Un secret guardat al llarg de cinquanta anys

De les nou candidates a l’Oscar a la Millor Pel·lícula, “Philomena”, de Stephen Frears, és una de les que menys m’ha sorprès. La història és maca, i està molt ben interpretada, però no hi he connectat del tot. Té tres nominacions més: millor guió adaptat, millor banda sonora i millor actriu principal, per a Judi Dench. Està brillant, però la meva aposta en aquesta categoria és per a Cate Blanchett (“Blue Jasmine”).

Frears ens explica la història de la Philomena, una dona irlandesa a qui van obligar a donar el seu fill en adopció quan era pràcticament una nena. Fa cinquanta anys que guarda el secret; que mai no ha explicat a ningú. Ni tan sols a la seva filla, perquè, tot i que li va costar molt, va intentar refer la seva vida. Ara la Philomena vol intensificar els seus esforços i trobar al fill perdut, amb el suport d’un periodista que s’ha quedat sense feina, en Martin Sixsmith. L’interpreta Steve Coogan, un actor que m’encanta. Sempre el recordaré pel seu paper a “24 Hour Party People” (2002).

Estem davant d’una pel·lícula que intenta commoure, amb uns personatges senzills, units per les ganes de descobrir un secret molt ben amagat. En Martin és proper, sobreprotector, professional i amb un punt de mala llet. La Philomena té un fort sentiment de culpa. Podríem dir que les monges li van prendre el fill, però ella no té força ni per responsabilitzar-les de res, tot i que es neguen a ajudar-la. L’únic que vol és saber la veritat. Li costa molt d’imaginar-se que, en tot aquest temps, en Michael ha fet la seva vida, si és que no ha mort en l’intent. Haurà triomfat? Serà feliç? Tindrà parella? Tindrà fills? L’estarà buscant també a ella? Un melodrama interessant.

"LA LEGO PELÍCULA"

Feia temps que no veia un títol d’animació tan rodó. Em refereixo a “La Lego Película”, de Philip Lord, Chris Miller i Chris McKay. Quan s’acaba, i això que dura una hora i tres quarts, només tens clara una cosa: que en vols més! És una sàtira intel·ligent, atrevida, irreverent i amb uns personatges sensacionals, començant per l’Emmet i acabant pel Batman més divertit i barruer de la historia del cinema.

L’Emmet és una figureta de LEGO més o menys normal... com qualsevol de nosaltres? Ho fa tot com toca, sense sortir-se de les normes, perquè mai s’ha plantejat si els que manen tenen raó o no. Actua per inèrcia; intentant passar desapercebut. Fins al punt que, el dia que desapareix de la feina, ningú se’n recorda d’ell. La sort, però, fa que l’Emmet trobi una peça màgica que molts han buscat desesperadament al llarg de la història. Sense voler-ho, aquest obrer quasi invisible es transforma en l’esperança de la humanitat. Ell i només ell pot acabar amb el tirà que governa el món amb mà de ferro... i molta pega.

La LEGO pel·lícula (visualment espectacular) ens deixa un munt de missatges positius. Per exemple, que hem de pensar més i obeir menys i que ningú està en possessió de la veritat absoluta. S’ha de parlar, s’ha de buscar aliances i confiar en els altres. És important mirar sempre endavant i intentar confiar cegament en les nostres possibilitats. Res no és impossible si ens ho creiem; com fa l’Emmet, acompanyat d’un munt de personatges sinistres, com Batman, C-3PO, Han Solo, Abraham Lincoln, Gandalf, Shaquille O’Neal, Shakespeare i Superman. Impressionant el sofà de dos pisos, un dels invents de l’Emmet.

Estem davant d’una pel·lícula pels maniàtics de l’ordre, però també pels que se senten bé emmig del caos. Sensacional l’aparició final de Will Ferrell, que acaba unint realitat i ficció. “La Lego pel·lícula” és un títol imprescindible, tant per als nens i les nenes com per als més grans. Jo hi vaig anar sol i m’ho vaig passar pipa. Totalment recomanable.

"PETJADES DE NADOR" (LAILA KARROUCH)

Vaig conèixer la Laila Karrouch, fa unes quantes setmanes, quan va venir a "Els Matins" de TV3 per presentar el seu últim llibre, "Petjades de Nador". Vaig tenir clar que havia de llegir-lo; i ja ho he fet. És curtet, -només té 183 pàgines- i està publicat per Columna. La Laila va néixer a Nador el 1977 i, vuit anys més tard, va arribar  a Catalunya amb la seva família. Diria que és una dona amb molt de caràcter i les idees clares.

El llibre comença al Marroc, l'any 1985; i salta directament al 2006, quan la seva protagonista està a punt de tenir la Karima, la seva segona filla. A través de les pàgines de "Petjades de Nador", la Laila ens explica com, a poc a poc, va fent realitat els seus somnis, com estudiar la carrera d'infermeria. No va ser gens fácil per a ella, amb pocs diners a la butxaca i dues filles al seu càrrec. A més a més, per a la seva família, crec que estudiar mai havia estat massa ben vist... per una dona. Per sort, moltes vegades les normes están per trencar-les; i fa la sensació que ella es trobava còmoda anant a contracorrent.

La Laila també reflexiona sobre el trasbals que suposa canviar de país i adaptar-se als nous costums, sobretot per les generacions més grans. De fet, com explica en una part del llibre, "Quan no ets a casa teva la felicitat completa no existeix". També són molt interessants els apunts sobre el món de la parella que, encara que en algunes tradicions costi d'entendre, no sempre dura tota la vida. Les infidelitats, el desig -molts cops amagat- d'estar amb una altra dona o home que no és el teu i la influència, no sempre positiva, dels pares en les nostres vides també tenen un lloc privilegiat a "Petjades de Nador". Per què sempre han d'intentar organitzar-nos la vida? De vegades s'ha de cedir, però no sempre.

"Aquell vespre, abans de quedar-me fregida als braços de l'Alí, vaig pensar detingudament en la conversa que havia tingut amb la meva germana, en aquelles paraules que deien comparteix l'amor, mai els secrets. Vaig barrinar què diria l'Alí si li confessava que havia sentit atracció per altres homes en més d'una ocasió. De fet, la veritat era que, fins i tot, en algun moment de la vida havia de sentir el desig d'assaborir el dolç pecat de desfer els llençols amb un altre mascle que no era el meu".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy