Crónica del pájaro que da cuerda al mundo (Haruki Murakami)

Pous fondos i foscos com la gola d’un llop, perfectes per reflexionar. Cases abandonades caigudes en desgràcia, que havien passat per moments millors. Habitacions d’hotel desenfocades on trobar-se amb cossos despullats i beure una mica de whisky, glop a glop. Nova mescla de realitat i ficció, amb la lluna de protagonista. Haruki Murakami en estat pur. Em declaro addicte als seus coneguts mons paral·lels.

Parlo de “Crónica del pájaro que da cuerda al mundo”. És el dinovè llibre que llegeixo del prolífic escriptor japonès (Kyoto, 1949). Té 905 pàgines i està publicat per Tusquets. El seu principal protagonista és en Tooru Okada, que fins no fa massa treballava en un despatx d’advocats. La feina no acabava d’omplir-lo i va decidir deixar-la. Ara porta la intendència de casa seva i s’encarrega de buscar al seu gat perdut, en Noboru Wataya, que és com també es diu el seu ambiciós cunyat. No suporta ni la seva arrogància ni el fet que es cregui superior a la resta de mortals. En Tooru està casat amb la Kumiko, que manté a la família amb la seva feina en una editorial. Tot canvia de cop quan la Kumiko també desapareix, com el seu estimat i arisc gat.

Des d’aquest moment, la novel·la embogeix i comencen a aparèixer personatges extravagants, com les germanes Malta i Creta Kano, que són una mena de vidents que intenten ajudar en Tooru a redreçar la seva vida. Se li fa difícil continuar vivint amb normalitat sense la seva parella. Un altra persona amb qui passa força temps és la May Kasahara, una veïna adolescent que no va a l’escola perquè s’està recuperant d’un accident de trànsit. La coneix un dia, quasi per casualitat, i s’entén força bé amb ella. Com sempre en l’univers Murakami, tot és molt confós, oníric i estrafolari. Algunes parts del llibre se m’han fet un pèl llargues i feixugues, sobretot quan fa referència a esdeveniments històrics. Les cartes del tinent Mamiya en són un exemple clar. El llibre es va publicar l’any 1995. Hi he vist coses que m’han recordat al sensacional “1Q84”, del 2010. Potser va començar a gestar-se a partir d'aquí...

“Es poco frecuente que permanezca emocionalmente agitado mucho tiempo a causa de mis relaciones con los demás. Es obvio que puedo sentirme molesto y enfadarme o exasperarme con alguien. Pero no por mucho tiempo. Tengo la facultad de saber discernir entre mi territorio y el ajeno. (Creo que puede llamarse facultad. La razón, y no es una mera presunción, es que no resulta fácil hacerlo). En resumen, cuando me siento molesto por algo y me enfado o exaspero, traslado el objeto de mi desagrado a un territorio ajeno que no tiene ninguna relación personal conmigo. Luego pienso así: “Bien, ahora me siento molesto, muy enfadado y exasperado. Pero la causa de ello la he aislado en otro territorio, ya no está aquí. Más tarde podré analizar las cosas tranquilamente y tomar una determinación, ¿verdad?”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy_

De què parlo quan parlo d’escriure
Sputnik, mi amor
A la caça de l'ovella
El elefante desaparece
Escolta la cançó del vent i Pimball 1973
Kafka a la platja
Homes sense dones
Undergroung
Sueño
El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge
Després del terratrèmol
Balla, balla, balla
De què parlo quan parlo de córrer
1Q84 (Libro 3)
1Q84
Despietat país de les meravelles i la fi del món
Tòquio blues
After dark