dilluns, d’agost 06, 2007

Comentari: 'La banda del patio'. Nota: 6


L’equip per sobre de les individualitats

2003 / Alemanya / 91 minuts / Comèdia infantil / Director: Rufus Beck / Intèrprets:
Jim Blue Ochsenknech, Wilson Gonzalez Ochsenknecht, Constantin Gastmann, Raban Bieling, Jonathan Beck / Hi ha dues colles de nens: ‘la banda del patio’, coneguts també com ‘las fieras’, i los ‘temibles invencibles’. ‘Las fieras’ juguen habitualment en un pati que un dia, després de molt temps plovent, veuen que està ocupat per uns altres nois, els ‘temibles invencibles’, més grans (d’edat i d’alçada), més bèsties i més malcarats. Asseguren que ara el pati és d’ells i que no tenen la més mínima intenció de marxar. ‘Las fieras’ els repten a un partit de futbol. Qui guanyi es quedarà el camp de futbol per sempre.


Sóc un gran fan del cinema alemany, que millora per moments. Fins avui, no havia vist cap pel·lícula infantil d’aquesta nacionalitat. Gàcies al meu fill, m’ha caigut a les mans ‘La banda del patio’, que ja he mirat un munt de vegades. No m’ha agradat massa, la veritat, però a ell (que té sis anys), li té el cor robat. Ja l’ha posat set vegades des que ha començat l’estiu. I és que té bons ingredients: nens, futbol i molt bona música. La banda sonora, en alemany, està clar, és senzillament brutal. La pel·lícula està basada en un bestseller infantil del qual se’n van vendre més d’un milió de còpies. En la seva estrena, va tenir alguna bona crítica, però no massa fiable, amb tots els respectes. El buscador Yahoo deia que ‘feia molt temps que no arribava a les nostres sales una pel·lícula tan divertida’. Han anat poc el cinema. N’estic segur.

‘La banda del patio’ cau en molts tòpics. Per començar, els ‘bons’ són guapos, simpàtics i intel·ligents… a més de tenir una passió sense fi pel futbol. Els dolents, son lletjos, malgirbats i grassos, molt grassos. El futbol és l’anècdota; l’excusa per tocar els collons. De fet, veure aquesta pel·lícula amb un excés de pes ha de ser frustrant. Al protagonista dels ‘temidos invencibles’ no paren de dir-li ‘gordo’, ‘bola de sebo’ i altres paraules d’un estil similar. No sé si eé massa bo relacionar el pes amb la bonhomia de les persones, pero vaja. Aquí ho fan i es queden tan tranquils. També fan servir el tòpic que els nens no volen jugar amb la nena que, quina casualitat, és més bona jugant a futbol que la majoria dels nens. Una nena, la Vanesa, guapíssima, per cert, que està convençuda que arribarà a la selecció alemanya masculina. Ja pot anar somniant. Quan es desperti, que m’avisi.

(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)

Tot i aquestes premises, ‘La banda del patio’ passa força bé, especialment si no hi busques la lògica. Nens i nenes que somnien amb jugar a futbol, i més estant de vacances); l’home amargat i borratxo que es fa passar per exjugador professional perquè ‘las fieras’ l’acceptin d’entrenador; i l’àvia de la Vanesa, tan ‘pija’ com irresponsable. Fins al punt de fer-la saltar per un penyasegat perquè es guanyi la confiança dels nois. Cal tant per ser reguneguda pel sexe oposat? El millor de la pel·lícula és que fomenta l’equip per sobre de les individualitats. Bons jugadors, sense entendre’s al camp (i potser fora) no serveixen de res. I, sinó, que li preguntin al Barça de l’any passat. El capità de ‘las fieras’ és un individualista i no ho entén del tot fins que l’entrenador l’asseu a la banqueta en un moment crucial.

Al final, com no, guanyen ‘las fieras’, per un ajustat 10 a 9. Al descans perdien per 0 a 8, perquè no tenien entrenador, però quan aquest torna (l’havien fet fora després de saber que no havia jugat mai al futbol), tot canvia. Són una mica exagerats, perquè no dir-ho. Passen del 0 a 8 al 10 a 9 i, per si fos poc, el gol de la victòria el fa el pitjor jugador de l’equip. Era tan dolent, segons sembla, que en els primers dies d’entrenaments els seus mateixos companys l’havien fet fora de l’equip. A ell i a un altre que, des de la defensa, treu una pilota decisiva sobre de la línia de gol, quan el mercador estava en empat a 9.

Per cert, els ‘temidos invencibles’ són uns delinqüents en potència, amb destrals i serres circulars incloses. El dia abans del partit, quan assalten el quartell general dels ‘fieras’ es veu una lluita tan desigual com irreal. Els ‘grans’ amb armes, i els petits amb pistoles d’aigua, canons de plumes, mel i ‘caca de vaca concentrada i envasada’, com diria el narrador de la història, que és un dels marrecs dels ‘fieras’. A més, i amb l’ajuda del seu entrenador, preparen un increible dispositiu de defensa en només cinc minuts. La NASA necessitaria dues hores per idear una cosa semblant.

En definitiva, pel·lícula per passar l’estona, per veure a l’estiu, amb un suc o una cervesa a la mà, depenent de l’edat, està clar. Ah!... i les crispetes són imprescindibles. Com veieu conec la pel·lícula de memòria… és el número 1 del ‘hit parade’ d’en Pau. I si s’ha de tornar a veure, es veu. No passa res.

Cap comentari: