dilluns, d’octubre 15, 2012

'Lo imposible': Tsunami visual i de patiment


S'ha d'estar preparat per veure 'Lo imposible', de Juan Antonio Bayona ('El orfanato', 2007). Feia temps que no patia tant en un cinema. És un drama contundent, explícit al màxim (Calia?) i molt emotiu. El barceloní manipula amb habilitat la consciència dels espectadors. Un noranta per cent no pot parar de plorar! S'acaben els mocadors de paper.

Visualment, 'Lo imposible' és sensacional; i molt realista. Si no aconsegueix posar-te els pèls de punta, potser és que estàs mort, com tants i tants cadàvers provocats pel tsunami de Tailàndia, l'any 2004. Pel meu gust, Bayona ens dóna massa dosis de sang. Hi ha algunes escenes que s'apropen al cinema gore. Sang per donar i per vendre. També va rodar amb mestratge aquesta catàstrofe natural Clint Eastwood, a 'Más allá de la vida' (2010), potser amb una mica menys de sobredosi de líquid vermell.

Els protagonistes principals d'aquesta història esgarrifosa -basada en fets reals- són una família de nord-americans que viu al Japó. És Nadal i han anat de vacances a Tailàndia: Marit (Ewan McGregor), muller (fantàstica Naomi Watts) i tres fills. Tom Holland interpreta al gran, de manera espectacular. Al llarg de quasi dues hores, Bayona ens explica com el tsunami separa la família i les peripècies que viuen en l'intent de retrobar-se. Un dels grans encerts del director és aconseguir que l'espectador es posi en la pell dels afectats, que pateixen fins a punts insospitats.

Per cert, a 'Lo Imposible' també surten Marta Etura i Geraldine Chaplin. Són dos papers petits i sense massa pes. A la primera, que m'encanta, no la vaig reconèixer, estirada en una llitera; plena de sang. La filla del gran Charlot també té una aparició fugaç, fent costat als dos fills petits de la família. Intenta anirmar-los però, personalment, considero que els fa més por que altra cosa. Estic convençut que serà una de les pel·lícules de la temporada. La fórmula del seu èxit és clara: Potència visual + actors coneguts + emocions fortes = èxit assegurat.

'FRANKENWEENIE' (TIM BURTON)

Era necessari reversionar, un cop més, el mite de Frankenstein? En tot cas, Tim Burton estava qualificat per fer-ho. I és que set anys després de 'La Novia Cadáver' (2005), el californià ha fet una nova incursió en el cinema d'animació per regalar-nos 'Frankenweenie'. És la història d'un nen, en Víctor, que intenta ressuscitar el seu gos Sparky, que era el seu principal i únic amic.

'Frankenweenie' -ampliació d'un curt que el mateix Burton va signar l'any 84- és un homenatge a la majoria de criatures obscures de la història del cinema. En un final espectacular, la pel·lícula va de menys a més, hi desfilen monstres que em van fen pensar en 'dràcules, vampirs, mòmies, gremlins i godziles'. A més a més, un dels personatges es diu Van Helsing i la gossa del veí porta un pentinat idèntic al de 'La Novia de Frankenstein' (1935). Per acabar-ho d'adobar, una nit la família d'en Víctor està veient per la tele un dels dràcules de Christopher Lee.

Podem jugar a fer de Déu o ens hem de conformar amb les lleis de la natura? La pregunta és la de sempre. Aquí, Burton, sembla tenir-ho força clar. Com era d'esperar, la pel·lícula té una estètica molt semblant a la de 'La Novia Cadáver', amb uns personatges foscos, tristos i molt desmenegats. A mi, fan incondicional de Burton, m'ha agradat força. Per cert, Burton ja treballa en 'Pinocho', amb Robert Downey Jr. Johnny Depp està de vacances?

'RES NO S'OPOSA A LA NIT'

Tant la Lucile Poirier com la Delphine de Vigan, mare i filla, han estat marcades per duríssimes experiències familiars. La Lucile ja és morta. La Delphine, que va néixer a Boulogne-Billancourt (1966), ha intentat explicar-ho tot (o quasi tot) a ‘Res no s’oposa a la nit’, d'Edicions 62: Premi Renaudot, Premi FNAC, Premi Elle, Premi France Télévision, Gran Premi Madame Figaro i més de 500 mil lectors en els primers mesos.

‘Res no s’oposa a la nit’ no és un llibre fàcil. Més que res perquè la història de la Delphine, però sobretot la de la seva mare, és un reguitzell de desgràcies. I, lògicament, aquestes desgràcies van marcar el seu caràcter i van provocar-li incomptables crisis, al llarg de la seva vida. S'ha d'estar preparat per llegir-lo. Una paraula sobresurt per sobre de la resta: SUÏCIDI. He perdut el compte de quants familiars de la Lucile van decidir treure’s la vida, però tampoc vull donar més dades de les necessàries. Com a mínim dos germans, un cosí, alguna parella... i ella mateixa!

No explico res que no pugui explicar. Mai em passaria pel cap desvetllar el final d’un llibre. ‘Res no s’oposa a la nit’ és una conseqüència del suïcidi de la Lucile. La Delphine se la troba estesa en el llit, morta en cirscumstàncies poc clares, i decideix escriure sobre el tema. L’autora de ‘No i Jo’ -Premi dels Llibreters Francesos del 2008- considera que ha d'explicar la vida de la seva mare, de la manera més fidedigna possible. Ha de reconstruir el trencaclosques que va ser la seva existència. Després d'alguns capítol, tots molt curts, reconeix que remoure el passat li ha fet mal i que va estar a punt de deixar-ho a mitges.

La vida de la Lucile va estar marcada per la desgràcia, amb internaments constants en hospitals psiquiàtrics, però també la de la Delphine, que va créixer amb la por de trobar-se la seva mare morta en qualsevol moment. Ella no va quedar ni amb Monet ni amb Kant, com deia que feia la seva mare, però si que va patir d'anorèxia. Aquesta no és també una forma de suïcidi? Amb 19 anys, feia un metre setanta-cinc d'alçada i només pesava trenta-sis quilos! 'Res no s'oposa a la nit' és un llibre imprescindible. Si voleu saber què va portar la Lucile al costat obscur, heu de llegir-lo.

"Hi ha una contrada que és com tu, on tot és bell, ric, tranquil, honest, on la fantasia ha construït i ha decorat una Xina occidental, on la vida és dolça de respirar, on la felicitat es marida amb el silenci. És on hem d'anar a viure, és on hem d'anar a morir".

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.

23 comentaris:

Sergi ha dit...

Doncs avui el que més m'interessa és la de Frankenwinnie, mira per on. M'agrada Burton, i m'agrada el cinema d'animació, però com que ja saps que vaig molt malament els darrers anys, he de dir que encara tinc pendent veure La novia cadàver, així que perdo tota la credibilitat. Podria ser una empenta per veure les dues, no? A veure si em poso les piles!!

ricard ha dit...

Sobre "Lo imposible": molt encertat el títol, un tsunami visual. Jo no la vaig trobar excessivament gore, però m'hauria agradat una mica més de complexitat argumental. M'has resolt el dubte que tenia sobre la intervenció de Marta Etura; després de veure la pel·lícula, vaig llegir a Film affinity que hi sortia i pensava que era un error.

No he vist la de Tim Burton i en tinc ganes, tot i que dubto que pugui millorar el curt en què es basa.

Una abraçada.

Manderly ha dit...

Coincidimos en que Lo imposible es impactante!!!
No he necesitado pañuelo. He sentido angustia y emoción en algunas escenas entre padres e hijos.
Para mi no se ha abusado de la sangre, sino al contrario... si te fijas mientras que madre e hijo intentan alejarse del agua entre todos los destrozos a penas se cruzan con una persona muerta, nada más, algo que por las dimensiones de la catástrofe me ha extrañado.
Técnicamnte impecable!
Saludos.

rits ha dit...

Caram, ma mare m'ha dit que vol que anem a veure "Lo imposible" xò no sé si realment se li posarà bé. Frankenwinnie tb en tinc ganes.

Descubrepelis ha dit...

Frankenweenie una meravella, Burton ha fet una actualització fantàstica amb una animació excel·lent!

Una abraçada :)

TRoyaNa ha dit...

Jordi,
moltes ganes li tinc a "Lo imposible",malgrat el patiment.
Lo que no sé si li perdonaré serà l´excés de sang.
Per altra banda,no esmentes ni a Whatts ni a Mcgregor,no t´han agradat?
La de Burton,la veuré,malgrat que l´última em va deixar un poc desabuda.

bsts

Jordicine ha dit...

I tant, les dues de cop, XEXU. Una abraçada.

Jo sabia que sortia però, fins i tot així, no la vaig reconèixer. Va ser per 'descarte'. Després he mirat per internet; i sí, era la noia de la llitera. Una abraçada.

Yo tampoco necesité el pañuelo, pero vi a muchísima gente llorando. Me fijé en que no había muertos. Madre e hijo parecían estar en una isla desierta. Me refiero más a las escenas de las heridas de la madre, los vómitos del hospital... escenas que me impactaron muchísimo. Quizás ese día estaba menos receptivo. Un abrazo, MANDERLY.

Suposo que sí, RITS. De fet, figura que és apropiada des dels 12 anys. Potser és el meu passat hipocondríac. Un petó.

A mi també em va agradar molt, DESCUBREPELIS. Una abraçada.

Sí, d'ella dic que està fantàstica. Em va encantar. Ell potser passa més desapercebut, TROYANA. I sobre l'excés de sang no em facis cas. Veig que m'estic quedant un pèl sol. Potser m'ho va semblar a mi. Burton a mi m'encanta. Un petó.

jomateixa ha dit...

Lo impossible, tinc moltes ganes de veure-la, encara que també en tinc dubtes perquè soc molt ploranera i potser sortiré amb la cara com un mapa!

tetealca ha dit...

Totalmente espectacular. No paré de llorar hasta que acabó.
Un abrazo.

MBosch ha dit...

Quina mandra em fa Lo imposible. Directament em sembla que passo. No suporto el drama lacrimogen perquè sí. A més, ja vaig veure el tsunami de Mas allá de la vida que comentes, em va impactar, i en vaig tenir de sobres.

I de Frankenweenie n'acabo de fer ara la ressenya. Coincidim força. Jo m'ho vaig passar molt bé al cine i crec que, tot i no ser una de les quatre o cinc millors pelis de Burton, és molt bona, té missatge i l'stop motion és fantàstic.

Jordicine ha dit...

Doncs ploraràs molt, JOMATEIXA. Paraula de blocaire!

Un abrazo, TETEALCA. Yo no soy de llorar, pero mi mujer no paró, como tú.

He passat ara pel teu bloc, MBOSCH. Completament d'acord.

Mario Salazar ha dit...

Dos películas que espero con ansias, sobre todo Frankenweenie que vi el corto y me gustó. Un abrazo.

BEATRIZ ha dit...

Jordi qué largo tiempo sin venir. Aquí que nos provocas de manera irresistible a ver la película de lo imposible...me apunto.

Saludos y que tengas buen fin de semana.

Dejame que te cuente ha dit...

tengo muuuuchas ganas de ver las dos peliculas que mencionas hoy...
la 1º...porque es de vision obligada...la 2º porque me encanta ese genero...y yo QUIERO RESUCITAR AMI PERRO CUANDO MUERA...
creo que es el sueño de todos los amos de perros....


un abrazo grande jordi...

òscar ha dit...

diu (crec que a la vanguardia) que hi ha força gent, i de força llocs, que han hagut d'estar atesos per desmais i mareigs durant la projecció.

agafo biodramines? :)

CDS ha dit...

Muy americano esta de lo imposible. Un abrazote

alfonso ha dit...


· Un placer venir por aquí.
Yo me inclino más por Tim Burton. Cierto es que me atraen los efecto especiales de Lo Imposible. Me encanta ver como se resuelven, en términos creíbles, las grandes catástrofes.

· Un abrazo

CR· & ·LMA
________________________________
·

MªJose-Dit i Fet ha dit...

Vaja, estava desitjant llegir la teva crònica de la superpeli de l´any...que no aniré a veure :P
Ja ho pensava abans però ara m´he reafirmat...no tinc ganes de patir...encara que espero que algú em digui si al final es retroba la família o no...em temo el pitjor!
Petonets ;)

Crític de cine ha dit...

'Lo imposible' és brutal i crua, però d'això ha de tractar una pel·lícula sobre una catàstrofe real, no? Jo tampoc vaig reconèixer a Marta Etura!!

El porquet ha dit...

Tinc molts dubtes d'anar a veure "Lo imposible". N'he sentit de tots els colors respecte a la pel·lícula. Crec que abans m'acostaré a veure Blancaneu.

TRoyaNa ha dit...

Jordi,
la vaig veure ahir i encara estic impactada.
Estic d´acord en moltes coses amb tu i en altres,no tant....per exemple estem d´acord en que és una realització impecable a nivell visual i d´efectes especials i també en el bon treball que fan els actors,especialment per a mí Naomi Whatts i el xiquet que fa el paper de Lucas.
Per altra banda,no vaig trobar lo excessiu que tu comentaves de la sang i crec que era precís ser tan explícit per a tindre l´empatia de l´espectador.
I n´hi ha una escena en la que sí es poden veure morts,és un pla des de dalt,quan Mcgregor està buscant a la seua família pels hospitals.
Per cert,la família real en la que es basa la peli(si m´equivoque que algú em corregisca)he llegit que és catalana i la pel.lícula es va rodar a Alacant...per què diguem que es molt americana quan tot l´equip es d´ací? tampoc ho entenc...
Li acabe de dedicar una entrada,com no podia ser d´altra manera.
bsts

Ismael Cruceta ha dit...

Coincido contigo en las impresiones sobre Lo imposible, aunque a Marta Etura yo ni la reconocí, jejeje.
La de Tim Burton me pareció bastante regulera, la verdad...
Y el libro de De Vigan me obsesiona, estoy deseando leerlo.
Entrada completísima la tuya!
una abraçada!!

Jordicine ha dit...

Un abrazo, MARIO SALAZAR.

Ya nos dirás, BEATRIZ. Un beso.

Tienes razón con lo del perro, FIRENZE. Otro abrazo grande para tí.

Agafa-les, ÒSCAR, però tampoc n'hi ha per tant. Una abraçada.

Un abrazote, BOMBERO.

Placer compartido, ÑOCO LE BOLO. Un abrazo.

Que no t'ho diguin Mª JOSE-DIT I FET! Un petó.

Jo crec que ningú, ALBERT. Una abraçada.

Més tranquil·leta, EL PORQUET.

Saludos, OZ. Te visito ya! Un abrazo.

La família és d'aquí, no sé exactament d'on; i sí, es va rodar a Alacant. Recordo la escena que comentes dels morts, però estan embolicats, a punt de ser transportats als seus països. Amb això de la sang veig que m'estic quedant sol, TROYANA. Una abraçada i fins aviat.

Imposible de reconocerla, ISMAEL CRUCETA. Por cierto, en tu blog ua no se puede comentar? No encuentro la pestaña de comentarios. Un abrazo.