dilluns, de setembre 26, 2016

Barcelona! (Grégoire Polet)


A “Barcelona!”, Grégoire Polet (Uccle, Bèlgica, 1978) fa una bona miscel·lània de la ciutat comtal, de les persones que hi viuen, i de les coses que hi passen, entre l’any 2008 i l’actualitat. El llibre, que té 427 pàgines, està publicat per Angle Editorial, amb traducció d’Albert Mestres. Podríem dir que és una mena de “Short curts”, la famosa pel·lícula que Robert Alman va dirigir el 1993.

Queda clar que Polet coneix Barcelona a la perfecció. Ens parla de carrers, places, del mar, del Pla Cerdà i, en més d’una ocasió, de Gaudí. La seva arquitectura l’atrau molt. També el Barça i el futbol, si fem cas de la passió que hi posa per explicar-nos el 2 a 6 de l’equip de Pep Guardiola al Santiago Bernabéu. No hi falta ni un detall. A més a més, l’autor fa referència al procés català, a l’economia mundial, a la situació de pobresa d’alguns barris i, fins i tot, a grups de pressió com el Bilderberg. Hi ha personatges que ens en recorden a d’altres més o menys propers. La Begonya fa pensar en l’alcadesa Ada Colau: i el conseller d’Economia de la Generalitat, Jordi López, té aire de Xavier Sala Martín.

A la Barcelona de Polet hi conflueixen tot un seguit d’històries força interessants; com la del navegant Pere Català. Quan comença el llibre, inicia una volta al món en solitari. És la part més filosòfica. Molt interessant també la vida i l’evolució de la Verònica, que comença amb una beca de fotografia al Diari i acaba viatjant per tot el món fent de freelance. Va allà on hi hagi un conflicte digne de ser cobert. El seu pare és l’Albert, que fa de guia a Barcelona. Comença a acostumar-se al fet de tenir la filla cada cop més lluny. Del Diari també coneixem en Joaquín (periodista esportiu en decliu), la Carme Ros (que fa l’entrevista de la contraportada), l’Irving O’Donnell (un professor universitari que escriu una columna), en Bruno (un becari llepaculs disposat a arribar molt lluny) i un caspós Federico García García, que deixa l’ABC per fitxar pel Diari.

REPLANTEJAR-SE LA VIDA

La Begonya és filla de casa bona, acostumada als luxes, a punt de marxar a viure als Estats Units, fins que un dia es replanteja la seva vida sencera. Comença a treballar en una floristeria, l’arxiconeguda Navarro, i es preocupa més pels altres que per ella. En un moment del llibre, la tenim a la Plaça Catalunya amb els indignats, preocupada pels desnonaments i les hipoteques. És per això que m’ha fet pensar en la Colau. El seu pare és en Miquel Tarràs, de Convergència i Unió. Guanya les eleccions i es converteix en el President de la Generalitat. Filla i pare tenen unes idees radicalment oposades. Les millors amigues de la Begonya són la Blanca i la Núria. “Barcelona!” també té la seva història policial, amb l’inspector Damià Pujadas, una prostituta polonesa esquarterada, en Hans (un cirurgià de dubtosa reputació) i un grup de gitanos buscaraons.

Alguns personatges més que es mouen per aquesta novel·la viva i colorista són en Gavilán (un llibreter de vell) i una família francesa que es desplaça a Barcelona i que l’autor aprofita per fer-los opinar directament del Procés. Són en Nico, la Michèle i els seus fills, en Martin i la Marion. En Gavilán passarà de tenir una economia mínimament sanejada a perdre-ho tot. Dues coses per acabar. Polet critica obertament la literatura de Carlos Ruiz Zafón (per simple i elemental) i es refereix uns quants cops a dues pel·lícules que són importants per algunes de les protagonistes: “Che: El argentino” i “The Wrestler”, totes dues del 2008. En definitiva, un llibre amè i molt fàcil de llegir. Recomanable.

“Pensa que tot el que la compromet davant Déu l’allibera de tota la resta. Se sent lliure i invencible. I quan diu “Senyor”, és com si Déu li fes l’ullet i li digues: estem d’acord, jo sóc el gran amo, o sigui que enfot-te’n del que puguin dir i fer els directors i subdirectors que corren per aquí, ja saps que tenim un acord tu i jo, i que quan arribi el moment donaré un cop de puny a la taula i tots els que et volen mal es cagaran a les calces. Probablement és una imatge imperfecta, però tanmateix l’emoció que en sent és exactament el que ella en diu la seva fe. La certesa que la vida és molt més del que se’n veu, i que hi ha un gran amo en algun lloc, extraordinàriament confiat, que parla en silenci i que fa quedar mut, i que un dia es deixarà veure més del que es deixa veure de moment”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Cap comentari: