No et deixis portar cegament per l'instint

Si ens deixéssim portar cegament pel nostre instint més animal, potser acabaríem sortint a "Relatos Salvajes", una pel·lícula divertidament brutal! Està dirigida per l’argentí Damián Szifrón i dura dues hores clavades. Ricardo Darín i Leonardo Sbaraglia són dos dels actors de renom que hi treballen. És dels títols més potents dels darrers mesos. Totalment recomanable.

És millor no saber massa coses de la pel·lícula abans d’anar-la a veure. Només diré que són sis històries, protagonitzades per persones normals i corrents, que s’emboliquen i acaben violentament. Què passaria si no tinguéssim autocontrol i actuéssim moguts per la ràbia? Aquesta és la resposta que intenta donar-nos la pel·lícula. Els escenaris són un avió, un solitari restaurant perdut enmig del no-res, una carretera, la casa d’una família adinerada i un hotel, on s’està celebrant un casament multitudinari. L’altra història, que és la que protagonitza un sensacional Ricardo Darín, gira al voltant del seu cotxe, que s’emporta la grua.

“Relatos Salvajes” ho té tot: arguments sòlids i propers, actors que treballen francament bé, una bona dosis de violència (en la mesura justa, i sempre justificada) i grans moments d’ironia i d’humor negre. Amb aquesta pel·lícula, Szifrón se’n va emportar el Premi del Públic -com a millor film europeu- al Festival de Sant Sebastià i també el Premi del Públic al Festival de Sarajevo. Diuen que es va inspirar en “Cuentos asombrosos”, la sèrie televisiva d’Steven Spielberg. Un títol per reflexionar i comentar una i una altra vegada, amb un somriure als llavis.

"AMOR BAJO EL ESPINO BLANCO"

La vaig veure ja fa temps, però encara no havia tingut temps de comentar-la. Em refereixo a “Amor bajo el espino blanco” (2010), del xinès Zhang Yimou (“La linterna roja”, 1991). La debutant Zhou Dongyu va guanyar el Premi Seminci a la millor actriu al Festival de Sant Sebastià del 2011. La pel·lícula, amb unes imatges precioses, dura dues hores clavades.

Aquest títol va arribar després d'“Una mujer, una pistola y una tienda de fideos chinos” (l’esbojarrat remake del “Blood simple” dels Coen) i abans de “Las flores de la guerra”, que va estar nominada als Globus d’Or com a millor pel·lícula de parla no anglesa. A “Amor bajo el espino blanco”, Yimou recupera el seu to més intimista i poètic, que és on es mou millor. Aquí ens explica la història d’amor entre la Jing, una noia senzilla que es trasllada de la ciutat a un poble perdut de la muntanya, i en Sun, el fill d’un militar d’elit. Una història que han de mantenir en secret, tenint en compte que el pare d’ella està a la presó per motius polítics. Públicament, la diferència entre la parella, de diferents classes socials, és insalvable.

L’amor entre entre la Jing i en Sun és pur i apassionat alhora, però molt difícil de portar. Hi ha un dia, que ell desapareix. Quan torna, la Jing se n’adona que alguna ha cosa ha canviat dins d’en Sun. És en aquest moment quan creu que s’ho ha de tornar a replantejar tot. Potser enamorant-se d’ell ha corregut riscos innecessaris? És d’aquelles pel·lícules, més aviat lentes, que s’han de veure amb tranquil·litat i la ment molt oberta.

"UNDERGROUND" (HARUKI MURAKAMI)

Com que sóc fan incondicional del japonès Haruki Mirakami, llegeixo tots els llibres que publica. Encara mai m’ha decebut. És per això que, quan vaig comprar i començar “Underground” me’n vaig emportar una bona sorpresa. No es tractava d’una novel·la! Aquest cop ens regala un llibre periodístic, que gira al voltant de l’atac amb gas sarín al metro de Tòquio, l’any 1995. Han passat 12 anys.

Tot i no ser ficció, Murakami fa un petit paralel·lisme amb “Despietat país de les meravelles i la fi del món”. L’atemptat li va fer pensar en els “Tenebrons”, les bestioletes creades per ell.  Vivien al subsòl, el mateix lloc on, en la vida real, es va deixar anar el producte tòxic. Un any després de la desgràcia, que va sacsejar el Japó, l’autor va entrevistar a una seixantena d’afectats, de diferent consideració. La majoria es van trobar malament de cop, amb ganes de vomitar, pèrdua de visió (els testimonis asseguren que van començar a veure-ho tot negre) i picor al coll. També els va començar a rajar el nas. Molts van haver de ser hospitalitzats; i la majoria encara arrosseguen seqüeles importants, com dificultats per dormir o falta de memòria. El balanç de l’atac va ser de tretze morts i milers de ferits. Murakami també va entrevistar als pares d’un dels morts i a la seva dona.

RELATS MOLT PERSONALS

Cada afectat fa un petit resum de la seva vida. On va néixer, on viu, de què treballa i, sobretot, com va patir l’atemptat. Els textos estan molt polits per l’autor i Murakami només hi intervé presencialment, amb alguna pregunta puntual, si ho considera del tot necessari. La majoria d’entrevistats no entenen per què la secta Aum Shinrikyô va atemptar al metro de Tòquio, però a alguns els costa demanar justícia. Fa la sensació, que potser van arribar a entendre que la secta, amb un gran simbolisme religiós, volgués canviar la societat a la seva manera...

Sobta que, en un primer moment, la majoria d’afectats pensessin que s’havien refredat de cop i que, tot i trobar-se molt malament, l’únic que realment els preocupava era arribar a la feina. El llibre, que serveix per conèixer una mica millor la psique japonesa, deixa clar l’obsessió pel treball i per arribar a l'empresa, com a mínim, mitja hora abans de l'hora d'entrada. També queda palès que com que Tòquio és molt gran, els viatges en metro poden superar l’hora i mitja de trajecte, amb diversos canvis de línia inclosos. En l’epíleg, Murakami també intenta entendre la secta Aum i saber si la societat va fallar en alguna cosa. Potser s’hauria d’haver esforçat més per intentar entendre-la? Per l’autor, queda clar que no van actuar bé i que havien de pagar per l’atemptat. Tot i això, intenta aprofundir en el tema, anar una mica més enllà, parlant amb alguns dels seus seguidors.

Gràcies al llibre, es percep que el Japó no estava preparat per un atac com aquest, ni políticament ni a nivell humà. Podien haver fet els metges, la policia, els bombers i, també, els empleats del metro i els mitjans de comunicación, a qui els afectats critiquen durament... A l’edició japonesa d’”Underground”, publicada al 97, no estaven incloses les entrevistes a aquests simpatitzants d'Aun. Van aparèixer, individualment, en una revista. A nosaltres ens serveixen per saber més coses d'ells. Si fem cas d’aquests textos, la majoria van acabar entrant a la secta perquè no encaixaven massa bé en l'actual societat japonesa. Un llibre imprescindible. Està editat per Empúries en català; i per Tusquets en castellà. En català, que és com l’he llegit jo, té 560 pàgines.

"Mentre evacuaven un bon nombre de víctimes de l'estació, el tren va continuar el trajecte habitual fins a l'estació de Shinjuku, on va arribar a les nou i nou minuts. Encara que costi de creure, el mateix tren va tornar a girar per fer el trajecte en sentit contrari, fins a Ikebukuro, amb el número B901. Va sortir a un quart menys dos minuts de deu, i no va parar de circular fins a dos quarts menys tres minuts de deu quan va arribar a l'estació de Kokkai-gijidômae, on finalment es van evacuar tots els passatgers i va quedar fora de servei. En total, el tren va continuar circulant una hora i quaranta minuts des del moment en què a Yokohama va rebentar la bossa de sarín".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Sueño
El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge
Després del terratrèmol
Balla, balla, balla
De què parlo quan parlo de córrer
1Q84 (Libro 3)
1Q84
Despietat país de les meravelles i la fi del món
Tòquio blues
After dark