Del natural (Martí Domínguez)

Soc més lector de novel·la que d'assaig, però he gaudit molt llegint "Del natural", l'últim llibre de l'escriptor valencià Martí Domínguez (1966). És el III Premi Bones Lletres d'assaig humanístic, té 344 pàgines i l'ha publicat Edicions 62. L'autor fa un ampli recorregut per la història de la pintura, amb la percepció de la natura com a principal fil conductor. Es recrea en la vida dels artistes i també en les seves principals obres, que explica d'una manera personal i didàctica. Molt recomanable.

Com que no soc un gran expert en pintura, he après un munt de coses. Per exemple, que Giotto és el primer que dota les seves obres de versemblança. Hi ha un abans i un després de quan va dibuixar una ovella jove sobre una roca amb una pedra. Domínguez reivindica la contemplació de la natura com a base dels impulsos creatius. De vegades, escriu, es miren les obres d'art sense conèixer res de la seva història ni dels elements que les conformen. Té tota la raó. Les roses, per exemple, al·ludeixen a la puresa de Maria, i l'aquilègia al dolor pel sacrifici del seu fill. Són símbols marians, visibles en pintors com Bernardino Luini. Al cristianisme, la simbologia de la papallona és l'emblema de la resurrecció.

A "Del natural" també ens parla de les muntanyes de Sainte-Victoire, pintades infinitat de vegades per Cézanne, i de les dones de Gauguin, que va marxar a la Polinèsia després de deixar abandonada a la seva família. Per cert, Van Gogh va tallar-se un tros d'orella després d'una discussió amb el mateix Gauguin. M'ha cridat l'atenció que el narcís representi la bellesa que es panseix ràpidament. Els poetes van imaginar que Narcís, un nen preciós, va caure en una font i es va ofegar mentre contemplava, amb massa ganes, la seva pròpia bellesa. De Goya en destaca que va ser el primer a denunciar els horrors de la guerra; i de Coubert que va revolucionar-ho tot amb "L'origen del món", la representació del sexe femení en primer pla. Un llibre brillant i amb una bibliografia quasi infinita.

"Giorgio Vasari, el gran historiògraf de l’art del segle xvi, autor de Les vides dels més excel·lents pintors, escultors i arquitectes (1542- 1550), assegura que Giovanni Cimabue va descobrir Giotto quan acabava de dibuixar un corder sobre una roca amb l’ajuda d’una pedra. A Cimabue el va impressionar la versemblança, l’acurada realització, i el va prendre com a deixeble. La singladura humana té aquestes coses: aquell nen, fill de pastor, amb el qual va ensopegar per casualitat Cimabue, havia reproduït com ningú l’animal covat de la litúrgia cristiana, i per aconseguir-ho no havia hagut de fer res més que fixar-se en una de les ovelles del ramat patern i dibuixar-la el més fidelment possible". 

Altres llibres comentats de l'autor: "El fracassat", "La sega", "L'assassí que estimava els llibres", "L'esperit del temps i "Mater". D'ell també he llegit "Les confidències del comte de Buffon" i "El somni de Lucreci".

@Jordi_Sanuy

Todo vuelve (Juan Gómez-Jurado)

"Todo vuelve" és la continuació de "Todo arde" i la setena novel·la del conegut com a 'Universo Reina Roja', que completen "El paciente", "Cicatriz" i la trilogia "Reina roja", "Loba negra" i "Rey Blanco". Juan Gómez-Jurado (Madrid, 1977) té molt clara la fórmula de l'èxit: capítols breus, frases curtes, llenguatge col·loquial i acció per donar i per vendre. El llibre té 598 pàgines, que es llegeixen amb avidesa, i l'ha publicat Ediciones B.

El retrobament del lector amb l'Aura Reyes, la Mari Paz Celeiro (coneguda com Emepé) i la Sere Quijano no s'ha fet esperar massa; i respon a les expectatives. Més focs d'artifici. Les tres dones, cansades de perdre, continuen lluitant contra tot i tothom. Per a elles, res no és impossible. Cada obstacle es converteix en una nova motivació. Una executiva, una exlegionària i una hacker que es converteixen en un problema per a més d'un. La història -n'explicaré ben poques coses, comença en una presó d'alta seguretat on quatre internes perilloses intenten assassinar a l'Aura. Ella necessita continuar amb vida deu minuts més... i potser se'n sortirà. Ha de recuperar a les seves due filles.

La Cris i l'Alex estan a càrrec de la Mari Paz, que es desviu per elles. Quan la necessita, pot comptar amb la Sere. A "Todo vuelve", les nostres heroïnes han d'intentar trobar un maletí que vol tothom, amb un valor incalculable. Elles no saben què hi ha a dins ni quin dels grups que les persegueix és més perillós. Ja arribarà el moment de triar. Entre alguns capítols, l'autor afegeix paràgrafs d'un misteriós document que, si algun dia es publiqués, podria ensorrar a moltes persones importants, de les que remenen les cireres en aquest món podrit i cruel. Però l'Aura, llesta com una fura, segur que tindrà algun pensament brillant que ho farà volar tot pels aires. Queda clar, que el 'Universo Reina Roja' no s'acaba aquí. El bo d'en Juan té recursos il·limitats i corda per estona. Felicitats!

"Todo lo que Aura Reyes pretende es continuar con vida diez minutos más. 

No es tarea fácil. 

Si tuviera que apostar, la propia Aura —cuya especialidad es el cálculo de riesgos y beneficios— pondría todo el dinero en contra de la débil figura acorralada en una esquina del patio de la cárcel. Al fin y al cabo, las otras son cuatro, son más fuertes que ella y Aura nunca ha sabido defenderse demasiado bien. 

No hay testigos, algo de lo que el funcionario de guardia se ha asegurado. Nadie vigilando en los muros, las cámaras están apagadas. Tan sólo un desierto de cemento sediento de la sangre de Aura, que gotea de su nariz rota y empapa la línea amarillenta que marca el final del campo de baloncesto".

@Jordi_Sanuy

Les cendres a la piscina (Laura Gost)

Les persones canvien. De vegades, sense ni tan sols adonar-se’n. Canvia, i de quina manera, en Sebastià, el patriarca de la família que protagonitza “Les cendres a la piscina”, de la mallorquina Lara Gost (Sa Pobla, 1993). El personatge està inspirat en el seu avi patern. El llibre té 220 pàgines i és el Premi Proa de Novel·la 2023. Interessant relat sobre els vincles personals i les reaccions humanes. D’ella ja havia llegit "El món es torna senzill". 

En Sebastià passa de conrear camps a enriquir-se fent hotels pel turisme. De pagès a constructor, passant per picapedrer, en un tancar i obrir d’ulls. I com a conseqüència, ascendeix molt de pressa en l’escalafó social. Normalment, però, tot el que puja també baixa i l’home s’acaba arruïnant. Del luxós xalet de l’Alcanada al projecte fallit d’Es Pont. Abans de quedar-se sol com un mussol, es casa tres vegades. Amb la Catalina -amb qui va tenir els seus dos fills-, amb la Mercedes i amb la Leidi. Una mallorquina, una madrilenya i una sud-americana molt més jove que ell. I això que a en Sebastià qui li agradaven de veritat eren les alemanyes... Vides fugisseres que s’esmunyen entre els dits. Temps corredís.

Tots els capítols porten el nom d'un dels membres de la família, començant i acabant pel d'en Sebastià. D'entrada ja sabem com s'acomiadarà del món. La narradora no té cap problema per explicar-nos-ho. Sempre avança informació que desenvolupa, convenientment, més endavant. La seva prosa és amena, irònica i plena de color, amb uns personatges que semblen reals com la vida mateixa. En la novel·la té un pes important la Laura, neta del patriarca, amb una mirada diferent i més moderna que la de tots els altres. Una mirada, diria que molt semblant a la de l'autora, que ens permet seguir de primera mà els canvis viscuts a Mallorca i que estan lligats a l'evolució de l'economia i del turisme. 

"Potser en Sebastià se sent tot sol, davant la coca enfornada per un home que fa un any no coneixia i que li fa costat per raons que queden enfora de l’estimació. Tal vegada enyora la idea d’un pastís cuinat amb menys traça i amb més tendresa i fa una ullada a les cadires buides que enrevolten la taula amb el conhort que, com a mínim, aquesta vegada hi ha una força d’ordre major que estén la solitud arreu. Pot ser que pensi i senti totes aquestes coses, mentre bufa el vuitanta-u de cera vermella, però també és possible que en Sebastià es limiti a rovegar un tros de coca sense dir res, sense cap gràcies tampoc per a en Juan Manuel. Com a molt, una crítica culinària escarida: «No fa llarg, però es pot menjar», o alguna cosa així".

@Jordi_Sanuy

Donde no llegan las sombras (Jordi Llobregat)

Suposo que és força complicat entrar en la ment d'un assassí i descobrir per què mata. Saber quines són les seves motivacions podria ser molt útil per intentar aturar-lo i deixar-lo fora de circulació. Ho intenta l'agent de policia Álex Serra. Ella és la protagonista indiscutible de "Donde no llegan las sombras". El llibre té 477 pàgines i l'ha publicat l'editorial Destino. De l'escriptor Jordi Llobregat (València, 1971) ja havia llegit el thriller "No hi ha llum sota la neu", també amb Álex Serra en el seu eix central.

L'autor col·loca l'acció a la Vall Fosca, als Pirineus, on comencen a desaparèixer nenes, que troben mortes poc després, sense senyals aparents de violència. La primera vivia a la Torre de Capdella, al Pallars Jussà, amb la seva tieta. Els seus companys d'escola li feien bullying. La troben a 300 quilòmetres de casa, en un gorg enmig d'un bosc, amb una corona de flors al cap. L'Álex Serra havia deixat la policia per intentar esbrinar què li havia passat a la seva germana. S'havia fet fonedissa, d'una manera sorprenentment semblant, vint anys enrere. Abans de deixar el cos, havia disparat a un company en acte de servei... Perdia el control amb facilitat. Ara, recupera la placa i la pistola per intentar donar un cop de mà.

Els escenaris escollits per Llobregat són foscos, carregats i plens de boira, amb muntanyes altes i llegendes màgiques que ho impregnen tot. De vegades costa diferenciar entre ficció i realitat. Perseguida pel seu passat, l'Álex haurà de treballar de valent per descobrir el lloc on no arriben les ombres, que és el títol d'aquesta novel·la negra tan àgil com addictiva. Descobrir-lo i salvar a la tercera nena desapareguda, com no va poder fer amb la seva germana estimada. En una de les subtrames, se'ns parla molt dels camps de concentració francesos on van anar a parar molts dels represaliats de la Guerra Civil Espanyola. Sortir-hi viu i sencer estava a l'abast de ben pocs. En definitiva, un puzle molt visual i amb acció il·limitada.

"Martina levanta la mirada. El sol empieza a esconderse tras las montañas. Pronto se hará de noche. Vuelve a mirar hacia sus compañeros de clase. Desde allí no pueden verla todavía, pero están ya muy cerca. Ve sus caras enrojecidas por el esfuerzo. Oye sus chillidos anticipando la diversión. Mira de nuevo hacia los árboles; justo entonces una ráfaga de aire se desliza entre sus troncos retorcidos y se oye una especie de gemido, lo que hace que recuerde otra vez las historias, y se estremece. Sin embargo, son los últimos gritos de sus perseguidores los que acaban por decidirla. Coge con fuerza el manillar y se interna con su bicicleta por el sendero. La maleza se cierra tras ella, como si nadie hubiera pasado por allí. Unos metros más adelante, las sombras del bosque la engullen y Martina desaparece".

@Jordi_Sanuy

Guinedell, comtessa de les pedres (Àfrica Ragel)

Gràcies a la filòloga catalana Àfrica Ragel (Barcelona, 1969) he descobert la força i l'astúcia de qui va ser la mare de la primera dinastia comtal catalana. Ens ho explica a "Guinedell, comtessa de les pedres". Va viure a l'alta edat mitjana i va prendre decisions estratègiques, encara que després va ser ignorada per la història. El llibre té 351 pàgines i l'ha publicat l'editorial Columna. D'ella ja havia llegit i comentat "Gran ocell de silenci". Guinedell és un personatge imponent, a qui aprecies des que fa la seva primera aparició en la novel·la. Té les idees clares i, malgrat viure en un món d'homes, sempre vol dir-hi la seva. No li agrada que la deixin de banda. De ben joveneta es casa amb el seu cosí Guifré I el Pilós i s'instal·la amb la família del seu marit al castell d'Arrià. Se l'estima bojament. Filla de l'abat de la Grassa, fins llavors havia estat molt feliç al lloc on havia crescut. Però ben aviat descobreix que en la seva nova llar la gelosia, l'odi i les traïcions impregnen les parets i intenten menjar-se-la viva. La seva sogra, de qui no és la favorita, està disposada a fer-la caure, a qualsevol preu. La dona s'ha fet gran i li molesta la competència, encara més si no la pot controlar.

Desconeixia que en l'època de Guinedell una dona pogués tenir tant de poder. Moltes vegades va anar per davant del seu marit, buscant aliats i reunint-se amb rivals. Sovint ho feia per iniciativa pròpia, sense que Guifré en sabés res. Confiava més en el poder de la paraula i els pactes que en les espases i les guerres. Ho demostra que la seva firma apareix al costat de la del seu marit en la majoria dels documents d'aquell temps. L'Àfrica ens fa arribar la història de la comtessa d'Empúries d'una manera molt entretinguda i visual. És un llibre ple d'intrigues i amb rabiosa activitat, on sempre passen coses. És fàcil imaginar-se les escenes de batalla, on la nostra heroïna mai no es fa enrere. Un bon homenatge a una comtessa fins avui oblidada, que ara demana pas. 

"Collia herbes. Les coneixia des que era ben petita; amb les fulles dels freixes es tractava el mal d’ossos, la gota, l’oligúria, el restrenyiment i la febre. Amb les dels pollancres i els àlbers, les afeccions urinàries i el mal d’esquena. Amb les branques de romaní bullides en aigua s’alleujaven les infeccions. Sabia destriar les que anaven bé per al maldecap, per a les sangs abundants, per a les berrugues... Amb les falgueres i les dolçamares es guarien els cops i les ferides, però calia anar molt amb compte amb la quantitat perquè eren perilloses.

Va ser aleshores quan va sentir els renills dels cavalls i els crits. Un home vestit amb robes bones donava ordres a una comitiva perquè marxés. A terra, damunt d’una capa, jeia una jove que s’abraçava les cames ensangonades".

@Jordi_Sanuy

Paranoia 68 supera el milió de visites

Aquest mes de novembre, Paranoia 68 ha complert 17 anys. L’aniversari ha coincidit en el temps amb la fita d’haver superat el milió de visites. En el moment d’escriure aquest post, eren 1.001.638. I el comptador continua sumant! Molt content. En aquest 2023, he afegit al blog un total de 80 llibres. Des de l’inici, ja n'he referenciat 1.021. Gràcies a totes i tots els que encara passeu per aquí. Suposo que ja sabeu que, des del mes d'agost d'aquest any, Paranoia 68 també té la seva versió a Instagram, sota el nom de @Jordi_Sanuy_llibres. També us hi espero. Fins aviat. ❤️

Amor sense món (Miquel Esteve)

“Amor sense món”, de Miquel Esteve (Móra la Nova, Tarragona, 1969), és un llibre apassionant. Té 381 pàgines, l’ha publicat l’editorial Navona i ens explica la desconeguda i complexa història d’amor entre Hannah Arendt i Martin Heidegger, dues de les grans figures de la filosofia i del pensament europeu. Una història que es va allargar prop de cinquanta anys i va anar més enllà dels vincles terrenals.

La Hannah i en Martin es van conèixer a la universitat de Marburg, a Alemanya. Tenien 18 i 35 anys. Eren alumna i professor. Es van enamorar només de veure’s, i, espiritualment, ja no es van separar mai més, fins que ella va morir d’un infart, a Nova York, l’any 1975. Després dels primers mesos d’idil·li i que la noia el deixés, es van continuar escrivint i trobant. No podien passar l’un sense l’altra, tot i que hi va haver una etapa en què van estar quinze anys separats. Va ser una relació tumultuosa, plena d’obstacles i de dificultats. Per començar, ell estava casat. Quan li va confessar a la seva dona que li era infidel, la situació es va complicar encara més. L’Elfride Petri odiava a l'amant del seu marit. L’home va arribar a presentar-les, buscant una normalitat que mai no va trobar.

En Miquel Esteve ens explica els fets d’una manera exquisida i molt didàctica. La Hannah es va arribar a casar dues vegades, però va continuar enamorada d’en Martin. Tant en Günter Stern com en Heinrich Blücher -amb qui va tenir una relació espectacular- ho sabien. No els hi va amagar mai. La gran pregunta és com es van poder estimar amb tanta passió una sensible intel·lectual jueva i un nacionalsocialista que va arribar a militar en el partit de Hitler. En la primera part de la novel·la, l’autor alterna el període 1949-1950 (a Basilea) amb el que va de 1924-1925, a Marburg. En el primer, la Hannah es 'confessa' amb en Karl Jaspers, que va dirigir la seva tesi doctoral. En el segon, vivim en primera persona el naixement de la relació Arendt-Heidegger, que es converteix en eterna. 

“En Martin Heidegger havia passat a buscar la Hannah prop de la Universitat de Marburg i havien agafat una de les senderes que conduïa a les fagedes que envoltaven la vella ciutat universitària. Lluïa un sol resplendent i les falgueres omplien el sotabosc d’una verdor exhuberant. El desglaç hivernal havia acolorit ufanosament la vall del riu Lahn. Malgrat el sol, feia un ambient fesquívol, enganyós, el fred de la darreria de febrer. 

La Hannah tenia la passa més llarga; però, en Martin, que solia caminar amb les mans agafades a l’esquena, la tenia més enèrgica i de tant en tant havia de moderar-la per no deixar-la enrere”.

@Jordi_Sanuy

El infierno (Carmen Mola)

No cal anar a l’infern per trobar al dimoni. N’hi ha molts; i els tenim entre nosaltres. Com el que protagonitza l’últim llibre dels Carmen Mola, que és el mal fet persona. Es tracta d’un ésser menyspreable, d'aquells que sembren l’horror per allà on passen. “El infierno” és la seva segona novel·la negra històrica, després de "La bestia", amb què van guanyar el Premi Planeta l’any 2021. Té 477 pàgines i és molt pertorbador. L'ha publicat Planeta en castellà i Columna en català.

L’acció té lloc a Madrid i a l’Havana, coincidint amb l’aixecament de l’exèrcit contra la reina Isabel II. Els seus dos principals protagonistes, deixant de banda el ‘dimoni’, són la Leonor i en Mauro, que es veuen implicats en l’assassinat d’un soldat. Una ballarina i un estudiant de medicina que es coneixen en una situació extrema i viuen hores de neguit i de desesperació. Per evitar la presó, ella es casa amb un ric admirador, que la supera en edat i experiència, i se’n va a viure a Cuba. Ell hi viatja temps després, amb l’objectiu de localitzar-la. Comença a treballar en una plantació de canya de sucre, en règim d’esclavatge, després que l’enganyin vilment. Molts gallecs van caure en la mateixa trampa, quan anaven a la recerca d’un món millor.

Les aventures de la Leonor i en Mauro coincideixen en el temps amb una trama d’assassinats perpetrats amb un mètode ferotge i esfereïdor. La imaginació dels Carmen Mola no té límits. Avís per a navegants: la crueltat del seu ‘dimoni’ és superior a la viscuda a la tetralogia que formen "La novia gitana", "La red púrpura", "La nena" i "Las madres". Aventures addictives amb l'enfrontament aferrissat entre els esclavistes i els abolicionistes i una parella que lluita contra tot i tothom per intentar que el seu amor impossible arribi a bon port. Entre alguns capítols s’inclou un inquietant document -no en sabem l'autor fins al final- que denuncia la maldat extrema de l’àngel de les tenebres. Des de temps immemorials fa girar tothom al ritme de la seva música macabre. 

"Unos caballos irrumpen al galope por la calle Mayor. Tan pronto se giran, sorprendidas por el estrépito, ven cómo los guardias civiles descargan sus escopetas contra un grupo de gente que se arremolinaba en la Puerta del Sol. La sangre de algunos pintarrajea el aire mientras los gritos y el escándalo de otros que están sacando muebles viejos de no se sabe dónde, amontonándolos como barricada tras la que guarecerse, se mezcla con aquellos truenos que escuchó desde el balcón, que se repiten y que, ahora se da cuenta, no avisaban de ninguna tormenta, sino que eran cañonazos y lo que presagiaban era una batalla campal".

@Jordi_Sanuy

La meva història és la història d'un amor (Alba Sabaté)

Una història d’amor que s’allarga en el temps, tot i que amb intermitències. Quan ho creuen convenient, els seus protagonistes la reprenen just allà on l’havien deixat, sense fer-se preguntes ni donar excuses. Ens ho explica l’Alba Sabaté (Manresa, 1962) a “La meva història és la història d’un amor”. El llibre té 270 pàgines i l’ha publicat l’editorial Columna. D’ella ja havia llegit "Galetes de mel i gingebre". Bon record.

Una professora que està a punt de jubilar-se creu que ha arribat el moment de fer balanç. Necessita ordenar tot el que ha viscut en els últims anys, que no ha estat poc. Vol posar els seus pensaments en ordre per a ella mateixa i, a la vegada, per sincerar-se amb el seu fill, a qui fa la sensació que no ha tractat massa bé. La seva parella li diu Françoise, com a la protagonista de “A la recerca del temps perdut”, de Marcel Proust. Ell era el seu professor de literatura a l’institut. L'Eulàlia se'n va enamorar perdudament a finals dels setanta, quan tenia disset anys, i van fugir junts. Era el seu primer amor. Ara, en Fèlix s’està morint i ella l’ajuda a marxar de la manera menys traumàtica possible. Han viscut moments inoblidables de desig, passió i tendresa, però també d’abandó i culpa.

"La meva història" és amè i ben estructurat. La parella protagonista, cent per cent creïble, comparteix una relació particular. Des de fora, pot semblar viciada i egoïsta, sobretot per part d’en Fèlix, que apareix i desapareix quan li convé. Si ella hi està d’acord, no hi ha res a dir. L'Alba reflexiona sobre el compromís, la complexitat de les relacions humanes, el pas del temps, la mort i el perdó. Hi ha un munt de referències cinematogràfiques, literàries i musicals, que m’han semblat properes, com les pel·lícules “Amor”, “Amélie”, “La taronja mecànica” i “Vivre sa vie”, el director Woody Allen, l’actriu Frances McDormand i els Monty Python. Pau Riba, Cortázar i The Smiths a mi també m’han fet passar bones estones. Estimar i ser estimat. Aquesta és la clau de volta.

 “Venia a classe amb L’hotel París. Era un llibre petit, blanc i amb les lletres de la coberta de color negre, primes. Venia a classe amb un paquet de tabac, amb aquest llibre que llavors em semblava petit i poca cosa, i amb una carpeta blava de cartró sempre plena de papers. Sempre ho deixava tot a la taula, arrenglerat, i llavors ens mirava, encara sense dir-nos res, com si hi fóssim o no hi fóssim, no sabria gaire com dir-ho. Venia a classe, feia aquests moviments rutinaris dia sí dia també, i nosaltres ens estàvem encara una estona caminant o corrent entre les taules, rient amb les rialles encomanadisses que es tenen als setze o disset anys, ensopegant entre nosaltres, empenyent-nos, magrejant-nos, parlant o rient fins que d’alguna manera endevinàvem que havíem de parar”.

@Jordi_Sanuy

Querido capullo (Virginie Despentes)

Si llegeixes Virginie Despentes (Nancy, França, 1969) i no se't remou alguna cosa per dins és que estàs mort o pràcticament idiotitzat. La seva escriptura sempre és provocativa i plena de ràbia. A "Querido capullo", traduïda per Robert Juan-Cantavella i publicada per Random House, fa una anàlisi terrorífica de la nostra societat malalta, amb les xarxes socials fent d'altaveu de la misèria. Són 257 pàgines plenes de lucidesa i de desitjos d'igualtat entre dones i homes. Una bomba a punt d'explotar. 

L'Oscar Jayack és un novel·lista de cert èxit, íntim amic de l'alcohol i de les drogues. Necessita anar col·locat per inspirar-se i diria que fins i tot per viure. Un dia, aprofita el seu comte d'Instagram per fer una crítica duríssima a l'aspecte de la Rebecca Latté, una actriu que supera la cinquantena i a qui cada cop contracten menys. La seva carrera està en un declivi evident. Sap perfectament que suposa  per una dona envellir en una societat cent per cent  patriarcal. Ella també és addicta a les drogues i en fa bandera. La Rebecca contesta la crítica de l'Oscar amb la mateixa mala llet i, poc després, quan s'adonen que es coneixien de quan eren petits, comencen a escriure's e-mails. Cada cop més llargs i sincers, sense pèls a la llengua. S'expliquen un munt de coses.

Enmig d'aquesta relació espistolar, potenciada pel confinament, l'Oscar és acusat d'assetjament sexual per la Zoé Katana, que havia estat 'la noia de premsa' que el portava a l'editorial. Ara està al capdavant d'un blog feminista. El denuncia públicament deu anys després de sentir-se agredida i que l'empresa la convidés a marxar. Era més fàcil fer-la fora a ella que a l'escriptor de prestigi. Quan ho llegeix, l'home se'n fa creus. Segur que està parlant d'ell? Amb la Zoe no havia fet res diferent que amb altres dones, abans i després. No era conscient de res. La seva batalla personal, emmarcada en el #MeToo i en les xarxes socials, l'acaben patint tant ell com ella, amb exèrcits de perfils organitzats intentant rebentar-ho tot. Una novel·la cruel i amb molts tons diferents que és de lectura obligada.

"En el tren de regreso miré a ver qué posteaba Zoé. Hacía tiempo que no me asomaba. Me pregunto si aún hablas con ella. Siento lo que le hice. Estoy empezando a admitirlo. Siempre lo he sabido, pero no lo admitía. Empiezo a renunciar a la idea de anteponer mi defensa a cualquier otra cosa. Fanny de Sttutgart me hizo entrever algo que no estaba dispuesto a admitir. Ser deseado por alguien a quien no le has pedido nada es insoportable. Verte ante una petición sin posibilidad a decir que no es insoportable".

De Despentes ja havia llegit la sensacional trilogia "Vernon Subutex" (parts  "1", "2", i "3") i "Apocalipsis bebé". Molt fan d'ella.

@Jordi_Sanuy

La part salvatge (Ferran Guallar)

Diuen que una retirada a temps sempre és victòria segura. També que cal persistir, plantar cara i lluitar fins al final. Tant en Paul Murray com en Seejo opten per la segona opció, provocant tot un seguit de víctimes col·laterals. L'antropòleg especialitzat en evolució i primats i el ximpanzé són els principals protagonistes de "La part salvatge", de Ferran Guallar (Barcelona, 1968). El llibre té 301 pàgines i l'ha publicat per l'editorial Empúries.

En Paul, que és el narrador, fa quinze anys que lidera un grup de cooperants instal·lats en un petit paradís africà. El coneixem prenent notes de camp sobre en Seejo, a qui un ximpanzé més jove -en  Cèsar- vol destronar com a mascle alfa. És el mateix que li està passant a ell. Fa nosa als caps de l'ONG, que tenen plans que no arribaran a bon port si no se'l treuen de sobre a temps. Bon joc de miralls entre l'antropòleg i el primat, que resisteixen com poden. Estan convençuts que tenen corda per estona. En Paul ja va fugir cames ajudeu-me del Congo, i no vol viure una situació similar. De les poques coses que recorda és que van assassinar a la seva parella. El problema és que sospita que ell també té les mans tacades de sang, per culpa de la seva part salvatge...

Estem davant d'una novel·la plena d'aventures apassionants. A mesura que avança tot es complica i l'ambient es carrega per moments, fins a fer-se irrespirable. La majoria dels personatges, començant per en Paul, es veuen expulsats de la seva zona de confort per afrontar reptes cada cop més complicats. Hi ha lluita pel poder, violència gratuïta, suborns, traïcions, rumors d'assetjament sexual, ambició sense límits, corrupció i un munt d'assassinats a sang freda. En Ferran ha passat molts anys a l'Àfrica convivint amb investigadors i micos. Suposo que és per això que la història que ens explica sembla tan real i creïble. La narració té un ritme vertiginós i un objectiu clar: dir-nos que destruir la natura mai és un bon negoci, encara que doni importants rèdits econòmics. Més clar impossible.

"Et deia que no era just que no sabessis res de mi. Fem, doncs, la presentació formal i anivellem la balança. Em dic Paul Murray. Murray pel meu difunt pare escocès, de qui només he heretat els clixés: la tossuderia i una afició genètica, si bé tardana, pel whisky. A punt de fer-ne trenta, una moto i res a perdre em van portar fins aquí, el teu territori. Em vaig instal·lar al poblet de Gurel, envoltat dels penya-segats boscosos i salts d’aigua que coneixes bé. En poc temps, Gurel es va convertir en la meva llar d’adopció i en el centre de comandament d’una missió més romàntica que pràctica per salvar els teus de l’extinció".

@Jordi_Sanuy

L'any que vaig estimar Ava Gardner (Jordi Solé)

'Elegant' és el primer adjectiu que em ve al cap quan penso en el llibre "L'any que vaig estimar Ava Gardner", del sabadellenc Jordi Solé (1966). Igual d'elegant que la famosa actriu nord-americana, que va revolucionar la localitat de Tossa de Mar quan va participar en el rodatge de "Pandora y el holandés errante", al costat de James Mason i del torero català Mario Cabré. És el Premi Prudenci Bertrana, té 396 pàgines i l'ha publicat l'editorial Columna.

De Solé havia llegit un parell de molt bones novel·les negres, "El tigre i la duquessa" i "La noche de Damballah". En aquest altre registre, també m'ha fet passar una bona estona. Tot comença quan mor l'Ava Gardner, el 25 de gener de 1990. Aquell dia, en Pol Mas -gran personatge de ficció- recorda amb afecte les setmanes que va passar a prop de l'actriu, que va robar-li el cor. La va conèixer quan ell estava a punt de complir els 15 anys. Retrocedim en el temps... En Pol és l'únic fill de la Heather, la cap de cuina vídua de l'hotel Àncora, on s'allotgen l'actriu i companyia. Com que és de les poques persones que parla anglès -la seva mare és britànica- el noi fa d'enllaç entre l'establiment i els  del cinema. I s'apropa a l'Ava, que el tracta francament bé, sense adonar-se que li està fent mal.

Estem davant d'un llibre enlluernador i molt visual. L'autor ens ho posa fàcil per què imaginem com era Tossa l'any 1950. Tampoc no és complicat fer-se la idea de  la revolució que hi va haver a la vila mentre es rodava la pel·lícula, amb un munt d'extres locals. Encara que desigual, la relació entre el Pol i l'Ava és  maca i sincera. Enveja sana. Quan arriba a la Costa Brava, l'animal més bell del món estava embolicada amb Frank Sinatra. El cantant va perdre els estreps quan va veure-la al costat de Cabré i va decidir travessar l'Atlàntic per demanar-li explicacions. Glamur, humor i bellesa per explicar una història que t'atrapa i que no et deixa escapar, amb un final preciós. Imprescindible pels bojos del cinema i pels fans de la Gardner, que en té molts. Un relat deliciós.

"-Mira, aquest matí tindrem una trobada amb els mitjans de comunicació a la platja. En James i l’Ava no hi aniran, però els xicots de la premsa tindran barra lliure amb la resta de les estrelles i els tècnics que vulguin reclamar. Jo hi seré, per descomptat. Però estava pensant que si fóssim dos a traduir faríem més via. I ja veuràs que resulta molt senzill. Uns sempre preguntes les mateixes foteses insubstancials i els altres els responen inevitablement amb els mateixos tòpics. No caldria ni que es trobessin. Però les formes són les formes. I cal fer fotos, és clar... Les fotos són les úniques que sempre són diferents. Què me’n dius? Compto amb tu?".

@Jordi_Sanuy

El olor del miedo (Manuel Ríos San Martín)

L’Elena és una jove i entregada veterinària que treballa al zoològic de València. Fa la sensació que els animals li interessen fins i tot més que les persones. Faria qualsevol cosa per a ells. El dia que un tirador abat la Blanca, l’elefanta albina del parc, entra en estat de xoc. Veure el cos sense vida del paquiderm li desperta un odi inusitat. L'Elena és la protagonista d’”El olor del miedo”, de Manuel Ríos San Martín (1965). Té 550 pàgines i l’ha publicat Planeta. 

L’encarregat de trobar al culpable i portar el cas a bon port és en JP, un veterà de la UDEV, la Unitat de Delinqüència Especialitzada i Violenta de la Policia Nacional. És fan incondicional dels Rolling Stones i no passa pel seu millor moment. Sort en té de l’amor total de la seva neta, la petita Coral. La parella de feina d'en JP és la Violeta, una jove inspectora, acabada de sortir de l’acadèmia. Inexperta, però molt intuïtiva. Ell l’anomena “pepinillo”, un sobrenom habitual pels que fa poc temps que són en el cos. El cas de la mort de l’elefanta és tendència a les xarxes socials. No es pot parlar d’assassinat perquè, segons el Codi Penal, només s’assassinen a les persones, mai als animals.

D’inici, el cas pot semblar senzill, però es complica a cada hora que passa. L’Elena està convençuda que el responsable de la mort de la Blanca és l’Adolfo, un dels vigilants del parc. També l’acusa de sabotatges anteriors. Però la situació és més complexa, amb un munt d’interessos ocults. Queda clar que no hi ha animal més perillós que el ser humà. “El olor del miedo” és un llibre àgil, ben estructurat i

amb uns personatges que t’atrapen ja de sortida. En JP, el policia rocker, m’ha caigut especialment simpàtic. L’autor aconsegueix que l'emoció es mantingui fins a l’última pàgina, amb un parell de girs tan efectius com inesperats. Tot salpebrat amb triangle amorós potent, el que formen l'Elena, la Cristina -que és la seva parella- i en Sidy, l'amant i company de feina.

"JP ya no aguantaba toda la noche sin levantarse para ir al baño. Cosas de la edad. Rosa insistía en que tenía que vigilarse la próstata, pero un viejo roquero no hace según qué concesiones, así que iban pasando los meses y cada cita que ella le pedía en el especialista, él la anulaba. En esa ocasión. además de tener ganes de mear, se había desvelado, por lo que cogió el móvil y se sentó en la taza en silencio para no despertar a su mujer. Vio que tenía un wasap de Violeta de las 23:30. Se desperezó y abrió la aplicación para leerlo:

Ha aparecido un mensaje amenazador en redes sociales: "No pararemos hasta que se cierre el zoológico"".

@Jordi_Sanuy

El digestiu de la veritat (David Balaguer)

De vegades, la solitud pot ser adorable. No sempre, està clar. Amb ella s’improvisa. T’hi pots passar hores i hores, al seu costat, assegut al sofà de casa. Aquest estat és un dels catorze protagonistes del llibre de relats “El digestiu de la veritat”, de David Balaguer (Barcelona, 1976). Té 172 pàgines i l'ha publicat La Magrana. L’autor transforma aquests estats o obsessions vitals en persones i hi interactua sense complexos.

Tot està explicat d'una manera personal i amb grans dosis d'un humor fosc (per no dir negre), que sovint desemboca en situacions absurdes. Quan el narrador parla amb la joventut, per exemple, li recrimina que no li doni treves, que l'abandoni i l'acabi menyspreant. Hi parla de tu a tu, com si fos una dona. A la felicitat li retreu que li sigui esquiva quan més la necessita, i a l'ejaculació que sigui tan difícil compartir-la. Entre ells dos, quan estan sols, s'entenen a la perfecció. Bona oda a l'onanisme. El pas del temps, la nostàlgia i la volatilitat de les coses apareixen sovint en aquests contes curts àcids i plurals. Balaguer diu que “els anys són velocistes jamaicans”. Aquesta una de les moltes referències esportives que inclou el llibre, que passa molt bé.

Les pors, les cavil·lacions, la fal·lera pels números i les estadístiques i altres deliris del narrador esquitxen totes les històries, algunes amb finals sorprenents. Sovint he sentit a dir que començar un conte és més fàcil que acabar-lo, que és on hi ha la verdadera complexitat. M’ha cridat l'atenció “La farsa”, en què una família competeix per veure quin dels seus membres dorm menys. Amb jutges i tot. Final sublim. També soc fan de l”’intuïtòmetre”, l'aparell que implanten al cap d’un home per intentar que no s’equivoqui a l'hora de prendre decisions importants. Hilarant la relació amb el doctor Solbakken. Per cert, Balaguer, habitual dels mitjans de comunicació, cita a dos companys de professió, Jordi Ramos, del Departament d’Esports de TV3 , i Xavier Grasset, l’alma mater del Més 324.  

"Quan anàvem al parc la mare sempre estava atenta a l’eventual aparició d’un pederasta que em pogués espatllar l’existència. La seva desconfiança malaltissa, concentrada principalment en el gènere masculí, s’activa quan algun home de més de cinquanta anys amb ulleres de pasta de vidres gruixuts, cabells greixosos pentinats amb la clenxa al costat, camisa de quadres de franel·la i jersei de cremallera cordat fins a la meitat gosava internar-se en un radi inferior als quinze metres de la meva posició. 

La confecció de clixés marmoris era una distracció en la qual la mare invertia moltes hores. Després, els exposava i puc certificar que la seva obra causava incredulitat i una gran controvèrsia. L’obsessió de la mare pels pederastes va fer que no reparés en la possibilitat que fossis tu qui vingués a molestar-me”. 

@Jordi_sanuy

Veus de paper (Carlota Benet)

Si partim de la premissa que només es viu una vegada, és millor viure la vida com volem i no com alguns intenten organitzar-nos-la. La Sina, protagonista de "Veus de paper", viu la vida que ha ideat per a ella el seu pare i li costa molt sortir-se del guió marcat. Cuidar-lo a ell, treballar a la llibreria familiar, les classes del seu programa de doctorat i poc més. Va vestida d''abans' i no es preocupa massa de la seva imatge exterior.

En aquest llibre, Carlota Benet (Barcelona, 1981) ens parla de la importància de decidir per nosaltres mateixos i, sobretot, de saber perdonar. Té 238 pàgines i l'ha publicat Columna. Les coses no són sempre com semblen i escollir la millor opció és complicat. El pas del temps tampoc no ajuda quan s'ha de jutjar una decisió presa en el passat. Més enllà del seu pare i de la Lluïsa, la seva única amiga, la Sina no té amb qui parlar. Potser és per això que se li apareixen les heroïnes dels seus llibres preferits, com la Teresa Valldaura (de "Mirall trencat"), la Wendy ("Peter Pan"), la Marquesa de Merteuil ("Les amistats perilloses") o la Rosalía Pipaón ("La de Bringas"). N'hi ha moltes més... Totes elles intenten donar-li consells i acompanyar-la cap a un futur més obert i millor.

La Sina sempre ha trobat a faltar un referent femení; i, com que no el té, n''inventa' uns quants. La seva mare va marxar poc després que naixés ella i ha crescut i ha viscut pel seu pare. Després d'anys i panys envoltada de ficció, potser ha arribat el moment que obri portes i finestres, airegi la seva vida i confiï una mica més en tot allò que ve de l'exterior. Queda clar que els llibres són màgia pura i ens ensenyen altres vides i maneres de pensar. Però compte, s'ha de trobar l'equilibri entre aquest 'món paral·lel' i el real, el de cada dia, que també cal gaudir al màxim, sempre que sigui possible. "Veus de paper" és sobri, elegant i amb un personatge central, la Sina, de qui t'enamores des de la primera pàgina. Bon homenatge a la literatura, al feminisme i a la llibertat. Molt emotiu.

"Allà hi vivia amb la seva filla Sina (de Carmesina, com la de Tirant lo Blanc), que havia tingut de gran, als quaranta-sis anys, amb una noieta d’aire hippy (malgrat la moda minimalista que l’any 1995 imperava entre el jovent), bonica com la Venus de Botticelli i a qui havia estimat bojament. Explicava que un dia havia aparegut a la botiga, desvalguda, víctima de males influències, del consum de marihuana i d’uns pares que no la comprenien, que ell l’havia ajudat i que durant algun temps havien estat feliços. Al cap de poc de donar a llum, però, va desaparèixer tan de sobte com havia arribat, per anar a parar, s’imaginava ell, a alguna platja de Tailàndia o a un asram de l’Índia".

@Jordi_Sanuy

instagram.com/jordi_sanuy_llibres

Los inocentes (María Oruña)

L'escriptora gallega María Oruña (Vigo, 1976) se supera en cada llibre que escriu. L'últim és "Los inocentes", que forma part de l'univers del "Puerto Escondido". Surt a la venda avui dimecres. Torna la tinent Valentina Redondo, que està a punt de casar-se amb la seva parella, el professor escocès Oliver Gordon. Només queden un parell de setmanes. És la primera vegada que l'autora s'endinsa en un crim massiu i se'n surt de meravella. La novel·la té 461 pàgines i l'ha publicat Ediciones Destino. 

Una gran part de l'acció passa al balneari càntabre de Puente Viesgo, en el seu Temple de l'Aigua, per ser més concrets. Un atemptat amb arma química genera el caos en un grup d'empresaris que l'havia tancat en exclusivitat, només per a ells, per un parell d'hores. La Valentina i el seu equip s'hauran d'esforçar al màxim per trobar els culpables. L'executor i, sobretot, el cervell que ho ha organitzat tot. S'intueix com un home hàbil, cruel i sense compassió. La tinent haurà de col·laborar amb l'exèrcit i amb un equip de l'UCO (la Unitat Central Operativa), que són qui es posen al capdavant de les operacions des d'un primer moment. Un cop més, la intuïció de la tinent serà determinant perquè tot arribi a bon port.

Oruña manté l'emoció fins a l'última pàgina. Ens va donant pistes a poc a poc, descartant sospitosos i sortint-ne de nous. I ho fa sense trampes ni girs inncessaris. Tant la Valentina com l'Oliver, que està preparant els casaments amb el seu amic Michael Blake, són personatges que cauen bé, i que tenen la seva importància en la història. S'han de casar a Cantàbria i també a Escòcia. De l'equip de policies em quedo amb el subtinent Sabadelle, que protagonitza unes quantes situacions divertides. Al llarg de la història, l'autora fa referències a alguns dels seus llibres anteriors, convertint-ho tot en un producte global. Compte, les sospites aviat cauran sobre un vell 'conegut'... Ritme, animació màxima i paisatges idíl·lics. Què més es pot demanar? El perill és un batec que mai no s'extingeix.

Al començament de cada capítol s'inclou una cita breu d'autors com Agatha Christie, Alejando Dumas o Fiódor Dostoievski. "Crim i càstig", per cert, és la 'bíblia' on es veu emmirallat un dels protagonistes del costat fosc. De la María Oruña ja havia llegit i comentat "El camino del fuego", "Lo que la marea esconde" i "El bosque de los cuatro vientos". 

"Mil metros cuadrados y una enorme piscina a treinta y dos grados centígrados con cascadas, cuellos de cisne, burbujeantes camas de agua y varios jacuzzis. Sin duda, la elegancia de las instalaciones y el apacible paisaje que se aprecia desde sus ventanales hacen del Templo del Agua un agradable y lujoso paraíso. Sin embargo, una dramática turbación parece crecer en su interior. Un crimen, brutal y despiadado, acaba de ejecutarse. Su efecto se desparrama por la instalación como si se tratase de una incontenible cascada llena de veneno. El impío delito va a ser descubierto muy pronto. ¿Quién podría imaginar una forma tan terrible de despreciar la vida?"

@Jordi_Sanuy

Les urpes de l'àguila (Karin Smirnoff)

"Lisbeth Salander i Mikael Blomkvist ja són història". Ho escrivia jo mateix després de llegir "La noia que va viure dues vegades", el sisè i -en teoria- últim volum de la nissaga "Millennium", ideada per Stieg Larsson (1954-2004). Amb el duel final entre la Lisbeth i la seva germana bessona Camila quedava tot resolt. Força ben resolt. Però, quatre anys després, la hacker ha tornat de nou, ara de la mà de Karin Smirnoff (1965). El llibre es titula "Les urpes de l'àguila". No me l'esperava.

L'univers Larsson és molt ampli i té possibilitats il·limitades. L'escriptor suec, mort a cinquanta anys, va crear uns personatges potents i unes històries fosques, retorçades i addictives des de la primera pàgina. Impossible deixar-les de banda. Només va tenir temps d'escriure "Els homes que no estimaven a les dones" (2006), "La noia que somiava amb un llumí i un bidó de gasolina" (2007) i "La reina al palau dels corrents d’aire" (2007). Tres novel·les negres espectaculars. Vuit anys després de quedar orfes, David Lagercrantz (1962) va adoptar a la Lisbeth i en Mikael i va publicar "El que no et mata et fa més fort" (2015), "L'home que perseguia la seva ombra" (2017) i l'esmentat "La noia que va viure dues vegades" (2019). Mai no va assolir la prestància de Larsson, però se'n va sortir força bé.

El llibre d'Smirnoff està al nivell dels tres de Lagercrantz. Per mantenir el lligam amb la sèrie, fan sortir del no-res a una neboda de la Lisbeth, que es diu Svala i és llesta com una fura. De fet, s'assembla força a la seva tieta. Té 13 anys i és filla d'en Ronald Niederman, el terrible germanastre de la hacker. La nena tampoc sent el dolor, com li passava al seu pare. Necessita algú que es faci càrrec d'ella i els serveis socials pensen en la Salander, que continua amb la seva vida grisa i apartada de tot i tothom. Bon personatge. Va a buscar-la al nord de Suècia, curiosament, a la mateixa localitat on es casa la filla d'en Blomkvist. Quin país més petit! Ara el periodista té molt de temps. Millennium ja no existeix com a revista. S'ha transformat en un pòdcast. I ell n'ha quedat al marge...

CORRUPCIÓ DISFRESSADA D'ECOLOGISME

A "Les urpes de l'àguila" hi trobem terrorisme, diners fàcils, xarxes de corrupció disfressades d'ecologistes, l'ascens imparable de l'ultradreta, segrestos, assassinats i la Lisbeth i en Mikael fent de les seves, com sempre. Enmig de tot això, una poderosa multinacional vol fer un parc eòlic a les terres pràcticament deshabitades i riques en recursos naturals de la zona. A qualsevol preu. El llibre té 585 pàgines, està traduït al català per Jordi Boixadós i l'ha publicat Columna. Pels incondicionals de la sèrie. Per cert, en la pàgina 237, un dels protagonistes va a la biblioteca i agafa "Demòcrates de Suècia, el moviment nacional", de Stieg Larsson i Mikael Ekman. Bon homenatge.

"La Lisbeth observa com l'Slava mira la Mei. De sobte, la nena deixa de fer la cara seriosa que feia i obre un somriure que la transforma en una persona única, és a dir, que ja no és una còpia de la Camila. Una persona que segurament no es comptarà mai entre els mortals normals i corrents però, i aquesta és la esperança, tampoc entre els nens malaurats de la societat. La Lisbeth no n'està segura. Camina pel fil d'una navalla, i ella mateixa també. Quan la vida és una qüestió de vida o mort no hi ha marxa enrere, ho sap prou bé ella mateixa".

@Jordi_Sanuy

Ferides (Sílvia Cantos)

"Tots arrosseguem ferides, unes de ben visibles a la pell i altres d'ocultes en el més profund de l'ànima". Ho saben perfectament els cinc protagonistes principals de "Ferides", la segona novel·la de Sílvia Cantos (Argentona, 1980). És curta, 172 pàgines, i l'ha publicada Columna. Tots cinc pateixen molt, però intenten mirar cap al futur amb optimisme. Tenen força de voluntat i persones en qui recolzar-se. 

En Fabio va perdre la mare quan era un nen i l’han pujat els seus tiets. El van treure de la seva Lisboa natal per portar-lo a Barcelona, que és on viuen ells. La Martina es nega a sortir de casa després de tenir un ensurt considerable. En un tancar i obrir d’ulls les seves boniques rialles es transformen en plors i es bloqueja. Un sotrac inesperat la deixa en fora de joc. Haurà de treballar de valent per tornar a entrar al camp i continuar jugant el partit. L’Ignasi i la Paula no passen pel seu millor moment, però fan equip per superar un revés inesperat, en forma de malaltia cruel. Si tot surt bé, potser demanaran un canvi de 'club'. L'alineació la completa la Júlia, que s’escalfa a la banda, esperant la seva oportunitat.

“Ferides” és un llibre que es llegeix molt bé, pràcticament d’una tirada. Té bon ritme, uns personatges que et cauen simpàtics des d’un primer moment i un enfocament positiu, tot i que són molts els problemes que han d’anar esquivant. Això sí, a poc a poc i intentant no perdre el cap en els moments difícils. L’autora incideix en alguns temes que ja va tractar a la seva primera novel·la, "Ulls de nit": l’amistat a cor què vols, l’amor total i el sexe apassionat, bàsic en una bona relació de parella. La major part de la història passa a Barcelona, on viuen els protagonistes. Cantos, apassionada de la lectura, ens deixa dues referències poètiques, les de Salvador Riera Solsona i el portuguès Fernando Pessoa.

"La massa de cossos es movia al ritme de la música, que retronava amb els decibels emergents dels immensos altaveus situats estratègicament a tota la discoteca. La cadència passava de la rauxa festiva a la sensualitat més eròtica amb pocs compassos, i amb la mateixa velocitat els moviments canviaven dels salts i les rialles grupals a un sinuós vaivé dels malucs que apropava els cossos i donava inici al joc de mirades que s’establia al llarg de la pista, en una autèntica declaració d’intencions. Escots perlats de suor, rostres seductors, ulls afamats carregats de promeses, la insolència dels vint anys en la màxima esplendor".

@Jordi_Sanuy

Diré que m'ho inventat (Marta Marín-Domine)

No sé si la Marina (al començament de la història només M) estava preparada per dur una filla al món. De fet, abans de ser mare, avorta un munt de cops; voluntàriament. Viatges d'anada i tornada a París. A "Diré que m'ho he inventat", Marta Marín-Dòmine (Barcelona, 1959) escriu de manera contundent sobre les difícils relacions mare-filla. La seva no va ser gens exemplar. El llibre té 184 pàgines, és el Premi BBVA Sant Joan 2023 i l'ha publicat Edicions 62. 

La mare ja fa anys que és morta, i la filla torna al pis on van viure juntes a Barcelona. Ha arribat el moment de fer balanç i d'intentar esbrinar (si és possible) què va fallar entre elles. La Martina, filla d'immigrants francesos, sempre va anar a la seva. Corrien els anys cinquanta i volia ser actriu de cinema. Era vital i depressiva alhora. Seductora i cruel. Solitària i lluminosa. Massa independent per tenir una nena a càrrec seu. Quasi sempre li feia nosa. I comet errades. Moltes. La narradora es pregunta per què escriu sobre la seva mare si el que realment vol és oblidar-la. Com més abans millor. Però no pot. El què busca és alliberar-se, deixar llast, que entre l'aire i tot respiri. Fer les paus, encara que sigui tard. Negre sobre blanc.

Parlar o escriure obertament de la mala relació que tens (o has tingut) amb la teva mare suposo que no és normatiu ni habitual. Arribat el cas, però, sempre pots dir que t'ho has inventat, com s'assenyala en el títol. La línia que separa la realitat de la ficció sempre ha estat molt fina, per no dir que inexistent, com també sap Delphine de Vigan. Imprescindible "Res no s'oposa a la nit". Al Premi BBVA, punyent i directe, l'autora també ens parla de la mort, que diu que no forma part del transcurs de la vida. Éncara més, es tracta del seu contrari radical. La vida vol viure, no contempla morir, puntualitza. De Martín-Dòmine, que sempre té coses interessants per explicar, també he llegit i comentat "Fugir era el més ell que teníem". Esperant el proper títol seu. 

 "Va arribar un dia en què, volent salvar-se, la filla va aprendre a udolar. Per treure’s la por, i fins i tot, ves a saber, si per una mena d’instint que només en algunes ocasions s’activa, per indicar a algú compassiu que allà hi havia vida. Va ser en una d’aquelles nits que s’allargassaven que la nena va obrir la boca com un peix i va esperar fins que li va sortir el crit. Cada vegada que sentia aquells crits, la lleona s’aturava i es permetia un bri de commiseració per la nena. Però l’atac era indefectible. Després, sense cap remordiment, tornava a les seves tasques. No quedava mai cap rastre d’aquella violència".

@Jordi_Sanuy

Abans i després (Roser Caminals)

Dues bessones idèntiques, l'Helena i la Palmira, són les protagonistes d'"Abans i després", l'última novel·la de Roser Caminals (Barcelona, 1956). El llibre té 213 pàgines i l'ha publicat Edicions 62. Són filles de la Zulima i en Salvador, un pescador castigat per la beguda. La dona fregeix les quatre coses que el marit li porta a la barraca de la platja del Somorrostro, on hi han posat quatre taules. Les nenes ajuden a la seva manera.

L'Helena i la Palmira ho fan tot juntes. Semblen inseparables. Viuen l'una per l'altra i s'intercanvien els papers. Fins al punt d'arribar a sortir amb el mateix xicot sense que ell sabés que eren dues. Tot canvia el dia que un suposat caçador de talents els demana que el vagin a veure per fotografiar-les plegades. Després d'uns dies de dubtes, l'Helena hi va i ja mai més torna a ser la mateixa. La seva relació amb la Palmira, més tradicional, se'n veu ressentida i, per primer cop, comencen a caminar separades i a perdre el contacte. L'Helena vol ser una artista de cinema, però res surt com havia previst. La seva germana es casa, té un fill i, en certa manera, encara fa costat a la mare, cada cop més vella i desgastada. Amb el pare ja no s'hi pot comptar. L'alcohol no perdona.

El llibre parteix d'un crim verídic de la postguerra, que és el que marca l'abans i el després que dona lloc al títol. Ens porta des de la Barceloneta i el Poblenou fins a Estoril i a Lisboa. De l'ambient humil i més aviat tranquil de la família protagonista a la fastuositat i bogeria de les esmentades localitats portugueses, amb els seus casinos i la reialesa fent de les seves. Tot i estar separades, les bessones continuen lligades per un fil invisible que les avisa quan algun perill s'apropa. Encara que estiguin lluny. Vides contraposades. L'emancipació femenina de l'Helena, quasi per obligació; davant de la quotidianitat de la Palmira, amb un gran secret mutu per compartir. Novel·la amb tocs de thriller, àgil i amb un final totalment inesperat. Focs d'artifici.

"L’àvia de la Isabel era del Somorrostro. Un pescador de la Barceloneta la va treure de la barraca de fustes i sostre de llauna que compartia amb els pares i cinc germans. La idea del xeringuito havia estat d’ella. Amb el xanguet i alguna mare de lluç que portava el Salvador feia freginats per als obrers de la Maquinista i els saltataulells que empestaven la platja els diumenges. A l’estiu, els dies de festa l’anar i venir de les casetes de bany a l’aigua era un no parar. Mirant en direcció al port, la gent es feia petita, com un exèrcit de formigues brollat de la sorra. Al capvespre l’exèrcit es retirava, deixant un escampall de papers untats i ampolles que els drapaires recollien per revendre. Les gavines s’abraonaven xisclant sobre les deixalles."

@Jordi_Sanuy

La enfermera de Auschwitz (Anna Stuart)

El camp de concentració d'Auschwitz-Birkenau és sinònim d'horror, de mort i de desesperació. Hi van deixar la vida més d'un milió de persones. No se n'ha parlat massa, però allà mateix hi van néixer tres mil criatures. Moltes van ser assassinades sense pietat. D'altres, van entrar en el programa Lebensborn, que introduïa nens i nenes amb trets aris en llars alemanyes. Alguns nadons, tatuats sota l'aixella, es van poder recuperar. 

La llevadora polonesa Stanislawa Leszczyńska va ser qui va atendre els tres mil parts d'Auschwitz. Tot i treballar en condicions deplorables i sense mitjans, no va perdre cap criatura. Èxit total. En ella està inspirada l'Ana Kaminski, una de les protagonistes de "La enfermera de Auschwitz", d'Anna Stuart (Filadèlfia, 1948). El llibre està traduït al castellà per Miguel Alpuente i Guillem Gómez i l'ha publicat New Hampton Editores. Té 378 pàgines i es ven a preu propular, 12'90 euros. L'Ana no era jueva, però va acabar al camp de concentració per ajudar a l'infermera Ester Paternak, que sí que ho era. Van arribar juntes i dins mai no es van separar. Van treballar plegades, fent un equip espectacular, per evitar que la Klara i la Pfani -dolentes de manual- continuessin desfent-se dels nounats.

La història comença pel final, l'abril de 1946, quan una dona que havia estat deportada al camp d'Aushwitz intenta trobar a un dels nens tatuats. Després, l'autora fa marxa enrere, fins al 1939, i ens explica com es complica tot pels jueus i com els nazis comencen a denigrar-los i a fer-los la vida impossible. S'apropa la decisió final. El llibre està ple de sentiment i es transforma en tota una lliçó de vida. L'Ana i l'Ester ajuden tothom i intenten resistir amb l'única il·lusió de retrobar-se, algun dia, amb les seves famílies. Sempre que puguin tornar a ser lliures... Les dues protagonistes s'enfronten més d'un cop amb el metge en cap del camp d'extermini, Josef Mengele, que va realitzar un munt d'experiments mortals amb presoners. Un títol necessari i que commou des de la primera pàgina. 

“Un silencio escalofriante se apoderó del gueto. Era la sagrada festividad del Rosh Hashaná, pero nadie la estaba celebrando. Las mesas familiares ya no tenían familias sentadas alrededor y todo el mundo había perdido el apetito. Ningún niño corría por la calle, ni sostenia la comba para que saltaran sus amigos, ni tiraba tejos en una rayuela pintada con tiza. No había ancianas sentadas en los umbrales, observando a los pequeños mientras pelaban la exigua ración de verduras para la cena. No se oían bebés llorando, y las únicas lagrimas eran las de las madres de cuyos brazos los habían arrancado”. 

@Jordi_Sanuy

Triomfador (Joan Jordi Miralles)

La il·lusió d'arribar al primer equip del Barça de bàsquet es transforma en un malson en un tancar i obrir d'ulls. De manera inesperada. Sense trobar-ne una explicació més o menys lògica. De dia, a La Masia hi regna una aparent normalitat. De nit, es converteix en una selva on impera la llei del més fort. Ho explica a "Triomfador", amb un gran coneixement de causa, Joan Jordi Miralles (Osca, 1977). Hi va viure quatre anys. El llibre té 208 pàgines i l'ha publicat Males Herbes.

L'Ulisses comença a jugar a bàsquet tard, després de provar sort en altres esports. I comença a destacar de seguida, sumant un objectiu darrere d'un altre. A 13 anys, deixa Manresa per anar a viure a La Masia. L'ha fitxat el Barça. Ràpidament, s'adona que "els futboleros" li faran la vida impossible. Els de bàsquet, però, tampoc el deixen viure. Les pallisses i les humiliacions són constants i els executors gaudeixen de total impunitat. Ell calla. Tem que si ho explica a algú les represàlies puguin ser pitjors; i intenta resistir. Li anul·len la personalitat i els resultats acadèmics i esportius empitjoren. No tenen res especial en contra seu. És nou i li toca encaixar les quintades. En els pitjors moments, coqueteja el suïcidi. Tot això passa a principis dels 90.

L'Ulisses, com l'heroi de la mitologia grega, fa un viatge d'anada i tornada. El Rei era conegut pel seu enginy i astúcia, i també per no desesperar mai. "Triomfador" retrata el món obscur i viciat de La Masia d'una manera molt gràfica. És fàcil imaginar qui s'hi cou i patir al costat del protagonista, a qui no deixen aixecar cap. La proximitat de les putes del Camp Nou potser ho complica tot encara una mica més. L'autor deixa caure alguns noms de la que podríem batejar com "equip dels bons', amb Berni Tamames, José Luis Galilea, Josep Guardiola i Johan Jordi Cruyff al capdavant. És un llibre per reflexionar sobre l'altra cara de l'èxit i sobre els perills de l'esport d'elit. Per arribar a dalt n'hi ha molts capaços de matar a la seva mare. Que no farien amb un company d'habitació...

"L'Ulisses sent una barreja paralitzadora d'excitació i temor. Percep xiuxiuejos i corredisses de peus nus. Les agulles del despertador emeten una lleu llum fosforescent. Són dos quarts de quatre. De sobte, s'alcen dos immensos fantasmes en la semiopacitat. Un d'ells el subjecta fort per les mans i el tomba. Ha de ser l'Altmaier, pensa a l'instant: fa dos metres i quatre centímetres, i al bowling li ha explicat que fa peses tres dies per setmana. Difícilment s'hi podrà resistir. L'altre apareix no se sap d'on, fibrat i esmunyedís, salta damunt la llitera i li aixeca els calçotets d'una estrebada. Per força ha de ser en Bonafont. L'Ulisses no entén res, intenta cridar però en Sebas -l'ha sentit riure- li immobilitza el cap i li tapa la boca amb el cul d'un coixí".

@Jordi_Sanuy

Aterratge (Eva Piquer)

Es tracta d'intentar tornar al món dels vius com més aviat millor. I segur que mai no és fàcil. Al final, la memòria s'acaba convertint en un mecanisme bàsic de supervivència i en un aliat del tot necessari. Ens ho explica Eva Piquer (Barcelona, 1969) a "Aterratge", el seu retorn a la novel·la després de 21 anys. Té 155 pàgines i l'ha publicat Club Editor. Un llibre que convida a la reflexió.

Podríem parlar de tres línies d'acció, amb dos aterratges inclosos, un de literal i un d'emocional, el més important. La narradora ens explica la seva catàstrofe personal fins on pot. Es tracta de deixar enrere "Tot Allò". De sobreviure. De mirar de fer equilibris amb un passat que es mostra esquiu i dolorós. D'obrir finestres i fer possible que entrin l'aire i la llum. L'aterratge literal té com a protagonista l'avió que va caure a la platja de Sólheimasandur, a Islàndia, el 21 de novembre de 1973. No hi va haver víctimes. "Tot allò", l'aeronau accidentada i la citada tercera línia, el viatge de la comentarista al lloc dels fets, l'any 2019, amb tres desconeguts. Una altra manera d'intentar reivindicar-se i de fusionar realitat i ficció. Pèrdua, supervivència, viatge i aterratge.

 

La narradora torna al món gràcies a la lectura, l'escriptura i la natació. S'assembla molt a l'autora? De fet, "Aterratge" també és un dietari de lectures, amb un munt de títols i d'escriptores. Em venen el cap, per exemple, "Robinson Crusoe", "La Klara i el sol", Maria-Mercè Marçal, Paul Auster i Primo Levi. El joc de miralls que s'acaba creant entre la dona i Gregory Fletcher, el pilot de l'avió accidentat, té moltíssima força. Les reflexions de l'aviador ens arriben en estat pur. Va demanar a la seva interlocutora que no tergiversés res del que volia explicar. Ja s'havien dit massa mentides... Estem davant d'una obra que reivindica les segones oportunitats. De vegades, tornar del món dels morts en vida no és del tot impossible.

"Volia canviar de planeta, de ciutat, de cos, però vaig trigar deu mesos a canviar de llit i fins ara no m'havia plantejat canviar de pis. Aquesta primavera de parets endins -en diuen confinament però té aspecte d'arrest domiciliari- he trobat un nou ús a l'escriptori de sota la finestra. Cada migdia n'enretiro el teclat, els llibres i les noses i m'hi estiro al damunt, amb els genolls doblegats per poder-hi cabre. Durant vint minuts em toca el sol i l'univers es posa una mica a lloc".

@Jordi_Sanuy

Els nois (Toni Sala)

Toni Sala (Sant Feliu de Guíxols, 1969) sempre va de cara a barraca. Diu les coses pel seu nom i amb molta mala llet. Els seus són personatges amb força i un bon reguitzell de contradiccions. Queda clar a "Els nois" (2014), publicat per  L'Altra Editorial (179 pàgines). També en va deixar constància a "Persecució"(2019). Bona part de l'acció passa a Vidreres, l'estiu de 2013. Tot comença amb la mort de dos germans, en Jaume i en Xavi, en un accident de cotxe.

En aquest llibre, Sala ens parla amb contundència de l'efecte de la mort sobre els que sobreviuen: i de com porten el dol. Cadascú a la seva manera. Ens en dona quatre exemples ben diferents. El primer és el de l'Ernest, que ni tan sols coneixia als nois. Treballa en una entitat bancària i està força amargat. La Iona, la xicota d'en Jaume, veu com els seus projectes s'ensorren per sempre més. En Miqui i en Nil representen la part més fosca d'una societat sòrdida i marginal. El primer és un camioner que amaga les seves mancances darrere de perfils falsos a les xarxes socials i de l'escopeta del seu pare. Va habitualment de putes i no és una companyia agradable. Com en Nil, un aspirant a artista de qui no te'n pots refiar ni un pèl. És un home dolent, d'aquells que com més lluny tinguis, millor.

"Els nois" reflexiona sobre les difícils relacions entre pares i fills, molts cops marcades per l'odi i el menyspreu. Ni en Miqui ni en Nil es porten massa bé amb els seus progenitors, a qui traurien del mig si tinguessin l'oportunitat. L'enveja, la traïció i el menyspreu també tenen cabuda en aquesta història plena de prostitutes, de sexe brut i de desolació. Per si fos poc, hi ha lloc per parlar del maltractament animal i de la immigració, amb la Cindy com a gran protagonista i víctima. Els fets passen en una Vidreres ancorada en el temps on tothom es coneix i poques coses canvien. L'accident d'en Jaume i en Xavi canvia el panorama i obre la capsa dels trons. Sala ens ho explica sense pèls a la llengua i amb un llenguatge clar i exempt de floritures sobreres. Com és habitual, va directe al moll de l'os, deixant una sensació de perill constant. Molt recomanable.

"Ara tot semblava culpa de la crisi, però no era culpa de la crisi aquella exposició de prostitutes a les cunetes de la nacional, passades les obres de desdoblament aturades, passats els ponts a mig construir, amb els cartells de circ descolorits i els grafits que deien n-ii carretera de la vergonya, desdoblament ja... Passat el tram de carretera amb aquell esbós paral·lel sense asfaltar i separat dels cotxes per una muralla baixa de blocs de formigó, aquells terrenys inundats d’aigua negra amb cabellera d’herbes... No era culpa de la crisi l’aparador de carn fresca, una puta cada cent metres, no era culpa de la crisi perquè abans de la crisi les putes ja hi eren, va ser als anys de les grues que el negoci es va escampar pertot arreu, com una taca d’oli. Però la moral no es mou a la velocitat de les finances, i acabats els anys bons les noies continuaven allà, sotmeses com tothom a les penúries dels nous temps".

@Jordi_Sanuy

Cisne y murciélago (Keigo Higashino)

Estic gratament sorprès amb "Cisne y murciélago", del japonès Keigo Higashino (Ikuno Ward, Osaka, 1958). Té 524 pàgines, està traduït al castellà per Francisco Barberán i l'ha publicat Ediciones B. Diuen que és un homenatge a "Crim i càstig", de Fiodor Dostoievski. Més que de novel·la negra podríem parlar de novel·la policial, addictiva i molt ben desenvolupada. Tot flueix segons el ritme previst, sense sobresalts ni girs impossibles. 

Tsutomu Godai, detectiu de la Secció de Delictes Violents de la policia, investiga l'assassinat d'un advocat de prestigi. Tothom l'apreciava i no semblava tenir enemics, però li van clavar un ganivet. Poc després d'obrir-se el cas, Tatsuro Kuraki es declara culpable. Assegura que va ajusticiar a l'advocat per tapar un segon assassinat, el que ell mateix va cometre trenta anys enrera -i que ja ha prescrit- per impedir que algú el seguís extorsionant. Ràpidament, tant en Godai com el fill del presumpte culpable i també la filla de l'advocat mort s'adonen que hi ha moltes coses que no quadren i que potser Kuraki està mentint. I tots tres, els dos segons formant un estrany equip, decideixen descobrir la veritat.

"Cisne y murciélago" és un llibre àgil, molt elegant i agradable de llegir. A poc a poc, l'autor va incloent-hi detalls del procés judicial i de la investigació paral·lela que porten a terme els familiars, molts cops amb el coneixement del detectiu Godai, que no arriba a tot arreu. És una bona reflexió sobre la culpa i la redempció i transita amb valentia sobre la fina línia que separa el bé i el mal. De vegades, fins i tot s'inverteix. On seríem capaços d'arribar per tapar un error del qual no vam preveure les conseqüències? I per protegir algú que estimem? Tot això en una societat complexa i contradictòria com la japonesa. Diuen que Higashino és l'escriptor més venut a tota Àsia gràcies als seus lectors al Japó, Xina, Taiwan i Corea del Sud. El seguiré de prop.

"Godai miró su reloj. Estaban a punto de ser las cinco de la tarde. Ya habían entrado en noviembre y el frío se dejaba sentir en la piel. Deseó que no se pusiera a llover. Eso de que los detectives de la comisaría local se vieran obligados a ejercer de recaderos le hacía sentirse incómodo.

Los dos se encontraban en las oficinas de una pequeña fábrica en el distrito de Adachi. El sitio no disponía de nada tan elegante como una sala de visitas, de modo que un sencillo espacio, acotado mediante unos simples tabiques removibles, hacía las veces de zona de recepción de invitados. En los estantes de al lado de la pared había varias muestras de productos: manguitos, válvulas, juntas... Al parecer, en aquella fábrica se dedicaban sobre todo a la producción de material de fontanería".

@Jordi_Sanuy

La promesa (Damon Galgut)

Les promeses són per complir-les. Si no penses fer-ho, millor que callis i et quedis en un discret segon pla. També pot ser que la fes algú que ja no hi és i que els hereus ho vegin diferent. És el cas dels Swart, protagonistes de "La Promesa", de Damon Galgut (Pretòria, 1963). És el Premi Booker 2021 i el Premi Llibreter Altres Literatures 2023. Està traduït per Àfrica Rubiés Mirabet i publicat per Les Hores. 315 pàgines.

Els Swart són una família sud-africana blanca propietaris d'una granja als afores de Pretòria. Abans de morir, la mare demana al seu marit que compleixi la promesa que ella mateixa li va fer a la Salomé, la dona negra que ha treballat amb ells tota la vida. Li va dir que li donaria la casa on sempre ha viscut i la terra que l'envolta. Però passen els anys, la dona es va fent vella i continua esperant, cada cop amb menys esperances. L'Amor, la petita dels tres germans, és l'única que lluita perquè algun dia s'acabi complint un dels últims desitjos de la seva mare. Swart, per cert, és negre en Afrikaans, un cognom molt habitual per aquelles contrades. No són obertament racistes, però premiar a la Salomé pels seus llargs i immaculats serveis potser és fer-ne un gra massa.

Galgut ens relata les peripècies d'una família al llarg de quasi quaranta anys, des del 1986 fins a l'actualitat. Veiem la seva evolució, com a entitat viva, i també la seva desintegració, amb l'ineludible pas del temps. De fet, arriba un moment en què només es troben en els seus propis funerals. En el rerefons hi ha l'acabament de l'apartheid, les primeres eleccions a Sud-àfrica i el final de la segregació legalitzada, amb Nelson Mandela i l'equip de rugbi dels Springboks en l'imaginari col·lectiu. La novel·la, amb tocs de Faulkner, flueix lliurement i amb molt de ritme i convida a la reflexió. La promesa incomplerta dels Swart és també la promesa incomplerta de tot un país. Una bona metàfora del passat, del present i de tot el que ha de venir.

"L'INSTANT QUE L'ALTAVEU metàl·lic pronuncia el seu nom, l'Amor sap que ja ha succeït. Tot el dia que està d'un humor crispat, gairebé com si li haguessin donat una notícia mentre dormia però no recordés de què es tractava. Un senyal o una imatge, just per sota la superficie. Problemes en les profunditats. Foc subterrani.

Però quan sents les paraules en veu alta, no les creu. Tanca els ulls i nega amb el cap. No, no. No pot ser cert el que li acaba de dir la seva tia. No s'ha mort ningú. Només és una paraula. Contempla aquesta paraula estesa damunt la taula com un insecte potes enlaire, sense cap explicació".

@Jordi-Sanuy