Si són salvatges, qui en té la culpa?

Continua el debat sobre l'educació. A 'Monsieur Lazhar' se centraven, principalment, en el paper dels mestres. A 'Els nens salvatges', de Patricia Ferreira, la crítica es fa extensiva als pares, que tenim l'última paraula. Els protagonistes principals, l'Àlex, en Gabi (Albert Baró) i la Oki, són realment salvatges? I, en cas que ho siguin, de qui és culpa? A vegades és massa fàcil tirar la pedra i amagar la mà.

Salvatges o no, el que sí són els tres adolescents, que es guanyen l'espectador des del primer minut, són incompresos i inadaptats. L'Àlex, interpretat sensacionalment pel 'Polseres vermelles' Àlex Monner, és un noi, amics dels seus amics, que mai ha tingut el suport de casa seva, encara que la seva mare (a qui dóna vida l'Ana Fernández) ens vulgui fer creure el contrari. A banda d'en Gabi i de la Oki, l'única que l'entén és una jove orientadora escolar. Per sort, ella encara no està corrompuda, com la resta del sistema. La Júlia -sensacional l'Aina Clotet- és l'única que s'adona que la passió de l'Àlex pels grafits és reconduïble.

Podríem dir que en Gabi està obsessionat amb el kick boxing... però mentiríem. Qui perd el cul per aquest esport de contacte és el seu pare, amo del gimnàs on el nano entrena sense mesura. Possiblement, el seu pare centra totes les seves frustracions en ell. Vol que aconsegueixi allò que, en el seu dia, potser se li va escapar de les mans, sense adonar-se'n. La Oki és de bona família. El seu pare tampoc sap on va. Es capaç d'esbroncar-la perquè no estudia i, al dia següent, regalar-li una moto. Sort en té de la seva mare, una gran Clara Segura, que sembla que fa tot el que pot.

ES MANTÉ L'EMOCIÓ FINS AL FINAL

'Els nens salvatges' és d'aquelles pel·lícules que porten a la reflexió. No n'hi ha prou amb asseure's davant de la pantalla del cinema, escoltar allò que ens expliquen i marxar. Cal pair-la, com un bon àpat, i en acabat treu-re'n conclusions. A més, la directora madrilenya Patricia Ferreira aconsegueix que l'emoció es mantingui fins al final. Queda clar que algú -no sabem qui- està interrogant l'Alex, en Gabi i la Oki. Queda clar que n'han fet alguna de grossa, però tampoc sabem què. Ni tan sols sabem si algun dels tres és mort...

La incògnita es manté gràcies a tot un seguit de flashbacks que serveixen per acabar de desorientar l'espectador. Per si fos poc, algunes de les escenes, com la de la baralla, les veiem des de diferents punts de vista. Per cert, a mi, que visc a Granollers, m'ha fet molta gràcia reconèixer la zona del camp de futbol de l'Atlètic del Vallès, que és on es van enregistrar totes les escenes de 'parc', on el trio protagonista es reuneix i l'Àlex pinta alguna de les seves obres d'art. La música, de Pablo Cervantes, també ajuda a donar-li cert aire de misteri en aquest recomanable drama urbà.

No m'oblido de la Marina Comas, que fa molt creïble a la Oki. Com ha crescut aquesta noia des que la vàrem veure a 'Pa negre' (2010)! Crec que ho té tot per triomfar en el món del cinema. En definitiva, 'Els nens salvatges' és una altra gran pel·lícula catalana. Ja us asseguro que si s'hagués fet en un altre país els elogis serien constants. Com que és de casa, molts no la valoraran prou. Greu errada, des del meu modest punt de vista. Està ben feta, ben interpretada i fa pensar una miqueta. Què més li podem demanar?

'DUES VIDES' (JOAN PIQUÉ)

És molt fàcil parlar d'un llibre sense haver-lo llegit. Jo no ho faria mai! Per aquest motiu aquesta setmana he escollit 'Dues vides', de Joan Piqué, pare del jugador de futbol del Barça i, qui sap, si futur sogre de la Shakira. Se n'han dit moltes coses. La presentació, ara fa uns mesos, va ser multitudinària, amb la presència del central blaugrana i de la cantant colombiana inclosos. Està publicat per Edicions 62 i té 336 pàgines.

El primer que puc dir és crea addicció. Pot semblar un tòpic, però l'agafes i ja no el pots deixar anar fins que te l'acabes. És un llibre molt visual, vertiginós, amb un protagonista principal, en Marc Serra, que et cau bé des d'un primer moment. Un consell: és important llegir la novel·la sense saber massa cosa més. D'aquesta manera, l'impacte encara és més gran. Només diré que és fàcil posar-se en la pell del protagonista i patir amb al seu costat. Fins i tot preguntar-nos què faríem en un cas similar...

No només en Marc et roba el cor. També l'infermera que es creua en la seva vida i el germà d'aquesta, un personatge espectacular. 'Dues vides' no és un llibre amb grans artificis literaris, però enganxa com pocs. El final, del qual no explicaré res, és francament bo. A mi me'l va recomanar l'Helena García Melero -amiga i companya als 'Matins' de TV3- i no m'ha decebut. Per cert, m'han explicat que hi haurà segona part i potser pel·lícula, ja que diverses productores nord-americanes ja li han mostrat el seu interès a l'autor. Felicitats!

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.

Units per la pèrdua i la desesperació

Sóc dels que penso que la professió de mestre ha de ser vocacional. M'imagino que les persones de la meva edat -vaig néixer al 68- vam tenir la sort d'estudiar amb mestres implicats i, sobretot, no engolits pel sistema. Tant podien donar-te una abraçada com un calbot, sense que fossin qüestionats per tot i per tothom. No se'ls mirava amb lupa, com es fa ara.

Amb això no vull dir que els mestres d'avui siguin pitjors, només faltaria! El que intento explicar és que l'engranatge educatiu se'ls menja. Aquesta reflexió la faig després de veure 'Monsieur Lazhar', de Philippe Falardeu. Va representar Canadà en la darrera edició dels Oscar. El seu protagonista és un mestre de primària, d'origen argelià, que troba feina en una escola francòfona del Canadà. Arriba en un moment complicat perquè la seva predecessora... No ho explicaré. L'interpreta, sensacionalment, Mohamed Fellag.

'Monsieur Lazhar' és una cinta sensible, que reflexiona sobre un sistema educatiu que acaba anul·lant als bons professors. Paperassa, normes, psicòlegs i, potser, poca 'humanitat'? No donaré dades que espatllin la pel·lícula als que encara no l'han vista, però és vital descobrir per què desapareix la professora i com viuen l'adéu els seus alumnes. Per sort de les nenes i nens, i és una opinió molt personal, qui s'encarrega de substituir-la és el professor Lazhar. En aquesta vida, s'ha de parlar, s'ha d'actuar amb naturalitat i no donar mai res per sabut.

EDUCACIÓ I EMIGRACIÓ

Per un costat el sistema educatiu i, de l'altre, l'emigració perquè Lazhar arriba d'Argèlia, on un grup d'inte-gristes ha matat a tota la seva família. Intentarà superar el seu dol, en un país estranger i sense papers, ajudant a uns nens que, desgraciadament, acaben de perdre un referent molt proper; una mestra que intentava donar-los l'amor que potser, i dic potser, no els l'oferien els seus propis pares.

Salvant les diferències, aquesta pel·lícula està en la línia del cinema de compromís educatiu aportat, per exemple, per 'Hoy empieza todo' (1999), de Bertrand Tavernier, 'La clase' (2008), de Laurent Cantet o, en l'extrem oposat, i també molt interessant, de 'La ola', (2008), de Dennis Gansel. Per a mi, 'Monsieur Lazhar' és un dels grans títols de la cartellera actual.

'LLIBERTAT' (JONATHAN FRANZEN)

Teòricament tots nosaltres som lliures. I dic teòricament perquè, per molt lliures que siguem, si tenim el cap clar, abans d'actuar, mesurem com poden afectar les nostres decisions sobre les persones o coses que tenim a prop. Són lliures la Patty, en Walter i en Richard, els protagonistes de 'Llibertat'? Doncs a la seva manera sí, potser en Richard més que als altres dos. 'Llibertat' està escrit per Jonathan Franzen (Chicago, 1959) i publicat per Columna.

En Walter i en Richard són amics des de l'institut. Tenen una relació viciada. S'estimen moltíssim, però rivalitzen i competeixen en tot. Fins i tot per la Patty. En Walter l'estima. És un caprici pel Richard? Sigui com sigui, ella, una bona jugadora de bàsquet, s'acaba casant amb en Walter, un advocat ecologista. El seu amic és un roquer egoista, immadur i faldiller. El llibre 812 pàgines i és un retrat perfecte d'una societat malalta i corrumpuda com la nostra.

Per sobre de tot, 'Llibertat' ens parla dels problemes del matrimoni, de les relacions entre pares i fills -sempre complicades-, de l'amistat i també de les depressions. És fàcil caure en una quan t'has passat la vida dedicada en cos i esperit als teus fills, creixen, et quedes sola a casa i te n'adones que l'únic que et queda es un forat molt gran a dins. Res més. La Patty és depressiva, però també en Richard. No tant, és veritat, però mai acaba d'assumir el seu èxit en el món del rock. Li agrada triomfar, però només en petits cercles. És allò de pensar que una cançó, un producte, és bona o bo mentre només la poden gaudir uns quants. Quan es popularitza la qualitat és la mateixa, però ja no mola tant.

I què dir d'en Walter que, en moltes fases de la vida, estima més als ocells que les persones. Tots tres, i un munt de personatges secundaris, com els fills de la Patty i en Walter, ens parlen de les seves temptacions i dels límits de la llibertat. En definitiva, es tracta d'un llibre profund -d'aquells que s'ha de llegir amb molta atenció- que ens parla de la societat nordamericana actual, tot i que podria ser vàlid a qualsevol dels nostres països. Una tragicomèdia que t'atrapa des del primer moment, amb uns personatges propers i molt ben construïts. Una delícia.

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.

Tim Burton surt de les ombres... tenebroses?

Mai llegeixo una crítica abans de veure una pel·lícula. I mai faig crítiques; només comento. Doncs bé, després de passar-m’ho pipa veient ‘Sombras tenebrosas’, m'he adonat que l’última aposta de Tim Burton agrada molt o gens. Jo formo part del primer grup. Després d’avorrir-me com una ostra amb 'Alicia', penso que recupera credibilitat. Vaig a cotracorrent, però m'és igual.

Vull deixar-ho clar: ‘Sombras tenebrosas’ és una gran història d’amor. Les coses que passen, les bones i les dolentes, i les que ni són massa bones ni massa dolentes, es construeixen a partir d’aquest bonic i únic sentiment. Un cop més, Burton s’ha envoltat dels seus: el gran Johnny Depp interpreta Barnabas Collins -un home ric a qui converteixen en vampir-, i l'Helena Bonham Carter (parella de Burton a la vida real) que fa de doctora Julia Hoffman, que viu a casa dels Collins, deteriorada amb el pas dels anys... com el prestigi de la familia.

Al triangle que formen Burton, Depp (set vegades a les ordres d'aquest director) i Bonham Carter (cinc) aquest cop s’hi han afegit dos actrius que m’agraden molt. La ja veterana Michelle Pfeiffer (Elizabeth Collins Stoddard) i Chloë Grace Moretz, que interpreta la filla de l'Elizabeth. Crec que la Chloë té molt futur per davant. Darrerament, ja l’hem vista a 'La invención de Hugo’ (2011) i a 'Kick-Ass' (2010). D’aquesta pel·lícula s'està rodant la segona part que, si tot va bé, s’estrenarà al llarg del 2013.

Entre d'altres, també tenen papers força interesants l'Eva Green i la Bella Heathcote, d'una bellesa angelical, aprofitant el seu nom de pila. La primera fa d'Angelique Bouchard, la dona de la qual en Barnabas s'hauria d'haver enamorat! D'aquesta manera no hauria patit eternament! La segona és Victoria Winters, de qui sí que s'enamora... dues vegades? Per acabar-ho d'adobar tot, divertida actuació musical d'Alice Cooper a la mansió dels Collins!

UN ALTRE CONTE GÒTIC

Com ja és habitual, Burton ens regala un altre conte gòtic, boig, inversem-blant i divertit alhora. Visual-ment, 'Sombras tenebrosas' és cent per cent Burton. En algun moment em va recordar coses de 'La muerte nos sienta tan bien' (1992), sobre tot en la lluita final i en la descomposició de l'Angelique. És una pel·lícula amb moltíssima acció, bona música i algunes interpretacions de mèrit. Em quedo amb Bonham Carter -que està guapíssima- i amb el cameo de Christopher Lee, merescut homenatge a un dels millors vampirs la història del cinema.

Per cert, no he pogut descobrir qui fa el paper de la senyora vella que, suposadament, neteja la casa dels Collins, amb dues-centes habitacions! És tan vella, i tan lenta, que en un dia potser només pot fregar un parell de copes o fer un llit! És un running gag, perquè Burton la fa servir unes quantes vegades, amb moltíssima gràcia. Una persona 'normal' en una casa de bojos.

L'argument és aquest: L'Angelique embruixa la promesa d'en Barnabas per amor i a ell l'enterra viu, un cop l'ha convertit en vampir. Després de dos-cents anys sota terra, Barnabas aconsegueix escapar i torna a la casa on va créixer. Allà, amb el suport de les noves generacions de Collins, intenta restablir l'honor perdut, malmès per tot un seguit de rumors... alguns certs i alguns malintencionats. La pel·lícula, amb un doble final sensacional, m'ha agradat moltíssim. Burton ha adaptat una vella sèrie de televisió, creada per Dan Curtis, l'any 1966, que ell no es cansava de veure.

'LA NIT DELCAÇADOR' (DAVIS GRUBB)

No l'havia llegit en el seu dia i tinc la sort que l'Enric Viladot, de Viena Editorial, me'l va fer arribar. Em refereixo a 'La nit del caçador', un llibre que es va publicar l'any 1953 i que va ser tot un èxit de vendes. Uns anys més tard, al 55, se'n va fer la pel·lícula, amb Robert Mitchum de protagonista. Ara ha sortit, per primer cop, en català, traduït per Marta Pera Cucurell i té 290 pàgines. El va escriure el nordamericà Davis Grubb (1919-1980).

Feia temps que no em trobava amb un personatge tan inquietant com el del Predicador, que duu tatuada en una mà la paraula "amor" i "odi" en l'altra. Terrorífic. És un home amb dues cares. Assegura que tot ho fa en nom de Déu, però res més lluny de la realitat. I, si no, que li preguntin a les persones que, volent o no, es creuen en el seu camí. Ell va com un boig darrera de deu mil dòlars tacats de sang i farà tot allò que cregui convenient per trobar-los. Entre ell i els diners, hi ha una dona i els seus dos fills. En John no se'n refia d'ell. La Willa i sobre tot la nena, que es diu Pearl, cauen ràpidament en el seus encants. I no explico més.

'La nit del caçador' és un llibre sensacional, d'aquells que mantenen l'acció fins a l'últim moment i que vols acabar com abans millor. Ja que parlem de predicadors, deixar-lo una estona es converteix en un pecat mortal. Pateixes amb els seus protagonistes perquè la incògnita de saber qui guanyarà aquesta partida d'escacs sense regles ni límits es fa cada cop més gran. El llibre, ambientat en els anys difícils de la Gran Depressió americana, està escrit amb un estil molt sobri i directe, donant una força il·limitada a l'acció. Alguns personatges no acaben de parlar bé i l'autor ho reflacteix, adeqüant-ne les paraules.

"En John es va regirar a la vall del seu coixí i va obrir els ulls. Alguna cosa s'havia mogut en el món fosc i secret de la nit: alguna cosa com la irrupció ràpida i ofegada del bleix d'una flamarada sobtada al carbó d'una llar de foc en la profunda quietud d'una nit d'hivern. I quan escoltava, la casa es bellugava. Perquè les cases velles es mouen quan dormen, com els membres de la gent molt gran quan somien i recorden".

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.

Problema informàtic solucionat!

Tot ok ;) Gràcies a tothom.

Perdre el cap és més fàcil del què sembla

Segueixen arribant pel·lícules protagonitzades per persones amb problemes psicològics. Després de 'Take shelter', ara és el torn de ‘Martha Marcy May Marlene’. Un títol estrany per a una pel·lícula estranya, amb un final obert al més pur estil de Michael Haneke. És l’òpera prima de Sean Durkin, un nordamericà de només 30 anys. Va rebre el premi de Millor Director al festival de Sundance.

El més destacable de la pel·lícula, molt ben interpretada per la guapísima Elizabeth Olsen ('Luces rojas', 2012), és que Durkin no jutja la protagonista. Ens explica el seu cas, de manera ambígua, i no comet l’errada d'anar més enllà. Que ho faci l’espectador, en cas que ho cregui convenient... En la vida real, l’Elizabeth és germana de les bessones que es van fer famoses, fa molts anys, amb la sèrie de televisió ‘Full house’. Ara li toca triomfar a ella i, si treballa com ho fa aquí, segur que ho aconseguirà.

La Martha s’escapa d’una secta per motius desconeguts. L’acullen la seva germana i el seu marit, que intenten que recuperi la felicitat perduda, amb el pas del temps d'aliat. Però no ho tindran fàcil. Els seus records d'un passat massa proper són dolorosos i l’angoixa, per un o altre motiu, sempre va en augment. Es tracta d’una pel·lícula lenta, potser experimental i amb una fotografia molt opaca, que no deixar passar la llum, ni sortir, de dins del seu cos, els mals que acumula la paranoica protagonista.

Al cap i a la fi, de la manera que ho planteja el director, fa la sensació que allò que li passa a la Martha ens podria succeir a qualsevol de nosaltres. Persones més o menys normals, amb una vida més o menys normal que, un dia, pràcticament sense adonar-se’n, cauen en una depressió i no saben com sortir-ne. La Martha fins i tot creu que la segueixen perquè, en un parell d'ocasions, confon el present i el passat. La pel·lícula està plena de flashbacks i es pot interpretar de moltes maneres, com passa habitualment amb les obres de Haneke (per exemple 'La cinta blanca') o, fins i tot, darrerament, les del grec Giorgos Lanthimos 'Alps'.

‘LOS VENGADORES’

I d’una pel·lícula intimista, a una de les més taquilleres del moment: ‘Los Vengadores’, de Joss Whedon (‘Serenity’, 2005). Haig de dir, abans de res, que no m’emociona el cinema de superherois, tot i que cal reconèixer que aquesta està molt ben feta. Té un ritme frenètic i una llista de bons actors inacabable. Jo em quedo amb Robert Downey Jr. i amb la guapa i sensual Scarlett Johansson.

L’argument és senzill. Nick Fury, director de la SHIELD (una agència fictícia d’intel·ligència i antiterrorisme) ha de lluitar contra una força invasora que ve d’un món exterior. L’únic que li passa pel cap per intentar salvar la Terra és reunir a cinc superherois i, sempre que sigui possible, fer-los treballar en equip. Tots ells són ecogèntrics i individualistes, però potser, per un dia, poden deixar de pensar en ells mateixos... ‘Los vengadores’ és un divertimento de qualitat, perfecte per anar al cinema, amb tota la família, diumenge a la tarda.

Els cinc superherois són Iron Man (sensacional Downey Jr.), el Capità Amèrica, Thor, Hulk (un gran Mark Ruffalo) i la Vídua Negra (Johansson). Samuel L. Jackson és Fury i Gwyneth Paltrow segueix al costat de Howard Stark, l’alter ego d’Iron Man. A més d’acció, a ‘Los Vengadores’ també tenim uns quants gags força bons, com quan li diuen ‘Légolas’ (arquer de la saga de ‘El senyor dels anells’) al personatge que interpreta Jeremy Renner, que sempre va amb l’arc a l’esquena.

‘NOCHE DE LOS ENAMORADOS’ (FÉLIX ROMEO)

‘Noche de los enamorados’ es l’obra pòstuma de Félix Romeo, escriptor, crític i traductor que va morir, d’un atac de cor, el 7 d’octubre de 2011. Havia nascut a Saragossa 43 anys abans. El seu títol més conegut és ‘Dibujos animados’ (1994) ‘Noche de los enamorados’ és un llibre de petit format i molt curt. Està publicat per Mondadori i només té 139 pàgines. Romeo, amb una escriptura molt senzilla i clara -no sobra ni una paraula- reflexiona, de manera punyent, sobre la mort de María Isabel Montesinos.

Voluntàriament o no, a Isabel l’ha matada el seu marit, Santiago Dulong. Com assegurava l’autor en el seu dia, “aquest llibre s’acabaria si deixés de fer-me preguntes”. Per què l’interessa tant aquest cas? Doncs perquè quan va estar empressonat per insubmís, Romeo va compartir cel·la amb el mateix Dulong. La notícia ja li havia cridat l’atenció quan la van tractar els diaris aragonesos... i, com per obra de Déu, es troba amb la possibilitat d'investigar-la en primera persona...

Romeo va definir ‘Noche de los enamorados’ amb una afirmació contundent: “No és un llibre sobre la justícia impossible que s’administra sobre dels morts, sinó un llibre sobre les paraules”. L’escriu parlant amb Dupong, amb veïns i amics de la parella, policies, advocats... i llegint tot el que es va publicar en el seu dia. Després ho tritura tot i ho passa pel sedàs de la memòria. Un llibre molt i molt interessant.

Atenció amb aquest paràgraf que, ben bé, li podria servir d’epitafi al mateix autor: “En 1960, Santiago Dulong tiene treinta y dos años, los mismos cuarenta y dos años que tengo y ahora, cuando escarbo entre gusanos. Me pregunto qué intento encontrar reflejándome en este espejo oscuro”. Romeo en estat pur.

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.