dijous, de febrer 27, 2020

El solc (Valérie Manteau)


‘Solc’: Cavitat longitudinal que fa en el sòl l’arada o un altre instrument semblant. En armeni seria ‘agos’, que és el nom d’un setmanari que es publica a Istanbul, a Turquia. Hrant Dink en va ser el seu editor i un dels principals columnistes, fins que va ser assassinat, el mes de gener de 2007. ‘El solc’ és el títol que ha escollit la francesa Valérie Manteau (1985) pel seu darrer llibre, traduït al català per Elisabet Ràfols Sagués.

La protagonista d’aquesta història que defensa la llibertat i la pluralitat és una periodista francesa instal·lada a Istanbul. És ella qui fa de narradora. La seva relació amorosa amb un intel·lectual turc comença a fer aigua pels quatre costats. Paral·lelament, veu com la població cada cop gaudeix de menys llibertats. Qualsevol que s’allunyi de les versions oficials és considerat un traïdor, un dissident. La periodista està molt interessada en la figura de Dink i comença a escriure un llibre sobre ell. L’aposta de l'armeni per la pau i per la convivència entre comunitats li va costar la vida. Segons l’autora, avui en dia, a Turquia, parlar del genocidi armeni, que va superar el milió i mig de morts, és tota una temeritat. És millor veure i callar.

L’escriptora oscil·la entre dos mons, com la mateixa Istanbul. Està enamorada de la ciutat, però asfixiada pel règim de Recep Tayyip Erdogan. Vol i dol. Europa i Àsia. Aviat a les presons turques hi haurà més periodistes que delinqüents habituals. Dink va ser assassinat. Molts altres també han tingut problemes, com l’activista Asli Erdogan (que no té res a veure amb el president), l’advocat turc Tahir Elçi (eliminat el novembre del 2015) i la també advocada i activista Eren Keskin. Amb aquest llibre, Manteau ha guanyat el Premi Renaudot. Està publicat per Angle Editorial i té 199 pàgines. Pel que explica, el que passa a Turquia no està tan lluny del què estem vivint aquí, amb els mitjans cada cop més controlats i la fiscalització de les xarxes socials. Bon retrat d’un moment complicadíssim.

“Jo em pensava que la campanya d’odi contra el Hrant havia començat després de la publicació a Agos d’un testimoniatge que suposava que Sabiha Gökçen, una de les filles adoptives d’Atatürk, una icona nacional, primera dona pilot aèria, Sabiha Gökçen, la protegida del primer president de la República, era una supervivent del genocidi armeni. Dels que s’anomena “les restes de l’espasa”. Quan ho explico a l’Elsa, alça els braços al cel, però quina necessitat de publicar també d’això. El Hrant, citat i severament previngut després d’unes “provocacions? Així, s’havia justificat davant del fiscal d’Istanbul dient que no volia abordar la qüestió armènia a Turquia únicament per parlar de morts, sinó perquè també volia saber què se n’havia fet dels supervivents, i més concretament, més íntimament, dels orfes”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, de febrer 26, 2020

Línia de quatre (Jordi Agut)


L’agent britànic George Mitchell torna a l’acció. Dos anys després que els responsables d’una xarxa d’apostes il·legals intentessin assassinar-lo i segrestessin el seu fill, la policia decideix encarregar-li un nou cas. Encara està afectat per tot allò que va passar al voltant de l’Eurocopa de França del 2016 i pel seu affaire amb la Claudine, la terrorista infiltrada que el va trair i li va robar el cor. La seva dona no l'ha perdonat.

Mitchell és el gran protagonista de “Línia de quatre”, el segon llibre de la trilogia sobre corrupció i futbol que ha escrit el periodista Jordi Agut (Valls de Toruella, 1975). El primer es titulava ”L’últim defensa”. La línia de quatre la formen les quatre persones que es postulen per dirigir la FIFA, després de l’assassinat del suec Roger Fredikson, que era l’únic candidat a presidir-la. El treuen de circulació cinc minuts abans de ser escollit. L’acte s’estava fent al Palau Nacional del Kremlin, a Moscou, el mes de juny del 2018. Quedava menys d’una setmana per l’inici del Mundial de Rússia. Els nous candidats són un dirigent danès (que és el continuista), un representant de jugadors italià, una exfutbolista australiana i un príncep saudita. Quins interessos ocults tenen cadascun d’ells? Qui i per què van liquidar Fredikson?

Enmig de tot l’enrenou, al Kremlin s’hi va veure a la Christia Vandermisen i, immediatament, es van disparar totes les alarmes. A França, aquesta buscada terrorista internacional ja li va fer la vida impossible a la policia. Tindrà alguna cosa a veure amb el nou crim? Aquest cop, l’equip d’en Mitchell està format per un agent nord-americà, un de francès i una de russa. Des de l'exterior, comptarà amb el suport de dos dels seus col·laboradors habituals: el japonès Takeshi Oita i en Joshua Newton, un boig del món del futbol. Ho sap pràcticament tot sobre aquest esport. Dades i més dades. El seu cervell és un ordinador amb capacitat il·limitada. És dels personatges que cauen més simpàtics, des del primer moment.

“Línia de quatre” és un llibre amb un ritme trepidant. Sempre passen coses. L’acció no s’atura en cap moment. Infiltrats, espionatge, contraespionatge, assassinats... i futbol. Entre capítol i capítol, que són molt curts, l’autor ens dona quatre dades sobre els Mundials, per ordre cronològic. També s'inclouen, després de cada capítol, les reflexions d’un dels protagonistes, que ha escrit un diari al llarg de molts anys. En part també fan referència al futbol; concretament al paper de la selecció russa a la Copa del Món.  El llibre, que té 412 pàgines i es llegeix amb facilitat, està publicat per Pagès Editors? Quan es publicarà l'última part de la trilogia? Moltes ganes de llegir-la i de saber com acaba tot.

“No ho lamento pas, senyor Newton, i tant que no. En Joshua i la Mildred no s’havien mogut del llit en tot el vespre. Una manera com altra de passar el dia a Sant Petersburg. Havien arribat a l’hotel Indigo, situat prop del riu Neva, i ja no havien parat. De fet, en Joshua ja s’estava començant a cansar de la situació i tenia el cap a tres quarts de quinze, després de la trucada d’en Take, que l’havia deixat intrigat. Havia posat el pilot automàtic i havia fet creure a la noia que era presa d’un fogot de luxúria i amor desenfrenat. En realitat, li anava deixant fer tot a ella. I valia la pena reconèixer que no era dolenta, en allò”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dijous, de febrer 20, 2020

Un abric verd penicil·lina (El Perich)


El dibuixant i caricaturista Kap (Barcelona, 1974) ha editat i ha fet el pròleg del llibre “Un abric verd penicil·lina”, de Jaume Perich (1941-1995). És autobiogràfic i retrata amb ironia l’educació en un col·legi de capellans a l’Espanya franquista de la postguerra. Està publicat per Angle Editorial i té 135 pàgines. El títol fa referència a l’abric que li van comprar els seus pares quan era petit i que va portar un munt d’anys.

Amb les seves crítiques vinyetes, Perich explica, sobretot, experiències pròpies. Odiava anar a l’escola, els mètodes d’ensenyament i els capellans. El seu gran objectiu era posar-se malalt i quedar-se a casa. Tampoc li agradaven ni els sermons, ni combregar, ni confessar-se. Al final, tot acabava sent pecat. Una prohibició darrere de l’altre. No podia ni anar al lavabo quan en tenia necessitat. El conte de mai acabar. Sort en tenia dels còmics i del cinema, que li permetien sortir de la vulgaritat del dia a dia. L’humorista gràfic parla en primera persona, però queda clar que les seves experiències, tràgiques però també còmiques, ho són també de tota una generació.

En el pròleg, Kap (Jaume Capdevila i Herrero) explica que el llibre no estava acabat del tot, però dona constància que Perich el tenia molt encaminat. Hi havia treballat molt. Seria el seu primer llibre amb material inèdit. Els anteriors havien estat reculls. L’autor va deixar un escrit en què explicava que podria ser una obra una mica diferent. Fins i tot tenia el títol, que s’ha respectat. El material el va trobar la seva família entre el seu llegat, que és immens. Una bona part està dipositada a l’Arxiu Municipal de Barcelona. Kap, coneixedor de la seva obra, mordaç i punyent, ha fet una feina extraordinària.

“Sin poner mucho de mi parte, yo nací en Barcelona el 5 de noviembre de 1941. No es un año que recomiende. Mi tierna infancia, en plena posguerra, no fue ni tierna ni infancia. El mundo estaba en guerra, pero aquí empezábamos a disfrutar de los famosos 25 años de Paz y del Imperio hacia Dios...

Pudiendo haber nacido en cualquier otro país, me tocó hacerlo en la desolada, sucia, gris, hambrienta, triste, católica, apostólica, burra, cruel, imbécil, una y grande España franquista.

No sé exactamente qué putada hice a mis padres siendo yo muy pequeño... ¡Pero ellos se vengaron sin contemplaciones llevándome a una escuela de curas!


En aquel tiempo iba yo con un abrigo verde penicilina. No era verde botella, ni verde lima. Ni siquiera verde pistacho. Era un estúpido verde penicil·lina”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, de febrer 19, 2020

La llarga revetlla (Roger Bastida)


“La llarga revetlla” és un llibre bonic i elegant, com l’alta societat barcelonina que retrata Roger Bastida (l’Hospitalet de Llobregat, 1990). Està publicat per Columna i té 366 pàgines. Any 1936. La Mimi Barnús i en Mateu Serra tenen previst casar-se aviat. Ells dos i la seva colla d’amics tenen una vida plàcida, en el seu cas gràcies als diners de la família d’ella. El seu pare és un cirurgià plàstic de renom internacional.

Tot comença al Club Tennis Barcelona, on els nostres protagonistes celebren la revetlla de Sant Joan, acompanyats de dues parelles més: en Joan i la Sisita, d’un costat; i l’Oriol i l’Eulàlia, de l’altre. Són dies de luxe, amb minyones, roba bona i mantons de Manila. Festes amb xampany, còctels i música en directe que se sap quan comencem però no quan acaben. Fins ara, als joves de casa bona els hi han donat tot fet. Han crescut entre bambolines, sense necessitat de preocupar-se per tot allò que pugui passar l’endemà. Ni s’imaginen que la Guerra Civil estava a punt de canviar-ho tot... Molts, però, s’acabaran abraçant al franquisme per continuar gaudint d’alguns privilegis. Arriba la Guerra Civil, que l’autor només cita de passada, i l'elegant Salvador...

En una societat amb rígides convencions, tant la Mimi com en Mateu estan més preocupats pel ‘què diran’ que per qualsevol altra cosa. Cap dels dos no veu massa clar el seu casament, però els falta la força necessària per fer marxa enrere. S’eviten. Allarguen el problema fins a l’infinit. De l’argument ben poca cosa més puc explicar, per evitar espòilers innecessaris. Només afegiré que, en aquesta sensible novel·la, Barcelona, plena de glamur, s’acaba convertint en un personatge més. Estem davant d’una història de desamors, d’amors secrets, de mentides –moltes mentides- i també de mitges veritats. Bastida ens parla d’inseguretats, d’intolerància, de lluita de classes, de culpa, de la necessitat de traspassar amb la consciència tranquil·la i de moltes coses més. Els monòlegs interiors de la Mimi i d’en Mateu m’han robat el cor. És un llibre ple d’olors, de sabors i amb un munt de descripcions i de referències culturals. Segons explica l'autor, està  basat en una història real.

“La Mimi li va allargar el pintallavis destapat. En Salvador, no sé si en sabré. La Mimi, segur que sí, no és tan difícil, tinc els llavis molsuts. I en Salvador, amb suavitat però amb fermesa, va repassar els llavis de la Mimi, que s’anaven encobrint a poc a poc. Ella va recolzar una mà, fina i freda, ungles pintades i brillants, sobre l’espatlla d’ell. Va inspirar amb força les aromes que s’escapaven de l’interior del coll rígid de la seva camisa: cítrics, cardamom, sabó, herba, pluja. La galta d’en Salvador, rosada i segurament suau; el lòbul de l’orella dreta cobert per un imperceptible borrissol daurat. S’hi va acostar més. El pòmul d’en Salvador, com fet de marbre. La boca d’en Salvador. La boca d’en Salvador, que s’entreobria”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de febrer 18, 2020

Bon dia, tristesa (Françoise Sagan)


Manipular a la gent que t’envolta per aconseguir un objectiu determinat. Jugar a dues o tres bandes en benefici propi. Crear confusió. Provocar el caos. Només té disset anys, però la Cécile fa ballar tothom al seu ritme. De manera sigil·losa. Sense estridències. Com aquell qui res. És una de les protagonistes de “Bon dia, tristesa”, de Françoise Sagan (Cajarc, 1935 – Honfleur, 2004). La traducció al català és de Josep Maria Pinto.

És estiu. Temps de vacances. Una bonica casa al costat del mar Mediterrani. Banys, sal, sol i molt temps lliure. La Cécile passa les hores amb el seu pare, frívol i seductor, i amb l’Elsa, la seva nova conquesta, molt més jove que ell. Tot va francament bé. Fins que arriba l’Anne, amiga de la seva difunta mare. Per què l’ha convidada en Raymond? L’Anne, culta, serena i amb més classe que l’Elsa, permetrà que segueixin gaudint d’una vida ociosa i dissipada, com fins ara? I què en pensarà de les passejades en barca de la Cécile amb en Cyril, que la supera en edat i en experiència? En principi, la noia ho tenia tot de cara, però la seva vida s’erosiona i s’apropa, pas a pas, cap a una profunda tristesa.

“Bon dia, tristesa” es va publicar per primer cop l’any 1954. El títol deriva d’un poema de Paul Éluard. Ara, l’ha publicat Viena Edicions, dins de la seva col·lecció Petits Plaers. Té 181 pàgines i es llegeix amb facilitat. Els personatges, molt ben treballats, estan plens de contradiccions. Dubten i no saben quines passes han de seguir. Sobretot la Cécile, que canvia constantment d’opinió respecte a l’Anne. L’admira i l’odia a parts iguals. El llibre també és el retrat d’un estiu amb trobades amb alcohol, superficialitat i melangia. Han passat molts anys, més de seixanta, i la història aguanta perfectament. No ha perdut actualitat. Possiblement, l’havia llegit de jove, però no el recordava.

“Els amics de l’Anna no devien parlar mai d’ells mateixos. Sens dubte no coneixien aquesta mena d’aventures. O bé, si en parlaven, devia ser tot rient, per pudor. Em sentia disposada a compartir amb l’Anne aquesta condescendència que dedicaria a les nostres relacions, aquesta condescendència amable i contagiosa... No obstant i això, em veia a mi mateixa als trenta anys, més semblant als nostres amics que a l’Anne. El seu silenci, la seva indiferència, la seva reserva m’ofegarien. Al contrari, al cap de quinze anys, una mica fastiguejada del tot, m’inclinaria cap a un home seductor, una mica cansat, també: El meu primer amant es deia Cyril. Jo tenia divuit anys, feia calor a la vora del mar”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, de febrer 17, 2020

És que abans no érem així (Empar Moliner)


Està prohibit dir a algú que té cel·lulitis. Fer-ho, pot tenir greus conseqüències. Ho viuen en primera persona els protagonistes d’”Ester (sense hac)”, el segon dels onze contes curts que configuren “És que abans no érem així”, d’Empar Moliner (Santa Eulàlia de Ronçana, 1966). En aquest relat, la degradació de la Batet és esfereïdora. Moliner converteix situacions mundanes en surrealistes.

Obre el llibre “Una obra mestra”, amb una escriptora més pesada que una vaca en braços. Pressiona fins a punts insospitats a una companya que treballa amb ella a la ràdio llegeixi el seu últim llibre i en faci publicitat a les xarxes socials. L’estil de l’autora és dur i directe, amb un sentit de l’humor salvatge, negre com el carbó. A “Ja et porto, deixa”, torna a treballar l’exageració, amb una conversa entre una periodista i una becària que no s’acaba mai. La majoria d’’actrius’ d’aquest llibre són dones que volten la cinquantena, amb una certa addicció a l’alcohol i alguna també a les drogues. En queda constància, per exemple, a “El pregó” i a “Sheila (el conte de la lletera)”. Moliner també tracta temes relacionats amb la fidelitat (“Parella”) i amb la moda de  començar a fer esport a partir d'una certa edat: “Núria (diuen els metges que t’haig de parlar)”. Aquest últim és el més llarg de tots, amb 52 pàgines.

El relat que dona títol al llibre també té molta mala llet, amb una mare cridant l’atenció a la seva filla. L’Empar fa marxa enrere en el temps per demostrar que, generació darrere de generació, tots hem viscut situacions similars. Passa el temps, però res canvia. Completen l’obra “La garsa” –de només una pàgina-, “Roba amiga” i un increïble “Manual de bones pràctiques sexuals (recomanades)”, on torna a pervertir la realitat per portar-la fins a l'extrem, deixant a la vista virtuts i mancances. “És que abans no érem així” està publicat per Columna Edicions i té 233 pàgines. Ha sortit a la venda al mateix temps que el seu recull de contes “T’estimo si he begut”, que ben aviat portaran al teatre Dagoll Dagom, La Brutal i T de Teatre.

“Vaig donar un cop de porta a la cuina, que et va facilitar la marxa. Vas fer un petó a la nena i li vas dir que fes els deures, que a la tarda aniríeu a passeig (la nena ja havia fet els deures el dijous a la biblioteca, però tu no ho sabies). Si el primer dia que vas voler fer esport jo m’ho hagués pres bé (amb ironia, amb menyspreu simpàtic, amb escepticisme i admiració), no ens hauríem ficat a dins de la trituradora matrimonial on ens vam ficar, però això no m’hauria salvat. Aprimar-se t’hauria allunyat de mi igualment. Et vas aprimar i em vas trair. I ara ho estàs pagant, Tete”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dijous, de febrer 13, 2020

Fidelidad (Marco Missiroli)


Potser la fidelitat està sobrevalorada? Es pot estimar la parella i fer-li el salt igualment? Establerts en la monotonia, una aventura pot reforçar el vincle amb la persona amb qui has decidit compartir la vida? O potser destrossar-la? I, en cas de fer el pas, què hi pinten la culpa i el remordiment? Són inevitables? Sobretot d'això en reflexiona Marco Missiroli (Rímini, 1980) a “Fidelitat”, un bon assaig sobre les arts amatòries.

Fins que es produeix “el malentès”, en Carlo i la Margherita tenen una convivència més aviat feliç. Ell fa classes d’escriptura en una universitat i redacta guies de viatges. Ella està al capdavant d’una agència immobiliària. El dia que troben l’home amb la Sofia, una jove alumna, dins d’un lavabo, els rumors agafen volada i tot es complica. Què ha passat realment? Ha pecat o s’ha tret la trobada de context? Per ser infidel s’ha de consumar l’acte o n’hi ha prou amb el desig i el pensament? La Margherita sembla conèixer els moviments del seu marit. En Carlo està al cas de les possibles intencions de la seva dona? Arribat el moment, l’Andrea podria ser alguna cosa més que el seu callat i misteriós fisioterapeuta. I no cal explicar res més. S'ha de llegir la història.

Missiroli ens parla de fantasies i d’obsessions. De desitjos incomplerts, d’imatges persistents que s’arrelen a la ment i no acaben de marxar mai. És allò de què hauria passat si...? Tant en Carlo com la Margherita podríem ser qualsevol de nosaltres... o no. Persones més o menys reals amb problemes més o menys reals. El personatge de l’Andrea, amant de la lluita de gossos i de la boxa, és una mica més complicat. Està torturat i fa la sensació que necessita patir per seguir vivint amb una mínima normalitat. El llibre, traduït al castellà per Montse Triviño González, està escrit amb un estil amè, i ple de diàlegs. Té 269 pàgines i convida al debat i a la reflexió. Aire fresc publicat per Duomo Ediciones per aquest 2020.

“Se despertaron en la cama adolescente de Margherita, su mujer dormía acucurrada contra su espalda. Carlo se levantó despacio, en la calle aún estaba oscuro. Salió de la habitación con el cuello dolorido y fue al lavabo, se sentó en el borde de la bañera y se quedó allí con los ojos cerrados. El borde de la bañera. El día que Lorenzo había salido del hospital, aquella cosita desesperada de dos kilos y medio, lo había acunado dando vueltas por la casa de la Concordia, luego se había encerrado en el cuarto de baño porque era la habitación más cálida, se había sentado en el borde de la bañera y le había contado un cuento que se le había ocurrido allí mismo: su pequeño se había quedado dormido”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La noia de la resistència (Xulio Ricardo Trigo)


Qui perd els seus orígens, perd també la seva identitat. Desconèixer-los des de sempre, ho complica tot una mica més. Descobrir d’on vens i, sobretot, qui ets, pot transformar-se en una obsessió, en un projecte vital. És el cas de la Meritxell, protagonista de “La noia de la resistència”, de Xulio Ricardo Trigo (Betanzos, 1959). La dedica, in memoriam, a Montserrat Roig. Mai no oblidarà “Els catalans als camps nazis”.

L’autor col·loca la Meritxell a Barcelona, l’any 1990. És una escriptora d’èxit i està malalta. No té clar quant temps li queda de vida, i vol aprofitar-la al màxim. La seva mare ja és morta. La dona mai va voler confessar-li qui era el seu pare ni perquè havia desaparegut. Tenia el seu passat tancat a pany i forrellat dins del seu cor. Qualsevol pregunta que li fes la seva filla, sempre quedava penjada a l’aire. Fins que un dia, de manera casual, quan menys s’ho esperava, un amic li dona un fil per on començar a estirar. I l'estira molt! L’únic que sabia fins al moment és que la seva mare havia nascut a París, on l’havia parit a ella. Ara s’assabenta que totes dues van passar un temps a Puig-reig abans d’intentar fer cau i net a la Ciutat Comtal. I fins aquí puc explicar.

Xulio Ricardo Trigo alterna tot allò que passa l’any 1990, a Barcelona, a Puig-reig i anant cap a París (amb la Meritxell al volant del seu Seat 1430 Bocanegra); amb l’any 1944, a punt d’acabar la Segona Guerra Mundial. Ho fa en companyia d'una persona pràcticament desconeguda. A la capital francesa, la mare de la Meritxell, l’Anne-Marie, ajuda com pot a la cafeteria que regenta la seva família. I allà coneix a l’home que la deixarà embarassada i, d’alguna manera, també marcada per sempre. A Chez Solange, al barri de Marais, no simpatitzen gens ni mica amb l'invasor nazi. És més, s'han organitzat per formar part de la resistència activa. L’Anne-Marie i tots els qui l’envolten són gent anònima, gent normal, gent amb ganes de lluita.

Amb aquesta novel·la plena de tendresa, l’autor fa el seu particular homenatge a tots aquells que mai no han estat considerats herois; persones amb ideals que van donar-ho tot per intentar lluitar contra el monstre del feixisme. Dibuixa uns personatges propers, que sempre intenten tenir el cap fred i el cor calent, tot i que l'entorn ni el moment no són els millors. Té 332 pàgines, està publicada per Columna Edicions i m'ha durat menys de 24 hores. Passa francament bé. Recomanable.

“La mare deia que una casa on no vivia ningú era una casa trista. Aquesta sensació la vaig tenir només de tornar a la que havíem compartit al llarg de tants anys. Era jo la que marxava habitualment, la que passava llargues temporades fora o entrant d’amagatotis a buscar alguna cosa que necessitava. En obrir el pany trobava la calidesa de la llar, l’olor característica de la nostra existència comuna era copsada amb força pels meus narius. L’olor roman, és difícil d’extingir. La resta, però, la calidesa de la casa habitada ha desaparegut, de sobte, engolida per la mort, per l’absència”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de febrer 11, 2020

Tants anys de silenci (Francisco Castro)


Hi ha moltes històries sorgides de l’odi fraternal de la Guerra Civil. Han passat més de vuitanta anys i continuen omplint pàgines i pàgines de llibres. Fa la sensació que la ferida segueix oberta i que mai no acabarà de cicatritzar. La que ens explica el gallec Francisco Castro (Vigo, 1966) a “Tants anys de silenci”, amb una força devastadora, m’ha deixat esmaperdut. Està traduït per Eduard Velasco i publicat per Capital Books.

El doctor Emilio Varela és un filantrop que ha transformat el pazo de Flàvia en un oasi de cultura i vida. Entre els grans beneficiats, hi ha la seva filla i alguns amics. L’home, tot bonhomia, també els acaba fent de pare. Tots es porten molt bé amb la noia, jove i plena de vida. Hi ha un dels nois que acaba marxant de la casa pairal per conèixer altres llocs. Quan hi torna, ho fa convertit en tinent dels nacionals, amb la Guerra Civil ja esclatada. Castro ens regala una història de supervivència marcada per l’odi i les venjances personals. Retrata els opressors com a bèsties immundes. Les víctimes són persones que, tot i estar més mortes que vives, segueixen somiant que un món millor encara és possible. Hi ha utopies que potser acaben convertint-se en realitat.

A “Tants anys de silenci”, Castro salta constantment de l’any 1936 a l’actualitat, quan l’equip que dirigeix la doctora Anxela troba sis cossos en una fossa comuna dins mateix del pazo de Flàvia. A pocs metres, hi ha el misteriós esquelet d’una dona amb un llibre de poesia entre les mans. No tot el que està enterrat queda sepultat per sempre. De qui pot tractar-se? L’Anxela farà tot el possible per descobrir-ho, tot i que els actuals propietaris de la finca no li posaran les coses fàcils. Ella també té una vida complicada, casada amb un home que l'ha maltractada al llarg de molts anys. El llibre, que té 204 pàgines, està format per capítols molt curts. Alguns, com els que inclouen les reflexions d'una de les protagonistes, estan escrits amb un tipus de lletra diferent. Si la novel·la no t’emociona, tens un problema; sobretot després de llegir l’espectacular i sorprenent final. Molt recomanable.

“El doctor Emilio Varela, els ulls fixos, com els altres, a terra, per a què aixecar-los si a l’horitzó només hi has filats, abaixa per fi el braç quan s’acaben els “visques” (a Espanya i a Franco, tres cops visca per a cadascun, sis visques com sis trets a pit descobert, i un crit final, ¡España, Una, España, Grande, España, Libre!), es demana quina deu haver estat la seva atrocitat, perquè és d’això del que parla el capellà: d’atrocitats. Ell les seves no les coneix, no pot imaginar quin és el seu delicte, quina és la seva conducta terrible per merèixer aquell càstig brutal que ell i l’Ana, la seva filla desapareguda fa setmanes, des que la guerra ha començat, pateixen a mans d’aquestes bèsties que els tenen així gairebé sense menjar, gairebé sense aigua, moribunds. Vençuts”.
Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, de febrer 10, 2020

Terra Alta (Javier Cercas)


És habitual que els policies protagonistes de la novel·la negra tinguin un passat obscur. És un denominador comú. Quasi sense excepcions. També el de “Terra Alta”, de Javier Cercas (Càceres, 1962). És el Premi Planeta 2019. Es diu Melchor Marín i es desplaça a la comarca que dona títol al llibre des d’una comissaria de Nou Barris, a Barcelona. S’ha convertit en una llegenda del cos i necessita passar desapercebut.

Li havien dit que a la Terra Alta mai no hi passava res, però, tot just arribar-hi, en Marín es troba amb l’assassinat dels propietaris de Gráficas Adell, als qui han torturat brutalment abans de llevar-los la vida. Dirigien l’empresa més pròspera de la comarca. El jove policia, amb un passat delictiu, és un lector voraç. Està enamorat d’”Els Miserables”, que sempre ha estat el seu llibre de capçalera. No es cansa de llegir-lo un cop i un altre, donant-li diferents interpretacions. La seva filla acabarà dient-se Cossette, com la de Jean Valjean. Cercas emmarca la història l’any 2017, poc abans del referèndum de l’1 d’octubre i després dels atemptats a Barcelona i Cambrils. A un dels policies li falta temps per dir que es tracta d’una consulta il·legal i que els Mossos han d’impedir-lo a sigui com sigui, a qualsevol preu.

Marín, a qui els seus companys el coneixen com “españolazo”, busca el seu lloc en el món. De jove es va saltar la llei un munt de cops, però ara que és policia vol que la justícia triomfi per sobre de tot i de tothom. I, si no és possible castigar els culpables amb el pes de la llei, sempre pot aconseguir-ho ell, a títol individual, d’esquenes a la jurisdicció establerta. Segons el policia, no pot quedar cap crim sense resoldre. “Terra Alta” és una novel·la que reflexiona sobre la llei i la venjança, plena de personatges foscos. A més a més de Marín, em quedo amb el seu company directe de feina i amb l’advocat que l’ajuda des del primer moment, amic de la seva mare. És el debut de Cercas en el thriller negre, registre en el qual desconec si tindrà o no continuïtat.

“Son las nueve de la mañana y ya está al completo en la masía de los Adell la Unidad de Investigación de la Terra Alta, que dirige el sargento Blai, y de hecho media comisaría, incluido su jefe, el subinspector Barrera. Para entonces hace ya un par de horas que reina en la casa precintada un frenesí silencioso de agentes uniformados y de paisano que van y vienen de un lado para otro, husmean, conversan, intercambian información, toman notas, sacan fotografías, filman, buscan huellas dactilares o ponen cartonés numerados en los puntos donde encuentran o creen encontrar indicios, tratando de preservar intacta la escena del crimen y de aislar o desentrañar las pistas útiles para resolverlo. A la puerta de la masía, dos uniformados bloquean desde hace rato el paso a los curiosos y los periodistas que, cada vez en un número mayor, se agolpan allí. La mañana se anuncia calurosa y húmeda; al cielo grisáceo del amanecer le han salido unas nubes panzudas, que amenazan lluvia”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de febrer 04, 2020

Pluja d'estels (Laia Aguilar)


D’amics n’hi ha pocs. De coneguts, molts. Un petit grup d’amics que potser ja no ho són tant. Han passat 5 anys. S’han distanciat. Un tràgic accident va fer volar pels aires part de les seves il·lusions; sobretot les de la Paula. Portlligat. Cap de setmana de retrobament. Records, retrets, i una cara nova: La de l’Olívia, l’actual parella d’en Nis. Junts tenen previst veure una pluja d’estels. Abans, però, cal posar-se al dia.

En Nis és l’amfitrió. Viu al costat del mar, sap cuinar i ha comprat bon vi. Els seus amics de joventut són la Mila, en Max, en Jon... i l’oblidada Paula. Els dos primers són parella i pares de la Lluna. En Jon és solter i no té massa estabilitat en res. Tots ells són els protagonistes de “Pluja d’estels”, de la barcelonina Laia Aguilar (1976). És el llibre guanyador del Premi Josep Pla 2020, publicat per Destino. Només l’Olívia, que fa poc temps que surt amb el Nis, afronta el cap de setmana amb la ment mínimament oberta i el desig d’agradar als altres. La resta són simples supervivents, amb moltes coses per amagar i poques ganes de donar explicacions en públic. Massa temes enquistats; pendents de resoldre. I un munt de frustacions. El temps passa i no perdona ningú. És un mal aliat. I la Paula, a casa, sola...

Sempre he pensat que escriure ‘fàcil’ és complicat. A “Pluja d'estels”, l'autora ho aconsegueix. El seu és un llenguatge àgil i precís, sense adjectius innecessaris ni paraules sobreres. Fa servir frases curtes. Molts punts i a part. Enumeracions i diàlegs constants. Ens trobem amb un munt de capítols curts, sense titular. Són 284 pàgines plenes de llum i d’ombres, amb uns protagonistes que podrien ser perfectament reals. És probable que puguin recordar-nos a alguna persona coneguda. No puc ni vull explicar les relacions personals entre els cinc amics ni el tema que la Laia deixa anar en l'últim moment, que convida, i molt, a la reflexió. El llibre, amb olor i sabor de mar, m’ha durat un parell de dies.

“L’Olívia recollia les fulles de la piscina quan va veure una mosca que havia caigut a l’aigua. La va agafar amb els dits tot fent pinça. Movia les potes. Va deixar-la damunt d’una taula i va pensar que la vida era més o menys això: la sensació de caminar sobre aigües tèrboles que en qualsevol moment podien engolir-te. Va mirar al voltant i un raig de sol li va impactar contra les ninetes. Es va imaginar a ella mateixa vista des de la perspectiva d’un artista plàstic. Un parell de focus la il·luminaven. Trípode ben col·locat. Càmera enfocant-la. El Nis, el seu Nis, el fotògraf que l’havia captivada, li indicava quina era la postura més adequada. Es va treure el vestit i es va quedar en banyador”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, de febrer 03, 2020

1793. El llop i el vigilant (Niklas Natt Ogh Dag)


La maldat humana no té límits. El suec Niklas Natt och Dag (Estocolm, 1979) en deixa constància a “1793. El llop i el vigilant”. És el llibre més esfereïdor que he tingut entre mans en els últims temps. La segona de les quatre parts que el configuren, “La sang i el vi”, és d’una perversió infinita. Els fets que ens expliquen són molt desagradables, però no pots parar de llegir. Està traduït per Jordi Boixadós i publicat per Proa.

La història, brutal, en tots els sentits, comença a Estocolm, el 1793, un any després de la mort del rei Gustav III, quan ja es comencen a notar els vents d’una incipient i futura Revolució Francesa. Mickel Cardell i Cecil Winge, els dos protagonistes principals, tenen un fosquíssim món interior. En Mickel és un veterà de la guerra contra Rússia. Va perdre un braç i treballa de guàrdia per quatre xavos. És violent i no sap on caure mort. En Cecil fa d’investigador per la policia. Com tots els personatges centrals de les novel·les negres té un munt de problemes irresolubles. En el seu cas pateix de tuberculosi i s'està morint. Un i altre comencen a treballar junts quan el guàrdia troba un cadàver mutilat en un llac. No els donaran cap facilitat. Més aviat, tot el contrari.

Quan es descobreix com van anar els fets i les vexacions a què va ser sotmès el difunt -sense cap mena de mirament- la indignació i el fàstic del lector creixen per moments. Ho trobes malaltís; injustificable. Necessites que en Cardell i en Winge facin ràpid la seva feina i castiguin al culpable amb contundència. Cal acabar amb la corrupció que assola la ciutat . També ho passa força malament l’Ana Stina, una noia a qui la desgràcia persegueix des de ben petita. La situació patriarcal en què viu la deixa en un estat d’indefensió total. Manen els rics i l’església. A les dones no les escolta ningú. “1793. El llop i el vigilant”, que té 422 pàgines, és número 1 a Suècia i a Alemanya i ha estat traduït a un munt de llengües. A Suècia l’han escollit llibre de l’any i l’Acadèmia d’Escriptors l’ha destacat com el millor debut de novel·la negra. Si tens estómac, pot ser el teu llibre. Molt potent i ben escrit.

“Ha tocat el cadàver amb el morro i l’ha fet girar en cercle. A mesura que s’acosten al llac, la pedra cedeix el pas al fang. Fa molt de temps que la missió d’en Cardell no el porta més enllà de la riba de la Reserva, però ja veu que aquí no ha canviat res. Els plans, que fa anys que existeixen, de netejar el marge i construir un moll amb embarcadors no s’han dut a terme, tot i que no és gens estrany tenint en compte que tant la ciutat com l’Estat caminen amb passes vacil·lants al llindar de la ruïna. Les cases boniques al voltant del llac fa temps que s’han reconvertit en fàbriques. Les factories aboquen les deixalles directament a l’aigua, i la zona tancada destinada als residus humans està plena a vessar i quasi ningú no en fa cas. El taló de la bota d’en Cardell se li clava al fang, i ell deixa anar un seguit de renecs mentre agita el braç sa per mantenir l’equilibri”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy