Problemes d'identitat (Carlos Zanón)

Avui surt a la venda “Problemes d’identitat”. Dinou anys després de “Milenio Carvalho II. En las antípodas”, torna l’investigador privat que va crear Manuel Vázquez Montalbán (Barcelona, 1939 – Bangkok, 2003). Se l’ha fet ‘seu’ Carlos Zanón (Barcelona, 1966). Li ha sortit un llibre brutal. Està publicat per Columna. Té 377 pàgines i tot passa l’any 2017, entre Barcelona i Madrid. Bon recorregut per restaurants i locals nocturns.

Zanón, autor de la imprescindible “Taxi”, torna a retratar una Barcelona fosca, plena de prostitutes i de turistes i amb uns lloguers cada cop més prohibitius. Una Barcelona en la qual no és fàcil sobreviure, amb molta droga, corrupció per tots els costats i un munt de gent que quasi t’obliga a canviar de vorera quan la veus. Millor prevenir que curar. En aquesta ciutat, trobem a un Pepe Carvalho més agre i irònic de què és habitual. Està molt malalt i fart de tot. No se suporta ni a ell mateix. Segueix encantant-li cuinar, però moltes vegades els plats que prepara amb delicadesa acaben a les escombraries sense ni tan sols tastar-los. La seva salut no està per fer volar coets. Les descripcions de totes les menges, fetes ben a poc a poc i amb afecte, són molt acurades. Zanón no ha volgut copiar Montalbán. Ha fet una reconstrucció del personatge molt interessant. Això sí, segueix parlant de futbol i del Barça. 1414 és la contrasenya del seu mòbil, dues vegades el número de Johan Cruyff.

L’investigador, que continua tenint Biscuter d’ajudant, troba a faltar al seu Escriptor, que Zanón sempre escriu amb la E majúscula. Només començar el llibre l’hi deixa un gest de complicitat sublim: “Feliços a Roma, Síria o Bangkok, però lluny de l’aeroport, que allà se m’hi va quedar un amic”. La crida desesperada del personatge al seu creador és constant al llarg de l’obra. Al costat del detectiu no hi ha la Charo, amb qui en el seu dia va tenir una bonica història d’amor. Queda clar que no ha pogut oblidar-la del tot. No ha pogut ni ha volgut, si no m’equivoco. Ara s’ha de conformar amb la seva Nòvia Zombi, que està perdudíssima. Són diversos els temes que Carvalho té sobre la taula: la desaparició d’una prostituta retardada, que podria estar enterrada a la muntanya de Montjuïc; un cas d'assetjament escolar i un doble assassinat, molt cruel, amb un munt de sospitosos. Serà capaç de resoldre els casos?

Per donar forma a la novel·la, Zanón beu molt de l’actualitat. Col·loca a Biscuter com a concursant de MasterChef (amb el famós plat “León come gamba” inclòs), fa un munt de referències al Procés i a la independència de Catalunya i també parla força del cas de l'agent de la guàrdia urbana acusada de matar a la seva parella. A Barcelona, Carvalho hi treballa. Sovint intercanvia opinions amb una periodista de La Vanguardia. A Madrid hi va ocasionalment per veure la citada Nòvia Zombi, que li dona més problemes que qualsevol altra cosa. El seu marit, un home important, la té mig segrestada. Estimar i ser estimat mai ha sigut fàcil, ni mai ho serà. “Problemes d’identitat” és una novel·la molt fosca, escrita amb un estil incisiu i molt ben treballat, cent per cent Zanón. Hauria sabut que l’havia escrita ell encara que no l’hagués signat. Per acabar, una anècdota: m’ha fet gràcia la predilecció de Carvalho i d’un amic seu advocat pels bars xinesos que fan tapes espanyoles. Sensacional.

“Em deixo caure a la Taverna Iberia, un dels pocs locals que encara rep població aborigen i que no ha estat trepitjat per cap dissenyador d’interiors. Per incidir encara més en la idea de resistència, és un local de pericos. Segur que al final de la barra hi ha Han Solo. Fotos de la visita dels Beatles a Espanya, i al fons, un mapa de la península ibèrica amb els seus celtes i els seus ibers i tots els localismes simpàtics. Miro Catalunya perquè ara per ara no hi ha passatemps més absorbent que preguntar-nos si som iguals o diferents, millors o més pobres o menys morenos, tot aquest circ que va començar portant polítics en helicòpter i vés a saber si no acaba igual”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La dependienta (Sayaka Murata)

La societat jutja constantment. Es poden acceptar les seves crítiques; o girar-se d’esquena i mirar cap a un altre costat. Hi ha qui pensa que els canvis són importants i que ajuden a viure. D’altres prefereixen l’estabilitat que dona que tot sigui cada dia exactament igual, evitant riscos. La Keiko Furukura, protagonista de “La dependienta”, és d’aquest segon grup. Prefereix seguir el guió establert.

“La dependienta” és l’última aposta editorial de Duomo Ediciones. El firma la japonesa Sayaka Murata (Chiba, 1979), guanyadora del Premi Akutagawa. N’ha venut més de vuit-cents mil exemplars. Està traduït al castellà per Marina Bornas i té 162 pàgines. L’he llegit d’una tirada. La Keiko, de 36 anys, no ha tingut mai parella. Té un contracte per hores en una kombini, una botiga de menjar que no tanca mai. La feina és l’únic que la fa feliç. És com si, amb el pas del temps, l’establiment s’hagués convertit en una part d’ella mateixa, fins i tot més important que la seva família. S’han fet inseparables. Escolta la seva veu. La noia se sent còmoda seguint al peu de la lletra tot el que recomana el ‘manual’ de la companyia. Actua sense haver de pensar. Algú ho va fer per ella i ho va deixar escrit negre sobre blanc.

La Keiko és una dona mínimament feliç... fins que l’assalten els dubtes. Les seves amigues consideren que ja fa temps que hauria de tenir marit i una feina fixa. Com és que no veu que se li està covant l’arròs? La Miho, la Yukari, la Satsuki i companyia pensen que els contractes per hores només són per estudiants i per persones limitades intel·lectualment. Ella mereix més. Arribat aquest punt, la dependenta busca solucions imaginatives, per allò de plantar cara a una societat malalta que li demana a crits que segueixi el model establert. És en aquest moment quan entra en escena en Shihara, un home malcarat i sense ofici ni benefici que no sap ni on caure mort. És pitjor el remei que la malaltia?

Estem davant d’una novel·la pausada, amb l’habitual ritme oriental. Res és transcendent, tot es pot reconduir, arribat el cas. Tot és relatiu. L’autora ens diu que la vida és curta i que s’ha de prioritzar tot allò que ens agrada, tot allò que ens deixi el més a prop possible de la felicitat. És bo escoltar l’opinió dels altres, però se’n pot prescindir perfectament. La petitesa de l’individu davant del monstre de la col·lectivitat. De vegades, formar part del món és força difícil, encara més per les persones que se senten estranyes o inadaptades. De petita, la Keiko ja intuïa que alguna cosa fallava, i no es va equivocar. Per començar, ella és dependenta. Després, persona... Ho té clar.

"-¿Y tú como estás, Keiko? ¿Todo bien en el trabajo?
-Sí, todo bien. Por cierto, el otro día quedé con Miho y las demás y estuve al lado de casa.
-¿Otra vez? ¡Qué bien! Tendrías que venir más a menudo a ver a tu sobrino –dijo mi hermana riendo.
A mi todos los bebés me parecen iguales, tanto mi sobrino como los hijos de Miho, y no entiendo por qué tengo que ir expresamente a ver a mi sobrino. Supongo que hay que tener cierta consideración con los bebés de tu propia familia, pero para mí los bebés son como los gatos callejeros: aunque sean todos un poco diferentes entre sí, todos son animales de la misma especie".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La noia del violoncel (Jordi Campoy Boada)

La vida és un gran pentagrama en què no sempre és fàcil escriure els signes musicals. Col·locar les notes al lloc adequat requereix constància i esforç. Ho intenta l’Anne, una jove violoncel·lista de la London Symphony Orchestra. El problema és que quan menys s’ho esperava, li fallen dues de les cinc línies horitzontals que formaven la seva pauta vital i ha de replantejar-s’ho tot... Canvis a la vista.

Fa la sensació que l’Anne és una noia feliç, tot i ser imperfecta, caòtica, impacient, exagerada, promíscua i molt impuntual. Odio que la gent arribi tard a les cites, però diria que a ella l’esperaria amb un somriure als llavis. Com a mínim, el primer cop. Genera bon rotllo des que entra en escena. És la protagonista indiscutible de “La noia del violoncel”, la primera novel·la del pianista i compositor sabadellenc Jordi Campoy Boada. El llibre és tota una partitura del comportament humà, amb un munt de referències de música clàssica i de termes musicals. Està publicat per Columna i té 359 pàgines. Es llegeix amb molta facilitat. L’aventura de l’Anne comença quan sent un soroll a la funda del seu instrument. Estava convençuda que el feia una nansa trencada, però la perd i el continua sentint. En esbudellar-la, descobreix una misteriosa i antiga clau. Des de quan és allà?

Amb el suport de la seva amiga Lydia, amb dots d’investigadora, i també d’en Chris, amic i company d’orquestra, l’Anne intenta descobrir, mai no és tard, què li ha amagat la seva família fins ara i per què... La casualitat fa que el seu passat estigui relacionat amb Barcelona, on la seva orquestra ha d’oferir un concert, concretament al Palau de la Música. Un cop superat el primer terç del llibre, espectacular, amb una escena de sexe per sucar-hi pa, l’acció endarrereix en el temps, des de l’actualitat fins als anys setanta. Deixem el Londres fosc i plujós de l’Anne a la Barcelona convulsa i polititzada dels avantpassats de la noia, que està a punt de descobrir, i qui sap si de conèixer, a persones que fa uns dies no sabia ni que existien. El retrat que fa Campoy de la Ciutat Comtal, amb un inspector de policia que fa feredat, imposa. Tortures i més tortures, de vegades, només per respirar. Una història que t’atrapa fort i no et deixa escapar.

Campoy construeix una bona armadura, l’encerta amb la tonalitat i també en el compàs, àgil, directe i visual. Li queda un pentagrama que sorprèn de manera força positiva, amb un final molt treballat. M’imagino que els lectors que tinguin una bona formació musical gaudiran encara més de “La noia del violoncel”. Protagonistes propers, que riuen i ploren, i un entramat que podria ser ben bé veritat. Molt recomanable.

“D’acord, ha tornat a fer tard, però no ha pogut fer-hi res. La pluja hi ha jugat el seu paper. Sí, és clar, la culpa, sempre dels altres. Per sort, l’espectacle s’ha endarrerit i, entre una cosa i l’altra, encara ha arribat a temps d’acompanyar amb el violoncel el seu fillol, l’Ian, que fa primer curs de violí i ha estat tres mesos assajant per a l’esdeveniment. Aquest cop de sort no la deslliura de la mirada inquisidora de la seva cosina, l’Allison, que seu a segona fila. Així que la veu entrar, li clava la mirada de sempre: ulls oberts com un mussol i celles apujades gairebé fins al naixement dels cabells. L’escena passa sota l’atenció dissimulada de la senyora Hopkins, una xafardera que seu al costat de l’Allison i té una halitosi horrorosa. L’Anne prefereix estalviar-se una trobada a distància curta i va directament a la part del darrere de l’escenari”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La mort del comanador (llibre 2) (Haruki Murakami)

La segona i última part de “La mort del comanador”, de Haruki Murakami (Kyoto, 1949), és gairebé perfecte. Miro enrere i diria que és el millor llibre del japonès en temps. Està traduït al català per Albert Nolla i publicat per Empúries. Té 439 pàgines. Un cop més, l’autor ens regala una història amb una gran pàtina de misteri. Separar la realitat de la ficció, amb personatges tristos i solitaris, és pràcticament impossible.

En aquesta segona part, el pintor de retrats continua vivint en una casa perduda al capdamunt d’una muntanya. Abans hi residia el pare d’un amic seu, en Tomohiko Amada, artista de grandíssim prestigi. En l’actualitat, el vell, amb una salut molt precària, està internat en una residència. A mesura que passa el temps, cada cop nota més la seva presència del seu col·lega de professió. És com si, d’alguna manera, l’Amada no hagués marxat d’allà. El nostre protagonista continua fent el retrat de la Marie, una nena de tretze anys tímida i intel·ligent a parts iguals. Sempre va a casa seva acompanyada de la seva tieta, la Shoko, que apareix acompanyada d’un llibre ben gruixut. Recordem que fer retrats no li agrada massa, però és una bona manera de guanyar-se la vida.

“La mort del comanador” és el títol d’un dels quadres de l’Amada. Sembla que no l’ha vist mai ningú. El retratista el va baixar de les golfes, el va desembalar i, sense voler-ho, va obrir la capsa dels trons. Per què Amada el tenia amagat? El quadre té a veure amb una de les escenes més conegudes de l’òpera Don Giovanni. Com sol passar en els llibres de Murakami, la música té un pes importantíssim en la narració. Per saber més coses sobre aquesta obra, intenta tenir més dades sobre què li va passar a Tomohiko Amada als anys trenta, quan estava instal·lat a Viena. Després de molt temps, Murakami torna a fer servir la primera persona per explicar-nos aquesta història, que t’atrapa des del primer moment. Recordem que el retratista intenta reinventar-se després que el deixi la Yuzu, la seva dona.

Són molts els referents del 'món Murakami' que es repeteixen en aquesta obra. Per exemple, els forats. Al costat de la casa de l’Amada n’hi ha un de ben gran que m’ha recordat el que sortia a “Crònica d’un ocell que dona corda al món”. En aquell llibre, era un pou sec. A “La mort del comanador”, però, no queda clara quina utilitat té. En tot cas, tant el retratista com el seu misteriós veí, en Wataru Menshi, hi baixen a reflexionar. Podríem dir que tot comença i acaba allà. L’escriptor japonès també dona vida a criatures estranyes, idees o allò que siguin, que caminen sense rumb pels seus famosos mons paral·lels. Un llibre imprescindible.

“Vaig anar encenent els llums de les habitacions i vaig comprovar que tot estigués en ordre. No vaig veure res estrany en cap habitació. Tot estava com sempre. Com que la casa no era gaire gran, si hi hagués hagut algun canvi me n’hauria adonat. Vaig mirar totes les habitacions i vaig deixar l’estudi per al final. Vaig obrir la porta que separava l’estudi de la sala, hi vaig entrar i vaig allargar la mà cap a la paret per encendre el llum. Però en aquell moment alguna cosa em va mormolar alguna cosa a l’orella. Era una veu fluixa però molt clara. Val més que et quedis a les fosques. Fent aquest d’aquest mormol, vaig allunyar la mà de la paret, vaig tancar suaument la porta al meu darrere i vaig agusar la vista en la foscor de l’estudi. Contenint la respiració per no fer soroll”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La mort del comanador
La noia de l'aniversari
Crónica del pájaro que da Cuerda al mundo
De què parlo quan parlo d’escriure
Sputnik, mi amor
A la caça de l'ovella
El elefante desaparece
Escolta la cançó del vent i Pimball 1973
Kafka a la platja
Homes sense dones
Undergroung
Sueño
El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge
Després del terratrèmol
Balla, balla, balla
De què parlo quan parlo de córrer
1Q84 (Libro 3)
1Q84
Despietat país de les meravelles i la fi del món
Tòquio blues
After dark

La isla de las últimas voces (Mikel Santiago)

Mikel Santiago (Portugalete, Vizcaya, 1975) té molt bona mà per dibuixar paisatges extrems. Ho va fer a “La última noche en Tremore Beach” i repeteix a “La isla de las últimes voces”, publicat per Ediciones B. Són reals com la mateixa vida. Aquest cop ens transporta fins a St. Kilda, una illa perduda en el Mar del Nord. Hi queden tot just una cinquantena de persones, després que molta gent hagi marxat amb l’últim ferri. Amenaça tempesta i arriba Nadal.

Una de les que decideix no moure’s, tot i que sap que té molts números de quedar-se aïllada, és la Carmen, una de les principals protagonistes de la novel·la. Treballa al petit hotel de l’Amelia, una vídua que necessitava ajut amb urgència. La Carmen, madrilenya, va viatjar fins a Escòcia per oblidar el seu tortuós passat, ple de pèrdues irreparables. Aquests i la resta de personatges creats per Santiago pateixen més que viuen. Atrapats en el cor de la tempesta, no tenen massa clar com anar cap endavant. No saben com treure’s de sobre l’etiqueta de perdedors. Els habitants de l’illa escocesa de St. Kilda han de fer front al temporal i, sobretot, a la mala maror que es crea quan apareix un contenidor metàl·lic al costat dels penya-segats. Què hi ha a dins?

També té molt de pes en aquesta negra història en Dave, un militar que viatjava en l’avió que transportava el contenidor. Ell ho narra tot en primera persona, amb un llenguatge molt col·loquial. No vol que els pescadors que el troben l’obrin de qualsevol manera, tot i que està protegit amb un sofisticat sistema de seguretat. Podria provocar efectes devastadors. En Dave està torturat i ple de secrets, com la resta d’actors principals. Un dels més desagradables del llibre és en McGrady, un home de mar brusc i sense modals. “La isla de las últimes voces” ho té tot: misteri, emoció, enfrontaments personals i fins i tot un grup de fanàtiques religioses. Aventures, tensió i espurnes de terror a parts iguals. El magnetisme que hi ha al voltant del contenidor, que fa ‘embogir’ a algunes de les persones que el volen fer seu, ho impregna gairebé tot...

Una bona novel·la, ben estructurada, que està explicada des del punt de vista de diferents personatges. No deixa ningú indiferent. Són 560 pàgines plenes d'acció sense aturador. Molt recomanable. Seguiré molt atent als propers títols de Santiago. Els he llegit tots. No he pogut deixar-los fins que els he acabat. Aposta segura.

"La Puerta se abrió rascando el suelo y el viento se coló en el interior. Pude atisbar una noche negra como el carbón y el levísimo verde del prado iluminado por una linterna que se movía como una luciérnaga en la oscuridad. Dos figuras entraron. Una casi rozaba el dintel de la puerta con la cabeza: el granjero. La otra, que portaba la linterna, resultó ser del pequeño demonio pelirrojo con los ojos descolocados.
-¿Qué coño te pasa? –dijo según me apuntaba con aquella luz en toda la cara. Te vamos a poner un bozal como sigas gritando.
-Tengo que ir al baño –dije yo-. Joder, que me lo voy a hacer encima..."

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Amor (Hanne Orstavik)

No hi ha vida sense amor, ni amor sense vida. El de parella no es busca, més aviat es troba. Rastrejar-lo amb angoixa, una mica a la desesperada, pot tenir conseqüències fatals... o no. D’amor, i de desamor, en parla Hanne Orstavik (Deatnu, 1969) a “Amor”, de Duomo Ediciones. La traducció és de Lotte K. Tollefsen. És un llibre curt, només 192 pàgines, i molt intens. Diuen que és el millor dels publicats a Noruega en els últims 25 anys.

La història que ens explica la Hanne és molt fosca, tot i desenvolupar-se en un paisatge nevat, en el més cru del cru hivern. Dos personatges principals: la Vibeke, mare soltera; i el seu fill Jon, que està a punt de complir nou anys. S’acaben de traslladar a una petita localitat al nord de Noruega i no coneixen pràcticament ningú. Encara s’han d’adaptar. Segur que s’estimen, però diria que al llarg d’aquest relat no comparteixen quasi bé res. Van una mica a la seva. Es fa de nit i la Vibeke té la intenció de tornar uns llibres a la biblioteca. En Jon es dedica a vendre números de loteria del seu club esportiu. Fa fred i estan separats. Mentre busquen l’amor o alguna cosa que s’hi assembli (de parella, en un cas; maternofilial, de l’altra) van passant coses. Poques. Poc transcendents... però passen.

En els dos casos es relacionen amb persones que acaben d’arribar amb la fira ambulant, que s’acaba d’instal·lar al poble. Participen en històries marcades per l’amor o per la seva absència, amb personatges durs, estranys i molt castigats per la vida. En Jon complirà nou anys l’endemà i, en aquestes hores obscures, la seva principal preocupació és que la seva mare li faci un gran pastís d’aniversari. La Vibeke té una altra prioritat: omplir com abans millor el buit que ocupa el seu cor i que no la deixa respirar tranquil·la. Estem davant d’una novel·la inquietant, amb un nen petit que fa coses que potser no li tocarien per edat. Un nen que persegueix la complicitat d’una mare que intenta evolucionar de la millor manera possible. Dos personatges vulnerables i atrevits, molt atrevits, en una història profunda i punyent.

“El centro de la ciudad no queda lejos, pero a pesar de eso tiene la sensación de que ha pasado mucho tiempo desde la última vez que estuvo allí. Intenta recordar cuándo fue. Ya vale, Jon. Poco más de una semana. El sábado pasado. La librería, claro. Ella y Jon comieron tarta en un sitio libre de humo. Dios, vaya sitio, una pastelería como de plástico. A esta ciudad le hace falta una cafeteria de diseño sofisticado, es como una casa sin un recibidor en condiciones. Ya basta, Jon. La verdad es que hace mucho que no me compro ropa, piensa. Le vendría bien un modelito nuevo, de veras que se lo merece después de todo lo que se ha esforzado con la mudanza. Intenta dejar de parpadear todo el rato, Jon, pareces un ratón. Se acuerda de una falda estrecha y lisa, de color beis, que una mujer llevaba puesta una vez en un seminario”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy