dilluns, d’abril 06, 2020

Tony Takitani (Haruki Murakami)


De tant en tant, i a l'espera d'obra nova, van apareixent contes del japonès Haruki Murakami (Kyoto, 1949); d'un en un i amb il·lustracions de gran qualitat. Aquest cop, a "Tony Takitani", són d'Ignasi Font. L'alemanya Kate Menschik s'havia encarregat de dibuixar les de "La noia de l'aniversari" i de "Sueño". Aquest darrer conte està publicat per l'editorial Empúries, té un total de 77 pàgines i està traduït al català per Albert Nolla.

No és inèdit. Formava part del llibre "El salze cec i la dona adormida". En Tony Takitani és fill d'en Shozaburo, un músic de jazz que sempre sap què ha de fer per estar bé amb el poder, mani qui mani. A en Tony el va pujar tot sol, perquè la seva mare va morir en el part. Tot i estar ells dos sols, mai van relacionar-se massa. Anaven molt a la seva, preocupant-se només per ells mateixos. Són dos homes solitaris i, a priori, sense massa pretrensions. En Tony, que es fa famós pels seus dibuixos realistes, s'obre una mica al món quan s'enamora d'una noia que treballa en una editorial, addicta a la roba. No pot passar ni un dia sense comprar res. Té la casa plena de coses que ni tan sols ha tingut temps d'estrenar.

"Tony Takitani" és un conte més de Murakami, sense res que el faci imprescindible. Hi he trobat a faltar algun dels elements que caracteritzen la seva obra, que molt sovint transita per mons paral·lels, fent equilibris en la fina línia que separa la ficció de la realitat. Es mantenen, però, algunes de les seves obsessions, com la soledat dels protagonistes i la passió pel jazz. En Shozaburo és músic i té una grandíssima col·lecció de discos. El conte està escrit en un to molt pausat i sense escarafalls. L'autor potser intenta dir-nos que, a la vida, no es necessita acumular objectes per ser feliç. És més, de vegades és millor desfer-se de tot allò que et porti records que et puguin dificultar mirar cap endavant.

"Però un bon dia, sense cap mena d'avís previ, en Toni Takitani es va enamorar. Va ser un fet increïblement sobtat. Ella era una noia que treballava en una editorial i que va passar per la seva oficina a recollir un original. Tenia vint-i-dos anys. Mentre va ser a l'oficina, en cap moment va deixar de somriure serenament. Tenia una cara bufona, però objectivament no es podia dir que fos cap gran bellesa. Amb tot, tenia alguna cosa colpidora. Quan la va veure per primer cop, en Tony Takitanni va notar que el pit se li estrenyia i que li costava respirar. Ni tan sols ell sabia què era allò que l'havia colpit amb tanta força. I encara que ho hagués sabut, no hauria pas pogut explicar-ho amb paraules".

Bona setmana (de confinament) a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La mort del comanador (llibre 2)
La mort del comanador
La noia de l'aniversari
Crónica del pájaro que da Cuerda al mundo
De què parlo quan parlo d’escriure
Sputnik, mi amor
A la caça de l'ovella
El elefante desaparece
Escolta la cançó del vent i Pimball 1973
Kafka a la platja
Homes sense dones
Undergroung
Sueño
El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge
Després del terratrèmol
Balla, balla, balla
De què parlo quan parlo de córrer
1Q84 (Libro 3)
1Q84
Despietat país de les meravelles i la fi del món
Tòquio blues
After dark

2 comentaris:

XeXu ha dit...

No pot ser, he llegit un llibre de Murakami abans que tu! Com es nota que no és dels nous. El vaig llegir ara fa uns mesos, i molts anys enrere, en el seu recull pertinent. Probablement, és el que menys m'ha agradat dels diversos contes il·lustrats que li he llegit.

Jordicine ha dit...

Jajaja. Ja fa dies que l'he llegit, no sé si abans o després que tu. Estem d'acord, però, que el conte és fluix. Tinc una quinzena de comentaris per publicar, però m'està costant molt posar-m'hi amb tot això del Covid19. Ahir vaig dir-me, va, ja n'hi ha prou! I em vaig proposar publicar-ne un diari fins que em posi al dia. Per cert, també hi ha "El Salze cec i la dona adormida!". Salut, ara més que mai, XEXU.