Les quatre vides de l'oncle Antoine (Xavier Aliaga)

En un moment o altre, algú t’haurà dit que quan es mori no deixarà petjada i que desfilarà, directament, pel carrer de l’oblit. I serà així sempre que, per exemple, no aparegui un familiar amb ganes de saber més i et tregui de l’anonimat en el qual, sigui dit de pas, potser ja hi estaves prou còmode. Qui sap... Arribat el cas, seria una bona manera de treure la pols a un passat que no ho és tant. Obrir finestres perquè entri l’aire.

Aquest familiar és en Xavier Aliaga, que va néixer a Madrid l’any 1970, tot i que s’ha criat a Xàtiva, al País Valencià. L’investigat és Antonio Aliaga, germà del seu pare, a qui ni tan sols va conèixer. Va morir jove i deixant poca informació sobre la seva vida. L’Antonio és el protagonista del llibre “Les quatre vides de l’oncle Antoine”, amb el qual en Xavier va guanyar la vint-i-setena edició del Premi Ciutat de Tarragona de novel·la Pin i Soler. Està publicat per Angle Editorial i té 222 pàgines. L’Antonio va fugir d’Espanya durant els primers anys de la postguerra, després que, suposadament, el seu cunyat el denunciés per les seves activitats antifranquistes. Vivia a Carcaixent, treballava de ferroviari, estava casat i tenia dues filles. Hem d’entendre que, si va deixar-ho tot de cop i volta, és perquè no tenia alternativa.

Com que l’Antonio va instal·lar-se a França va convertir-se en l’Antoine. Allà va formar una altra família, tot i que no va perdre el contacte amb la primera. S’hi va comunicar reiteradament per carta, demanant-li a la seva dona que es reunís amb ell i li portés les filles. La situació sorprèn i molt perquè ell ja havia refet la seva vida. D’algunes de les cartes en tenim referència i no són massa amistoses, per dir-ho d’alguna manera. Per saber més coses sobre el seu tiet, en Xavier es desplaça a França diversos cops, acompanyat del seu pare. Busquen familiars de l’Antoine. S’entrevisten amb gent, entren a Facebook, demanen informació a la Legió i al Partit Comunista; qualsevol cosa que puguin aportar d’ell serà benvinguda.

Malgrat els esforços, avançar no és fàcil. L’Antoine s’ha fet fonedís. Fa la sensació que la seva vida ha quedat coberta per una bona pàtina de misteri. La idea de l’autor és recuperar al seu desconegut tiet de l’oblit i, que en un tancar i obrir d’ulls, deixi de ser una persona anònima per sempre més. Agradarà a la seva família? Diuen que la veritat és dolorosa i no sempre triomfa del tot.

“Havies tornat de França amb la sensació que de les quatre vides del teu oncle, la del pare i ferroviari, la de l’activista en la clandestinitat, la del legionari i la de l’exiliat, la darrera presenta els contorns més nítids. Perquè, tot i que fora parcialment, Esperança, Conxa i Pere la van viure. T’han contat coses que el lector coneixerà més endavant. La resta de fets són encara una col·lecció de fotografies boiroses, desdibuixades. Mentre esperes notícies de la Legió, se t’ocorre que, tal vegada, siga possible documentar la participació d’Antonio en la lluita clandestina, lligar els vincles amb el PCE. Per la qual cosa hauries de poder accedir als arxius del partit. No serà difícil”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy_

Crónica del pájaro que da cuerda al mundo (Haruki Murakami)

Pous fondos i foscos com la gola d’un llop, perfectes per reflexionar. Cases abandonades caigudes en desgràcia, que havien passat per moments millors. Habitacions d’hotel desenfocades on trobar-se amb cossos despullats i beure una mica de whisky, glop a glop. Nova mescla de realitat i ficció, amb la lluna de protagonista. Haruki Murakami en estat pur. Em declaro addicte als seus coneguts mons paral·lels.

Parlo de “Crónica del pájaro que da cuerda al mundo”. És el dinovè llibre que llegeixo del prolífic escriptor japonès (Kyoto, 1949). Té 905 pàgines i està publicat per Tusquets. El seu principal protagonista és en Tooru Okada, que fins no fa massa treballava en un despatx d’advocats. La feina no acabava d’omplir-lo i va decidir deixar-la. Ara porta la intendència de casa seva i s’encarrega de buscar al seu gat perdut, en Noboru Wataya, que és com també es diu el seu ambiciós cunyat. No suporta ni la seva arrogància ni el fet que es cregui superior a la resta de mortals. En Tooru està casat amb la Kumiko, que manté a la família amb la seva feina en una editorial. Tot canvia de cop quan la Kumiko també desapareix, com el seu estimat i arisc gat.

Des d’aquest moment, la novel·la embogeix i comencen a aparèixer personatges extravagants, com les germanes Malta i Creta Kano, que són una mena de vidents que intenten ajudar en Tooru a redreçar la seva vida. Se li fa difícil continuar vivint amb normalitat sense la seva parella. Un altra persona amb qui passa força temps és la May Kasahara, una veïna adolescent que no va a l’escola perquè s’està recuperant d’un accident de trànsit. La coneix un dia, quasi per casualitat, i s’entén força bé amb ella. Com sempre en l’univers Murakami, tot és molt confós, oníric i estrafolari. Algunes parts del llibre se m’han fet un pèl llargues i feixugues, sobretot quan fa referència a esdeveniments històrics. Les cartes del tinent Mamiya en són un exemple clar. El llibre es va publicar l’any 1995. Hi he vist coses que m’han recordat al sensacional “1Q84”, del 2010. Potser va començar a gestar-se a partir d'aquí...

“Es poco frecuente que permanezca emocionalmente agitado mucho tiempo a causa de mis relaciones con los demás. Es obvio que puedo sentirme molesto y enfadarme o exasperarme con alguien. Pero no por mucho tiempo. Tengo la facultad de saber discernir entre mi territorio y el ajeno. (Creo que puede llamarse facultad. La razón, y no es una mera presunción, es que no resulta fácil hacerlo). En resumen, cuando me siento molesto por algo y me enfado o exaspero, traslado el objeto de mi desagrado a un territorio ajeno que no tiene ninguna relación personal conmigo. Luego pienso así: “Bien, ahora me siento molesto, muy enfadado y exasperado. Pero la causa de ello la he aislado en otro territorio, ya no está aquí. Más tarde podré analizar las cosas tranquilamente y tomar una determinación, ¿verdad?”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy_

De què parlo quan parlo d’escriure
Sputnik, mi amor
A la caça de l'ovella
El elefante desaparece
Escolta la cançó del vent i Pimball 1973
Kafka a la platja
Homes sense dones
Undergroung
Sueño
El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge
Després del terratrèmol
Balla, balla, balla
De què parlo quan parlo de córrer
1Q84 (Libro 3)
1Q84
Despietat país de les meravelles i la fi del món
Tòquio blues
After dark

Nivells de vida (Julian Barnes)

Julian Barnes (Leicester, Regne Unit, 1946) dedica “Nivells de vida” a la seva dona, la Pat, que va morir el 2008. El llibre, de 126 pàgines, està publicat per Angle Editorial. La traducció al català és d’Alexandre Gombau i Arnau. Està dividit en tres parts: “El pecat de l’altura”, “Planerament” i “La pèrdua de la profunditat”. A priori, no tenen res a veure entre elles, però, com aquell qui no vol, ho acaba lligant tot.

Ajunta dues coses que no s’havien ajuntat mai fins ara. I el món canvia. A “El pecat d’altura” ajunten l’aeronàutica i la fotografia aèria. En aquesta primera part del llibre, potser la més feixuga, Barnes ens relata les experiències dels pioners dels globus aerostàtics. L’home sempre ha volgut volar. A “Planerament”, la gran protagonista és l’actriu francesa Sara Bernhardt, que va viure entre els anys 1844 i 1923. Pel que llegeixo, estava molt avançada al seu temps i preferia provar d’aquí i d’allà, escapant-se del compromís sempre que podia... tot i que es va acabar casant. El seu matrimoni, però, va ser tempestuós. Un fracàs en majúscules. En aquesta segona part del llibre, un coronel britànic, en Fred Burnaby, s’enamora perdudament d’ella. Faria qualsevol cosa per poder tenir-la eternament al seu costat.

A “La pèrdua de la profunditat”, Barnes ens explica en primera persona el seu descens a l’infern quan la seva dona va morir per culpa d’un càncer. És un relat esfereïdor. No podia imaginar-se, ni de lluny, que el dolor seria tan gran i insuportable. Fins al punt de plantejar-se seriosament el suïcidi. El seu pla era tallar-se les venes dins d’una banyera i posar punt final a una vida sense objectius. No s’acostumava a fer les coses sol, quan sempre les havia fet amb ella. Ni s’acostumarà. L’òpera l’ajuda a superar el mal tràngol, a sobreviure mínimament. Els amics tampoc no estan a l’altura. Alguns eviten parlar de la seva dona quan ell hi és. Altres li pregunten amb massa insistència si està millor, tenint en compte que el tems passa i, diuen, ho cura tot. Millor? Millor no ho estarà mai. En Barnes continua parlant amb la seva dona, explicant-li tot o allò que fa o pensa. Ell ho vol així. I no canviarà. El seu és un amor incontenible, dels que fan mal.

“La ploro amb senzillesa i incondicionalment. Aquesta és la meva bona sort, i també la mala. Temps enrere em van venir al cap aquestes paraules: l’enyoro en cada acció i en cada inacció. Era una d’aquelles frases que em repetia a mi mateix com a confirmació d’on era i què era jo. Com si, en conduir cap a casa, em preparés per a la tornada tot dient: “No tornaré amb ella ni cap a ella”. Com si, quan alguna cosa no sortia bé, s’espatllava o es perdia, em consolés amb un: “Fet i fet, això no és res”. Però el solipsisme de la pena és tal que amb prou feines vaig pensar en els graus i les diferències fins que una amiga va dir que envejava el meu dolor. Per què carai?, li vaig preguntar. Perquè si X (el seu marit) morís, per a mi seria més complicat”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy_

Un pòdium irrepetible 2 (Georgina Esteve i Montse Buñuel)

Tornen la Martina i l’Èric amb “Un pòdium irrepetible 2”, de Georgina Esteve (Barcelona, 1977). La Georgina va arribar a ser una regatista d’alt nivell en kitesurfing. Les il·lustracions són de Montse Buñuel (Granollers, 1968). El llibre, de narrativa juvenil, està publicat per l’editorial Gregal i té 204 pàgines. La primera part va sortir el 2015.

Si el comparem amb el primer llibre, la història d’amor de la Martina i l’Èric creix en importància i queda en el mateix pla que la pràctica dels esports que es van repartint. Recordem que tenen 13 anys i estan fent un treball sobre el món de l’esport. Prefereixen viure’ls en primera persona. És molt més interessant que anar a la biblioteca i tenir-ne una idea global i allunyada. La Martina comença amb la natació sincronitzada, que necessita molta constància i sacrifici. Deixar-ho tot de costat per, algun dia, intentar guanyar una medalla. La noia també prova l’escalada, l’equitació, el patinatge artístic i l’esquí de fons. Quan fa equitació coneix l’Eduard, un noi autista que ha millora molt gràcies a la hipoteràpia; i quan fa esquí de fons a la Isabel, que és cega.

La incorporació dels esports adaptats són la gran novetat d’”Un pòdium irrepetible 2”. De fet, un dels esports que practica l’Èric és el bàsquet en cadira de rodes. També s’apropa al windsurf, al piragüisme, al tenis i a l’aikido. Entre altres coses aprèn que els factors externs, com el vent, són molt importants en els esports a l’aire lliure. També li queda clar que no sempre es pot guanyar. Malgrat tot, quan caus has de fer el possible per tornar-te aixecar. L’Èric, que en algunes fases del llibre està molt trist, s’adona que a la vida, com en el tenis, s’ha d’anar punt a punt, partit a partit. El missatge és que mai has de perdre el món de vista i que els objectius s'han de marcar a llarg termini. És, una mica, la filosofia de l’aikido, l’art marcial amb què acaba el llibre. N’hi haurà un tercer?

La Georgina ho escriu tot amb un llenguatge clar i directe, sense donar més dades de les necessàries. Es tracta d’un llibre de narrativa juvenil i ha de ser amè i visual. Alguns dels valors que queda clar que han de tenir els esportistes són el compromís, la gestió imprevistos i el joc net. La Martina i l’Èric ho tenen clar i segur que els quedarà un molt bon treball. Els textos van molt ben acompanyats pels dibuixos de la Montse, que s’està convertint en tota una experta. Diria que se li acumula la feina. “Un pòdium irrepetible 2” pot ser un bon regal per aquestes festes de Nadal.

“Avui he après que sóc la primera que he de confiar en mi mateixa, que si no confio en mi ni en les meves possibilitats, qui hi confiarà? Però també he après que l’amor té tantes formes i colors com persones i combinacions possibles hi ha en aquest món. Mai no hauria imaginat que algú es pogués enamorar tan bojament de mi a primera vista ni que algú pogués arribar a ser tan impulsiu, però es veu que sí, que de vegades passa”.
Bona setmana a totes i tots.

@Jordi_Sanuy_

Todo es posible (Elizabeth Strout)

L’escriptura d’Elizabeth Strout (Portland, Maine, Estats Units, 1956) sempre m’ha semblat íntima, molt íntima, tremendament descriptiva i esquinçada. En va deixar constància a l’exitosa “Me llamo Lucy Barton” i repeteix la fórmula a “Todo es possible”, en la qual torna a aparèixer la mateixa Lucy. El llibre té 275 pàgines i, com l’anterior, està publicat per l'editorial Duomo. Segur que se’n parlarà molt.

D’una manera directa, Lucy Barton només apareix en una de les nou històries que ens regala Strout. Es diu “Hermana” i ens explica com l’escritora, que torna al Mig Oest americà, es retroba amb els seus germans. Feia molt temps que no veia ni al Pete ni a la Vicky, amb els quals ja no comparteix quasi res. Quan eren petits eren més pobres que les rates. Ara ella s’ha fet famosa i ha pogut deixar enrere un passat més dur que una puntada de peu a l’estómac. Els altres dos sobreviuen. En la resta d’històries la Lucy surt d’esquitllada o fins i tot no hi apareix. Recordo que en una algú comenta l’evolució de la Lucy, de la pobresa a l’èxit. L'home, tot content, se'n va a una llibreria propera perquè li signi un exemplar de la seva darrera novel·la.

Strout ens presenta una galeria de personatges tortuosos, fets malbé per dins. Són perdedors o perdedores que no saben què fer per sortir del pou. N’hi ha que no s’agraden físicament. D’altres faran tot el possible per no cometre les errades que van marcar als seus pares, que esperen la mort més sols que la una. M’ha cridat l’atenció una neboda de la Lucy, que estudia al mateix centre que va anar la seva tieta. Sembla igual de llesta... i d’inadaptada. Té problemes amb la seva professora, com ella en el seu dia. Se sent desgraciada al màxim. Fins el punt que, quan algú l’ajuda, s’emociona. No està acostumada que li facin costat. Com diu el títol del llibre, “Todo es possible”, encara per, per desgràcia, poques coses canvien. Només la protagonista central ha aconseguit esquivar la misèria, com a mínim la material. Una misèria tan gran que, per molts anys que passin, tothom la recorda.

“Annie apenas podía suportar la expresión de vulnerabilidad de sus caras. Miró la cocinita, el papel pintado con regueros dejados por el agua, la mecedora en la que su padre siempre se sentaba, el cojín con un roto tan grande que se veía el relleno, la misma eterna tetera en los fogones, la cortina de la parte superior de la ventana con finas telarañas. Volvió a mirar a sus hermanos. Quizá no habían sentido el miedo con el que la pobre Charlene había vivido todos los días. Pero la verdad siempre había estado allí. Habían crecido alimentándose de vergüenza; este era el nutriente de su suelo. Pero, extrañamente, era su padre a quien Annie sentía que entendía mejor. Y por un momento se asombró de eso, de que sus hermanos, buenos, responsables, honrados, juiciosos, jamás hubieran conocido la pasión que inducía a una persona a arriesgar todo lo que tenía”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy_

Origen (Dan Brown)

Un rei que s’està morint. Un príncep que dubta molt. Un bisbe que intenta aconsellar-los. L’església mana molt. Una futura reina plebea. El retorn de la ultradreta, que de fet mai no ha marxat. I de fons, el franquisme. Massa real? En aquest fosc escenari es desenvolupa “Origen”, de Dan Brown (Exeter, Nou Hampshire, Estats Units, 1964). En català està publicat per Columna i té 631 pàgines.

Què té a veure el professor de simbologia i iconografia religiosa de la Universitat de Harvard amb tot aquest enrenou? Doncs que Robert Langdon viatja a Bilbao per assistir a una presentació que, suposadament, ha de canviar el món per sempre més. El multimilionari Edmon Kirsch, exalumne seu, diu que és capaç de respondre les dues grans preguntes que s’ha fet sempre la humanitat: d'on venim i on anem. La presentació del jove i excèntric científic s’ha de fer al Guggenheim, museu dirigit per l’Ambra Vidal, la promesa del rei Julià. L’anunci d’en Kirsch ha de canviar la ciència per sempre i, de retruc pot perjudicar, perillosament,  totes les religions. Ell sempre s’ha mostrat contrari a tot el que fa olor d’església. Busca venjança personal?

Per fets que no vénen al cas, l’Alma i en Robert han de fugir urgentment cap a Barcelona, per escapar-se de la Guàrdia Reial i d’un enemic desconegut molt més perillós. Els nostres protagonistes passen per llocs emblemàtics de la ciutat, com la Sagrada Família, La Pedrera (Casa Milà) –on viu en Kirsch, un enamorat de Gaudí-, el Parc Güell i el Tibidabo. El llibre, amb el qual Brown homenatja al sensacional arquitecte modernista, comença al monestir de Montserrat. També trobem alguns personatges al Palau Reial de Madrid i a la catedral de Sevilla. Com en tots els llibres de Brown, l’emoció està assegurada. És difícil deixar-lo, perquè en vols una mica més. Els capítols són molt curts i en tots passa alguna cosa. És molt cinematogràfic. Sempre he pensat que el nord-americà dona més importància al fons que a la forma. Lectura de consum ràpid.

Aquest cop, estem davant d’una història d’extremisme religiós, amb la lluita religió-ciència com a gran protagonista. Hi té un paper destacat l’església Palmariana. Brown s’endinsa en tot un seguit de teories científiques i ens presenta un ordinador extremadament intel·ligent, tant o més que els humans. Kirsch el va batejar com Winston i monopolitza una bona part de l’acció. Les noves tecnologies, amb els telèfons mòbils al capdavant, els blocs de conspiracions, els caps de premsa que ho intenten controlar tot i les lluites pel poder també tenen cabuda en aquest llibre que es llegeix força bé. Recordem que Langdon és el protagonista de quatre novel·les més de Brown: “Àngels i dimonis” (2000), “El codi Da Vinci” (2003), “El símbol perdut” (2013) i “Inferno”. Segur que la sèrie continuarà.

"-Els que no poden recordar el passat estan condemnats a repetir-lo -va dir el príncep, recitant l'aforisme inoblidable après a l'escola primària.
-Això mateix -va dir el seu pare-. I la història ha demostrat repetidament que els bojos ocupen el poder una vegada rere l'altra en onades de nacionalisme agressiu i intolerància, fins i tot en llocs on sembla del tot incomprensible. -El rei es va inclinar cap al seu fill amb la veu més intensa-. Julià, aviat seuràs al tron d'aquest país espectacular, modern, evolucionat i, que, com moltes nacions, ha suportat períodes foscos".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy_

Gos blanc (Romain Gary)

Romain Gary va viure 66 anys intensos. Es va suïcidar el 1980, un any després que la seva exdona, l’actriu Jean Seberg. Va néixer a Lituània, però va marxar a França, amb la seva mare, per fugir dels russos. Va lluitar a la Segona Guerra Mundial amb els aliats, pilotant un bombarder, i va treballar pels serveis diplomàtics francesos. Va tenir una vida plena, relacionant-se amb celebritats com John Ford, Gary Copper i De Gaulle.

“Gos blanc” és un dels llibres que ens ha deixat Gary. Ara, Angle Editorial l’ha publicat en català, amb traducció de Jordi Martín Lloret. Té 254 pàgines i és molt potent. El principal protagonista és ell mateix. El data el 1968, quan un gos blanc arriba a casa seva, a Los Àngeles, on viu amb la Jean Seberg. Decideix quedar-se’l. Tot va més o menys bé fins que s’adona que en Batka (que és com va batejar a l’animal) és un Gos Blanc, entrenat per atacar persones negres. Queda completament esparverat. En aquest any crucial pels drets civils, en Gary decideix intentar reeducar al gos. Li diuen que és massa vell per fer-lo canviar d’hàbits, però ell insisteix molt. El deixa en mans d’en Jack Carruthers, un excowboy que ensinistra animals pel cinema en un zoo molt poc convencional.

Gary explica en primera persona com va viure l’assassinat de Martin Luther King i la pressió que feien els Panteres Negres al carrer. També fa referència a les darreres setmanes de Robert Kennedy i als convulsos dies que es van viure a França el mes de maig del 68. L’autor de “Gos blanc” era a tot arreu. El seu llibre és un gran al·legat contra el racisme. No pot suportar que un animal ataqui a una persona només pel color de la seva pell. En tota la història de l’intent de reeducació hi ha un personatge clau, un cuidador negre que es diu Keys. Amb ell queda clar que la història sempre es repeteix, tot i que ens agradaria que fos d’una altra manera. Segons explica Gary, la seva dona, Jean Seberg, va finançar un munt de projectes liderats per negres. Per convenciment? Per sentir-se millor amb ella mateixa? Ell n’acaba tip. Té la casa plena a quasi totes les hores del dia!

“El Keys havia avançat cap al mig del saló i el Gos Blanc, sense deixar de cridar, girava en semicercle al seu voltant, agafava impuls per saltar, però semblava retingut per una barrera psíquica que no aconseguia travessar. Que això anés en contra de tot el seu ensinistrament, de tot el que li havien ensenyat, de tota la seva vida fidel de gos blanc, es reconeixia en el to d’aquells veritables gemecs de desesperació que deixava anar entre dos crits de ràbia...
El Gos Blanc se sentia traïdor. La Jean s’estava dreta a prop de la porta deixada oberta a la nit, empassant-se la por. L’americà negre era al mig de l’habitació, s’havia tret un paquet de la butxaca i feia sortir-ne un cigarret a cops de dit. En acabat se’l va posar entre les dents”.

Bona setmana a totes i a tots.

Jordi_Sanuy_

Fer-se totes les il·lusions possibles (Josep Pla)

38 anys després de l’aparició de “Notes disperses” ha vist la llum “Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses”. Trobar-se amb un Pla inèdit l’any 2017 és tot un luxe. L'ha preparat Francesc Montero, doctor en filologia catalana i membre de la Càtedra Josep Pla. Té 279 pàgines i està publicat per Destino. Josep Pla va néixer a Palafrugell l’any 1897 i va morir a Llofriu el 1981.

Pla deia que no parlar de política era la seva manera de fer política. En aquest llibre, que és un calaix de sastre, parla molt de Catalunya i d’Espanya, amb frases com aquestes: “Es pot conquistar amb un arrauxament. Colonitzar implica intel·ligència, Espanya” o “El castellà: idioma magnífic per utilitzar sobretot quan no es té raó”. Quan parla dels catalans, Pla ho fa de manera molt crítica. Ens qualifica d’irònics, frenèticament individualistes i d’arrossegar un sentiment d’inferioritat, possiblement pel fet de no tenir pàtria. També creu que no som capaços de fusionar-nos ni d’adherir-nos. Als seus ulls, tot un poema!

En aquesta amalgama de textos sense massa connexió, per això es titula notes disperses, Pla també parla de l’església i ens explica diverses trobades amb amics seus, algunes a Palafrugell, amb menú inclòs. Per les seves pàgines hi passen Salvador Dalí i Gala, Josep Maria Sagarra, Carles Sentís, Maurici Serrahima (d’aquests dos últims se’n reprodueixen algunes cartes al final del llibre) i un munt de persones més. L’empordanès també dóna la seva opinió sobre llibres i revistes de l’època i parla més detingudament de la seva, Destino. No s’oblida Pla de retratar algunes dones, de donar detalls de tot un seguit de putes –en parla unes quantes vegades- i de la seva correspondència pornogràfica amb una dona casada.

“Catalunya és un país europeu, afectat d’una manera insensible –o, en tot cas, molt lleugera- per factors extraeuropeus, cosa que no es podria pas dir d’altres sectors de la península, on els factors aràbics o mahometans hi tenen un gran pes. Catalunya és un país europeu i situat en l’àrea plenament europea. La seva situació social no difereix per res dels altres pobles europeus. Gràcies a la revolució dels remences és un país sense latifundisme i sense feudalisme agrari. Gràcies a la industrialització, conseqüència d’una llarga tradició comercial i artesana, Catalunya és un país de tipus occidental –és a dir, d’economia burgesa. El seu exacerbat individualisme fa del català un home de la civilització industrial, o sigui, un liberal burguès”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Hotel Lutecia (Empar Fernández)

Hi ha persones que arrosseguen el dolor tota la vida. De vegades el poden amansir una mica, però sempre hi és. No desapareix mai. És el cas d’Andreu Ribera, protagonista central d’”Hotel Lutecia”, d’Empar Fernández (Barcelona, 1962). Té 371 pàgines i està publicada per Suma de letras. L’any 1945, l’Andreu va ser alliberat de Dachau, però una part d’ell es va quedar en aquell camp de concentració.

El primer que va fer l’Andreu quan va marxar de Baviera va ser traslladar-se a París per localitzar a la Rosa, la seva dona. Buscava informació a l’hotel Lutecia, en el qual la Creu Roja assistia als deportats. Diàriament, hi arribaven les llistes de morts, desapareguts, ferits i supervivents. Estem davant d’un home vexat, malalt i amb un fred que l’acompanya a tot arreu. Sempre té els peus gelats. A la capital de França, l’Andreu treballa en un petit Bistrot, propietat d’una vídua que es diu Blanche. La dona intenta treure’l del seu aïllament, però no ho té gens fàcil. El nostre protagonista també passa per la Provença francesa, on una altra dona, la Claudine, també vol ajudar-lo a superar el dolor físic i mental. L’Andreu sempre està sol, encara que estigui acompanyat.

“Hotel Lutecia” no és una novel·la negra, però té molt de misteri. L’Empar deixa anar les informacions importants amb comptagotes i sempre aconsegueix sorprendre el lector. Té una escriptura molt agradable, amb descripcions espectaculars, sobretot de la natura. Mentre l’Andreu és a la Provença olorem flors i herbes remeieres. Fa la sensació que som enmig d’un prat. També és molt acurada la descripció dels personatges, ben retratats psicològicament. L’Andreu és un home derrotat. La Blanche i la Claudine també han patit molt, però han preferit mirar endavant i no passar-se la vida lamentant-se. Dels secundaris, qui m’ha robat el cor és en Serafín, que treballa per la Claudine. És un noi optimista, molt amic dels seus amics, i que no para de renegar. “Me cago en San Pablo de Tarso”, “Me cago en las diez mil vírgenes” i “Me cago en el puto sagrario” són algunes de les seves perles.

La segona part de la novel·la passa al Poble Sec barceloní, on l’André, fill de l’Andreu, es desplaça per saber més coses sobre la seva família. Allà hi viu l’avi Andrés, que amaga els draps bruts de la família. “Hotel Lutecia” defensa l’amor, la memòria i la cooperació per tirar endavant. Només ho aconseguirem si ens ajudem uns als altres. És l’única manera de reduir el dolor i d’intentar superar la mort de les persones estimades. Un bon llibre.

“Vio Andreu sus pies muy lejos, separados de su cuerpo. Sintió frío en los extremos de sus piernas, que adivinaba seccionadas. Podían ser los pies de otro, quizás lo fueran. Pero no, eran sus pies. Lo sabía. Siempre se sabe. Sus piernas seccionadas no sangraban, tampoco sentía dolor, pero no le cabía a Andreu ninguna duda, eran las botas alemanas de las que se había apropiado antes de abandonar Dachau las calzaban aquellos pies distantes, separados del resto del cuerpo por un palmo aproximadamente. Unos pies que flotaban en el aire, que se sostenían en la nada, como en una alucinación. Ya, a pesar de estar lejos y de ser suyos, no había rastro de sangre ni de dolor. Sólo frío, un frío húmedo y familiar en las terminaciones de aquellas piernas segadas, el mismo frío que en su recuerdo acompañaba el terror”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy_

Esperança dins la foscor (Rebecca Solnit)

“La violència és el poder de l’estat, la imaginació i la no-violència és el poder de la societat civil”. Són paraules de l’activista, historiadora, periodista i escriptora Rebecca Solnit (Bridgeport, Connecticut, EUA, 1961). És una frase extreta del llibre “Esperança dins la foscor”. Està publicat per Angle Editorial i té 236 pàgines. La traducció al català és de Bel Olid. De Solnit ja havia llegit “Els homes m'expliquen coses” (2014).

Solnit radiografia l’activisme modern, amb l’esperança com a gran motor de canvi. Parla sobretot dels Estats Units, però també fa referències, per exemple, a la revolució francesa o a la caiguda del mur de Berlín. Els seus referents principals són Woolf, Gandhi, Benjamin i Havel. L’autora està convençuda que per aconseguir tot allò que desitgem cal un compromís polític efectiu i profund. Afegeix que tots i cadascun de nosaltres estem obligats lluitar pels drets civils i plantar cara al canvi climàtic, un problema real i sense aturador. Ningú se’n pot quedar al marge. Segons ella, molts activistes consideren que “quan es reconeix una victòria, la gent deixa de lluitar”. Per tant, ni un pas enrere!

Tot el que ens explica Rebecca Solnit és extrapolable al procés català. L’activista nord-americana té molt clar que la força del poble és il·limitada i que només es poden aconseguir coses pressionant al poder, durant molt de temps i de manera incansable. Fins i tot comenta que, de vegades, s’han de saltar les lleis per construir una societat més justa per a tothom. Res no surt gratuït. En aquest sentit, fa un munt de referències als zapatistes mexicans i al subcomandante Marcos. El seu moviment social va trencar fronteres. Un dels capítols més emotius del llibre és quan parla dels atemptats a les Torres Bessones, l'any 2001. En contra del què tothom pensava, els nord-americans no es van ensorrar i van tirar endavant tot sols, sense el suport de les institucions. Un llibre potent i ben escrit. Molt recomanable.

“Han canviat moltes coses, han de canviar moltes coses. Ser capaç de celebrar, o com a mínim reconèixer, les fites i les victòries i continuar treballant és el que ens demana el nostre temps. Tanmateix, sembla que molta gent busca problemes, els problemes que reforcen la seva visió depriment del món. Tot el que no és perfecte és un fracàs, una decepció, una traïció. Aquí hi ha idealisme, però també expectatives poc realistes que no poden acabar en res que no sigui decepció. Els perfeccionistes sovint es queden al marge, des d’on van assenyalant tot el que no es fa prou bé”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy_