Silencis inconfessables (Hjorth & Rosenfeldt)

La quarta entrega de la “Sèrie Bergman”, “Càstigs justificats”, sortirà en breu. La quarta, “Silencis inconfessables”, manté l’emoció fins al final. Els suecs Michael Hjorth (1963) i Hans Rosenfeldt (1964) tornen a sorprendre’ns amb els seus girs inversemblants. El llibre és llarg, 600 pàgines clavades, i està publicat per Columna. Sebastian Bergman, el psicòleg criminal més important de Suècia, continua en forma.

Aquest cop, en Torkel i companyia han d’investigar el brutal assassinat de la família Carlsten, a casa seva, a plena lluny del dia. Els cossos del pare, de la mare i dels dos fills estan totalment destrossats. Qui pot haver fet una cosa com aquesta? I, sobretot, Per què? Poc després de començar a estudiar la situació, el principal sospitós també apareix mort, possiblement amb la mateixa escopeta de caça amb què van matar als Carlsten. Per aquest motiu, el Riskmord (la unitat de la policia sueca que investiga els casos d’assassinat) ha de tornar a començar de zero. Una mala notícia per en Torkel, en Sebastian, en Billy, la Vanja i l’Ursula, que es recupera de l’agressió amb què acabava el tercer llibre. L’Ellinor, ex-parella d’en Sebastian, li havia buidat un ull disparant-li a través de l’espiell.

Tot canvia, o ho hauria de fer, en el moment en què la policia s’assabenta que el dia dels assassinats hi havia una cinquena persona a casa dels Carlsten. Es tracta de la Nicole, una nena de deu anys, cosina de la família. L’han de localitzar com sigui. Possiblement, ho va veure tot. Quan la trobem, la nena es troba en estat de xoc. No parla i, per tant, és impossible interrogar-la. En Sebastian decideix donar-li un quadern i retoladors perquè dibuixi. D’aquesta manera, potser comença a obrir-se al món. La relació del psicòleg amb la Nicole i la seva mare, la Maria, s’enforteix per moments. Potser li recorden a la Lily i a la Sabine, la dona i la filla que va perdre en un tsunami a Tailàndia? La novel·la tracta de la dificultat de les relacions personals (Torkel-Ursula, Sebastian-Vanja, Billy-Maya-Jennifer...) i ens parla de la por, de la mentida, de l’amor per la natura i també de l’especulació empresarial.

La majoria de l’acció passa al poble de Torsby, on assassinen als Carlsten. D’allà són en Frank, el policia local que inicialment s’encarrega de la investigació, i la seva dona, la Pia, que és l’alcaldessa. Dues persones que intentaran ajudar al Riskmord en allò que sigui possible... o no. Aquest quart llibre acaba de manera espectacular: amb en Sebastian a punt de revelar el seu secret a la Vanja, poc després de descobrir un altre gran secret, el que amaga en Billy. Ja tinc ganes d'atacar el cinquè.

“Hauria d’haver-ho aturat abans d’arribar a aquell punt, però era massa tard. La propietària de la mà es va girar sense despertar-se i el seu braç va aterrar al pit d’en Sebastian. Se l’havia trobat de cara a l’aparcament després de la reunió de resum del vespre i li havia preguntat tot d’una si li venia de fust anar a sopar amb ell, però havia tingut la impressió que li hauria dit que no. Havien acabat sense saber com en un restaurant xinès amb no gaire bona pinta, i ell havia quedat encantat de veure que la dona era intel·ligent i tenia bona conversa. A mesura que els altres clients s’anaven interessant més per la cervesa que pel menjar, l’ambient del local havia anat empitjorant, i en Sebastian i la seva acompanyant havien decidit marxar”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi Sanuy

Secrets imperfectes
Crims duplicats
Morts prescindibles

Ciutat de vidre (Paul Auster)

Coincidint amb la sortida a la venda de “4, 3, 2, 1”, Angle Editorial ha publicat un altre llibre de Paul Auster (Newark, Nova Jersey, 1947). Es tracta de “Ciutat de vidre”, en català i en format de novel·la gràfica. Segons Publishers Weekly és un dels cent millors còmics de la història. Està adaptada per Paul Karasik (1956) i David Mazzucchelli (1960) i traduïda per Joan Sallent (Castellar del Vallès, 1948).

La introducció del llibre és d’Art Spielgman (Estocolm, 1948). Es va fer conegut mundialment pel seu còmic Maus, sobre els camps d’extermini nazis. “Ciutat de vidre” –que té 150 pàgines- és la primera novel·la de Trilogia de Nova York. Com a còmic, va aparèixer per primer cop l’any 1985. El protagonista d’aquesta surrealista història és en Quinn, que escriu novel·les policíaques de consum ràpid. Potser havia estat un home més o menys feliç, fins que va perdre la seva dona i el seu fill. Des d’aquell dia horrorós, viu sense esma, perdut a Nova York, una ciutat sorollosa i despersonalitzada. La seva és una existència solitària, caient dia a dia més avall del seu pou sense fons.

La situació d’en Quinn canvia quan, sense esperar-s’ho, rep una trucada a mitjanit. La dona que hi ha a l’altre costat del telèfon pregunta pel detectiu Paul Auster i ell decideix suplantar-lo. L’encàrrec és que protegeixi a un home del seu propi pare, que va tenir-lo tancat en una habitació molt de temps. Ara, després d’uns quants anys a la presó, està a punt de sortir ella està convençuda que l’anirà a buscar per matar-lo. El pare té un passat i un present fosc com el carbó. L’Auster de veritat, l’escriptor, col·loca als protagonistes en una atmosfera opressiva i ens parla de la soledat, de la pèrdua d’identitat i de la dificultat de prendre decisions. Al llarg de la novel·la, hi ha referències a “El Quixot” –que apassiona Auster- i a la Torre de Babel.

No sóc especialista en còmics, però la transformació del llibre original –que vaig llegir en el seu dia- en novel·la gràfica m’ha semblat sensacional. Karasik i Mazzucchelli fan una feina extraordinària. Però, més enllà dels dibuixos, diria que l’èxit d’aquesta edició és l’adaptació del llenguatge d’Auster. Convertir el text original en text de còmic ha de ser francament complicat. Suposo que aquí, la feina del traductor, Joan Sallent, també ha ajudat força. En definitiva, una rara avis força interessant.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

L’assassí que estimava els llibres (Martí Domínguez)

“L’assassí que estimava els llibres”, del valencià Martí Domínguez (1966), és una novel·la molt original. En primer pla, hi trobem la mort violenta d’un crític literari. En el segon, un cínic retrat del món burgès i intel·lectual valencià. I, per acabar-ho d’adobar, una bona reflexió sobre la literatura i l’art de llegir. El llibre està publicat per l’editorial Proa i té 315 pàgines.Domínguez és professor de Periodisme de la Universitat de València.

L’assassinat del crític Guillem Gual trenca l’aparent tranquil·litat de la ciutat. El troben mort amb un llibre a les seves mans: “L’assassinat entès com una de les belles arts”, de Thomas De Quincey. És casual? O potser es tracta de la firma de l’homicida? El que queda més o menys clar és que en Gual tenia molts enemics i que ningú el trobarà a faltar. Els encarregats de la investigació són en Tena i l’Espinosa. De llibres en saben poc o quasi res. Potser l’assassinat de Gual potser no serà l’únic? En Tena té una filla que es diu Cuca i que estudia periodisme, una carrera que el seu pare detesta. Hauria preferit que estudiés qualsevol altra cosa.

Paral·lelament a la investigació, som testimonis dels amors i desamors d’en Xeniet, fill dels Garín, una família burgesa. Han fet diners fàcil, enmig d’una València corrupte, i somien que el seu fill es casi amb una pubilla amb recursos. Hi va estar a punt fa un temps, però la va espifiar quan el matrimoni ja es donava per fet. Els Garín són classistes, molt de dretes i poc respectuosos amb els qui no són com ells. Per desgràcia seva, en Xeniet va una mica per lliure. Una altra de les famílies protagonistes són els Cantallops, d’esquerres i lletraferits. El seu fill es diu Juli, i també estudia periodisme, com la Cuca. Una i altres tenen les seves misèries. En condicions normals, mai s’haurien de trobar entre ells, però...

Com és habitual, Domínguez esquitxa el llibre amb un munt de referències de filòsofs, com Voltaire, Heiddeger o Hegel. També menciona als escriptors Quim Monzó (per parlar d’“El perquè de tot plegat”) i Saul Bellow. Del nord-americà vaig llegir "La víctima" i em va encantar. També passen per les seves pàgines, entre altres, el metge Adolf Krebs i el pintor Paul Cezanne. De l’impressionista francès ja en va parlar a "El fracassat", un llibre encisador i molt visual. D’ell també he llegit “Les confidències del compte de Buffon”, “El somni de Lucreci” i "La sega". Com tots els anteriors, “L’assassí que estimava els llibres” també és molt interessant.

“Donya Clara fàcilment podria haver escrit sota les seues armes aquella llegenda dels Bearn, “Abans morir que mesclar la sang”, o podria afirmar com don Fabrizio Salina que sols creia en un déu anomenat Bona Criança. No hi ha cosa més descoratjadora per un fill que sentir com els pares desaproven la seua elecció per motius que ningú no gosa revelar obertament; Marcel Proust escriu que un home no s’hauria d’enamorar fins a saber qui són els que envolten l’ésser estimat, quin és el seu ambient i quines són les seves amistats. Els imponderables dels quals penja la felicitat d’una parella són tan subtils, tan inassequibles, que el més petit accident pot posar-la en perill”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Patria (Fernando Aramburu)

O estàs amb mi o contra mi. Amb aquesta frase podríem definir la posició de molts dels personatges de “Patria”, de Fernando Aramburu (Sant Sebastià, 1959). Va ser el llibre més venut a Catalunya en l’últim Sant Jordi i al País Basc ha generat força debat. Ha agradat a molts; i ha escandalitzat a d'altres, que l’han titllat d'”espanyolista” i de culpabilitzar al món abertzale de tot. Està publicat per Tusquets i té 646 pàgines.

Aramburu ens explica com es pot passar de l’amistat a l’odi en un tancar i obrir d’ulls i de la incapacitat per oblidar i, sobretot, per perdonar. Tenim dues famílies, de les quals no en sabem ni els cognoms, que s’han portat molt bé tota la vida. Dues famílies molt matriarcals, on les dones fan i desfan sense consultar ni al marit ni als fills. Són la Bittori i la Miren que, quan tot anava bé, berenaven juntes i es feien confidències. Fins que el Txato, marit de la Bittori, és assassinat per ETA. L’home, propietari d’una empresa de transports, va començar pagant l’impost revolucionari, però no n’hi va haver prou. Quan van començar les pintades en contra seva, tothom li va girar l’esquena. Inclòs en Joxian, marit de la Miren, amb qui ho feia pràcticament tot. A partir d’aquell moment, ni bar, ni ciclisme, ni res de res.

Les diferències entre les dues famílies són insalvables, encara més després que el fill gran d’en Joxian i la Miren, en Joxe Mari, entri a formar part de la banda terrorista ETA. Des d’aquell moment, la seva mare, poc interessada en la política, es torna en una abertzale radical. L’home, com sempre, calla. L’altre fill de la parella, en Gorka, intenta allunyar-se al màxim del seu germà. Es refugia entre llibres per no seguir les seves passes. L’única que manté el cap fred és l’Arantxa, que viu amb un home que no parla basc. Per la seva mare -que cau malament des del principi- això és un pecat mortal. La noia sempre ha admirat al Txato, a la Bittori i als seus dos fills, en Xabier (que és metge) i la Nerea, que va fer la carrera de dret. Tant en Xabier com la Nerea no han pogut oblidar mai l’assassinat del seu pare, tot i que ho viuen de maneres molt diferents.

“Patria” comença quan ETA anuncia que deixa les armes i la Bittori (que també fa força ràbia) se’n va al cementiri per explicar-li al seu marit. També li diu que ha decidit tornar al poble, després d’uns anys vivint a Sant Sebastià. Aquest trasllat no agradarà gens ni mica a la Miren ni a les persones que li donen suport, amb el capellà inclòs. Ho consideren una provocació en tota regla. Aramburu ens parla de fanatisme polític, de bons i dolents, d’elegits i perseguits i d’un penediment que quasi mai arriba. Els capítols són molt curts, plens de diàleg, i fàcils de llegir. M’ha sobtat, per poc vist, que en algunes expressions faci servir dues paraules separades per una barra, com, per exemple, “presentía/deseaba”. Ho fa molt sovint. M’ha semblat un llibre ben escrit i molt interessant.

“Por la mañana, las clases teóricas mataban de aburrimiento a Joxe Mari. Con disimulo miraba su reloj y contaba mentalmente el tiempo que faltaba hasta la hora de la comida. Nunca se le dieron bien los estudios. Ya de pequeño, en la ikastola, le costaba enormes esfuerzos concentrarse. Durante las clases de militancia, lo mismo; pero llegaba la tarde, pasaban a lo práctico, manejaban armas y entonces sí, entonces se apoderaba de él un vivo entusiasmo y se sentía de pronto como en los viejos tiempos, cuando subía con sus amigos a la cantera del pueblo a hacer experimentos con botellas incendiarias, petardos y cohetes. Era lo suyo, la acción, el movimiento, no los rollos patateros sobre teoría de explosivos que producían un cansancio invencible”.

Bona setmana a totes i a tots.

Jordi_Sanuy

La voz de los árboles (Tracy Chevalier)

Ja em va sorprendre amb “La joven de la perla” i ho ha tornat a fer amb “La voz de los árboles”. Parlo de Tracy Chevalier (Washington, 1962). Aquesta novel·la sobre la força de la natura, amb uns personatges durs com pedres, està publicada per Duomo Nefelibata i té 342 pàgines. L’acció comença l’any 1838, al Pantà Negre, a Ohio; i acaba a Califòrnia, divuit anys després.

La primera part del llibre és apassionant. Chevalier ens explica l’arribada de la família Goodenough als pantans d’Ohio, després de deixar Nova Anglaterra al segle XIX. Mai m’hauria imaginat que un matrimoni es pogués barallar per uns pomers. El marit, en James, vol tenir la majoria d’arbres de pomes dolces. La seva dona, la Sadie, que beu molt, prefereix les pomes per fer sidra... i aiguardent de poma. I no són petites batalles, protagonitzen una guerra total. Fa la sensació que en James estima els seus arbres per sobre de tot. Fins i tot més que als seus fills. Al Pantà Negre se n’hi moren cinc, per culpa del fred, de la humitat i de fortes febres. Cinc van sobreviure amb prou feines.

El fill més fort dels Goodenough, en Robert, marxa d’Ohio després que passi alguna cosa que marca la seva vida. Fuig cap a l’Oest per intentar fer fortuna. Canvia sovint de feina i fins i tot es passa un temps buscant or. La segona part del llibre és epistolar. Són les cartes que el noi envia al Pantà Negre per explicar a la seva família (si es queda algú) com li va la vida i què està fent. Engloba un període de setze anys. Més endavant també podem llegir un munt de cartes de la seva germana Martha. Al final, en Robert troba una bona feina, que pot fer perfectament gràcies a l’amor pels arbres que va heretar del seu pare. En James, obsessionat per les pomes, va viatjar de Nova Anglaterra a Ohio acompanyat d’unes rames del seu pomer preferit. Les Golden Pippin li agradaven més que qualsevol cosa del món. I desafiava la natura fent empelts.

Queda clar que Chevalier s’estima molt la natura. D’arbres, flors i plantes en sap un munt. O es va documentar hores i hores. O totes dues coses. Les descripcions que fa són acurades, amb molts de detalls. A les pàgines del llibre hi trobem llavors, plàntules, pins de tronc vermell i sequoies gegants i un munt de varietats més. Per acabar, dos noms de persones que van existir. William Lobb, que treballava per Veitch Nurseries. Amb el suport d’en Robert Goodenough recollia llavors i plàntules i les enviava dels Estats Units a Anglaterra. Els viatges en vaixell podien allargar-se tres mesos. L’altre és John Champan o Johnny Appleseed, un heroi popular, pràcticament salvatge, que anava riu amunt i riu avall, per la zona del Pantà Negre, venent llavors i plàntules. Va ser el primer proveïdor, i no sé si l’únic, dels Goodenough.

La història humana amb què acaba el llibre, enmig de tanta planta, li dóna a “La voz de los árboles” un gran final. No n’explicaré res.

“Casi todas las primaveras, James Goodenough injertaba unos cuantos manzanos para transformar los de sidra en manzanas de mesa, o para mejorarlos. En Connecticut, su padre le había enseñado a convertir en productivo un arbol mediocre y, aunque había efectuado docenas de injertos, seguia sorprendiéndole aquella recreación. El cuarto otoño en el Pantano Negro recogieron la primera cosecha de Golden Pippin, pequeñas y de piel más gruesa que las de Connecticut, però comestibles. James aún recordava el primer mordisco que le había dado a una, el crujido y el sabor a miel con aquel toque final de piña”.

Bona setmana a totes i a tots.

Jordi_Sanuy

Retalls de la Fosca (Albert Segú i Vilahur)

"Retalls de La Fosca", d'Albert Segú i Vilahur (1931), és un llibre casolà. És curt, només 81 pàgines, i està publicat per Viena Edicions. Es tracta d'un viatge nostàlgic que ens porta fins a aquesta bonica platja palamosina, entre els anys quaranta i cinquanta. L'Albert hi estiueja des que era ben petit i conserva molts records. Per exemple, quan va visitar-la Francesc Macià, que poc després seria president de la Generalitat.

Entre altres coses, també explica un parell de salvaments força curiosos. El primer el de l'escriptor Josep Pla –que va tenir problemes amb la barca en què navegava- i el de Francisco Rodríguez Martínez, Director General de Seguretat, que va estar a punt d'ofegar-se quan estava nedant. Segú també parla d'un personatge molt popular a Palamós, Mossèn Gaspar, a càrrec de la parròquia de Sant Joan entre els anys 1946 i 1956. En les seves hores lliures ajudava a trobar aigua als que s'instal·laven a la zona. L'odi dels pescadors als dofins –que els hi rebenten les xarxes-, el naixement del Càmping de La Fosca (que va ser tota una revolució) i l'èxit del tablao La Pañoleta (on ballava La Chunga) també són tractats per l'autor.

El llibre inclou tretze fotos en blanc-i-negre de l'època i un curiós cartell dels "Festeigs de la aristocràtica Platja de La Fosca", que es va celebrar els dies 29 i 30 d'un mes i d'un any que no queda clar. També publica una sol·licitud de "salvoconducto de zona fronteriza" i parla de la trobada casual que va tenir amb l'actor Lex Barker (que va substituir Johnny Weissmuller en el paper de Tarzán als anys cinquanta) en un restaurant palamosí. La preciosa Platja de Castell i la tramuntana, que marca el caràcter dels vilatans i de les vilatanes, completen aquesta curiosa miscel·lània.

“L’activitat de mossèn Gaspar i els èxits de les seves intervencions van fer que moltes finques de la rodalia sol·licitessin la seva presència per aflorar aigua en indrets de la comarca en què se’n patia una certa mancança. Fins i tot, crec recordar haver tingut referència que va intervenir en el mas de Josep Pla, a Llofriu, tot i que l’escriptor es definia ell mateix com un petit propietari de secà”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La sorra vermella (J.N. Santaeulàlia)

A “La sorra vermella”, J.N. Santaeulàlia (Banyoles, 1955) ens explica una bonica història de perdedors. Passa l’any 1941, després del final de la Guerra Civil espanyola. La sorra està tenyida de vermell per la sang dels afusellats a la platja del Camp de la Bota. El llibre està publicat per l’editorial Proa i té 419 pàgines. Té alguns passatges en castellà, en francès i en anglès, respectant la llengua dels protagonistes.

Els principals són dos anarquistes, en Pedro i en Quilis, que treballen junts en una serradora al peu del Canigó. La seva amistat és infinita. Estan sota la protecció de la Yvonne, una vídua francesa de molt bon cor. Tot va més o menys bé fins que es veuen obligats a deixar l’exili i tornar a Barcelona, una ciutat espantada i oprimida. S’han produït un munt d’afusellaments indiscriminats i la tensió no minva. Continua sent un polvorí. Però en Pedro i en Quilis tenen la intenció d'anar-hi per recuperar la filla del primer, que es diu Clara i té un parell d’anys. La seva mare, la Núria, va ser ajusticiada vilment. Per comunista. El problema és que no saben on és la nena. En cas de localitzar-la, tampoc tenen clar com la trauran d’allà. L’única que pot saber alguna cosa és el de la tieta Berta, germana del pare de la Núria.

La novel·la de Santaeulàlia, molt visual, enganxa des de la primera pàgina. Els personatges estan molt ben retratats. A més a més, l’autor dibuixa amb molt bon traç l’ambient de tensió que es viu a Barcelona. El seu és un relat èpic, on també hi destaquen la Margaret (que treballa al consolat britànic, tot i que també fa d’infermera) i en Rómulo, un comunista madrileny capaç de fer qualsevol cosa pels seus amics. L’estraperlo, el trasllat d’exiliats en camions, amagats i amb molt de risc, i el robatori de nens orfes de pare o mare (que s’entregaven a famílies benestants, properes al règim) omplen aquesta història de coratge, amor i supervivència. M'ha agradat molt.

“Pujàvem a mig gas per Muntaner, en Pedro conduint i jo assegut al darrere, la maleta en una mà, subjectant-me el barret amb l’altra perquè no voleiés. Tot repassant mentalment el pla que havíem traçat, em venien al cap tantes objeccions que m’havia de refrenar per no dir a en Pedro que féssim mitja volta. No veia gaire clar que poguéssim entrar a la torre dels Bosch-Arnau sense despertar sospites dels vianants o dels veïns. So ho aconseguíem, tampoc no sabíem del cert quanta gent hi trobaríem. “Bon dia, venim a prendre’ls la nena”. ¿Ningú no intentaria impedir-ho?”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi Sanuy

Los amores de Nishino (Hiromi Kawakami)

“Los amores de Nishino” és el sisè llibre que llegeixo d’Hiromi Kawakami (Tokio, 1958). Està publicat per l'editorial Alfaguara i té 202 pàgines. La traducció del japonès al castellà és de Gabriel Álvarez Martínez. Són deu relats curts amb un nexe d’unió: Nishino. És un home misteriós, seductor, de vegades insegur i diria que incapaç d’estimar durant molt de temps a la mateixa dona. Un supervivent en majúscules, envejat per molts.

Faci el que faci, en una relació més llarga o en una de més curta, Nishino deixa petjada. Les dones protagonistes d’aquest llibre, que sempre parlen en primera persona, majoritàriament tenen un bon record d’ell. En algun moment potser va arribar a fer-les felices al seu costat. Totes elles s’hi enamoren, molt o poc, encara que algunes no vulguin reconèixer-ho públicament. En situacions concretes potser és ell qui està més encantat, mentre que la seva parella ocasional dubta. Sempre són relacions desiguals, no correspostes. Malgrat tot, a “Los amores de Nishinho” es parla d’amor i dels seus beneficis. Mai hi ha víctimes.

L’escriptura de Kawakami és intimista i delicada, fregant la poesia. Parla amb molt de respecte de tot i de tothom. En aquest llibre, per exemple, ens apropa un comiat abans de morir (promès i complert) i ens parla de les dificultats per estimar, de les segones oportunitats, de les relacions entre solters i casats, entre caps i treballadors i fins i tot d’un simpàtic curs de cuina amb totes les inscrites pendents de Nishino. Gats, termòmetres de mercuri i raïm són algunes de les coses quotidianes que apareixen en els escenaris on els protagonistes s’estimen o, com a mínim, ho intenten. Kawakami ho explica tot amb silencis, tranquil·litat, en un relat ple de pauses, molt allunyat del trepidant ritme occidental. Res fora de to, amb el màxim respecte possible. En resum, una delícia.

“Para empezar, Nishinho era un hombre apuesto. Después, era aseado. Además, era amable y cortés. Y para terminar, trabajaba en una buena empresa. Las mujeres en la flor de la vida estaban encendidas. Y yo no era la excepción. No sé, pero se podría decir que Nishino era la mismísima encarnación del concepto de “ganga”.
-¿Y cómo es que no está en la empresa? – se adelantó a preguntar la señora Kobayashi, despué de que lo hubieran sometido a un interrogatorio sobre su vida (en las pausas del primer día de curso, las mujeres acribillaron a Nishino abiertamente y sin ningún pudor con preguntas de lo más variopinto)- A estas hores del día.... ¿Acaso se ha escapado del Trabajo?”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi Sanuy

Manazuru
Vidas frágiles, noches oscuras
Abandonarse a la pasión
El cielo es azul, la tierra blanca
Algo que brilla como el mar

Sputnik, mi amor (Haruki Murakami)

En les novel·les d’Haruki Murakami (Kioto, 1949) hi ha persones que es dupliquen i persones que desapareixen misteriosament. Persones que es perden en mons paral·lels i persones que viuen en aquell límit invisible que separa la realitat de la ficció. Majoritàriament, persones tristes i amb certes dificultats per relacionar-se amb les altres. I gats, molt gats. I llunes, creixents i minvants. Moltes llunes.

“Sputnik, mi amor” va ser publicada originàriament l’any 1999. L’edició que he llegit és de l’editorial Tusquets (colección Andanzas) i té 244 pàgines. Els seus protagonistes són tres: en K, la Sumire i la Myû. En K, un jove professor de primària, és el narrador de la història. Està enamorat de la Sumire, una noia de 22 anys que viu per ser escriptora, tot i que mai no ha publicat res. Escriu, escriu i escriu, i ho fa bé, però coses disperses i sense massa relació. Molts començaments i cap final, per dir-ho d’alguna manera. La Sumire té una gran relació amb en K, però no se l’estima. És el seu gran amic. I prou. De fet, la noia no sent desig sexual per ningú. Ni l'ha sentit. Tot canvia quan coneix la Myü. Està casada, té molts més anys que ella i un poder adquisitiu alt. Fa d’empresària i, entre d'altres coses, importa vi. La Samire la coneix i perd el món de vista...

Murakami ens parla de la complexitat de les relacions humanes, de la soledat i d’amors no correspostos. En K estima la Sumire i la Sumire estima la Myû, però no són sentiments recíprocs. La Myû accepta que la noia se li acosti, però va una mica a la seva. Malgrat tot, només conèixer-la la fa entrar de ple a la seva vida i la converteix en la seva ajudant personal. Fins i tot se l’emporta a viatjar per Europa. El títol del llibre està relacionat amb les missions especials no tripulades de la Unió Soviètica als anys 50. Quan estan juntes en un casament i parlen de literatura, la Myû confon l’escriptor nord-americà Jack Kerouac (un dels preferits de la Sumire) amb un Sputnik. La Sumire s’allunya momentàniament d’en K, però ell li perdona. Seria capaç de qualsevol cosa per fer-li costat.

“¿Por qué tenemos que quedarnos todos tan solos? Pensé. ¿Qué necesidad hay? Hay tantísimas personas en este mundo que esperan, todas y cada una de ellas, algo de los demás, y que, no obstante, se aíslan tanto las unes de las otras. ¿Para qué? ¿Se nutre acaso el planeta de la soledad de los seres humanos para seguir rotando? Me tumbé de espaldas sobre una piedra plana, alcé la vista hacia el cielo y pensé en la multitud de satélites artificiales que debían de estar girando alrededor de la tierra. El horizonte aún estaba ribeteado de una pálida luz, pero en aquel cielo teñido de un profundo color vino empezaban a brillar ya las estrellas. Busqué en él la luz de los satélites. Pero aún había demesiada claridad para que pudieran apreciarse a simple vista”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

A la caça de l'ovella
El elefante desaparece
Escolta la cançó del vent i Pimball 1973
Kafka a la platja
Homes sense dones
Undergroung
Sueño
El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge
Després del terratrèmol
Balla, balla, balla
De què parlo quan parlo de córrer
1Q84 (Libro 3)
1Q84
Despietat país de les meravelles i la fi del món
Tòquio blues
After dark

L'home que perseguia la seva ombra (David Lagercrantz)

S’ha de reconèixer que enganxa. El fet que l’hagi llegit en només tres dies ho demostra sobradament. Parlo de “L’home que perseguia la seva ombra”, del suec David Lagercrantz (1962). És la cinquena entrega de la sèrie Millennium, creada per Stieg Larsson. El llibre té 592 pàgines i està editat per Columna. La hacker Lisbeth Salander i el periodista Mikael Blomkist continuen en plena forma.

El llibre comença amb la Lisbeth a la presó de Flodberga, com a conseqüència de tot l’enrenou que hi va haver amb l’August Balder a la quarta part, titulada “El que no mata et fa més fort”. L’August és un nen autista de 8 anys amb un do sobrehumà. Entre altres coses, a la presó la Lisbeth intenta protegir a la Faria Kazi, una noia de Bangladesh que és constantment amenaçada per la Benito, la reclusa que té tothom atemorit, vigilants inclosos. És un sobrenom agafat per la seva admiració cap a Benito Mussolini. La Faria va empentar a un dels seus germans per un balcó. Ho va fer, sense cap planificació, després de descobrir una cosa terrible que, lògicament, no puc explicar. La defensa l’Annika Giannini, germana d’en Blomkist.

La persona clau de Millennium 5 és Holger Palmgren, el tutor legal de la Lisbeth. Tot i que està impedit i va en cadira de rodes, s’acosta a Flodberga per parlar amb ella i explicar-li que ha trobat uns documents amb informació importantíssima sobre els abusos que va rebre quan era una nena. Lògicament, la Salander intentarà arribar fins al final i passar comptes amb els culpables. Qui hi ha realment darrere de l’anomenat Registre? Cada cop sembla més clar que totes les investigacions genètiques que s’hi van fer tenien intencions deshonestes. No volien ajudar als seus pacients. Experiments purs. Van fer molt mal en el seu dia, i ara ho intenten tapar. Però la Lisbeth i en Mikael no li posaran fàcil.

A “L’home que perseguia la seva ombra”, Lagercrantz ens torna a parlar d’abús de poder, d’experiments mèdics (al més pur estil de Josep Mengele), de crisis econòmiques i cracs financers, d'islamisme radical i de venjances. Em fa la sensació que aquesta cinquena part és una mica més “buida” que les anteriors. Enganxa, ho he dit en començar, però li falta una mica d’ànima. Lògicament, la Lisbeth i en Mikael continuen sent protagonistes, però queden una mica difosos darrere dels esdeveniments principals; i d'en Leo i en Dan, que estan per sobre de tot i de tothom. Continuarà. Segur!

“Potser tenia una certa raó. Havia deixat que tot plegat arribés massa lluny. L’havia deixat entrar al seu despatx, havia mentit i enganyat. Jo no hi tenia gaire a perdre, i quan la Lisbeth li va demanar la contrasenya per accedir a l’ordinador l’hi va donar. Va observar les mans de la noia. Cada vegada estava més embruixat. Els dits es bellugaven de pressa per damunt del teclat, però en principi no passava res d’especial. La Lisbeth anava saltant entre diferents pàgines web del municipi d’Uppsala, l’hospital universitari i la universitat”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

"Els homes que no estimaven a les dones"
"La noia que somiava amb un llumí i un bidó de gasolina"
"La reina al palau dels corrents d’aire"
"L'home que perseguia la seva ombra"

Loving Graceland (Jordi Prat)

Jordi Prat (Barcelona, 1968) és un enamorat d’Elvis Presley i del Mid-South dels Estats Units. Si esteu interessats a viatjar-hi, ell us prepararà l’aventura, de manera personalitzada, a través de Follow Your Dreams Tours. Coincidint amb el quarantè aniversari de la mort del noi de Tupelo, Prat ha escrit “Loving Graceland”. Té 288 pàgines i està publicat per Viena. És un llibre ple de referències musicals.

Les cançons proposades per l’autor són inesgotables. De fet, recomano llegir “Loving Graceland” buscant-les i escoltant-les. Serveixen per enriquir aquesta història en què, d'alguna manera, s’altera la relació espai-temps. El seu protagonista és Jesse Colter, un fan d’Elvis que viatja fins a Graceland, la mansió on el cantant va viure des dels 22 anys. Lògicament, Colter comparteix aquest primer pla amb el mateix Elvis. A través dels seus ulls, veiem el naixement del mite, des d'abans enregistrar la seva primera cançó a Sun Records. També seguim la seva progressió i l’arribada a l’estrellat. En aquest temps, mai no es va oblidar de la gent que l’envoltava. Als anys cinquanta, la ciutat de Memphis vibrava amb el seu fill predilecte. Per si fos poc, també són fascinants la història d’amor d’en Jesse (que no explicaré, s’ha de llegir) i la d'amistat amb Harmònica Frank, tot un homenatge a un músic poc conegut en els nostres dies.

Però “Loving Graceland” és molt més que la vida d’Elvis. Per voluntat de l’autor, el llibre es converteix en una crònica cultural, política i social d’un període vital en la història dels Estats Units, amb especial atenció al Midh-South, que comprèn els territoris de Tennessee, Mississippi, Kentucky, Arkansas i Missouri. Després de llegir-lo, en sabem una mica més dels clàssics del blues, del rock a billy, del gospel, del rock’n’roll i del rhythm & blues. Però també de tradicions, de literatura i de cinema. En Jordi Prat és un lletraferit i queda clar en tot moment que està molt ben documentat. En som testimonis en totes i cadascuna de les seves pàgines. Hi ha un abans i un després d’Elvis, un noi solitari i introvertit que va canviar la història de la música ell solet. Un llibre molt recomanable.

"A les acaballes de febrer, la ciutat rebia amb alegria la notícia de l'imminent retorn del seu ídol, pocs dies després que a la localitat californiana de Squaw Vallery, al comptat de Placer, s'inauguressin els Jocs Olímpics d'hivern. Així, el dimarts 1 de març, lluint amb orgull els seus galons de suboficial, el sergent Presley oferia una darrera roda de premsa a Alemanya abans de la seva marxa, davant d'un centenar de periodistes i fotògrafs, per autentificar-ne el comiat i donar gràcies a tothom pel tracte rebut". Casualment, entre els assistents també hi era Marion Keisker, de la Sun Records, que de la mateixa manera que Elvis, però amb el rang de capità, servia el seu país a Europa.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi Sanuy

Nosaltres dos (Xavier Bosch)

És possible l’amistat entre un home i una dona? És la pregunta que es fa Xavier Bosch (Barcelona, 1967) a “Nosaltres dos”, publicat per l’editorial Columna. El llibre té 556 pàgines i es llegeix francament bé. Els seus protagonistes principals són en Kim i la Laura, que es coneixen a la universitat i estableixen una complicitat total. Ell és fill d’un hoteler barceloní. Ella és nascuda a Banyoles. Amb el pas del temps es fan inseparables.

Jo tinc clara la resposta a la pregunta inicial; en Xavier, també. I coincidim. Per saber-la, és evident, s’ha d’arribar al final de la novel·la, escrita amb senzillesa, sense grans elucubracions ni adjectius sobrers. Com és habitual, el seu llenguatge és àgil i directe, molt visual. La veritat és que enganxa. Diria que, per a ell, el fons encara és més important que la forma. Té un do per escollir temes i fer-los propers al lector. “Nosaltres dos” és la història d’una relació personal (d'enamorament?), però també de moltes coses més. Veiem, per exemple, l’evolució de la família d’en Kim, que regenta l’hotel Rafaeli, ubicat al cèntric Passeig de Gràcia barceloní. En Paco, el pare, va heretar-lo de l’avi Francisco i l'hi ha dedicat tota la seva vida. La seva passió l'ha transmesa als seus fills: en Kim, l’Àlex, en Roger i l’Elsa. Faria qualsevol cosa per l’hotel i pels seus. I no sempre ho té fàcil...

La relació d’amistat entre en Kim i la Laura fa moltes voltes, però mai s’espatlla. Un dia, quan eren joves, es van prometre que només serien amics, que no és poc. Mai farien un pas més. Convertir-se en parella podria fer-los perdre massa coses. Parlem d’una amistat verdadera, que es manté tot i la distància. Ja poden estar separats per quilòmetres o anys. Quan es retroben, fa la sensació que s’han vist el dia anterior. Hi ha un ‘moviment’ d'en Kim, però, que no està clar. El fa més pensant en ell que en ella, de manera egoista. La banda musical del llibre és l’òpera, de la qual en Xavier Bosch n’és un gran enamorat. La cantant que fa sortir a les seves pàgines es diu Diana Laborde. El llibre també té moltes referències esportives: per començar la Laura és entrenadora de bàsquet (tot i que el dia dels partits no porta l'equip?) i menciona esportistes com Carl Lewis, Maradona o Kareem Abdul Jabbar.

En Xavier i jo vam estudiar plegats a la universitat Autònoma. Som de la mateixa promoció. M’ha fet gràcia que alguns dels companys d’en Kim i de la Laura a la facultat tinguin el nom dels seus col·legues d’aquells temps a les aules, com l’Orovio, la Xènia, en Marc o en Buixeda. M’ha fet recordar vells temps. Als personatges principals els col·loca en tres etapes. El llibre comença amb la festa d’aniversari del cinquantè aniversari d’en Kim (l’any 2016), en el seu hotel, evidentment; i passa pel 1984 (quan es coneixen a la universitat) i l’any 2000, quan tenen uns trenta anys i estan en el procés de formar les seves respectives famílies.

“De manera que, de nou, moltes gràcies a tots, especialment als que heu vingut de fora i suposo que ja deuen haver fet perquè tingueu una habitació com déu mana. I encara més agraït a una persona, que ja veig des d'aquí dalt i que tot just acaba d'entrar, que em sembla que per sort s'ha perdut el meu discurs i que em fa molta il·lusió veure-la perquè és d'aquelles persones que tots tenim, o hauríem de tenir, perquè donen sentit a la vida. L'amistat deu ser això: els lligams invisibles amb algú que fa quinze anys que no has vist i és com si hi haguéssiu parlat abans-d'ahir”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy