El bar de las grandes esperanzas (J. R. Moehringer)

Havia de convertir-se en advocat, per denunciar al seu pare, però va acabar sent escriptor. Volia demandar-lo per no haver-li pagat mai la quota de manutenció. La seva mare, treballadora incansable, estava desesperada. Parlo de John Joseph J. R. Moehringer (Nova York, 1964), autor d’”El bar de las grandes esperanzas”. Està publicat per Duomo Nefelibata i té 460 pàgines. És una autobiografía brutal.

En anglès, el llibre va veure la llum el 2005. El dedica a la seva mare, que va cuidar-lo tota sola des que era un bebè. Un dia, el seu marit va colpejar-la i no va dubtar, ni un moment, en marxar de casa i emportar-se al seu fill amb ella. Aquesta falta de referent patern, va fer d’ell un nen infeliç. Potser s’hauria d’haver fixat una mica més en la seva mare i oblidar-se de “La Veu”, que és el sobrenom amb què coneixia al seu pare, un bon locutor musical de Nova York. Amb ell només compartia una cosa: el nom. John Joseph Moehringer. El J.R. és per 'Júnior'. Dir-se igual que el seu pare li semblava un càstig massa dur. L’horroritzava. Mai no explicava a ningú què volien dir aquestes dues inicials. Ell les escrivia sense punts (JR) i assegurava que aquest era el seu nom. No es tractava de cap abreviació. Es deia JR i punt.

L’autor va estudiar a Yale i, posteriorment, va deixar enrere la idea de ser advocat per provar de fer de periodista. Va ser un dels 'xicots de les fotocòpies' del New York Times, després d'estar un mesos venent roba de la llar, amb molt èxit, en uns grans magatzems. Queda clar que, al final, tot li va sortir més o menys bé: L’any 2005 va guanyar el Pulitzer. Va patir molt, però va acabar fent allò que volia. La gran passió d’en JR, que estava per sobre de la resta de coses, va ser beure molt alcohol al Dickens, que després es va convertir en el Publicans. S’hi va passar hores i hores. Aquest bar de Manhasset, a l’estat de Nova York, va acabar sent casa seva. Hi anava quan tenia set o gana, quan estava cansat, trist, content, quan buscava amor o sexe. SEMPRE. Era el seu salvavides i, de vegades, tot i que no se n’adonava, la corda que portava lligada al coll. Tot i res a la vegada.

UN LLIBRE CORAL

“El bar de las grandes esperanzas”, un retrat del Publicans i de la seva gent, és un llibre coral. Allà, en JR va conèixer personatges apassionants, com per exemple Poli Bob, Bobo, Joey D, Jedd, Winston, Bill, Bud o Cager. Amb tots ells hi va fer una gran amistat. De fet, el llibre és un cant a l’amistat i a la companyonia. Segur que és una obra per llegir mentre et beus un martini amb vodka, un whisky o un 'destornillador'. En alguns moments, podríem dir que les seves pàgines fan pudor d’alcohol. Les passions d’en JR eren el Publicans i la Sidney, una xicota que va ser la seva parella en unes quantes fases de la joventut. Sempre s’acabava de la mateixa manera, quan descobria que ella l’enganyava amb un altre.

El llibre té 41 capítols, als quals cal sumar-hi el pròleg i l’epíleg. En JR parla d’amistat, però també de família. A la Lana, la seva mare, la presenta com una dona extraordinària. Diria que va néixer només per patir. També és tot un personatge el tiet Charlie, addicte a les apostes i, com nom, també a l’alcohol. Un perdedor convençut! Era cambrer del Publicans i adorava al seu cap, l’Steve, que era com un pare pels treballadors i els clients del local. El cosí McGraw també apareix en moltíssimes pàgines. Era una promesa del beisbol que no va poder arribar tan lluny com somiava, ell... i sobretot la seva mare! Dues referències per acabar: Frank Sinatra –el seu cantant preferit- i “El gran Gatsby”, un llibre del qual parla unes quantes vegades.

En l’epíleg, Moehringer fa referència l’atemptat de les Torres Bessones, que va marcar un abans i un després en la societat americana. Hi va perdre familiars; i també amics. La “Casa Merda” era la casa del seu avi, on tothom anava a viure quan no tenia diners ni ganes d’anar a cap altre lloc. Tot s’aguantava amb cinta adhesiva, però s’aguantava. Al final, en JR va fer gala d'una part de la capacitat de sacrifici de la seva mare... i se’n va sortir. Moehringer també és l'autor "Open", la biografia d'André Agassi, a qui cita un cop en aquest llibre. De fet, "El bar de las grandes esperanzas" (The Tender Bar) és el llibre preferit del tenista. Per això va ser ell qui va escriure les seves memòries.

"Telefoné a mi madre y le conté lo de Irlanda. Ella aspiró hondo. A ti no te hacen falta unas vacaciones. Lo que te hace falta es levantarte del suelo y volver a subir al caballo. Pedir trabajo en periódicos más pequeños, hacer lo que te recomendaron en el Times, y después dentro de un par de años, volver a pedirles trabajo a ellos. Aquello me sonaba a la misma cantinela del 'vuelve a intentarlo' que no me había llevado a ninguna parte, y yo quería, precisamente, decirle adiós a todo aquello. Le dije a mi madre que estaba 'cansado', escogiendo conscientemente aquella palabra que le había tomado a McGraw, sin tener en cuenta que estaba llena de significado para ella. Mi madre llevaba veinte años cansada, me dijo. ¿Desde cuándo estar cansado era excusa para dejar de intentar algo?".

Bona setmana totes i a tots.

Jordi_Sanuy

Lleialtat i infidelitat en el Japó dels anys 40

M’agraden les pel·lícules costumistes que expliquen coses de manera íntima. És el cas del japonès Yôji Yamada. A “La casa del tejado rojo” (2014) repeteix la fórmula que tan bé li va funcionar a “Una família de Tokio” (2013). Yamada també és molt conegut per la seva trilogia sobre els samurais: “Love & honor” (2006), “La espada oculta” i “El ocaso del samurai”.

Aquest cop, retrata a una família benestant, poc abans, durant i després de la Segona Guerra Mundial. Sobretot abans. En el decurs de la pel·lícula fan referència, per exemple, a la massacre de Nanquín, a l’atac a Pearl Harbour i al bombardeig de Tòquio, on vivien els protagonistes. Ho veiem tot amb els ulls de qui va ser la criada dels Hirai, la Taki Nunomiya, que, ja gran, està escrivint les seves memòries, amb el suport del seu nét. No és una dona feliç. Un dia, quan li pregunten perquè plora, contesta: “perquè he viscut massa temps”. De jove, a la Taki la interpreta Haru Kuroki, que va rebre el premi a la millor actriu al Festival de Berlín.

Són dues hores i quart de cinema precís i preciós. Una guapíssima Takako Matsu (que ja va treballar amb Yamada a “La espada oculta”) fa de senyora Hirai. S’enamora perdudament d’un company de feina del seu marit. Treballen fent joguets per nens. L’amant és un noi amb posat d’artista, introvertit, amb el cabell llarg i ulleres rodones. El primer dia que apareix a casa dels Hirai s’allunya ràpid de la resta de convidats i es queda adormit al costat del fill de la família, després de llegir-li un llibre. Estrany, si més no. Li dóna vida Hidetaka Yoshioka que, com Matsu, també tenia paper a “La espada oculta”.

En alguns moments, la pel·lícula potser és un pèl lenta, però ho compensa al final, que m’ha semblat meravellós. Yamada ho deixa tot lligat, desvelant les incògnites que havia deixat obertes. La força de l’amistat i la lleialtat, contraposada amb la infidelitat, són alguns dels valors que fomenta. Molt recomanable.

“INFILTRADOS EN LA UNIVERSIDAD”

La vaig veure amb el meu fill, a petició seva, i no em va desagradar del tot. És divertida i els dos protagonistes principals, Jonah Hill i Channing Tatum, connecten força bé amb l’espectador. La pel·lícula és diu “22 Infiltrados en la universidad” i està dirigida, podríem dir a 'quatre mans', per Philip Lord i Chris Miller, responsables, per exemple, de “La LEGO película” (2014).

A Hill sempre el recordaré pel seu gran paper de broker a “El Lobo de Wall Street” (2013) i a Tatum pel de lluitador a “Foxcatcher” (2014). Ja havien treballat junts a “Infiltrados en classe” (2012) i repetiran a “23 Jump Street”, que s’estrenarà l’any que ve.“Infiltrados en la universidad” va rebre dues nominacions als Critics Choice Awards, amb el de millor comèdia inclosa. L’argument és força senzill. Els agents Jenko (Tatum) i Schmidt (Hill) s’infiltren en un campus universitari per intentar desarticular una xarxa de narcotràfic. L’Schmidt no és que faci massa pinta d’estudiant, però se’n surt força bé.

Estem davant d’una pel·lícula sense pretensions, només per passar l’estona. Comença més o menys bé i acaba totalment esbojarrada. El meu fill s’ho va passar pipa. Jo vaig riure força. Per a tots els públics.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

"L'Amnèsia d'Eros (Bernat de Montclar)

Bernat de Montclar és un pseudònim. El seu últim llibre, del 2005, és “L’Amnèsia d’Eros”, publicat per Viena Edicions. Té 187 pàgines. Són deu relats de literatura eròtica, per batejar-los d’alguna manera. Per sobre de tot, són molt divertits i, en la majoria, els homes que els protagonitzen acaben fent el ridícul. Ni són màquines sexuals ni lliguen massa... tot i que no paren d’intentar-ho.

Una “Call girl”, títol del primer relat, és una noia que viu al call de Girona. Es diu Eva i un home intenta beneficiar-se-la... sense massa èxit. I això que ella li explica que s'ho ha fet amb aquest, amb l’altre i amb el de més enllà! Serà l'únic que no pot? A “Trempera” visualitza la incomoditat de deixar un local públic amb el membre viril ben content, dins d’un pantaló ajustat. El tercer relat és “Petó tropical”. El seu protagonista es fa passar per un artista de prestigi, Horaci Buxart, per intentar emportar-se al llit a les seves fans. Així de trist; mare meva. En el quart barreja detectius amb música de jazz sota un títol ben curiós: “Un cheesburger i un petó de plàtan”. També fracassa el pintoresc personatge d’”El divorci de la Maribel”, en què li donen gat per llebre... i mai millor dit.

De Montclar fa els personatges molt propers i la seva escriptura és àgil i mordaç, amb un bon sentit de l’humor. En Gustau té una parella guapíssima, però no para de comparar-la amb totes les que passen pel carrer. Fins i tot fa un Excel per poder comparar-les bé. “La xicota d’en Gustau” és un relat paranoic. A “El full de paper” hi fa entrar la política i les infidelitats, que poden acabar petant pel lloc més inesperat. Polítics demòcrates de cintura cap avall i cristians de cintura cap amunt... Els tres últims són els més surrealistes. A “Dona deconstruïda” les parelles es deixen parts del cos i segueixen vivint sense les que els hi falten. Un parell de cràpules aixequen els ànims a les dones a les quals ha posat a dieta una nutricionista; cobrant d’aquesta, està clar. “Ajudant l’Olga” és espectacular.

Per posar el punt i final “2002” amb escenes de sexe en grup i viatge a París inclòs. M’ha fet pensar en “Eyes Whide Shut”, l’última pel·lícula del desaparegut Stanley Kubrick. És el més llarg i recargolat. En definitiva, “L’Amnèsia d’Eros” no és un llibre fàcil d’oblidar.

“El passadís comença a girar al voltant seu. S’arrapà a la paret, just entre el gravat de Sacha Tröger i un oli de Doris Malfeito (un altre petit tribut a la seva condició de diputat). La remor de la cardamenta venia directament del seu llit i era la típica ranera de la Montse quan feia les seves peculiars aproximacions a l’orgasme. La coneixia prou bé. Si no hagués begut tant, s’hauria precipitat dins de la cambra conjugal cridant com un energumen, però aquella mena de llosa que li aixafava el cervell el tenia clavat al passadís (que encara donava voltes), recolzat entre el Tröger i el Malfeito, tot permetent-li un distanciament –bé que involuntari- respecte d’allò que s’esdevenia allí dins. La mala puta sabia que ella era a Tortosa i ho havia aprofitat per fer una escapadeta. Un cangur per a les nenes, i a cardar! “.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Amor i supervivència a la costa francesa

El debut de Thomas Cailley com a director és molt interessant. Sense ser res de l’altre dijous, “Les Combattants” convenç. La seva és una proposta diferent. Als Cèsar va ser reconeguda com a millor Òpera Prima i també es va premiar als seus dos actors principals, Adèle Haenel i Kevin Azaïs, que estan molt bé. Un brot d’aire fresc en el cinema actual.

L’Arnaud (Azaïs) treballa amb el seu germà en una fusteria. Un dels encàrrecs que estan fent és instal·lar una pèrgola a la piscina d’una família benestant. A poc a poc, el noi es fa amic de la Madeleine, l’estranya filla de la casa. Fa coses raríssimes. Neda posant-se pes a l’esquena, es baralla amb qui pot, tritura peixos amb la batedora i se’n veu al suc... Sembla que li falti un bull. Però tot sembla tenir una explicació: Es prepara per entrar a l’exèrcit. L’Arnaud no té gens interès en les forces militars, però la Madeleine li tira molt i marxarà dues setmanes de campaments amb ella. La noia no sap que s’hi apunta... i es troben al tren.

“Les combattants” deixa clar que res és el que sembla i que la vida s’ha d’intentar viure amb una mínima tranquil·litat i, sobretot, fent allò que més t’agrada. Fa la sensació que la Madeleine s’ha obsessionat en tot el contrari. És catastrofista, està convençuda que el món s’acaba i l’únic que sembla preocupar-la és la seva supervivència. És per això que vol estar molt preparada, sobretot físicament. La pel·lícula acaba convertint-se en una història de resistència... i d’amor. Hi ha qui l’ha comparada amb “Moonrise Kingdom”, de Wes Anderson. L’Arnaud i la Madeleine també s’’escapen’ junts a la muntanya, deixant de banda tot allò que els envolta. Viuen en un món a part, sense importar-los res, més enllà d’ells i dels seus problemes.

“RED ARMY. LA GUERRA FRÍA SOBRE EL HIELO”

El millor documental que he vist en molt de temps. Parlo de “Red Army. La Guerra Fría sobre el hielo”, dirigit per Gabe Polsky. Fa posar els pèls de punta. Està centrat en l’equip d’hoquei gel batejat com l’Exèrcit Vermell, que tanta glòria va donar a la Unió Soviètica. El seu líder indiscutible va ser Slava Fetisov, al capdavant dels anomenats “Cinc Fantàstics”.

L’equip funcionava com un rellotge; això sí, sota una pressió brutal. Abans d’uns Jocs Olímpics o d’un torneig important estaven concentrats onze mesos seguits! Quan tornaven a casa, si els fills eren petits, ni tan sols els reconeixien. La majoria de jugadors sentien un odi profund cap al seu seleccionador Viktor Tikhonov, designat directament per la KGB. Se sentien molt més còmodes amb l’anterior, Anatoly Tarasov, que és qui els va ensenyar la gran part de les coses que sabien. En el tracte humà, era infinitament millor. El dia i la nit.

Per explicar-nos aquesta història, Polsky es basa en les declaracions de l’excapità de l’Exèrcit Vermell, Slava Fetisov, que actualment és ministre d’Esports de Vladimir Putin. En uns anys, va passar d’heroi a vilà. De guanyar-ho tot amb la selecció de la Unió Soviètica a ser vilipendiat per negar-se a seguir jugant pel seu país. Li havien promès, un, dos i mil cops, que, cas de conquerir un títol en concret, el deixarien marxar als Estats Units, per jugar a la NFL, però sempre li acaben endarrerint. Fins que va dir prou. Llavors, li van tancar totes les instal·lacions del país. No podia entrenar enlloc. A més a més, li van prohibir viatjar a fora del seu país; a ell i a la seva família. I no explico més.

“Red Army” és un documental que s’ha de veure, tant si t’interessa l’esport com si no. És la radiografia d’una època i d’una manera de fer i de pensar. Irrepetible.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

"Som una família" (Fabio Bartolomei)

Molt divertit. És el primer que em passa pel cap a l'hora de comentar “Som una família”, de Fabio Bartolomei (Roma, 1967). Està publicat per Angle Editorial i té 301 pàgines. El protagonista d’aquesta bonica i optimista història és l’Almerico Santamaria, conegut amb el diminutiu d’Al. És un nen prodigi a la Itàlia dels 70. Quan comença el llibre, any 1971, ell en té quatre. Ens ho explica tot en primera persona.

L’Al és un nen feliç, tot i que la seva família està molt escurada. Tenen el just per viure... i encara gràcies. Però la seva imaginació, i també la dels seus pares, possibilita que el seu dia a dia sigui tota una aventura. Per a ell i també per a la seva germana Vittoria. En Mario Elvis treballa de conductor d’autobús i és un gran fan del rei del rock, a qui sovint imita. L’Agnese fa coques a casa i les ven on pot. Economia de supervivència. Com que l’Al és superdotat, sempre li han dit que el seu objectiu ha de ser salvar el món. S’ho acaba creient i, en part, diria que ho aconsegueix de manera sobrada. Mai no es cansa de jugar ni de buscar solucions originals pels problemes que van apareixent, que no són pocs.

UN LLIBRE OPTIMISTA

“Som una família” és un llibre optimista, tendre i ple d’humor. No deixa de ser una crítica a la societat mundial; i en especial a la italiana. Els que manen pensen massa en ells i poc en la resta. Tot podria ser més fàcil, i més equitatiu. De fet, i com a mesura de protesta, un cop trobada la casa promesa (triguen molts anys perquè el pressupost és baix), l’Al acaba fundant el Principat dels Santamaria, amb lleis i també moneda pròpia, l’Elvis, en honor al seu pare. La família és un altre dels valors que Bartolomei reivindica de la primera a l’última pàgina. Quan el llibre corre el risc de començar a avorrir, l’autor fa un gir sensacional. Aquest gir et desorienta i aconsegueix que t’emocionis fins a arribar al final.

Sé que l’humor és complicat i molt personal, però el del Fabio crec que agradarà a tothom. La seva principal virtut és deformar la realitat, fent més evidents els problemes i les contradiccions. A més a més, cada cop que comença situant al protagonista en un any determinat, aprofita per donar quatre pinzellades sobre què va passar en aquells dotze mesos, des d’un punt de vista històric. No havia llegit res d’aquest autor, però estaré molt atent a la seva pròxima novel·la. Aquesta és molt recomanable. Molt fan del príncep Al Santamaria i de les seves idees de bomber.

“A l’ONU de taules no en falten, però de menjar no en tenen, per això funciona tan malament. No és gens difícil, davant d’un plat de patates fregides o d’un tros de pastís de xocolata es conversa millor. Per tant una primera solució podria ser aquesta: el delegat que té una proposta, abans d’explicar-la hauria de fer un dinar per a tothom. Una segona solució per millorar la qualitat de la vida del planeta podria ser l’aplicació del Criteri d’assumpció directa de responsabilitat: cada delegat que anunciés una iniciativa al consell hauria d’especificar en nom de qui parla. Del president de la República? Del rei? Del ministre de defensa? I de què es tracta? D’una intervenció armada? D’un embargament? D’un raid aeri? Sigui el que sigui, el consell de l’ONU garantirà que el conductor del primer jeep que hagi d’entrar en territori enemic, el capità del primer creuer que intercepti les naus d’avituallament o el pilot del primer caça que deixi anar una bomba serà el president, el rei o el ministre que ha tingut la idea”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Anacleto era un agent molt secret

Quim Gutiérrez és sinònim de qualitat. Només per veure’l a ell ja és recomanable apuntar-se a l’aventura cinema-togràfica d’“Anacleto”, el personatge de còmic creat per Manuel Vázquez. El director de la pel·lícula, Javier Ruiz Caldera, ja va tenir-lo a les seves ordres a “3 bodas de más” (2013). Imanol Arias també està molt bé, però en Quim li roba una bona part del protagonisme.

Completen el repartiment, en els papers principal, Alexandra Jiménez i Berto Romero. Ella també havia treballat abans amb Ruiz Caldera, a “Promoción fantasma” (2012) i “Spanish movie” (2009). Els dos estan força convincents. La pel·lícula és divertidíssima. Feia temps que no reia tant en una sala de cinema, sobretot gràcies a Gutiérrez, que es troba en estat de gràcia. El seu duel interpretatiu amb Arias és espectacular. La història comença amb la Katia (Alexandra) trencant amb l’Adolfo (Quim), a qui acusa de ser massa avorrit. Necessita emocions fortes; i creu que ell no els hi pot donar. Si s’imaginés el que està a punt de passar...

L’Adolfo és el fill de l’agent secret Anacleto (Imanol). Ni sap a què es dedica realment el seu pare ni que, sense adonar-se’n, l'ha estat entrenat com una 'màquina de matar' des que era ben petit. El nano estava convençut que era un pagès que feia embotits! Pare i fill hauran de plantar cara a un perillós criminal que respon al nom de Vázquez, com el creador del còmic, per cert. Tant les escenes més còmiques (sensacional la del sèrum de la veritat) com les d’acció són espectaculars. Em quedo amb la de la lluita al mercat i amb la del pàrquing. Una bona pel·lícula per passar l’estona sense pensar massa. Tenim “Anacleto” per estona.

“EL PATRÓN: ANATOMÍA DE UN CRIMEN”

No m’acaba de convèncer la caracterització, però Joaquín Furriel està molt convincent a la pel·lícula argentina “El patrón: Anatomía de un crimen”, dirigida per Sebastián Schindel. Furriel interpreta a un carnisser explotat pel seu patró. Luis Ziembrowski, que dóna vida a aquest cap sense escrúpols, està sensacional. Un bon repartiment per una bona història.

L’Hermógenes ha arribat a Buenos Aires des de Santiago. Té mal en una cama -camina coix- i només aconsegueix feines que exigeixen grans esforços físics. La seva sort podria canviar quan comença a treballar en una carnisseria. El problema és que el seu cap el tracta amb un menyspreu total. Li cobra una barbaritat per instal·lar-se a la rebotiga amb la seva dona (molt bé Monica Lairana) i l’obliga a vendre la carn quasi podrida... per treure’n guanys més elevats. Li ensenya tot un procés per “rentar” el producte. Provoca arcades! Tornar a menjar tall després de veure aquestes escenes és força complicat.

Schindel ens explica dues línies d’acció. El dia a dia de l’Hermógenes, a qui el seu cap fins i tot li canvia el nom, com si fos un esclau, i la investigació d’aquest cas d’humiliació per un jove advocat, que es pren el cas molt seriosament... tot i que se n'ha d'ocupar quasi per obligació. L’actor que l’interpreta, Guillermo Pfening, és molt proper. Veus que pateix i pateixes amb ell. El missatge de la pel·lícula és clar: en ple segle XXI, l’esclavitud continua vigent. Per si fos poc, està basada en fets reals. S’ha de veure! No deixa indiferent... ni de bon tros.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

"Catarsi": (Erik Axl Sund)

No recordo res tan punyent i recargolat des de “Seven”. “Catarsi” tanca amb encert la trilogia “Les cares de Victoria Bergman”, després de "Persona" i "Trauma", per aquest mateix ordre. En català, l’ha publicat Empúries i en castellà, Roja & Negra. L’he acabat en tres dies. 411 pàgines addictives. Sota el pseudònim d’Erik Axl Sund, Jerker Eriksson i Håkan Axlander Sundquist han creat una atmosfera fosca com el carbó.

En aquesta última entrega, finalment descobrim qui ha darrere dels nens momificats i què ha fet (o no ha fet) Victoria Bergman, un dels alter ego de la misteriosa psicòloga Sofia Zetterlund. També agafa força el personatge de la seva filla Madeleine, que va ser entregada en adopció just després de néixer. Per començar, vull dir que el forense Ivo Andric torna a tenir una feinada de por. Les seves autòpsies, amb tot luxe de detall, són dures com un cop de puny a l’entrada de l’estómac. El descobriment final fa posar els pèls de punta. Amb el suport de la Sofia i al costat d’en Hurtig, la Jeanette Kihlberg va avançant a poc a poc en les seves investigacions. El fiscal Von Kwist hi continua posant entrebancs.

D’un costat, els nens momificats, i de l’altre, l’autoria dels assassinats vinculats a l’elitista escola Sigtuna. Cada cop hi ha menys possibles testimonis, perquè o els maten o s’acaben suïcidant. Recordem que aquesta segona línia d’investigació està vinculada amb el maltractament a menors. Pares que abusen impunement de les seves filles. El que fa més ràbia de tot és que els pederastes són conscients dels seus actes i, a més a més, es creuen amb dret a fer-ho. Mantenir la calma davant d’aquest tipus de delinqüents no ha de ser gens fàcil! Un dels encerts de la trilogia és que Axl Sund dibuixa molt bé als seus personatges, sobretot psicològicament. Són persones que pateixen, amb moltes contradiccions, que intenten compaginar feina i família... la majoria de cops sense massa èxit.

Igual que en les altres dues novel·les, a “Catarsi” ens tornen a deixar clar fins on pot arribar la perversitat humana. La ment dels agressors; i la de les víctimes, que intenten oblidar el patiment des de l’autoengany, sovint fent ombra sobre les desgràcies i les humiliacions patides. Tot un tractat sobre la supervivència! Els drets de traducció de la trilogia “Les cares de Victoria Bergman” han estat comprats per 38 segells diferents. Els televisius ja estan en possessió de Tomorrow Studios. Molt més contundent i profunda que “Millennium” i, sobretot, més polida des d’un punt de vista literari. Molt recomanable.

 "La mort té molts punts en comú amb la vida, pensa ella mentre empunya el revòlver dins de la butxaca.
 La vida no canvia, se n'aprèn bastant fàcilment. És un viatge des d'un crit fins a l'altre, on l'esperança és limitada i les paraules per explicar-ho tot, molt i molt escasses.
La Victoria es gira i totes dues es miren un breu instant.
 Els records que no han tingut mai aflueixen i creixen com una onada a punt de trencar en una platja rocosa.
 Una única llàgrima per un passat robat. L'envaeix un cansament fred. Comprèn que ha tocat fons i que ja només li queda el viatge de retorn. Vol fugir d'aquest fred, escalfar-se".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El que no mata et fa més fort (D. Lagercrantz)

No té Twitter. Ni Facebook. Ni Instagram. Alguns l’acusen de ser un periodista del passat, dels que ja no es porten. Però té coses molt més importants que tot això: Fonts, contactes, instint i moltes ganes de ser fidel a la veritat. Els joves haurien d’admirar-lo! Estima la seva professió; i es nota. Parlo de Mikael Blomkvist, l’estrella de la revista sueca d’investigació Millennium, que passa per un moment econòmic molt difícil.

El Blomkvist que ens dibuixa en David Lagercrantz és el de Stieg Larsson. L’autor de “Fall of Man in Wilmslow”, ha sabut agafar perfectament el relleu del creador de la nissaga, que va morir l’any 2004, deixant tres títols sensacionals: "Els homes que no estimaven a les dones", "La noia que somiava amb un llumí i un bidó de gasolina" i "La reina al palau dels corrents d’aire". Sis anys després, Blomkvist i la hacker Lisbeth Salander són els protagonistes de “El que no et amata et fa més fort”. Se’ls trobava a faltar. I això que comprar el llibre m’ha provocat un bon dilema moral, ja que els drets van a parar a Lagercrantz –cap problema- i al pare i el germà de Larsson, amb els quals no es parlava. La seva parella, amb qui no estava casat, n’ha quedat al marge. Al final, ho he fet. L’ha publicat Columna i té 652 pàgines.

A nivell argumental, potser no passen tantes coses com en els tres primers volums, però l’emoció és exactament la mateixa. L’he acabat en quatre dies. En aquest cas, la Salander intenta descobrir qui persegueix al professor Frans Balder, especialitzat en intel·ligència artificial. Algú li ha robat una bona part dels seus descobriments, que podrien canviar al món... i no per bé. “El que no mata et fa més fort” (que és una històrica frase de Nietsche) és un llibre que denuncia l’espionatge industrial i el dels governs, que aprofiten la seva posició de poder per fer i desfer, dins i fora de la llei. A més a més, a través del personatge de Salander, Lagercrantz continua denunciant la violència dels homes cap a les dones.

EL FILL DE L’AUGUST BALDER, CLAU

En aquest “Millennium 4”, també té moltíssim pes l’August Balder, el fill de vuit anys d’en Fran. Domina com ningú els números primers i dibuixa com els àngels, amb proporcions geomètriques i unes perspectives que fan fredor. Però no es relaciona amb ningú. Podríem dir que és un savant; és a dir, una persona autista que, a la vegada, té un do sobrehumà. En el seu cas, la pintura i les matemàtiques. En la part final del llibre, i per acabar de lligar-ho tot, l’autor recorda l’odi mortal que hi ha entre la Lisbeth i la seva germana bessona, la Camila, i els maltractaments que la hacker va patir del seu pare, un exespia rus amagat i protegit a Suècia. També fa sortir a en Holger Palmgren, durant molts anys tutor legal de la Lisbeth, que continua sorprenent-lo amb una vida plena de riscos.

“Ningú no filtra res sense tenir un motiu personal. De vegades el propòsit es tan noble com un sentiment de justícia, la voluntat de treure a la llum la corrupció o un abús. Però en la majoria d’ocasions es tracta d’un joc de poders: Així doncs, un periodista no pot oblidar mai la pregunta: per què m’ho expliques, això?
És cert que pot anar bé ser una peça de l’escaquer, com a mínim en certa manera. Cada revelació afebleix indefectiblement algú i, per tant, enforteix la capacitat d’influència dels altres. Cada figura de poder que cau és substituïda de seguida per una altra que no necessàriament és millor. Però si el periodista ha de formar-ne part, ha d’entendre les condicions i assegurar-se que no sigui només una de les parts qui surti victoriosa de la batalla”.

Novel·la de negra de qualitat; i amb contingut. No es pot demanar més".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi Sanuy

Fals documental amb tocs de comèdia negra

Richard Linklater tenia acabada “Bernie” des de l’any 2011, però no s’ha estrenat fins ara. Possiblement, l’èxit aconseguit amb “Boyhood” (2014) li ha facilitat les coses. Però, per sobre de tot, es tracta d’una molt bona pel·lícula, sustentada per tres grans interpretacions: les de Jack Black, Shirley MacLaine i Matthew McConaughey. El pes de la història recau en ells.

Black fa de Bernie, el sotsdirector de la funerària de Carthage, a l’estat de Texas. En aquesta petita població nord-americana, de només uns sis mil habitants, és tot un ídol. Tothom està enamorat d’ell. És amable, complidor, treballador i mai té un no per ningú. A Black sempre el recordaré pel seu paper a “Escuela de Rock” (2003), una pel·lícula que el meu fill ha vist un munt de cops. Mai se’n cansa! A "Bernie" torna a estar brillant. Linklater ens el presenta com un home de sexualitat indefinida que se sent atret per les dones de certa edat. O potser pels seus diners? Sigui com sigui, el veneren.

Shirley MacLaine, que ja té 81 anys, fa de Marjorie Nugent, una vídua que és qui s’acaba apropiant (en tots els sentits) del pobre Bernie, que acaba completament fart d’ella. El tracta com si fos de la seva propietat. El tercer en discòrdia és Matthew McConaughey, que fa de Danny Buck, el fiscal del districte. Un home amb aspecte de ser tot un cowboy. McConaughey ja encadena uns quants bons papers consecutius, com el que li va valdre l’Oscar a “Dallas Buyers Club” (2013) on, per cert, també era un cobwoy.

“Bernie” és un fals documental, on un munt d’habitants de Carthage parlen de l’enterrador. Expliquen com el veuen i que ha suposat en les seves vides. Els testimonis dels seus veïns són brutals. A un d’ells l’interpreta Kay McConaughey, la mare d’en Matthew. Espectacular. Aquest fals documental també té tocs de comèdia negra i ganes de fer posicionar a l’espectador. Hi ha un fet, que no explicaré, que podria provocar que es perdés la confiança en la figura d’en Bernie, però absolutament tothom li acaba fent costat. L’únic que el mira amb lupa, perquè és la seva feina, és Danny Buck, que ha de mantenir l’ordre i la llei a qualsevol preu.

“UNA DAMA EN PARÍS”

Vuitanta-un anys McLaine; i Jeanne Moreau... 87! Ella és la gran protagonista de “Una dama en París”, dirigida per Ilmar Raag. Moreau és una llegenda del cinema francès i un dels símbols femenins de l’Europa dels 60. Ha treballat a les ordres de Louis Malle, Jean-Luc Godard, François Truffaut, Orson Welles, Luis Buñuel i Jean Renoir, entre d’altres.

Moreau interpreta a una dona d’Estònia que va emigrar a França quan era molt jove. Allà va fer fortuna, regentant una cafeteria de luxe. És vídua, molt gran i viu pràcticament sola, ja que acomiada una servent darrere de l’altra. Cap li fa el pes. Només se sent realitzada quan l’acompanya un antic amant. Molts anys enrere, ella havia estat una dona francament guapa. Ell, un jove amb ganes de viure la vida al cent per cent... amb relació amb una casada inclosa! En l’actualitat, la diferència d’anys que hi ha entre ells fa impossible que segueixin entenent-se sexualment... tot i que la dona hi estaria disposada.

“Una dama en París” ens regala l’actuació de Moreau, bones vistes de la ciutat i la interpretació de Laine Mägi, que fa d'Anne. Aquesta dona també deixa la seva Estònia natal, com la Frida, per buscar una vida millor. El problema és que en el seu cas potser ho fa massa tard, després de morir la seva mare. Però ella, com tothom, també té dret a una segona oportunitat. Mägi està molt convincent, creant un personatge en constant evolució. Atenció especial també a Corentine Lobet, l’home que continua cuidant a la Frida, de qui sempre en guardarà un bon record.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

"Persona" (Erik Axl Sund)

Doncs no és ben bé veritat que "Trauma" s'entengui perfectament sense llegir "Persona", que és la novel·la que obre la trilogia "Les cares de Victoria Bergman". A mi em va caure a les mans la segona i les he llegit en ordre invers; però no passa res! "Catarsi" surt el dia 9 de setembre. En català el publica Empúries i en castellà, Roja & Negra. Tinc moltes ganes de saber com acaba aquesta història boja i sàdica a parts iguals.

En aquesta primera entrega, Jerker Eriksson i Håkan Axlander Sundquist, que han escrit els llibres sota el pseudònim d'Erik Axl Sund, es mostren molt més desagradables que en la segona. A través del forense Ivo Andric, es passen tres pobles donant detalls dels assassinats i dels maltractaments a menors. Més d'un cop, se t'acaba regirant l'estómac. Realisme total! I és que a l'Andric se li acumula la feina des que comencen a aparèixer cossos de nens morts, que prèviament havien estat maltractats brutalment i també drogats. Fins on arriba la maldat humana?

Com que als nens ningú els reclama, la Policia tampoc no s'hi esforça massa a trobar al culpable o culpables. Són nens sense sostre, dels que no paguen impostos ni donen vots. Les úniques persones que treballen de sol a sol per esclarir aquest horror és la investigadora Jeanette Kihlberg i el seu ajudant, en Hurtig. I això que la Jeanette no passa per un bon moment, ja que s'està separant del seu marit. "Trauma" ja comença amb la parella trencada. Una de les úniques persones que li dóna suport, personalment i a la feina, és la misteriosa  psicòloga Sofia Zetterlund, amb un passat tortuós. Què ho fa que la Jeanette no s'adoni mai que la terapeuta no és aigua clara. Tan cega està?

LA CLAU, VICTORIA BERGMAN

Després de llegir "Trauma", ja vaig dir que creia tenir clar qui era Victoria Bergman i on s''amagava'. Doncs bé; ja anava tard! A "Persona" queda claríssim qui és, però no puc dir-ho, per no esgarrar la història a qui encara no ho hagi descobert. És la Victoria que està darrere de tots els assassinats i de les crueltats que investiguen la Jeanette, en Hurtig, l'Andric i companyia. De vegades, el mal està més a prop del que ens pensem. I, quasi sempre, té una explicació més o menys raonable. En el cas de la Victoria tot és fruit d'un passat tortuós i ple d'abusos. És per això que ha posat en marxa aquesta imparable venjança.

Com ja vaig dir fa uns dies aquesta trilogia és adrenalina pura, amb un poder d'addicció total:

 "Al matí, en companyia d'en Hurtig, havia intentat en va posar-se en contacte amb la Ulrika Wendin, la noia que havia denunciat en Karl Lundström set anys abans per agressió i violació. El número de telèfon que havia trobat ja no corresponia a cap usuari i al seu últim domicili conegut, a la part alta de Hammarby, no havien obert la porta. La Jeanette esperava que amb el missatge que li havia deixat a la bústia la noia donés senyals de vida en tornar a casa. El telèfon, però, de moment no sonava.
 Aquella investigació s'enfilava per un pendent cada cop més costerut".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy