dimarts, d’abril 24, 2007

Comentari: 'Session 9'. Nota: 4'8


La por contamina

2002 / Sitges (Premi al millor director) / EEUU / 100 minuts / Thriller psicològic / Director: Brad Anderson / Intèrprets: David Caruso, Stephen Gevedon, Paul Guilfoyle, Josh Lucas, Peter Mullan, Brendan Sexton III / L'Hospital Mental de Danvers (Massachusetts) fa 15 anys que està tancat. Quan es treguin els residus d'amiant que hi ha acumulats, s'hi traslladarà l'Ajuntament. És un treball per dues o tres setmanes, però l'equip que contracten es compromet a acabar la feina en una. Si ho aconsegueixen, rebran una important plus. En Gordon és el propietari de l'empresa. Amb ell hi treballen el seu nebot, que es diu Jeff; en Phil (l'encarregat), en Mike (un aspirant a advocat que va abandonar la carrera de dret) i en Hank (preocupat per qualsevol cosa que no sigui treballar). A mida que avança la setmana, tots van perdent els nervis, mentre netejen sales tan àmplies com aterridores i passadissos buits, llargs i misteriosos.

Moltes vegades veus una pel·lícula perquè te l'han recomanada. És el cas de 'Session 9'. A més, ja havia vist 'El Maquinista' (2004), del mateix director, i em va agradar força. De fet, és un dels títols que més m'ha inquietat en els últims temps, junt amb 'Réquiem por un sueño' (2000), brutal en tots els sentits. No sóc massa aficionat a les pel·lícules de terror, encara menys si és de l'anomenat psicològic, però n'hi ha algunes que són d'obligada visió, 'Session 9', no. M'ha decebut molt, miri per on la miri.

Argumentalment no té ni cap ni peus i, en alguns moments, fins i tot és difícil de seguir. L'únic que queda clar és que hi ha cinc homes que han de netejar un antic psiquiàtric. És immens, tenen pressa per acabar, però cap d'ells no dóna ni cop. Parlen, fumen, discuteixen, es barallen, escolten declaracions enregistrades dels interns (d'aquí el títol de 'Session 9'), però no avancen. Se suposa que en aquest centre han passat coses molt fortes, tot i que no n'expliquen cap, i que els esperits dels expacients (m'imagino) influeixen en els treballadors, en uns més que en els altres.

(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)

I dic m'imagino perquè no hi ha res que quedi clar, almenys per a mi. De tan en tant veiem una cadira que, suposadament, servia perquè els interns fessin les seves 'confessions'. L'esperit o esperits de la pacient de la 'Session 9', que tenia triple o quadruple personalitat, que encara vaga pel sanatori, sembla que acaba influenciant al propietari de l'empresa de neteja, que acaba amb tots els altres. Potser en queda un, en Phil, però tampoc queda clar del tot. En Phil està interpretat per en David Caruso, un actor que no m'ha convençut mai. Peter Mullan fa de Gordon Fleming, la persona que perd els nervis. En una semana passa de marit i pare exemplar a escalfar la seva dona i a matar els seus companys de feina. Gran metamorfosi, sens dubte.

Els trhillers psicològics acostumen a fer por, però aquest no inquieta gens ni mica, tot i que m'havien dit que sí. A vegades ens espanta que les pors i obsessions dels protagonistes ens influeixen també a nosaltres, però no és el cas. Ara, que entenc perfectament que les persones que netejaven l'hospital s'acollonissin. L'edifici sembla tenir vida pròpia, buit i destarotat. En un marc tan incomparable com aquell, tornar-se boig no es una fal·làcia. N'estic convençut.

Cap comentari: