lamentacions".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Ni mínima, ni tampoc màxima (a mig camí)

Alberto Rodríguez és un dels directors espanyols més en forma, amb bona mà pels thrillers i els drames socials, com “7 vírgenes” (2005), “After” (2008) i “Grupo 7”. Ara, ha tornat amb “La isla mínima”, una de les grans triomfadores del Festival de Sant Sebastià. Se’n va emportar els premis a la millor fotografia i al millor actor, per un grandíssim Javier Gutiérrez.

Gutiérrez interpreta un dels policies que han d’esbrinar què ha passat amb dues germanes desaparegudes en un poble perdut d’Andalusia. Es diu Juan i té un obscur passat franquista. Els fets estan datats en l’any 1980 però, pels seus mètodes, sembla no tenir clar que ja ha arribat la democràcia. L’altre policia és en Pedro, a qui dóna vida un convincent Raúl Arevalo. Està molt més centrat que el seu company; i sempre que pot intenta treballar dins del marc legal. El pare de les nenes és Antonio de la Torre (Rodrigo), que ja va estar a les ordres de Rodríguez en l’esmentada “Grupo 7”. Està sensacional, com sempre. Els tres personatges estan molt ben treballats, amb profunditat i molts matisos. És un dels grans encerts de la pel·lícula.

El més fluix és el final, precipitat i, pel meu gust, fins i tot un pèl confús. I quan dic confús no vull dir obert, que em semblaria perfecte. La fotografia és esplèndida i l’ambient de pobresa i por que envolta el poble de les nenes és espectacular. Hi ha una mica de tot, cacics explotadors, treballadors que fan vaga perquè volen més diners, tràfic de drogues per completar la mesada, tràfic d’influències, una vident de pa sucat amb oli i, sobretot, moltes ganes de deixar la comunitat on viuen. Allà, un assassí els té a tots atemorits. Un o potser més d'un?

Es dóna la circumstància que dos dels actors secundaris, Jesús Castro i Jesús Carroza, ja van treballar junts a “El niño”. Aquí fan papers pràcticament calcats. “La isla mínima”, amb uns exteriors espectaculars, també deixa clar que, encara que passin els anys, hi ha coses que no canvien. Franco porta quasi quaranta anys mort, però encara hi ha molta gent que el representa amb els cinc sentits. En teniu algun dubte?

"EL VEREDICTO"

Molta atenció amb la pel·lícula belga “Het Vonnis”, que aquí s’ha traduït com “El veredicto”. Està dirigida per Jan Verheyen, que aconsegueix que t’impliquis en la història, des d'un primer moment, i prenguis partit per una de les dues parts. És d’aquells títols que continuen a la teva ment quan l'acabes de veure. S’ha de pair a poc a poc, deixar que reposi.

En un minut la teva vida pot passar del cel a l’infern; i no per culpa teva. I si no que li preguntin a en Luc Segers, que perd la dona i la filla en qüestió de segons. Després de ser agafat i empresonat, el responsable dels fets surt al carrer per un defecte de forma. És en aquest moment, quan en Luc acaba d’embogir. Li passa pel cap fer justícia per compte propi. No podrà tancar el cercle fins que s’hagi venjat de l’indesitjable que li ha manllevat la felicitat. Serà capaç de fer-ho? En Luc està interpretat per Koen De Bouw, molt convincent. També estan sensacionals la resta de personatges, com l’advocat defensor (Johan Leysen), l’advocada acusadora (Veerle Baetens) i el fiscal (Jappe Claes) al capdavant. No ho haurien pogut fer millor.

“Het Vonnis” reflexiona sobre les errades judicials per defectes de forma, una dotzena a l’any a Bèlgica; i sobre si és punible venjar-se de la persona o persones que han amargat la vida a algú voluntàriament. La raó deixa clar que no. Sembla fàcil. La nostra societat es convertiria en una selva o en el llunyà oest. Però si, per contra, ens deixem portar per la rauxa? Com tractarien els mitjans de comunicació una persona que n’ha matat una altra amb l’únic objectiu de venjar-se? I la població en general? I el jurat d’un judici popular? La pel·lícula dóna per molt. Per a mi, és de les millors que hi ha en aquests moments a la cartellera. A Verheyen, de qui encara no havia vist mai res, caldrà seguir-lo de prop. Amb aquesta història va guanyar el premi al millor director a l'últim Festival de Montreal.

"VIATGES AMB LA TIETA" (GRAHAM GREENE)

Diuen que “Viatges amb la tieta” és l’únic llibre que Graham Greene va escriure només per divertir-se. I la veritat és que el lector ho nota! De la primera a l'última aventura. Està publicat en català per l’editorial Viena i té 340 pàgines. Aquest cop, s’allunya de les històries d’espies (tot i que en trobaríem algun) i ens parla de la necessitat de viure la vida al màxim. La traducció és de Dolors Udina.

La protagonista indiscutible de la novel·la és la tieta Augusta, que té amics importants repartits per mig món. Amics i negocis; i no tots legals. El seu nebot, amb qui pràcticament no ha tingut cap contacte, és en Henry Pulling, jubilat, solter i amb un únic hobby, mimar les seves dàlies. Els dos personatges, tieta i nebot, coincideixen en l’enterrament de la mare (?) d’en Henry, i tot canvia per a ell. L’home accepta viatjar amb la seva tieta i viure històries esbojarrades i, lògicament, molt inesperades. Per les pàgines de Greene passen artistes de teatre, mecenes perillosos, gàngsters simpàtics i policies que no saben ben bé cap a on anar. Són els més sorruts de tot. La intel·ligència i l’astúcia de l’Augusta està per sobre de tot i de tothom.

“Viatges amb la tieta” és una lliçó de vida, una invitació a arriscar-nos una miqueta i a fugir, sempre que podem, de la monotonia. Els seus personatges passen per Istanbul, viatjant amb l’Orient Express; per la Bologne francesa, l’Argentina i el Paraguai, per exemple. En Henry, que l’única relació que ha tingut fins ara amb una noia ha estat per carta, comença a descobrir -encara que sigui de lluny-, la marihuana i l’amor lliure. Mare meva tot el que s’ha perdut! El llibre està molt ben escrit, com tots els de Greene, i passa francament bé. Amè, divertit i amb uns personatges que fas teus i no vols deixar anar.

"Tinc més de setanta-cinc anys; per tant, és poc probable que en visqui vint-i-cinc més. Els meus diners són meus i no tinc cap intenció d'estalviar-los per afavorir cap hereu. Ja vaig fer prou estalvis de jove, i no em va costar gaire, perquè als joves no els preocupa especialmente el luxe. Tenen altres interessos que gastar diners i poden fer l'amor satisfactòriament mentre xarrupen Cocacola, una beguda que quan ets gran et provoca nàusees. Tenen poca idea del plaer real: fins i tot la seva manera de fer l'amor tendeix a ser accelerada i incompleta. Per sort, el plaer comença quan tens una edat: el plaer en l'amor, el vi i el menjar".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy