A la caça de l'ovella (Haruki Murakami)

Els mons paral·lels d’Haruki Murakami (Kyoto, 1949) són inescrutables. A “A la caça de l’ovella” torna a deixar-ho claríssim. Aquest cop, una bona part de l’acció té lloc a les muntanyes nevades de Hokkiado, al nord del país. Ell llibre està traduït al català per Albert Nolla i editat per Empúries. Té 390 pàgines i es va publicar per primer cop, en japonès, l’any 1982. “Balla, balla, balla” (1988) en va ser la seva seqüela.

El protagonista d’aquesta història és un publicista que volta la trentena. S’acaba de divorciar i beu i fuma sense aturador. Els anys d’amistat amb en Rata i les tardes perdudes al Jay’s Bar (personatge i local que apareixen a “Escolta la cançó del vent i Pinball”, 1973) fa temps que han quedat enrere. De cop, però, tornen a la primera plana de l’actualitat, ara per culpa d’una simple fotografia. Hi apareixen unes muntanyes de fons i, al davant, un ramat d’ovelles. En Rata va enviar-la al publicista, després d’uns quants anys de silenci. Va fer-la servir per il·lustrar la revista d’una companyia d’assegurances.

La vida del publicista canvia radicalment quan un misteriós home vestit de negre va a visitar-lo a la seva agència. Li diu que ha de trobar una de les ovelles de la foto, que té una estrella tatuada al llom. O la troba de pressa –és importantíssim per al seu patró, que s’està morint- o potser ho pagarà amb la seva vida. Amb la seva vida; i amb la de la seva nova xicota, que té unes orelles màgicament seductores i superperceptives. Cent per cent Murakami! La noia fa de model d’orelles, de traductora i de prostituta. Se li acumula la feina! Suposadament, aquesta ovella, que viu des de temps immemorials, s’introdueix dins del cervell d’una persona i la fa servir per aconseguir els seus objectius… fins que ja no la necessita i la substitueix per un altre. D’aquesta manera, ha pogut construir tot un imperi!

SURREALISME I HUMOR NEGRE

La història que ens presenta Murakami és surrealista i absurda a la vegada. Com sempre, el lector té dues opcions: tancar el llibre i començar-ne una altra; o oblidar-se de prejudicis i entrar-hi de ple, que és el que faig jo. L’escriptor japonès m’apassiona. “A la caça de l’ovella” és el llibre més complet que he llegit d'ell darrerament. El vaig acabar en dos dies. Els esdeveniments estan explicats amb un gran sentit de l’humor; de vegades negre com el carbó. Fent servir aquesta ovella mitològica, l’autor ataca un cop més els seus dimonis interns, que es fan grans per moments. És una novel·la amb molt de diàleg i amb personatges realment curiosos, com el mateix Rata o el Professor Ovella, a qui el publicista troba al mític Hotel Dofí. Molt recomanable.

“Per criar ovelles, el més important és gestionar els aparellaments. Per això es posen els mascles amb els mascles, i les femelles amb les femelles. Tots separats. Llavors es tracta de posar només un marrà al tancat de les femelles. Normalment s’hi posa el més fort, el número u, per tenir la millor llavor. Al cap d’un mes, quan ja ha acabat la feina, el marrà torna al tancat dels mascles. Però, mentre ha estat fora, al tancat s’ha establert un nou ordre. I com que, després de tot el tragí, el número u pesa la meitat del que pesava, el pobre no pot guanyar cap baralla. Per això la resta de mascles el busquen. Aquest sí que és de plànyer”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El elefante desaparece
Escolta la cançó del vent i Pimball 1973
Kafka a la platja
Homes sense dones
Undergroung
Sueño
El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge
Després del terratrèmol
Balla, balla, balla
De què parlo quan parlo de córrer
1Q84 (Libro 3)
1Q84
Despietat país de les meravelles i la fi del món
Tòquio blues
After dark