En la primera, “Drive My Car”, en Kafuku reflexiona sobre la seva esposa, morta de càncer. Ell és actor. Ella també ho era. Acaba de contractar a la Misaki perquè li faci de conductora. Li agafa confiança i, mentre es mouen per la ciutat en el seu Saab 900 descapotable groc, li explica que la seva dona l’enganyava. A l’últim dels seus amants el va voler conèixer. Arriba a la conclusió que l’home també l’estimava molt, com ell. A “Yesterday”, Murakami ens parla de l’amistat entre en Kitaru i la Tanimura. El primer surt amb l’Erika, però la seva relació s’aguanta pels pèls. És per això que en Kitaru li demana al seu amic que ocupi el seu lloc a la parella. També li recomana a ella. El tercer conte, “Un òrgan independent” té com a protagonista al doctor Tokai. És solter i surt amb un munt de dones, també de casades, sempre sense cap compromís. Fins que s’enamora perdudament i canvien tots els seus clixés. És possible morir d’amor?
A partir de la quarta història, el llibre comença a entrar en el món obscur de Murakami, ple de somnis i de realitats paral·leles. Sabem que en Habara està tancat en una casa, però no per quins motius. Hi ha una dona, a qui ell ha batejat com Xahrazad, que li porta tot el que necessita, li fa la neteja... i també l’amor! El que prefereix d’ella són les seves increïbles històries, al més pur estil de “Les mil i una nits”. Com quan li explica que, en una altra vida, havia estat una llamprea. Més misteriós és l’episodi d’en “Kino”, que obre un bar amb el seu nom després de descobrir que la seva dona l’enganya amb un company de la feina. Podríem dir que, com que passa en un bar de copes, aquesta és la història més musical de totes. Fa referències, per exemple, a “La batalla de Jericó”, de Coleman Hawkins; i al “Georgia on my mind”, de Billie Holliday. El final és el més estrany i obert, dels que convida a reflexionar. Quin paper tenen les serps?
FINALS MOLT OBERTS
A “Samsa enamorat”, en Gregor Samsa –creu que es diu així- es desperta en una habitació buida, on només hi ha un llit. Està despullat i no té forces ni per moure’s. A més a més, està mort de gana. Com ha arribat a una situació tan extrema? Quan es presenta a "casa seva" una noia geperuda a arreglar un pany, li obre la porta i comença a parlar amb ella. Veiem que el noi no sap res d’aquest món. O ha estat molt temps “desconnectat” o acaba d’"arribar", per dir-ho d’alguna manera. Està relacionat d’alguna manera amb l’Habara o en Kino? Murakami tanca el llibre amb “Homes sense dones” –el títol global- explicant com marquen als homes la pèrdua, real o fictícia, d’una dona important en la seva vida. Hi ha un abans i un després. I també, abans o després, tothom ha de viure en pròpia persona aquesta gran pèrdua.
“Poc després que la gata desaparegués, en Kino va començar a veure serps al voltant de la casa. La primera que va veure era una serp fosca, de color marronós, força llarga. Avançava reptant sota el salze del jardí del davant. En Kino la va veure quan obria la porta amb la clau, carregat amb una bossa de paper plena de menjar. És insòlit veure serps al centre mateix de Tòquio. Se’n va soprendre una mica però no es va amoïnar especialment. A la part del darrere hi havia l’extens jardí del Museu Nezu, encara ple de naturalesa. No era estrany que hi visquessin serps”.
“Al cap de dos dies, però, quan abans del migdia va obrir la porta per recollir el diari, va veure una altra serp gairebé al mateix lloc. Aquesta tenia la pell de tons blavosos. Era més petita que la d’abans i tenia un aspecte llefiscós. Quan la serp el va veure, es va deixar de moure, va aixecar una mica el cap i el va mirar a la cara (o va semblar que el mirava). Mentre ell dubtava de què havia de fer, la serp va abaixar el cap a poc a poc i va desparèixer. En Kino no va poder evitar de sentir que allà passava alguna cosa sinistra, perquè li va fer l’efecte que aquella serp el coneixia”.
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
Undergroung
Sueño
El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge
Després del terratrèmol
Balla, balla, balla
De què parlo quan parlo de córrer
1Q84 (Libro 3)
1Q84
Despietat país de les meravelles i la fi del món
Tòquio blues
After dark
Ets un malparit. M'has tornat a avançar. Doncs no et llegeixo ara, apa. Tornaré demà, que l'acabaré aquest vespre (espero).
ResponEliminaJajaja. Ja saps que Murakami m'apassiona, com a tu. Una abraçada. M'agradarà comentar-lo amb tu perquè tinc alguns dubtes :)
ResponEliminaBé, ja l'he acabat i aquí estic per comentar-lo. No podré fer la ressenya fins demà, ja que ja no torno a casa fins les tantes avui. Però et puc avançar que m'ha agradat, m'ha agradat moltíssim. Tant, que semblo tu! No sé si és l'estat mental, els temes, la manera d'explicar-los, o potser fins i tot que en els últims relats li he trobat uns tocs d'humor i ironia força desacostumats, que diria que no llegia res que m'agradés tant de fa temps. I mira que recentment he llegit llibres bons, però aquest m'ha agradat de principi a fi, posant el punt màxim a 'Kino' i a 'Samsa enamorat'. Brutals els dos. L'últim i el primer també estan molt bé, però difícilment he trobat un llibre de relats en que pensi que tots són bons i que un parell excel·leixen, generalment és al revés, un parell estan bé i els altres són fluixos.
ResponEliminaJa et dic que no sé per què, és el mateix autor, temes semblants, però la petita decepció de 'Després del terratrèmol', que només estava bé, aquest m'ha entusiasmat. Un principi molt realista, com comentes, i després ja va introduint elements fantàstics marca de la casa. I tot plegat amb aquesta mena de prosa repetitiva a vegades, i intimista que et convenç que tot el que estàs llegint li ha passat de veritat a l'autor.
Si tens dubtes argumentals, segur que no et podré ajudar. És clar que queden coses a l'aire, voldríem saber més, però és Murakami, què vols. Si pogués dir-li una cosa a l'autor, li diria que de 'Kino' en fes una novel·la llarga. Ja va passar amb un altre relat que es va convertir en 'Tòkio Blues'. Però encara que fos una novel·la de 600 pàgines t'asseguro que acabaries sense saber qui redimonis és Kamita, que s'escriu amb els caràcters de Déu i de camp d'arròs (no Kanda), ni que hi fan les serps, o per què la tieta en sap tant.
Jo el tinc a la tauleta de nit esperant ser començat. :)
ResponEliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaBones!
ResponEliminaNo sé si estaria tan elaborat, però al tractar ‘se de literatura japonesa, i més encara de Murakami, tots els detalls son imprescindibles i dignes de consideració.
Comencem amb els animals. La serp, per exemple, en les cultures orientals representa la màxima saviesa a que algú pot arribar, el coneixement d’un mateix, coneixement que arriba a hom a través del dolor, del patiment, de les experiències. També simbolitza l’essència femenina, l’element lligat a la lluna, el coneixement “espiritual” (per dir-ho d’algun modo) que al seu torn representa el coneixement, com una espiral que acaba per tornar al mateix punt de sortida, com la vida mateixa.
El gat, en la cultura japonesa és un símbol de bona sort, de bona fortuna. A tothom li és familiar el “Manekineko”, el gatet que diu “hola” amb el braç, present en qualsevol casa o comerç xinès aquí a Catalunya. Quan l’autor, al dir que la gata s’ha marxat ens vol ensenyar que considera que la bona sort s’ha marxat (“Poc després que la gata desaparegués” ) i que es hora de començar l’aprenentatge (“en Kino va començar a veure serps al voltant de la casa”).
Per entendre a fons, els colors presents també s’han de considerar. El color fosc de la primera serp (“La primera que va veure era una serp fosca, de color marronós, força llarga”) representa el seu estat inicial, de dol, llarg i sense perspectives. Els colors foscos per els japonesos representen la por, la tristesa, la mort (d’una persona o situació, tant se’n val). Ja el blau de l’ultima serp (“Aquesta tenia la pell de tons blavosos”) representa la puresa, la calma, l’estabilitat. En aquest moment, al veure la serp blava l’autor ens vol ensenyar que el dol ja ha passat i és l’hora de remuntar la vida amb puresa, que el personatge ja està llest per un nou començament.
En resumen, quan l’autor, al dir que la gata (bona sort) s’ha marxat, i comença a veure serps (coneixement) es hora de remuntar la vida, aprendre del dolor i retornar a la puresa, a començar sense por d’equivocar-se.
Considerant aquesta simbologia implícita (?) a l’obra, i posant a terme els colors de les serps involucrades la representació es claríssima. Totes les experiències (l’abandó, el patiment, la solitud ) el portaran allà mateix, a conèixer les seves pròpies limitacions, a aprendre a viure sol (l’home sense dones, sense el femení, la saviesa, el coneixement, estar recolzat en aquest coneixement). Si li preguntéssim segurament ens confirmaria que aquest és el missatge que ens vol passar.
Per cert, molt bona ressenya, i molt bon llibre. Salut!
(I perdone ell meu català tan pobre, sòc de fora)