dijous, de juliol 30, 2015

"Kafka a la platja" (Haruki Murakami)


"Hi ha un món paral·lel a aquest en què vivim, i si vas amb compte pots entrar fins a un cert punt i tornar-ne sa i estalvi". Crec que aquest paràgraf de "Kafka a la platja" serveix per resumir el llibre i una bona part de l'obra del japonès Haruki Murakami (Kyoto, 1949). He llegit l'edició de butxaca d'Editorial Empúries, amb traducció d'Albert Nolla. Té 572 pàgines i les vaig devorar en només tres dies. Murakami la va registrar l'any 2002.

Els "móns paral·lels" dels quals parlava en començar són uns constant en l'obra del seu autor. Ha quedat demostradíssim en llibres com "Balla, balla, balla", "Despietat país de les meravelles i la fi del món" o a "1Q84", per citar només tres exemples. En trobaríem més. A "Kafka a la platja" els dos principals protagonistes també es mouen entre la realitat, els somnis i aquests espais indeterminats que només Murakami sap construir tan i tan bé. Per un costat, ens trobem a en Kafka Tamura; i de l'altre, en Nakata. No es coneixen. No tenen res a veure entre ells, però els seus destins semblen lligats per un fil invisible. I no puc explicar més...

En Kafka és aquell jove insegur que tots hem portat a dins algun dia, amb més o menys sort. S'escapa de casa just el dia que compleix 15 anys. Si fos egoista, podria quedar-se amb el seu pare, un pintor reconegut i amb diners suficients per mantenir-lo. Però en Kafka necessita trobar-se a ell mateix, després de no haver superat que la seva mare l'abandonés quan només tenia quatre anys, emportant-se'n la seva germana petita. El seu pare tampoc no l'ha ajudat gaire. El noi no té amics. Sempre ha preferit envoltar-se de llibres, recorrent una biblioteca darrere d'una altra, fins que en troba una que li canviarà la vida. En alguns moments, fa la sensació que en Kafka, amb un jo interior molt fort -que ha batejat com Corb-, coqueteja amb el suïcidi, com els protagonistes de la gran "Tòquio blues".

UN PERSONATGE MOLT SINGULAR

El vell Nakata és l'altra cara de la moneda. Fa anys i anys que no ha lllegit cap llibre... i dels que va llegir quan era petit ni se'n recorda. De fet, per culpa d'un accident que ningú va acabar d'aclarir mai, ara no sap ni llegir ni escriure. Viu gràcies a una pensió d'invalidesa i del que guanya buscant als gats que s'han perdut al seu barri. En Nakata, que sempre diu a tothom que ell és una mica "totxo", té l'habilitat de parlar amb els gats i de fer ploure peixos, sangoneres i el que faci falta. Aquest personatge té molt a veure amb la mort. En el seu dia, quan era petit, va estar més de tres setmanes a l'altre barri. Realment va tornar del tot viu d'allà? Com sempre, Murakami deixa la porta oberta a la interpretació del lector. Tampoc no cal resoldre-ho tot, ni ell ni nosaltres. Quadrar els llibres del japonès és materialment impossible.

La novel·la està plena de referències literàries i musicals,  aquest cop molt centrades majoritàriament en la música clàssica. Un cop més, també demostra que sap construir personatges inoblidables. A més a més d'en Kafka i d'en Tamura, també cal destacar l'Oshima. És un noi? Una noia? Li agraden els homes? Li agraden les dones? El més important és que treballa a la biblioteca on tot es decideix i que és una persona amable i amb ganes de viure. La bibliotecària, autora de la cançó "Kafka a la platja", que dóna nom al llibre, també està molt ben dibuixada, com en Hoshino, el company de viatge d'en Nakata, o la Saeki, amb qui es troba en Kafka quan comença la seva aventura iniciàtica. Un llibre imprescindible.

"La culpa de tot això no és pas teva. Ni meva. Ni de les profecies, ni dels maleficis. Ni dels gens, ni de l'absurd. No es culpa de l'estructuralisme ni de la tercera revolució industrial. Si tots ens hem de morir i desaparèixer, és perquè el món es basa en la mort i en la destrucció. La nostra existència no és més que una ombra d'aquest principi. El vent que bufa pot ser una ratxa violenta o una brisa agradable, però sigui com sigui s'acaba extingint. El vent no té substància, només és aire en moviment. Si pares l'orella entendràs la metàfora".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Homes sense dones
Undergroung
Sueño
El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge
Després del terratrèmol
Balla, balla, balla
De què parlo quan parlo de córrer
1Q84 (Libro 3)
1Q84
Despietat país de les meravelles i la fi del món
Tòquio blues
After dark

3 comentaris:

ricard ha dit...

La petita biblioteca de casa nostra està repleta de llibres d'en Murakami, un dels nostres autors favorits. Els aspectes fantàstics proporcionen un atractiu afegit a la seva obra, però, si hagués de triar, em quedaria amb la part realista, els seus esplèndids retrats de personatges.

Salutacions.

XeXu ha dit...

Aquest va ser just el segon que vaig llegir d'ell, ara ja fa força anys, i encara em deixaven un gust una mica agredolç, de voler llegir més, però de necessitar un temps per pair-lo. Ara ja no em passa això. A la tardor tenim nou llibre d'ell, segur que ho saps. Guardo un bon record de Kafka, és dels pocs que no tinc ressenyats al blog, i qui sap si algun dia el tornaré a llegir. Crec que 'Tòquio Blues' sí, ho he de fer! Molt gran en Nakata, és un dels personatges més mítics de Murakami!

Jordicine ha dit...

De Murakami m'agrada tot, RICARD. Salutacions.

L'espero amb ganes, XEXU. "Tòquio blues" és el meu preferit.