"Un dinar un dia qualsevol" (Ferran Torrent)

“Opositor a corrupte, però a València no queden places”. Així es defineix Ferran Torrent (Sedaví, 1951) al seu compte de Twitter. Una bona mostra del seu humor càustic i de l'esperit crític que el caracteritza. Tots dos queden molt ben evidenciats a “Un dinar un dia qualsevol”, publicat per Columna. Té 298 pàgines i diria que és una novel·la real com la mateixa vida: surant corrupció pertot arreu.

El protagonista principal és en Marc Sendra, un veterà periodista que està una mica de tornada de tot. L'última reestructuració del diari on escriu l’ha convertit en un freelance, després de ser redactor de plantilla. Això li permet anar per lliure, que és com es troba més còmode. Mentre intenta saber què i qui hi ha darrere de la crisi del València CF i de la venda dels terrenys de Mestalla topa amb un tema molt més gros: el cadàver d’un adolescent magrebí en un abocador. Paral·elament, descobreix que l’empresa concessionària de recollida d’escombraries no tracta tots els residus que recull, deixant la feina a mitges. En Marc té el suport de l’Albert el Negociador, ben connectat amb polítics i empresaris. Sap que l’utilitza, però ell també en treu partit.

El que més m’ha agradat és el retrat dels personatges secundaris, exdelinqüents i caritatius alhora. És el cas del Llargo i del Messié, amb un passat de lladres brillants. En l’actualitat, el primer està al capdavant d’una casa de joc il·legal... entre altres coses. L’altre, amb nova identitat, encara fa petits treballs, per allò de mantenir-se en forma. Tots dos són fidels col·laboradors del Pare Rafel, que mou i remou per mantenir oberta la seva llar d’ajuda als necessitats. No sé si era la intenció d’en Ferran, però m’ha recordat, i molt, al Pare Manel. El quartet el completa el Mític Regino, un falsificador de quadres. Tots ells són bons amics d’en Marc. En Josep Pons, policia, i també amic del periodista, sap perfectament què fan tots ells, però mira cap a un altre costat... quan no els ajuda directament!

"LA CORRUPCIÓ SURA A VALÈNCIA"

“Un dinar un dia qualsevol” és un llibre ple de camaraderia, quasi sempre al voltant d’una taula, amb un bon arròs i un vi blanc fresquet; de qualitat, que en quedi constància. Arròs, vi i uns quants gintònics, que encanten a en Marc. Tot això en el costat dels més pobres. Els rics es mouen en l’especulació, la prostitució, el joc de poders, la droga, les amenaces i, sobretot, la corrupció. Tot a València, està clar. Fa la sensació que no hi ha ni un pam de net. Què té a veure el magrebí amb tota aquesta història? En Marc podrà explicar-ho tot de primera mà, perquè n’acaba sent un dels grans protagonistes. És una novel·la àgil, plena de diàlegs i ben escrita. Recomanable.

“Dani va contar a Pons que havia rebut una telefonada anònima d’un empleat de l’abocador i va publicar un breu. Pons li digué que ells també havien rebut una telefonada anònima i que, a més a més, un periodista, Marc Sendra, els havia dit que ell, Dani Oltra, era l’autor d’una notícia sense signar. Llavors, Pons li va preguntar si publicava tot el que rebia per telèfon, sense contrastar-ho. Davant del seu silenci, Pons hi insistí amb el benentès que la trobada no era oficial, però que li estaria agraït si li revelava algun detall de tan estranya publicació”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Assaig sobre el perdó i les relacions humanes

Un home de qui un capellà va abusar sexualment quan era petit. Una dona a qui algú ha picat enmig d’una escena de sexe. Un negre molt misteriós. És ell qui ha agredit a la dona casada? Amb el seu permís? I, entre d'altres, una persona molt rica a qui els diners no han donat la felicitat. Per intentar redimir-los, com a mínim intentar-ho, el Pare James Lavelle, a qui interpreta un grandíssim Brendan Gleeson.

Gleeson, protagonista indiscutible de “Calvary”, ja va treballar a les ordres de Joyhn Mihael McDonagh en la seva anterior pel·lícula, “El irlandés”. Es dóna la circumstància que a “Calvary” també treballa en Domhnall, fill d’en Brendan, que fa de pres enigmàtic. Coincideixen en l’escena de la presó. Aquest any, en Brendan també ha brillat a “Ex Machina”. Tot comença amb el Pare James confessant a un feligrès. Com aquell qui res, li diu que el diumenge vinent, d’aquí a set dies, el matarà. Per què? Doncs perquè és un home bo. Assassinar a algú que és dolent no té cap mèrit, assegura. A partir d’aquest moment, McDonagh ens explica la vida del capellà dia per dia. No deixa de fer res del que hauria fet si no l’haguessin amenaçat.

“Calvary” és una grandíssima pel·lícula. Té un ritme pausat, magnífics paisatges irlandesos (la fotografia és de Larry Smith) i una música francament bona. Per sobre de tot, però, l’actuació de Brendan Gleeson, que va estar nominat a millor actor en els premis del cinema europeu. La pel·lícula, que ens parla de la importància del perdó –la darrera escena és brutal- té un parell o tres de tocs d’humor negre molt interessant, com quan el capellà parla d’una dona de qui no recorda si és “bipolar o intolerant a la lactosa”. Quan un dels protagonistes li diu al Pare James que no sap si suïcidar-se o allistar-se a l’exèrcit perquè no lliga, li diu que més o menys és el mateix. Títol antibel·licista, reflexiu i pertorbador. Sens dubte, una de les històries més potents d’aquest any.

"PRIDE" (ORGULLO)

“Pride” és una aposta segura. Està dirigida per Matthew Warchus i ens explica la història de “Lesbians and Gays Support the Miners”, el grup d’homosexuals que va donar suport anímic i econòmic als miners de la Gran Bretanya, que portaven mesos de vaga. Corria l’any 1984, amb Margaret Thatcher al poder. Es configuren com a grup durant la manifestació de l’Orgull Gay de Londres.

El millor d’aquesta pel·lícula, que podríem batejar com el nou “Full Monty” (1997), és el bon rotllo que transmet. Va estar nominada a la millor comèdia o musical als Globus d’Or. Els integrants de la LGSM són simpatiquíssims en tot moment; i això que, inicialment, la majoria de miners no els hi posen les coses fàcils. Rebre diners de gais i lesbianes els incomoda força. Ells, però, no defalleixen mai. Em quedo amb l’actuació de Dominic West. El seu ball desbocat, movent-se pel terra i per sobre d’un munt de taules, et deixa un immens somriure a la cara. Si no tens ganes de ballar el discotequer “Shame , Shame, Shame”, de Shirley & Company, és que estàs mort.

Dels miners en vaga, destaquen dos o tres actors amb una trajectòria immaculada. Bill Nighy, a qui tenim vist per les seves aparicions a les nissagues d’”Underworld” i de “Piratas del Caribe” i Imelda Staunton. A ella la recordo, sobretot, d’”El secreto de Vera Drake” (2004). L’escena en què un grup de dones i familiars de miners se’n van de festa a un bar d’ambient gai és molt divertida; com la del llit, amb un consolador que troben per sorpresa. L’escena final de la pel·lícula és de les que emocionen. És d’aquells títols que generen bon rotllo i que deixen una missatge molt clar: amb amor propi i camaraderia tot és possible. Sensacional per veure en família.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

"Puro vicio": Una pel·lícula que fumeja!

Amb Paul Thomas Anderson em passa el mateix que amb David Cronenberg. M’agradaven més les pel·lícules que feia abans, com “Boogie Nights” (1997) i  “Magnolia” (1999). “The Master” (2012) no em va acabar de convèncer i “Puro vicio” (2014), que es va estrenar divendres, encara menys. De fet, el llibre en què es basa la pel·lícula, de Thomas Pynchon, també em va deixar força indiferent.

Com ja passava amb la novel·la, “Puro vicio”... fumeja! Thomas Anderson ens explica la història d’en Doc Sportello, un detectiu privat que no para de fotre’s porros i d'esnifar cocaïna. De vegades, sorprèn que s’aguanti dret o que pugui pronunciar dues o tres paraules seguides. Viu a Los Ángeles, als anys 70, en l’època d’or dels hippies californians. Fa la sensació que segueix enamorat de la seva exparella, una “femme fatale” que respon al nom de Shasta. Addicta als estupefaents com ell, per suposat. Al Doc Sportello l’interpreta un grandíssim Joaquin Phoenix, un actor que m’encanta. Thomas Anderson ja va treballar amb ell a l’esmentada a “The Master” (2012). La Shasta és Katherine Waterston. Hi ha una bona química entre ells.

Un dia qualsevol, després de molts temps sense veure’s, la Shasta demana ajuda a en Doc. La dona i l’amant del magnat immobiliari amb qui està embolicada volen que participi en un pla per treure-li els diners que té i ingresar-lo en un psiquiàtric. Poc després, desapareix la Shasta, l’empresari, troben mort a un dels seus guardaespatlles i ressuscita un ex-bateria a qui es donaven per traspassat. En l’actualitat, està treballant de delator per la policia. Li dóna vida Owen Wilson, a qui sempre recordaré pel seu paper de model tronat a “Zoolander” (2001), al costat de Ben Stiller. Del repartiment també destaquen Josh Brolin, Reese Witherspoon i Benicio del Toro. El primer com a policia duríssim (amb passat televisiu) i els atres dos com a advocats. Ella treballant pel govern; ell fent-li la punyeta.

Estem davant d’una història negra com el carbó, plena de droga, molta droga, desaparicions i un munt de coses surrealistes, amb obres filantròpiques incloses. Tot costa massa d'entendre, amb somnis i realitat barrejats. Tot mol dispers. Curiós el paper de Martin Short com a cap del sindicat d’uns dentistes ben particulars. Això de les drogues destrossa les dents. Ningú no en té cap dubte!

"EL AÑO MÁS VIOLENTO"

Hi ha persones amb sort i persones sense. Suposo que estem tots d’acord. A partir d’aquí, hi ha gent que creu que la sort cal buscar-la i d’altra que pensa que, per molt que la busquin, mai acabaran de trobar-la. J. C. Chandor ens en parla a “El año más violento”, la seva tercera pel·lícula, després de “Cuando todo está perdido” (2013) i “Margin call” (2011). Manté la bona línia. Té enginy i molt suspens.

El gran protagonista és l’Abel Morales, un empresari que intenta tirar endavant la seva empresa de combustible. Ho intenta legalment, seguint sempre el camí correcte. A l’Abel l’interpreta un sòlid Oscar Isaac, que ja em va agradar molt a “A propósito de Llewyn Davis” (2013), dels Coen. L’Ana, la seva dona, no li posa les coses fàcils. És filla d’un gàngster empresonat i els seus mètodes són un pèl diferents. Jessica Chastain (“Zero Dark Thirty”, 2012), que és qui fa el paper, està sensacional. És la “femme fatale” perfecta. L’Abel està a punt de comprar uns terrenys per ampliar el negoci. Si ho aconsegueix, es posarà en una posició dominant respecte en el sector. Paral·lelament, comencen a atacar als xofers dels seus camions i a robar-li el combustible. I no és fàcil saber qui hi ha al darrere...

Chandor ambienta la pel·lícula a Nova York, en el perillós any 1981. Segons les estadístiques, va ser terrible, amb un munt de delictes i la policia sense saber què fer. L’Abel ha de lluitar contra la violència i contra les acusacions de corrupció. Ell diu que està net, però no paren d’investigar-lo i de buscar-li les pessigolles. L'home que està al capdavant de la fiscalia és en Lawrence, de qui fa David Oyelowo, el Martin Luther King de “Selma”. L’advocat de la família Morales és un extraordinari Albert Brooks, amb una llarguíssima carrera. Porta quasi quaranta anys en primera fila, des que va debutar amb “Taxi driver” (1976). Tot i el títol, no és una pel·lícula violenta, més enllà d’un parell d’agressions a conductors i a l’escena final.

Estem davant d’un títol llarg, una mica més de dues hores, que retrata, de manera satisfactòria, l’intent de l’Abel d’aconseguir la seva petita part del somni americà. Va arribar de fora i, fent les coses ben fetes –i procurant tenir la sort de cara-, intenta créixer sense fer massa mal als altres. No deixa de ser un drama, contundent, que ens explica la història d’un home molt segur de les seves possibilitats. S’ha de veure. Això sí, cas de buscar acció pura i dura, potser no és la pel·lícula més adequada. M’ha agradat que Chandor hagi sabut connectar-nos amb el protagonista, patint al seu costat del primer a l’últim moment.

Bona semana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

"Un pòdium irrepetible" (Georgina Esteva)

Divendres es presenta a la Biblioteca Roca Umbert de Granollers (19 hores) el llibre “Un pòdium irrepetible”. Està escrit per la filòloga, traductora i esportista Georgina Esteva. Les il·lustracions són de la granollerina Montse Buñuel. Està publicat per l’editorial Gregal i té 216 pàgines. Introduir als nens i a les nenes a la literatura a través de l’esport és una molt bona idea.

Els grans protagonistes del llibre són la Martina i l’Èric, que tenen tretze anys i fan primer d’ESO. A l’escola els demanen un treball sobre els valors de l’esport. Podrien anar a la biblioteca i recollir informació -que segur que és el que faran la majoria- però ells prefereixen anar un mica més enllà... i viure les diferents modalitats esportives en primera persona. Tot el que es pot comprovar personalment, molt millor. L’experiència sempre queda! Després de parlar entre ells, els dos adolescents es reparteixen aquests deu esports: alpinisme, vela oceànica, córrer per la muntanya, surf d’estel, triatló, bicicleta de muntanya, natació en aigües obertes, surf de rem, corfbol i voleibol de platja.

Com que practiquen tots aquests esports amb atletes professionals, n’aprenen molt ràpid. Les classes que reben són a la seva mida, per a no iniciats. Tant la Martina com l’Èric queden sorpresos amb la simpatia dels seus professors per un dia: els mimen, els afalaguen, els ajuden a superar els petits contratemps que pateixen... I això que inicialment els semblaven murs insalvables. Ràpidament veuen com n’és d’important fixar-se uns objectius, fer una bona preparació, lluitar fins al final, tenir una ment forta, voluntat, esperit de superació, confiança en un mateix... Fer esport al costat de cracs que podrien ser ben bé en Kilian Jornet, la Núria Picas, el Purito Rodríguez o la mateixa Georgina Esteva –que també va ser esportista d’elit- fa que l’aprenentatge vagi molt més ràpid. El que potser no s’imaginaven la Martina i l’Èric es que podrien acabar enamorant-se d’algun dels seus professors puntals.

“Un pòdium irrepetible” és un llibre educatiu, amè i ben escrit. Segur que els nens, les nenes, els nois i les noies que se’l llegeixin s’ho passaran d’allò més bé. Aprendran de primera mà les regles bàsiques de tots els esports que practiquen la Martina i l’Èric i quins valors es necessiten per practicar-los; uns valors que són aplicables a la vida diària. Com acabaran les històries d’amor de la Martina i de l’Èric? Si ho voleu saber, haureu de llegir el llibre.

“El corfbol és un esport que va néixer a Holanda. Per jugar-hi es necessiten dos equips, però a diferència de la majoria d’esports d’equip, els equips són mixtos. Per tant, nois i noies juguen junts. Això m’ha agradat d’entrada, perquè els equips sempre han de ser o masculins o femenins, però en cap dels esports que conec han de ser mixtos, i en corfbol sí. Això evita la segregació de sexes en l’esport i em sembla interessant, perquè d’aquesta manera desapareixen les diferències. Cada equip consta de quatre noies i quatre nois i el joc consisteix a introduir la pilota dins d’una cistella de color groc. També m’han dit que hi ha dues zones de joc: l’atac i la defensa. Sé que té un reglament específic, però no us puc explicar més coses perquè encara no ho he vist ni hi he jugat mai. Aquesta setmana, però, aniré a provar-ho. Ja us explicaré”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Homes sense dones (Haruki Murakami)

Vaig comprar-lo dissabte i no vaig parar fins que el vaig acabar. Em refereixo a “Homes sense dones”, l'últim llibre del grandíssim Haruki Murakami (Kyoto, 1949). Està publicat per Empúries Narrativa i no és massa llarg: té 269 pàgines. La traducció és d’Albert Nolla i Jordi Mas López. Són set històries protagonitzades per homes, la majoria d’ells marcats per una potent relació d’amor-odi amb alguna dona.

En la primera, “Drive My Car”, en Kafuku reflexiona sobre la seva esposa, morta de càncer. Ell és actor. Ella també ho era. Acaba de contractar a la Misaki perquè li faci de conductora. Li agafa confiança i, mentre es mouen per la ciutat en el seu Saab 900 descapotable groc, li explica que la seva dona l’enganyava. A l’últim dels seus amants el va voler conèixer. Arriba a la conclusió que l’home també l’estimava molt, com ell. A “Yesterday”, Murakami ens parla de l’amistat entre en Kitaru i la Tanimura. El primer surt amb l’Erika, però la seva relació s’aguanta pels pèls. És per això que en Kitaru li demana al seu amic que ocupi el seu lloc a la parella. També li recomana a ella. El tercer conte, “Un òrgan independent” té com a protagonista al doctor Tokai. És solter i surt amb un munt de dones, també de casades, sempre sense cap compromís. Fins que s’enamora perdudament i canvien tots els seus clixés. És possible morir d’amor?

A partir de la quarta història, el llibre comença a entrar en el món obscur de Murakami, ple de somnis i de realitats paral·leles. Sabem que en Habara està tancat en una casa, però no per quins motius. Hi ha una dona, a qui ell ha batejat com Xahrazad, que li porta tot el que necessita, li fa la neteja... i també l’amor! El que prefereix d’ella són les seves increïbles històries, al més pur estil de “Les mil i una nits”. Com quan li explica que, en una altra vida, havia estat una llamprea. Més misteriós és l’episodi d’en “Kino”, que obre un bar amb el seu nom després de descobrir que la seva dona l’enganya amb un company de la feina. Podríem dir que, com que passa en un bar de copes, aquesta és la història més musical de totes. Fa referències, per exemple, a “La batalla de Jericó”, de Coleman Hawkins; i al “Georgia on my mind”, de Billie Holliday. El final és el més estrany i obert, dels que convida a reflexionar. Quin paper tenen les serps?

FINALS MOLT OBERTS

A “Samsa enamorat”, en Gregor Samsa –creu que es diu així- es desperta en una habitació buida, on només hi ha un llit. Està despullat i no té forces ni per moure’s. A més a més, està mort de gana. Com ha arribat a una situació tan extrema? Quan es presenta a "casa seva" una noia geperuda a arreglar un pany, li obre la porta i comença a parlar amb ella. Veiem que el noi no sap res d’aquest món. O ha estat molt temps “desconnectat” o acaba d’"arribar", per dir-ho d’alguna manera. Està relacionat d’alguna manera amb l’Habara o en Kino? Murakami tanca el llibre amb “Homes sense dones” –el títol global- explicant com marquen als homes la pèrdua, real o fictícia, d’una dona important en la seva vida. Hi ha un abans i un després. I també, abans o després, tothom ha de viure en pròpia persona aquesta gran pèrdua.

“Poc després que la gata desaparegués, en Kino va començar a veure serps al voltant de la casa. La primera que va veure era una serp fosca, de color marronós, força llarga. Avançava reptant sota el salze del jardí del davant. En Kino la va veure quan obria la porta amb la clau, carregat amb una bossa de paper plena de menjar. És insòlit veure serps al centre mateix de Tòquio. Se’n va soprendre una mica però no es va amoïnar especialment. A la part del darrere hi havia l’extens jardí del Museu Nezu, encara ple de naturalesa. No era estrany que hi visquessin serps”.

“Al cap de dos dies, però, quan abans del migdia va obrir la porta per recollir el diari, va veure una altra serp gairebé al mateix lloc. Aquesta tenia la pell de tons blavosos. Era més petita que la d’abans i tenia un aspecte llefiscós. Quan la serp el va veure, es va deixar de moure, va aixecar una mica el cap i el va mirar a la cara (o va semblar que el mirava). Mentre ell dubtava de què havia de fer, la serp va abaixar el cap a poc a poc i va desparèixer. En Kino no va poder evitar de sentir que allà passava alguna cosa sinistra, perquè li va fer l’efecte que aquella serp el coneixia”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Undergroung
Sueño
El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge
Després del terratrèmol
Balla, balla, balla
De què parlo quan parlo de córrer
1Q84 (Libro 3)
1Q84
Despietat país de les meravelles i la fi del món
Tòquio blues
After dark

El nostre món està malalt; molt malalt

Fa molt temps que no sortia d’un cinema tan afectat. Va ser diumenge, en la projecció que l’Associació Cultural de Granollers va fer de “The Salt of the Earth”. El documental de Wim Wenders i Juliano Ribeiro Salgado és sensacional, però dur com un cop de peu a l’entrada de l’estómac. No me’n penedeixo d’haver-lo vist, però em va costar molt treure-me’l del cap.

Per què? Doncs perquè algunes de les instantànies del fotògraf brasiler Sebastiao Salgado, protagonista del documental, són esfereïdores. Sobretot, quan es va dedicar a ensenyar al món els conflictes internacionals, la fam i els èxodes. Aquesta part costa molt de digerir. Sabem que les guerres existeixen, i que no hem de tancar els ulls davant de l’evidència, però les fotografies de Salgado tenen una força devastadora. Segur que, en el seu dia, van remoure moltes consciències. Ell ho té clar: els humans som dolents i ens destruïm sense aturador. I el més preocupant, no creu que la cosa canviï mai! Les imatges dels incendis dels pous de petroli de Kuwait, l’any 1991, incendiats per Sadam Husein, posen els pèls de punta. Acompanyades d’una música contundent, fan perdre el món de vista.

Per sort, abans d’aquest duríssim període, Salgado havia retratat paisatges i persones dels països de l’Amèrica Llatina i va fer una gran sèrie sobre oficis. Suposo que destrossat per tot el que va veure a l’Àfrica, amb les matances entre Hutus i Tutsi incloses, després va buscar temes més agraïts i menys durs, com la vida animal i la natura. Diuen que al costat d’un gran home hi ha una gran dona, i en aquest cas també es compleix. La d’en Sebastiao, la Laila, aguanta les grans absències del seu marit amb gran enteresa. Ella se’n cuida dels dons nens, un amb Síndrome de Down, i organitza les fotografies pels llibres. També és ella qui li proposa al Sebastiao que reforesti la finca de la seva família, devastada per la sequera. No hi havia ni un brot verd i, amb el pas dels anys, s'hi han plantat més de dos milions d’arbres. Tot aquest projecte està englobat en l’anomenat Instituto Terra.

Reforestar “casa seva” és la sincera aportació de Salgado a un món que li agradaria que fos molt diferent del que ha fotografiat al llarg de la seva vida. Ell diu que tanca el cercle. Deixa la terra on va néixer igual –o fins i tot millor- de com la va trobar. La pel·lícula està codirigida pel fill d’en Sebastiao, Juliano Ribeiro Salgado. S’ha de veure, encara que després costi dormir.

"SELMA"

“Selma” era la gran estrena de divendres passat. A la darrera edició dels Oscars va estar nominada com a millor pel·lícula. No va guanyar l’estatueta en aquesta categoria, però sí que se la va emportar en l’apartat de millor cançó, amb “Glory”. Està dirigida per Ava DuVernay i interpretada, entre altres, per Oprah Winfrey. “Selma” era l’única representant afroamericana de la gala.

El títol fa referència a la marxa entre les localitats de Selma i Montgomery, que va començar el 21 de març de 1965. Inicialment, es van posar a caminar unes tres mil persones negres. Quan van arribar, quatre dies després, eren més de vint-i-cinc mil. Demanaven poder votar, que se’ls havia negat, reiteradament, des d’aleshores. Al llarg de la marxa, es va idear l’expressió de “Black Power”. A Montgomery, Martin Luther King va pronunciar el famós discurs “How Long, Not Long”. Aquell mateix dia, Viola Liuzzo va ser assassinada pel Ku Klux Klan. El paper de Luther King el fa David Oyelowo, que el 2014 va treballar moltíssim: “Interstellar”, “El año más violento” i “Default”, a més a més d’aquesta. La veritat és que compleix força bé.

Al costat d’Oyelowo brillen Tom Wilkinson, donant vida al president Lyndon Baines Johnson; i Tim Roth, que interpreta a la perfecció al duríssim governador George Wallace. Sóc molt fan d’ell des del “Reservoir dogs” (1992) de Quentin Tarantino. També fan petits papers Cuba Gooding Jr. i Dylan Baker, a qui sempre recordaré per “Hapiness” (1998). La pel·lícula comença amb Luther King rebent el Nobel de la Pau i el personatge de Winfrey intentant votar sense èxit. Gràcies a la feina del clergue i de molts altres, els negres finalment van aconseguir el seu objectiu. Va ser com a conseqüència de l'acord “Voting Rights Act”, firmat sis mesos després de la marxa de Selma. Johnson estava acorralat per tots costats i va acabar cedint.

La pel·lícula està molt bé, per tot el que explica, que és molt, però li he trobat a faltar una miqueta més de passió. L’he vista, l’he gaudida; i m'he quedat amb les ganes de veure més coses relacionades amb Luther King. Segons sembla, els drets cinematogràfics dels seus discursos són... d'Steven Spielberg. És per això que no s'han pogut fer servir a "Selma". Una llàstima.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

"Recuérdame que te odie" (Álex de la Iglesia)

El dibuixant de còmics uruguià Bruno Kosowski i l'editor Rubén Ondarra, protagonistes del llibre “Recuérdame que te odie”, podrien haver sortit perfectament a qualsevol pel·lícula d’Álex de la Iglesia (Bilbao, 1965), que n’és l’autor. Té 235 pàgines i està publicat per l'editorial Planeta. És molt irònic i cent per cent cinematogràfic. Es llegeix pràcticament d’una tirada, en un parell o tres d'hores. Hi haurà pel·lícula?

Veig a en Bruno, en Rubén i, sobretot, al grandíssim Juan Carlos Satrústegui -que ha viscut mitja vida passejant-se per institucions psiquiàtriques-, formant part a l’estranya banda terrorista d’en Ramón a la inoblidable “Acción mutante” (1992), o barallant-se entre ells, amb en Nino i en Bruno, a “Muertos de risa” (1999). També me’ls imagino com a veïns d’escala de la Julia a “La comunidad” o, fins i tot, fent costat als trasbalsats pallassos de “Balada triste de trompeta” (2010). En Bruno està totalment desequilibrat, com en Rubén i en Juan Carlos. Podríem dir allò de “Dios los cría y ellos se juntan”.

En Bruno ha d’entregar un llibre que li va encarregar en Rubén i mai no troba el dia. Quan l’editor decideix anar a buscar-lo personalment a casa seva, després d’un munt de trucades i de missatges de WahtsApp, se n’adona que ha desaparegut i comença la seva desesperada recerca. Una recerca boja, plena de còmics, de jocs de taula (el Cluedo, el Monopoli, Operación...), de drogues, cafès de l’Starsbuck, nigerianes amb els pits molt grossos, senyors baixets, molts Dry Martinis i parada final a Eurodisney. La història que ens explica De la Iglesia és força violenta, amb mossegades, cops de grapadora, i dits i ungles volant amunt i avall. Diria que té alguns tocs tarantinians. Les pistes per descobrir on s’amaga en Bruno, si encara està viu, parteixen d’un gravat de l’alemany Alberto Durero, “Melancolía I”.

Estem davant d’una novel·la d’intriga àgil, paranoica i amb una gran dosi de crítica cap a la societat actual. L’autor ho barreja pràcticament tot; des de la literatura més popular fins a les cites de l’Antic Testament o els Clàssics. Dos noms per acabar: el de la Montse, l’exdona d’en Rubén, a qui mai no ha acabat d’oblidar del tot -quin cul, mare meva-; i el del joc del Dungeon, que té obsessionat a algun dels protagonistes. De fet, les aventures que vivim pels carrers de Madrid podrien formar part d'un espectacular i sanguinolent joc de rol.

“En cuando divisé un desvío lo cogí, sin pensar obviamente en las consecuencias. Lamento de corazón los accidentes que provoqué al apostar por la alternativa más extrema. Mi alma está perdida, mi corazón es negro como las axilas de mis incansables acosadoras y no pienso dedicar un minuto a la redención. Uno es lo que hace, como decía Satrústegui, Kant y las reglas del Dungeon”.
Es tan cómodo como hacer lo que dicen los demás. Es tan fácil encajar, conformarse.... tengo cincuenta y dos años. Si la vida es una semana, estoy a viernes. Mañana es el último día; el domingo está todo cerrado. Estamos a viernes y no he hecho nada más que quejarme. Nunca se daban las condiciones idóneas para el transcendental primer paso. Siempre había que esperar algo, algo que no llega”.

Bon cap setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

"Kingsman": exageració a l'enèsima potència

Matthew Vaughn em va sorprendre molt gratament amb la divertidíssima “Kick-Ass” (2010). A “Kingsman. Servicio secreto” fa servir una fórmula similar, però el resultat no és tan rodó. Tot i que dura dues hores i deu minuts, és veritat que passa força bé. Acaba convertint-se en una divertida paròdia de les típiques pel·lícules d’espies, amb personatges molt bons i de molt dolents. No hi ha terme mitjà.

El molt bo i quasi indestructible, com un 007 qualsevol, és l’agent Harry Hart, conegut entre els seus com Galahad. Sota la seva aparença de sastre, s’amaga un agent implacable. El molt dolent és el riquíssim Valentine, preocupat pel canvi climàtic. El seu pla per resoldre el problema és cruel i injustificable. A Hart l’interpreta Colin Firth, que sempre defensa molt bé els seus papers. I a Valentine, amb pinta de cantant de rap, un papizota Samuel L. Jackson. Al costat de Hart, Michael Caine (màxim responsable dels Kingsman) i dos joves aprenents, l’Eggsy i la Roxy, de qui fan en Taron Egerton i la Sophie Cookson. L’ajudant d’en Valentine és una dona amb cames ortopèdiques, la Gazelle (Sofia Boutella). No són unes pròtesis normals, estan esmoladíssimes, fins al punt de poder tallar un home per la meitat.

L’argument és més aviat senzill. Mor un agent i comença un procés de selecció per trobar-li el millor substitut. Paral·lelament, en Hart ha d’enfrontar-se a en Valentine, que vol acabar amb el món tal com el coneixem. No li serà fàcil perquè el recent magnat de la telefonia mòbil ho té tot molt ben planejat. “Kingsman” és una pel·lícula exagerada. Ho porta tot al límit. Res del que passa és creïble, però aquesta és la seva intenció. És un festival de llum i color, primant l’espectacle per sobre de la mateixa història. L’escena de l’església és brutal. La pel·lícula s’aguanta perquè té un bon sentit de l’humor. És clau l’actuació de Colin Firth. Encara que sense entrar-hi de ple, Vaughn critica la submissió de la societat al món del diner i el seguidisme cap a les grans companyies.

"MAP TO THE STARS"

Sóc fan de David Cronenberg des de fa temps, però les seves dues últimes pel·lícules no m’han convençut gens ni mica. No em va agradar en el seu dia “Cosmopolis” (2012); ni ara “Map to the stars”, que s’estrena demà passat. Dels últims anys, em quedo amb “Promesas del este” (2007) i “Una historia de violència” (2005). Fa la sensació que té ganes de complicar-se la vida. Com més estrany és tot, millor.

El més destacat de “Map to the stars” és el paper de Julianne Moore, extraordinària com a diva del cinema en hores baixes. Està completament descentrada i necessita el suport d’una espècie de psiquiatre (John Cusack) per tirar endavant. Ell és molt mediàtic, amb programa de televisió propi i un munt de llibres publicats. A ella la vida encara se li complica més amb l’arribada de la seva nova assistenta, una noia que va estar a punt de morir en un incendi. Es diu Agatha Weiss i està interpretada per Mia Wasikowska qui, amb 25 anys, ja podria deixar de fer de nena d’una vegada. L'Agatha és filla del psiquiatre -l'actriu no ho sap- i germana d’un nen prodigi, que s'ha fet famós després de protagonitzar una taquillera pel·lícula. Tot i la seva edat, ja ha estat a rehabilitació, per culpa de les seves addicions.

Representa que amb "Map to the stars", Cronenberg vol fer UNA ALTRA crítica al món del cinema, els seus excessos i les seves excentricitats. Ja he vist massa pel·lícules d'aquestes. A més a més, diria que, darrerament, el director canadenc ho fa tot massa complicat. La relació entre els pares de l'Agatha, la d'ella amb el seu germà, la de l'actriu amb la seva difunta mare... tot és massa extrem, tot s'acaba agafant amb pinces. Segur que és voluntari i molt meditat, però jo ho trobo poc atractiu. Estic convençut que hi haurà molts crítics que deixaran aquest títol de Cronenberg pels núvols, però no puc estar-hi d'acord. Per cert, pel paper de jove aspirant a actor -que guanya uns calerons com a xofer de limusines-, Cronenberg torna a treballar amb Robert Pattinson, protagonista indiscutible de "Cosmopolis".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy