dimarts, de desembre 17, 2013

Ser lliures (més o menys) no té preu


"Doce años de esclavitud" és un cop de puny directe a l'estómac. Amb set nominacions als Globus d'Or, la darrera pel·lícula d'Steve McQueen (“Shame”, 2011), és una punyent història sobre l'esclavitud. Totes les travesses dels Oscar la col·loquen com a una de les grans favorites, al costat de “La gran estafa americana”, de David O. Russell. Dura dues hores i quart i no es fa llarga ni pesada.

Chiwetel Ejiofor, que és qui fa de Solomon Northup, brilla moltíssim, però encara més Michael Fassbender, que interpreta a l’amo de la plantació que el compra com esclau després que dos desconeguts el raptessin. En Salomon era un violinista de prestigi, en plena progressió. És per això que es trasllada de Nova York a Washington on, suposadament, l’esperen tot un seguit de grans concerts. Allà el droguen i, en només unes hores, les que passa inconscient, perd la seva condició d’home lliure. El cas d’en Salomon està basat en fets reals. El daten en l’any 1850.

La pel·lícula és molt dura, pel tema que tracta i per com ho explica. En alguns moments posa els pèls de punta, amb primers plans de les fuetades que reben els esclaus. McQueen no té cap problema en ensenyar-nos les seves esquenes massegades, plenes de ferides, amb la sang rajant sense aturador. També veiem al personatge de Fassbender humiliant i fins i tot violant a una de les negres que té sota les seves ordres. “Amb les coses que són de la meva possessió faig el que vull. No li haig de donar explicacions a ningú”, assegura.

Des del primer dia que en Salomon es converteix en esclau, comença a pensar com deixar de ser-ho. Passarà per coses que mai no s’hauria imaginat, ni en els seus pitjors malsons. A més a més, mentre ell intenta viure enlloc de sobreviure, la seva família també treballa durament per oblidar la seva pèrdua. Dotze anys són molt de temps; sent esclau... i sent lliure. Ejiofor i Fassbender fan grans papers, però també alguns dels secundaris, com el grandíssim Paul Giamatti (que és qui ven els esclaus) o Brad Pitt, un canadenc contrari a l’esclavitud. En definitiva, una gran història de superació. Molt recomanable.

INFORME DE L’INTERIOR (PAUL AUSTER)

Suposo que per ser un gran escriptor has de tenir una memòria privilegiada; o saber inventar i que no es noti, sobretot quan parles de tu. És el que fa Paul Auster (Nova Jersey, 1947) a “Informe de l’interior”, d'Edicions 62. Té 304 pàgines. Si a “Diari d’hivern” Auster escrivia sobre el que havia suposat per a ell viure en el seu propi cos, des d’un punt de vista físic, ara intenta explicar-nos el despertar del seu jo intern.

Auster intenta sortir de dins seu, de fet escriu el llibre en tercera persona, i explicar al lector, des de fora, com ha estat la seva vida, des que era molt petit; de que va tenir consciència de tot, per dir-ho d’alguna manera. Descobrim quan va poder vestir-se sol, quan va pensar per ell mateix, quan va tenir el primer desig sexual, els seus viatges d’aprenentatge... Podríem parlar d’una biografia cinematogràfica (ara explicarem perquè) i de fotografies. De fet, al final inclou un àlbum de setanta pàgines amb les imatges que han marcat la seva vida. Gràcies a aquest llibre sabem més coses sobre la seva moral, les seves tendències polítiques i les persones que l’envolten, amb els seus pares al capdavant.

Abans m’he referit a “Informe de l’interior” com a biografia cinematogràfica perquè es passa pàgines i pàgines parlant de dues pel·lícules que l’han marcat: “L’increïble home minvant” (1957) i “El fugitiu” (1932). També ens parla d’hores entre llibres i d’hores perdudes sense fer res en concret. Suposo que per els incondicionals d’Auster, aquestes revelacions han de ser un regal inigualable. A mi m’agrada força, però no el col·locaria entre els meus escriptors preferits.

“El Déu que era omnipresent i regnava sobre totes les coses no era una força de bondat i amor sinó de por. Déu era culpa. Déu era el comandant de la policia mental celestial, l’invisible i totpoderós que podia entrar dins el teu cap i escoltar els teus pensaments, que podia sentir com et parlaves a tu mateix i traduir el silenci en paraules. Déu sempre mirava, sempre escoltava, i per tant havies de portar-te bé en tot moment. Si no, et caurien a sobre càstigs horribles, turments insuportables, series fet presoner a la masmorra més fosca, estaries condemnat a viure a pa i aigua la resta de la vida".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

5 comentaris:

Manderly ha dit...

También me ha gustado mucho 12 años de esclavitud. Y me ha gustado que no caiga en lo sentimental, que nos muestre la historia fríamente, como debió de ser en la realidad.

Me gusta mucho Paul Auster pero no he leído este libro suyo.

Saludos.

ricard ha dit...

Està molt bé "12 anys d'esclavitud". Steve McQueen confirma la seva vàlua i la seva predilecció pels temes durs després de "Shame" i "Hunger". Salutacions.

maria ha dit...
L'autor ha suprimit aquest comentari.
maria ha dit...

La pel·lícula l'han recomanat tan que tinc moltes ganes de veure-la. Ara bé, diuen que és molt dura...

Jordicine ha dit...

Saludos, Manderly. El libro no me ha convencido. La película está bastante bien.

Estem d'acord, RICARD.Una abraçada.

Ho és, MARIA. Fins aviat.