El cel per sobre del sostre (Nathacha Appanah)

L'Éliette no va ser una nena feliç. Era bonica i cantava molt bé. Sense adonar-se'n, els seus pares van sobreexposar-la i va acabar perdent el senderi. Es va rebel·lar contra tot i tothom i es va convertir en la Phénix, solitària i poc comunicativa. Ella és una de les protagonistes d'"El cel per sobre del sostre", de Nathacha Appanah (Illes Maurici, 1973), filla d'emigrants indis. Està traduït al català per Andreu Gomila i publicat per Angle.

Els pares de l'Éliette potser es van passar de frenada. Ella, com a Phénix, potser s'ha quedat a mig revolt. Als seus dos fills, la Paloma i en Loup, els educa amb distància i fredor, tot i estimar-se'ls amb bogeria. No vol repetir les errades comeses pels seus progenitors i els deixa anar molt a la seva. A més a més, els puja tota sola. En Loup, li va posar aquest nom per donar-li urpes, acaba d'ingressar en un centre de menors. S'ha escapat de casa. Conduïa sense carnet. Tenia la intenció de tornar a veure a la Paloma, que ja fa anys que es va emancipar i viu sola. No suportava la foscor que transmetia la seva mare, amb un gran drac tatuat a l'esquena. Va decidir posar-li Paloma per donar-li ales. Després de molt de temps allunyades, en Loup els dona l'oportunitat de retrobar-se i d'intentar guarir ferides que mai no han cicatritzat. Encara és possible?

Appanah ens explica la història d'aquesta família trencada d'una manera molt íntima i deixa entreveure que sí que existeixen les segones oportunitats. Mai no és tard per canviar si l'ocasió s'ho val. La Phénix, la Paloma i en Loup han tingut molts problemes de convivència, però si l'amor i la tendresa existeixen, encara que estiguin molt amagats, poden guanyar el seu pols directe amb el dolor i la marginalitat. "El cel per sobre del sostre" és poesia pura, en homenatge a la composició que dona lloc al títol, de Paul Verlaine. Són 126 pàgines plenes d'emocions, escrites amb un estil molt pulcre i visual. L'autora relata l'entrada del Pres 16587 al centre de detenció preventiva amb una cruesa que fa posar els pèls de punta. Un centre on els nens no poden riure ni plorar. Potser és en aquests moments quan es troba a faltar la família...

"Quan li parles, a Loup, et mira als ulls però sovint no et sent. El seu esperit té maneres estranyes de barrejar el temps, les paraules, els actes. Recorda: el seu avi a l’acordió, el seu primer dia d’escola i el bombó que la seva germana li va donar aquell dia i si sabéssiu com aquell gust ensucrat de maduixa li torna de tant en tant! Recorda un gos que nedava molt ràpid al canal, haver agafat el cotxe i conduir sense parar, el drac a l’esquena de la mare, l’arbre de Nadal de plàstic a les golfes, la cara de la germana il·luminada per la televisió i la manera com ella es girava cap a ell obrint un braç perquè vingués a escarxofar-se. Recorda: l’elefant de fusta negra sobre el despatx del doctor Michel, l’olor de metall i de benzina al pati, el clot al jardí, les seves ganes irreprimibles de retrobar la seva germana, com si tot això hagués passat el mateix dia".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Els angles morts (Borja Bagunyà)

En la societat actual, la mediocritat triomfa. I també els que no volen que canviï res per poder seguir igual i mantenir els seus privilegis. Són faves contades. Dels mediocres i dels immobilistes, que també n'hi ha molts, en parla obertament  Borja Bagunyà (Barcelona, 1982) a “Els angles morts”, llibre publicat per Edicions del Periscopi. Són 491 pàgines que barregen drama, sarcasme i crítica per donar i per vendre.

Els tres actors principals són en Morella, la Sesé -que és la seva dona-, i l’Olof, el fill del germà d’en Morella. Un germà que va intentar fer-li la vida impossible quan tots dos eren petits. En Morella és professor de lletres de la UB. Té 54 anys i ha d’assumir que la plaça de catedràtic que estava en joc se l’hagi emportada un competidor seu. És per això que se centra a trobar una idea, una idea genial, per escriure alguna cosa amb estil i sortir definitivament de les misèries del món universitari. La Sesé és ginecòloga de prestigi. Treballa l’hospital de Can Ruti. El seu món particular trontolla quan, una nit de Nadal, atén un part esperpèntic. Al nadó no li falta res, però ho té tot desordenat, com un dels personatges pintats per Picasso. L’Olaf és irònic i clarivident; amb ganes de tocar el voraviu a tots els qui l’envolten. Un pedant en tota regla. Com el seu pare?

Amb aquesta novel·la, Bagunyà retrata la decadència de la societat occidental, que cada cop fa més pudor. I ho fa amb una escriptura densa i condensada. Pràcticament sense punts i a part. Les pàgines estan plenes de lletres, negre sobre blanc, com si fés bandera de la manca d'espai. Aprofita qualsevol racó, fins i tot amb notes a peu de pàgina. També utilitza molt el parèntesi, un darrere de l’altre, com a recurs literari. Succeint-se sense fi. El lector s’ha d’entregar cent per cent per no perdre el fil. És l’única manera. Amb un estil àcid i corrosiu, l'autor castiga la universitat i el sistema sanitari català, on es mouen amb mandra en Morella i la Sesé. Se suposa que la crítica seria extrapolable a d’altres llocs de la geografia universal. Un llibre original i difícil de classificar. No s’assembla a res del que he llegit darrerament.

“Va ser una d’aquelles coses que preferiries no haver hagut de veure, no tant perquè no vulguis veure-les, sinó perquè, un cop vistes, ja no pots no haver-les vist. La cornada del toro, l’operació de còrnia, les receptes per estofar placentes. Fins llavors el degà tot bé, habitualíssim, però després d’un informe dolorosament detallat sobre l’estat de les reparacions del claustre, va anunciar que cediria la paraula a la (pausa) Laura per veure si s’acordava d’una vegada la creació de la plaça de l’Olivier. Ho va acompanyar d’un d’aquells copets de barbeta de quan se saluda de passada, però no havia estat això el que havia irritat en Morella, sinó aquella cosa estripada de dir «la Laura» en lloc de «la doctora Camps», que és el que hauria d’haver dit si fossin en una universitat normal. Era un escàndol. Però no era cap escàndol...”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El juego del alma (Javier Castillo)

Els mitjans de comunicació estan vivint la transformació més important de la seva història. La disrupció de les xarxes socials, que primen la immediatesa per sobre de la qualitat, els ha deixat tocats de mort. Cada cop hi ha menys diners per la investigació i els bons periodistes han de reinventar-se i buscar noves fórmules de finançament per sobreviure. És el cas de la Miren Triggs i d’en Jim Schmoer, protagonistes d’”El juego del alma”.

La cinquena novel·la de Javier Castillo (Mijas, Màlaga, 1987) és addictiva, igual que les anteriors. La Miren és periodista d’investigació. S’ha fet famosa al Manhattan Press, que ha deixat temporalment per escriure un bestseller sobre el cas d’una noia desapareguda. Hi va treballar molt de temps i el coneix bé. Està en plena campanya de promoció. En Jim fa de professor de periodisme en una universitat. La Miren era una de les seves millors alumnes. A l’home el van fer fora del diari on treballava i ara fa un potcast setmanal des de casa seva. Quan menys s’ho esperaven, el destí els torna a reunir, després de força temps sense tenir cap mena de contacte. A Nova York, l’any 2011, tornaran a caminar junts. L’aparició d’una noia de quinze anys crucificada, dispara totes les alarmes.

Aquest cas podria estar relacionat amb el de la desaparició de la Gina Plebbles. En una de les presentacions del seu llibre, la Miren rep un sobre amb una foto a dins. Algú li deixa sobre la taula, sense que se n’adoni. S’hi veu una adolescent amb les mans lligades. Hi ha escrit el nom de la Gina i la data de la desaparició, l’any 2002. I fins aquí puc explicar... “El juego del alma” és un thriller que es converteix en un joc pels seus protagonistes. Un joc qui sap si mortal i a contrarellotge, amb final incert. Castillo transita entre la fe i l’engany; amb una institució escolar ultrareligiosa en el rerefons. També juga amb la fina línia que, de vegades, separa l’amor del dolor. I ens ho explica tot d’una manera molt àgil i sense paraules innecesàries. Passen coses en tot moment. El llibre està publicat per Suma i té 528 pàgines.

“Troto con dificultad. Cada paso es una aguja afilada atravesándome el costado. El camino largo y oscuro por el que me arrastro solo conduce a Rockaway Beach, una larga y ancha playa golpeada por el viento y azotada por el hambre voraz del océano, frente al parque Jacob Riis. No hay nadie a estas horas. No ha amanecido todavía y la luna menguante ilumina con tristeza las huellas de pisadas en la arena. Miro atrás y también alumbra en negro intenso los finos hilos de la sangre que dejo tras de mí con cada paso. Al menos el inspector Miller podrá reconstruir mi último recorrido. Ese es el pensamiento de alguien que va a morir asesinada: qué quedará para identificar al asesino. Restos de ADN en las uñas, sangre de la víctima en el coche. Una vez me mate, me llevará a algún otro lugar y habré desaparecido del mundo para siempre. Tan solo permanecerán mis artículos, mi historia, mis miedos”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Els llocs on ha dormit Jonàs (Adrià Pujol Cruells)

L’escriptura d’Adrià Pujol Cruells (Begur, 1974) és inimitable. Els seus últims llibres tenen molta mala llet, amb personatges barruts i que sovint només miren per ells mateixos. A “Els llocs on he dormit Jonàs”, el seu protagonista, amb nom de profeta, és misogin, puter, infidel i addicte a les consoles. Està casat, té tres fills i és propietari d’una petita empresa de videojocs. El llibre té 288 pàgines i està publicat per l’editorial Empúries.

En Jonàs, nascut a Argelers, a mitjans dels setanta, entra al difícil món dels ordinadors de ben petit. Per a ell, programar és bufar i fer ampolles! Fins que arriba el moment que no arriba a tenir clar si es pren la seva vida com un joc; o si viu els videojocs com si fossin part de la realitat. És per això que no sap si ha matat a la filla del carter, un amor de joventut, una nit, en un parc públic. Per treure’n l’entrellat, comença a ordenar la seva vida a partir dels llocs on ha dormit. Pujol ens explica la història del seu Jonàs amb un to sorneguer i molta imaginació. En un món eminentment digital, amb les xarxes socials dictant sentència sobre tot i tothom, es mou com peix a l’aigua. Ho fa entre el pànic i l’addició, i, de vegades, s’encalla. Deixar empremta digital és inevitable. Es nota que l’autor ha crescut envoltat de videojocs. Segur que no m’equivoco.

Entre altres coses, “Els llocs on he dormit Jonàs” ens parla de la llibertat individual i de la necessitat d’assumir-la fins a les darreres conseqüències. Que matis marcians en un videojoc no vol dir que siguis una persona violenta. S’ha de saber diferenciar entre la realitat i la ficció. Són coses diametralment oposades. Sense lligams aparents. Molt fan de les classes que en Jonàs dona en una acadèmia de Figueres, on tracta els mil·lenistes de qualsevol manera. Hi aboca sobre totes les seves frustracions, que no són poques. L'home està de tornada de tot. Fa la sensació que per a ell, a la vida, les coses passen de manera gradual, seguint el sistema binari. Zeros i uns a carretades! Com ja va fer al seu anterior llibre, “Míster Folch”, Pujol ens regala un estil original i poc acadèmic, amb un llenguatge col·loquial i cabassos d'animalades.

“-Bon dia, noies! No sé quina feina heu fet aquesta nit, mes amies de cœur. Penso el mateix que pensava ahir quan m’adormia i tinc preguntes i manies idèntiques. Ja sé que treballeu en segon pla, he llegit molt sobre vosaltres a internet, soc un documentat, però necessito urgentment alguna prova que feu bé la vostra feina. Tinc les mateixes obsessions, no trobo cap solució als meus problemes i ni tan sols no m’heu donat la clau per fer-me ric, que deu ser el meu maldecap més fàcil de resoldre. Bo, suposo que avui em fareu prendre les decisions correctes, estic segur que ho heu preparat tot per fer-me triomfar”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Primera persona del singular (Haruki Murakami)

Amb “Primera persona del singular” ja he llegit vint-i-quatre llibres d’Haruki Murakami (Kyoto, 1949). Crec que l’escriptor japonès comença a tenir-ho complicat per sorprendre als seus lectors. Aquest últim, publicat per l'editorial Empúries, està traduït al català per Albert Nolla i té 210 pàgines. Són vuit contes curts, reflexius, descriptius i plens de records. Estan narrats, com diu el títol, en primera persona. Només recomanable pels seus fans fidels, com jo.

Fa la sensació que totes les històries són força autobiogràfiques, ja que estan protagonitzades per persones que escriuen i que estimen la música, com ell mateix. La música sempre ha estat molt present en les seves novel·les. De jove, havia tingut un club de jazz. El seu anterior llibre –l’únic que encara no he llegit- es titula “Quan la música ho és tot”. En un dels relats, de l'actual, “Charlie Parker Plays Bossa Nova”, fa el seu particulat homenatge al gran saxofonista nord-americà, conegut amb el sobrenom de Bird. A “Carnaval” ens parla de la famosa composició per a piano de Robert Schumann i d’una dona més lletja que un pecat. Encara hi ha un tercer títol musical “With the Beatles”, amb antic amor i suïcidi inclòs. Llevar-se la vida és una de les constants en l’obra del japonès. De vegades estar acompanyat és fins i tot pitjor que estar sol...

Murakami aprofita records de joventut, sovint vinculats a alguna noia, per barrejar el dia a dia dels protagonistes amb fets difícils d’explicar. És aquell ‘realisme màgic’ que l'ha fet mundialment famós. La seva prosa torna a caminar amb pas ferm (i reiteratiu) per aquells ‘mons paral·lels’ en què la ficció no es diferencia de la veritat. Si haig de triar un relat d’aquest llibre em quedo amb “La confessió del mico de Shinagawa”. L’animal, que té la capacitat de parlar amb els humans, s’ha especialitzat a robar el nom de les dones a qui estima. Absurd i apassionant a la vegada. Completen el llibre “El coixí de pedra”, “Crema”, “El recull poètic dels Yakult Swallows” –ens parla de derrotes i de beisbol- i “Primera persona del singular”, que dona títol al llibre. El protagonista és un escriptor, aquella nit molt ben vestit, que rep l’esbroncada d’una desconeguda. O potser coneixia a la dona i no se’n recordava? Un llibre cent per cent Murakami. Sense trampa ni cartró. Ni novetats.

“Hi havia una noia que m’agradava, però les circumstàncies ens impedien avançar en la relació, i quan va ser el moment no em va sortir de cridar el seu nom. M’ho vaig plantejar, però a mig fer em va semblar estúpid i vaig ejacular dins d’aquella altra noia sense dir res. Ella sí que va estar a punt de cridar el nom d’un altre home, tal com havia anunciat, de manera que em vaig haver d’afanyar a posar-li la tovallola entre les dents. Tenia una dentadura sana i forta. Els dentistes en devien quedar impressionats. No recordo el nom que va cridar. Només que era un nom d’allò més corrent, un de tants. I que em va sorprendre que un nom tan banal com aquell pogués tenir un significat tan important per a ella. De vegades un sol nom pot trasbalsar el cor d’una persona”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Tony Takitani
La mort del comanador (llibre 2)
La mort del comanador
La noia de l'aniversari
Crónica del pájaro que da Cuerda al mundo
De què parlo quan parlo d’escriure
Sputnik, mi amor
A la caça de l'ovella
El elefante desaparece
Escolta la cançó del vent i Pimball 1973
Kafka a la platja
Homes sense dones
Undergroung
Sueño
El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge
Després del terratrèmol
Balla, balla, balla
De què parlo quan parlo de córrer
1Q84 (Libro 3)
1Q84
Despietat país de les meravelles i la fi del món
Tòquio blues
After dark

Deixar el món enrere (Ramaan Alam)

Què passaria si un dia no funcionés ni el telèfon, ni internet ni la televisió? Com sabríem què està passant al nostre voltant? Ens atreviríem a sortir al carrer per buscar respostes? La por és mala consellera... Tot això s’ho pregunten l’Amanda i en Clay, que han llogat una casa, aïllada de la civilització, per passar una setmana de vacances amb els seus fills adolescents, la Rose i l’Archie. Necessitaven trencar amb el soroll i les presses de Nova York.

Ells són alguns dels protagonistes de “Deixar el món enrere”, del nord-americà Rumaan Alam (1977). La novel·la està traduïda al català per Judith Raigal Aral i està publicada per Columna Edicions. Són 349 pàgines que, entre altres coses, ens parlen de la complexitat de les relacions humanes. Just el primer dia de vacances, quan la família de l’Amanda i en Clay comencen a gaudir dels luxes de l’immoble, amb piscina i jacuzzi inclosos, algú truca a la porta amb insistència. Són la Ruth i en G.H., una parella negra que ronda la seixantena. Ells són blancs. Asseguren que són els propietaris de la casa. És la seva segona residència. Segons expliquen, s’ha produït una caiguda elèctrica general a la zona de Nova York –a la casa, sorprenentment, hi ha llum- i descarten tornar a la seva residència habitual. No funcionen els semàfors ni els ascensors; i viuen en un catorzè. És per això que demanen als seus llogaters que els deixin passar la nit amb ells. Fins que la situació s’aclareixi.

Com poden saber l’Amanda i en Clay que la Ruth i en G.H. els diuen la veritat? La manca d'informació és total. Res no funciona. Costa de creure, però, enmig de la societat de la comunicació, hi ha un munt de preguntes i cap resposta. “Deixar el món enrere” és una novel·la de suspens molt inquietant. La vida dels protagonistes es complica a poc a poc. Sense aturador... La incertesa els tenalla els nervis i, de retruc, també pateix el lector. No saben què passa realment ni cap on van. La natura és sàvia i els animals, amb els cérvols i flamencs al capdavant, sí que saben preparar-se per a l’infortuni. Alam ho explica tot d’una manera molt entretinguda, amb un llenguatge proper i molt amè. És fàcil posar-se en la pell dels actors principals i reflexionar sobre la por, la fi del món, la protecció dels fills, la raça, les classes socials i la dependència dels dispositius mòbils. Molt bon descobriment.

“L’Amanda va alçar el mòbil, un gest d’advertència, malgrat que ningú no deia res. L’Archie tenia els ulls clavats al seu mòbil, la Rose al d’ella, tots dos entretinguts amb jocs i xarxes socials que havien passat el control parental. L’Archie intercanviava missatges amb el seu amic Dillon, els dos pares del qual es feien perdonar el procés de divorci en què estaven immersos deixant-li passar les vacances d’estiu fumant herba al pis de dalt de tot de la casa que tenien en un edifici de pedra rogenca al carrer Bergen. La Rose ja havia publicat diverses fotos del viatge, tot i que acabaven de passar el límit del comtat”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy