diumenge, de novembre 18, 2012

Intromissió a la família dels 'Rapha'


S'entén que algú desitji allò que no té. S'entén que algú pugui quedar fascinat per la 'família perfecta', encara més si la seva està completament desestructurada. Ho sap perfectament en Claude Garcia, el protagonista principal de 'Dans la maison', la darrera pel·lícula del cineasta francès François Ozon. És una obra mestra!

La mare d'en Claude el va deixar abandonat quan era petit. El seu pare és paralític. El noi, que va a l'institut, té la ment molt desperta. Massa? Interessadament, es fa amic d'en Rapha (Bastien Ughetto) i, amb l'excusa d'ajudar-lo en les matemàtiques, aconsegueix entrar a casa seva. Ja és a dins de la família perfecte: Rapha fill, Rapha pare i una mare preciosa, interpretada per la gran Emmanuelle Seigner ('La escafandra y la mariposa', 2007). Ho té clar. Els 'Rapha' seran els protagonistes de la novel·la per capítols que escriurà, diàriament, per al seu professor de literatura.

Un sensacional Ernst Umhauer dóna vida a Claude i Fabrice Luchini, al professor. A aquest segon, el miro i no em puc treure del cap a Woody Allen. A més a més, en una escena de la pel·lícula se'n va al cinema a veure 'Match Point' (2005). La elecció d'aquest títol del geni de Brooklyn no és casual. 'Dans la maison' no és la història de cap profesor. Que ningú s'espanti. Aquest tema ja està molt vist. Ozon reflexiona sobre l'ofici d'escriure on, molt sovint, és quasi impossible de diferenciar entre la realitat i la ficció. Els capítols que en Claude li passa a en Germain, un escriptor frustrat, sempre acaben amb un 'continuarà' que el deixa sense respiració. El té ben agafat.

En Claude val per escriure. Caram si val! El problema és que potser la situació se li està escapant de les mans. Fins a on arribarà la seva obessíó pels Rapha? Aquesta meravellosa pel·lícula -de la qual no explicaré res més- és un fantàstic joc de miralls amb un protagonista principal amb vida pròpia. És un noi misteriós, fred, calculador i amb un poder de seducció inacabable. Per a les dones. També per als homes? El duel interpretatiu de dones guapíssimes, les dues dels seixanta, el completa la sensacional Kristin Scott Thomas ('Hace mucho que te quiero', 2008). Aquí fa de galerista d'art i de dona del professor. Una pel·lícula d'actors sensacional, amb un final rodó. Què més es pot demanar?

'HOLY MOTORS' (LEOS CARAX)

Aquesta setmana s'ha estrenat 'Holy Motors', guanyadora del Festival de Sitges. És una pel·lícula complexa, d'aquelles que agraden moltíssim o odies profundament. Està dirigida per Leos Carax i, com diu en el cartell, és "una sublime locura". Si 'Dans la maison' reflexionava sobre l'art d'escriure, aquesta ens parla de la vida de l'actor i de les seves mutacions.

El millor d'aquest divertimento és la interpretació de Denis Lavant, que fa de vella pidolaire, de pare de família, de boig, d'assassí i del que faci falta. L'escena amb Eva Mendes -quin cap de setmana d'actrius guapes- és sensacional. Podríem dir que fa d'home-rata, caminant per les clavagueres i menjant flors? També és molt bona l'escena que acaba amb Lavant fent de dos personatges que, després de l'oportuna transformació d'un d'ells, acaben sent exactament iguals. No és una pel·lícula per a tots els públics, tot i l'aparició d'una actriu-cantant com Kilye Minougue. És una història surrealista, experimental i mutant com poques. S'ha de veure.

'QUAN ÉREM FELIÇOS' (RAFEL NADAL)

Feia temps que volia llegir-lo però encara no havia trobat el moment. Parlo de 'Quan érem feliços', Premi Josep Pla 2012. L'ha escrit el periodista Rafel Nadal -amb qui coincideixo algun cop quan ve a la tertúlia d''Els Matins'- i està publicat per Destino. Al llarg de les seves 414 pàgines, ens explica la història de la seva família, sobretot a la Girona dels anys 60 i 70. És una família benestant, amb un amor immens pel mar i per La Fosca de Palamós.

En Rafel es despulla i explica la relació amb els seus pares, el seu munt de germans i, sobretot, amb la baba Teresa, que va finançar els seus petits vicis i va subvencionar l'any i mig que va estar de corresponsal a París. Els mitjans per als quals va treballar en terres franceses no li van pagar ni un duro. És un llibre que parla de pesca, de fruites i verdures i de la passió pels àpats dels Nadal, cofois de celebrar-ho tot al voltant d'una taula. Productes de proximitat, peix pescat per ells mateixos a Palamós i productes de l'horta collits al mas del seu pare. 'Quan érem feliços' és un llibre ple d'anècdotes, retrat de tota una època.

"A primers d'octubre, quan ja havíem tornat a Girona, la baba Teresa i la mare ho aprofitaven per preparar codonyat i amb el sobrant en feien confitura de vidre, en realitat una gelea d'un vermell fosc de tardor, tan dolça i viscosa com la mel; tant, que quan la untaves al pa quedava llisa i fina com un vidre".

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.

14 comentaris:

Mario Salazar ha dit...

Te has mandado muy buenas películas, yo las espero, holy motors ya la veo en la semana que me de un tiempito, leos carax es un cineasta muy original y llamativo. La de Ozon todos dicen que es una maravilla, ya la espero con ansias. Un abrazo.

pons007 ha dit...

Les pelis rares em solen agradar. Bé, potser no agradar, però no em solen desagradar. Bé, també n'hi ha alguna que em desagrada... Es igual, el cas es que li donaré una oportunitat a Holy motors

TRoyaNa ha dit...

Jordi,
com tu comprendràs,m´has deixat intrigada amb "En la casa",després de llegir-te no tinc més remei que veure-la.Pense que m´agradarà segur.
La de "Holly motors" la veuré també ,pense que ha de ser una aposta com a poc,original.
abraç!

Manderly ha dit...

Tengo ganas de ver En la casa. Todo son buenas críticas y además me gusta mucho Kristin Scott Thomas que hace buenas películas en Francia.

Marta M.Q. ha dit...

Tinc moltes ganes de veure la d'Ozon i també Holy Motors, que vaig estar a punt d'anar a veure a Sitges. Per cert suposo que tambe tagrada el teatre, et recomano molt La familia irreal! Petons

Mónica ha dit...

hola jordi... tanto tiempo, y seguiremos x los siglos de los siglos fanáticos del cine (lo digo por mi también, jeje)

bss nos vemos

jomateixa ha dit...

La setmana passada ens va tocar anar a veure vampirs...

tetealca ha dit...

Tiene buena pinta "en la casa" y entiendo perfectamente a Claude, todo el mundo necesita una familia, pero por desgracia existen muchas familias desectructuradas.
Un abrazo Jordi.

Ŧirєηzє ha dit...

un abrazo jodi.... todo buena nota de todas tus reseñas.....
:-)


Déjame que te cuente
www.dejamequetecuente.net

CDS ha dit...

Tomo nota de todo.

Jordicine ha dit...

Estem d'acord, RICARD. El cinema francès passa per un moment espesctacular. A mi 'Holy Motors' no m'ha convençut del tot, tot i que té moltes coses bones. Una abraçada.

Ja veuràs com t'agradarà, RITS. Un petó.

Un abrazo, MARIO SALAZAR. Hasta pronto.

Ja ens diràs, PONS007. Una abraçada.

Estaré atent als teus comentaris, TROYANA. Un petó.

A mí me encanta, MANDERLEY. El cine francés está en un gran momento. Un abrazo.

Aquesta setmana he vist 'Trau', de Guillem Albà. Impressionant. Un petó MARTA M.Q..

Saludos, PULGACROFT.

Ya son seis años de blog, MÓNICA. Me alegro de verte por aquí. Un beso.

Carai, JOMATEIXA. Jajaja. Un petó.

Jordicine ha dit...

Tienes toda la razón, TETEALCA. Un abrazo.

Gracias, FIRENZE. Un beso.

Perfecto, CDS. Hasta pronto.

Crític de cine ha dit...

'Holy motors' la tinc pendent, però 'En la casa' no tenia previst veure-la. La teva crítica, però, m'ha picat la curiositat. puntada queda.
Una abraçada, Jordi.

Camy ha dit...

Acabo de ver Dans la maison y también la puntuación que la otorgas, creo que, incluso la subiría la nota.
Todo un conocimiento profundo de la grandeza y mezquindad del ser humano.
Lo mejor, el final: continuara...
Sí, él se semeja en algún momento aWoody Allen y Claude ¿No te recuerda a algún personaje del gran Haneke?