El mapa de los afectos (Ana Merino)

"El mapa de los afectos" és un petit catàleg de "Seres y estares", títol d'un disc d'El último de la fila. Ana Merino (Madrid, 1971) ens regala una novel·la coral amb un munt de personatges que viuen en un poblet perdut del Mig Oest, als Estats Units. A alguns, els seguim al llarg de més de dues dècades. És el Premio Nadal 2020 i està publicat per Destino. Són 219 pàgines de literatura intimista, que sembla treballada a foc lent. Al final, tot quadra; res és casual.

He tingut la sensació que, majoritàriament, els protagonistes de la novel·la són persones desgraciades, persones que pateixen molt i que continuaran patint. Perdedors en lletres majúscules, loosers com dirien allà. Ho és en Greg (addicte a les cases de barrets), la Lilian (condemnada després d'una trobada casual en un supermercat) i en James, a qui la guerra li pren quasi tot. Però també l'Emily, l'Alfredo, en Tom i la senyora Dolan. I molts més. Els 'seres y estares' de l'Ana Merino passen per moments complicadíssims, tot i que és veritat que la majoria aconsegueixen sobreviure. Alguns surten més ben parats, com la Valeria, l'Adam o l'Aurora, potser gràcies a la vareta mágica de la justicia poètica. Les relacions entre uns i altres, en una comunitat que sembla estar adormida, es basen en la proximitat, en l'afecte i, fins i tot, en l'atzar. Gent normal, amb problemes normals.

Llegeixo que l'autora fa 25 anys que viu als Estats Units i que ha publicat nou poemaris. A més a més, ha estat pionera en el desenvolupament de la formació acadèmica del còmic. Doncs bé. Una de les seves protagonistes, la Rita -una de les meves preferides, tot bonhomia- fa costat a la Heather, la seva afillada, perquè s'obri forat en el món del còmic. La seva mare no ho veia gens clar. Al capítol 20, tornen a sortir els còmics, quan parla dels 'moving sale'. En Samuel també és un fanàtic dels còmics. A la Valeria la 'converteix' en la Sue, d'Els Quatre Fantàstics. 'A "El mapa de los afectos" tenim mecànics, venedors d'assegurances, militars de carrera, prostitutes, cuidadores, cambreres… una mica de cada. Tots ells busquen una segona oportunitat. En la primera, no els hi van tocar les millors cartes. Amb ganes de més!

"Un día llegó el primer beso y Samuel tuvo que aceptar que Valeria no siempre albergaba a la Sue de sus sueños. Tom no se parecía en nada a ninguno de los personajes de su cómic favorito, ni tan siquiera a algún malo que mereciera la pena mencionar. Cuando la relación se volvió más íntima, a Samuel le costaba espiarlos porque se escondían muy bien en la espesura de los arbustos. Sabía que algo estaba pasando, pero no fue capaz de verlo con todo lujo de detalle hasta dos veranos después. Se atrevió entonces a esconderse en un árbol cercano a ese lecho de agujas de pino y yedra. Samuel había perdido el miedo a ser descubierto, porque la curiosidad de la incipiente adolescencia era una energía superior a cualquier otro sentimiento".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Ignot (Manuel Baixauli)

El talent no es planifica. En tens, o no en tens. I, tot i tenir-ne, potser no te'l reconeixen mai. O l'aprofita un altre… La línia que separa l'èxit del fracàs és molt fina i plena d'expectatives i frustracions. Sobre l'art i la necessitat de crear en parla Manuel Baixauli (Sueca, 1963) a "Ignot", publicat per Edicions del Periscopi. Tanca la trilogia que forma amb "L'home manuscrit" i "La cinquena planta".

Ignot: "No conegut, dit especialment d'una terra". Són ignots en Mateu i en Crisòstom, dos dels personatges principals d'aquesta història. O ignots en part. En Mateu és un pintor que no passa pel seu millor moment. Ja li va dir el Mestre que no arribaria gaire lluny. Ara es guanya la vida il·lustrant els textos d'en Crisòstom, un misteriós escriptor. Per què no ha triomfat la seva obra? Tots dos són solitaris i  indomesticables i necessiten treure tot allò que tenen dins. Per a ells, il·lustrar i escriure és la millor forma de lluitar contra els seus fantasmes, de posar cara a les seves pors interiors. L'Artur Bosch i el seu fill Edmund també tenen molt de pes en aquesta novel·la que acaba convertint-se en un apassionant joc de miralls. Abans de morir, l'Artur va comprar un munt de cases repartides per tota Europa. Sota quin patró? El seu fill les visita de tant en tant. I es purifica pintant a les seves parets. Dibuixos sense ànima.

Manuel Baxauli, que també és pintor, acaba regalant-nos un gran assaig sobre la soledat, el fracàs i l'inacabable poder de la imaginació. Ens dona la informació amb comptagotes, podria semblar que de forma desordenada, però tot acaba lligant perfectament. Entenc que, en l'art, l'autor és fidel a uns principis clars i a no deixar-se portar per modes o crítics, com en Don. "Ignot" és un llibre molt visual, amb escenaris deserts (com la fàbrica on en Mateu fa el primer dels seus dibuixos 'subvencionats') o quasi buits de coses, com les cases de l'Artur. El "Diccionari Universal de Genis Desconeguts", escrit per un dels protagonistes, donaria ben bé per una altra novel·la. Tot és efímer. Ningú t'assegura que te n'acabis sortint. Pots fracassar quan estàs vius, i triomfar després de mort. L'art és un enigma. Com el mateix èxit...

"M'arribà el primer encàrrec el 2002, quan feia mesos que havia tancat la meua última exposició, un fracàs de vendes, de repercussió social, de tot. De trenta-cinc quadres només n'havia venut un. La resta continuen apilats al taller, convocant la pols. Altres vegades havia sigut pitjor, no n'havia venut cap, però la sensació en tancar aquesta última mostra havia sigut la de sempre: il·lusió, temps i energia perduts. Si vens, creus que el que fas ha interessat a algú, sents un massatge al teu amor propi, tot i que alhora notes el buit de l'obra que no tornaràs a veure, filla bescanviada per bitllets".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Boulder (Eva Baltasar)

John Lenon deia que la vida és allò que passa mentre fas altres plans. Segur que hi estaria d'acord la protagonista de "Boulder", la segona novel·la de la poètica trilogia d'Eva Baltasar (Barcelona, 1978). Va iniciar-la fa dos anys amb "Permagel". Igual que la primera està publicada per Club Editor i és curta i intensa. Només 145 pàgines d'un llibre de petit format. Amb moltes ganes de llegir el final de la sèrie.

La narradora, que es dirigeix al lector en present indicatiu i frases curtes, pateix una gran metamorfosi. Quan se n'adona, ja no és fàcil frenar-la. La coneixem quan fa de cuinera en un buc i gaudeix de la solitud, de la qual n'és amant incondicional. Viu a Quellón, a l'illa de Chiloé, a Xile. Tot canvia quan coneix la Samsa, de qui s'enamora perdudament. És ella qui la bateja com Boulder, un nom geològic, el de les roques solitàries. Deixa de ser una unitat que va per lliure per convertir-se en part d'un tot. I és feliç. Fins i tot quan se'n van a viure Islàndia, encara que ho fa a contracor. El seu descens cap a l'infern comença en el moment que la seva parella l''obliga' a ser 'mare'. La gestió assistida de la Tinna i la pèrdua d'interès de la Samsa cap a ella quasi la fa parar boja.

Com ja vam poder comprovar a "Permagel", Baltasar escriu amb molta passió. La seva és una prosa treballada, directe, poètica i plena de metàfores. Totes i cadascuna de les seves frases demanen que t'aturis un instant, que reflexionis. Quan relata les trobades sexuals de les seves protagonistes, s'hi recrea; i les explica amb detall. "Boulder" és la desintegració d'una parella a conseqüència de la maternitat, que canvia a algunes persones. Molt. Massa. Què haurà de fer la Boulder per intentar sobreviure? En Ragnar, que té una taverna, és l'única figura masculina del llibre. De vegades, ell i l'alcohol l'ajuden a no pensar i potser a trobar solucions; si és que n'hi ha. La vida és cíclica, i mai saps cap a on et pot portar. Un llibre imprescindible.

"Al cap de quinze dies té cita per una nova analítica. Marxa de casa en dejú i tornen a buidar-la de sang. La sang, delatora detestable. Et manté viva amb una condició: la transparència. La sang et recorre de puntetes, silenciosa, és la serventa espavilada amb accés a totes les cambres, ho sap tot de tu. I quan se li demana, n'informa. No es pot confiar en el cos, és massa primari, massa feble. Només la ment pot consolar-te de les seves traïcions. No té bandera que no sigui la de la llibertat, formada amb els ossos de la veritat i la mentida sobre negre, encreuats. La sang no respecta res.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Sal Roja (Ramon Gasch i Teresa Sagrera)

Per sobre de tot, "Sal Roja" és la història d'una venjança. Una venjança en majúscules. Sense aturador. En un tancar i obrir d'ulls, com per obra de màgia, en Miquel Ferrer, un humil treballador de les salines de Cardona, es transforma en el sanguinari Llop de Cardona. És un home brutal, en tots els sentits. Li donen vida Ramon Gasch (Santa Maria de Palautordera, 1950) i Teresa Sagrera (Sant Pere de Vilamajor, 1966).

Aquesta llarga novel·la escrita a quatre mans -620 pàgines-, comença l'agost de l'any 1711, en plena Guerra de Successió. A Miquel Ferrer, l'exèrcit filipista li assassina la dona i els seus dos fills, quan massacren la localitat de Cardona. També maten al seu pare, impossibilitat en un llit. Només se salven ell i la seva germana. Després d'ajusticiar a un dels seus enemics i prendre-li l'abric, fosc i amb un coll de llop, el tallador de sal passa a ser conegut com el llegendari Llop de Cardona, un personatge inventat pels autors. Ràpidament es converteix en un Miquelet que es fa famós per la seva brutalitat; sempre anant per lliure, acompanyat per un grup de fidels. No li agrada fer presoners. Mata a tothom qui pot per saciar la seva inacabable set de sang i venjança.

Curiosament, l'exèrcit filipista mai va ser capaç de fer caure el Castell de Cardona. Els austriacistes van aguantar el setge com a lleons, fins que es va rendir Barcelona, l'11 de setembre de 1714. La capitulació de la capital va provocar que Cardona també hagués d'abandonar les armes. A "Sal roja", Gasch i Sagrera fan una recreació èpica, sense estar-s'hi de res, d'un episodi clau en la història de Catalunya. El llibre, publicat per Columna, inclou un glossari i una guia de personatges. A banda del Llop de Cardona, em quedo amb la seva germana, la Margarida, que va arriscar la seva vida fent d'espia i de correu. Les aventures del Llop de Cardona, sempre emocionants, estan esquitxades per petites parts del diari de guerra del brigadier enginyer militar Louis Biancolelli, sota les ordres de l'enginyer en cap monsieur Joblot, tots dos personatges reals. És la visió de la guerra dels filipistes.

"Al començament de la guerra no hi havia un clar sentiment antibirbó, però aquest havia anat augmentant en molts pobles per l'efecte de la repressió, com també a causa del darrer impost que els havien aplicat. Les quinzenades havien esverat les poblacions. El focus de rebel·lió havia nascut a prop de Vilafranca del Penedès, però semblava que no tenia aturador, s'anava repetint ara en un poble ara en un altre. Talment com si la política de terra cremada iniciada pels borbònics no tingués cap efecte. La gent sabia a què s'exposava, coneixien bé la brutalitat de l'enemic, però allò ja no els frenava perquè aquell impost asfixiant s'havia de pagar cada dia i aviat les possibilitats es van acabar...".

Bona setmana (de confinament) a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Un amic de Kafka i altres contes (Isaac Bashevis Singer)

Isaac Bashevis Singer va guanyar el Premi Nobel l'any 1978. És el principal representant de la literatura ídix, una llengua germànica parlada originàriament pels jueus d'Alemanya i altres països de l'Europa central i oriental. S'escriu, normalment, en l'alfabet hebreu. Ell era polonès. Va néixer a Leoncin, el 1902; i va morir a Miami, als Estats Units, el 1991.  Viena Edicions li acaba de publicar "Un amic de Kafka i altres contes".

Són 21 relats, traduïts al català per Maria Rossich, en què descriu la vida i costums de les comunitats jueves de començament del segle XX. Ell era fill i net de rabins polonesos. A "Un amic de Kafka", Bashevis Singer ens parla d'un vell i arruïnat actor de teatre que sobreviu com pot, explicant-li a tothom que, en el passat, ell va conèixer al genial escriptor alemany. Molts dels seus contes estan protagonitzats per un escriptor ídix que es guanya la vida amb dificultats, publicant articles en diverses revistes. Pel que veig, la literatura d'aquest autor polonès transita entre la realitat i la ficció, donant importància a la telepatia, els esperits (els 'dibbuks'), la hipnosi i el fatalisme. Els seus personatges pateixen molt, no tenen pràcticament res. Lluiten com poden per tirar endavant.

A "L'autoservei", per exemple, una dona li explica a un amic que ha vist a Adolf Hitler en un restaurant de Boadway, vestit amb una bata blanca. A "L'escura-xemeneies", un noi comença a saber-ho tot de tothom quan cau i es dona un cop al cap. També pot influir en els altres, de manera directa, el protagonista de "Poders", capaç de fer emmalaltir a la seva parella si ho creu convenient. També m'ha agradat molt "La clau" (amb una dona que no se'n refia gens ni mica dels seus veïns) i "Els coloms", amb un home que viu per donar menjar a aquestes aus i que en té un munt volant per casa. El final d'aquesta història també és molt inquietant. En un altre ("Relats a la vora de l'estufa"), un cobert apareix i desapareix davant de la mirada atònita de tothom. Algunes de les històries són un pèl denses, com l'última ("Alguna cosa hi ha"), però, de manera global, Bashevis Singer ha estat un bon descobriment.

"Havia sentit parlar de Franz Kafka molt abans de llegir cap dels seus llibres. Me n’havia parlat el seu amic Jacques Kohn, exactor del Teatre Ídix. I dic «ex» actor perquè quan jo el vaig conèixer ja no pujava als escenaris. Era la primeria dels anys trenta, i el Teatre Ídix de Varsòvia ja havia començat a perdre públic. En Jacques Kohn era un home malalt i abatut. Tot i que encara vestia com un dandi, duia roba tronada. Portava un monocle a l’ull esquerre, un coll alt postís antiquat (d’un tipus que aleshores s’anomenava Vatermörder), sabates de xarol i barret fort. Els cínics del club d’escriptors ídix de Varsòvia, que freqüentàvem tant ell com jo, li havien posat el renom d’«el Lord»".

Bona setmana (de confinament) a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Lluny del Paradís (Ramon Breu)

En la seva darrera novel·la, Ramon Breu (L'Hospitalet de Llobregat, 1959) ens porta fins a la Guinea Equatorial, just l'any en què va néixer ell. Era una de les últimes colònies de l'Imperi espanyol. Allà, unes quantes famílies catalanes estaven guanyant diners a cabassos. És el cas dels Viaplana, que tenien un munt de plantacions de cacau. Amb "Lluny del paradís", va guanyar el Premi Literari Vila d'Ascó 2018.

La novel·la, publicada per Capital Books, té dos grans protagonistes: la Clara Viaplana i en Jordi Orriols. La Clara fa d'infermera en un hospital amb pocs mitjans. En Jordi ha arribat a la Guinea Equatorial purgat per l'exèrcit franquista, que el té confinat. Se l'acusa de comunista i d'esvalotador. Tots dos són testimonis de la brutalitat colonial. Tant el governador, amb passat de falangista, com la Guàrdia Civil humiliaven constantment a la població autòctona, a qui acusaven de tots els mals. No havien de passar comptes amb ningú. Anaven per lliure. Als Viaplana, i als Capdevila -que eren els seus veïns-, ja els anava bé. L'única que tenia un esperit crític és la Clara, encara més de conèixer a en Jordi, que feia un judici de valor de pràcticament tot.

"Lluny del paradís" és un llibre curt -només 175 pàgines- però molt intens. Denuncia el sistema colonial corrupte i, de retruc, la passivitat dels que se'n van beneficiar obertament. La desaparició d'un nadó obre els ulls de la Clara, que acaba descobrint una trama abominable. Metges i infermeres que, per un grapat de diners, són capaços de qualsevol cosa. M'ha cridat l'atenció que en una trobada de prohoms catalans a la Guinea Equatorial, la majoria amb algun 'mort' a l'armari, Breu hi fa aparèixer un jove Millet, de la família dels fundadors de l'Orfeó Català. La història, amb una venjança inesperada, enganxa i es llegeix amb facilitat. L'emoció es manté fins a l'última pàgina, amb 'convidat' sorpresa inclòs. Per cert, no ha plogut tant des de llavors.

"El governador de la Guinea continental en això no errava. En aquells moments el volum del negoci d’en Joan Norbert Vilaplana vivia un moment àlgid. La família Vilaplana feia més de cent anys que formava part del patriciat tèxtil de Manresa. Els dos descendents de la nissaga, l’Ignasi i en Joan Norbert, havien abandonat definitivament la fabricació de teixits el 1943. El germà gran havia convençut en Joan Norbert que el que convenia per guanyar quartos, en un país de morts de gana com l’Espanya de la postguerra, era la indústria alimentària. De manera que s’havien venut les dues fàbriques i havien fundat la societat Explotaciones Agrícolas del Cacao, S.A. (EACA, S.A.), amb seu social al carrer Ausiàs March de Barcelona i fàbrica i magatzems a Granollers".

Bona setmana (de confinament) a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

L'expedient de la meva mare (András Forgách)

Un dia rep una trucada que, en un tancar i obrir d'ulls, canvia una bona part del seu passat; i de la seva vida. Trenta anys després de la mort de la teva mare, András Forgách (Budapest, 1952) descobreix que ella no era realment qui es pensava i, malgrat tot, ha d'intentar seguir estimant-la. Explica aquesta experiència trencadora a "L'expedient de la meva mare", traduït per Jordi Giné de Lasa i Imola Nikolett Szabó.

En la primera part del llibre, titulada "La senyora Papai"-nom en clau de la seva mare-, Forgách ens explica les trobades que la dona manté amb els seus caps. Va fer d'informadora durant la Guerra Freda (entre el 70 i el 80), passant material 'delicat' sobre amics i familiars. Va prendre el relleu del seu marit, quan aquest ja no va poder seguir amb la feina que li havien encomanat. A Hongria, hi havia un control brutal de la població. Alguns delators, com el cas de la Bruria Forgách -que parlava hongarès, anglès i hebreu-, van renunciar a un part de la seva vida per fer costat a un suposat projecte de país. L'András va descobrir tot aquest enrenou l'any 2013, gràcies a una persona de l'Arxiu Policial de Budapest.

"L'expedient de la meva mare" és un llibre fosc, amb un ambient claustrofòbic. Els hongaresos sempre estan sota sospita, amatents… En la segona part, titulada "Bruria i Marcell", l'autor ens regala tot un seguit de poemes escrits des de la nova i dura realitat de la seva vida, basats en la informació acumulada sobre la seva família. En la tercera i última part del llibre, publicat per Angle Editorial, Forgách intenta explicar-nos com està ell i les sensacions viscudes per culpa d'aquest 'Dragon Khan' que es va desfermar en el seu interior quan menys s'ho esperava. Es limita a donar la informació que té. En cap moment, es planteja jutjar a la seva mare, morta des de l'any 1985. El llibre és dens i llarg, 367 pàgines, però la veritat és que és molt interessant. De vegades, quan menys t'ho esperes, tot pot canviar, com de la nit al dia. Forgách és escriptor, dramaturg, actor i escenògraf; la polivalència personificada.

"Hi ha coses que només podem entendre si ens passen a nosaltres. No hi ha cap altra manera de veure-les. Tan sols l’esdeveniment mateix ens pot donar informació sobre què és el que realment ha passat. En podem tenir idees si disposem d’una imaginació prou atrevida i salvatge, però només arribem a entendre-les si ho vivim de debò. Això és cert fins i tot si som incapaços o no estem disposats a posar l’esdeveniment en paraules, o ens és impossible fer-ho perquè no tan sols la descripció dels fets no podria aproximar-se a l’experiència viscuda, sinó perquè l’acabaria matant, aniquilant".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Reis del món (Sebastià Alzamora)

"Reis del món", de Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972) és una obra catedralícia, com els seus dos principals protagonistes. Feia temps que no descobria tantes coses llegint un llibre. Té 594 pàgines i està publicat per l'editorial Proa. Ens parla del filòsof i traductor Joan Mascaró i del banquer i contrabandista Joan March. Tots dos van néixer a Santa Margalida, al Pla de Mallorca. March era disset anys més gran.

En una bona part de la novel·la, Alzamora recrea la llarga conversa entre March i Mascaró, als anys 50, al despatx que el primer tenia a Suïssa. Hi dona forma el Dr. Emili Tramulles, director de la Banca March, molt fidel al seu cap. Eren dos homes antagònics, amb idees molt clares de com arribar a la llibertat. March creia que el camí més recte eren els diners, que et donaven poder i, com a conseqüència, autonomia. Mascaró preferia arribar-hi a través del coneixement i de l'amor. Tot i ser molt diferents, es respectaven. March sempre va voler que Mascaró treballés per a ell, però mai no ho va aconseguir, tot i la seva insistència. Necessitava algú amb cultura que li fés costat. Per a March, la guerra era una gran oportunitat de negoci. Mascaró no hi estava d'acord. Res més lluny de la realitat.

Totes dues figures són apassionants. El banquer, casat amb Leonor, era un home ric i poderós, fundador de la companyia Transmediterránea i de la Banca March, per exemple. Va negociar amb Franco i va fer caure governs sencers, sent capaç de pactar coses alhora amb el Regne Unit i Alemanya. No tenia escrúpols. Mascaró va ser el màxim divulgador del pensament humanístic hindú a la cultura occidental, traduint el Bhagavad Gita. Va ser professor a Cambridge, convertint-se en un gran especialista en sànscrit. En la part final del llibre, la narradora és l'esposa d'en Mascaró, la Kathleeen, amb les idees molt clares. El matrimoni va tenir dos fills -la nena era discapacitada- i la dona sempre va patir per si ella estava o no a l'alçada. Compartir vida amb un geni, potser egoïsta i altiu, no sempre és fàcil. Van pasar per moments delicadíssims, sobretot per culpa del seu fill.

MASCARÓ A LA BBC I A TVE

De les anècdotes de la Kathleen em quedo amb la trobada entre Mascaró i dos components de The Beatles, a l'espai de televisió "The Frost Programme". Abans d'entrar en directe, George Harrison es va posar a cantar amb la filla del filòsof i li va signar un parell de discs. John Lennon, emprenyat, es va quedar al marge. En el directe, el filòsof i Harrison van connectar molt i, posteriorment, van escriure's al llarg de molts anys. Mascaró, a qui no agradava la televisió, va anar a la BBC una mica enganyat per la seva dona. Va ser el 29 de setembre del 67. Tretze anys més tard, el 14 d'abril del 1979, va aparèixer a TVE, per participar a La Clave, dirigit per José Luis Balbín. Allà va parlar de què suposen les religions per les persones i per les cultures. Seguiré buscant informació de tots dos personatges, perquè esta clar que van ser "Els reis del món". Una història apassionant.

"-No significa res, com és obvi -es va respondre el doctor Mascaró a ell mateix-. Diem: "En Tal té tants d'anys", i amb això sabem si és un infant, un jove, un adult o un vell. És a dir, sabem com de prop o de lluny es troba de la mort. Sempre d'acord amb unes previsions mitjanes de longevitat que també són trivials, no cal dir-ho. La mort, al cap i a la fi, ens pot arribar a qualsevol moment. Però nosaltres insistim a mesurar quanta vida hem gastat i quanta ens en queda encara. És una pretensió absurda, però també és indicativa de com ens aferrem a la vida. De com l'estimem".

Bona setmana (de confinament) a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Formentera Blues (Xavier Moret)

Els seus amics de la Plaça Reial diuen que en Max Riera és un detectiu 'alternatiu'. Treballa més aviat poc i no vol que l'emprenyin gaire. En Marsans, un nou-ric, li acaba d'encarregar un cas, seguint la recomanació d'en Roc, un periodista amb qui en Max s'entén força bé. Ells dos són els grans protagonistes de "Formentera Blues", de Xavier Moret (Barcelona, 1952). El llibre està publicat per Empúries Narrativa i té 298 pàgines.

Fa uns mesos, els Marsans es van comprar una casa a Formentera. Quan s'estaven fent la piscina, van trobar-hi uns ossos humans. La dona no vol tornar-hi més, fins que se sàpiga de qui són i per què estaven enterrats allà. Intentarà esbrinar-ho en Max, acompanyat d'en Roc, a qui acaben de fer fora del diari on treballava des de fa anys. Està indignadíssim. Es dona la circumstància que, quaranta anys enrere, tots dos ja van viure un temps a l'illa. Ara s'adonaran que no sempre és bo tornar als llocs on has estat feliç. Encara més, si tothom se't gira d'esquena, com és el cas. S'adonaran ben aviat que remoure el passat pot tenir conseqüències devastadores. Les persones que saben alguna cosa de tot plegat van desapareixent una darrere de l'altra.

Sol. Platja. Alcohol. I molts cabells blancs. Quaranta anys després, els cabells dels hippies peluts han perdut el seu color original; o s'han quedat calbs. Segueixen vivint una mica a la seva, però la situació ha canviat molt. "Formentera Blues" és una novel·la negra molt propera, amb personatges reals com la vida mateixa, igual que el cas que s'investiga. Cap al final del llibre, Moret fa referència al gran Henning Mankell. A més a més, el cognom d'una de les protagonistes és Blomqvist. No sé si podria ser un homenatge (tot i que canvia una lletra) al periodista de la nissaga "Millennium". La història, que passa francament bé, està embolcallad de mencions musicals, amb Pau Riba al capdavant. També tenen cert pes, però menys, Bob Dylan i Jimy Hendrix. Molt recomanable.

"El camí entre l'aeroport i el port d'Eivissa el vam fer en un autobús que avança per un paisatge que tenia poc a veure amb el de més de quaranta anys enrere. L'antiga carretera ara era una autopista plena de cotxes, els hotels i els blocs d'apartaments s'havien reproduït com bolets i a la ciutat d'Eivissa s'havia crescut fins a fer-se massa gran. El toc rural que t'embolicava abans quan arribaves a l'illa havia quedat esborrat, tot i que uns quants ametllers, oliveres i garrofers, i un parell de molins de vent mig esgavellats, sobrevivien per recordar com era allò no tant de temps enrere".

Bona setmana (de confinament) a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Els camins de la Rut (Lluís-Anton Baulenas)

Dona. Guapa. Pèl-roja. Pigada. Independent. I gruera! Parlo de la Rut, protagonista de l'última novel·la de Lluís-Anton Baulenas (Barcelona, 1958), publicada per Proa. Es titula "Els camins de la Rut" i té 399 pàgines. La coneixem gràcies a la seva filla, la Rutona. S'estima molt a la seva mare, però no vol ser com ella. Són diferents en un munt de coses, sobretot en les relacions de parella. Però també li agraden les grues.

Baulenas ha escrit una novel·la força original, amb un personatge central fortíssim. Va veure una cosa que no hauria d'haver vist mai, quan era petita, i des d'aquell moment, té una concepció molt particular de l'amor. Prefereix no dir-li a ningú que l'estima. D'aquesta manera, tampoc no li haurà de dir que ja no l'estima, quan sigui el moment. Que arribarà segur. La Rut no és una dona promiscua, però va canviant de parella. Les deixa quan encara tot va més o menys bé. La sensació de falsa seguretat l'angoixa. Per això es va comprar una grua en el seu dia, per anar amunt i avall lliure, sense donar explicacions. Té una vida lliure i errant. Només saber que estava embarassada, va deixar en Miquel. La petita Rutona seria només per a ella.

A la Rut la descobrim a través dels ulls de la seva filla, que decideix escriure tot el que sap sobre la seva mare. A finals dels setanta, va viure amb molta energia l'eclosió cultural i llibertària, aparellant-se amb un home gegant, en Gunther. Per ell, se'n va anar a treballar amb uns firaires. També va tenir relacions estables amb en Fede, en Miquel (pare de la Rutona), en Ramon i en Jeep. Tots ells sabien que arribaria un dia, quan menys s'ho esperessin, que la Rut ja no hi seria. Vivien amb aquesta por al cos. Estaven avisats. La Rutona encara és jove, però ella és dona d'un sol home, com a mínim de moment. Es tracta de l'Alfons, amb qui s'aniria fins a la fi del món. El llibre, molt amè, s'acaba convertint en tot un assaig sobre l'amor, cap a les diferents parelles que ens acompanyen al llarg de la vida i, sobretot, cap als fills.

"-Ja ho entendràs, Rutona. Estimar està molt bé, però demana molta dedicació... I fixar-s'hi. Vaig tenir el meu primer gran amor, en Gunther; però després vaig conviure amb el Fede, amb el teu pare i amb en Ramon. I ara, en Jeep. No sé per què hi ha homes i dones que, per més que vulguem, no ens en sortim. I la vida ens passa amb parelles diferents. Per contra, n'hi ha que estan sempre junts, o moltíssims anys. Passen per diversos estadis en què l'amor, suposo, es transforma en una altra cosa. Aquesta gent s'estalvia la vivència dels finals, dels trencaments. Millor per a ells. Ara que ja començo a ser gran, he entès que el seu sistema no és pas millor que el meu, simplement és una altra cosa".

Bona setmana (de confinament) a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El braçalet de granats (Aleksandr Kuprín)

Hi ha amors que es poden allargar tota una vida i, i així i tot, no ser mai correspostos. Amors que es pateixen des de la llunyania, d'amagat, amb respecte total cap a la persona estimada, quasi amb submissió. D'aquests amors totals en ens parla Aleksandr Kuprín (Penza, 1870 - Leningrad, 1938) a "El braçalet de granats", publicat per Viena Edicions. Està traduït al català per Laia Perales Galán. Té 121 pàgines.

La princesa Vera Nikolàievna Xeina fa una festa a casa seva. Entre d'altres, l'acompanyen el seu marit, el seu germà Nikolai, la seva germana Anna i el coronel Anósov, que és el seu avi. Uns i altres aprofiten per parlar del passat i dels admiradors que ha tingut la Vera en els darrers anys. Just el dia del seu sant, ha rebut un braçalet de granats antic. Li han enviat el regal de manera anònima. Arribat a aquest punt, el seu marit i el seu germà perden una mica els nervis i es proposen trobar a aquest suposat amant secret i fer-lo entrar en raó, si és possible. El príncep Xein té molt poder i pensa fer-lo servir. La Vera és per a ell i per a ningú més. Ella tampoc s'hi oposa. Que facin el que vulguin. Potser  el seguici ja fa massa temps que dura...

La protagonista d'aquesta trista història s'adona -un pèl massa tard- que hi ha amors vertaders, amors sense límits, ni condicions. No ho hauria dit mai. I n'està corpresa. Aquest llibre de Kuprín, que forma part de la col·lecció Petits Plaers, es va publicar per primer cop l'any 1911. Hi ha una peça musical que hi té molt pes específic, i es converteix en un nexe d'unió entre dos dels protagonistes: la Sonata Número 2 (Op. 2. Largo apassionato) de Ludwig van Beethoven. És interessant escoltar-la mentre es llegeix el text, que ha aguantat força bé el pas del temps.

"La Vera, amb una sensació desagradable al cos, va pujar fins a la terrassa i va entrar dins de casa. De lluny, va sentir el to pujat del seu germà Nokolai i la seva figura esvelta i encarcarada movent-se ràpidament d'un cantó a l'altre de l'habitació. En Vassili Lvóvitx seia a la taula on havien jugat a cartes i, tot inclinant els seus cabells curts i rossos, traçava línies amb el guix sobre les estovalles verdes.
-Vaig insistir durant molt de temps! -va dir en Nikolai, furiós, i va fer un gest amb la mà dreta com si tirés un pes invisible al terra-. Vaig insistir durant molt de temps que s'havia de posar fi a aquestes cartes estúpides".

Bona setmana (de confinament) a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El tigre i la duquessa (Jordi Solé)

Una dona assassinada, asseguda en un banc, amb un somriure als llavis. Ben a prop d'ella, una maleta. Es tracta de la Vicky, guapa, elegant i manipuladora; capaç de qualsevol cosa per aconseguir una vida plena de luxes i de glamur. Quasi ja ho tenia, però, en l'últim moment tot se n'ha anat en orris. Ella és la protagonista d'"El trigre i la duquessa", de Jordi Solé (Sabadell, 1966). Està publicat per Columna i té 397 pàgines.

Aquesta potent novel·la negra ens presenta un cas, amb moltes reminiscències, que podria ser perfectament real. Els seus personatges, força propers, estan plens de contradiccions. El passat no s'ha portat massa bé amb ells. L'Elsa, la policia que es troba a la morta just sortir de casa, per casualitat, passa per un moment personal complicadíssim. El seu marit l'ha deixada per una amiga (amb qui està esperant una criatura) i el seu company de feina ha quedat tetraplègic, després que ella no sabés protegir-lo bé. S'ha refugiat en la beguda i la seva vida s'ensorra per moments. Descobrir qui ha matat la Vicky i per què es convertirà en una obsessió i potser l'ajudarà a sortir del pou. Treballarà conjuntament amb en Santi, un policia que tampoc no és massa ben vist al cos, amb un munt de secrets a les seves espatlles.

Una bona part de l'acció passa a Barcelona, l'any 2017. L'assassinat de la dona, que actualment feia de caixera en un supermercat, coincideix en el temps amb l'atracament en una joieria del Passeig de Gràcia, amb un botí suculent, de més de vint milions d'euros. Hi ha alguna relació entre tots dos casos? També intentarà esbrinar-ho en Harry Cranston, un detectiu privat obsessionat amb els Pink Panthers, una banda de criminal sorgida de la guerra dels Balcans. "El tigre i la duquessa" és un llibre que manté l'emoció fins a l'última pàgina, amb un parell de girs espectaculars. Està escrit amb un estil amè i molt visual, ple de diàlegs. Entre altres coses, deixa entreveure que les segones oportunitats existeixen, però només per alguns. De vegades, quan vols abastar molt, corres el risc de quedar-te sense res. M'agradaria llegir més casos de l'Elsa Giralt que, com tots els inspectors de policia de l'anomenada novel·la negra, té un món interior molt complicat.

"L'Elsa es torna a mirar al mirall del lavabo. S'ha pres un parell de cafès ben carregats i s'ha pentinat com ha pogut. No la deixarien entrar al ball de la reina, però potser n'hi haurà prou per despatxar amb el Santacana. Al capdavall, ha estat sempre la nineta dels seus ulls i tots dos ho saben.
Tampoc no hauria de caldre gaire teatre més.
Respira fondo, agafa forces i surt per anar al despatx del seu supervisor. Tot l'immoble encara put per culpa de la darrera inundació que ha sofert. És vox populi que poques comissaries estan per llençar-hi coets, però tothom coincideix que la de Ciutat Vella s'endú la medalla d'or".

Bona setmana (de confinament) a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Las mujeres de Winchester (Tracy Chevalier)

A "Las mujeres de Winchester", Tracy Chevalier (Washington, 1962) ens regala un personatge espectacular. Es tracta de la Violet Speedwell, capaç d'obrir-se camí, tota sola, en una societat dominada pels homes. El llibre està traduït al castellà per Catalina Ginard Féron i publicat per Duomo Nefelibata. D'aquesta autora, ja havia llegit "La joven de la perla" i "La voz de los árboles".

La Violet comparteix la casa familiar amb la seva mare, que li fa la vida impossible. Vol controlar-ho tot. Va perdre un fill a la Gran Guerra i no ho superarà mai. A ella, a més a més, li van matar el promès i, ara que ja té una certa edat, tot fa pensar que es quedarà soltera. Quan ja no pot més, la Violet decideix independitzar-se. El germà que li queda, casat i amb fills, no ho veu massa bé. Creu que ha de ser ella, per la seva condició de dona, qui haurà de sacrificar-se per cuidar a la mare, quan toqui. Finalment, fa un cop de cap i se'n va fins a Winchester, al sud d'Anglaterra, on lloga una petita habitació i comença a treballar de mecanògrafa, una feina, li deixen clar des del primer moment, que només està destinada a les dones. Els homes no poden rebaixar-se a fer coses tan bàsiques.

Avançada al seu temps, la Violet esquiva tots els obstacles que li surten al pas. I ho aconsegueix amb el suport de la comunitat de  brodadores de la catedral de Winchester. Fan coixins i reclinatoris amb l'objectiu que perdurin llargament en el temps, sense data de caducitat. Com que no té ni marit ni fills, la idea que una cosa feta amb les seves mans quedi, fins i tot després de la seva mort, l'apassiona. La dona té devoció pels brodats, però també per les campanes, sobretot després de conèixer a l'Arthur, un home casat, molt més gran que ella, que li crida d'atenció des del primer moment. La Violet és una dona avançada al seu temps, amiga de les seves amigues i amb una força inusual.

"Las mujeres de Winchester" és una novel·la històrica, molt ben escrita, que pretén il·luminar la vida de les brodadores de la catedral de Winchester, que van existir de veritat i encara existeixen. De fet, l'autora ens explica que, en l'actualitat, estan netejant i reparant els coixins i els reclinatoris que va idear la Louisa Pesel -que surt a la novel·la- als anys 30. En el seu cas, la Violet és un personatge inventat, tot i que podria ser perfectament real. El llibre té 397 pàgines i es llegeix amb facilitat. L'amor sincer que desprèn la Violet, cap a ella i cap als altres, mai no té aturador. Amb ganes i tenacitat, ho deixa ben clar, tot és possible. O potser no?

"Violet titubeó, preguntándose cómo explicarle a esta mujer prepotente que quería hacer un reclinatorio, uno que evitara que le dolieran las rodillas durante las oraciones y que ella pudiera buscar especialmente en el presbiterio de la catedral. Uno que pudiera seguir existiendo mucho tiempo después de su muerte. A lo largo de los siglos, otros habían tallado cabezas en la sillería del coro, habían esculpido hermosas figuras de santos en el mármol, habían diseñado columnas y bóvedas robustas y memorables, o habían fabricado vidrio de colores para las vidrieras: todos ellos adornaban espléndidamente un edificio cuya finalidad era hacernos alzar los ojos hacia el cielo para dar las gracias a Dios".

Bona setmana (de confinament) a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El retorn de Sherlock Holmes -Relats, III- (Sir Arthur Conan Doyle)

El segon volum dels relats de Sherlock Holmes es tancava de manera tràgica. A "El problema final", el detectiu més famós de tots els temps acabava caient per les cascades de Reichenbach, a Suïssa, després d'enfrontar-se amb Moriarty, criminal de criminals. Va estar deu anys mort, fins que Sir Arthur Conan Doyle (1859-1930) va decidir ressucitar-lo. La seva reaparició va ser aplaudida de manera generalitzada.

"El retorn de Sherlock Holmes" està traduït al català per Xavier Zambrano i publicat per Viena Edicions, com els dos anteriors. El llibre comença amb "La casa buida". En aquest primer relat, Watson explica l'inesperat retrobament amb el seu gran amic -feia molt temps que el plorava- i ens diu què va passar realment en el seu duel a mort amb Moriarty. A partir d'aquí, continua donant vida a un munt de casos en què van treballar junts, dotze més. En tots, Holmes sempre va per davant de la policia, demostrant que els seus poders d'observació i deducció són il·limitats. N'hi ha que acaben molt bé. En d'altres, no arriba a temps per impedir la mort d'algun innocent, tot i resoldre'ls perfectament. De vegades, les coses es compliquen moltíssim.

Per les pàgines d'aquest tercer volum de Sherlock Holmes hi passen un munt d'homes venjatius, aprofitats, usurers, lladres, traïdors… tots actuen en benefici propi, sense importar-los les conseqüències dels seus actes delictius. Un dels que més m'ha agradat és "Els ballarins" amb dues persones que es comuniquen a través d'un codi secret. També té molta qualitat "Peter el Negre", amb una mort violenta i un arponer que busca justícia a qualsevol preu. De la resta em quedo amb "Els tres estudiants", on intenta esbrinar qui ha robat un examen per obtenir una preuada beca, i amb "Els sis napoleons". En aquest relat, algú trenca bustos del militar francès i hem de descobrir quin és el motiu. El volum es tanca amb "La segona taca", amb una carta perduda i un possible conflicte internacional de grandíssimes dimensions.

El llibre acaba amb un complet epíleg de Josep Lluís Martín Berbois. Són 31 pàgines plenes de dades que aporten molta llum al voltant del personatge de Sherlock Holmes i també sobre el seu autor i les seves aventures polítiques. He descobert, per exemple, que la famosa frase "Oh, és elemental, estimat amic" mai no va sortir a les novel·les de Sir Arthur Conan Doyle. Va aparèixer, per primer cop, en una les obres de teatre que se'n van fer posteriorment. I atenció, un jove Charles Spencer Chaplin, amb només 14 anys, va interpretar el paper de mosso d'hotel en les representacions que es van fer sobre els casos el gran Sherlock Holmes pel nord d'Anglaterra.

"Com és natural, la meva estreta relació amb Sherlock Holmes va fer que m’interessés moltíssim pel món de la delinqüència i, després de la seva desaparició, sempre llegia puntualment els detalls dels diversos casos que tenien transcendència pública. Fins i tot vaig provar en més d’una ocasió, per a estricta satisfacció personal, d’aplicar els seus mètodes i provar de resoldre’ls, val a dir que amb uns resultats ben pobres. Cap d’ells, però, va interessar-me tant com la tragèdia de Ronald Adair. Mentre anava llegint les proves que es van presentar durant el procés i que van portar a un veredicte d’homicidi amb premeditació contra una o diverses persones no identificades, vaig ser més conscient que mai de la pèrdua que la comunitat havia sofert amb la mort de Sherlock Holmes".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Tot, menys la pluja (Gisela Pou)

La Joana Badia és la protagonista principal de "Tot, menys la pluja", de Gisela Pou (Castellar del Vallès, 1959). L'autora la situa a Iruña (l'any 91), a Barcelona (entre el 90 i el 93) i a Donostia, el 2020. El llibre està publicat per Capital Books i té 172 pàgines. Quan comença la història, la Joana és una jove escriptora amb moltes ganes de viure i d'estimar. Dos homes marquen la seva existència: en Bernat i l'Unai.

Segur que el seu és un amor de veritat, però, de portes en fora, fa la sensació que la Joana i en Bernat no saben expressar-se'l massa bé. Ell és pintor i sempre va una mica a la seva. L'art, per davant de qualsevol altra cosa. Tot es complica una mica més quan descobreix que pateix una malaltia devastadora. Es tanca en ell mateix i intenta deixar la Joana una mica al marge. Potser per protegir-la? No se sincera ni amb el seu millor amic. La salut es converteix en un tema tabú. La parella viu a Barcelona, una ciutat que es prepara per els seus Jocs Olímpics, entre l'eufòria i la crisi. Malgrat les dificultats, la noia intenta fer-li costat en tot moment. Té molt d'amor per donar i per vendre, un amor que ell potser confon amb compassió. En Bernat no li posa les coses gens fàcils.

En Bernat Delclòs d'un costat; i l'Unai Etxebarria, de l'altre. El va conèixer a Iruña, el 1991. Va ser en una trobada d'escriptors i poetes. Ara, tres dècades després, es planteja tornar a veure'l. És l'hora de fer balanç de tota una vida? Aquest cop, han quedat a Donostia, a petició d'ella. La Joana hi ha d'anar un parell de dies, de nou per motius literaris. Ha plogut molt des de llavors. S'acabaran veient? I, en cas afirmatiu, quedaria alguna cosa d'aquell home amb qui va redescobrir la passió? El temps no perdona ningú. "Tot, menys la pluja" és una novel·la delicada i senzilla que ens parla de la imperiosa necessitat de viure, del desig, del patiment i de la culpa. Malauradament, molts cops les coses no van com un s'espera; i, arribat el cas, sempre poden anar a pitjor.

"S'apropa el capvespre. El ritme de la ciutat es relaxa i ella fa estona que deambula prop de casa el Bernat. Tres vegades s'ha aturat davant la porta, tres vegades ha tret la clau de la bossa, tres vegades l'ha apropat amb la mà indecisa fins al pany i tres vegades, també, s'ha fet enrere. Poruga i covarda, intueix que qualsevol petit moviment pot trencar l'equilibri d'un món que s'aguanta gràcies al fràgil esquelet dels silencis. Ho intenta una quarta vegada i una cinquena, però no s'hi veu amb cor. El puny clos amaga una clau que li forada el tou del palmell. Nyec-nyec, nyec-nyec, el corc mossega. Encara no li ha explicat que ha deixat la feina. Nyec-nyec, nyec-nyec, el corc mossega. Encara no ha gosat explicar-li que té un bitllet d'autobús per tornar a Madrid a finals de setembre".

Bona setmana (de confinament) a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Gran ocell de silenci (Àfrica Ragel)

"Gran ocell de silenci", d'Àfrica Ragel (Barcelona, 1969) són dues grans històries d'amor. Dues històries que demostren que, de vegades, tot és cíclic, que tot es repeteix. Històries d'amor que poden o no poden acabar bé, sempre depenent de les circumstàncies que les envoltin. El llibre, publicat per l'editorial Empúries, té 304 pàgines i comença al barri del Poblenou, l'any 1880. Grans amors i misteris per descobrir, a parts iguals.

Coneixem en Guillem, un nen de deu anys, el dia de l'enterrament de l'Àngela, la seva germana bessona. Al cementiri hi troba a la Iona, que marcarà la seva vida per sempre més. Ell és de família pobre i treballadora. Ella és la filla d'un fabricant tèxtil escocès, casat amb una catalana i establert a Barcelona. Poden passar els anys i canviar moltes coses, però les seves vides estaran lligades per sempre més, d'una manera o altra. Com la vida de la mare de la Iona amb la de l'Enric, amb qui mai va poder casar-se. Al seu marit, no l'ha estimat mai, tot i intentar-ho. L'Elda, germana de la Iona, es va casar obligada; i ella no vol seguir les seves passes. És un esperit lliure i estima en Guillem. Podria explicar moltes més coses, però és millor començar el llibre amb la mínima informació possible.

Per a mi, el personatge clau d'aquesta novel·la delicada i plena d'amor és l'Úrsula, la tieta de la Iona. Es mou com un peix a l'aigua en una Barcelona modernista que es prepara per a l'Exposició Universal. Podríem dir que defensa amb força un incipient feminisme. Ja n'hi ha prou de seguir els designis dels homes sense protestar. Va ajudar la seva germana en el seu dia i ara a la seva neboda. Més enllà de la Iona, la gran obsessió d'en Guillem és parlar amb la seva germana morta. Està convençut que pot fer-ho, prenent opiacis i fent servir una part de l'Ictíneo, el submarí que va inventar Narcís Monturiol. Ragel, que sap mantenir l'emoció fins a l'última pàgina, amb un grandíssim gir, esquitxa el llibre amb tocs d'espiritisme i pàgines del diari de la mare de la Iona, que no va parar de patir fins a l'últim dia.

"-Volem parlar amb els morts i, pel que veig, per fer-ho cal estar-ho -va sentenciar el Lleonard-. Crec que l'Oleguer té raó. Ens hauríem de plantejar si val la pena arriscar tant. A més, ja sabeu que el més important és poder mostrar als nostres clients europeus els avanços d'estampació. I no voldria haver-me de vendre les patents, em sentiu? No voldria arruïnar l'empresa dels meus pares per una bogeria. Si l'ebulliòmetre no arriba a temps per poder provar la càpsula aquí al laboratori, no la portarem a l'Exposició. El Guillem va pensar en l'Àngela, era a ell a qui volia trobar, poder parlar amb la seva germana, tal com havia fet la Iona la nit en què la van enterra viva".

Bona setmana (de confinament) a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Disset pianos (Ramon Solsona)

Coneixem realment la persona amb qui compartim la nostra vida? Què en sabem del seu passat més llunyà, de tot allò que va fer abans que ens veiéssim per primer cop? De secrets ben guardats i d'una promesa feta en el llit de mort ens en parla Ramon Solsona (Barcelona, 1950) a "Disset Pianos", publicat per Proa. El traspàs inesperat d'en Péter, després de patir un atac de cor, deixa la Mei en una complicada situació, plena de dubtes.

El llibre té dues parts ben diferenciades: "El començament del conte" i "El final del conte". En la primera, la Mei, que és sòcia d'una agència que prepara viatges per alts executius, vol satisfer l'última petició de qui en els darrers anys ha estat la seva parella. Abans de morir va dir-li: "No malvenguis els pianos". No en sap res ni d'instruments ni de música, però cada matí obre la botiga per tirar l'encàrrec endavant, cap a bon port. No comptava que hi hauria un munt de persones anònimes que l'ajudarien sense demanar res a canvi, com en Sergiu (un músic romanès), la Pennsylvania (la dona de fer feines), l'advocada del local del costat, una aia del barri que sempre li porta pastissos i els jubilats de davant de la botiga, que m'han fet pensar en els avis dels Muppets, Statler i Waldorf. Ho comenten absolutament tot.

A la segona part, la Mei es desplaça a Romania per intentar conèixer els orígens d'en Péter, i la seva família. Descobrirà coses que mai no s'hauria imaginat. S'havia fet la idea que la seva parella era un represaliat de la dictadura, res més lluny de la realitat. "Disset pianos" és una història plena de referències musicals, amb el "My City Of Ruins" de Bruce Springsteen al capdavant. Solsona també aprofita per parlar dels presoners polítics, dels exiliats i de la repressió exercida per l'estat espanyol contra Catalunya. Solsona esquitxa la novel·la amb tot un seguit de poemes de protesta d'un suposat poeta romanès. És una llàstima que no existeixi perquè tot el que escriu Dumitru Costadinescu, amb els pianos com a grans protagonistes, m'ha agradat molt.

"S'havia picat amb les amigues i les havia desafiat en un fort rampell d'autoestima. S'havia fet un decàleg perquè l'Eileen no la tornés a avergonyir amb cap més bronca. Estava mig barallada amb en Péter, que era la causa dels últims dilemes, del malestar, del conflicte d'orgulls ferits per totes bandes. Si ell no hagués parlat de malvendre's els pianos... Si no s'hagués mort… Quina mala pasada, morir-se d'una manera tan ràpida, tan anàrquica".

Bona setmana (de confinament) a totes i a tots.

Totes les bèsties, petites i grosses -II- (James Herriot)

El britànic James Herriot (1916-1995), veterinari de professió, es va 'inventar' un personatge únic i irrepetible. De fet, està basat en ell mateix, perquè es tracta de les seves memòries novel·lades. La BBC les va convertir en una sèrie de televisió als anys setanta. Viena Edicions ha tornat a apostar per ell en publicar la segona part de l'exitós "Totes les bèsties, petites i grosses", de 327 pàgines.

Com l'anterior, és un llibre divertidíssim, ple d'anècdotes entranyables, sempre amb simpàtics animals de protagonistes. En James és l'ajudant d'un curiós veterinari rural de la petita localitat de Yorkshire, al nord d'Anglaterra. En Siegfried Farnon és un home molt despistat i sense un criteri clar. Un dia pot cridar l'atenció al seu deixeble perquè gasta massa material en una operació; i al següent preguntar-li per què és tan garrepa amb el fil de cosir o el líquid desinfectant. És bona persona, però de vegades fa tornar-lo boig. També és un personatge curiós en Tristan, germà d'en Siegfried, que estudia la carrera de veterinari, però no l'acaba mai. És especialista a destrossar tots els cotxes que toca, de vegades per culpa de tercers. És tot un bon vivent, més preocupat per fumar i per beure que per qualsevol altra cosa.

L'autor ens ho explica tot d'una manera àgil i planera. La seva prosa és un elogi de la vida rural i dels paisatges, que sempre destaquen per la seva bellesa. De casos n'explica un munt, com per exemple el de l'home que passa tota la nit assegut en un tamboret per cuidar a la seva vaca malalta. O el de l'animal a qui ha d'enguixar la pota que té trencada. També és molt curiós el del pagès que només crida al veterinari quan ja no hi ha res a fer. Tard, sempre tard. Vaques, vedells, gossos, gats… hi ha bèsties de totes les mides i per tots els gustos. En aquesta segona part de les memòries també es fa referència a l'enamorament del jove veterinari, que cau simpàtic a tothom. Les seves primeres cites amb la Helen no podien anar més malament, però, a poc a poc, va poder anar reconduint la situació. Sort!

El llibre, traduït al català per Mar Vidal, passa francament bé. És el número 80 de la col·lecció El Cercle de Viena. Imprescindible.

"Era la darrera tanca que quedava. Vaig baixar del cotxe a obrir-la, ja que conduïa en Tristan, i vaig mirar enrere cap a la granja, que quedava ja molt avall, i cap a les marques que els nostres pneumàtics havien deixat sobre el fort pendent cobert d'herba. Eren llocs ben estranys, algunes granges dels Dales; aquesta no tenia un camí d'accés, ni tan sols una pista. Des d'allà Baix, simplement s'havia de conduir creuant els camps, d'una tanda a l'altra, fins arribar a la carretera principal, que anava per dalt de la vall. I aquesta tanca ja era la darrera; deu minuts de cotxe i ja seríem a casa".

Bona setmana (de confinament) a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Tony Takitani (Haruki Murakami)

De tant en tant, i a l'espera d'obra nova, van apareixent contes del japonès Haruki Murakami (Kyoto, 1949); d'un en un i amb il·lustracions de gran qualitat. Aquest cop, a "Tony Takitani", són d'Ignasi Font. L'alemanya Kate Menschik s'havia encarregat de dibuixar les de "La noia de l'aniversari" i de "Sueño". Aquest darrer conte està publicat per l'editorial Empúries, té un total de 77 pàgines i està traduït al català per Albert Nolla.

No és inèdit. Formava part del llibre "El salze cec i la dona adormida". En Tony Takitani és fill d'en Shozaburo, un músic de jazz que sempre sap què ha de fer per estar bé amb el poder, mani qui mani. A en Tony el va pujar tot sol, perquè la seva mare va morir en el part. Tot i estar ells dos sols, mai van relacionar-se massa. Anaven molt a la seva, preocupant-se només per ells mateixos. Són dos homes solitaris i, a priori, sense massa pretrensions. En Tony, que es fa famós pels seus dibuixos realistes, s'obre una mica al món quan s'enamora d'una noia que treballa en una editorial, addicta a la roba. No pot passar ni un dia sense comprar res. Té la casa plena de coses que ni tan sols ha tingut temps d'estrenar.

"Tony Takitani" és un conte més de Murakami, sense res que el faci imprescindible. Hi he trobat a faltar algun dels elements que caracteritzen la seva obra, que molt sovint transita per mons paral·lels, fent equilibris en la fina línia que separa la ficció de la realitat. Es mantenen, però, algunes de les seves obsessions, com la soledat dels protagonistes i la passió pel jazz. En Shozaburo és músic i té una grandíssima col·lecció de discos. El conte està escrit en un to molt pausat i sense escarafalls. L'autor potser intenta dir-nos que, a la vida, no es necessita acumular objectes per ser feliç. És més, de vegades és millor desfer-se de tot allò que et porti records que et puguin dificultar mirar cap endavant.

"Però un bon dia, sense cap mena d'avís previ, en Toni Takitani es va enamorar. Va ser un fet increïblement sobtat. Ella era una noia que treballava en una editorial i que va passar per la seva oficina a recollir un original. Tenia vint-i-dos anys. Mentre va ser a l'oficina, en cap moment va deixar de somriure serenament. Tenia una cara bufona, però objectivament no es podia dir que fos cap gran bellesa. Amb tot, tenia alguna cosa colpidora. Quan la va veure per primer cop, en Tony Takitanni va notar que el pit se li estrenyia i que li costava respirar. Ni tan sols ell sabia què era allò que l'havia colpit amb tanta força. I encara que ho hagués sabut, no hauria pas pogut explicar-ho amb paraules".

Bona setmana (de confinament) a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La mort del comanador (llibre 2)
La mort del comanador
La noia de l'aniversari
Crónica del pájaro que da Cuerda al mundo
De què parlo quan parlo d’escriure
Sputnik, mi amor
A la caça de l'ovella
El elefante desaparece
Escolta la cançó del vent i Pimball 1973
Kafka a la platja
Homes sense dones
Undergroung
Sueño
El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge
Després del terratrèmol
Balla, balla, balla
De què parlo quan parlo de córrer
1Q84 (Libro 3)
1Q84
Despietat país de les meravelles i la fi del món
Tòquio blues
After dark

Seguiré els teus passos (Care Santos)

Dos anys després de conèixer a la Reina, protagonista de "Tot el bé i tot el mal", tornem a saber coses d'ella gràcies a "Seguiré els teus passos", l'última novel·la de Care Santos (Mataró, 1970). No cal haver llegit l'anterior per submergir-se en aquesta, ja que tot està molt ben explicat. No hi falta res. A més a més, tant el seu fill, l'Albert; com l'Ulf, amb qui va arribar a un important acord 'laboral', queden en un discret segon pla.

La Reina és un personatge abassegador, amb una energia inesgotable. Fins que un dia, una trucada, amenaça de canviar-ho tot. Es posa en contacte amb ella un estudiós que pretén obrir la tomba on podria haver-hi enterrat el seu pare, mort en estranyes circumstàncies 44 anys enrere. Ella va créixer sola, sense fer-se massa preguntes. I les poques que es va atrevir a formular mai van ser contestades per la seva mare, actualment ingressada en una residència, vella i desmemoriada. Se'n resisteix fins al darrer moment, però al final decideix viatjar a Conques, al Pallars Jussà, per intentar saber d'on ve i cap a on va. Potser ha arribat el moment de descobrir qui era el misteriós Josep Gené. La seva increïble història ens portarà fins al 26 de gener de 1939, el dia que Barcelona va ser ocupada per les tropes de Franco. Gené era dels vencedors o dels vençuts? 

Com és habitual, Care Santos crea uns personatges profunds i amb moltes contradiccions. Com el mateix Josep, incapaç d'oblidar a la Mercè, la seva primera xicota, per molts anys que passin. El germà de la noia, l'Oleguer, també té molt pes específic en aquesta història fosca com el carbó. No vull explicar res que pugui perjudicar els possibles lectors, però sí que vull deixar constància de la quantitat de temes que es tracten en les 508 pàgines d'aquest llibre publicat per Columna. Entre altres, la necessitat de conèixer la veritat, el poder abusiu de l'església, l'esperit de supervivència, la facilitat d'acostumar-nos a tot (com podem comprovar en aquests dies de confinament) i les ganes d'estimar sense condicions. No sé si hi haurà tercera part, però em quedo amb les ganes de saber més coses de la Reina, de la Sara, de l'Ulf i, sobretot, del misteriós Antoni, que ho domina tot. El final és realment espectacular.

"Seguiré els teus passos", del qual se n'han imprès 15.000 exemplars, no s'ha pogut distribuir, per culpa de la crisi generada per la malaltia del Coronavirus. Esperem que arribi aviat a les llibreries i que els lectors de la Care el puguin gaudir al màxim. A mi, m'ha agradat molt. Fins i tot més que l'anterior.

"Durant el camí fins a la deixalleria, on la Reina espera veure per darrera vegada el que durant sis anys ha estat el seu cotxe, el mosso d'esquadra Pere no para de parlar. Li pregunta sobre de què l'han interrogat els seus col·legues de l'hospital i la Reina li explica que ha vist a la Judit, la mitja germana del Murgo, que entrava just abans que fugís el rus. Ell li pregunta si n'està segura i ella diu que sí, del tot, que és boníssima fisonomista, però a més la seva feina l'obliga a fixar-se bé en les cares. El Pere li demana a què es dedica. La Reina tria una versió resumida per explicar-li: és seleccionadora de personal del més alt nivell, a més de psicòloga i experta en detecció de mentida en el llenguatge no verbal".

Bona setmana (de confinament) a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy