divendres, d’abril 24, 2015

Ànimes negres com el carbó


“Anime Nere” és una molt bona pel·lícula. Aquí s’ha traduït com “Calabria, Mafia del Sur”. Està dirigida per Francesco Munzi i ens apropa una interessant visió de la ‘Ndrangheta. Hi ha moltes històries sobre el crim organitzat, però aquesta aporta una gran novetat: el caps del clan protagonista són fills de pastors. Per tant, podríem parlar de màfia rural. Es va estrenar en l'últim Festival de Venècia.

Els Carbone són tres germans. El gran segueix fent de pastor, en un petit poble calabrès. L’interpreta Fabrizio Ferracane, al capdavant d’un repartiment amb actors poc coneguts. Es diu Luciano i és un home torturat. No li agrada que en Luigi i en Rocco trafiquin amb drogues i intenta allunyar-se al màxim d’ells... encara que no li sigui gens fàcil. Encara menys quan veu que el seu fill Leo té molta tirada cap als seus tiets. És força violent i prefereix guanyar-se la vida amb ells, pistola en mà, i no haver de cuidar animals, com el seu pare. D'en Luciano pensa que és un covard i un fracassat. La família l’accepta ràpidament. No s’imaginaven, però, que els portaria tants problemes. Explota massa ràpid. El seu pare és l’únic que vol aturar-lo, però tampoc pot.

Munzi sap relatar perfectament les tensions familiars i les característiques d’aquesta màfia rural. Els personatges estan molt ben dibuixats i, des que comença la pel·lícula, s’intueix que els Carbone no acabaran bé. Els deu últims minuts, amb el Luciano de protagonista, són espectaculars. No és un títol violent, tot i que, lògicament, hi ha uns quants assassinats. El director prefereix explicar-nos, amb tot luxe de detall, la relació entre els tres germans, l’evolució d’en Leo en el clan familiar i el paper de les dones, més aviat anecdòtic. Es queden a casa i fan poques preguntes. Tot amb un ambient carregat i molt real. Recomanable.

“AGUAS TRANQUILAS”

“Aguas tranquilas” té el tempo del cinema japonès modern. És una pel·lícula lenta (dura gairebé dues hores) i les reflexions dels seus protagonistes estan per sobre de la mateixa història. Està dirigida per Naomi Kawase i contextualitzada a l’Illa d’Amani, al Pacífic. És una bona reflexió sobre la vida, la mort i l’inici de l'edat adulta. Tot envoltat d’uns paisatges espectaculars.

Podríem parlar de cinema poètic i experimental, no apte per a tots els públics. Hi ha qui la trobarà soporífera, perquè són ben poques les coses que passen. Ho dic a nivell d'acció. Dos dels protagonistes principals són dos adolescents, en Kaito i la Kyoko. Quan comença la pel·lícula, ell troba el cos sense vida d’un home tatuat flotant al mar. En principi, no ho comenta a ningú. Aviat, la Kyoko li diu que l’estima. Ell potser també, però té tanta pressa. Els seus pares estan separats; i fa la sensació que aquest fracàs l’ha marcat; i de quina manera. Tots dos aprenen molt a poc a poc. La mare de la noia s’està morint i és potser per això que ella té més ganes de viure al dia. La dona té clar que té els dies comptats i ho acepta amb moltíssima dignitat.

Aquesta és una de les claus de la pel·lícula. Ens mostra la mort com una part de la mateixa vida. No és el seu contrari i s’ha de saber assumir-ho com abans millor. Les reflexions de l’avi de la Kyoko, un pescador amb molta experiència acumulada, és qui fa les sentències més acurades. Recordo, per exemple, que explica que les persones grans s’han de retirar a temps i donar els menys problemes possibles a la seva família. Vida, amor i mort, un triangle pel qual tots hem de passar, abans o després. Només recomanable per als amants del cinema i de la literatura oriental.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Cap comentari: