Bajo tierra seca (César Pérez Gellida)

Qui en sentir el nom d'Antonia Monterroso no va fugir cames ajudeu-me, possiblement està mort... i amb sort, enterrat. La dona, coneguda popularment com la Vídua, és la gran protagonista de "Bajo tierra seca", la novel·la negra amb què l'escriptor César Pérez Gellida (Valladolid, 1974) ha guanyat el Premi Nadal 2024. D'ell ja havia llegit i comentat "Todo lo mejor", "Nos crecen los enanos", "Astillas en la piel" i "La suerte del enano". L'Antònia és llesta, recargolada, bonica i alta com un sant Pau. Un veritable perill públic.

Aquest cop, Gellida fa un salt enrere en el temps i situa l'acció a principis del segle xx, a Extremadura. Un incendi destrueix la hisenda de l'Antonia i la dona desapareix. Uns dies abans, havia posat una denúncia contra Jacinto Padilla, el seu capatàs i antic amant. El detenen a l'estació de Zafra, amb joies i diners. Diu que l'incendi el va provocar a petició d'ella i que la idea era començar una nova vida junts, lluny de les mirades de tothom. L'encarregat d'investigar tot aquest embolic és Martín Gallardo, que també coneix bé a la Vídua. El tinent de la Guàrdia Civil m'ha recordat al gran Sherlock Holmes, per la seva relació d'amor-odi amb l'opi, que el té ben abduït. És un home torturat que estima al seu cavall molt més que a qualsevol persona. Forma equip amb el sergent Pacheco.

"Bajo tierra seca" és un bany de sang constant. A Padilla hi ha molta gent que el vol veure mort i la idea és desfer-se'n com més aviat millor. Sort en té d'en Gallardo, que el protegeix perquè, arribat el moment, se'l pugui jutjar com cal. Estem davant d'una novel·la poderosa, addictiva i amb un ritme endimoniat. L'acció no s'atura en cap moment, protagonitzada per uns personatges foscos i amb força mala llet. Són molts els que busquen la venjança personal i no perdonen, com el germà del primer marit de l'Antonia o el terratinent que governa la comarca amb mà de ferro i sense sentiments. Els seus diners ho compren quasi tot. A més a més, el llenguatge de Gellida és cuidat i ple de diàlegs, molt proper al lector. La nota final amb què acaba el llibre el fa encara més potent i rodó. Un encert.

"En los calabozos del cuartel de Zafra, Jacinto Padilla, esposado y en ropa interior, permanece inmóvil sentado sobre un colchón apolillado y con visibles manchas de orina. Tiene la camiseta manchada de sangre seca y en los brazos se aprecian cardenales y magulladuras de distinta consideración. En el antebrazo izquierdo luce con orgullo un tatuaje de la Virgen del Rocío, de la que es devoto. El preso, que respira con cierta dificultad, alza la mirada hacia el ventanuco enrejado por el que se cuela la luz exterior, y con la yema del índice se acaricia la cicatriz del rostro". 

@Jordi_Sanuy

La ciutat i les seves muralles incertes (Haruki Murakami)

Soc fan incondicional de l'escriptor japonès Haruki Murakami (Kyoto, 1949) i no em perdo res del que escriu. "La ciutat i les seves muralles incertes" és el vint-i-setè llibre que llegeixo d'ell. Diria que són tots els que estan publicats en català o castellà. Aquest té 572 pàgines, està traduït per l'Albert Nolla i és de l'editorial Empúries. Suposa el seu retorn a la novel·la, sis anys després de la segona part de "La mort del comanador". Un retorn espectacular.

Si el llibre m'hagués arribat a casa sense títol ni portada no hauria trigat més de deu segons a saber que l'havia escrit Murakami. El seu estil és únic i inconfusible. Un cop més, el narrador és un noi jove i enamorat que, tot i que els seus sentiments són correspostos, no pot tenir una relació estable amb la noia escollida. Un dia qualsevol, ella, amb atacs de pànic i depressió, desapareix sense deixar cap rastre. En les seves trobades, li havia parlat d'una ciutat emmurallada, aparentment imaginària, on es trobava més còmoda i adaptada que en el món que compartien fins ara. Com és habitual, Murakami barreja la realitat amb la ficció per anar donant forma als seus famosos mons paral·lels, on absolutament tot és possible.

Un dia, el noi aconsegueix arribar a la ciutat fantàstica, on espera retrobar-se amb la seva estimada. I és que hi ha barreres que només l'esperança i el desig tiren a terra. Es desperta en un forat que hi ha davant de la muralla, sense saber com hi ha arribat. Aquests forats són força usuals en l'obra de Murakami. Els recordo, per exemple, a "Crònica d'un ocell que dona corda al món" o la ja citada segona part de "La mort del comanador". Per entrar, ha de pagar la penyora que el separi de la seva ombra, que, a partir d'aquell moment, tindrà una vida al marge d'ell. Gran història d'amor irreemplaçable que neix d'un conte curt que va publicar l'any 1980 en una revista japonesa. Biblioteques on es llegeixen llibres, biblioteques on es llegeixen somnis i diversos mons. Potser tots reals?

"Era de nit. Damunt del forat es veia un retall de cel rectangular. Al cel brillava una multitud d'estels. Tot i així, no era un cel gaire profund. Si ho volia, semblava que em podria arrossegar i sortir a la superfície. En adonar-me'n vaig sentir un cert alleujament. Però estava exhaust. No em podia ni incorporar. No podia aixecar els braços, i fins i tot em costava mantenir els ulls oberts. Estava tan cansat que em semblava que el cos se m'havia de desllorigar... Vaig tancar els ulls a poc a poc i vaig tornar a perdre el coneixement. I llavors em vaig enfonsar en el mar pregon de la inconsciència".

@Jordi_Sanuy

Primera persona del singular
Tony Takitani
La mort del comanador (llibre 2)
La mort del comanador
La noia de l'aniversari
Crónica del pájaro que da Cuerda al mundo
De què parlo quan parlo d’escriure
Sputnik, mi amor
A la caça de l'ovella
El elefante desaparece
Escolta la cançó del vent i Pimball 1973
Kafka a la platja
Homes sense dones
Undergroung
Sueño
El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge
Després del terratrèmol
Balla, balla, balla
De què parlo quan parlo de córrer
1Q84 (Libro 3)
1Q84
Despietat país de les meravelles i la fi del món
Tòquio blues
After dark

El salze cec i la dona adormida

L'amant perillosa

Confeti (Jordi Puntí)

El narrador de "Confeti", de Jordi Puntí (Manlleu, 1967), ens explica que el quaranta per cent de la vida humana és una ficció. Segur que en el cas de Xavier Cugat el percentatge encara era més alt. De portes en fora, donava la imatge de ser un home feliç, casant-se amb dones guapes i molt més joves que ell. Va aconseguir fer-se un nom als Estats Units, sempre envoltat de famosos, gràcies a la seva música i a les seves caricatures.

Mai no he estat fan de Cugat, però el personatge que crea Puntí és espectacular. Ens arriba a través d'un narrador que se'ns presenta com un veterà periodista musical, que en el llibre és igual o més protagonista que ell. El coneix en un vaixell que el porta de Cuba a Nova York, quan tots dos eren molt joves, l'any 1915. Des de llavors intentar mantenir-s'hi en contacte, encara més des del moment que ja és un artista reconegut. Quan escriu la història, en Daniel ja té més de cent anys, l'edat en què Cugat estava convençut que moriria. Al final, va traspassar amb noranta, ja instal·lat definitivament a l'Hotel Ritz de Barcelona. Diuen que tenia una grandíssima imaginació i que, dia a dia, afegia nou material a la seva inacabable Galeria dels Records Inventats.

En Cugie va ser el rei de la rumba i dels ritmes llatins i, en el panorama musical, va anar adaptant-se als nous temps. Entre d'altres, va conèixer Sinatra, Chaplin, Rodolfo Valentino i Lana Turner. Va dirigir orquestres, va enregistrar discos, va participar en pel·lícules i, pel que diuen, vivia millor als hotels, com el Waldorf Astoria, que a casa seva, quan en tenia. No tot van ser flors i violes. Se'l va relacionar amb la màfia, sobretot quan es va inaugurar el nou Flamingo, a Las Vegas. Puntí té una escriptura diligent i exquisida i qualsevol tema que toca el fa interessantíssim, com ja va demostrar a "Maletes perdudes". Més enllà de Cugat, penso que l'èxit de la novel·la cal buscar-lo en com el narrador dibuixa aquella època, amb molt de ritme, música i color. El llibre és el Premi Sant Jordi.

"Entre el cinisme i l’atac sentimental, hi ha tot un espectre de possibilitats d’enganyar el dia a dia i deformar-lo perquè sembli el que no és, ni serà mai. És, també, un fenomen que es multiplica, perquè una argúcia en porta una altra, una evasiva obre possibilitats infinites, i t’hi acomodes, i t’agrada, i a poc a poc la invenció es disfressa de realitat. Tot dona tantes voltes que un dia ja no saps què és del dret i què del revés, quin avatar és el que et representa millor. Llavors et tornes boig o, si tens més sort, t’instal·les còmodament en el personatge. És aquell moment en què els cabells de la perruca, finalment, després de mitja vida de portar-la, semblen haver arrelat al crani".

@Jordi_Sanuy

El federal (Sebastià Alzamora)

A "El federal", l'escriptor Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972) fabula sobre el Foc de la Bisbal, que va tenir lloc el 6 d'octubre de 1869. Prop de tres mil homes, liderats per Pere Caimó, van entrar en combat contra les tropes del Regne d'Espanya, encapçalades pel governador militar de Girona, el temible brigadier Romualdo Crespo. Caimó era l'alcalde de Sant Feliu de Guíxols i diputat republicà a Corts. El llibre té 256 pàgines i està publicat per Edicions Proa.

Potser el combat era la solució menys dolenta de totes, tenint en compte que la neutralitat no existeix. Al final, només és una forma de covardia. És per això que Caimó accepta ser la cara visible de l'aixecament revolucionari que volia acabar amb la monarquia absoluta i convertir Espanya en una República federal. Era fill d'indians contraris a l'esclavitud i amb idees molt avançades al seu temps. Romualdo Crespo l'odiava a mort. En la seva major part, el llibre està escrit en tercera persona, excepte quan narren la Isabel Batalla, esposa del diputat, i l'oficial Francisco Radaelli. La Batalla i una altra Isabel, la Vilà, són les principals protagonistes femenines. La Vilà va ser la primera sindicalista catalana, coneguda també amb el malnom de Cinc Hores.

Alzamora recrea el Foc de la Bisbal amb mestratge, centrant-se en els personatges principals -molt ben treballats-, però també en els secundaris, com els primers homes que moren quan comença el combat. I ho fa d'una manera molt visual i fa la sensació que a càmera lenta. La novel·la reflexiona sobre la política, els drets de les dones i els privilegis dels senyors, que sempre hi surten guanyant. Mentre alguns es juguen la vida al camp de batalla, els qui manen de veritat són a casa seva negociant només a benefici propi, de vegades buscant pactes a contra natura. S'enfronten el despotisme que representa l'execrable Crespo amb l'idealisme de l'alcalde i de Francesc Sunyer, que també era diputat a Madrid. L'etern conflicte entra la llibertat i el poder. Molt interessant.

"Ens deixen tot el dia oberta la porta de la cel·la, escrivia en Pere Caimó a les cartes que mai havia d’enviar a la Isabel Batalla. La tanquen a les nits, amb el so del forrellat quan passa com un ganivet. Ho fan, tan sols, amb el propòsit de fer-nos patir més. No hi ha escapatòria, aquest és un lloc tan absurd que no se’n pot fugir. D’ençà que he arribat, només hi ha fang i pluja. La pluja, com una cortina que no para de caure. I aquests murs d’argila que de vegades somio que s’esfondren i ens enterren a tots en vida, presoners i guardes. Fins que quedi només la pluja, furiosa, formant bombolles i grumolls damunt el fang".

@Jordi_Sanuy

Altres llibres llegits i comentats de Sebastià Alzamora: 

"Rabia"
"Reis del món"
"La malcontenta"
"Crim de sang"

En la sangre (Susana Rodríguez Lezaun)

La inspectora Marcela Pieldelobo té fama d'obrir la Capsa de Pandora per allà on passa. Poc amant de complir les ordres dels seus superiors, sempre es mou per instint i, per principis, no pot evitar qüestionar la versió oficial. Ella és la protagonista indiscutible d'"En la sangre", de Susana Rodríguez Lezaun (Pamplona, 1967). El llibre té 366 pàgines i està publicat per l'editorial Harper Collins.

La Marcela, a qui vam descobrir a "Bajo la piel", té una vida força complicada. Beu moltíssim, sobretot cervesa i Jagger, odia al seu exmarit -que és a la presó per delictes econòmics- i no s'acaba d'entendre del tot amb en Damen, la seva parella més que ocasional. Ell és inspector de la Policia Foral de Navarra, ella de la Policia Nacional. Té un pis llogat a Pamplona i una casa pròpia a Zagarramurdi, on s'escapa sempre que pot. És el seu paradís a la Terra. M'imagino que l'arbre que es veu a la portada és el que la dona porta tatuat al cos, amb alguns corbs inclosos, per recordar tot allò que li ha pres la vida. La inspectora està en el punt de mira dels seus caps per les irregularitats que va cometre en el seu últim cas. No volia que l'assassí se sortís amb la seva...

A la Marcela li demanen que tanqui un cas de narcotràfic amb policies nacionals infiltrats  i l'assassinat de l'Elur, que feia de confident. Totes les proves apunten a l'inspector Fernando Ribas, que en el passat va ser el mentor i amant. Els fets passen a Bera, un poble de Navarra proper a França. L'Elur era la xicota d'un destacat dirigent abertzale amb ànsies de poder i secrets per amagar. Com era d'esperar, Pieldelobo no fa cas dels cossos policials ni de les amenaces anònimes perquè vol descobrir la veritat. El 'seu' Fernando no pot ser el culpable. I ho fa en una lluita a contrarellotge on són molts els qui volen silenciar-la. És un thriller ben estructurat i amb un ritme vertiginós que reflexiona sobre la corrupció, la fidelitat i la justícia. Esperant "Mejor muerto", que surt el 13 de març.

"La confianza es una sensación extraña. Es muy difícil confiar plenamente. Imposible, incluso. La mayoría de las personas prestan parte de su confianza, pero lo hacen desconfiando a la vez, preparados para retirar su apoyo o cambiarse de bando. Confían a medias, a hurtadillas, de soslayo. Para confiar, debes poner tu fe en otra persona de manera ciega e incuestionable. Depositas tus expectativas en algo o alguien que sabes que no te fallará. Confías en ti mismo, te repites "yo puedo, yo puedo". Confías en otros hasta el punto de dejar tu vida en sus manos. Confías a veces en cosas abstractas, como la suerte, el sol, el horóscopo. Es un insensato quien confía en todo el mundo, y un neurótico quien no lo hace en nadie".

@Jordi_Sanuy