De què parlo quan parlo d’escriure (Haruki Murakami)

Diria que he llegit quasi tota l’obra del japonès Haruki Murakami (Kyoto, 1949). Amb “De què parlo quan parlo d’escriure” i “Crónica de un pájaro que da cuerda al mundo” (d’aquest en parlaré ben aviat) ja són un total de 20 llibres. "De què parlo" està traduït al català per Jordi Mas López. Té 312 pàgines i està publicat per Empúries. És una reflexió sobre la vida en general i la literatura en particular. Descobrim la persona.

“De què parlo quan parlo d’escriure” repeteix l’estructura de “De què parlo quan parlo de córrer”. L’estructura i una bona part de l’argument. En tots dos llibres, Murakami explica que va començar a escriure professionalment quasi de casualitat. Va ser després de guanyar un concurs per escriptors novells amb “Escolta la cançó del vent”, que s’acabaria convertint en la seva primera novel·la. Tenia tanta poca fe en l’obra que va enviar l’original i no se’n va quedar cap còpia! En un i en l’altre llibre també deixa clar que l’esport ha marcat la seva obra. Un cop va tancar el bar de jazz que regentava, va canviar horaris i es va posar a córrer. Ho fa cada dia, sense excepció. Té molt clar que un bon cos, en forma, és l’embolcall perfecte per una bona ment.

Murakami, un escriptor solitari i hermètic, que no apareix massa en públic, ens parla, entre altres coses, de l’originalitat. Per a ell, s’ha de tenir un estil personal, capacitat per anar millorant i, arribat el cas, convertir-se en un referent. El japonès, poc amic dels premis literaris, explica sobre què escriu i per a qui. També ens fa cinc cèntims sobre la seva metodologia i descobrim com neixen alguns dels seus personatges, com l’Aoame, en Kafka, en Nakata, en Jay i en Rata, tots ells entranyables pels fans de la seva obra. De fet, el llibre només és recomanable pels seus incondicionals. En cas contrari, és totalment prescindible. Entre els referents de Murakami hi ha Kafka, Raymond Chandler, Dostoievski i Hemingway. En la part final del llibre també critica el model educatiu japonès, a qui creu que li falta flexibilitat.

“Calculo, tot i que només ho faig a ull, que només un cinc per cent del conjunt de la població, més o menys, llegeix habitualment per iniciativa pròpia. Aquest cinc per cent es podria considerar el nucli dur de la població lectora. Avui dia es parla molt del desinterès pels llibres i la lletra impresa, i crec que fins a cert punt aquest fenomen es dona, però també m’imagino que, si per exemple, des del poder es prohibís que aquest cinc per cent de ciutadans llegissin llibres, segurament ho continuarien fent d’una manera o altra. No dic que arribessin a amagar-se al bosc fugint de l’opressió i tots s’aprenguessin un llibre de memòria, com a Fahrenheit 451 de Ray Bradbury, però sí que llegirien d’amagat”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Sputnik, mi amor
A la caça de l'ovella
El elefante desaparece
Escolta la cançó del vent i Pimball 1973
Kafka a la platja
Homes sense dones
Undergroung
Sueño
El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge
Després del terratrèmol
Balla, balla, balla
De què parlo quan parlo de córrer
1Q84 (Libro 3)
1Q84
Despietat país de les meravelles i la fi del món
Tòquio blues
After dark