dijous, d’octubre 08, 2015

"Escolta la cançó del vent i Pinball 1973" (Haruki Murakami)


”El meu tutor del treball de final de carrera ho havia dit molt bé: l’estil és bo, l’argumentació és clara, però no dius res”. Ho expressa el protagonista principal d’”Escolta la cançó del vent”, la primera novel·la d’Haruki Murakami (Kyoto, 1949). Doncs, precisament, aquesta és la sensació que m’ha quedat després de llegir-la. M’ha agradat molt més “Pinball 1973”. El llibre té 283 pàgines i està publicat per Empúries.

Murakami, un dels meus autors preferits, comença explicant com van néixer les seves dues primeres novel·les i perquè, finalment, va acceptar que sortissin del Japó. La traducció al català és d'Albert Nolla. Ja coneixia la història personal de l’autor, que abans de dedicar-se a la literatura tenia un bar on sempre sonava música de jazz. Entre altres coses, a “Escolta la cançó del vent”, difosa i inconnexa, ens parla d’un noi que es passa la vida bevent cervesa amb un amic seu, en Rata, al Jay’s Bar, regentat per un xinès. En Rata carrega contra la vida dels rics, tot i que ell ha estat criat en una família benestant.

El protagonista vindria a ser un futur escriptor enamorat literàriament de Derek Hartfield, un novel·lista que no existeix en la realitat. Cas d’haver estat real, crec que hauria venut pocs llibres... si ens basem en tot allò que ens expliquen de la seva suposada obra. Res sembla tenir massa sentit. Aquest estudiant amb interès per la literatura, que té vint-i-un anys, també fa referència a les noies amb qui ha anat al llit. Una va acabar suïcidant-se. Treure’s la vida és una de les constants de l’obra de Murakami. A ”Escolta la cançó del vent” comencen a entreveure’s totes les seves obsessions: els gats, la música, la soledat, la pluja, el vent, les onades... Una de les noies és la misteriosa dependenta d’una botiga de música, amb només quatre dits en una mà.

“PINBALL 1973”

La segona novel·la del llibre, “Pinball 1973” és molt més reeixida. El gran Murakami comença a treure el cap. El seu protagonista, que és el mateix de l’anterior, es defineix com a “expert” en escoltar històries, com les que li expliquen, per exemple, un noi nascut a Saturn i un altre nascut a Venus. Tot molt kafkià. El títol té a veure amb la seva obsessió amb una màquina de Pinball, la Spaceship de tres aletes. S'hi passa hores i hores jugant, intentant batre els seus propis rècords. Podríem dir que l'Spacechip es transforma en un personatge més. Fins i tot hi parla, com si tingués vida pròpia. La imatge del local ple de "màquines del milió" és brutal. Pots imaginar-la perfectament.

El personatge principal, que no té nom, viu i dorm amb dues bessones, que no sap d’on han sortit ni com es diuen. Ell les bateja com a 208 i 209, que són els números que porten en les seves dessuadores. Explica que són impossibles de diferenciar. No s’hi acaba d’implicar sentimentalment, com tampoc no fa en Rata amb la seva xicota. En aquesta obra fa la sensació que s’enamora, però tampoc té força suficient per portar la relació a bon port. Murakami ens parla de gats (en Jay hi conversa amb tota la normalitat del món) i s’inventa un funeral amb tots els honors per una centraleta telefònica que ha quedat en desús. Un far, necessari per orientar-te quan estàs perdut, i una altra noia morta també es passegen per les pàgines d’aquest al·lucinant viatge oníric.

“Per primer cop a la vida tenia por de debò. Era una por negra i lluent, com una massa de cucs sense ulls ni compassió que visquessin a les entranyes de la Terra i volguessin arrossegar-lo amb ells cap al lloc d’on venien. En Rata notava el seu tacte llefiscós per tot el cos. Va obrir una altra llauna de cervesa.
En aquells tres dies, l’àtic d’en Rata va quedar ple de puntes de cigarreta i de llaunes de cervesa buides. Tenia unes ganes boges de veure aquella dona. Volia sentir l’escalfor de la seva pell i quedar-se sempre dintre d’ella”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Kafka a la platja
Homes sense dones
Undergroung
Sueño
El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge
Després del terratrèmol
Balla, balla, balla
De què parlo quan parlo de córrer
1Q84 (Libro 3)
1Q84
Despietat país de les meravelles i la fi del món
Tòquio blues
After dark

4 comentaris:

XeXu ha dit...

Aquest cop ni tan sols m'he esforçat a començar-lo, perquè vaig a pas de tortuga actualment, i ja sabia que tu el llegiries abans. Ho farem com el darrer cop, el llegiré aviat i passo per aquí a comentar-lo, d'acord?

Jordicine ha dit...

OK, XEXU.

XeXu ha dit...

Un cop acabada la lectura, torno com vaig prometre. A mi m'agrada més la primera història, ves per on. De fet, Pinball m'estava desconcertant i avorrint fins que se centra en el tema de la Spaceship. Llavors el llibre té un sentit i una direcció, però abans em sembla només que divaga d'un cantó a l'altre, talment com un pinball. Si no fos per aquest final, i per alguns detalls, hauria separat les puntuacions de les dues obres per posar-la més alta a la primera.

Veig que també t'ha semblat que aquests llibres són l'embrió de tot el que vindrà després. Jo no parlo de mort, però és que està tan integrada en l'autor que ja gairebé em passa per alt. Però els altres temes recurrents sí que treuen el cap. En definitiva, aquestes històries només les pot escriure ell.

Esperant la publicació de la tercera obra, oi?

Jordicine ha dit...

I tant! Murakami sempre. Abraçada, XEXU.