dijous, de març 26, 2015

Assaig sobre el perdó i les relacions humanes


Un home de qui un capellà va abusar sexualment quan era petit. Una dona a qui algú ha picat enmig d’una escena de sexe. Un negre molt misteriós. És ell qui ha agredit a la dona casada? Amb el seu permís? I, entre d'altres, una persona molt rica a qui els diners no han donat la felicitat. Per intentar redimir-los, com a mínim intentar-ho, el Pare James Lavelle, a qui interpreta un grandíssim Brendan Gleeson.

Gleeson, protagonista indiscutible de “Calvary”, ja va treballar a les ordres de Joyhn Mihael McDonagh en la seva anterior pel·lícula, “El irlandés”. Es dóna la circumstància que a “Calvary” també treballa en Domhnall, fill d’en Brendan, que fa de pres enigmàtic. Coincideixen en l’escena de la presó. Aquest any, en Brendan també ha brillat a “Ex Machina”. Tot comença amb el Pare James confessant a un feligrès. Com aquell qui res, li diu que el diumenge vinent, d’aquí a set dies, el matarà. Per què? Doncs perquè és un home bo. Assassinar a algú que és dolent no té cap mèrit, assegura. A partir d’aquest moment, McDonagh ens explica la vida del capellà dia per dia. No deixa de fer res del que hauria fet si no l’haguessin amenaçat.

“Calvary” és una grandíssima pel·lícula. Té un ritme pausat, magnífics paisatges irlandesos (la fotografia és de Larry Smith) i una música francament bona. Per sobre de tot, però, l’actuació de Brendan Gleeson, que va estar nominat a millor actor en els premis del cinema europeu. La pel·lícula, que ens parla de la importància del perdó –la darrera escena és brutal- té un parell o tres de tocs d’humor negre molt interessant, com quan el capellà parla d’una dona de qui no recorda si és “bipolar o intolerant a la lactosa”. Quan un dels protagonistes li diu al Pare James que no sap si suïcidar-se o allistar-se a l’exèrcit perquè no lliga, li diu que més o menys és el mateix. Títol antibel·licista, reflexiu i pertorbador. Sens dubte, una de les històries més potents d’aquest any.

"PRIDE" (ORGULLO)

“Pride” és una aposta segura. Està dirigida per Matthew Warchus i ens explica la història de “Lesbians and Gays Support the Miners”, el grup d’homosexuals que va donar suport anímic i econòmic als miners de la Gran Bretanya, que portaven mesos de vaga. Corria l’any 1984, amb Margaret Thatcher al poder. Es configuren com a grup durant la manifestació de l’Orgull Gay de Londres.

El millor d’aquesta pel·lícula, que podríem batejar com el nou “Full Monty” (1997), és el bon rotllo que transmet. Va estar nominada a la millor comèdia o musical als Globus d’Or. Els integrants de la LGSM són simpatiquíssims en tot moment; i això que, inicialment, la majoria de miners no els hi posen les coses fàcils. Rebre diners de gais i lesbianes els incomoda força. Ells, però, no defalleixen mai. Em quedo amb l’actuació de Dominic West. El seu ball desbocat, movent-se pel terra i per sobre d’un munt de taules, et deixa un immens somriure a la cara. Si no tens ganes de ballar el discotequer “Shame , Shame, Shame”, de Shirley & Company, és que estàs mort.

Dels miners en vaga, destaquen dos o tres actors amb una trajectòria immaculada. Bill Nighy, a qui tenim vist per les seves aparicions a les nissagues d’”Underworld” i de “Piratas del Caribe” i Imelda Staunton. A ella la recordo, sobretot, d’”El secreto de Vera Drake” (2004). L’escena en què un grup de dones i familiars de miners se’n van de festa a un bar d’ambient gai és molt divertida; com la del llit, amb un consolador que troben per sorpresa. L’escena final de la pel·lícula és de les que emocionen. És d’aquells títols que generen bon rotllo i que deixen una missatge molt clar: amb amor propi i camaraderia tot és possible. Sensacional per veure en família.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Cap comentari: