“Sputnik, mi amor” va ser publicada originàriament l’any 1999. L’edició que he llegit és de l’editorial Tusquets (colección Andanzas) i té 244 pàgines. Els seus protagonistes són tres: en K, la Sumire i la Myû. En K, un jove professor de primària, és el narrador de la història. Està enamorat de la Sumire, una noia de 22 anys que viu per ser escriptora, tot i que mai no ha publicat res. Escriu, escriu i escriu, i ho fa bé, però coses disperses i sense massa relació. Molts començaments i cap final, per dir-ho d’alguna manera. La Sumire té una gran relació amb en K, però no se l’estima. És el seu gran amic. I prou. De fet, la noia no sent desig sexual per ningú. Ni l'ha sentit. Tot canvia quan coneix la Myü. Està casada, té molts més anys que ella i un poder adquisitiu alt. Fa d’empresària i, entre d'altres coses, importa vi. La Samire la coneix i perd el món de vista...
Murakami ens parla de la complexitat de les relacions humanes, de la soledat i d’amors no correspostos. En K estima la Sumire i la Sumire estima la Myû, però no són sentiments recíprocs. La Myû accepta que la noia se li acosti, però va una mica a la seva. Malgrat tot, només conèixer-la la fa entrar de ple a la seva vida i la converteix en la seva ajudant personal. Fins i tot se l’emporta a viatjar per Europa. El títol del llibre està relacionat amb les missions especials no tripulades de la Unió Soviètica als anys 50. Quan estan juntes en un casament i parlen de literatura, la Myû confon l’escriptor nord-americà Jack Kerouac (un dels preferits de la Sumire) amb un Sputnik. La Sumire s’allunya momentàniament d’en K, però ell li perdona. Seria capaç de qualsevol cosa per fer-li costat.
“¿Por qué tenemos que quedarnos todos tan solos? Pensé. ¿Qué necesidad hay? Hay tantísimas personas en este mundo que esperan, todas y cada una de ellas, algo de los demás, y que, no obstante, se aíslan tanto las unes de las otras. ¿Para qué? ¿Se nutre acaso el planeta de la soledad de los seres humanos para seguir rotando? Me tumbé de espaldas sobre una piedra plana, alcé la vista hacia el cielo y pensé en la multitud de satélites artificiales que debían de estar girando alrededor de la tierra. El horizonte aún estaba ribeteado de una pálida luz, pero en aquel cielo teñido de un profundo color vino empezaban a brillar ya las estrellas. Busqué en él la luz de los satélites. Pero aún había demesiada claridad para que pudieran apreciarse a simple vista”.
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
A la caça de l'ovella
El elefante desaparece
Escolta la cançó del vent i Pimball 1973
Kafka a la platja
Homes sense dones
Undergroung
Sueño
El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge
Després del terratrèmol
Balla, balla, balla
De què parlo quan parlo de córrer
1Q84 (Libro 3)
1Q84
Despietat país de les meravelles i la fi del món
Tòquio blues
After dark
2 comentaris:
Un dels bons! Dels senzillets, però amb un bon argument que atrapa. I realment la profunditat de les relacions està molt explorada en aquesta novel·la. Ja veig que vas completant la teva biblioteca Murakami, ja et falta menys! Aquest any que ve toca llibre nou, no??
Suposo! Aquest estiu també he llegit "El pájaro que da cuerda al mundo" i "De què parlo quan parlo d'escriure". En parlaré aviat. I tu, treus llibre? Abraçada, XEXU.
Publica un comentari a l'entrada